Mort de Dama

Mort de Dama

de Llorenç Villalonga

Teatre Nacional e Catalunya

Sala Petita

18 de febrer de 2009

Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Principal de Palma

Adaptació teatral de Marc Rosich i Rafael Duran

Direcció: Rafael Duran

Actors: Mercè Arànega, Margarida Minguillon, Eva Barceló, Laura Pons, Assun Planas, Margalida Grimalt, Aina Frau, Nies Jaume, Llum Barrera, Àurea Màrquez, Sàskia Giró, Rodo Gener, Pep Sais, Santi Pons, Jaume Comas, Jordi Vila, Pedro Mas, Miquel Àngel Torren, Miquel Bordoy.

He rellegit Mort de Dama abans d’anar al teatre. I he fet bé perquè l’obra és força fidel a la novel·la. Potser dóna més protagonisme a la neboda i a la poetessa i menys als monòlegs de la Dama.
Donya Obdúlia de Montcada ha decidit que ja era l’hora de morir-se i així ho fa saber a la gent del seu entorn, a les persones que la cuiden. Elles avisen de seguida a la neboda –política, una Bearn- i comença el seguici de “gent bé” de Mallorca, que va a la casa més per xafardejar que per pena i afany de companyia.
Donya Obdúlia, casada amb un Bearn, pertany a la vella aristocràcia mallorquina. Formen un gueto, el Círculo, l’Ateneo, i com diu Donya Obdúlia hi ha dos tipus de persones: la gent de bé, que pensa com ella, i els altres.
Totes les visites estan pendents del testament. I ella només pensa en la gent que l'anirà a veure, el seu enterrament: qui hi anirà, els cotxes, les flors... vol que sigui un enterrament encara millor que el del seu marit. I ho aconseguirà ja que té la sort de morir el dia del beat Joan de Montcada, el sant de la seva família.
La Mercè Arànega està esplèndida, com sempre, representant la rància aristocràcia mallorquina, una mica ridícula i força vulgar, amb ganes que tothom sàpiga tot el que ella ha fet i ha estat en la seva vida. La neboda, la Margarida Minguillon representa l’altre tipus d’aristocràcia, la que ve de la sang. Sempre controlant-se fins al mínim detall, no deixant veure res del que pensa, molt senyora però arruïnada, espera també l’herència. L’Eva Barceló, fent de cuidadora i buscadora d’herència també fa molt bé el seu paper. La neboda Montcada de la senyora Obdúlia viu a Barcelona i treballa en un cabaret. Sempre ha estat criticada però, en el fons, la tia l’admira perquè la gent diu que és molt bella, igual que ella de jove. I la poetessa, la glòria nacional mallorquina, la pobre Aina Cohen, condemnada a recitar sempre, al llarg dels anys, les poesies que agraden a aquesta gent, com “La camperola mallorquina” i a no poder realitzar-se, escriure, llegir i viure com ella voldria perquè la societat mallorquina no li permet la llibertat que necessita.
És una crítica molt forta de la societat mallorquina de principis de segle XX, de l'inici de la seva decadència, l’any 1920. Però era una societat real, que no mirava enfora, ni els avanços, ni els turistes ni res que pogués trencar la imatge de la seva vida tancada en l’aristocràcia. No ho mirava però ho acceptava perquè en el fons veien la necessitat d’obrir-se que tenia l’illa, sempre que ells no ho veiessin ni en sabessin res: pura hipocresia de totes les èpoques! I crec que, encara ara, podríem troba-hi personatges amb les mires de la gent que en Villalonga ens retrata.
L’esforç que han fet tots els actors per parlar mallorquí s’agraeix profundament. No seria el mateix amb català d’aquí. El mallorquí és molt agradable d’escoltar i té una força especial.
L’escenografia, com sempre, original i que retrata molt bé la decadència de l’aristocràcia mallorquina.
Val la pena anar-hi!