dimarts, 27 d’abril del 2010

Maletes perdudes




Maletes perdudes
de Jordi Puntí

Empúries Narrativa

Abril 2010




És un llibre força curiós. En Gabriel condueix un Pegaso fent mudances per Europa. Sense buscar-ho massa es troba en pocs anys que és pare de quatre fills, tots anomenats Cristòfol, un a Frankfurt, un a París, un a Londres i l'últim a Barcelona. Ell els visita quan la ruta el fa passar per aquestes ciutats. El record que en tenen els fills és el d'un pare que arriba i se'n va... fins un dia que se'n va i no torna. Passats 20 anys els arriba una trucada de telèfon dient-los que en Gabriel ha desaparegut i els donen una adreça de Barcelona. Cap d'ells coneix l'existència dels altres, ni les mares de les altres dones. Els quatre Cristòfols decideixen investigar i trobar aquest pare perdut que els va abandonar i així poder saber per què els va abandonar, per què porten el mateix nom, qui és el seu pare...
La investigació és una mica infantil. En el fons aquests fills retornen a la infantesa per explicar als altres el que van viure amb el pare, els records que en tenen, què els explicava la mare...
Vas llegint el llibre i et preguntes si trobaran aquest pare escorredís; i si el troben, com reaccionarà? I com reaccionaran els fills?
És un llibre que es llegeix molt bé, ben escrit, que et fa agafar ganes de seguir llegint, i que a més de l'aventura dels fills cercant el pare et va intercalant relats de la vida d'en Gabriel de petit, d'adolescent, conduint el Pegaso, com vivia, els seus inseparables amics en Bundó i en Petroli, el perquè de cada acció d'en Gabriel, la seva vida, i així et vas fent teu una època i un personatge.
Val la pena llegir-lo, per la bona estona que passes, perquè està mot ben escrit i perquè et retrata una època i unes circumstàncies amb una gran qualitat i rigor.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Una família fora de sèrie

Una família fora de sèrie
 de Sílvia Soler

Columna

Abril 2010


Diu la contraportada: L’Oriol i la Maria ja no són joves i tenen un passat, i uns fills, i unes exparelles i unes famílies que tenen les seves peculiaritats. I malgrat tot, estan disposats a crear una família. Serà una família XXL, diferent i extraordinària, una família fora de sèrie. Per a aconseguir aquest objectiu, la parella protagonista compta amb la inesperada intromissió de la tia Antigua, que decideix intervenir en el futur de la seva neboda més moderna i descreguda. L'herència d'aquesta vella parenta alterarà la ja per si mateixa complicada vida de l'Oriol i la Maria, encara que, ja se sap, al final l'amor sempre triomfa...

És un llibre fresc i divertit. És un plaer llegir la Sílvia Soler. No és rebuscada ni difícil. Escriu tal com raja i et parla de les coses del dia a dia tal com les podries viure tu, o la teva veïna, o la teva amiga...
No és "alta literatura" però està molt ben escrit, amb un català de casa, que et fa sentir a gust.
Et retrata dues famílies, una catalana de tota la vida, de l'Eixample, i l'altre vinguda d'Andalusia que viuen a Santa Coloma de Gramanet. Tos els personatges estan molt ben descrits, els veus i entens què diuen i perquè ho diuen. I de personatges n'hi ha per donar i vendre!
L'he llegit d'una tirada, he somrigut tota l'estona i, de tant en tant, reia jo sola... És necessari un llibre així de tant en tant! I no se'n troben gaire... Divertit, actual, correcte, ben escrit, amb una història senzilla però que t'atrau, que t'hi sents vinculada encara que portis una vida totalment diferent de la dels seus personatges. O potser precisament per això...
Ja em va agradar molt en "Petons de diumenge", de tema molt diferent però amb la frescura i l'agilitat a què ens té acostumats la seva autora.
Us la recomano per Sant Jordi!

divendres, 9 d’abril del 2010

Electra

Electra                                                                                         
de Sòfocles

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

9 d'abril de 2010

Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Q-Ars Teatre
Adaptació: Jeroni Rubió i Rodon
Direcció i espai: Oriol Broggi
Actors: Clara Segura, Borja Espinosa, Mercè Anglès, Anna Güell, Mar Ulldeolins, Marc Serra


Cal llegir i rellegir els clàssics. Tota la nostra cultura ve d'ells i els tenim, la majoria, força oblidats. Electra és una obra impressionant, digna de ser llegida i comentada. Agamèmnon se'n va a Troia i deixa la seva dona i els seus fills. Sacrifica la seva filla gran Ifigènia, per fer contents els déus, i quan torna de la guerra ho fa acompanyat de Cassandra. La seva dona Clitemnestra ha aprofitat el temps i governa amb el seu amant Egist. Quan torna Agamèmnon, Clitemnestra no vol passar a viure sense Egist i amb la companyia de la seva rival Cassandra. I amb l'ajut d'Egist mata Agamèmnon i Cassandra. Electra, la filla, quan veu que la mare i Egist s'ajunten, tem per la vida del seu germà Orestes que els pot prendre el poder en fer-se gran i, d'amagat, el dóna al seu preceptor que se l'emporta lluny de palau, a un altre país. Tota l'obra és la vida que porta Electra recordant amb pena la mort del pare estimat, enyorant Orestes i esperant el dia que tornarà, ja gran, per venjar la mort del pare i governar el país.
Quan entres a la Sala Petirta del TNC et trobes amb una reproducció d'una àgora grega, amb un prim i llarg xiprer, una estàtua de Giacometti que vol simbolitzar els déus grecs i una aixeta d'on raja aigua, que ens acompanyarà al llarg de l'obra. L'espai és íntim i t'hi trobes bé. Llavors comença l'escena. I no sé perquè ja no m'hi trobo tan bé. Em costa entrar en els personatges, trobo que ni parlen ni es belluguen com haurien de fer-ho. A poc a poc, vaig entrant-hi i finalment em trobo a gust amb ells i gaudeixo de l'obra. Tota l’obra està acompanyada per la guitarra de Marc Serra, molt agradable, amb un popurri de música, des de “El noi de la Mare” a Bob Dylan i, no sé si és així, però un amic al sortir ha dit que havia tocat també música africana. Amb tot he de dir que el personatge d'Orestes no m'ha seduït especialment, és el més fluix de tots, i que el començament d’Electra tampoc. Després Electra m'ha anat agradant. En canvi tenia por d'una Mar Ulldemolins que em recorda massa Vendelplà i he tingut l'agradable sorpresa que m'ha agradat molt, que està molt en el seu paper i li llueix.
En resum, una obra molt bona, amb tots els números per ser una de les millors de l'any, però que per a mi, s'ha quedat una mica curta per la interpretació. Amb tot, no us la perdeu!

dijous, 8 d’abril del 2010

Jesús - Aproximació històrica

Jesús - Aproximació històrica                                        
de José Antonio Pagola

Abril 2010


El llegia de feia temps; no seguit sinó per temes. No cal llegir-lo d’una tirada, ni seguint els capítols. Agafava el tema que em cridava més l’atenció i quan l’acabava n’agafava un altre. I per Setmana Santa vaig triar des del darrer Sopar fins a la Resurrecció. La seva lectura van ser els meus “Oficis” de Setmana Santa...
Llegir Pagola és entendre l’Evangeli i reconciliar-te amb molts temes que anaves guardant en un armari esperant temps millors.
Pagola ens acosta a la figura de Jesús de Nazaret des d’una perspectiva històrica, amb un rigor exigent i, alhora, amb una fe profunda que no pot ni vol amagar. Vol explicar el impacte que Jesús va provocar en els homes i dones d’aquell temps. I ens ho explica amb paraules senzilles i aclaridores. Ens fa fàcil l’evangeli i ens empeny a creure amb més llibertat. Com diu un jesuïta amic nostre: l’evangeli suposa que tenim intel•ligència, imaginació i sentit comú.
Diu Pagola: És una aproximació històrica a la figura de Jesús, utilitzant la metodologia i els mitjans que s’empren en la moderna recerca. Els lectors trobaran en aquestes pàgines un estudi històric sobre Jesús que tracta de respondre a preguntes com aquestes: com era?, com va entendre la seva vida?, quins foren els trets bàsics de la seva actuació i les línies de força o contingut essencial del seu missatge?, per què el van matar?, en què acabà l’aventura de la seva vida?. ... M’he esforçat en cada un dels passos per operar amb l’ajuda dels criteris científics acceptats avui per la majoria dels qui investiguen sobre Jesús, i he tractat de fer-ho amb la major objectivitat possible. La meva fe ha tingut una importància gran en un altre ordre de coses, però no hi he acudit com a instrument d’interpretació històrica.
No puc escriure aquesta vegada un llarg resum de la impressió que m’ha fet aquest llibre. He preferit posar aquestes poques paraules del seu autor i cementar només que llegir l’últim sopar i, sobretot, la resurrecció és un exercici impressionant que t’omple, t’allibera i t’ajuda a seguir creient i intentant viure “en cristià” dins aquest món en què vivim en què tot trontolla i sembla que llanci a terra amb força les nostres creences de la infantesa.
El que sí vull dir, clar i fort, és que en el temps que vivim, en el dia d’avui, no val a dir que l’evangeli és cosa d’abans, que no creus perquè l’església et fa mal, que el Papa , els bisbes, els capellans no et convencen en absolut... Tot això ara ja no val. Tenim una colla de teòlegs de primer ordre, tenim un exemple en persones de l’església –perquè església ho som tots, no només l’estructura, l’organigrama...- en què tots estem d’acord amb el seu treball. Tots aquests que critiquen tant i tan fort, els recomano llegir abans alguns d’aquests teòlegs i desprès, si encara volen, podran criticar amb fonaments més “al dia” i no amb el que els van ensenyar quan anaven a escola. Us asseguro que dóna gust llegir llibres escrits per persones de vàlua, que saben exposar i expressar els temes que durant tants anys hem cregut “per fe” i que ara entenem gràcies als seus estudis.
He sentit dir que aquest llibre ha estat retirat de les llibreries. Un altre cop l’església “institució” que té por de no sé què. Potser tenen por d’una fe adulta, contrastada i assumida. Però ja hi ha tantes edicions que no corre perill de perdre’s...