Petons de diumenge
Petons de diumenge
de Sílvia Soler
Premi Prudenci Bertrana 2008
Columna
Llegit el febrer 2009
La Valèria no és massa gran però li han diagnosticat una greu malaltia i sap que té els dies comptats. I explica, ajudada per un diari que escrivia de tant en tant, la seva vida, i així ens fa un retrat de l’època i el lloc on li ha tocat viure. Filla de l’Escala i enamorada del seu paisatge i de la seva gent, casada amb l’amor de la seva adolescència i mare de quatre fills. Arqueòloga d’estudis i vocació, tot i la dificultat de l’època.
La Valèria s’adona que es fa gran en dos moments: el primer, el dia que es jubila. Creu que ja no té vida pròpia, que dependrà dels fills i néts. Però li passa aviat. De seguida veu les possibilitats de la jubilació i oblida aquesta idea. La segona vegada ja és pitjor. I és real, molt real. El dia que en un box de l’hospital, acompanyada per un fill i una filla, espera el diagnòstic i entra el metge suggerint una altra prova. Abans que ella pugui dir res, que hagués dit que sí, que volia una altre prova, la filla gran se li avança i diu al metge: Endavant, avui mateix! sense consultar la voluntat de la mare. És llavors que la Valèria veu que sí, que està malalta i és gran i que són els fills que, amb tot l’amor, agafaran les regnes. I se sent vella i malalta. Aquesta reacció de la Neus, la filla gran, no és la mateixa que hem tingut la majoria de nosaltres quan els nostres pares, ja grans, han estat en un hospital? I mai vaig pensar que els pogués fer sentir pitjor, més malalts o més grans.
Un altre cosa que m’ha agradat molt del llibre és la reacció de la Valèria davant la repressió de l’època. Repressió familiar: per què ha d’estudiar arqueologia aquesta nena? Però ella ho vol i ho fa. I per què ha de sortir amb en Quimet, que no és res, podent sortir amb nois que treballen i valen? I ella, d’amagat, va sortint amb en Quimet i acaba casant-s’hi amb la benedicció dels seus pares. Però tot sense baralles, sense crits, sense llàgrimes... va fent i se’n surt. Repressió religiosa: i aquí ve això del petons de diumenge. Si un petó era massa llarg l’endemà se n’havia de confessar, encara que ella sabia que no era res dolent. Però era l’època. I quan en Quimet li rondinava ella li deia: els petons llargs només els diumenges que després m’he de confessar. I mai, ni de joveneta ni ja de gran es queixa d’aquestes coses. Les troba productes del temps que li ha tocat viure i en fa rialles i complicitat més que queixes. Sovint jo sento a la gent de la meva generació, i jo mateixa, queixar-nos de les coses que no vam poder fer per culpa dels costums de la nostra joventut, de la repressió moral i educativa de l’època. Ella no ho fa. I viu molt feliç. També renuncia a la part més extraordinària de la seva carrera –excavacions, viatges- per estar amb la família, per estar amb el marit i els fills. Al que no renuncia mai és a llegir i a formar-se.
I una altra cosa. El nom de Quimet, la Sílvia Soler se l’ha inventat o l’ha tret del Quimet, també de l’Empordà, de “la Pepa Maca”? M’agradaria que fos així però ho dubto.
Un llibre molt agradable de llegir, -la Sílvia Soler escriu d’un manera fàcil i sense entrebancs, jo no em perdo cap article seu de l’AVUI- que retrata una època i uns personatges molt reals. Els fills, tan diferents els uns dels altres, com a qualsevol família, i que tots estimen la mare però de manera tan diferent. I que els ha de tractar també de manera tan diferent... com ja sabem per experiència els qui tenim fills... I l’amiga arqueòloga, l’Elisa, referent de tota la vida de la Valèria, i amiga de debò.
Un llibre molt recomanable, que es llegeix bé i que et fa pensar.
La Valèria s’adona que es fa gran en dos moments: el primer, el dia que es jubila. Creu que ja no té vida pròpia, que dependrà dels fills i néts. Però li passa aviat. De seguida veu les possibilitats de la jubilació i oblida aquesta idea. La segona vegada ja és pitjor. I és real, molt real. El dia que en un box de l’hospital, acompanyada per un fill i una filla, espera el diagnòstic i entra el metge suggerint una altra prova. Abans que ella pugui dir res, que hagués dit que sí, que volia una altre prova, la filla gran se li avança i diu al metge: Endavant, avui mateix! sense consultar la voluntat de la mare. És llavors que la Valèria veu que sí, que està malalta i és gran i que són els fills que, amb tot l’amor, agafaran les regnes. I se sent vella i malalta. Aquesta reacció de la Neus, la filla gran, no és la mateixa que hem tingut la majoria de nosaltres quan els nostres pares, ja grans, han estat en un hospital? I mai vaig pensar que els pogués fer sentir pitjor, més malalts o més grans.
Un altre cosa que m’ha agradat molt del llibre és la reacció de la Valèria davant la repressió de l’època. Repressió familiar: per què ha d’estudiar arqueologia aquesta nena? Però ella ho vol i ho fa. I per què ha de sortir amb en Quimet, que no és res, podent sortir amb nois que treballen i valen? I ella, d’amagat, va sortint amb en Quimet i acaba casant-s’hi amb la benedicció dels seus pares. Però tot sense baralles, sense crits, sense llàgrimes... va fent i se’n surt. Repressió religiosa: i aquí ve això del petons de diumenge. Si un petó era massa llarg l’endemà se n’havia de confessar, encara que ella sabia que no era res dolent. Però era l’època. I quan en Quimet li rondinava ella li deia: els petons llargs només els diumenges que després m’he de confessar. I mai, ni de joveneta ni ja de gran es queixa d’aquestes coses. Les troba productes del temps que li ha tocat viure i en fa rialles i complicitat més que queixes. Sovint jo sento a la gent de la meva generació, i jo mateixa, queixar-nos de les coses que no vam poder fer per culpa dels costums de la nostra joventut, de la repressió moral i educativa de l’època. Ella no ho fa. I viu molt feliç. També renuncia a la part més extraordinària de la seva carrera –excavacions, viatges- per estar amb la família, per estar amb el marit i els fills. Al que no renuncia mai és a llegir i a formar-se.
I una altra cosa. El nom de Quimet, la Sílvia Soler se l’ha inventat o l’ha tret del Quimet, també de l’Empordà, de “la Pepa Maca”? M’agradaria que fos així però ho dubto.
Un llibre molt agradable de llegir, -la Sílvia Soler escriu d’un manera fàcil i sense entrebancs, jo no em perdo cap article seu de l’AVUI- que retrata una època i uns personatges molt reals. Els fills, tan diferents els uns dels altres, com a qualsevol família, i que tots estimen la mare però de manera tan diferent. I que els ha de tractar també de manera tan diferent... com ja sabem per experiència els qui tenim fills... I l’amiga arqueòloga, l’Elisa, referent de tota la vida de la Valèria, i amiga de debò.
Un llibre molt recomanable, que es llegeix bé i que et fa pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada