divendres, 11 de desembre de 2020

La nena que volia dibuixar



La nena que volia dibuixar 
de Roser Capdevila

Angle Editorial

Desembre 2020



Quina delícia de llibre! La Roser Capdevila ens ha volgut deixar la mostra de com era el dia a dia en la postguerra. Ella va néixer l'any 1939, vuit anys abans que jo, però molts dels seus records són també els meus. He rigut, he somrigut, he necessitat comentar coses amb amigues... M'ho he passat molt bé llegint-lo i mirant-me'l.
És una sort poder dibuixar i expressar el que sents amb aquesta gràcia i encert amb què ho fa la Roser Capdevila. Són exemples reals, molt reals, que els nostres néts i fins i tot els nostres fills no poden arribar a entendre. 
Crec que aquest llibre és com una petita joia per tenir a casa, no a la llibreria sinó a sobre la taula, perquè quan fills i néts, o amics, entrin, l'agafin, se'l mirin i somriguin com ho he fet jo. 
Gràcies, Roser!!! 
No em puc estar de posar algunes pàgines del llibre. Penso que pot engrescar a algú que encara dubti... 




























dimecres, 9 de desembre de 2020

Los mares del sur




Los mares del Sur 
de Manuel Vázquez Montalbán

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

Premi Planeta 1979

Editorial Planeta

Desembre 2020


Aquest llibre el vaig llegir fa 40 anys... Potser en aquell moment, no ho recordo, em fa fer somriure o em va agradar. Ara, la veritat, m'ha costat acabar-lo i no m'ha agradat. Reconec que descriu molt bé un època que hem viscut, la creació del barri de Bellvitge, la Rambla, el barri xino, i per altra banda la fugida a la tranquil·litat de Vallvidrera i les diferències entre la classe burgesa, alta i les classes treballadores. I sobretot el llenguatge i els "vicis" d'en Carvalho que és resumeixen en la beguda, la gastronomia i el sexe, força masclista. 
La trama no és res de l'altre món. Els personatges són força explícits: el Biscuter, la Charo, el Stuart Pedrell, que vol fugir als mars del Sur, l'Ana Briongos, el Viladecans, la Mima, la vídua... 
Si la trama no té per mi un interès especial, el que demano és que la lectura del llibre em faci gaudir, m'entri bé i m'ho passi bé només llegint-lo. I tampoc no és així. El llibre em queia de les mans, no el podia acabar. 
I amb tot això no vull treure mèrit a Vázquez Montalbán. Senzillament penso que va escriure un llibre en un moment determinat que podia tenir un interès per molta gent. Però no tots els llibre estan destinats a convertir-se en clàssics. I aquest és un d'aquells que l'agafes i dius: te'n recordes del Vázquez Montalbán? Que bó! El vam llegir molt a gust... fa 40 anys! 







dilluns, 30 de novembre de 2020

Una família americana

Una família americana
de J. D. Vance 

Ara Llibres

Novembre 2020



Sempre m'agrada conèixer diferents maneres de viure, grups que viuen a llocs que no conec i que em fan veure una realitat molt diferent de la meva. 
En aquest cas, J. D. Vance ens explica la seva vida. Ell ja reconeix que només té 31 anys i que per tant no es pot parlar d'una biografia. Però el que sí vol explicar és com un noi nascut als Apalatxes, en un ambient desastrós, de  droga, violència i pobresa,  pot superar els obstacles i incorporar-se a una vida digne. Digne potser no és la paraula... una vida sense crits ni cops, amb estudis i feina, amb família estable... 
Els Apalatxes és una cadena muntanyosa que s'estén des de Canadà fins al sud del EEUU tot seguint la costa est. A la part del mig arriba a fer 500 km d'ample. És en aquesta regió on van començar a arribar emigrants de Irlanda i Escòcia, famílies mineres, que a poc a poc van anar perdent la feina i es van quedar en una situació del tot inestable. Se'ls deien hillbillies, o també escòria blanca. Tenien menys importància que els negres. 
Vance va patir el que tots els nens hillbillies. Família desestructurada, pare que els abandona de petits, mare que beu o es droga i que canvia d'home cada dos per tres, arrastrant els seus fills de casa en casa... Sort en va tenir de la Lindsey, la seva germana gran i sobretot dels seus avis on ell s'hi sentia com a casa seva.    La seva llar era a casa els avis. 
A Vance el va salvar l'amor, exercit pels seus avis, mamaw i papaw, i pels Marines on va romandre-hi quatre anys i on li van ensenyar disciplina i una manera de viure activa. La mamaw sempre el va recolzar, li va donar savis consells, el va engrescar quan va ser necessari. Volia aconseguir que un nen hillbillie aconseguís estudiar i sortir del cercle viciós on es trobaven tots els nens i nenes de la zona. 
No és fàcil fer aquest canvi tan radical. I tot que en Vance se'n surt no pot deixar de tenir en el fons del seu cor una petita flama que s'encén de tant en tant i li fa ressorgir el que ha viscut de petit, el que estan vivint els seus familiars i amics, i que no el deixen acabar de gaudir de la seva nova vida. Hi ha coses que no es poden arrancar tan fàcilment de dintre teu i marquen la teva vida per sempre. Sort que la seva esposa, la Usha, el comprèn i l'ajuda. 
El que ha volgut en Vance és fer d'altaveu de tota aquesta gent que, encara avui, malviuen als Apalatxes, sense cap futur possible. Una minoria més que no coneixíem. 

Encara que lloem les virtuts de la mobilitat social, també té inconvenients. Aquest terme exigeix necessàriament un moviment -en teoria , cap un món millor, tot i que també comporta l'allunyament d'alguna cosa-. I no sempre pots controlar les parts de la vida anterior de la qual t'allunyes. 

No fa gaire, vaig dinar amb en Brian, un jove que em va recordar el J. D. dels quinze anys. La seva mare, com la meva, es va aficionar als narcòtics, i ell, també com jo, té una relació complicada amb el seu pare. És un noi amable, amb un cor molt gran i un tarannà tranquil. S'ha passat gairebé tota la vida als Apalatxes de Kentucky.
Al cap de pocs mesos la mare de Brian va morir inesperadament. Feia anys que en Brian no vivia amb ella, motiu pel qual els que no el coneixen podrien pensar que no li va costar gaire sobreposar-se a la pèrdua de la mare. Però s'equivocarien. Les persones com en Brian o com jo no perdem el contacte amb els pares perquè no ens importin, sinó per sobreviure. No deixem mai d'estimar-los i no perdem mai l'esperança que els nostres éssers estimats canviaran. Més aviat ens veiem obligats, o bé per sentit comú o bé per la llei, a emprendre el camí de la supervivència.  
Jo penso que els hillbillies som la comunitat més dura de rosegar del món. Si algú ens insulta la mare, li fiquem una serra elèctrica pel cul. Fem que homes joves es mengin roba interior de cotó per protegir l'honor d'una germana. Però, som prou durs per fer el que cal per ajudar un noi com en Brian? Som prou durs per construir una església que obligui els nens com jo a participar en aquest món en comtes de desentendre-se'n? Som prou durs per mirar-nos al mirall i admetre que la nostra conducta és perniciosa per als nostres fills? Les polítiques públiques poden ajudar, però no hi ha cap govern que ens pugui resoldre aquests problemes. 


divendres, 20 de novembre de 2020

Negra la brisa lluent

 


Negra la brisa lluent
de David Vann

Traducció de Yannick Garcia

Edicions del PERISCOPI

Novembre 2020


Vaig començar el llibre i vaig estar a punt de deixar-lo. Difícil de llegir per la manera com està escrit i pel tema en sí. Però no podia perquè m'havia atrapat. M'agradava. I vaig continuar. A poc a poc em vaig anar acostumant a l'estil del llibre i ja no l'he pogut deixar. Reconec que és un llibre difícil que no pot agradar a tothom però a qui li agrada gaudeix d'un estil diferent, especial, i sobretot d'una excel·lent traducció. Com li devia costar a Yannick Garcia traduir el que volia expressar en David Vann! 
El tema és conegut. Jason i els Argonautes, amb Medea pel mig, i el velló d'or. Jason ha d'aconseguir el velló d'or per poder aconseguir el tron de Oilcos on el rei Pèlias li ha robat el tron al seu germà, el pare de Jason. El velló està en possessió del pare de Medea, el rei Eetes, fill d'Hèlios, a la Còlquida.  Medea és filla d'Eetes i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren la seva mare i de la qual va aprendre els principis de la bruixeria juny amb la seva tia, la maga Circe. 
L'autor situa la novel·la a l'època de Medea, fa 3.200 anys i no a l'època que la situa Eurípides, al cap de 800 anys. 
Medea és despietada i brutal i horroritza tot el que fa. Però al darrere hi veus unes qualitats i un amor que no es poden explicar al costat de la seva actitud. També els homes, els homes del Argos, són cruels i no distingeixen el bé del mal i a tot s'acostumen. I els déus i semidéus són els pitjors. La brutalitat, la brutícia, la venjança, el mal fer perquè sí, sembla mentida com pot explicar-ho d'una manera alhora horrible, alhora poètica. Medea viu al vaixell amb Jason i els argonautes amb una barreja de sang morta, pudor d'excrements i d'orins, de semen, de suors i de brutícia, i tot i això és capaç de concebre un fill de Jason. Avui no ho resistiríem. 
Medea ajuda a Jason a robar el velló sabent que el seu pare es venjaria. I accepta ser perseguida per sempre, matar el germà, fer desesperar el pare, tot per l'amor d'un home que diu que l'estima però que aviat s'espantarà d'ella i se n'apartarà tan com pugui. Tot el trajecte amb l'embarcació Argos és una fugida contínua perquè el pare, Eetes, no els atrapi. I la vida al vaixell no és fàcil. Hi ha tanta violència, tant menyspreu, tant dolor, i al mateix temps hi ha moment de serenor que et sembla que has canviat de llibre. I enmig de tot això veiem la part sensible de Medea i la part terrible, el mal que pot arribar a fer, i com invoca a Hècate i a Nun, la deessa de la nit. 
Si el llibre t'enganxa, no el deixes. I com aquest blog és sobretot per recordar jo el que llegit, poso ara aquí alguns paràgrafs del llibre. 

Medea jeu sota els arbres i vol dormir, però li arriba l'olor del seu germà, carn podrida a tot arreu, als seus braços, als cabells, per tota l'esquena. Amarada de la seva sang. Tuf de Jason també, de suor, de sexe. Així que baixa fins a la platja, lluny de la foguera, i amb molta cura s'endinsa en la foscor per sobre de pedres esmolades, s'acomoda en el mar negre i calent. 
Es frega cada racó de pell per treure'n la sang i la podridura, i el que n'arrenca és només llum, que apareix i, en un parpelleig, torna a marxar. Impossible creure que aquesta sang és real. Pot passar que es desperti i s'adoni que no ha fet res, que no ha traït res, i que no en queden ni les restes.

La por es concentra a mesura que passa el temps. La por està feta d'espera, així que Medea no es mou. Que dubtin si és morta. I, quan s'aixequi, que dubtin qui és, si Medea o Hècate. 
Udol a les altures, i Medea somriu. No podria haver-hi nit més perfecta. Una nit en què ningú no trobarà refugi. Tot el món distorsionat. 

Tallades dins un turó, antigues tombes de roca. Indrets d'avantpassats. A dins, calaveres eixutes  que compten el temps. Tomba reial, ara l'obren, rocs que retiren de l'entrada. Cízic i Clite esperant a l'ombra, ajaguts sota el cel per última vegada. Un casament millor, pensa Medea.
Més tombes que s'obren per als seus homes avall del turó. Qui va decidir per primer cop enterrar ningú aquí? I per què s'enterren els morts? No coneixem l'origen de res del que fem. Seríem capaços de viure en un lloc on es tallessin els caps dels morts i es llancessin enlaire una vegada i una altra, passant-se'ls entre tots els habitants d'una ciutat, propulsats dos cops per cada parell de mans, i diríem que és com sempre s'han fet les coses. 

La vela no és cap déu, sinó la imitació d'un déu, una modalitat de temple més receptiva. Com el foc que ens deixa conèixer Hècate. Com podem saber quan venerem un déu i quan venerem només el símbol d'un déu? El vent, en si, símbol d'alguna altra cosa, o el foc també, què s'oculta darrere de tots ells? El món bastit en excessives capes, un ofec, tot emmudit, orígens perduts. L'única cosa que som capaços de venerar són les ombres.

La fama, probablement, tots somien que algú canta el seu nom per a la posteritat, sense fixar-se que ningú és capaç de recordar ni quatre generacions anteriors. Gairebé tothom esborrat, d'aquí a tres generacions. La gent tal vegada recordi Jàson, però els seus homes, no. Semidéus en vida seva només, després ombres mal recordades, borroses, fins que s'oblidin del tot. Res, com si no haguessin nascut. O pitjor, esdevinguts noms i prou, sense res associat. 

Fills meus, diu ella. Els meus petitons. S'està amb Pròmac ben agafat, abaixa la mà per buscar Èson, els abraça tots dos, la cara als seus cabells, respirant-los. Es quedaria així per sempre ara mateix. No li queda res, no té on anar. Nut, diu. Fes venir la nit, una nit eterna. No deixis que torni a despuntar el dia. Empassa't aquest món. 
Es fan enrere, i torna a beure, trontolla endavant i ruixa la brisa per tornar-la negra. Negra la brisa lluent. 

Com podeu veure hi ha una pila de reflexions i preguntes que també ens fem ara.
M'ha agradat molt aquest llibre ! 

diumenge, 8 de novembre de 2020

El gat


 

El gat
de Georges Simenon

Club de lectura Aules d'Enginyers

Quaderns Crema

Novembre 2020


És un llibre que no se m'hagués ocorregut mai llegir. Per a mi Simenon és sinònim d'inspector Maigret i aquest tipus de llibres no són el meu fort. Aquest és pel club de lectura i així he sabut que Simenon té una pila de llibres dedicats a expressar en veu alta el que pensen i viuen persones de petits pobles, amb vides aparentment normals.
El gat és un llibre fàcil de llegir, que pot agradar o no, perquè és molt difícil entendre una parella que només es comuniquen per paperets, i poc. Jo crec que es pot resumir una mica pel primer capítol i per l'últim. 
Ëmile és un obrer vidu i jubilat , una mica primitiu, que coneix una dona, la Marguerite,  també vídua que ve d'una família de comerciants i és propietària de tot un carrer de cases. Ella troba en Émile un home que li pot fer companyia i ajudar-la en totes les coses que han fet sempre els homes a casa seva. Ell hi veu una doneta menuda i fràgil que demana ajuda. I es casen. Però de seguida es veu que són dos móns i dues maneres de viure. 
L'Émile té un gat, un gat que omple la seva vida, el company des que la dona va morir i ara que està sol amb la jubilació. I un dia el gat desapareix i el troba mort al celler de casa. Pensa de seguida en la Marguerite que odiava el gat. I la venjança és forta i el que rep és el lloro de la dona.  I a patir d'aquest moment ja no es parlen més . Paperets que es llancen un a l'altre dient: EL GAT, o EL LLORO... 
El significat de les mascotes, el ressò que té això en la seva vida, el fet amor? o dependència-odi, fa que tot el llibre estigui ple de situacions que pensant-ho bé segur que es viuen en la vida real en moltes parelles, però que llegides al llibre penses en el fons en un home pobre d'esperit i una dona que no ha madurat emocionalment i que necessita un home per poder tenir algú a sota, a qui manar... i al mateix temps tenir ajuda i companyia. Però mai al mateix nivell.
Al primer capítol l'Émile i la Marguerite estan asseguts a la sala amb un soroll terrible perquè estan tirant a terra les cases de davant. A les 5 han de plegar. Simenon descriu amb un detall minuciós els 3 o 4 últims minuts abans del silenci de les 5 de la tarda. El que pensa un, el que pensa que pensa l'altre, la busca del rellotge que es mou, el soroll que fa el camió... tot amb una precisió impressionant. I és així com està escrit el llibre; com no parlen han d'expressar els pensaments que tenen els dos, sobretot l''Émile, en cada moment. 
Les cinc menys tres. Menys dos. Uns obrers començaven a dirigir-se, lents i feixucs, cap al barracó, per canviar-se de roba, però la grua continuava funcionant i s'elevava una última pala amb el carregament de formigó cap a l'encofrat que marcava la primera planta de la construcció. 
Les cinc menys un minut. Les cinc. La busca tremolava vacil·lant sobre l'esfera pàl·lida i se sentien cinc trucs espaiats com si a la casa tot hagués d'anar lent. 
Marguerite sospirà, amb l'orella atenta al sobtat silenci de l'exterior que duraria fins l'endemà al matí. 
A l'últim capítol, l'Émile es desperta a l'hospital, pregunta per la seva dona, i li diuen que ell se'n sortirà però que haurà de fer bondat. 
Prometia. Sempre havia fet bondat. Continuaria fent bondat tant de temps com volguessin, tant de temps com li ho permetessin... 
Ell era... Era difícil de pensar... El somriure del doctor... Era... Buscava la paraula.... No la trobava... Ell ja no era res... 

L'illa de les dones del mar

 


L'illa de les dones del mar
de Lisa See

Univers

Octubre -Novembre 2020


M'agraden els llibres que m'aporten coneixements nous. Països i costums que no veuré ni viuré, cultures diferents de la nostra i maneres de viure que no tenen res a veure amb la nostra vida o la vida de la gent que ens volta. 
Aquest llibre compleix totes les meves expectatives. 
Ens trobem a l'illa de Jeju, al sud de Corea, una illa que en diuen de les dones. Perquè són elles les que mantenen la família, les que treballen, les que porten la vida de l'illa. 
És una illa volcànica que va ser creada per la halmang -àvia- Seolmundae. De les seves faldilles va sortir la lava que va configurar l'illa i les olles, camins o petites muntanyes o espais que hi havia entre els diversos volcans. Des de qualsevol lloc es pot veure la halmang Seolmundae i demanar-li ajuda. Les dones són dones d'aigua. Hivern i estiu es submergeixen en l'aigua gelada, vestides només amb una roba de cotó, i busquen orelles de mar, pop i tot el que troben per la seva subsistència i per vendre i poder viure. Són les haenyeo. Des del 7 anys ja se les ensenya a enfonsar-se a l'aigua i a empassar-se l'aire de l'aigua per poder aguantar més estona sota l'aigua. Se'n diu sumbisori. 
Els homes es dediquen a la casa i a cuidar els nens. Els porten a la vora de l'aigua perquè les mares puguin amamantar-los de seguida que surtin de l'aigua. 
La Young-sook i la Mi-ja es fan amigues als 7 anys, tot i la diferència d'origen de les dues. La Young-sook ve de tradició de Jeju, amb la mare i l'àvia haenyeo. La Mi-ha és òrfena, de pare col·laboracionista dels japonesos. Viu amb uns oncles que no li donen ni el suficient per alimentar-se. Però juntes comencen a nadar a l'aigua i es fan amigues, com germanes.  Elles viuran la seva infantesa. joventut, vida de casades amb tots els problemes de l'època. El colonialisme japonès dels anys 30 i 40 i la segona guerra mundial. Primer l'illa és plena de japonesos, després d'americans. I entremig els seus problemes familiars que faran que la seva amistat trontolli. 
El llibre comença amb la Young-sook asseguda a la platja, recollint algues, i d'aquí passa a als 7 anys i a tota la seva vida. 
M'ha agradat molt conèixer la vida en aquesta illa, els costums i manera de fer de les haenyeo, les reunions de dones, el matrimoni, les àvies... És un altre món en una època en que jo ja havia nascut i anava creixent quasi com les dues amigues. Les noves tecnologies amenacen de canviar el món de les dones de l'illa, els seus costums, la seva manera de guanyar-se la vida. I tot a través de la vida de dues nenes, joves, dones, amb sentiments forts. I el més fort és l'amistat, encara que sigui tard... 
Quan els van oferir vestits de neoprè els van acceptar però mai l'oxigen.

Tot el que fem ha de ser natural, si no capturarem massa, esgotarem els nostres camps, i no guanyarem res. 
Novament, l'equilibri.
Quan la barca arriba a la destinació , la Young-sook i les altres dones dediquen un moment a fer ofrenes d'arròs i vi d'arròs al Déu Drac del Mar i a pregar per una collita abundant, una tornada segura i la pau d'esperit. Ara la vida de Young-sook es pot resumir en tres paraules: pregar, pregar, pregar... i no és que li serveixi de gaire.
A mesura que s'adapta a la sensació de lleugeresa, els dolors i els mals s'esfumen. I en un dia com avui, que té el cap fet un garbuix, la immensitat de l'oceà li aporta pau. Se submergeix. amb el cap per davant, apuntant el cos avall i més avall. Espera que la pressió a les orelles li tapi els pensaments del passat. En comptes d'això, és com si els empenyés enfora, com la pasta de dents d'un tub. La imatge la trasbalsa. S'ha de concentrar, estar sempre alerta, però la seva mare i la seva àvia, i la Mi-ja, a l'aguait en les ombres de la seva memòria, no paren d'empènyer per darrere dels seus ulls. 
 
Tota la novel.la passa per les dues amigues i la seva vida. Comença amb l'amistat, l'amor, la por, la culpa i el perdó. Sembla que siguin fases fàcils de viure però en el món en què es mouen i les circumstàncies de la vida és molt difícil conservar l'amistat perquè sovint no vols veure la culpa, o no aconsegueixes trobar el perdó. I com l'amor es pot desfer d'un dia per l'altra. I com s'accepta la mort com una cosa natural excepte quan és mort violenta. Les guerres... sempre fan tant mal! 
Me n'adono que no he pogut expressar tot el que sentia llegint aquest llibre. Per tant, llegiu-lo vosaltres. No us el perdeu! 







dissabte, 24 d’octubre de 2020

Hijos de las nubes

 


Hijos de las nubes
de Sophie Caratini

ediciones del oriente y del mediterraneo

Octubre 2020


Com m'ha agradat aquest llibre! Anava passant pàgines i em feia pena que s'anés acabant...
És una història real. L'autora estudia a París, és etnòloga, i presenta una tesi sobre la vida de les tribus dels erguibat, tribus nòmades del nord de Mauritània. Queda tan entusiasmada que se'n vol anar a viure amb una d'aquestes tribus durant uns mesos per fer un treball antropològic. Coneix a Hamdi, un noi de Mauritània que s'ofereix a presentar-li la seva família i ajudar-la. I se'n va amb ell.  Si vas a un lloc d'aquests has d'estar sempre sota la protecció d'un home. Així no et passarà res. Si aquest home és gran es converteix en el teu papà, i així acabes anomenant-lo. 
La Shopie ens explica el motiu pel qual ha escrit aquest llibre:

Abrir de nuevo el libro de mi historia es retomar el diálogo donde lo había dejado diez años antes. Pues a quienes me enseñaron, día tras día, a andar, a comer, a hablar y a comprender, a quienes fueron mis maestros en el norte de Mauritania, les cuento aquí lo que no me atreví a decirles por temor a que me acusaran de ingratitud: mis dificultades, mis incomprensiones, los momentos de rechazo de mi cuerpo o de mi mente. 

La vida allà és difícil. Per una persona europea i activa sembla que se li hagi aturat el rellotge. Tot és molt lent, molt. Per arribar a una d'aquestes tribu dels erguibat passa mesos de campament en campament, sempre amb un "papà" de referència. I no és fàcil conviure amb les dones, l'esposa i la resta de dones del campament. Sempre pensen que vol conquistar al marit. A poc a poc, i a base d'hores que té de sobres, aconsegueix quasi sempre fer-se amiga d'elles. Acaba fins i tot vestint com elles; ho troba més còmode per la vida al desert. Els homes tenen en general una predisposició a escoltar-la i ajudar-la. És una dona, estrangera, i que ve sempre de la mà d'un dels jefes de les tribus. Ella el que vol sempre és preguntar, saber, la història de les diferents tribu, la relació entre ells, els avantpassats, religió... I a poc a poc li van buscant persones que la poden il·lustrar sobre aquests temes. La vida però, no és fàcil,  ni el menjar, ni el dormir. S'ha d'anar adaptant i com s'hi arriba a adaptar! 
Té passatges molt il·lustratius i bonics, i en poso algun aquí per recordar-los...

Así nació la ciudad, a los pies de la kedia, montaña negra con corazón de hierro. Para conseguirlo, los mineros volaron e hicieron desaparecer profundas charcas permanentes, formadas por la acumucación de las aguas en las cavidades rocosas. Los erguibat se reunían allí en el pasado para abrevar sus rebaños. Levantaban sus campamentos en torno a la montaña, y por la noche se escuchaban sus ritmos y canciones. Los chicos, orgullosamente erguidos en sus camellos, iban de reunión en reunión en busaca de amigos, distracción y compañía galante. Los jóvenes se reunían fuera de los campamentos, en el pliegue de una duna iluminada por la luna, ese sol de la noche que Dios ha regalada a los nómadas. Recitaban versos e inventaban poemas. Se divertían, felices de encontrarse allí, bajo la mirada de una matrona dispuesta a alertar a los mayores si alguna pareja desaparecía aprovechando el paso de una nube. La vida y la alegría reinaban por un instante en estos lugares áridos que Dios, con su misericordia infinita, había dotado con el bien más preciado: el agua. Una agua dulce, fresca  i limpia.

Compartir la comida es comunicarse juntos con el más allà. Ofrecer y beber el té es mirarse los unos a los otros, hablarse, intercanviar puntos de vista y estar juntos. El té se prepara con un refinamiento ostensible que contrasta con la austeridad de la cocina.

Ismail, -un dels seus papàs...- que desconoce los tormentos que me agitan me dice una noche con orgullo: 
-Los erguibar se las arreglaron para no enviar a sus hijos a la escuela, pues la escuela, cuando los franceses, era la sumisión. Por eso los erguibar son los más analfabetos, los más primitivos y los más incultos: lo que prueba que son los menos colonizados de toda Mauritania. 

Los niños se han quedado dormidos en la alfombra. Aixatun nos ha estado escuchando todo el tiempo sin decir nada, arrullada tambiés ella por esa lengua extranjera que apenas entiende. Tranquilizada por lo que percibe de nuestrio diálogo, esta noche su atenta presencia es condescendeiente.
El prefecto, en cambio, no se apea de su prudencia natural. Este hombre es demasiado reservado en todo. Nunca se descuida, siempre está sobre aviso. Qué difícil es ser alguien imprtante en Mauroitania. Hay que cumplir muchas reglas, dominar el arte del disimulo, aguantar la presencia ajena aunqué no se tengan ganas, resisitir toda clase de presiones. Vivir la vida públicamente. En cambio las mujeres podemos refugiarnos tras las paredes de la casa grande. ¡Y luego dicen que en las tierras del islam la mujer va tapada! Miro a Aixatu, alegre, espontanea, con la mirada clara. Miro a Jalil, melancólico, vulnerable. Detrás del personaje que debe representar puja por sali una emotividad a flor de piel. Es frágil. Es él quien va tapado. 

Coneix joves del Frente Polisario. Entre ells es diuen compañeros de las montañas. La tantegen... Volen saber si està d'acord amb els seus ideals i si poden comptar amb ella per ser la seva veu a Europa. Ella els vol fer entendre que no és la seva feina. Que el que ella vol fer allà és un estudi antropològic, però que està als eu costat. Deixen de pressionar-la, però continuen amics. 

Mintu toma un recipiente de hierro esmaltado, le da la vuelta, golpea en él con sus manos ágiles y seguras el ritmo y comienza a cantar.
-¡Alzaos, revolucionarios del Sáhara!
-¡Repite, Safía!
-¡Alzaos, revolucionarios del Sáhara!
Mintu tiene una voz muy bonita. Da el tono, lanza la primera frase y las demás la corean. Yo también me pongo a cantar con ellas. 
-Amén, Amén, Amén, Amén,  Dios mío, ¡dales fuerza a los saharauis! 
Jwera canta más fuerte que los niños, pone en ello todo su corazón y toda su fe. Malditos sea el colonianismo, maldito sea el fascismo, maldito sea Franco, malditos sean los españoles, por fin ha llegado la hora de la independencia. La canción es más contundente que un panfleto. Circula de boca en boca y de mujer en mujer mejor que los papeles o los discursos de los hombres. Hasta los niños la repiten y la propagan de tienda en tienda. Todos tienen que sabérsela. Los sencillos habitantes de las arenas vibran al son del tambor, ya no estan dispuestos a dejarse despojar de su alma y de sus bienes. Los sencillos habitantes de las arenas estan encolerizados. Cuidado con ellos, pronto se alzaran. 

-¿Sabes por qué en el desierto la superficie de la tierra es tan fría de noche? 
-No, no lo sé.
- Es por el sol. Cuando se oculta, penetra en la tierra para calentar su vientre mientras que la noche enfría la superficie. Si excavas, encuentras el calor. Por el día, es al contrario. El sol sale de la tierra y calienta la superficie, pero si excavas, encuentras el frío, pues el sol ya no está en su vientre. 

Arriba però un moment que el cos i la ment es neguen a segui vivint allà. Ella vol quedar-s'hi però no pot. Ja no suporta certs costums o tradicions, tot i que d'altres sí que li agraden, i sobretot el seu cos es nega a seguir menjant i vivint d'aquella manera. La naturalesa s'encarrega de posar cada cosa al seu lloc. I és que en el fons som segons on ens ha tocat viure i per molt que et vulguis adaptar arriba un moment que no pots, que tot el teu cos i cor se't rebel·la, i has de decidir tornar al teu entorn si no vols ser desgraciat...  
Ho veig una mica com les arrels que et dóna haver nascut en un país o en un altre, amb uns costums o altres. Pots provar-ho tot, pots conèixer móns nous i conviure-hi. Pots ser-hi feliç... Però al final la dita catalana és molt clara: Roda el món i torna al Born! 











dilluns, 19 d’octubre de 2020

L'espia del Ritz






L'espia del Ritz
de Pilar Rahola

Columna

Octubre de 2020


Em costa llegir la Pilar Rahola. Hi ha prosa que llisca com aigua per pedra llisa, sense entrebancs, que flueix sense adonar-te'n i passes les pàgines amb tranquil·litat d'esperit. La Pilar Rahola et fa anar per camins pedregosos, amb cops d'aigua i ventades que et fa estar més atent a com diu les coses que el que signifiquen realment. Però és el seu estil i s'ha de respectar. I el llibre és interessant i sobretot molt ben documentat, com era d'esperar tractant-se de la Pilar Rahola.
En Bernard Hilda amb la Flora, la seva dona, i un grup de músics fugen a través del Pirineu de la França ocupada. Són jueus i no poden romandre a França. Part de la família se'n va a EEUU i part queda a França i acaben en una càmera de gas. 
Ells arriben a Barcelona i amb una carta de recomanació entren al Ritz on el director els facilita tot el que necessiten. I ells s'ofereixen a tocar a l'hora de sopar. I és tan l'èxit que aconsegueixen que s'hi queden. Ells viuen la diferència entre la gent amb abrics de pell i carregats de joies que van al Ritz a sopar i la realitat al carrer, amb la misèria i els afusellaments del Camp de la Bóta. A través d'un altre contacte comencen a espiar a la gent que va al Ritz, nazis i feixistes. Això els porta la satisfacció de fer alguna cosa pels altres i també algun ensurt i mala estona.  
Per altra banda la Mercedeta, dona d'uns 50 anys casada amb un feixista, descobreix una colla de persones del seu cercle que porten una vida diferent. Torna a viure un ambient que des de la seva joventut havia ja oblidat, sempre al costat d'un personatge sinistre i masclista. I d'aquesta manera entrarà al cercle de persones que formen part de la història del nostre país, del dia a dia, persones sense nom ni cognom però que no van deixar mai d'ajudar a qui ho necessitava en aquella Espanya franquista, feixista.  
Llibre entretingut i el que més m'ha agradat és que els personatges són reals. Al final del llibre t'explica cada un d'ells com va viure, on va morir... Això m'agrada... Per això dic que la Pilar Rahola es documenta força abans d'escriure res. 

dimecres, 14 d’octubre de 2020

El misterio de la cripta embrujada



 El misterio de la cripta embrujada
de Eduardo Mendoza

Club de lectura d'Enginyers

Mundo Actual de Ediciones S A 


Octubre 2020


Eduardo Mendoza no és el meu escriptor favorit. Se'm fa una mica pesat. Però aquest llibre m'ha atrapat. Mendoza és un gran escriptor, un gran relator. Faria les delícies de més d'un professor de llengua que donaria alguna de les seves llargues frases per analitzar  als seus alumnes! Mendoza domina el llenguatge i descriu les situacions amb un estil que sembla senzill però que està molt treballat. A més té un sentit irònic o lúdic de les situacions que fa que t'hi entretinguis. El Jaume reia quan el llegia i m'anava llegint trossos que li agradaven. 
A mi, tot i que com ja he dit, m'ha atrapat i l'he llegit de gust, no em va massa aquest estil. 
Vol fer una paròdia de les novel·les gòtiques, dels thrillers,  amb ironia i humor, explicant minuciosament una Barcelona dels anys 70. 
El personatge principal és un boig, una persona ingressada en un centre de salut mental a qui un dia el comissari Flores li encarrega un cas. Una nena desapareix de nit d'un internat i l'endemà la troben de nou al llit i la nena no recorda res.  El cas es resolt després d'una sèrie d'aventures i entrebancs. El que és important aquí, una vegada més, és el llenguatge, No què diu sinó com ho diu. D'entrada et sobta que una persona com el protagonista, de classe molt baixa, tingui un llenguatge tan ric i se'n surti tan bé de tot. De seguida veus, o intueixes, que to el que passa és una elucubració del malalt, que res no és real. No seria lògic que parlés com parla, ni que tot li surtis bé amb una percepció de les situacions tan perfecte. 
També hi veig expressions que deixen veure l'època en què es va escriure, formes de pensar d'anys ja passats i que voldríem superats. Hi ha un masclisme molt fort en tots els moments en què el protagonista es troba amb una noia, amb una dona. Les despulla amb la mirada i ho diu. Però sempre se n'està perquè té una missió que li ha encomanat el comissari Flores. 
Quan tot acaba se'n torna tranquil al sanatori. 
Com a resum diria el que en el fons ja he dit. Un gran escriptor, coneixedor del llenguatge, amb sentit de l'humor, que et pot entretenir i fins i tot fer riure. Però que a mi no m'acaba de fer el pes... 

 

dissabte, 10 d’octubre de 2020

La lluita a l'exili



La lluita a l'exili 
de Carles Puigdemont
amb Xevi Xirgo


La Campana

Octubre 2020


Acabat ja el segon llibre! Quantes coses passen i no ho sabem... 
En aquest llibre Xevi Xirgu en explica la feina i el pensament del President Puigdemont des del inici de l'exili fins al febrer del 2020 amb un epíleg del mateix President datat el juliol de 2020.
Sembla mentida quina activitat porta durant tots aquests anys, no para d'anar amunt i avall, conferències, trobades, reunions amb gent molt diversa, i per altra part una solitud tremenda, immensa, un enyorament de les seves filles, de la seva dona, de la família i amics, de Girona... 
Parla molt de la gent que l'ha acompanyat sempre i també de les mancances i tripijocs d'altres. No m'ho esperava. I a més ningú surt a defensar-se, cosa que vol dir que no poden dir res a favor seu. Pals a les rodes, silencis en moments importants... Si no és veritat que ho diguin... però per desgràcia està força ben documentat.
Tenim uns advocats de primera. Tot ho tenen planificat i a punt passi el que passi. i se'ls persegueix i ningú no en fa ni cas. 
Tant de bo hi hagi una mica de entesa i cordialitat i pugui anar tot endavant. Sobretot que surtin els presos ja de la presó i puguin tornar de l'exili els que estan fora... Tal com veiem ara la política fa por i posem tota la confiança en l'exili... 
Al final del llibre hi ha un recull d'articles del President i també unes cartes de Gonzalo Boyé que ens animen a seguir endavant! 
Llegiu-lo...  

divendres, 25 de setembre de 2020

Neix un teixidor de somnis



Neix un teixidor de somnis
El despertar d'un escriptor
de Ngûgî wa Thiong'o

Raig verd

Setembre 2020


Si en Somnis en temps de guerra l'autor ens parlava de la seva infantesa, en aquest llibre ens parla del seu pas per la universitat. En Ngûgî va entrar a la universitat de Makerere, a Uganda, com a súbdit colonial i en va sortir com a ciutadà d'una Kenya independent. 
És un llibre molt interessant, difícil sovint per la quantitat de noms que africans que surten, molts!, i que no pots arribar a retenir, i que tampoc no fa falta que recordis tots... 
Ens parla des dels mal anomenats Mau-Mau pels anglesos, que eren els del LFA, Exèrcit de la Terra i la Llibertat, fins a la independència de Kenya, el seu país, de Uganda, la seva Universitat i de Tanganyika i Zanzíbar. Són els quatre països que formen la regió de l'Àfrica oriental i que van esdevenir independents amb poc temps de diferència. 
Sovint li venen records de la seva infantesa, cançons com aquesta:

Mon pare, ma mare, 
si visquéssim en temps dels nostres avantpassats
us demanaria vaques i cabres.
Ara us demano que em feu anar a l'escola.
Mon pare, ma mare,
els herois d'ahir demanaven llances per defensar la nació,
els herois d'avui demanen ploma i pissarra per salvar la nació.
I per això us prego que em feu anar a l'escola.

Solíem cantar aquesta cançó, a la dècada dels 50, abans que l'escola, una de les nombroses escoles construïdes i dirigides de manera indiferent per africans, fos obligada a tancar per l'estat colonial i es tornés a obrir com una institució controlada pel Govern. L'Estat va prohibir aquelles cançons perquè parlaven de la lluita per la terra, la llibertat i l'educació. Sé que la prohibició encara és vigent, però sóc a Uganda, un protectorat, una colònia en què no es veuen colons armats. No puc dir que a tot arreu hi hagi seguretat total per a un kikuiu com jo... A Kenya les cançons encara ara em poden portar problemes, però ni allà no hi ha cap poder que em pugui treure la melodia del cap. La lletra em ve a la memòria, música subversiva de la clandestinitat, o potser de la història? És una història que la colònia intenta colgar sota un munt de mentides de pell blanca. La imaginació fa pujar la història a la superfície. És una història viva.

Durant la seva vida universitària es dedica a publicar articles a diferents diaris. També comença a escriure alguna novel·la i fins o tot, més endavant, una obra de teatre. La seva visió del món és força reduïda. Viuen una mica en una bombolla tot i que tenen molta gent per parlar. Però els seus interessos són sobretot d'aprofitar el temps a la universitat i a aprendre dels escriptors  que passen per allà. Parlant dels seus articles comenta:

Haver-me de refiar d'algun aspecte de les notícies del moment feia que desenvolupés una visió personal sobre el que passava a Kenya i a Uganda i, de vegades, a Àfrica i a la resta del món. No m'havia format una visió del món global, sinó que havia crescut en una societat estructurada segons les races, en la qual ser blanc volia dir riquesa,  poder i privilegi, i ser negre equivalia a pobresa, impotència i càrrega; una societat on blanc era indolència i negre diligència, i on els blancs recollien el que plantaven els negres. Aquesta dicotomia em va donar un marc  a través del qual veia el món. Entre contradiccions, incoherències i opinions mig formades, vaig arribar a desenvolupar temes que més tard es plasmarien en les meves obres de ficció i de no ficció, sobretot els problemes sorgits de les desigualtats en poder i en riquesa que hi havia a la societat. 

Un dels temes recurrents en els seus articles era l'humanisme, el interès real per tot allò que és humà. I esperava el dia que Kenya pogués oferir un benestar social i econòmic a tots els ciutadans. Però sense haver d'anar a pidolar ajudes internacionals  que era el que estaven fent tots els països que s'anaven independitzant. 
Quan es va lluitar per la independència de Kenya van tenir problemes amb els partits polítics. Tothom tenia la paraula UHURU a la boca, que vol dir Llibertat,  però en comptes d'anar junts es van separar en diferents partits i així era molt difícil aconseguir res. (Us sona això?) Hi havia el KANU, Unió Nacional Africana de Kenya, amb l'eslògan uhuru sasa -llibertat ara-, el KADU, Unió Democràtica Africana de Kenya, que proposava uhuru bado -llibertat amb cautela- i altres partits... (us continua sonant tot això? No hi ha res de nou sota el sol...) A Uganda també passava el mateix i en canvi a Tanganyika i Zanzíbar no van tenir aquests problemes i van resoldre els problemes amb molta més facilitat.
A mida que passen els anys d'estudi en Ngügï es va polititzant, viu la guerra freda i compara fets similars de EEUU i Àfrica, com la pujada al poder de Kennedy el 1961 precedida de poc per la de Lumumba, i l'assassinat de Kennedy el 1963 precedida per la de Dinh Diem al Vietnam.

L'estat colonial s'enfortia a partir del principi de divideix i controla; i dins de cada territori ètnic, va crear una classe que tenia una mentalitat modelada per la cultura defensada per tot el sistema educatiu, basat en la recompensa i el càstig, l'oració i la censura. Fins i tot els que s'erigiren en defensors d'un nou règim tenien un punt de vista arrelat en el domini de la llengua colonial. La llengua del govern era sempre la colonial.

 Nosaltres no sabíem que vivíem al Paradís, referint-se a la Universitat de Makerere dels anys 50 i començament dels 60. Era un lloc on semblava possible que races, comunitats i fins i tot religions treballessin plegades. Estàvem al 'altura de qualsevol universitat del món, fos Cambridge, Oxford o Harvard. Makerere era un lloc de somnis. 

Però no va ser tot bo. Va arribar el mal en forma d Idi Amín que va enderrocar el règim d'Obote al 1971 i va fe  fugir als de la universitat i als ugandesos. Deia que Makerere formava una elite i que se'ls havia d'humiliar. Servir als soldats els homes i a les dones segrestar-.les i violar-les. Alguns van ser assassinats. D'altres van fugir a l'exili. Ngügï es sentia impotent veient els seus amics escampats pel món i sense poder donar-los un cop de mà o oferir-los unes paraules de consol. 

En aquest ambient de paradís primer, d'horror  després, amb la carnisseria del colonialisme anglès i amb la pujada al poder dels més  dèspotes mandataris negres, va anar creixent la vocació d'escriptor, de teixidor de somnis de l'autor. És en aquest ambient on es forja la seva identitat d'intel·lectual al servei del seu poble. I podem contemplar i seguir la història des dels seus inicis com a escriptor fins a la fi del colonialisme militar en un dels episodis més violents de la història global i l'empoderament dels pobles africans per decidir el seu futur. 

He fet una entrada molt llarga. I més coses volia encara explicar. El resum el faig sobretot per a mi. Per recordar el que he llegit i el que m'ha arribat més endins. Si, a més, hi ha gent que ho llegeix de grat, estic molt contenta! 







diumenge, 13 de setembre de 2020

La hoja plegada






La hoja plegada
de William Maxwell


Libros del Asteroide

Setembre 2020



William Maxwell ens explica a "Van venir com orenetes" el pas de la infància a l'adolescència. En aquest llibre ens descriu el canvi d'adolescent a home. 

A Chicago, als any 20, dos nois es troben a l'escola. Un, en Lymie Peters, és un noi esmirriat, tímid, però molt bon estudiant. L'altre, en Spud Latham, és tot el contrari: atleta, alt i ben format, forçut, però un desastre en els estudis. Potser un troba algú a qui protegir a canvi d'una admiració i devoció sense límits, i l'altre troba la confiança i companyia d'algú a qui admira perquè sap que no podrà ser mai com ell.
Quan arriben a la Universitat comencen els problemes, encara que vulguin no mirar-los, fer com si no hi fossin. Els dos s'enamoren de la mateixa noia, la Sally Forbes, i ella prefereix en Spud. En Lymie serà el seu millor amic. 
En el fons el tema de l'obra no té major importància. El que ens vol retratar l'autor és el pas de noi a home d'aquests dos amics. Tenen entre ells una relació malaltissa. No pot un noi com el Spud consentir una adoració com la que li té el Lymie, sense correspondre en res, sense parlar-li, només deixant-se adorar. Tampoc no pot en Lymie dedicar tot el seu temps i somnis a la presència de l'Spud. Només sabent que el té a prop ja és feliç. I no viu res més. Sempre penso, quan llegeixo llibres d'aquest tipus, que el que els falta a aquests nois és el cercle vital de família i amics. Necessitaven algú que veient aquesta relació estranya els parlés sincerament i els ajudés a reeixir en la vida. Ni pares, ni germans, ni amics... sols. I passa el que passa. Tot l'ajut que haguessin pogut tenir durant aquells anys difícils de canvi es torna problema greu, vital, que els fa reaccionar. És trist, però, haver de passar per tot aquest periple que s'haguessin pogut estalviar si la família i amics no haguessin estat absents totalment. 
Cap al final del llibre hi ha un capitol que m'ha agradat molt. Parla del desert. No del desert de l'Àfrica o de l'Índia sinó del desert de les persones.
En las regiones desérticas el aire nunca está quieto. Uno alza la vista y ve un molino a cien metros de distancia, que gira bajo el sol, en apariencia sin ningún principio ni final desde hace muchos años.  Puede que dé la impresión de que reduce su velocidad y està a punto de pararse, pero es sólo porque se prepara para girar una y otra vez, cada vez más deprisa, noche y día, semana tras semana. El final que sigue al principio no es ni un final ni un principio. Cualquier cosa que esté viva debe ser continua.
El desierto es el hogar natural no sólo de los árabes y los indios, sinó también de la gente que no puede hablar cuando quiere hacerlo y de aquellos que, como Lymie Peters, no tienen nada más que decir, gente que ha dejado de justificarse o explicarse, que ya no trata de explicar sus motivos ni sus acciones y que ha dejado de tener la esperanza de encontrar a alguien que les quiera y dé sentido a sus vidas. 
Un llibre per Club de lectura... 

dilluns, 7 de setembre de 2020

A l'horitzó


A l'horitzó
de Hernán Díaz

Edicions el Periscopi

Setembre 2020


En Hâkan i en Linus, dos joves suecs de principis del segle XIX decideixen emigrar de Suècia a New York. En una primera escala i enmig de tanta gent es perden l'un a l'altre i en Hâkan, sense diners i sense saber res d'anglès, es troba ben perdut i intentant entendre's puja en un vaixell diferent. En comptes d'anar cap a New York va cap a San Francisco. 
Tot el llibre és el periple que fa aquest adolescent, després noi, després home, després vell..., per fer el recorregut de San Francisco a New York i trobar el seu germà, el Linus. Un recorregut que intenta fer a peu, a cavall... a través del desert, de les extensions impossibles d'Amèrica, quasi sempre sol, i sense saber on és ni quina direcció ha de seguir. 
Es troba amb caravanes de buscadors d'or, un grup amb un naturalista que l'inicia en els principis de la medicina, de la ciència, bandits, indis, estafadors, fanàtics religiosos... En Hâkan té una estatura important, és molt alt, i això tant el pot ajudar en alguns moments com li porta molts problemes. 
És un llibre interessant i que t'agafa. És trist quan veus tota la vida d'un home reduïda a avançar a través del desert buscant arribar a un punt i donant voltes pels mateixos llocs. El clima, la necessitat de menjar, beure, dormir, abrigar-se, defensar-se.. Sembla mentida com es pot aprendre tant amb tan pocs mitjans. I no deixes de preguntar-te quina hagués estat la vida d'aquest noi si s'hagués quedat en el poblet perdut de Suècia on vivia. Un noi amb tanta curiositat i amb tanta traça per tot potser hagués pogut tirar endavant amb la seva vida. I no viure sempre sol, sol, sol ,,, amb el desert i el pas de les estacions.



dissabte, 29 d’agost de 2020

Elefante





Elefante
de Martin Suter


Hojalata

Agost 2020


Schoch és un sense sostre de Zürich; un dia es desperta a la cova on viu i veu un petit elefant de color rosa fosforescent. Pensa que potser ja és hora de deixar de beure i es torna a adormir. Quan es lleva la matí el petit elefant encara hi és. És tan petit que no sap què donar-li ni què fer d'ell i el porta a la Valerie, una veterinària que cuida els gossos dels sense sostre. Cuidant-lo aniran endevinant la història del Samu, l'elefant rosa, fruit d'una manipulació genètica, i aniran compareixent tots els que el busquen i hi estan molt interessats: el director del circ Pellegrini i el dr. Roux entre altres. I sobretot en Kaung, el cuidador d'elefants al circ.
És una novel·la distreta, interessant, que et fa dubtar una vegada més de les meravelles de la manipulació genètica perquè pot anar molt fàcilment a males mans... 
Elefante és un thriller científic, també una novel·la d'amor i aventures i alhora una intel·ligent faula contemporània sobre la integritat, les segones oportunitats i les perversions de la manipulació genètica.

divendres, 21 d’agost de 2020

Sense fer mai el cim




Sense fer mai el cim
Viatge a l'Himàlaia
de Paolo Cognetti


Navona_Port Bo


Què és anar a la muntanya sense fer la conquesta del cim? Un acte de no violència, un desig de comprendre, un donar votes al mateix sentit de caminar. 

Torno a Cognetti una vegada més! Després de El noi silvestre, Les vuit muntanyes i Nova York és una finestra sense cortines, ha tocat ara aquest altre llibre que no desmereix en absolut dels anteriors. 
Paolo Cognetti compleix 40 anys i igual que molts joves avui davant la crisi dels 40 comencen a fer footing o a jugar a bàsquet ell decideix  anar a la terra del Dolpo, un altiplà del nord-oest del Nepal on travessarien passos a més de cinc mil metres, viatjant a peu gairebé tot un mes vorejant la frontera tibetana.  Se'n va amb dos amics, el Remigio i el Nicola, formant part d'una expedició amb uns guies, portadors, mules, un campament per muntar cada nit i desmuntar cada matí i companys de viatge. 
M'agrada la manera que té l'autor de fer-nos viure cada paisatge, cada circumstància, cada conversa amb diferents persones... Sempre hi ha molta descripció però no cansa gens, l'esperes. 
Tot el viatge el fa amb un llibre a la motxilla: El Lleopard de les neus, de Peter Matthiessen. Era un viatge quasi igual que el que ell feia. I sempre va seguint, llegint i rellegint i comparant les impressions i diferents sensacions que va tenir l'autor amb les que te ell en aquells moments. Per mi penso que és un excés. Haver llegit el llibre està molt bé però portar-lo com a guia crec que potser li resta una mica d'espontaneïtat en alguns moments. Es guia massa per les explicacions del llibre. Però potser també ens perdríem comentaris i troballes d'en Peter...  
Voldria recordar algunes frases que m'han fet penar, que m'han agradat i no voldria oblidar. Aquí escrites les recordaré.

En Remigio havia nascut en un poblet on fins als anys setanta es pujava a peu, després havia arribat la carretera i al llarg de la seva vida havia vist com es despoblava completament. Una vegada m'havia dit: sempre que arriba la carretera sembla que sigui per dur alguna cosa, però després resulta que era per endur-s'ho. 

Vaig llegir una mica sobre el mite tibetà del "beyul", una vall secreta d'accés protegit per alts passos, tempestes de neu i bèsties ferotges. Segons la creença, a l'Himàlaia n'hi hauria algunes: els cims del voltant les amaguen de la vista, els pendissos són impracticables i estan batuts per les allaus, però a dins el clima es fa més dolç, hi creixen arbres fruiters, la terra és fèrtil i flueixen els torrents. Com a les valls perdudes de les llegendes alpines , tret que el beyul no té a veure amb la nostàlgia del passat, al contrari, és una esperança per al futur. Existeix per donar refugi als savis en temps de violència. És per això que se n'ha de preservar el secret, al clos dels monestirs i en el silenci dels lames: és un refugi antihome on salvaguardar-se de guerres o desastres ecològics, o de qualsevol altra arma que la humanitat pugui inventar per autodestruir-se. Jo aquesta idea també l'entenia bé. Tothom que va a muntanya, vaig pensar, l'entén. 

Vaig mirar el monjo que feia una boleta de pasta amb els dits i la sucava al te com si fos una galeta, i vaig recordar l'escena en què en Peter (del llibre que porta a la motxilla), en aquella mateixa ermita, havia fet al lama de l'època la pregunta més difícil. El lama, tolit per una artritis deformadora que l'empresonava allà dalt per sempre més, havia esclafit a riure i aixecant els braços al cel havia respost: "I tant que sóc feli´! Sobretot perquè no tinc alternativa!"

Me'n vaig anar de Charka, poblet de pols, amb la sensació que només l'havia fregat. Aixecar el campamnet cada dia és la llei de la caravana, però per comprendre caldria aturar-se, quedar-se. Ens vam allunyar amb el fum baix que no arribava a aixecar-se de les casetes, l'olor forta de ginebró que ens quedaria dies a la roba. No li havia preguntat ni com es deia. I que bonic, però, que instintiu i necessari s'havia fet, aquest reprendre la ruta. Deixar enrere el món conegut i descobrir un tros de món nou cada vegada. Caminar era la nostra missió quotidiana, la nostra mesura del temps i l'espai. Era la nostra manera de pensar, d'estar junts, de travessar el dia, era la feina que a hores d'ara els nsotres cossos ja feien sols. Malgrat que aprimats, atrotinats, febrosos, cada matí es posaven drets i reprenien la marxa mansois com mules. Caminar reduïa la vida a l'essencial: menjar, dormir, trobar-se, pensar. Cap invent de la nostra època ens servia de res, mentre caminàvem, fora d'un bon parell de sabates i, en el meu cas, un llibre a la motxilla. Feia setmanes que vivia d'arròs, llenties, verdura, de vegades ous i formatge, el meu Lleopard, el meu quadern, els meus amics. Molt més que sortir-me'n amb tan poca cosa, era sorprenent adonar-me que no desitjava res més. Només quan ens aaturàvem brollaven la necessitat,la nostàlgia, les aspiracions, tots els buits per omplir.








dimecres, 19 d’agost de 2020

Tardor




Tardor
de Ali Smith
Traducció de Dolors Udina


Raig Verd

Agost 2020



Em serà molt difícil fer el comentari d'aquest llibre. L'editorial ha fet una campanya molt potent i he pensat que l'havia de llegir. Raig Verd sempre m'orienta bé. 
Aquesta llibre necessita per a mi un club de lectura a continuació. Perquè no em puc quedar només amb el que he llegit, el que m'ha semblat que volia dir... Segur que m´he perdut moltes coses. Coses que no he entès, descripcions que no són, segur, només poètiques... A més va canviant d'any de paràgraf a paràgraf i has d'estar molt atent per no quedar descol·locat. 
Es diu que és el primer llibre sobre el Brexit. Sí que hi ha alguna referència però si vull saber més coses segur que en triaria un altre, de llibre. També des del començament i després molt sovint en paràgrafs de fulles i sorra ens ve de seguida a la memòria aquelles terribles imatges de pateres arribant a la platja, amb gent esgotada i mig morta i a cinquanta metres gent a la platja prenent el sol i jugant. Sense interferir els uns amb els altres. Terrible imatge... 
Només amb la història que sembla que ens vulguin explicar n'hi havia prou per omplir un llibre. Però afegint-hi tot el que he dit abans queda un llibre molt ric, molt ben escrit, que et fa pensar i que voldries acabar d'entendre. O estar segura que el que has entès és el que pretenia l'autora. 
L'Elisabeth té 9 anys i ha de fer un treball de l'escola. Ha d'entrevistar un veí. Ella vol parlar amb en Daniel Gluck, un home gran que viu sol. La seva mare no vol però finalment ella hi va i en Daniel es converteix en el seu millor amic. Ell la fa pensar, li parla d'art, de vida, de la natura... Passen els anys i ell està en una residència. Quan l'Elisabeth ho sap hi va cada dia, encara que ell estigui quasi sempre dormint. 
Cada vegada que es troben el Daniel en comptes de preguntar-li: Com estàs? li fa: Què estàs llegint? 
El llibre està ple de frases o pensaments que voldries retenir. Un d'ells és: En Daniel, assegut al banc, va aclucar els ulls un moment. El moment s'anava allargant. Cada cop era menys un moment per passar a ser una estona.
Potser després de llegir aquest llibre escoltaré més la natura, faré ressonar dins meu els noms de les coses, de les plantes, dels arbres, i hauré descobert una pintora que no coneixia: la Pauline Boty, una artista de la dècada dels 60, l'única artista del Pop Art britànica. 

diumenge, 16 d’agost de 2020

L'estranya desaparició d'Esme Lennox




L'estranya desaparició d'Esme Lennox
de Maggie O'Farrell


l'altra editorial

Agost 2020


Ja havia llegit a Maggie O'Farrell, Aquest deu ser el llocInstrucciones para una ola de calor, però aquest llibre m'ha agradat més que els altres. Potser perquè he vist una història molt real de finals del segle XIX i començament del XX. He pensat amb les meves àvies, en l'ambient de falta total de llibertat en tots sentits en què vivien... 
L'Iris rep una trucada informant-la que una tia àvia seva, tancada fa anys en un centre psiquiàtric, ha de ser ara acollida en un altre lloc ja que el centre tanca, L'Iris no sap res de l'existència d'aquesta persona, la seva àvia té Alzheimer i mai no li ha parlat de cap germana. Però hi va. El informe metge diu que l'Esme és una dona sana i inofensiva. 
La història ens parlarà de secrets familiars, vides paral·leles, sovint entrellaçades, oportunitats perdudes... tot coses molt reals que segur que han passat, segur... . 
M'agrada la descripció suau i càlida que fa de les persones, de les dones, totes elles amb personalitat, amb problemes, amb alegries i penes, descrites amb un to planer i natural, suau, deixant que siguis tu qui s'imagini la situació, tan real que la pots fer teva...  Descriu les maneres de viure de totes elles, i al final et deixa amb el cor encongit, et fa pensar en les diferents situacions en què van viure les dones, les nostres àvies i besàvies. Tots coneixem històries de famílies. Aquesta és una més... 




dijous, 13 d’agost de 2020

M'explico


M'explico
De la investidura a l'exili

Carles Puigdemont
amb Xevi Xirgu


La Campana

Agost 2020


Ja l'he acabat! I és que no el pots deixar. Com diu al començament és un llibre fàcil de llegir i difícil de pair.
Xevi Xirgu li va demanar de fer aquest llibre a base d'hores i hores de parlar, cada setmana, cada quinze dies, cada dia... És doncs un dietari. I t'has de posar una hora determinada per deixar de llegir i pair el que has llegit. Ja estic esperant el segon llibre! 
Hi ha moltes coses que hem viscut i no hem acabat d'entendre. Ara ho veus força més clar. El President demana en el pròleg una mica de indulgència i generositat, perquè, malgrat la honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats , en alguns dels passatges d'aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar. 
I és d'agrair que cada vegada que hi ha una deslleialtat, una paraula dita no complerta, una situació feta a les seves espatlles, busca sempre primer la disculpa de l'altre, el perquè ho ha fet. Només quan els papers canten, o es veu clarament, llavors pot acusar algú de deslleial.
Encara que ho intuíem ara veiem ben clar la solitud del President. El President Mas el va advertir. Et quedaràs sol, miraràs enrere i no hi haurà ningú. i sembla mentida però és així. El que no li ha faltat mai són els amics fidels. 
Tenim un President de pedra picada. Val molt i sap el que vol. Té els seus moment de desànim com tothom però qualsevol espurna el torna a reviure. 
En els moments més importants el van mentir sense escrúpols. I a més no s'esperaven la reacció tan brutal de l'estat espanyol. No estaven preparats per això i d'aquí es queixa la Clara Ponsatí.
Tantes coses que hem viscut i no hem entès! Ara algunes les veiem més clares... És d'agrair aquest llibre, aquestes hores, tantes hores, que han dedicat el President i Xevi Xirgu a fer-nos entendre una mica més els tripijocs de la política, de veure-ho portes endins.
Aquest llibre demana moltes explicacions de molta gent. I de moment no he vist ni una piulada, ni un comentari, ni un article de ningú. Serà que tothom veu que el president s'ha expressat amb sinceritat i no poden contradir res? Anem ja per la tercera edició, i silenci absolut...
Legiu-lo! 

dimarts, 11 d’agost de 2020

La distància fins al cirerer






La distància fins al cirerer
de Paola Peretti

Traducció d'Anna Casassas

Amsterdam

Agost 2020



La Mafalda té nou anys i pateix la malaltia de Stargard. Ella sap que en poc temps deixarà de veure les coses que la volten, Ara té com una boirina i unes taques negres que no la deixen veure bé però en poc temps tot serà fosc. I té por de la foscor. El pare cada nit li llegeix algun capítol d'algun llibre. Ara li ha llegit "El baró rampant" i d'aquesta història s'ha quedat amb el nom pel seu gat, Ottimo Turcaret, i amb en Cosimo, a qui demana ajuda cada vegada que té un problema. 
La Mafalda sap com va perdent la vista perquè ha comptat quantes passes necessita fer per veure el cirerer que hi ha a tocar de l'escola. I cada dia són menys passes. 
Ella sap escoltar. El pare i la mare estan molt per ella, però parlen sovint en veu baixa i no la tenen al corrent de les coses que aniran fent. La novia del seu cosí Andrea, un noia índia, la Ravina, li regala un dia un pòster amb un flamenc que es vol menjar una granota. I a sota posa: No rendir-se mai de la vida. La Ravina sempre li diu coses que la fan pensar... 
LÉstela és una conserge de l'escola, és romanesa i parlen molt. Amb ella té confiança per parlar-hi i explicar-li coses que no diria a ningú. Quan l'Estela sap que la Mafalda està fent una llista de coses que vol fer abans de perdre completament la visió ella li diu que en faci també una altra. Que busqui les coses essencials, les que podrà i voldrà fer quan ja no hi vegi. I així va canviant el "jugar a futbol amb els nens" a "fer música"  i altres coses. No tenir por de la por, una altra cosa que va aprenent...
El Filippo és un company de classe amb no gaire bona fama. Però també té el seu problema i ell es dedica a ajudar-la i a fer que es diverteixi amb coses "essencials". I junts riuen i fan de les estones que estan junts espais de rialles. 
El cirerer té un paper molt especial al llibre, part per l'àvia que ja no viu, pel Cosimo de la novel·la, i pel que significa per a ella com a refugi, com a espai seu, com a tranquil·litat. 
I tot el que explica l'autora es veu molt real, és molt real, perquè s'ha inspirat en la seva pròpia malaltia. 
És dolç i bonic seguir l'evolució de la Mafalda i dels qui la volten. Tot el que fan tots, cadascú a la seva manera, per aquesta nena, i com és ella la que ha de prendre les decisions sobre la seva vida inspirada o ajudada per tot el que li han dit o ensenyat els qui l'estimen.
Com a assignatura pendent m'he de llegir El baró rampant de Italo Calvino!