El temps i els Conway

El temps i els Conway
de J. B. Priestley

TNC Sala Gran

6 maig 2023

Director: Àngel Llàcer

Traducció: Joan Sellent

Repartiment: Júlia Bonjoch, Màrcia Cisteró, Biel Duran, Bàrbara Roig, Carles Roig, Albert Triola, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ferran Vilajosana, Roser Vilajosana

Fa uns 20 anys es va representar aquesta obra. No la vaig poder veure i tothom ens l'ha recomanada. 

Una família benestant, acabada la guerra, volen tornar a la vida d'abans, de festes i balls, i la inauguren amb la celebració de l'aniversari de la Kay, la filla gran, que fa 21 anys. Veiem tota la preparació, esvalotada, alegre, preparant xarades pels amics . Tot ho veus des d'un salonet de la casa i sents els crits i les rialles de la festa. Són 6 germans i un d'ells acaba d'arribar, acabada ja la guerra, amb uniforme i galons. La mare és vídua i tots parlen alhora, amb crits i rialles, però deixen veure el caràcter de cada un d'ells i el que esperen del futur. 

La segona part és el mateix dia però al cap de 20 anys. I ens fan veure com cap dels fills ha aconseguit arribar on somiava. I el paper de la mare amb cada un dels seus fills... els preferits i els quasi menystinguts... 

La tercera part és la continuació de la segona. I et fan veure en quin moment cada un dels personatges "espatlla" el seu futur, com haguessin pogut canviar-ho i la importància de la mare en cada ocasió. 

En aquest cas val la frase: Sort que de mare només n'hi ha una! Potser no és mala intenció o potser sí; parla sempre i diu el que pensa sense adonar-se del mal que pot estar fent. Força egoista i amb amor diferent per cada fill. 

Estic llegint ara el llibret i potser em donarà més arguments. 

Els personatges en què voldria aprofundir, i per això llegeixo el llibret, són sobretot el fill gran, l'Alan, la Kay i la seyora Conway, la mare. Si en trec l'entrellat ja ho comentaré al final... 

L'obra és bona i està ben representada. La decoració em va agradar molt. 

Llegit el llibre, sempre més profund i explícit que el teatre, em quedo amb els personatges que ja he mencionat i copio un tros que vull recordar del diàleg que tenen la Kay i l'Alan al final de l'acte segon...

Kay: És una sensació que ja havia tingut abans, Alan, però mai com aquest vespre. Hi ha un gran diable a l'univers, i aquest diable és el Temps.

Alan: Has llegit mai William Blake? 

Kay: Sí

Alan: Recordes això?

Joia i dolor cusen tots dos

per vestir l'ànima divina,

i el goig, talment com seda fina,

flueix per sota dels dolors.

Així és fet l'home, i això és bo:

pena i plaer forgen la vida,

i és amb la passa decidida

que anem pel món, sabent això. 

Kay: Pel món amb passa decidida? No, això no és veritat, Alan... o almenys no ho és per mi. Si el món fos simplement una barreja de coses bones i dolentes... estaria molt bé, si... però les coses sempre empitjoren. Ho hem vist aquest vespre. El Temps ens guanya la partida.

Alan: No, el temps és només una mena de somni, Kay. Si no fos així, hauria de destruir-ho tot... tot l'univers sencer... i després tornar-lo a construir cada dècima de segon. Però el Temps no destrueix res. Senzillament... ens desplaça... d'un foradet a un altre, per anar-lo veient passar. 

Kay: però els Conway joves i feliços que jugaven a les xarades ja no hi són, s'han esvaït per sempre.

Alan: No; són reals. I existeixen; igual que nosaltres dos ara i aquí, que també som reals, i també existim. Veiem un altre trosset del panorama... un trosset dolent, si tu vols... però el paisatge sencer encara hi és. 

Kay: Però Alan, no podem ser cap altra cosa que el que som ara.

Alan: No... no és fàcil d'explicar... així de cop i volta... Et deixaré un llibre , perquè el llegeixis al tren. Però la qüestió és que en aquest moment , o en qualsevol moment, només som un mostra parcial de la nostra identitat. El que som realment és la totalitat de nosaltres mateixos, tot el nostre temps, i quan arribem al final d'aquesta vida, totes aquestes identitats, tot el nostre temps, seran nosaltres: el tu veritable i el jo veritable. I aleshores potser ens trobarem en un altre temps, que no serà més que una altra mena de somni. 

Kay: M'esforçaré per entendre-ho... suposant que tu realment creguis... i pensis que és possible que jo cregui també... que el Temps no se'ns va menjant la vida... destrossant-ho... i esguerrant-ho tot... per sempre... 

Alan: No, no pateixis, Kay. Et deixaré aquest llibre. Mira... jo estic convençut que ara, de fet, bona part dels nostres problemes és que pensem això, que el Temps se'ns menja la vida, precisament. I per això ens barallem, i ens fem mal els uns als altres.

Kay: Com si embogíssim de pànic en un vaixell que s'enfonsa.

Alan: Sí, exacte.

Kay: (li somriu) Però tu no les fas, aquestes coses... tu ets massa bo!

Alan: No, és perquè penso que és més fàcil no fer-les... si ho mires tot amb més distància.

Kay: Com si fóssim... éssers immortals?

Alan: (somriu) Sí, i a punt d'emprendre una aventura extraordinària. 

Sembla mentida el contrast de converses en aquesta obra. De parlar només de casaments i nois i vestits i de criticar a uns i altres et trobes amb una conversa com aquesta d'una gran profunditat. També amb la Madge i amb la Hazel trobem petits trossos que et fan veure la profunditat dels personatges. I de la petita Carol també. La mare és producte d'una època, i viu per fer-se veure i casar les filles. I el Robin és el fill de butxaca foradada i egoista que trobem a tantes famílies. I sempre adorat per la mare... Si agafes els personatges un a un en tots hi trobaràs tema per parlar i veure'n les dues cares. 

Després de llegir el llibret l'obra m'agrada encara més.