El comte Arnau

El comte Arnau
de Joan Maragall

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

21 d'octubre de 2011


Direcció i dramatúrgia: Hermann Bonnín
Música original: Lluís Vidal, Mariona Vila
Actors: Ernest Villegas, Joan Crosas, Anna Ycobalzeta, Àngels Bassas, Vicenta Ndongo, Enric Arquimbau, Miranda Gas
I del Cor de Cambra del Palau de la Música: Assumpta Cuní, Araceli Esquerra, Míriam Garriga, Toni Gubau

Diu Hermann Bonnín: La llegenda que ens arriba a través de diferents camins orals i literaris condemna Arnau a no trobar repòs etern i a recórrer l'escenari dels seus crims. Arnau surt dels inferns i cavalca bojament dalt d'un cavall de foc acompanyat dels seus llops i de l'Abadessa, la seva amant sacrílega. És una de les més destacades fantasmagories de la nostra tradició popular. Una de les configuracions simbòliques i mítiques més importants. Un personatge que surt de les profunditats de la terra o del infern. Una ànima damnada eternament.

Posada en escena minimalista, un terreny que sembla volcànic i amb forta pujada travessat per una esquerda, i res més; així tota l'atenció va a parar a la força dels versos d'en Maragall i a la presència dels actors.
El Cor de Cambra del Palau de la Música actua com un cor de tragèdia grega, tots alhora movent-se i cantant, repetint els versos de Maragall. És molt bonic! M'agrada perquè la música no interfereix en el text ni te'l fa difícil d'entendre sinó que s'integra en l'obra de tal manera que arribes a imaginar-te que Maragall ho va deixar així escrit. És perfecte!
El comte Arnau fa el viatge de la foscor a la llum, -Maragall no podria permetre que Arnau no es redimís-, i Adalaisa, l'abadessa, fa el camí invers, de la llum a la foscor.

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire

de l'hora matinal, que encara guarda

les quietuds de l'aire de la nit.

I surt dalt del cavall el compte Arnau,

que porta la capa blanca,

i va a veure a l'abadessa

del Convent de Sant Joan.

Segons la llegenda el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va acusar a les abadesses de Sant Joan de tenir passadissos secrets per on entraven a la nit els seus amants. El Papa hi va enviar una persona de confiança i no hi va trobar res. Però tant va insistir en Tallaferro que finalment van fer fora les abadesses. Però la gent de Sant Joan que les estimaven i reconeixien que gràcies a elles el poble era més ric i vivien millor van posar el seu nom al poble i es va dir des de llavors Sant Joan de les Abadesses.

Arnau vol a Adalaisa, l'abadessa però ella el vol agenollat davant el Crist i penedit. Li diu mirant al Crist:

                                                      Mira:

aquest encara és més hermós que tu.

Però Arnau entra de nit al convent i s'endu a Adalaisa. I és seva i li fa un fill. Al matí les monges troben el cos mort de l'abadessa i l'enterren. Mentre, Arnau, rep l'enhorabona de les forces del mal, del seu alter ego, i li demanen què vol. I ell diu:

Viure, viure, viure sempre:

no voldria morir mai.

I li ho concedeixen: viurà sempre, tota l'eternitat, no pararà de córrer en un cavall de foc, voltat de llops i acompanyat de tots a qui ha fet mal.

Que és llarga l'eternitat!

Només fa mil anys que corre

el comte Arnau... i està cansat.

Que és llarga l'eternitat!

Tots els diàlegs amb Adalaisa, amb la seva dona a qui demana que canti per redimir-lo, amb les seves filles... tenen una força tremenda. S'ha de llegir!  No puc posar aquí tants versos bonics per seguir el fil de l'obra...

Finalment una noia, enamorada d'Arnau, canta i així el redimeix.

Cantant, cantant, nasqué la infàmia,

i descantant la redempció:

el Comte Arnau tenia l'ànima

a la mercè d'una cançó.

Aquí s'acaba el comte Arnau però hi han afegit un poema de Maragall, Soleiada, i el recita, canta, expressa aquesta última noia i és una meravella. Canta a al noia enamorada del sol, que tant li agrada estar-se sota la seva escalfor que queda prenyada d'aquest sol

 va ficar-se-li el sol a les entranyes

 i quan dóna  a llum surt un nen que diu:

Jo vinc per acostar el cel a la terra.

En el col·loqui Anna Ycobalzeta va comentar que per fer el paper d'abadessa va decidir que havia de fer més que res de dona. Les abadesses d'aquell temps eren noies molt joves, filles de l'aristocràcia, instruïdes i valentes. I ella representa una dona que és abadessa; i quan parla del fill que porta i que no ha nascut, i que ella no sap si és viva o morta... té una força expressiva tremenda, tot el cos li parla, sembla que parli amb les entranyes. És impressionant la força que dóna a les paraules del poeta. Bravo per Anna!

Us recomano que aneu a veure aquesta obra i si no podeu, per favor, agafeu l'obra de Maragall i llegiu-vos el Comte Arnau i Soleiada. No és feixuc, és preciós i passareu una bona estona. Ah, i llegiu-lo en veu alta...