El gat

 

El gat
de Georges Simenon

Club de lectura Aules d'Enginyers

Quaderns Crema

Novembre 2020

És un llibre que no se m'hagués ocorregut mai llegir. Per a mi Simenon és sinònim d'inspector Maigret i aquest tipus de llibres no són el meu fort. Aquest és pel club de lectura i així he sabut que Simenon té una pila de llibres dedicats a expressar en veu alta el que pensen i viuen persones de petits pobles, amb vides aparentment normals.

El gat és un llibre fàcil de llegir, que pot agradar o no, perquè és molt difícil entendre una parella que només es comuniquen per paperets, i poc. Jo crec que es pot resumir una mica pel primer capítol i per l'últim. 

Ëmile és un obrer vidu i jubilat , una mica primitiu, que coneix una dona, la Marguerite,  també vídua que ve d'una família de comerciants i és propietària de tot un carrer de cases. Ella troba en Émile un home que li pot fer companyia i ajudar-la en totes les coses que han fet sempre els homes a casa seva. Ell hi veu una doneta menuda i fràgil que demana ajuda. I es casen. Però de seguida es veu que són dos móns i dues maneres de viure. 

L'Émile té un gat, un gat que omple la seva vida, el company des que la dona va morir i ara que està sol amb la jubilació. I un dia el gat desapareix i el troba mort al celler de casa. Pensa de seguida en la Marguerite que odiava el gat. I la venjança és forta i el que rep és el lloro de la dona.  I a patir d'aquest moment ja no es parlen més . Paperets que es llancen un a l'altre dient: EL GAT, o EL LLORO... 

El significat de les mascotes, el ressò que té això en la seva vida, el fet amor? o dependència-odi, fa que tot el llibre estigui ple de situacions que pensant-ho bé segur que es viuen en la vida real en moltes parelles, però que llegides al llibre penses en el fons en un home pobre d'esperit i una dona que no ha madurat emocionalment i que necessita un home per poder tenir algú a sota, a qui manar... i al mateix temps tenir ajuda i companyia. Però mai al mateix nivell.

Al primer capítol l'Émile i la Marguerite estan asseguts a la sala amb un soroll terrible perquè estan tirant a terra les cases de davant. A les 5 han de plegar. Simenon descriu amb un detall minuciós els 3 o 4 últims minuts abans del silenci de les 5 de la tarda. El que pensa un, el que pensa que pensa l'altre, la busca del rellotge que es mou, el soroll que fa el camió... tot amb una precisió impressionant. I és així com està escrit el llibre; com no parlen han d'expressar els pensaments que tenen els dos, sobretot l''Émile, en cada moment. 

Les cinc menys tres. Menys dos. Uns obrers començaven a dirigir-se, lents i feixucs, cap al barracó, per canviar-se de roba, però la grua continuava funcionant i s'elevava una última pala amb el carregament de formigó cap a l'encofrat que marcava la primera planta de la construcció. 

Les cinc menys un minut. Les cinc. La busca tremolava vacil·lant sobre l'esfera pàl·lida i se sentien cinc trucs espaiats com si a la casa tot hagués d'anar lent. 

Marguerite sospirà, amb l'orella atenta al sobtat silenci de l'exterior que duraria fins l'endemà al matí. 

A l'últim capítol, l'Émile es desperta a l'hospital, pregunta per la seva dona, i li diuen que ell se'n sortirà però que haurà de fer bondat. 

Prometia. Sempre havia fet bondat. Continuaria fent bondat tant de temps com volguessin, tant de temps com li ho permetessin... 

Ell era... Era difícil de pensar... El somriure del doctor... Era... Buscava la paraula.... No la trobava... Ell ja no era res...