Pastorets 2018

Pastorets 

Cercle Catòlic de Sant Andreu

30 desembre de 2018

Pendent d'escriure i fotos

Mercats de Nadal - Nuremberg

Mercats de Nadal - Nuremberg
del 6 al 9 de desembre de 2018

Pendent d'escriure i fotos

L'omissió de la família Coleman

L'omissió de la família Coleman
de Caudio Tolcachir

Teatre Romea

22 de novembre de 2018


Direcció: Caudio Tolcachir
Traducció: Jordi galceran
Actors: Roser batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñón, Vanessa Segura, Ireneu tanis, Sergi Torrecilla, Biel Duran, Marc Rodríguez


Comèdia esbojarrada. Presenta una família atípica. Una àvia, la seva filla i tres néts a quin més diferent. Tota l'obra és un no parar de situacions inversemblants. algunes potser més reals perquè la vida porta a coses molt estranyes... El públic ria molt. A mi la veritat és que no em va agradar massa. Tot i que els actors treballen molt bé i els papers no són gens fàcils.
Els dos personatges que més em van agradar van ser l'àvia i la néta petita
Després, llegint el que explica en Jordi Galceran, el traductor, m'hi vaig reconciliar una mica. Diu que l'obra és argentina i que totes les situacions, els que es diu i es fa, en argentí té una gràcia especial. I m'ho crec. A Argentina recordo que només sentir l'accent amb què parlen ja somreia...
Galceran tenia dues opcions. Donar un català especial, diferent, a la gent de l'obra o deixar-la en el català normatiu com l'original és en argentí normatiu. I va triar la segona opció.
No dic que l'obra sigui dolenta. Ni que el tema no sigui ben trobat. Senzillament penso que esperava una altra cosa. I al teatre no hi pots anar amb expectatives. Has de deixar-te sorprendre.
I a mida que hi vaig pensant trobo més detalls i situacions que m'agraden...

Aloma - Club de lectura

Aloma
de Mercè Rodoreda

Club de lectura Enginyers

14 de novembre de 2018

Pendent d'escriure 

Els jocs florals de Canprosa

Els jocs florals de Canprosa
de Santiago Rusiñol

TNC Sala Gran

9 de novembre de 2012

Pendent d'escriure

Aluminosi a l'Areny

Aluminosi a l'Areny

1 de novembre de 2012

Pendent d'escriure

L'art òptic i cinètic

L'art òptic i cinètic

La Pedrera
amb Isabel Larruy

30 d'octubre de 2012

Pendent d'escriure

Maremar

Maremar
de

Teatre Poliorama

19 d'octubre de 2012

Pendent d'escriure

Còrdova

Còrdova amb néts

de l'11 al 14 d'octubre de 2018

divertit! 

Pendent d'escriure i fotos

34 dies de tardor i 1 de primavera

34 dies de tardor i 1 de primavera
Diari de presó
de Meritxell Borràs

El dia 5 va haver-hi la presentació del llibre de la Meritxell a la casa Elizalde presentat per Sobiranisme i Justícia. Una Xell valenta i decidida va anar explicant la seva experiència dels dies de presó. Escoltant-la veus amb més cruesa com devia patir allà tancada. Perquè llegint el llibre t'adones que explica les coses, els problemes, el dies que passen, d'una manera no superficial però sí sense voler fer-te mal. En canvi, de paraula, se li escapa alguna cosa més.

Va tenir molta sort de poder estar amb la Dolors Bassa. S'ajudaven una a l'altre, s'escoltaven i se'ls feia la vida menys difícil. 

Vam decidir viure com espartanes, diu la Xell. No volien comprar res de més a l'economat, feien molt d'exercici, es dedicaven a llegir i contestar cartes... però al final han de comprar iogurts i fruita perquè la gana les debilita. 

Comenta que sort en tenien de les cartes, que no podien contestar-les totes, però que era una mica d'aire fresc, una mica sentir-se acompanyades. I demana que seguim escrivint cartes. És la força que necessiten, veure que la gent no els oblida...

La Xell acabava de perdre el seu pare, el pal de paller de la seva vida familiar i política. Devia ser molt dur per a ella. Trobava a faltar comentar-li coses i demanar-li consell. Com va ser molt dur per la Montse, la seva mare, que no va tenir temps ni de fer el dol pel Jacint, el seu marit, que ja tenia la filla a la presó. 

Són però una família forta i amb empenta. Se'n surten i se'n sortiran. 

També va parlar de les altres preses. Es van portar molt bé amb elles. I des de dins la presó va adonar-se que aquest era un problema que si no el vius no saps què passa allà dins. Ara s'ha adonat de les mancances que tenen les preses, la necessitat de tenir algú que t'ajudi, que t'aconselli, la quantitat de noies i dones que no tenen cap visita, que no tenen diners per comprar-se res... Ara sí que podria fer una política de presons nova, efectiva i humana!

Es queixava, i amb raó, de la diferència de tracte de la premsa i dels polítics entre homes presos i dones preses. Sortia molt més per TV les presons dels homes, el que pensaven i els passava que no pas la seva presó i les seves paraules. I ara segueix passant igual.  

Xell, ànims i força. Has estat a la presó per tots el qui pensem com tu. Gràcies! 

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

Navarra

Navarra
amb la Promoció 11 dels 
Enginyes Industrial de Barcelona

Del 1 al 4 d'octubre de 2018

Pendent d'escriure

Gala - Salvador Dalí

Gala - Salvador Dalí
Una habitació pròpia a Púbol

Amb Isabel Larruy

Museu Nacional d'Art de Catalunya

27 de setembre de 2018

Pendent d'escriure

Niebla en Tánger

Niebla en Tánger
de Cristina López Barrio

Finalista Premio Planeta 2017

Círculo de Lectores

Setembre 2018

Tenia per davant uns dies de semi repòs i em van deixar aquest llibre perquè era distret. I ho és. M'hi he enganxat i l'he llegit d'un a tirada. Però he de reconèixer que no és del tipus de llibres que acostumo a llegir. És un llibre que quan tenia 20 o 30 anys m'hagués agradat molt. Ara, m'ha distret i m'ha ajudat a passar les hores... 

La història és curiosa. La Flora, una dona de 40 anys, casada, coneix una nit un home, en Paul Dingle, i passa amb ell la nit. Al matí veu que a la tauleta de nit hi té un llibre, Niebla en Tánger, amb moltes anotacions. I un penjoll molt bonic que s'endú. Vol quedar amb ell l'endemà per tornar-li i així tornar-lo a veure. 

Però ell no es presenta a la cita. I ella llegeix el llibre i es troba que un personatge és un tal Paul Dingle i que és exactament com el Paul amb qui ha passat la nit. Però l'acció del llibre passa fa molts anys, a Tánger. Ella vol tornar a veure al Paul i decideix anar a Tánger a veure si el troba. 
Allà coneix a l'autora del llibre, Bella Nur, una dona ja gran, i parlant amb ella i passejant va revivint tot el que ha llegit en el llibre. Creu que Bella Nur ha escrit sobre la seva vida, o sobre la vida d'algú molt conegut. En Paul Dingle va desaparèixer en el port de Tánger fa seixanta-quatre anys. està documentat. I ella passejarà pels carrerons de Tánger, es ficarà en mil problemes, tot per saber alguna cosa d'aquest Paul... o de qui sigui l'home que va dormir amb ella tan sols una setmana abans. Es troba amb un món bereber ple de supersticions i llegendes, coneix qui és l'Axia Kandisha i la seva llegenda...
Aviat, però s'adona que en el fons està fent un viatge cap el fons d'ella mateixa, de la seva vida; i que és ella qui ha de posar l'últim capítol a aquesta novel.la. 

Diada 2018

Diada 2018
11 de setembre de 2018

Pendent d'escriure

Tot és possible

Tot és possible

de Elisabeth Strout

Mirmanda

Edicions de 1984

Setembre 2018

Havia llegit ja un parell de llibres d'aquesta autora i m'havien agradat molt, per tant anava ja una mica sobre segur. El Germans Burgess i sobretot Olive Kitteridge m'havien fet passar molt bones estones. I aquest tercer també m'ha agradat. Potser Olive més que els altres... 

Són històries de la gent d'un poble petit, on tothom es coneix, on tots viuen la vida de tots. A Tot és possible sembla que els personatges vulguin entendre's ells mateixos i entendre els altres. Les històries s'ajunten totes i vius personatges amb petites o grans tragèdies i veus com uns als altres intenten ajudar-se o comprendre's.

El bidell d'una escola veu créixer  la Lucy, s'adona que segurament a casa seva rep més d'un cop, s'alegra amb ella quan guanya una beca per anar a estudiar fora. I veu quan, disset anys més tard, torna i ni ella es sent del poble ni la gent del poble la senten seva... 

Una dona ja gran només somia l'amor de la seva mare, encara que hagi d'acceptar que se'n va anar, els va abandonar, perquè li agradava més la ciutat... 

Potser les històries són més tristes, els personatges més complexos, però respires l'estil de l'autora en cada pàgina, en cada personatge.
Tot i que m'ha agradat potser és el més fluix dels tres llibres que he llegit de l'autora.

Les vuit muntanyes

Les vuit muntanyes
de Paolo Cognetti

Navona_Port Bo

Agost 2018

Un llibre que val la pena llegir i rellegir. Hi ha descripció de paisatges, de llocs, de persones, de sentiments... No et cansen mai. 

Fa poc vaig llegir El noi silvestre del mateix autor i ja em va agradar molt. Aquest però l'ha superat! 

En Pietro i el Bruno es coneixen en un poblet dels Alps italians. En Pietro és de ciutat amb pares amants de la muntanya i en aquell petit poblet només hi ha un noi de la seva edat, en Bruno, fill de paleta i que cuida les vaques del seu oncle. Els dos corren per la muntanya, per llacs i glaceres, amb el pare quan la sortida és més difícil i ell està de vacances... Anys després cada un agafa el seu camí i passen anys abans no es retroben. 

Tot el llibre és una reflexió sobre l'amistat, la solitud buscada, desitjada, les expectatives de cada un d'ells davant la vida, les relacions amb la mare i, sobretot amb el pare.Tot plegat un viatge, la recerca d'un camí que els porti a trobar la seva pròpia identitat, la seva manera d'enfrontar-se, de viure, la seva vida. 

Narrativa senzilla, sovint quasi poètica, et fa passar l'estona i et reconcilia i et fa desitjar tornar a la natura, amb els poblets de poca gent, amb les persones tal com són i no com volen aparentar... 

Bon llibre !!!

I com que el blog és sobretot per a mi mateixa he copiat uns quants texts que vull recordar... 

-Tu creus que el passat pot tornar a passar?

-És difícil -vaig dir per no comprometre'm.

-Mira aquell torrent, el veus? -va dir-. Fem veure que l'aigua és el temps que passa. Si aquí on som nosaltres és el present, cap a quina banda penses que és el futur? 

Vaig pensar-hi. Aquesta semblava fàcil. Vaig donar la resposta més òbvia:

-El futur és on va l'aigua, allà avall.

-Incorrecte- -va decretar el meu pare-. Per sort.

Era un matí d'agost del 1984. És el meu últim record d'aquell estiu: l'endemà, el Bruno tornaria a l'alpeig, i el meu pare a Milà. Però en aquell moment érem tots tres a la glacera, junts, com no tornaria a passar, amb una corda que ens lligava l'un a l'altre, ho volguéssim o no. Jo ensopegava amb els grampons i no aconseguia caminar recte. El Bruno m'anava just al darrere.... 

-Ah -va dir el portador de gallines-. Ja ho veig. Estàs fent la ronda de les vuit muntanyes.

-Les vuit muntanyes?

L'home va agafar un bastonet i va traçar un cercle a la terra. Li va quedar perfecte. Després, dins el cercle, va traçar un diàmetre, i després un segon perpendicular al primer, i després un tercer i un quart per les bisectrius, i va obtenir una roda de vuit radis. .... -Nosaltres diem que al centre del món hi ha una muntanya altíssima, el Sumeru. Al voltant del Sumeru hi ha vuit muntanyes i vuit mars. Per a nosaltres el món és això. I diem: haurà après més qui ha fet la ronda de les vuit muntanyes, o qui ha arribat al cim del mont Sumeru? 

El portador de gallines em va mirar i va somriure. Jo també...

Sou els de ciutat els que en dieu "naturalesa". Al vostre cap és tan abstracta que el nom també és abstracte. Nosaltres aquí diem "bosc, pastura, torrent, roca," coses que un pot indicar amb el dit. Coses que es poden fer servir. Si no es poden fer servir, no els posem nom perquè no serveix de res. 

-L'Himàlaia, s'assembla una mica a nosaltres?

-No -vaig respondre-. Gens.

Era difícil explicar-li per què, però volia provar-ho, i vaig afegir:

-Saps aquells enormes monuments que s'han esfondrat, com a Roma o Atenes? Aquells temples antics dels quals només queda alguna columna, i a terra les pedres que eren els murs. Doncs L'Himàlaia és com el temple original. Com poder-lo veure tot sencer després de veure només runes tota la vida.

Abans que se n'anés em va venir al cap la història de les vuit muntanyes i vaig pensar que aquesta li agradaria. L'hi vaig explicar intentant recordar cada paraula i cada gest del portador de gallines.

-Per tant, tu series el que va per les vuit muntanyes i jo el que puja al mont Sumeru? -em va preguntar al final.

-Sembla que sí.

-I qui dels dos fa res de bo?

-Tu, -vaig contestar. No només per animar-lo sinó perquè ho pensava. Crec que això també ho sabia ell. 

En part era l'home que jo coneixia, i en part un altre, el que trobava a les cartes de la meva mare. ..... Em vaig dir que potser aquest altre pare sempre l'havia tingut i no me n'havia adonat mai, de tant que ocupava el primer, i vaig començar a penar que en un futur hauria de, o podria, fer un altre intent amb ell. 

Havia començat a tenir una sensació d'inevitabilitat: per motius que desconeixia, era allà on el meu pare em volia portar, en aquell planell batut per les allaus, sota aquella roca estranya, treballant en aquella ruïna amb aquell home. I em vaig dir: d'acord, papa, fes-me aquesta altra endevinalla, a veure què m'has preparat. A veure què hi ha per aprendre.

Després ens va cridar a cantar una cançó. Era la cançó que es canta quan mor un amant de la muntanya, la cançó en què es demana a Déu que a l'altra vida també el deixi caminar. Tan el Bruno com jo ens la sabíem. Estava tot bé, em semblava, fet com cal.

Del meu pare havia après, al cap de molt de temps d'haver deixat de seguir-lo pels camins, que en algunes vides hi ha muntanyes on no es pot tornar. Que en les vides com la meva i la seva no es pot tornar a la muntanya que està al centre de totes les altres i al principi de la pròpia història. I que només queda vagar per les vuit muntanyes per a qui, com nosaltres, a la primera i més alta ha perdut un amic.

Teoria general de l'oblit

Teoria general de l'oblit
de José Eduardo Agualusa

Edicions del Periscopi

Agost 2018

La Ludo viu a Aveiro, a Portugal, amb la seva germana Odete. Des que els pares van morir que viuen juntes. La Ludo no surt al carrer. Té pànic. Ja de petita sortia tapada amb un paraigües i sola. Després de "l'accident", que li van dir, ja no va voler sortir més. I la germana es cuidava d'ella. Un dia l'Odete s'enamora d'un enginyer de Luanda i en un mes ja era casada i vivia en un edifici suntuós de Luanda, a l'últim pis, amb el marit i la Ludo. La Ludo seguia sens sortir de casa. l'Orlando, el marit de la Odete li va regalar un cadellet blanc que ella va anomenar Fantasma. 

A Luanda es viu els últims temps abans de la independència de Angola. La Odete, preocupada vol tornar a Aveiro però el marit és angolès i no vol ni sentir-ne parlar.
Un dia l'Orlando i l'Odete no tornen. Com l'edifici estava quedant buit perquè la gent fugia cap a Portugal, tothom deixava el rebost ple pels que quedaven. I la Ludo tenia de tot. I es va quedar tancada a casa. Des de la terrassa veia la gent, vivia els esdeveniments... Un dia algú va voler entrar i ella va construir una paret davant la seva porta d'entrada. Ara sí que estava ben sola. Ella i el Fantasma.
Van passar dies, mesos, anys... Ella seguia enclaustrada i Angola vivia tots els pasos  d'Angola cap a la independència.
Hi ha molts personatges, diversos i curiosos, que poc a poc van trobant-se i al final tot concorda com un trnecaclosques.  

Els dies llisquen com si fossin líquids. No tinc més llibretes per escriure. Tampoc ja no tinc bolígrafs. Escric a la paret, amb trossos de carbó, versos breus. Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius.
Estalvia adjectius! És tan explícit i tan ben trobat!

És una novel·la molt bona i ben escrita, sovint poètica, sempre agradable tot i el tema que tracta, on segueixes la vida i els sentiments de la Ludo, el perquè del que fa i del que deixa de fer, vius els canvis del país i la diferent manera d'encarar-ho i viure-ho de cada personatge. No descarto tornar a llegir-lo... 

Una relació perillosa

Una relació perillosa
de Michela Murgia

Proa

Agost 2018

De Michela Murgia havia llegit L'Acabadora que em va agradar molt. Aquest llibre és molt diferent però té un fil en comú. Les dues protagonistes són dones grans, soles, que trien un nen o nena o jove i li fan de mestre, l'acompanyen en la seva formació com una mare. Però les dues novel·les són ben diferents en el camí que porten, en l'ambient, en tot.
L'Eleonora té 35 anys, soltera i sense fills, actriu d'èxit, amb una vida social de nivell... però igual que el seu amic Fabrizio té debilitat en trobar nois joves amb talent que no tenen qui els comprengui o qui els ajudi. I es converteix en la seva mestra. Aquesta vegada l'Eleonora troba en Chirú, violinista de 18 anys, en qui veu talent i ganes de reeixir. El que no s'espera ella és que en Xirú la veu tal com és, li endevina el que pensa i el que sent, i ella perd una mica la força de ser ella qui el porta. Ell aprèn com moure's i com comportar-se en segons quins ambients, ella li ensenya tot el que sap sobre el món de l'art i els qui s'hi dediquen, però també viu de nou en cada cosa que meravella en Xirú, en aquells ulls que tot ho miren i tot ho escruten.
L'autora descriu molt bé els personatges, les sensacions, els sentiments de cada personatge. Descriu els llocs i els moviments de les persones. Veus el que fan, sents els que diuen, els avisaries quan veus que no fan el que tu creus que haurien de fer...
És un bon llibre, ben escrit que et fa passar una bona estona, llibre complex pels personatges, molt ben perfilats. Llibre, potser, per ser rellegit...

Proleterka

Proleterka
de Fleur Jaeggy

Editorial Les Hores

Agost 2018

Una noia adolescent, de 15 anys, se'n va de creuer a Grècia amb el seu pare. Però no és fàcil. Ella ha viscut sempre amb l'àvia, la mare de la seva mare,  i altres parents. Al pare li deixen veure poc la nena. Ha de demanar permís i no sempre li és concedit. Ara ha demanat un creuer amb la filla i li han dit que sí. I la nena se'n va amb el pare. Nena i dona a la vegada. No puc estimar una persona que no conec, diu ella. Però veu, és conscient, que potser serà l'última oportunitat de conèixer el seu pare. Els dos són de poques paraules i el pare no està bé. 

És un llibre escrit de silencis. No hi ha diàlegs. Hi ha mirades, pensaments que es deixen entreveure, silencis prenyats de sentiments, de dubtes, de paraules no dites... Són dos estranys conscients de l'oportunitat que tenen però incapaços de relacionar-se de paraula. Ella fa el pas al món adult, sola; el pare la contempla, se la mira. Cap paraula. No poden. Pesa massa un cert ressentiment inconscient i un dolor profund que porten molt endins. Acaba el creuer. Es separen. Al cap de poc temps mor el pare. I és com ella comença el llibre: Han passat molts anys i aquest matí de sobte tinc un desig: voldria les cendres del pare... Ha estat un desig sobtat, aquest matí, voler les cendres d'en Johannes. Ara ja m'ha passat.

Vides difícils, solitàries, on el millor amic, el millor company, és el silenci...
Impecable, com sempre, la traducció d'Anna Casassas. La lectura d'aquest llibre seria diferent sense la seva feina.  

Focs a Blanes

Focs a Blanes

25 de juliol de 2018

Hem celebrat el sant del Jaume anant a veure els focs de Blanes. 

Com de costum hem sopat a Cal Tony, arran de mar, on després de sopar  ens deixen dues cadires per seure a la platja i veure els focs.

A la tarda ens hem trobat amb la M Dolors, amiga que estiueja a Blanes, i hem estat xerrant i passejant. 

Els focs espectaculars. Eren d'una companyia gallega, de Verín, que havia guanyat el premi de la Setmana Gran de Sant Sebastià. 

No sé si sóc jo però cada any els trobo més bonics i més espectaculars. Hem gaudit dels colors i les formes, hem aplaudit i finalment hem fet la cua llarguíssima per sortir de Blanes. 

Algun any ens ha fet mandra anar-hi. Hem decidit que no tornarem a tenir mandra, que hi anirem cada any. Val la pena! 

El noi silvestre

El noi silvestre
de Paolo Cognetti

minúscula

Juliol 2018

La solitud és bona si la busques. Si et ve donada no és gens agradable. El noi silvestre és dels que la busca, la solitud. Amb 30 anys pateix una crisi existencial i en comptes d'encarar el futur i tirar endavant es refugia en indrets físics i mentals de quan era nano. I se'n va a la muntanya, a dos mil metres, per estar sol, per recordar aquells estius de la seva infantesa a casa els avis, que amb els seus pares grimpaven per les muntanyes. Però ara està sol. I va descobrint la companyia dels animals, els diferents arbres, la diferència del paisatge segons l'hora del dia... També arriben els pastor amb vaques  i més endavant els caçadors... Està en una borda solitària i a les nits te por. S'ha d'acostumar als sorolls de la natura, a distingir els diferents animals. Sembla mentida que volent com vol estar sol tingui por a les nits i no de pujar a un pic o una muntanya encara gelada o amb neu...

Vaig continuar pujant. Ja no m'aturava ningú. Ara era a la cresta entre les dues valls de la meva vida i caminava sobre lloses de pedra trencades pel glaç, i sobre aquella molsa tan flonja que es forma a tres mil metres. D'un costat de la divisòria d'aigües, el de l'edat adulta, el cel era límpid, d'un blau tan ple que semblava que tenia massa i volum. Del costat de la infantesa en pujaven glopades de núvols que s'arrissaven i s'esvaïen als meus peus. D'aquell costat hi havia passat vint anys, d'aquest els últims mesos: dues valls tallades per dos rius i dos rius nascuts a la mateixa muntanya. Era aquella muntanya, el Monte Rosa que ara tenia al davant dels ulls, la que unia el meu present i el meu passat. 

És un llibre bonic, molt descriptiu, tant d'estats d'ànim com de la naturalesa, plantes, arbres, animals i persones... 

Bodas de sangre

Bodas de sangre
de Federico García Lorca

Biblioteca de Catalunya

23 de juliol de 2018

Pendent d'escriure

La ciutat i la casa

La ciutat i la casa
de Natalia Ginzburg

Club Editor

Juliol de 2018

Natalia Ginzburg fa d'un munt de cartes una novel.la complexa i senzilla alhora. Tota l'obra són cartes que s'envien família i amics d'ençà de la marxa d'en Giuseppe. Som a Roma i en Giuseppe té 50 anys i està avorrit de tot. De la feina, del seu dia a dia, de la por de quedar-se sense diners... El seu germà gran, a qui sempre ha vist com protector seu, viu a Princeton i li ofereix anar a viure amb ell. Fins i tot li troba feina de professor d'italià. Trobarà a faltar casa seva, les quatre parets, els petits detalls, el restaurant on dina sovint i el cafè dels matins... Però vol un canvi. `

Una pila de personatges ben diferents els uns dels altres però tots relacionats amb en Giuseppe es van escrivint cartes. Per escrit es diuen coses que parlant et calles. Tots tenen un tret en comú: la casa. La casa és per tots les quatre parets que els envolten i sempre hi ha una casa per llogar, per comprar, per vendre, canvi de casa, amunt i avall... I encara que les cases es vagin perdent segueixen en el seu imaginari com "la casa". 

La Lucrezia, casada amb el Piero i amb cinc fills, és la barreja d'una mare a l'antiga amb casa gran i ben servida, amb els fills sempre on vagi ella però amb ajuda... casa al camp, oberta a tothom i on cada detall de cobrellits i estris de la casa estan descrits amb minuciositat, i és també, o vol ser, la dona moderna, amb matrimoni obert, amb aventures quan li ve de gust perquè és molt enamoradissa. Va ser amant d'en Giuseppe  i ho van deixar quan ella volia abandonar al Piero. El Giuseppe li va dir que era un disbarat. Però segueixen essent molt amics, molt. Poden parlar entre ells com amb ningú més. 

La Roberta, dona forta i a punt d'ajudar sempre a tothom, cosina del Giuseppe. Ella és el pal de paller, el vincle entre tots. No vol que vengui el pis: els totxos són els totxos i si vols tornar no tindràs casa!

La Serena i l'Albina amb qui es troba sempre que va a les Margarides, la casa del Piero i la Lucrezia. Solteres, ben diferents una de l'altra.

L'Egisto, amic de tots i durant molt temps amic i veí de l'Alberico, el fill de Giuseppe.

L'Ignazio i altres personatges que van sortint a les cartes i per últim el fill.

L'Alberico, penso sempre en el gran avorriment que hi havia entre sa mare i jo, i que ell bevia a glopades, durant dies i dies, quan era nen... fill que li va sortir homosexual i amb qui tenia poquíssima relació. A base de cartes comença una mena de relació pare-fill que no hagués sorgit només de converses. 

Penso que tots són persones que necessiten d'algú amb qui poder recolzar-se, molts d'ells insegurs, i que la comunicació i l'amistat els fa viure. Potser la Roberta és la que en comptes de necessitar on recolzar-se necessita a qui protegir i mentre tingui algú ella està be. A mida que vas llegint les cartes vas canviant d'opinió sobre cada un d'ells, o la matises, i sovint et cau millor algú a qui abans no t'hi haguessis acostat; veus defectes i virtuts i veus sobretot com es necessiten...

Després d'un enamorament la Lucrezia escriu: Em va dir que ens havíem de deixar. Alhora acabàvem de recuperar una intimitat i una complicitat. Però era una complicitat feixuga com una roca i ens servia només per dir-nos que no hi havia sortida. Així vam passar els darrers dies.

Està molt ben escrit. És un plaer llegir-lo amb una traducció acurada de la Meritxell Cucurella-Jorba. 

I tot i que he dit coses penso que no he dit res de debò. No sé com resumir el que he sentit llegint aquest llibre. És diferent. És real i a la vegada el veig llunyà, diferent... Hi ha moltes persones així i en el fons aquests personatges tenen la sort de comptar amb una cosa molt valuosa: l'amistat, paper i llapis.

Permagel

Permagel
de Eva Baltasar

Premi Llibreter 2018

Club Editor

Juliol 2018

Llibre per a mi estrany però que no he pogut deixar. La protagonista és una noia jove, lesbiana i amb tendències suïcides. Comença la novel.la que ella és dalt del terrat de casa seva i pensa com tirar-se daltabaix sense xafar cap gat dels que per aquella hora corren o estan ajaguts a baix al pati. I t'explica la seva vida. 

Una mare obsessa de la salut, una germana obsessa de la felicitat i ella lesbiana i imaginant les mil i una maneres d'acabar amb la seva vida. Vas llegint el llibre i en el fons veus la seva solitud. Totes les relacions que manté, totes les feines que busca són el mateix. Un buscar el seu lloc al món però no vol sentir-se lligada. 

Parla desenfadadament de les relacions amb altres noies, de la masturbació, de la regla. Però no pateixes per ella. Veus que és forta i que fa el seu camí. 

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix la heroïna d'aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació. El món exterior amenaça, cal saber sortir de la cel·la familiar... Després, reunir forces, no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s'esquerdi. I començar.

I també diu: La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols.

Penso que davant de cada persona i abans de jutjar-la, o simplement abans de fer-te un judici sobre ella, has de mirar la seva vida, d'on ve, com ha estat la seva infantesa, com se'n surt en el seu dia a dia... Aquesta noia només necessita que algú la valori, que algú la necessiti, que una nena li agafi la mà i se la miri amb confiança per poder valorar-se ella i saber què ha de fer. Sort en té del seu caràcter i de la seva seguretat i de les seves, encara que sembli contradictori, ganes de viure. 

És un llibre que no pots deixar. Està molt ben escrit, és fins i tot poètic... Te n'adones que estàs davant un bon llibre, una bona autora. I això avui costa una mica de trobar.

Puiggraciós clama per la llibertat

Puiggraciós clama per la llibertat

Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós

8 de juliol de 2018

Hem estat en un acte poètic-musical a Puiggraciós per la llibertat dels presos polítics. Hi havia els pares i la germana del conseller Jordi Turull. M'ha impressionat sobretot el pare, Gran, crec que malalt, amb els ulls anegats de llàgrimes, donant les gràcies a tots.
L'Enric Majó i la Mariona Casanovas van ser els encarregats de llegir i recitar uns quants poemes i un cel·lo ens va acompanyar amb música. El petit Santuari era ple de gom a gom i com és recollit ens hi vam trobar com en família.
Van cantar El cant dels ocells, després van llegir Paraula de Vinyoli,  de Martí i Pol, La campana de Sant Honorat de Josep Maria de Sagarra, 1714 de Carner, Presoner de Jordi de Sant Jordi, Corrandes d'exili de Pere Quart, Pell de brau d'Espriu, Voldria tenir un llagut de Martí i Pol, Cant dels joves de Maragall, Elogi de viure de Maragall, Podies de Joana Raspall, Romance de la Guardia Civil de Lorca, i segur que me'n deixo algun...
La Superiora de Puiggraciós va parlar recordant que en Jordi Turull portava els fills de petits a caminar i estimar la muntanya i la filla, la Isabel Turull, va deixar al Santuari un llibre, Persistència, perquè tothom qui vulgui aquest estiu deixi el seu comentari escrit allà. Crec que ha estat Òmnium qui ha repartit aquests llibres als familiars dels presos polítics...
I com a cloenda vam cantar Els Segadors.
Moments plens de sentit, tranquils, profunds, que ens agermanen a tots sota la Marededéu de Puigraciós.
Llibertat presos polítics. 

Les monges de Puiggraciós amb la família Turull

El cuento de la criada

El cuento de la criada
de Margaret Atwood

narrativa Salamandra

Juliol 2018

Llibre dur i difícil, sobretot perquè saps que tot el que explica està passant en un lloc o altre del planeta. La vida es repeteix amb els seus errors i les seves maldats... 

Amb l'excusa del terrorisme islàmic un grup de polítics suprimeixen la llibertat de premsa del seu país i els drets de les dones. 

Ens trobem a la república de Gilead i la Defred és una de tantes dones que han escollit perquè es dediqui a procrear. Escullen les que tenen ja algun fill per assegurar l'embaràs. Molts homes, cada vegada més, els costa deixar la dona embarassada, o la dona no pot tenir fills, i una persona, una esclava, com al Defred els pot solucionar el problema. La manera de donar un fill a la dona que  no en pot tenir ja te referències a la Bíblia amb Abraham, la seva dona i la seva esclava Agar.... Si la Defred no accepta aquestes condicions serà executada públicament o enviada a Colònies, on morirà contaminada de productes tòxics.  D'aquesta manera el govern control·la amb mà de ferro fins als més mínims detalls de la vida de les dones: la manera de vestir, l'alimentació, la seva activitat sexual... Se les separa de la família i passen a ser cossos per procrear. Però ningú no pot governar  ni posar traves al pensament d'una persona. Ni als seus desitjos. 

Sempre van malament les coses quan es barregen religió i política, quan es volen dominar i menystenir les dones... I això ha estat i és corrent encara a tants i tants països! i en petita escala també a casa nostra... 

Sopar Groc

Sopar Groc
Santa Eulàlia de Ronçana

7 de juliol de 2018

Hem tingut sopar groc a Santa Eulàlia, a Sant Simple. Ens ha fet il·lusió i ens hi hem apuntat. Feia molt goig i estava ben ple. I t'agrada trobar-te gent que coneixes des de petits. Aquests actes són sobretot lloc de trobada de gent que sempre ha viscut allà. També hi ha nouvinguts, però dels que ja coneixes. Avui dia hi ha tantes urbanitzacions, tantes cases noves, que veus cares i no saps qui són. Ahir vespre ens coneixíem quasi tots... 

En Pep Salsetes va fer el sopar. L'any que ve en farà 40 que va arribar al poble. Em va agradar retrobar-lo tot i que ja està, crec, jubilat. 

En Jaume ens va fer una fotografia a la M LLuïsa i a mi. És un record d'aquell vespre. No podem ni volem oblidar perquè es fan aquests sopars, perquè anem tanta gent amb llaços grocs, perquè les nostres famílies han augmentat en número perquè sempre estan presents entre nosaltres els presos polítics i els exiliats... Esperem que aviat puguem retirar llaços grocs i viure en pau i llibertat. 

La germana del Conseller Jordi Turull era al sopar amb nosaltres. Va parlar i ens deia com agraeixen que els recordem i que fem actes per a ells. Com no els hem de recordar si és per nosaltres que són a la presó! 

Sobre la tarima hi havia una de les urnes de l'1O. Després de sopar es va rifar i li va tocar a un noi jove. Que li serveixi de recordatori i que un dia la pugui ensenyar als seus fills i explicar-los tot el que estem vivint. 

Per acabar dos nois amb guitarra i noia molt maca, tots del poble, van tocar i cantar. Primer una cançó que jo recordava de la meva mare o de les àvies, després La presó de Lleida, una de moderna que no coneixia i País petit de Lluís Llach. Finalment vam cantar els Segadors, 

Una vetllada molt agradable amb regust agredolç pensant en els motius pels quals ens havíem reunit.

La senyora Stendlal

La senyora Stendlal
de Rafel Nadal

Columna

Juny de 2018

Novel.la situada després de la guerra, ens presenta al Lluc, un nen que queda orfe perquè maten a la mare d'un tret a Girona. La senyora Stendhal l'acull a casa seva. Allà troba un ambient molt familiar, molt acollidor, amb en Dani que li fa de germà gran i amb l'avi Dídac, pagès callat i savi... Té amics, va a escola, te una infantesa tranquil.la i feliç. Fins que les revenges dels guanyadors comencen a passar factura i en Lluc es troba enmig de la història.  

La vida d'en Lluc serveix per repassar els problemes de la postguerra que es van viure a pagès. Els canals de rec que eren de dos senyors del poble, la manera d'aconseguir regar, els nois joves amagant-se a la muntanya, organitzant-se, anant de nit a casa un moment amb por, amb pànic de ser reconegut... Primer en Dani, després, més endavant en Lluc. I la senyora Stendhal sempre de pal de paller, sempre a punt. 

És un llibre distret i agradable de llegir, a l'estil dels altres d'en Rafel Nadal, que et recorden les històries que has sentit de petita... 

11 anys de blog

11 anys de blog... i 71 meus!
17 de juny de 2018

Passen els anys volant... i penso en els versos de la cançó que Raimon va cantar com a primícia al Palau de la Música en el seu comiat.

I nosaltres amb ells

Passen els anys i nosaltres amb ells,
els anys buits i els anys plens, els anys bons i els dolents.
Passen els anys i nosaltres amb ells.

Encara no sé qui sóc
i sé que no sóc qui era.
També sé qui no seré
i encara no sé qui sóc.
Passen els anys i nosaltres amb ells.

Al país on visc
la gent que pot no vol,
la gent que vol no pot
al país on visc.
Si la gent que pot volgués
i la gent que vol pogués
altre país seria
el país on visc.

Perquè era molt rebel
li posaren boç al gos.
Ara no pot mossegar
però encara lladra.
Perquè era molt rebel
li posaren boç al gos.

Intenten amb moltes lleis
i si cal amb violència
esborrar diversitats
i negar la diferència.
Intenten amb moltes lleis
i si cal amb violència.

Passen els anys i nosaltres amb ells,
els anys buits i els anys plens,
els anys bons i dolents.
Passen els anys i nosaltres amb ells.

N'he fet 71. Vaig ja camí dels 80! Conscient dels anys que tinc però amb il·lusió i ganes de fer coses. Sóc feliç i tinc tot el que em fa falta. El Jaume, els fills i néts, família i amics. Llibertat d'entrar i sortir. conferències d'enginyers cada dimecres on ens parlen de tota mena de temes per estar al dia o per recordar coses passades. Sortides i excursions i viatges. No tants com voldria en Jaume però deunidó! mentre puguem ser útils en alguna cosa, mentre els fills i néts comptin amb nosaltres, però no massa, com diu Kipling, mentre ens lleven cada dia amb il·lusió l'edat no compta, compta com la portes! 

I fa 11 anys que els fills em van regalar el blog i segueixo en marxa. Últimament, no sé perquè, no he tingut temps d'escriure massa i tinc molts posts desats, esperant que els tregui de l'anonimat i els publiqui. Ho aniré fent... 

Gràcies a tots els que ens acompanyeu i ens feu la vida feliç i agradable! Gràcies Jaume per ser-hi sempre! 

Dones

Dones
de Isabel-Clara Simó

Columna Edicions

Juny 2018

Pendent d'escriure 

Viatge a Friuli

Viatge a Friuli
del 7 al 13 de juny de2018

Amb Phineas Fogg i Amics de la Unesco

Pendent d'escriure

L'ou com balla - Corpus

L'ou com balla - Corpus

2 de juny 2018

Pendent d'escriure

Cap dona en l'oblit

Cap dona en l'oblit
EXILIADES . ENCAUSADES . EMPRESONADES

CDR Galvany

Jardins Muñoz Ramonet

29 de maig de 2018

Coincidint amb l'aniversari de la ex-presidenta del Parlament Carme Forcadell, les CDR de Sarrià-Sant Gervasi van organitzar una trobada per donar veu a les dones empresonades i exiliades al mateix temps que felicitaven a la Carme pel seu 63 aniversari.

Els jardins de Muñoz Ramonet són amplis i estaven força plens. 

Va començar la trobada amb unes paraules de Mont Plans, seguit del Cant de la Senyera a càrrec de la Coral del CIC que ens va acompanyar tot el vespre.

Després es van llegir les cartes que les sis polítiques havien escrit per aquesta ocasió, intercalant-hi versos de Montserrat Abelló i Catalina Valverde, les dues, veïnes d'aquest barri.

Carta de la Llibertat de Carme Forcadell llegida per Isona Passola, veïna de Sarrià-Sant Gervasi

Carta a la llibertat de Dolors Bassa llegida per Mercè Amat de d'Òmnium Cultural Sarrià-Sant Gervasi

Visc per no morir

I lluito per viure

 Per no perdre cap

  d'aquests moments

 que sé irrepetibles

                   Montserrat Abelló

   

Carta de la Llibertat de Clara Ponsatí llegida per Júlia Areny veïna i representat de Dones-Joves per la Igualtat

Carta de la Llibertat de Meritxell Serret llegida per Carme Rocamora periodista del Jardí de Sant Gervasi

Plantar sobre la terra

els peus. Ja no tenir 

por. Sentir com puja

la saba, amunt, amunt.

Créixer com un arbre.

A la seva ombra 

aixoplugar algú que

també se senti sol, sola

com tu, com jo.

                             Montserrat Abelló

La Coral del CIC canta Senyor Sant Jordi

Carta a la Llibertat d'Anna Gabriel llegida Mercè Alegre de l'ANC Sarrià-Sant Gervasi

Carta de la Llibertat de Marta Rovira llegida per Gemma Amat, veïna de Galvany

Deixarem de plorar

Ara, veuràs que ploro

Perquè has ferit ma terra,

Però no pensis per això

Que ja ens has guanyat la guerra.

Tal com em veus plorant

Puc aixecar-me de terra

Endreçar-me la faldilla

I enfilar la carretera.

Tornaré a prendre un clavell

I me'l posaré a l'orella

Per si tornes a venir

Poder-te fer una ofrena.

Perquè som un poble ferm

El més bonic de la terra

Serem lliures, guanyarem

I tindrem pau i no guerra.

              Catalina Valverde

Glossa a Carme Forcadell a càrrec de Núria de Gispert, ex-Presidenta del Parlament de Catalunya

 Cant del Segadors acompanyats de la Coral del CIC

Núria de Gispert va llegir part d'una carta que els tres Presidents del Parlament havien escrit a la Carme Forcadell, i va recordar com es van conèixer. Es va emocionar un parell de vegades...

Després va haver-hi una enfilada groga coma xarxa de solidaritat i contra la repressió.

Va ser bonic i emotiu. I està molt bé que es facin actes per recordar les dones preses i exiliades. Es parla molt més dels homes i hem de pensar que les dones acostumen a ser el pal de paller de les famílies. I tenen fills, marit, pares, feina, amigues... I treballen per la nostra llibertat i la nostra dignitat.

Un país petit

Un país petit
de Gaël Faye

Empúries Narrativa

Maig 2018

En Gabriel té 10 anys i viu a Burundi. De pare francès i mare tutsi viu feliç i content amb els pares i la seva germana Anna. Té una colla d'amics i es troben sovint en una Combi Volkswagen abandonada al final del seu carrer, un cul de sac. I allà maquinen totes les trapelleries possibles. 

Tot d'una tot es precipita i la pau i felicitat, la tranquil.la innocència dels 10 anys se'n van en orris. Comença a Ruanda la guerra entre tutsis i hutus i els pares del Gabriel es separen.  

De sobte s'adona que igual que fins llavors s'havia vist sempre com un nen, ara es descobria mestís, tutsi, francès...   Els companys també canvien, els servidors de la casa són de diferents ètnies, la mare se'n va a Ruanda a buscar la família i el pare els deixa molt sols a casa...   

És el pas de la infantesa a l'adolescència d'un nen en uns moments durs i dolorosos. Ell vol seguir essent un nen, vol negar el que el volta, però no ho aconsegueix. 

Retorna al cap dels anys i es retroba amb el seu passat...

És un llibre bonic de llegir, amb una solidesa de relat que només pot donar qui ho ha viscut o qui hi té les arrels.                                                                                                                                                              

Primera Comunió Júlia

Primera Comunió Júlia

27 de maig de 2018

Pendent d'escriure i fotos