dijous, 31 d’octubre del 2013

Acorar


Acorar
de Toni Gomila

La Seca ESPAI BROSSA

30 d'octubre de 2013


Diu Javier Matesanz en el diari de Balears que Toni Gomila ha fet més per la nostra cultura i el nostre patrimoni tradicional i antropològic en aquests cinquanta minuts -que és el que dura l'obra de teatre- que tots els discursos polítics que he sentit en la darrera dècada. Serà difícil veure a cap escenari res millor enguany.


PENDENT DE REDACTAR

dilluns, 28 d’octubre del 2013

El sol dels Scorta


El sol dels Scorta
de Laurent Gaudé


La Campana

Octubre de 2013


Només començar a llegir vaig adonar-me que no era la primera vegada que llegia aquells  mots. Però vaig buscar el llibre a casa i no el vaig trobar. Penso que el devia llegir fa sis o set anys, quan va sortir, i algú no me l'ha tornat... Com que m'agradava i l'anava recordant a mida que el llegia no m'ha sabut greu repetir. 


PENDENT DE REDACTAR




divendres, 25 d’octubre del 2013

Terra de ningú


Terra de ningú
de Harold Pinter


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

25 d'octubre de 2013


Traducció: Joan Sellent. Excel·lent!!!
Direcció: Xavier Albertí
Actors: Josep Maria Pou, Lluís Homar, Ramon Pujol, David Selvas


Obra difícil de Pinter. Tan difícil que ell mateix va dir que no l'acabava d'entendre. 
La terra de ningú és un terreny d'ambigüitat. una frontera ambivalent entre dos fronts de guerra, on cauen les bombes de totes dues bandes i on cal detenir el combat de mutu acord per identificar i recollir els cadàvers de cada bàndol. Alhora, la terra de ningú és un espai d'indefinició en què les identitats es posen en perill i alhora es construeixen. Es tracta, al cap i a la fi, del territori de la responsabilitat. -Xavier Albertí-
Sembla que Pinter es va inspirar en L'honorable home d'Estat, de Elliot,  per escriure aquesta obra, tot i que l'obra de Elliot és més senzilla i entenedora que aquesta. 
La traducció és excel·lent i l'obra és prosa poètica; de fet t'agafen ganes de tancar els ulls i no voler fer l'esforç d'entendre res i dedicar-te únicament a escoltar els mots que, com música, van envaint el teu subconscient i et relaxen i et donen pau. Però ets allà per intentar seguir l'obra de Pinter i fas l'esforç per entendre alguna cosa. 




En un pub nocturn de Londres es troben en  Hirst -Josep M. Pou- i en Spooner -Lluís Homar-. En Hirst convida Spooner a prendre una copa a casa seva. El centre de l'escena és un aparador ple d'ampolles de licors que no paren de buidar-se en copes per aquest parell de personatges. Amb tot, és en Hirst qui veu més. Parlen de la seva joventut, dels records que tenen, que sovint són comuns malgrat que no es coneixen.



En Spooner vol ajudar en Hirst, vol treballar per ell. No és un diàleg; són dos monòlegs, més els monòlegs dels dos servents-cuidadors d'en Hirst. La paraula és protagonista i no sabria dir tot el que s'expliquen i fan. Hi ha un moment, al final de l'obra, que en Spooner s'ofereix per treballar amb en Hirst i, amb un genoll a terra li fa el curriculum. Un currículum més adreçat al que necessita el Hirst a el que ell és en realitat.
No sabria dir quin actor és millor en aquesta obra; però potser en Lluís Homar és més rellevant. Ho dóna tot i sense ell l'obra no seria el mateix. Magnífic!


Al final de l'obra va haver-hi col·loqui. En Josep Maria Pou va comentar que ell havia vist l'obra tres o quatre vegades, la primera de les quals a New York, d'on va sortir dient que no havia entès res però que havia gaudit del teatre com mai i que un dia a questa obra la faria ell. En Lluís Homar també va comentar que ell ha anat entenent l'obra quan l'ha anat representant. 
Van parlar també en Antoni Marí, escriptor i catedràtic de Teoria de l'Art, en Joan Sellent parlant de  la traducció i el mateix director, el Xavier Albertí. Crec que aquest nou sistema de fer el col·loqui és millor que l'anterior. Ha evolucionat. Portar una persona entesa en la matèria perquè parli primer és molt interessant i en Antoni Marí no va defraudar i va enriquir i va posar una mica de llum al text. 


Jo vaig comentar que més que dos monòlegs m'havia semblat un soliloqui; el Hirst i el seu fantasma interior. I em van contestar que molta gent pensava com jo, i que hi havia tantes interpretacions com espectadors.
Obra molt difícil però molt bonica, amb uns intèrprets de meravella i amb un text que dóna importància al mots i que et deixen molt satisfet. Crec que una obra interpretada pel Josep Maria Pou i el Lluís Homar no et pot deixar mai indiferent. I si a més hi ha en Pinter... 

Aquest és el tros de l'obra que en Pinter va voler que es llegís el dia del seu enterrament.

Podria fins i tot ensenyar-li el meu àlbum de fotografies. Podria ser fins i tot que hi veiés una cara que li recordés la seva pròpia, allò que abans havia estat. Podria ser que hi veiés cares d’altres, en l’ombra, o galtes d’altres, girant-se, o mandíbules, o clatells. O ulls, foscos sota barrets, que podrien recordar-li altres persones que havia conegut, que pensava que eren mortes de feia molt de temps. Però de les quals encara rebrà una mirada de reüll, si se sap enfrontar al fantasma bo. Accepti l’amor del fantasma bo. Ells posseeixen tota aquella emoció... atrapada. Tregui’s el barret davant seu. No tingui cap dubte que això no els alliberarà, però qui sap... quin alleujament... pot ser que els doni... qui sap com poden reanimar-se... en les seves cadenes, en els seus gerros de vidre. ¿Li sembla cruel... apressar-los quan estan subjectats, empresonats? No... no. Profundament, profundament, ells desitgen respondre al seu tacte, a la seva mirada, i quan vostè somriu, la seva joia... és il•limitada. I per això li dic: tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida.
(Terra de ningú. Fragment llegit en el funeral de Harold Pinter.)

L'honorable home d'Estat

L'honorable home d'Estat
de T.S.Elliot

Lectura dramatitzada

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

24 d'octubre de 2013







Direcció: Mònica Bofill
Actors. Marta Angelat, Roger Casamajor, Imma Colomer, Pep Cruz, Biel Duran, Pep Anton Muñoz, Aina Sánchez

Un home poderós, home d'Estat, es jubila abans d'hora per culpa d'un infart. La seva filla el cuida i l'acompanya i amb el seu fill té una mala relació.
Ara que no té feina i que els metges li han recomanat repòs en un sanatori se li apareixen més que mai els fantasmes del seu passat, que són la culpa de la mala relació, de la desavinença  amb el fill, ja que els projecta sobre ell amb por, amb temor, amb pànic, que el fill no caigui en els mateixos erros on ell mateix havia caigut. Passat que ha tingut present cada dia de la seva vida; les dues vegades que va fugir com un covard i que no ha explicat mai a ningú.  I aquests dos fantasmes són persones reals; un company d'Oxford i la seva primera amant. Parlant amb ells i davant la presència del seu fill i de les decisions que pren, l'home se n'adona que no ha estimat mai com calia, que ha viscut amagant els seus remordiments, la seva covardia, i en un cop de clarividència vol començar de nou i verbalitza els seus fantasmes. I així mor l'home d'Estat i viu de nou el Ferri. És necessari morir per viure; morir el personatge fictici que ha estat tota la vida i reviure aquell primer noi que es va equivocar dues vegades i va ser covard. I així retorna la tranquil·litat. 
Sembla mentida com poden llegir el seu paper i a la vegada actuar. Són molt bons. 
Diuen que Pinter es va inspirar en aquesta obra per escriure Terra de ningú, que demà anirem a a veure. Per això han volgut fer aquesta lectura dramàtica, perquè demà puguem veure la influència de Elliot sobre Pinter. 
Penso que en temps de retallades és bona cosa fer lectures dramatitzades. És una bona solució. Els actors són els mateixos però tenen menys feina. I els espectadors gaudim de l'obra i dels actors. 
A repetir!

dijous, 24 d’octubre del 2013

Acorar


Acorar
de Toni Gomila

Món de llibres

Octubre de 2013




Bravo! Feia temps que no tenia a les mans una petita joia com aquest llibre. Amb l'excusa de la matança del porc l'autor ens parla de no perdre els mots, com Espriu, les tradicions, l'ànima de Mallorca i del mallorquí.
Acorar vol dir ficar fins al fons d'un cos, aniquilar. I acorador és la ganiveta que es fa servir per matar el porc. Però pots veure-hi metàfores pertot...
D'entrada llegir en mallorquí és una delícia. Hi ha trossos que tens ganes de llegir-los en veu alta, com la poesia, per la seva musicalitat, el seu to... i els records que em porten de Mallorca. 
Parla de la gent de la casa que veu el porc com l'aliment de tot l'any, de tota la família que es presenta a la casa aquell dia i que, quan se'n van, et recorden que la setmana següent els toca a ells i que us esperen. De les parts del porc que es fan servir per cada embotit, el botifarró, el camallot i, sobretot, la sobrassada. I és quan estan fent la sobrassada que la gent comenta que aquest any queda blanca i no en saben el motiu. I parlen d'afegir-hi mestrança, additiu que serveix per conservar el color, Però no tots hi estan d'acord. I és llavors que van a buscar a la padrina. 

Allà, ran des foc, com una jaia antiga mimetitzada amb sa fosca des racó i sa cendra, s'escalfa -viva, present, increïble, oblidada- sa padrina! Fa segles que roman immòbil, devora aquest foc colgat, entenent es jovent i intentant explicar-se el món, aquest món nou que resulta que existeix allà defora, a tres metres d'aquesta cuina que ara és el seu refugi. Sa padrina conversa amb aquest caliu sobre sa manera de conviure amb l'oblit que li professam, amb amor, però oblit al cap i a la fi, perquè és oblit no considerar-la útil per sa vida. -Mumare, com és que sa sobrassada torna blanca?- Per un testimoni silenciós des drama d'aquestes setmanes, sa pregunta sobra. Des des primer moment sa padrina sempre ha sabut que no hi ha resposta possible.  

Les converses de la gent gran sobre el jovent, sobre com veuen el futur de Mallorca encara que no ho diguin directament en podem treure molt profit.

Es jovent, de ses coses permanents, de ses que transcendeixin es nostro efímer pas per la vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l'humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d'aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just ´s una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per viure, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d'un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...


És un text curt però que els mestres de Mallorca que estan fent una gran feina amb les seves vagues i manifestacions podrien agafar com a llibre de capçalera. No cal portar-lo a estament polítics centrals; no ho entendrien...

I si no s'havia sentit a dir mai... és que no havia existit mai. Allò que no mos ha estat dit no és vera. Perquè sa nostra estirp només creu allò que mos han dit. Cap llibre. Només tenim paraules. Creiem en sa paraula des homos així com en sa Paraula de Déu i només hi ha de cert que hi ha cel i terra. I diuen que la Terra, el món, té dues parts: Mallorca i fora Mallorca. I, a fora, quatre parts més: sa península -Barcelona-, París, Bonos Aires i terra de moros. Així mos ho han dit i així és. I la resta: fosca, misteri, por. L'infern. 



I acaba amb una reflexió molt clara i lúcida. 

Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.

Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d'avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar barzers, i romaguers, i... totes ses definicions conegudes de lo nostro. 

Sóc conscient que he copiat més que escrit. Però crec que era necessari. Per mi, per recordar el que he llegit, i pels que ho llegeixin i en canvi no llegiran el llibre ni aniran a veure l'obra de teatre. Nosaltres anem a escoltar aquest monòleg la setmana entrant. Ja faré el comentari. Ho espero amb candeletes!

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Coral Glynn


Coral Glynn
de Peter cameron

Libros del Asteroide

Octubre de 2013


Un llibre especial. Quan comences a llegir-lo penses que serà una Jane Eyre moderna. Després veus que no; que no té res a veure. 
La Coral és òrfena i treballa cuidant malalts a domicili, interna. No té ni casa ni família. Arriba a una mansió als afores d'un poble anglès per cuidar una senyora gran malalta de càncer molt avançat. Amb ella viu el seu fill Clement, recuperant-se de les greus ferides de guerra, de la segona guerra mundial. Dos éssers, la Coral i el Clement, solitaris i necessitats de companyia. La senyora mor i el fill demana a la Coral que es casi amb ell. Es faran companyia i solucionaran la seva vida. I ell se l'estima, li agrada aquella noia. Un seguit  de circumstàncies fan que la Coral se'n vagi a Londres i no es pugui retrobar amb en Clement per culpa d'unes cartes, diguem-ne, extraviades... 
Sorprèn sovint les reaccions d'aquests dos personatges. Penso que el fet d'estar sols, no tenir família, no poder comunicar-te amb ningú, demanar el parer, parlar en veu alta, que t'escoltin... tot això fa que es tanquin en ells mateixos i sense relació no existeix la vida completa... I es tanquen en els mateixos i costa prendre decisions encertades. 
El final del llibre és sorprenent però indica clarament l'evolució dels personatges, inclosos els secundaris. La Coral ha de trobar la seva vida, s'ha de parar a reflexionar i pensar què vol fer del seu futur. I en les circumstàncies que ha viscut sempre és difícil aturar-se i pensar que pots tenir un futur diferent del dia a dia que vius., I en Clement ha d'aprendre a enfrontar-se amb la seva malaltia, a tenir autoestima i a veure als altres amb ulls no de malalt sinó d'ésser humà amb totes les facultats i ganes de viure, i de viure feliç. 
Tot això en l'ambient emboirat i fosc i plujós d'una Anglaterra després de la guerra. 
A la primera pàgina podem llegir:
Había resuelto no conformarse con una vida inerte, como la que claramente esperaban que tuviera aquellos pocos que sabían algo de ella. Saldría al mundo, a ver si encontraba alguno de esos placeres sobre los que había leído en los libros.
Anthony Trollope, Miss Mackenzie
I és així com hem de mirar a la Coral; una noia que sap que hi ha més coses fora però que no creu que li sigui permès accedir-hi. 

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Casament Cristina i David



Casament Cristina i David

18 d'octubre de 2013

Can Ribas de Montbui






Comença la festa, brogit de cassoles, barreja d'aromes, esclat de cançons, de perfums i somriures.
De dalt de la torre majestuosa i viva, la casa saluda vestida de flors

Ahir a la tarda es casaven la Cristina i el David. Només mirant-los ja veus que estan fets l'un per l'altre. Estaven molt macos i el David força nerviós. 
Els va casar el Joaquim, el pare de la Cristina, i tot i que ja havia casat un fill, el Genís, i dos nebots, aquesta vegada va començar amb la veu una mica trencada... Se li casava la nena... 
El David va arribar acompanyat de la Rosa, la seva germana, que estava tant o més nerviosa que ell. Els dos feien molt goig i portaven dins el record de la mare que ja no hi és. La Cristina va arribar amb el seu pare, agafats de la mà, somrients i feliços.


La cerimònia va ser maca. El Joaquim va fer una pinzellada per la vida de la seva filla. Que no volia nines de petita, que volia una pilota de futbol, que sempre jugava amb els germans, mai a coses de nenes... i avui, mireu-la, amb el vestit blanc, preciosa, maquillada, femenina i il·lusionada. És la mateixa però ara comença una nova etapa de la seva vida. El seu camí la porta  a penjar les botes de futbol i a donar la mà al David.
Una germana del David va parlar del germà petit, el mimat, l'estimat, el carinyós... Va ser emotiu i  a mi, que no acostumo a maquillar-me, una llàgrima furtiva em va malbaratar tota la feina de la maquilladora!
El pare del nuvi i la mare de la núvia, feliços, però sense paper protagonista. Però mirant-s'ho i gaudint de cada moment!



Aperitiu llarg en un ambient molt agradable i gaudint d'unes vistes espectaculars. I el sopar, molt bo. Per cert, en aquests casaments hi ha tanta gresca, tanta música forta, que no cal preocupar-se amb qui et posaran a taula. Nosaltres estàvem amb un grup de gent molt agradable però no vam poder parlar gens; només una mica amb qui teníem just al costat... No sé si la joventut crida més o tenen millor oïda...
Les taules tenien totes noms en comptes de números. La nostra era "El seny i rauxa"; érem dels més grans del casament... També hi havia "De mar endins", "Cosins grans" -40 anys!-, "Una taula amb experiència", "La Penya", "The old school", "Come Ranas", "Raimon i companyia", "Germanetes del nuvi",  "Els joves", "Els nens", "Casats... i per casar", "Les nenes", "Els unclus", "Els Rodriguez", i la més important, "Els reis de la festa!". Molt original!
Els "ninos" del pastís era un tractor. La imatge que et ve de la Cristina quan penses en ella és enfilada al tractor, o sigui que era conseqüent amb ella mateixa.
El germans van explicar també anècdotes de la seva vida amb la Cristina. Va estar molt bé! I van acabar dient que la Cris és família, vol viure la família, i vol els germans prop d'ells perquè sinó els cosinets ni es coneixeran! Crec que no trigarem a veure augmentar la família!
Enhorabona David i Cristina! Sou molt macos i treballadors i esperem que tot us vagi bé a la vida, que sapigueu lluitar per aconseguir les fites que us proposeu i que nosaltres ho puguem veure!
I en David li va llegir com una segona "declaració"!


dimecres, 16 d’octubre del 2013

Instrucciones para una ola de calor


Instrucciones para una ola de calor
de Maggie O'Farrell


Narrativa Salamandra


Octubre de 2013


Som a Londres en plena canícula de l'estiu del 1976.La família Riordan, el Robert i la Gretta, irlandesos i ja jubilats viuen en una caseta sols. El seus fills tenen ja vida pròpia: en Michael Francis, casat i amb fills porta a sobre la frustració d'haver acabat essent un professor de Història quan tenia grans projectes; però un embaràs no desitjat el va obligar a casar-se i a posar-se a treballar. I la relació amb la seva dona passa per un moment delicat. La Mònica abandonada pel marit perquè ella no vol tenir fills viu ara amb un home amb dues filles, i les nenes no l'acaben d'acceptar com a nova parella del pare. La petita, la Aoife, Eva en irlandès,és la més especial de les filles; arrossega des de sempre un problema: no sap llegir, se li barregen les lletres, li ballen; i perquè la gent no se n'adoni s'inventa les mil i una excuses per no llegir res. Ara sembla que ha trobat una certa estabilitat com a ajudant d'una fotògrafa a New York, i amb la companyia d'en Joe. 
Un matí en Robert, el pare, surt a comprar el diari... i no torna. Un clàssic. La Gretta espera unes hores i després truca a la policia i als fills. Tots hi van de seguida, no amb ganes però si per obligació i també, sembla, per curiositat. La Gretta és especial i aquests dies reviu la  vida amb els fills. Però, diuen que per l'onada de calor, jo no ho veig tan clar perquè penso que sense calor hagués passat el mateix, surten a la llum episodis amagats de la infantesa, coses mai dites. La Gretta sap més coses que les que explica als fills i de mica en mica aniran sortint i veurem les diferents reaccions dels fills davant les novetats amagades tota la vida. 
La fugida o desaparició d'en Robert és una excusa per parlar de la mare i els fills, dels problemes entre ells, de fer un retrat psicològic complet de cada un d'ells. I és bonic quan se'n van a Irlanda a buscar al pare i retroben la casa familiar de la infantesa.
Està ben escrit i és una bona obra; però penso que els elogis són massa, no m'ha aportat gaire interès nou, tot i el retrat psicològic que fa de les persones de la família. 

divendres, 11 d’octubre del 2013

Els germans Burgess




Els germans Burgess
de Elizabeth Strout

Mirmanda
Edicions de 1984

Octubre de 2013


Em va agradar molt el seu llibre Olive Kitteridge i he agafat amb ganes el de Els germans Burgess.
És un bon llibre en l'estil en què ens té acostumats l'autora. Un llibre on els personatges estan descrits amb molta cura, tots els seus sentiments, pensaments, evolució dins l'obra, tot està molt cuidat i és un plaer llegir-lo a poc a poc i gaudir de cada detall. 
No hi he trobat un personatge tan impactant com l'Olive de l'altre llibre però els germans Burgess, en conjunt, són una bona mostra de família força real. 
Ens trobem al estat de Maine, en un petit poblet. Els dos nois, el Jim i el Bob viuen i treballen a New York. Només la Susan, separada, esquerpa i agra, segueix vivint en el poble amb el seu fill Zach. Un poble que intenta conviure de la manera més natural possible amb una notable nombre de somalís que arriben dia rere dia. Un dia en Zach, adolescent solitari i sense amics, fa rodolar un cap de porc congelat a la porta d'una mesquita. I aquí comença l'embolic. Ell no ho ha fet amb mal intenció. No sap ni perquè ho ha fet. No coneix les normes dels musulmans ni sap què és el ramadà. I la justícia vol un cap de turc per demostrar que els immigrants són ben acceptats i tractats igual que els americans. La situació és difícil; els somalís arriben de camps de refugiats i els costa acostumar-se al nou país. I la gent del país els sembla que els costa massa integrar-se. Sempre, però, hi ha una llum d'esperança quan constates que una mirada del cap de la comunitat somalí a en Zach el dia del judici pot fer canviar moltes coses.
La Susan truca als dos germans. En Jim, triomfador, és un advocat de prestigi que sap parlar i bellugar-se: però li incomoda molt tornar al seu poblet. En Bob, separat, també advocat, viu sota el pes d'una culpa de la seva infantesa i està convençut que és un fracassat. 
I és a partir d'aquest incident que l'autora comença a ensenyar-nos els personatges per dintre, te'ls fa teus i els vius com si fossin de la teva família. Són personatges reals, amb els seus problemes i les seves reaccions davant els esdeveniments. I aquí hi ha molt a parlar: els tres germans fa molt temps que no es veuen, que no conviuen, que no estan junts, però en un cas com aquest en què el Zach pot anar a la presó, els germans han d'estar junts i ajudar-se. I no és fàcil perquè el retorn a la infantesa és sovint difícil i pot portar molts problemes. Moltes coses han quedat al calaix dels records, ben amagades, i poden sortir en qualsevol moment quan retornes als escenaris on vas viure i créixer. 
Però aquesta retrobada pot servir per donar coratge i fer canviar al Bob i a la Susan i a fer que en Jim constati el buit que té dins d'ell i intenti posar-hi solució.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Concert Gospel Mans Unides

Concert Gospel  Mans Unides
amb Cor Carlit


Parròquia de la Mare de Déu del Pilar

10 d'octubre de 2013


Mans Unides ha organitzat, com cada any, un concert per recollir diners. I con en Jaume n'és voluntari hem buscat alguns amics i junts hi hem fet cap. Aquest any ha estat de Gospel i amb el Cor Carlit. Han cantat cançons molt boniques, amb el ritme i el moviment que correspon i amb unes veus potents, profundes i alegres. Però la sonoritat era força deficient. Una llàstima. 


A la gent que érem allà. però, no ens ha importat gaire. Hem seguit la música, hem cantat i hem contribuït en petita mida a algun projecte d'aquesta associació. 
Cada vegada serà més necessària la iniciativa privada per a recollir diners. Tal com està el país, les butxaques estan cada vegada més buides i les arques de l'Estat no arriben ni al més essencial. Haurem de fer com el conte de la sopa de pedres: posar alguna cosa cosa cadascú i així entre tots farem la gran olla d'escudella per repartir entre els que més ho necessiten. 
Endavant amb les iniciatives i gràcies a la Coral Carlit!



divendres, 4 d’octubre del 2013

Un aire de família




Un aire de família
d'Agnès Jaoui i Jean Pierre Bacri

Teatre Romea

3 d'octubre de 2013


Direcció: Pau Durà
Actors: Cristina Genebat, Jacob Torres, Francesc Orella, Maife Gil, Ramon Madaula, Àgata Roca


Molt divertida! Divertida i intel·ligent.  Retrata a una família on t'hi pots identificar en algun personatge. Són personatges reals, amb les seves dèries i il·lusions, amb els seus desenganys i la seva conversa diària. Vas escoltant i mirant i penses: aquest, o aquesta, podria ser en tal, o, això ho he fet o dit jo alguna vegada...
Una mare vídua amb tres fills. El Jordi és el preferit de la mare: intel·ligent, executiu perfecte, casat, amb fills. El Tomàs porta un bar i és el viu retrat del pare. I el pare i la mare no es van avenir gaire; eren massa diferents. I en Tomàs queda sempre com el poc instruït de la família. La Bet és una noia moderna, poc femenina segons la mare, i no tenen gaire punts en comú. Un cop al mes es reuneixen a sopar tota la família. I aquesta vegada hi ha motius per què sigui una vetllada diferent de les altres. La dona d'en Tomàs no es presenta, el Jordi ha tingut dos minuts de glòria a la TV i vol saber com l'han vist els altres, què n'opinen... La dona del Jordi està estupenda en el seu paper, així com també el cambrer del bar.
Tot plegat problemes familiars, la mare que es fica en tot i sempre acaba dient:  ja t'ho deia jo...
Rius i t'ho passes bé però també t'adones que estàs contemplant un tros de vida de qualsevol de nosaltres, que això passa i molt sovint.
En acabar l'obra la gent aplaudint es va anar acostant a l'escenari. No ho enteníem. Fins que vam veure en Carles Canut dalt de l'escenari i una pila d'actors i gent de teatre drets aplaudint. Feia 50 anys que la Maife Gil havia trepitjat per primera vegada el teatre Romea. I 150 anys que es va inaugurar el teatre. Li van donar flors, un regal, van pujar les nétes i ella va parlar amb la mateixa gràcia que té a escena.
Sempre agrada trobar-te situacions especials i de festa quan surts de casa.
Una nit perfecta que vam arrodonir anant a prendre unes tapes a Luzia, al carrer Pintor Fortuny, on et donen unes albergínies sequetes amb mel de canya que són una meravella! 
Sembla que aquesta temporada comencem amb obres de teatre entretingudes i divertides. Ja convé! Ho fan expressament per compensar una mica tot l'embolic polític que estem vivint? Crec que volen que estiguem relaxats per prendre les decisions necessàries amb un estat d'ànim positiu i optimista... Endavant!



dimecres, 2 d’octubre del 2013

Temps d'innocència


Temps d'innocència
de Carme Riera


edicions 62

Setembre del 2013


I ja és el tercer llibre que llegeixo aquest estiu que parla de la infantesa dels autors! Ja he llegit la trilogia. La marinada sempre arriba de Lluís Foix, Quan érem feliços de Rafel Nadal i ara Temps d'innocència de Carme Riera.
M'agrada llegir-los perquè essent gent de la meva edat, més o menys, pots contemplar com són de diferents les infanteses segons el lloc i la família que t'han tocat. I això que els tres són catalans i de ben a prop! Si jo relatés la meva infantesa seria completament diferent de la dels tres autors que he llegit. Però no patiu que no ho faré...
La Carme Riera ens explica la seva infantesa a Mallorca. M'agrada el dolç parlar mallorquí, les paraules diferents de les nostres per designar un mateix estri o explicar una sensació, i per això potser he trobat a faltar una mica més de mallorquí en el seu relat. Potser temia que no l'entenguéssim, cosa probable, però he enyorat mots que conec, que havia sentit de petita, i que m'agrada repetir en veu alta per sentir-los de nou. 
Ens parla de la senyora àvia. A casa a l'àvia li dèiem abà, però veig que li tenia la mateixa confiança que teníem nosaltres amb la nostre. Ella dormia casa la senyora àvia, tot i que menjava a casa els pares. Això ho he vist també a Barcelona, amb amics i fins i tot amb família. Penso que és una pena; la nena es va perdre la complicitat familiar de pares i germans i es nota perquè parla molt de l'àvia i molt poc de la mare. I gens del pare.
L'autora no ens fa una cronologia dels seus primers anys de vida sinó que explica fets aïllats, costums, coses que la van marcar. Mallorca, pel fet de ser una illa, era més tancada que Barcelona. Tot i que recordo les monges amb tot el que explicaven no arribava ni molt menys a la por infinita que li van ficar al cos a aquella nena. 
És un llibre distret, et fa conèixer costums que ja no ho són, fets i paisatges que ja no els trobarem per enlloc i et fa venir una mica d'enyorança d'aquella Mallorca amb olor d'ensaïmada i de sobrassada "coenta" i de Can Joan de s'Aigo on tantes tardes havia anat a berenar...