dilluns, 30 de novembre de 2020

Una família americana

Una família americana
de J. D. Vance 

Ara Llibres

Novembre 2020



Sempre m'agrada conèixer diferents maneres de viure, grups que viuen a llocs que no conec i que em fan veure una realitat molt diferent de la meva. 
En aquest cas, J. D. Vance ens explica la seva vida. Ell ja reconeix que només té 31 anys i que per tant no es pot parlar d'una biografia. Però el que sí vol explicar és com un noi nascut als Apalatxes, en un ambient desastrós, de  droga, violència i pobresa,  pot superar els obstacles i incorporar-se a una vida digne. Digne potser no és la paraula... una vida sense crits ni cops, amb estudis i feina, amb família estable... 
Els Apalatxes és una cadena muntanyosa que s'estén des de Canadà fins al sud del EEUU tot seguint la costa est. A la part del mig arriba a fer 500 km d'ample. És en aquesta regió on van començar a arribar emigrants de Irlanda i Escòcia, famílies mineres, que a poc a poc van anar perdent la feina i es van quedar en una situació del tot inestable. Se'ls deien hillbillies, o també escòria blanca. Tenien menys importància que els negres. 
Vance va patir el que tots els nens hillbillies. Família desestructurada, pare que els abandona de petits, mare que beu o es droga i que canvia d'home cada dos per tres, arrastrant els seus fills de casa en casa... Sort en va tenir de la Lindsey, la seva germana gran i sobretot dels seus avis on ell s'hi sentia com a casa seva.    La seva llar era a casa els avis. 
A Vance el va salvar l'amor, exercit pels seus avis, mamaw i papaw, i pels Marines on va romandre-hi quatre anys i on li van ensenyar disciplina i una manera de viure activa. La mamaw sempre el va recolzar, li va donar savis consells, el va engrescar quan va ser necessari. Volia aconseguir que un nen hillbillie aconseguís estudiar i sortir del cercle viciós on es trobaven tots els nens i nenes de la zona. 
No és fàcil fer aquest canvi tan radical. I tot que en Vance se'n surt no pot deixar de tenir en el fons del seu cor una petita flama que s'encén de tant en tant i li fa ressorgir el que ha viscut de petit, el que estan vivint els seus familiars i amics, i que no el deixen acabar de gaudir de la seva nova vida. Hi ha coses que no es poden arrancar tan fàcilment de dintre teu i marquen la teva vida per sempre. Sort que la seva esposa, la Usha, el comprèn i l'ajuda. 
El que ha volgut en Vance és fer d'altaveu de tota aquesta gent que, encara avui, malviuen als Apalatxes, sense cap futur possible. Una minoria més que no coneixíem. 

Encara que lloem les virtuts de la mobilitat social, també té inconvenients. Aquest terme exigeix necessàriament un moviment -en teoria , cap un món millor, tot i que també comporta l'allunyament d'alguna cosa-. I no sempre pots controlar les parts de la vida anterior de la qual t'allunyes. 

No fa gaire, vaig dinar amb en Brian, un jove que em va recordar el J. D. dels quinze anys. La seva mare, com la meva, es va aficionar als narcòtics, i ell, també com jo, té una relació complicada amb el seu pare. És un noi amable, amb un cor molt gran i un tarannà tranquil. S'ha passat gairebé tota la vida als Apalatxes de Kentucky.
Al cap de pocs mesos la mare de Brian va morir inesperadament. Feia anys que en Brian no vivia amb ella, motiu pel qual els que no el coneixen podrien pensar que no li va costar gaire sobreposar-se a la pèrdua de la mare. Però s'equivocarien. Les persones com en Brian o com jo no perdem el contacte amb els pares perquè no ens importin, sinó per sobreviure. No deixem mai d'estimar-los i no perdem mai l'esperança que els nostres éssers estimats canviaran. Més aviat ens veiem obligats, o bé per sentit comú o bé per la llei, a emprendre el camí de la supervivència.  
Jo penso que els hillbillies som la comunitat més dura de rosegar del món. Si algú ens insulta la mare, li fiquem una serra elèctrica pel cul. Fem que homes joves es mengin roba interior de cotó per protegir l'honor d'una germana. Però, som prou durs per fer el que cal per ajudar un noi com en Brian? Som prou durs per construir una església que obligui els nens com jo a participar en aquest món en comtes de desentendre-se'n? Som prou durs per mirar-nos al mirall i admetre que la nostra conducta és perniciosa per als nostres fills? Les polítiques públiques poden ajudar, però no hi ha cap govern que ens pugui resoldre aquests problemes.