dijous, 5 de febrer de 2009

Sonata de otoño


Sonata de otoño
de Ingmar Bergman

Teatre Romea

4 de febrer de 2009

Direcció: José Carlos Plaza
Traducció: José Carlos Plaza / Manuel Calzada
Actors: Marisa Paredes, Nuria Gallardo, Chema Muñoz, Pilar Gil

El text és molt bo. Excel·lent. Dient Ingmar Bergman ho diem tot. És dur, molt dur. Però molt real. D’abans, d’ara i de sempre.
Una mare i una filla. Després de set any de no veure’s es troben. Amb motiu de la mort de l’amic de la mare, la filla la convida a casa seva. Una petita rectoria al sud d’Oslo. La mare és una extraordinària pianista.
Tot això és per situar l’obra, perquè en realitat res d’això no importa. El que sí importa és el que cada una de les dues porta i ha portat dins durant tota la seva vida.

La filla, poc agraciada, veia la seva mare com el millor que hi havia en el món, el millor exemple, un mirall per a ella. I l’últim que volia era decepcionar-la. I per això va callant i matant els seus sentiments, la seva espontaneïtat, fins que es converteix en una “esclava” sentimental de la mare. I aguanta que no li faci gaire cas, que surti i entri de la seva vida quan vulgui, que els abandoni, a ella, la seva germana malalta i al pare...
La mare, dedicada a la feina i, en el fons, necessitada de carinyo tant o més que la seva filla, amaga sentiments i fa carrera. I quan la seva filla li parla barreja el remordiment amb l’instint de fugida que tota la vida ha tingut i ha seguit.
Quan es retroben van sortint a poc a poc primer i a glopades després tots els sentiments continguts, tots els detalls de la vida ja quasi oblidats en el cervell però vius en el sentiment.
I acaba com comença. La mare se’n va i la filla la torna a escriure. És una relació amor-odi portada a l’extrem.

Molt ben escrita, molt ben traduïda. Llàstima que per a mi a les dues dones els faltava sentiment. No s’han ficat en el seu personatge. No emociona. I sap greu de debò perquè és una obra tècnicament molt ben representada i podria ser un dels èxits de l’any cultural. Però falta que les dues dones s’involucrin més en els personatges que representen.