Pobles blancs

Pobles blancs

del 25 al 27 de febrer de 2011

Amb el Pere i la Montse i el Ramon i la Ma. Rosa

Quatre dies per fer la ruta dels pobles blancs. Com sempre anem curts de temps però amb moltes ganes i il·lusió. Amb l'AVE, massa hores però còmode, vam arribar a Màlaga i d'allà amb cotxe llogat fins a Ronda. Feia molts anys que no hi anàvem. Val la pena arribar-s'hi! Què bonic que és! De nit, tot il·luminat, el tall profund i impressionant que han fet les aigües del riu Gualalevin al llarg del temps, de dia, contemplant el pont, que per cert és del segle XVIII i jo creia que era molt més antic,  i el paisatge...

Vam recórrer els carrer, vam badar amb el paisatge des del mirador de Aldehuela i vam veure de nit el palau del Marqués de Salvatierra, sobri, elegant, senyor.

L'endemà Setenil de las Bodegas, poblet que era el motiu del viatge ja que havíem vist un power point amb unes fotografies molt especials i volíem comprovar la veracitat d'aquelles pedres sobre els carrers i les cases. El travessa el riu Guadalporcún que és el motiu i la causa d'aquesta orografia tan especial. És un poble molt divertit i original, diferent de tots els altres. La taca blanca, com tots aquests poblets, es veu de lluny però quan t'hi endinses et trobes, primer, amb carrerons molt estrets sense cap avís, i després, amb la magnificència d'aquelles roques. Com podeu veure a la foto en Jaume se'n va sortir molt bé, sense ni una ratlladeta, i tothom el va aplaudir! El tipus de cases se'n diu "abrigo bajo roca" i a diferència d'altres construccions semi troglodites existents a Andalusia, aquí no excaven la roca sinó que es limiten a tancar la paret rocosa i construeixen la vivenda de forma longitudinal. Potser per això asseguren que no són humides. No sé si creure-m'ho...

Olvera, amb l'Església de Nuestra Señora de la Encarnación, neoclàssica, i el castell àrab del segle XII.

Algodonales, on destaca una gran plaça, amb arbres, molt agradable, que dóna a la Parròquia de Santa Ana, dels S. XVIII, amb una esplèndida torre.

Zahara de la Sierra té abans d'arribar-hi un mirador excepcional. La veritat és que la gràcia d'aquests petits poblets consisteix en contemplar la taca blanca de les cases enmig del verd i de les roques. És un plaer per la vista més que una visita d'art.

Grazalema, poble que ha agafat el nom de la zona, de la Sierra de Grazalema, és un poble enlairat des d'on pots veure i segui a peu si vols una calçada medieval. I em va agradar especialment una font de possible origen visigòtic que hi ha a la plaça  de l'església.

Ubrique, el famós poble del torero, on no vam trobar ni un raconet per a aparcar. Vam haver de baixar un moment deixant algú en el cotxe i seguir camí. És un poble molt cuidat, amb més gent, amb una vista molt bonica com tots aquests pobles i una plaça acollidora i agradable. les cases, amb reixes típiques andaluses, fan que el poble sembli més "senyor" que els altres que hem visitat.

Deixem enrere els poblets i ens endinsem a la Sierra de Grazalema, amb una carretera llarga, sinuosa, però meravellosa. Quina naturalesa més esplèndida. Els prats verds amb vaques, els boscos amb diferents tipus d'arbres, les vistes que no et canses d'admirar, tot, fa que aquest paratge et quedi gravat i pensis en retornar-hi.

Villaluenga del Rosario és un petit poble encantador, molt costerut i on no vam veure ni un ànima... Tenen una plaça de toros quasi feta dins la pedra i després de fer el tomb per tot el poble vam baixar per unes escales de pedra des d'on es veien les teulades i la plaça. Molt recollit i agradable.

I finalment ja, camí de Màlaga per agafar l'AVE, vam passar per Verdana i Montejaque. En aquest darrer poble, en una placeta recollita i coquetona hi ha una llegenda en rajola on explica el joc dels càntirs. Sembla que abans, quan les noies anaven a buscar aigua a la font xerrant amb les amigues i se'ls escantonava algun càntir, el guardaven, i quan arribava el dia d'una festa assenyalada jugaven a tirar-se els càntirs fent una rodona i guanyava la que aconseguia que no li caigués a terra cap càntir. I encara avui, en memòria d'aquells temps, hi juguen un cop a l'any.

Pel Port de Galís vam arribar a San Martín del Tesorillo on hi ha camps i camps de mandarines i ens hi vam aturar a comprar-ne. No eren massa maques de vista però eren dolces com l’arrop.

I ja a Màlaga va acabar aquesta mini-sortida de quatre dies, que tot i curta, pel fet de veure coses boniques i anar ben acompanyats, ja val la pena!