L'última baula d'una cadena
Una resposta en
família a la malaltia
mental severa
de Núria Feliu, Roser Feliu, Maria Feliu
Josep Maria Feliu Maspns
Azul
Desembre de 2009
No sabem on anirem ni on arribarem, però sí que sabem el que no volem; fet que neix de l’experiència d’haver sabut resistir i sobreviure a una situació greu. Família Feliu
Tenia el llibre a la tauleta de nit, a sobre de la pila de llibres en llista d’espera per ser llegits. I cada dia me’l mirava. Però no l’agafava. Tenia por que em fes mal. Sabia que m’afectaria. El dia 24, tot esperant que es fes l’hora d’anar a Missa del Gall em vaig decidir i vaig començar a llegir-lo. No m’ha fet mal. És dur, molt dur. Veus, sents i endevines tot el que ha hagut de passar el Josep Maria i les seves tres filles. I la seva valentia en oferir-nos la seva vivència, la seva experiència per dolorós que fos el fet d’haver de reviure tantes coses de tants anys, els records d’infantesa, d’adolescència, de dones adultes, i el Josep Maria la seva vivència de pare-mare responsable fort i feble a la vegada, amb els seus dubtes i amb la seva seguretat. I el fet d'explicar ara el que durant anys van mantenir en la intimitat per ajudar a que la vida de la Montse no estigués "estigmatitzada" per la malaltia, encara que això els perjudiqués a ells, a les seves vides i relacions.
A la Montse la coneixia. L’he tractada molts anys. Va ser la mestra dels meus fills i desprès, durant molts anys vaig ser catequista dels nens de la seva classe. Era una mestra excel•lent. Els meus fills la recorden amb molt carinyo. S’entregava a la feina i als nens en cos i ànima. I quan anava a donar catequesi em trobava sempre els nens a punt, tranquils, i si mai hi havia un problema amb un nen ella era la primera de comentar-lo, d’ajudar-nos, d’explicar-nos...
Un dia es va comentar per l’escola que la Montse estava una mica “rara”: té anorèxia, van dir. Tot i ser una malaltia força important vaig pensar que una anorèxia, detectada i diagnosticada i amb el seu entorn familiar seria una malaltia amb retorn a la normalitat. Després vaig deixar la catequesi. I fins molt més tard no vaig saber que no era anorèxia, que era una malaltia mental severa. I que ja no exercia de mestre. Me la vaig trobar un dia pel carrer amb una germana del Josep Maria. Vam estar parlant de l’escola, dels nens. Ella estava malalta, força malalta, però la il•lusió dels seus ulls no l’havia perduda encara. No l’he vista més. He vist al Josep Maria i l’he recordada molt. Però mai m’hagués pogut imaginar el calvari que han viscut aquesta família.
I han sabut fer un llibre real, on veus el dolor i els passos que han hagut de seguir però sense cap element sobrer; en cap moment pots dir; pobrets! Perquè ells no ho busquen.. Busquen explicar un projecte de vida basat en l'amor i truncat per la malaltia, reafirmat per i en l’amor i viscut amb plenitud. No sabia que podia ser tan dur ni que la malaltia s'hagués iniciat amb les nenes tan petites. Josep Maria, què dur! I les nenes , que van haver de créixer més ràpid que les altres; sempre he pensat i ara me'n reafirmo, que la família és molt important. Sort del pare, dels avis, dels tiets i cosins i dels amics, amb majúscules, que van saber estar al costat d'elles i d'ell en tots els moments sense dubtar mai ni un moment, acompanyant-los, sent-hi.
Estic convençuda que aquest llibre pot fer molt bé a persones que tinguin malalts com la Montse a casa seva. I també als qui tenim la sort de no conèixer aquest problema en carn pròpia. A mi m’ha fet veure la feblesa de la persona, com pots derivar en una malaltia no esperada i terrible i com hi pots fer front, tant el malalt, com la Montse lluitant contra la malaltia mentre va poder i com la família, el Josep Maria i les seves filles acompanyant a la mare des del dolor, des del l’amor i sabent discernir el moment en que ha de dir prou perquè la malaltia de la mare no afecti de manera definitiva en ells mateixos. Aconseguir, malgrat el dolor de la separació, que la Montse sigui l’última baula d’una cadena... Valentia, amor, confiança, unitat, més amor, més amor... defineixen la vida d’aquests amics.
El llibre no m’ha deixat desassossegada ni inquieta. M’ha donat pau i energia. I admiració, molta admiració!
Gràcies Josep Maria, Maria, Roser i Núria pel vostre esforç. Compteu ara més que mai amb l’acompanyament dels amics, dels coneguts, dels que llegeixin aquest llibre i cadascú des de les seves creences us enviarem la nostra força, la nostra energia positiva perquè pugueu seguir vivint i cuidant a la Montse amb aquesta força que només l’amor, l’Amor, pot donar.
Entrevista a "Els matins del Cuní, a TV3".