dilluns, 23 de febrer de 2009

Cometas en el cielo


Cometas en el cielo
de Khaled Hosseini


Salamandra

Llegir el febrer de 2009



Un llibre molt dur, però molt bonic de llegir i quasi diria que necessari. En principi no m’agrada llegir llibres que crec que em faran patir. Conec el problema del país i ja en tinc prou. Però me’l van recomanar i estic contenta d’haver-lo llegit.
Som a Kabul, a l’Afganistan, l’any 1975. Dues famílies compostes de pare i fill conviuen a la mateixa casa. Baba i el seu fill Amir són de classe benestant. La mare d’Amir va morir al néixer el nen. En una cabana a l’extrem de la finca hi viuen l’Alí i el Hassan, hazares, i devots servidors dels seus amos. Els hazares són una classe inferior ja que el seu poble va ser en la seva major part venuts com esclaus al final del S.XVIII. L’Alí va ser company de Baba de petit i s’estimen com germans. Hassan, la mare del qual va fugir al cinc dies d’haver donat a llum, va créixer amb l’Amir, servint-lo i jugant amb ell. Era el seu gran amic. Per a ell ho donaria tot. I ho dóna tot.
El problema comença amb pura gelosia. L’Amir creu que el seu pare fa més cas del Hassan que d’ell mateix, vol al pare per a ell tot sol i sovint es mostra cruel amb en Hassan per pur despit; però se l’estima molt.
Un dia, als dotze anys, Amir comet una traïció amb el Hassan, tot i l’amor que li té, i a partir d’aquí patirà la pèrdua de l’AMISTAT, mai més no tornarà a ser el mateix.
Venen mals temps, els talibans s’apropien de Kabul i Baba i Amir, després d’un llarg periple, arriben a Amèrica.
La bondat dels personatges, el que de dolent tenen i amaguen o no volen deixar veure perquè en el fons no s’ho volen creure o ho volen oblidar i no poden, el com tot torna i tanca el cercle, l’amistat eterna que professen algunes persones, el mal que fa la traïció quan no pots parlar-ne amb ningú, la valentia que surt sense que te n’adonis... tot plegat fa que aquest llibre, presidit pel estels de colors típics de jocs i festes a l’Afganistan, sigui una lectura quasi obligatòria per a grans i joves.

3 comentaris:

Mª Clara ha dit...

Celebro que t'hagi agradat el llibre que et vaig recomanar.Com molt bé insinues és una novel.la d'amistat,gelosia,amor,remordiment.A mida que vas llegint penses en què més pot passar-li a l'Amir i fins i tot esperes el desanllaç amb una mica d'angúnia,sort que finalment hi ha un bri d'esperança. Una abraçada.

Anònim ha dit...

Hola , primero felicitarte por el blog es una maravilla.
El libro me gustó mucho porque creo que describe muy bien la vida en Afganistan y casi resulta increible que pueda vivir gente de este modo pero es una triste realidad que deberia el mundo desarrollado poder "solucionar"
Emilia

Anònim ha dit...

Hola ante todo felicitarte por el blog es muy interesante y se aprende muchisimo.
Comentar que el libro me gustó muchisimo y me dejó bastante "tocada" es increible pensar que haya gente en este siglo con una forma de actuar tan primitiva y que los paises desarrollados no sean capaces de poder cambiar ciertas formas de vida
Emilia