El passat no és un somni

 

El passat no és un somni
de Theodor Kallifatides

Galàxia Gutenberg

Maig 2023

És el segon llibre que llegeixo d'aquest autor. Em van recomanar aquest autor i vaig recordar que ja el coneixia. Havia llegit Otra vida por vivir i en tinc molt bon record. 

Aquest és una mica la seva autobiografia. Explica com als vuit anys el seu avi el va agafar de la mà i el portà a un autobús que anava des de Molai, petit poblet grec fins a Atenes, on els seus pares havien hagut d'exiliar-se. I ho va fer perquè no veia futur pel nen en aquell llogarret. I com viu i malviu a Atenes, com no sap què fer amb la seva vida. Ell vol escriure, li agrada, i li agrada llegir. Però no pot fer res. Ell voldria fer teatre i ho prova però no se li dóna massa bé. S'enamora de noies però tampoc en treu res especial. Només té dos llibres, de poesia, i són els que s'endú a l'exèrcit on els hi confisquen el primer dia. Sense llegir ho passa molt malament. 

Un dia, essent a l'exèrcit, amb el cap ple de retsina coríntia i embriagat de la inflor de les onades, vaig escriure una frase que em va passar pel cap com una oreneta pel cel d'estiu. "Un dia m'espolsaré la pols de les sabates i aniré on les cames em duran". Després ja no vaig poder continuar. Tremolava de cap a peus, el cor em bategava fort. Que potser era veritat? És el que realment volia? Marxar? Per anar on? No era el primer cop que em venia la idea que potser hi havia una vida per a mi en alguna altra banda... El meu pare havia deixat Turquia, l'avi, Egipte. Dues cosines meves havien emigrat al Canadà, un cosí, a Alemanya, fets que m'esquinçaven el cor. La pregunta era un oxímoron. Com pot viure algú sense la seva vida? Per això em bategava i em tremolava el cor? La fugida era una mena de suïcidi. 

Era a prop de Molai i va anar a visitar els avis i al seu germà Stélios. I els amics que havia deixat quan va marxar amb 8 anys. El seu pare no volia tornar. Allà algú del poble l'havia lliurat als alemanys... Va ser l'última vegada que va veure els avis. 

Kant es preguntava pel cel estrellat a dalt i per la llei moral a dintre seu. Camus no es preguntava res. Per a ell, no existia la llei moral. 

A dintre meu sempre sentia bullir les tres grans preguntes. Qui i per què havia delatat el pare als alemanys? Què li havia passat a l' Stélios al poble? Què havia passat amb el Iorgos al servei militar? Algun dia havia de saber la veritat. 

Va emigrar a Suècia i allà va aconseguir estudiar i exercir de professor de filosofia. Es va casar i va tenir fills i néts. 

Va tenir èxit com a escriptor i va ser feliç amb la família. Sempre va tenir Grècia al cor però no va aconseguir escriure en grec. Va escriure en suec. 

Quan algú marxava de Grècia deien que tirava enrere una pedra negra. Era el cor que hi deixaven. 

Va tornar-hi força vegades, sobretot per la mort de la mare. 

La seva ètica eren dues frases dels seus pares. De la mare quan un dia li va preguntar, quan tenia ja seixanta-nou anys: Com viuré la meva vida, mare? No s'ho va rumiar gaire. -Com aguanti la teva ànima -em va dir. No havia dit "com vulgui la teva ànima", sinó "com aguanti la teva ànima". Quina diferència hi havia? 

I del pare, quan va marxar a Suècia, les últimes paraules que li va dir. "No oblidis qui ets". Aquestes dues frases eren la meva ètica, no em calia res més. 

I un dia al cap dels anys el van demanar de Molai per fer-li un homenatge, al fill predilecte que ha esdevingut un gran escriptor. Allà, a part de les emocions, del retrobament amb els veïns, els amics, també troba resposta a les preguntes que s'havia fet tota la vida. I es quan pensa que ja és hora de recollir la pedra negra que havia llançat enrere el dia que se'n va anar de Grècia. 

Trobo curiós la diferència de sentiments i actituds d'ell i de la Gunille, la seva dona. Ja sé que un mediterrani i un nòrdic són molt diferents, però la Gunille, tot i que l'acompanya, l'escolta i el comprèn no pot integrar-se en la vivència del marit. És més freda, és diferent.... no el pot entendre del tot...Però s'estimen i es respecten.

És l'exili de tantes i tantes persones que han hagut de deixar el seu país en contra de la seva voluntat, per fugir o per guanyar-se la vida. I el difícil que és conviure amb l'enyorança al cor... fins que troben el moment de recollir la pedra negra que van llançar enrere un dia... 

M'ha agradat mot, escriu molt bé i està ple de sentiments i vivències i personatges que no et pots treure del damunt. 

Exposició pedres

Exposició pedres

de Joaquim Peitx

Exposició de petites coses al voltant de les pedres

20 de maig a Mallorca 297 - baixos

 

Segurament va ser la platja amiga, plena de pedres, on em venir la idea de fer "coses" amb aquests elements humils i anònims que omplen les cales de la Costa Brava. 

He volgut materialitzar i presentar-ho com una exposició, una vintena de dites, adagis i frases que es basen en això que en diem, pedres, macs, còdols, codines, càlculs, rocs i de moltes més maneres.

M'he atrevit a fer-les parlar, a fer-hi enigmes , sentències, homenatges i altres divagacions. 

Aquesta és l'exposició que vam visitar. L'artista és un company de feina de Jaume que ha dedicat hores a buscar pedres a les platges de la Costa Brava i a vestir-les d'un significat. Cosa curiosa... 

M'ha agradat molt. M'agraden els mots i el seu significat, m'agraden les frases fetes i també que es busquin i es trobin frases noves per circumstàncies noves. No m'ho esperava. 

Penjo les fotos amb el títol a sota. Mireu-les, reflexioneu, i passeu una bona estona! 

Mentre pensava en aquesta exposició, arribà 
la trista notícia. Ha mort en Carles Bros, el pintor
de Llançà. 
Unes sardines pintades en un còdol, és el meu homenatge
més sincer. Si un dia els núvols semblen un banc de peix,
haurà estat ell. 

 

Certifico que l'home a tornat a ensopegar

Busca't una fusta. No és no.
Un clau per a fusta no pot clavar-se 
en una pedra. NO ÉS NO

Mà que a va llançar. I es va amagar.
Jutge que va absoldre al llançador.
Els jutges són homes carregats de punyetes.
En aquest cas, la brodadora, va captar amb 
professionalitat extrema, l'estima que el client
té per les aus, sobretot rapinyaires. 

Cos del delicte de la ceguesa de la vaca

L'any 926 a.C. ja varen quedar establertes les bases 
de la IA. Silicon Valley és només una deslocalització
de Rosetta. Ara edició tapa dura.

I també Ullets de Sirena

Preciosa. 
Tens el color relatiu
que t'atorga la raresa,
no serveixes per res més
que fomentar-nos enveja.

L'estrip del blau i el groc de la seva bandera, 
donen la imatge de la situació.
Les restes de runa ho acaben de documentar.

Si la xocolata és bona a la pedra, com és
que ens molesta quan és a la sabata?

Hi ha qui busca bolets o caça papallones. 
La Mònica troba cors i els penja a la xarxa. #corstrobats.
Aquest l'ha cedit gentilment pera l'exposició. 

Gràcies a la Maria Barbal
tinc un lloc a les llibreries.

La isla del aire

 

La isla del aire
de Alejandro Palomas

Teatre Romea

11 de maig de 2023

Direcció: Mario Gas

Repartiment: Nuria Espert, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas, Candela Serrat

Cinc dones, cinc vides, cinc dolors, cinc silencis...soledat. L'àvia, una magnífica i forta Núria Espert a qui ja no esperava veure més en teatre, dues filles, dues nétes. 

L'àvia viu amb una de les filles. La filla no aguanta més a la mare, cuidar-la, estar per ella... El dia que es trenca un peu la mare se'n va a casa l'altre filla. Aquesta és carinyosa amb ella però "no hi és". Viu en el món on fa un any la seva filla Elena va anar a mar i no va tornar. No admet que s'ofegués... Té dues filles més. Una és a casa amb ella perquè està amb molt dolor d'un herpes zòster i el marit és de viatge. L'altra es presentarà a última hora. 

La casa és davant el mar i elles hi viuen d'esquena. No volen mirar-lo...massa records. 

En aquella família cadascuna d'aquestes dones té el seu secret, un secret dolorós, dolent. Però elles no ho expliquen potser perquè cada una està tan ficada en ella mateixa que no observa ni escolta a l'altra. No tenen ningú que els pregunti: què et passa? Com et sents? Explica... 

Arriba l'àvia i té llargues converses amb la néta que viu amb la mare. I la fa parlar, l'escolta. i perquè expliqui el que li passa es posa a jugar amb ella al joc dels secrets. Han d'explicar cada una un secret a l'altra. Primer secrets senzills, de riure... després ja li exigeix secrets "dolents", que fan mal. I comença ella mateixa explicant coses de la família que la néta no coneixia en absolut.  Per què això? Per què ho vas fer? per què ho vas dir?

Quan li toca el torn a la néta no vol explicar res, però l'àvia comença ella mateixa la història: quan temps fa que ja no estàs amb el marit? què ha passat?

La mare no s'havia adonat de res. La filla té dolor, el marit és de viatge, la filla va amb la mare per no estar sola. I no veu ni pensa en res. Només en l'Elena que no torna del mar....

L'àvia decideix que vol fer una sortida a L'illa de l'aire, un lloc on acostumaven a anar sovint i que a l'Elena li agradava molt. I li va posar nom perquè deia que l'aire era diferent, en aquella petita illa. Totes s'esgarrifen: l'àvia amb cadira de rodes i donant només quatre passes, totes amb dolor... Però l'àvia encara mana i demana i insisteix i fins i tot vol que hi vagi la filla que té el peu trencat. Que hi siguin totes. I així es troben que el dia que volen sortir finalment, arriba també la tercera filla, la germana de l'Elena. També torna per quedar-se amb la mare encara que al principi no ho digui. 

Ja a l'illa l'àvia aconsegueix parlar amb cada una d'elles i sobretot, fer-les parlar. Que treguin tot el que porten dins, els grans i petits secrets que fan mal i que amarguen la teva vida i la dels altres. És com un món nou que s'obre. Reconeixen el seu dolor, l'assimilen, l'accepten, l'entenen i sobretot es senten escoltades, part d'un tot, d'una família, que no estan soles... I no cregueu que l'àvia sigui un tros de pa! N'ha fet de verdes i madures. Però té l'art d'observar i escoltar. I vol les filles i nétes felices. 

M'ha agradat l'obra i sobretot m'ha agradat tornar a veure la Núria Espert, forta i valenta, als seus 90 anys, sobre l'escenari. Que la puguem seguir veient alguna altra vegada!. I en el fons les actrius són en la vida família real o quasi... 

El temps i els Conway

El temps i els Conway
de J. B. Priestley

TNC Sala Gran

6 maig 2023

Director: Àngel Llàcer

Traducció: Joan Sellent

Repartiment: Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana, Roser Vilajosana

Fa uns 20 anys es va representar aquesta obra. No la vaig poder veure i tothom ens l'ha recomanada. 

Una família benestant, acabada la guerra, volen tornar a la vida d'abans, de festes i balls, i la inauguren amb la celebració de l'aniversari de la Kay, la filla gran, que fa 21 anys. Veiem tota la preparació, esvalotada, alegre, preparant xarades pels amics . Tot ho veus des d'un salonet de la casa i sents els crits i les rialles de la festa. Són 6 germans i un d'ells acaba d'arribar, acabada ja la guerra, amb uniforme i galons. La mare és vídua i tots parlen alhora, amb crits i rialles, però deixen veure el caràcter de cada un d'ells i el que esperen del futur. 

La segona part és el mateix dia però al cap de 20 anys. I ens fan veure com cap dels fills ha aconseguit arribar on somiava. I el paper de la mare amb cada un dels seus fills... els preferits i els quasi menystinguts... 

La tercera part és la continuació de la segona. I et fan veure en quin moment cada un dels personatges "espatlla" el seu futur, com haguessin pogut canviar-ho i la importància de la mare en cada ocasió. 

En aquest cas val la frase: Sort que de mare només n'hi ha una! Potser no és mala intenció o potser sí; parla sempre i diu el que pensa sense adonar-se del mal que pot estar fent. Força egoista i amb amor diferent per cada fill. 

Estic llegint ara el llibret i potser em donarà més arguments. 

Els personatges en què voldria aprofundir, i per això llegeixo el llibret, són sobretot el fill gran, l'Alan, la Kay i la seyora Conway, la mare. Si en trec l'entrellat ja ho comentaré al final... 

L'obra és bona i està ben representada. La decoració em va agradar molt. 

Llegit el llibre, sempre més profund i explícit que el teatre, em quedo amb els personatges que ja he mencionat i copio un tros que vull recordar del diàleg que tenen la Kay i l'Alan al final de l'acte segon...

Kay: És una sensació que ja havia tingut abans, Alan, però mai com aquest vespre. Hi ha un gran diable a l'univers, i aquest diable és el Temps.

Alan: Has llegit mai William Blake? 

Kay: Sí

Alan: Recordes això?

Joia i dolor cusen tots dos

per vestir l'ànima divina,

i el goig, talment com seda fina,

flueix per sota dels dolors.

Així és fet l'home, i això és bo:

pena i plaer forgen la vida,

i és amb la passa decidida

que anem pel món, sabent això. 

Kay: Pel món amb passa decidida? No, això no és veritat, Alan... o almenys no ho és per mi. Si el món fos simplement una barreja de coses bones i dolentes... estaria molt bé, si... però les coses sempre empitjoren. Ho hem vist aquest vespre. El Temps ens guanya la partida.

Alan: No, el temps és només una mena de somni, Kay. Si no fos així, hauria de destruir-ho tot... tot l'univers sencer... i després tornar-lo a construir cada dècima de segon. Però el Temps no destrueix res. Senzillament... ens desplaça... d'un foradet a un altre, per anar-lo veient passar. 

Kay: però els Conway joves i feliços que jugaven a les xarades ja no hi són, s'han esvaït per sempre.

Alan: No; són reals. I existeixen; igual que nosaltres dos ara i aquí, que també som reals, i també existim. Veiem un altre trosset del panorama... un trosset dolent, si tu vols... però el paisatge sencer encara hi és. 

Kay: Però Alan, no podem ser cap altra cosa que el que som ara.

Alan: No... no és fàcil d'explicar... així de cop i volta... Et deixaré un llibre , perquè el llegeixis al tren. Però la qüestió és que en aquest moment , o en qualsevol moment, només som un mostra parcial de la nostra identitat. El que som realment és la totalitat de nosaltres mateixos, tot el nostre temps, i quan arribem al final d'aquesta vida, totes aquestes identitats, tot el nostre temps, seran nosaltres: el tu veritable i el jo veritable. I aleshores potser ens trobarem en un altre temps, que no serà més que una altra mena de somni. 

Kay: M'esforçaré per entendre-ho... suposant que tu realment creguis... i pensis que és possible que jo cregui també... que el Temps no se'ns va menjant la vida... destrossant-ho... i esguerrant-ho tot... per sempre... 

Alan: No, no pateixis, Kay. Et deixaré aquest llibre. Mira... jo estic convençut que ara, de fet, bona part dels nostres problemes és que pensem això, que el Temps se'ns menja la vida, precisament. I per això ens barallem, i ens fem mal els uns als altres.

Kay: Com si embogíssim de pànic en un vaixell que s'enfonsa.

Alan: Sí, exacte.

Kay: (li somriu) Però tu no les fas, aquestes coses... tu ets massa bo!

Alan: No, és perquè penso que és més fàcil no fer-les... si ho mires tot amb més distància.

Kay: Com si fóssim... éssers immortals?

Alan: (somriu) Sí, i a punt d'emprendre una aventura extraordinària. 

Sembla mentida el contrast de converses en aquesta obra. De parlar només de casaments i nois i vestits i de criticar a uns i altres et trobes amb una conversa com aquesta d'una gran profunditat. També amb la Madge i amb la Hazel trobem petits trossos que et fan veure la profunditat dels personatges. I de la petita Carol també. La mare és producte d'una època, i viu per fer-se veure i casar les filles. I el Robin és el fill de butxaca foradada i egoista que trobem a tantes famílies. I sempre adorat per la mare... Si agafes els personatges un a un en tots hi trobaràs tema per parlar i veure'n les dues cares. 

Després de llegir el llibret l'obra m'agrada encara més.