Mort d'un viatjant
Mort d'un viatjant
Arthur Miller
Teatre Lliure
31 de gener de 2009
Direcció: Mario Gas
Traducció: Eduardo Mendoza
Actors: Jordi Boixaderas, Fank Capdet, Maria Cirici, Carles Cruces, Pablo Derqui, Camilo Garcia, Anabel Moreno, Guillem Motos, Rosa Renom, Raquel Salvador, Víctor Valverde, Oriol Vila.
L’escenari és una carretera. I tres pantalles. I per allà discorre la vida No només cotxes sinó també el menjador i els dormitoris de la casa d’en Willy Loman, viatjant de comerç, venedor de roba i de mitges de seda.
Cap al seixanta anys, segueix fent carretera. Ell s’adona que els clients ja no li fan tan cas com abans, rep menys comandes, es cansa i ha tingut ja alguns accidents amb el cotxe.
Però de cara als fills, e
ll vol ser la imatge de l’èxit. Sempre està orgullós d’ell mateix, de que tothom el coneix i l’aprecia, que han d’estar orgullosos dels seu pare i la seva feina. La fantasia pot més que ell. En el fons ell se sent petit i poca cosa al costat del seu pare i el seu germà. Això forma part del somni americà, que no consisteix únicament en guanyar diners sinó també en conquerir terres salvatges, nous espais. I ell intenta fer-ho amb el seu cotxe, anant cada dia una mica més enllà i explicant-ho després amb la boca plena als fills i a la dona. Però en el fons se sap mediocre. I no vol que els seus fill ho siguin. La dona coneix què li passa. Però calla, respecta el que diu i, sobretot, se l’estima.
Amb els fills ja grans, la mare arriba a fer-los fora de casa perquè no respecten suficientment el seu pare. És la imatge d’una dona forta, d’aquella època en què la vida de la dona era el marit, la família, la casa... els seus sentiments poc contaven, les seves paraules quasi no eren escoltades. Però sempre era allà. Sempre hi era. Forta, valenta i amb el seny per saber què dir o què fer en cada moment.
El fill gran adorava el seu pare. Fins un dia que descobreix que el seu pare, la imatge de pare exemplar, únic, el seu ídol, té els peus de fang. I no ho perdona, ni ho assimila, ni ho explica. Simplement deixa de créixer. Ja no estudia, ni cap feina li dura més de dos mesos. La mare vol saber quin és el motiu, però el fill no li ho dirà mai.
El petit, àvid de cridar l’atenció del pare que només tenia ulls pel gran, vol ser valorat com l’altre i fa tot el que creu que al pare li agradarà. Acaba, però, amb una mala feina i faldiller perdut. Però sempre defensa el pare, encara que l’abandoni en el moment en què més el necessita.
L’amic, el veí, d’una saviesa popular notable és qui, quan mor en Loman i la família li retreu que fos tan somiador diu: “Que ningú no culpi aquest home. Un viatjant ha de tenir somnis, noi. És part de la seva feina”.
En Jordi Boixaderas genial, com sempre, en el seu paper. Paper força diferent dels que ens tenia acostumats últimament. La dona, la Rosa Renom, també treballa molt bé. I en general tots fan el seu paper amb molta dignitat i vivint el personatge que interpreten.
Un goig pels qui ens agrada el teatre. L’escenografia molt lograda i original. Entre el meravellós text d’Arthur Miller i la molt bona interpretació dels actors fan d’aquesta obra un referent d’aquest any.
Val la pena anar-hi. No us la perdeu!
Cap al seixanta anys, segueix fent carretera. Ell s’adona que els clients ja no li fan tan cas com abans, rep menys comandes, es cansa i ha tingut ja alguns accidents amb el cotxe.
Però de cara als fills, e
ll vol ser la imatge de l’èxit. Sempre està orgullós d’ell mateix, de que tothom el coneix i l’aprecia, que han d’estar orgullosos dels seu pare i la seva feina. La fantasia pot més que ell. En el fons ell se sent petit i poca cosa al costat del seu pare i el seu germà. Això forma part del somni americà, que no consisteix únicament en guanyar diners sinó també en conquerir terres salvatges, nous espais. I ell intenta fer-ho amb el seu cotxe, anant cada dia una mica més enllà i explicant-ho després amb la boca plena als fills i a la dona. Però en el fons se sap mediocre. I no vol que els seus fill ho siguin. La dona coneix què li passa. Però calla, respecta el que diu i, sobretot, se l’estima.Amb els fills ja grans, la mare arriba a fer-los fora de casa perquè no respecten suficientment el seu pare. És la imatge d’una dona forta, d’aquella època en què la vida de la dona era el marit, la família, la casa... els seus sentiments poc contaven, les seves paraules quasi no eren escoltades. Però sempre era allà. Sempre hi era. Forta, valenta i amb el seny per saber què dir o què fer en cada moment.
El fill gran adorava el seu pare. Fins un dia que descobreix que el seu pare, la imatge de pare exemplar, únic, el seu ídol, té els peus de fang. I no ho perdona, ni ho assimila, ni ho explica. Simplement deixa de créixer. Ja no estudia, ni cap feina li dura més de dos mesos. La mare vol saber quin és el motiu, però el fill no li ho dirà mai.
El petit, àvid de cridar l’atenció del pare que només tenia ulls pel gran, vol ser valorat com l’altre i fa tot el que creu que al pare li agradarà. Acaba, però, amb una mala feina i faldiller perdut. Però sempre defensa el pare, encara que l’abandoni en el moment en què més el necessita.
L’amic, el veí, d’una saviesa popular notable és qui, quan mor en Loman i la família li retreu que fos tan somiador diu: “Que ningú no culpi aquest home. Un viatjant ha de tenir somnis, noi. És part de la seva feina”.
En Jordi Boixaderas genial, com sempre, en el seu paper. Paper força diferent dels que ens tenia acostumats últimament. La dona, la Rosa Renom, també treballa molt bé. I en general tots fan el seu paper amb molta dignitat i vivint el personatge que interpreten.
Un goig pels qui ens agrada el teatre. L’escenografia molt lograda i original. Entre el meravellós text d’Arthur Miller i la molt bona interpretació dels actors fan d’aquesta obra un referent d’aquest any.
Val la pena anar-hi. No us la perdeu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada