Les dones del lli

Les dones del lli

de Margarida Aritzeta

Cossetània

Setembre 2026 

Llibre difícil de llegir per la quantitat de noms en euskera i per la genealogia que porta cada una de les famílies dels basterri. 

L'autora ha fet una feina exhaustiva dels orígens de la seva família, una feina ingent, i per entendre una mica d'on ve cada personatge hauríem de portar un arbre genealògic al costat. Al començament em perdia una mica i vaig estar a punt de deixar-lo. Però les dones del lli m'ajudaven a seguir. I a partir de mig llibre ja no vaig poder deixar-lo. 

L'autora explica moltes coses, s'entreté molt en els personatges i sobretot en la vida en aquelles muntanyes, però escriu molt bé i agrada seguir-la. Llàstima que no et queda tot el que diu... La vida que portaven els dones el segle XVII és impensable avui dia. Però tenien les històries màgiques que les unien i anaven teixint amb elles les seves vides.  

És ben veritat que les dones del lli som alguna cosa així com aquella estesa de flors que naixia i moria cada matinada. Totes som semblants però no n'hi ha cap d'igual i sempre n'hi ha de noves, cada hivern apareixen les nens que venen a aprendre de filar. mentre que se'n van les noies que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I amb el temps, si no s'han mort de part, també tornen les que un dia van ser jovenetes casadores i després dones casades i ara són viudes i entre totes fem coixí. I aquest anar i venir, com la florida d'un dia, es compensa amb el moviment de fons de les dones que n'han fet ofici i vida i que filen i teixeixen i cusen des de la infantesa, quan els han donat un floc embullat i ple de bocins de canyeta per filar estopa fins a la mort, amb els dits que s'encarcaren, l'esquena adolorida i els ulls entelats. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms. Per això ens expliquem històries, perquè el lli és com la vida: el fil de les nostres històries és el fil que relliga les generacions. 

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus. 

Pedres a la butxaca

 

Pedres a la butxaca

de Kaouther Adimi

Edicions del Periscopi

Agost/setembre2026

Vaig llegir el llibre al mes d'agost en plena onada de calor. A trossos, sense adonar.me gaire de què llegia. Ara l'he rellegit i, tal com pensava, m'ha agradat molt. He fet bé de rellegir-lo... 

-Sóc la mare.

    -Ja ho sé, mama.

    -On ets?

    - Al carrer.

    -Però on, al carrer?

    -Davant de casa.

    -Ah, no triguis a pujar.

    -Què hi ha de nou, mama?

   -T'he de donar una gran notícia, t'havia de trucar. Estic tan contenta: la teva germana es casa!

    -...

    -M'has sentit? Només faltes tu, per casar! 

Aquest diàleg telefònic es repeteix dia per altre... 

La protagonista, una noia algeriana de 30 anys, viu de fa temps a París. Té una bona feina i està contenta. Ella no es veu tornant a Alger, on té tota la família i records però en el fons no ha fet amics a Paris. Només cada dia s'asseu una estona amb la Clothilde, un dona que dorm en un banc al carrer, amb qui parla  una estona. 

La Clothilde m'explica que la felicitat és un conjunt de petits moments perfectes. M'aconsella que els aprofiti quan es presenten. Ofereixen un sentiment de plenitud. L'aire mateix es transforma. No falta res. 

Petits moments perfectes...

La seva amiga és l'Amina, soltera com ella, però vivint encara a Alger. Es comuniquen molt per videoconferència i s'expliquen el seu dia a dia.  

Des que tenia 3 anys van començar ja a parlar del seu casament. Estimava al seu pare amb bogeria però va morir aviat. Amb la mare totes les converses acabaven igual. Què hi fas a Paris? Torna a casa i casa't!

La seva lluita és entre Paris, on té la seva vida independent muntada o l'Alger, d'on guarda tots els records. Sempre porta pedretes a la butxaca. Cada pedra és un record. 

Aquests petits records són pedres a la butxaca, que em fan anar més feixuga. Recorden les penes i els cors encongits.

La seva vida és una lluita plena de dubtes i records. Tot i que viu bé a Paris, cada dia pensa en la seva terra, la seva gent... No se sent plenament ni d'un lloc ni de l'altre. Terra de ningú. No ha aconseguit deslliurar-se dels costums del seu país. Una dona als 30 anys ha d'estar casada i amb fills. Es veu ja gran amb un gat a la falda mirant la tele. Intenta sortir amb gent però no troba mai la persona  adequada. Recorda els seus amor d'infantesa, truncats per la família... 

És la història d'una barra travessera que no aconsegueix trobar una altra barra a la qual agafar-se confiadament.

Sóc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrere, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i Paris, entre l'obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmode a Paris. 

Ser una barra travessera és com un integrista sense barba, un policia sense bigoti, un cantant de rai sense cabells. És incoherent. 

En el fons tot el llibre ens parla de la solitud de les persones que tot i estar integrades en un país que no és el seu no s'hi troben del tot bé. Tenen dins seu tots els records i vivències del seu país d'origen, I molts costums que per molt que els sembli que han superat no és així. Ella hauria d'estar casada i tenir fills, Però veu que a Paris no ho trobarà. Vol un home que l'entengui i que es fiqui en el seu passat i caminin junts entre els dos països . I no ho troba, 

 Voldria que el pare fos aquí amb la seva dignitat, que em va confiar, de petita, i que a mi em pesa tant.

La veritat és que mai havia pensat tan cruament com ara, com n'ha de ser de difícil adaptar-se completament a un altre país, sobretot quan és tan diferent del teu d'origen. Diem molt fàcilment que si nosaltres anéssim a viure fora de la nostra terra ens adaptaríem als costums del nou país sense perdre les arrels. No seria tan fàcil. Les arrels són fortes i estan ben enfonsades al fons del nostre ésser, per sort!, i per molt que vulguis i facis mai no seràs totalment del país que has adoptat. I si estàs ben acompanyada. amb família i amics, tot serà més fàcil, però si vens sol ha de ser molt difícil trobar-te com a casa, viure com els teus companys de feina, pensar una mica com ells... Llegir aquest llibre, distret i divertit, et fa pensar i veure els estrangers de la nostra terra amb uns altres ulls.