Manta tapa-sofà

Manta tapa-sofà

Novembre de 2014

Finalment he acabat la mata per tapar el sofà del Maurici i la Sílvia. Se m'eternitzen les coses que tinc començades. No sé què em passa que em falten hores... La feina era l'acotxat. Però ha quedat molt bé i els ha agradat molt, que és el més important! Ara em tocarà començar el cobrellit del Guillem i la Clara. A veure quan trigo a fer-lo! 

Terra baixa

Terra baixa
d'Àngel Guimerà

Adaptació de Pau Miró i Lluís Homar

Teatre Borràs

28 de novembre de 2014

Se't fa estrany pensar en què un sol personatge farà tants papers. Però tractant-se d'en Lluís Homar vas segur a veure'l i estàs convençuda que t'agradarà. 

Sembla mentida com amb un petit gest, amb un petit canvi en to de veu, saps qui està parlant. Treballa molt bé i fa un gran espectacle. Totes les crítiques han estat excel·lents i no seré pas jo qui les contradigui. Mentre tinguem actors d'aquesta talla el teatre a Catalunya seguirà ocupant un primeríssim lloc. 

El Sebastià, la Marta, el Manelic, la Nuri... Si et mires com agafa el vestit de núvia veus a la Marta; 

si el veus assegut cosint a l'eixida veus a la Nuri; 

al Sebastià, prepotent, al Manelic, innocent quan arriba a la terra baixa, valent i fet home quan crida "He matat al llop!"

Àngel Guimerà va escriure una gran obra i en Lluís Homar i en Pau Miró l'han adaptada al nostre temps. I el resultat és la gent dreta aplaudint al final de l'obra. Bravo!

Ara, però, una consideració. M'agraden les noves tendències en teatre en què ens mostren textos antics portats als nostres dies, escenografies novedoses, originals, fins i tot estrambòtiques... Però en el fons em queda com un cuquet dins que em fa pensar. Per què no podem veure l'obra tal com la van concebre els nostres autors? Tenim por de trobar-la "antiga"? Tot ha de ser modern i posat al dia? Els nens han de llegir els llibres adaptats als temps moderns; estan reeditant els de Enid Blyton amb llenguatge i situacions més al dia. Jo gaudeixo d'un bon llibre si està ben escrit, d'un bon teatre si està ben interpretat,  sigui de l'època que sigui. Fas l'esforç d'endinsar-te en una època en què es parlava així, es vivia així, els valors eren els que llegeixes o veus, i tot això, tot i no tenir cap semblança amb la nostra vida actual et fa pensar i entendre aquella gent. Si tot ens ho donen mastegat no fem cap esforç i ens perdem una part de la nostra cultura, de la nostra història. 

I no ho dic ara per Terra Baixa ja que han respectat el text. Però tot i haver gaudit de l'actuació perfecta d'en Lluís Homar, he enyorat una mica veure la cara del Manelic, de la Marta, de la Nuri... 

Considero que he anat a veure un espectacle extraordinari però no Terra Baixa de Guimerà.   

La Nit de l’aniversari de Ràdio Estel i ‘Catalunya Cristiana’

La nit de l'aniversari de Ràdio Estel i "Catalunya Cristiana"

Sopar Solidari
Centre de Convencions Internacional de Barcelona -CCIB-

27 de novembre de 2014

Com en Jaume és voluntari de Mans Unides vam anar al sopar d'aniversari amb el president-delegat, en Joan Martí, i la seva esposa i amb l'Elena i el Vicens. 

Molta gent, van dir unes 500 persones, de diferents àmbits, però tots amb un nexe o altre amb aquestes institucions. 

Catalunya Cristiana complia 35 anys i Ràdio Estel 20. Són molts anys de feina de molta gent i així va quedar demostrat. 

Hi ha havia el cardenal arquebisbe de Barcelona, Monsenyor Martínez Sistach, 

la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert i els consellers Felip Puig i Ramon Espadaler representant el govern de la Generalitat. 

Va fer la presentació, via plasma, en Joan Pera, que no podia ser-hi perquè tenia funció però que a darrere hora es va presentar i va poder repartir els premis. Sempre amb la seva brometa i el seu somriure i "marxa". 

Va parlar mossèn Jaume Aymar, president de Ràdio Estel i de Catalunya Cristiana.

Durant el sopar nens i nenes passaven per les taules venent números pel sorteig que es faria al final. 

Un gran pastís amb els dos números va aparèixer al mig de la sala i tots els treballadors de les dues entitats van bufar per apagar les espelmes. I vam brindar mentre es cantava el Brindis de la Traviata. 

I vam tenir el plaer de sentir dues cançons catalanes i una alemanya cantades per Roger Padullés. I la "nostra" Marina Rossell va cantar també. Jo me la mirava embadalida sentint-la cantar: La mare de Déu/ quan era xiqueta/ anava a costura/ a aprendre de lletra... Recordava la meva mare cantant-me aquesta cançó i no vaig pensar a fer-li una foto. Però després em vaig acostar a la seva taula i li vaig demanar la foto pel blog explicant-li el meu embadaliment. Amb la seva amabilitat i interès va posar per la foto mirant després si havia quedat bé. Gràcies, Marina! 

Repartint els premis, el més bo de tots, un viatge a Terra Santa, li va tocar a una noia que hi havia  a la nostra taula. Aplaudiments i desitjos de bon viatge! 

També vam trobar alguns amics i passades ja les dotze, vam tornar cap a casa. 

Per molts anys a les dues entitats i que pugueu seguir amb la vostra feina, ja que teniu molta gent que espera tant la revista com la ràdio. Fan falta mitjans de comunicació compromesos i vosaltres ho demostreu. Per molts anys! 

El silenci del far

El silenci del far
de Albert Juvany i Blanch

Edicions el Periscopi

Novembre de 2014

És un llibre entretingut, fàcil de llegir i que t'atrapa, tot i que algunes de les coses que passen es veuen a venir. 

És la història d'una noia, l'Anna, que viu a Húsavik, un poblet de pescadors al nord d'Islàndia. I la d'un noi, el Gísli, que arriba de Reykjavik. I la de Gunner, el professor de piano. I la de Rangar. L'Anna s'ha criat amb els seus oncles; li van dir que els seus pares havien marxat a fer diners i l'havien deixat a ella amb els oncles. Ella ha crescut sempre amb una sensació d'ofec i de tristesa: per què la van abandonar els pares? 

L'obra va explicant la vida de l'Anna i la dels seus pares, l'Olaf i la Yrsa. 

Un dia rep una carta firmada pel "teu pare que t'estima". I totes les portes que ella havia mantingut tancades des de sempre se li obren de cop. 

En Gísli també rep una carta com la de l'Anna i per això va a Húsavik per si pot entendre alguna cosa. 

Hi ha una cosa que fa que aquest llibre em costi de llegir, sobretot al començament, i que no el tingui com un bon llibre que cal recomanar i rellegir. I ja no és la primera vegada que m'hi trobo. 

L'autor va formar-se en una escola d'escriptura creativa i jo no sé què passa però tots aquests llibres sortits d'escoles no són espontanis, l'escriptura vol ser potser massa perfecte, o massa formal i hi trobo a faltar l'alè, la força de la inspiració, el raig de paraules que surten i t'encomanen l'emoció. 

Colors de la tardor a Ogassa

Colors de la tardor a Ogassa

21 de novembre de 2014

Quan m'he llevat aquest matí la terrassa de casa estava a vessar de fulles d'arbres de color groc. Sort que ja havíem decidit anar avui a Ogassa perquè un parell de dies més tard i ja haguéssim trobat totes les fulles a terra! 

Amb La Marién i l'Antonio  hem enfilat d'hora la carretera i només vèiem núvols i boirina, sobretot a la plana de Vic. però poc després el sol s'ha deixat veure i brillava amb tota la seva força i llum sobre les fulles grogues, vermelles i verdes del paisatge. És meravellós!  És un privilegi està jubilat i trobar-te bé i poder sortir en divendres i gaudir de la natura i de la bona companyia.

Hem arribat a Ogassa i hem seguit cap a Sant Martí de Ogassa per la carretera que ens pot portar fins a Bruguera i Ribes de Freser. A Sant Martí hi ha una esglesiola romànica molt bonica però tancada i barrada. Ens han dit que les claus les hem de demanar a l'Ajuntament de Ogassa. Un altre dia serà...

 Al costat de l'església hi trobem una casa amb venda de productes del país, també tancada, amb un vista magnífica i una era avant de la casa que em recorda la meva infantesa quan veia batre el blat...

Tornem enrere i anem a Sant Martí de Surroca. Allà ens aturem per contemplar una altra església romànica, molt bonica, també tancada.

 Des d'allà veus un paisatge de tots colors, amb les muntanyes obertes, i, de prop, les cases del poble. Cases antigues, molt boniques, que et fan pensar que la gent que les ocupa hi deuen trobar una pau que a Barcelona costa de trobar. Però de seguida ens surt la vena urbanita  i diem no! De visita sí, un parell de dies... potser també, però viure-hi tot l'any... No en sabríem. No hi havia ni connexió a internet!

Baixem a Ogassa a dinar i trobem que el restaurant Tal.larà, on paràvem a dinar quan hi anàvem està tancat. Preguntem i ens diuen que fa vuit o deu anys que es van jubilar... Tan de pressa passa el temps? Enyorant-lo entrem a la Fonda Can Costas i allà mengem la carn a la brasa i els rovellons, tot molt bo i la gent molt agradable. Fins i tot ens obrem la botiga perquè puguem comprar algun embotit i formatge de la zona. 

Tot el dia hem anat amb màniga curta o samarreta. Ara agafem ja l'anorak. El sol comença a amagar-se i la humitat i el fred van avançant.

Arribem a Sant Joan de les Abadesses i volem veure el retaule del monestir però, també està tancat! 

A la plaça porxada comprem pa al Forn Roma, que és on el compren els de la fonda on hem dinat i que és un pa boníssim.

Fem la xerradeta i sortim cap a Ripoll, bressol de Catalunya. 

Allà, al Monestir, bellesa i serenor. Una gran banda groga penja de la paret del Monestir. I l'estelada.

Com ja és tard no hi ha ningú. El claustre, començat el segle XII, que l'acaben de restaurar, el veiem ja a mitja llum. Han tret l'arrebossat de les parets i ara es veu la pedra. Com pot conservar-se tan bé una obra de tants cents d'anys?

Després admirem una vegada més la portalada. Quina bellesa! No et canses de contemplar-la.

I dins el monestir,

després de visitar la tomba de Guifré el Pilós

 i de Berenguer III i el cenotafi de Berenguer IV,

ens trobem amb una escultura de la Sagrada Família, obra de Jordi Ferrer.  Molt real! La Marién, que acaba de ser àvia, se la mirava veient-hi la néta amb al mare i el pare...

Després seiem una estona en silenci. Estem sols. Aquelles parets, aquella cúpula, la sobrietat de l'obra et va amarant de serenor i de pau.

Penses en les generacions i generacions que han segut allà, que han pregat demanant favors o agraint-los, que senzillament han buscat un moment de recolliment i de pau, i t'hi sens identificat, acompanyat, no estàs sol. Prego per la família i per Catalunya. I per tanta gent que està sola o pateix. I per tantes coses... Ens costa aixecar-nos i marxar...

I ara ja, fosca nit tot i l'hora que és, enfilem la carretera cap a Barcelona.

Un dia ple i perfecte, natura i amics, silenci i pau per poder començar una nova setmana dins el brogit i el neguit de la gran ciutat.