La Víctor C.

 

La Víctor C.
Víctor Català - Caterina Albert

Una aproximació lliure a la seva figura a las seus contes
per Anna Maria Ricart Codina

TNC Sala Gran

21 d'octubre 2021

Pendent d'escriure

La Locomotora Negra

La Locomotora Negra - 50 anys

Teatre Municipal de Palafrugell

12 d'octubre de 2021 

Ricard Gili, trompeta i director 

Ivó Oller, trompeta 

Arnau Boix, trompeta 

Miquel Donat, trompeta 

Marc Trepat, trombó 

Òscar Font, trombó 

Xavier Trepat, trombó 

Víctor González, trombó 

Lluís Trepat, saxo alt i clarinet 

Eva Garín, saxo alt 

Albert Gassull, saxo alt 

Tomás González, saxo tenor 

Toni Gili, saxo tenor 

Ariel Vigo, saxo baríton 

Tòfol Trepat, piano 

Albert Romaní, guitarra 

Jordi Casanovas, contrabaix 

Carles Gili, bateria

Enguany, havent celebrat ja el seu 50è aniversari, La Locomotora Negra ha decidit fer coincidir aquesta fita amb el seu comiat dels escenaris.
El 31 de gener de 1971, un quintet de jazz amb el nom de La Locomotora Negra debutava a la Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona.
Amb els anys, el quintet original es va anar ampliant fins arribar a ser una big band de 17 components i es va convertir en una de les formacions de swing més sol·licitades a Catalunya, oferint concerts per innumerables escenaris i festivals d’arreu del país i de l’estranger.
El concert del Festival de Jazz de Barcelona (29 de gener 21), anunciat com a “concert de comiat”, va ser tan sols el tret de sortida de tot un any en que la Locomotora Negra està oferint la gira de “concerts de celebració i comiat” durant aquest 2021
 

El Teo era a l'hospital amb covid i des d'allà ens va organitzar la sortida per anar a Palafrugell al concert de La Locomotora Negra. Qualsevol li deia que no! I amb mascaretes i tota la parafernàlia ens vam trobar 8 amics i vam gaudir del concert. En Jaume i jo no som massa, o gens, de concerts. Jo de jazz recordo Jamboree de quan era soltera... Però ens va agradar molt i com tots els altres eren uns experts vam estar molt contents d'haver pogut compartir-ho amb ells i acomiadar la Locomotora Negra.

Després vam anar a dinar a Llafranc, en una terrassa a l'aire lliure i vam poder fer petar la xerrada una estona amb uns amics que normalment ens veiem un parell de cops al mes per anar al teatre. Costum que ara, amb la pandèmia, hem abandonat i tenim moltes ganes de tornar-hi! 

Estupor i tremolors

 

Estupor i tremolors
d'Amélie Nothomb

Club de lectura Enginyers

Columna

Octubre 2021

Llibre curiós, claustrofòbic i que et deixa un regust especial, diferent, que et fa dubtar si vertaderament el llibre t'ha agradat o no.  

L'Amélie és una noia belga que va néixer al Japó i hi torna al cap d'una anys perquè vol treballar un any en una multinacional japonesa, Yumimoto. La jerarquia a l'empresa és molt clara i estudiada. No pots dirigir-te a ningú que no sigui el teu immediat superior. Quan hi arriba no li fan cap cas. A ella no li importa gens. Va estudiant a la gent, mira com treballen i s'entreté. Aviat li fan escriure una carta que li faran refer una pila de vegades sense dir-li què ha fet malament. La seva superior és una noia molt guapa, molt alta per ser japonesa i l'Amélie se la mira com a una amiga. Però en una empresa com aquesta no hi amics, hi ha competidors. i a poc a poc la va denigrant feina per feina fins a deixar-la encarregada dels lavabos. I fins i tot allà té problemes. 

El que em molesta de l'Amélie és la seva submissió. Sembla que al Japó això és el normal, el que toca fer a tothom davant uns superior. Però ella és belga,  i tot i que està en una situació de poca categoria voldria veure-la empipada, ofesa, amb ganes de marxar... i no és així. Sucumbeix a les exigències de la companyia i arriba a trobar normal i treballa contenta netejant els lavabos. 

Cap al final del llibre sembla que reacciona, de pensament, i diu: El meu calvari no és pas pitjor que el seu. Solament era més degradant. Amb això no n'hi havia prou perquè jo envegés la posició dels altres. Era tan miserable com la meva. 

El Japó és el país on la taxa de suïcidis és més elevada, com tothom ja sap. Per la meva banda, el que em sorprèn és que el suïcidi no hi sigui encara més freqüent. 

El pitjor de tot és pensar que, a escala mundial, aquesta gent són uns privilegiats.

A prop ja de complir un any a la feina no va voler haver d'acomiadar-se de tots i uns dies abans va anar de despatx en despatx dels seus superiors a donar les gràcies per l'experiència que havia viscut i a dir-los que li sabia greu que per culpa de la seva poca intel·ligència i falta de cura en el treball no havia deixat un bon record de la seva persona. Humiliació rere humiliació, sobretot amb la seva immediata superior. 

Pocs dies després tornava cap a Bèlgica i es posava a escriure... 

En el fons és la història de la seva vida, ja que va néixer al Japó, va anar a Bèlgica de petita i va tornar un any al Japó per treballar en una empresa de importació i exportació. I és escriptora amb una pila de llibres. 

No és que m'hagi agradat ni molt ni poc però m'ha tret les poques ganes que tenia d'anar al Japó... 

I em sap greu perquè tinc una amiga que li va agradar tant aquest llibre que va seguir llegint llibres d'aquesta autora! 

El títol, Estupor i tremolors, és una expressió que fa referència a l'estat de insignificança, amb què, a l'antic protocol imperial nipó, cal adreçar-se a l'emperador.  

Nada

 

Nada
de Carmen Laforet

Premi  Nadal 1944

Primera edició del Premi Nadal

Club de lectura SER

Austral

Octubre 2021

L'havia llegit fa molts anys. Potser en tenia 13 o 14. La meva mare em va donar aquest llibre i "Viento del este, viento del oeste" de Pearl S. Buck, dient-me que ja podia llegir llibres de "gent gran"! Quins temps... I em va agradar molt. 

Ara, rellegint-la, se m'ha fet una mica pesada, una mica rara. Reconec que pinta una Barcelona de la postguerra amb molta misèria i amb personatges que s'espavilaven com podien, amb contrast amb la joventut que volia viure la vida i s'ajuntaven per solucionar els problemes del món, bevent, fumant, amb drogues i hores i hores de xerrar.  

Crec que Laforet va ser un model de novel·la social per l'època. La protagonista, l'Andrea, arriba a Barcelona i s'instal·la a casa la seva àvia, al carrer Aribau, en un pis que havia tingut davants i darreres, com es deia abans, però que quan ella hi va arribar ja estava partit per la meitat, amb piles de mobles, amb l'àvia, un tiet solter amb un gos, un altre casat i amb una criatura i una minyona que té la seva gràcia perquè és producte de l'època. Sense diners i amb l'ambient sòrdid de la casa l'Andrea troba una mica de satisfacció i alegria a casa la seva amiga Ena. Però naturalment no tot va bé amb aquest ambient tan diferent i moltes coses xoquen i fan mal. 

El llibre està ben escrit i les descripcions són clares i reflecteixen una part de la societat de l'època. No sé si es va passar una mica amb la família directe, però pot ser. Després de la guerra molta gent podia viure així la vida...  Potser la relació amb l'àvia, que és el personatge que més m'ha agradat, hauria pogut ser més bona i l'hagués ajudat a viure una mica més feliç i tranquil·la... però també l'àvia, producte de l'època, protegia els fills fessin el que fessin...  

L'he llegit perquè era del club de lectura, però la veritat no m'han quedat ganes de recomanar-lo, tot i que ja he dit que és producte d'una època. Però hi ha llibres antics que sempre són actuals i d'altres que no. És la meva opinió... que no ha de ser la de la resta de gent que l'ha llegit o el llegeixi.