dissabte, 28 de setembre de 2019

L'últim amor de Baba Dúnia


L'últim amor de Baba Dúnia
de Alina Bronsky

Editorial Les Hores

Setembre 2019

Baba Dúnia és gran i viu en un poblet a la zona d'exclusió de Txernòbil, un poblet que va quedar buit i que de mica en mica alguns dels seus habitants, tots grans, han anat tornant-hi.
Allà viuen i mengen les verdures i els animals que ells cultiven i cuiden, sense fer cas de totes les malalties que els poden arribar per culpa de les radiacions.
Els veïns,  tot i que són pocs, respecten la intimitat de cada casa. Es parlen, però cadascú a casa seva.
Baba Dúnia té una filla casada i una néta. Viuen a Alemanya i la filla voldria que la mare hi anés i s'hi quedés. Però Baba Dúnia té casa seva i no en vol ni parlar. La filla li envia de tant en tant paquets de menjar i de coses útils i la mare ha de fer un bon camí per anar-ho a recollir.
Un dia arriba un home amb una nena petita. Una nena sana. Ningú no vol que la nena es quedi allà perquè no es mereix emmalaltir. Però l'home és molt rar i d'aquí se'n deriven una sèrie de circumstàncies que faran canviar radicalment la vida de baba Dúnia.
Quan finalment pot tornar a casa és bonic la senzillesa de les paraules:
"Vaig cap a la porta i poso la mà al pom. Sona un miol que ve del cobert, i un gatet petit, gris com el fum, en surt fent tentines.
I aleshores obro la porta i torno a ser a casa".
A mida que et fas gran te n'adones de com estàs de bé a casa. Cada racó, cada petit detall és casa teva.
Aquest llibre està escrit amb una delicadesa extraordinària. Veus, a Baba Dúnia, l'acompanyes, vius la seva vida. I tot i ser en un poblet contaminat i perdut i solitari respires la pau i harmonia que et va donant la Baba.
Al final del llibre hi ha una petita reflexió:
"Què és important a la vida? Per què val la pena viure? La Baba Dúnia ho aprèn a la vellesa i ens dóna una lliçó sobre la rellevància de l'amor, de l'amistat i de la natura per donar sentit a la vida i gaudir-ne dia a dia"
Un llibre per a rellegir...

dimarts, 10 de setembre de 2019

El ball


El ball
de Irène Némirovsky

Columna Jove

Setembre 2019


Fa anys l'havia ja llegit i m'havia impressionat. Un llibre tan primet, tan curt, i on hi caben tants sentiments i tan forts i rotunds.
Un dia parlant-ne, vaig adonar-me que havia oblidat la venjança de l'Antoinette, i l'he rellegit en un parell de dies. Com podia haver-ho oblidat!
L'Antoinette és filla d'uns nous rics que organitzen un ball amb tota la noblesa i gent "important" de Paris. El pare és un home de negocis important i és jueu, cosa que no se li perdona fàcilment. La mare s'ha passat la vida somniant en el moment de trobar-se entre aquesta gent que ella enveja de mala manera. Quan arriba el dia l'Antoinette, de 14 anys, demana que vol assistir al ball. Ella també té ganes de conèixer homes interessants i passejar-se pel Bois de Bologne amb ells. La mare es posa feta un fúria. Aquell ball és perquè Ella sigui el centre de les mirades, i fins i tot potser trobarà algú que se la mirarà i se li insinuarà... No vol de cap manera que una adolescent li prengui ni una mirada, ni un moment de glòria. Com a costum ja renya i s'enfada amb la seva filla però aquesta vegada es passa de mida. 
L'Antoinette no estima la mare, ni accepta de cap manera la forma en què la tracta. I somnia una venjança, no sap què fer... I per casualitat li surt una oportunitat que ella aprofita sense ni adonar-se'n. Quan s'acosta el dia de la festa, les hores abans, ella voldria tirar enrere el temps... però ja no pot. I és curiosa la reacció de tota la família... 
Com pot haver-hi uns sentiments tan foscs, com es pot viure en família tal com viuen ells? Per desgràcia ni són els primers ni seran els últims...  
Llegiu-lo!

diumenge, 8 de setembre de 2019

La vida de la Rebecca Jones


La vida de la Rebecca Jones
de Angharad Price

Traducció de Yannik Garcia
Paratextes de Marina Espasa i Marta Sanz

:Rata_

Llegeixes el llibre i el trobes molt bo, poètic i descriptiu. T'agrada. Però quan arribes a l'última pàgina tot se't remou, i després de llegir els paratextes -ho comparo amb club de lectura de nivell- tornes a agafar el llibre i el rellegeixes. I en treus molt més que la primera vegada. 
La Rebecca és la narradora de la història i l'autora, la Angharad, és neboda néta de la Rebecca del llibre. Per tant és una història verídica novel·lada. 
Estem al país de Gal·les, a la vall de Maesglasau. La família de la Rebecca hi viu de fa mil anys. Ela és la gran d'una colla de germans, tres d'ells cecs.  Els pares fan un esforç molt gran perquè aquests tres nens vagin a estudiar a una institució de Worcester per a nens cecs. I se'n surten molt bé. Els tres amb estudis i carrera, un va ser pastor de capella, un altre traductor de braille, parlava i escrivia deu idiomes, i l'últim, pintor. Això va fer, i te n'adones a la segona lectura, que el segon fill, el Bob, que volia ser metge, hagi de deixar l'escola i dedicar-se a fer de pagès. I que la Rebecca, que també volia estudiar, agafés la màquina de cosir de la seva tia i es posés a cosir pels altres. Això a més de fer de "minyona", ella i la dona del seu germà, dels homes de la casa. Així era la vida i així ho feien elles. Quan va arribar la màquina de rentar la roba la Rebecca en deia la "minyona de la minyona"! 
Als 40 anys la Rebecca decideix que ja és hora de viure sola i demana permís als homes de la família per a instal·lar-se a la casa antiga  de l'àvia, sense aigua ni llum. No ho entenen però li deixen fer la seva vida. 
La Rebecca amb els anys forma part del paisatge. Dels rierols i les muntanyes, de la boira i de la neu... 
M'ha agradat la seva descripció de família quan mor els seu pare. 
Què és una família? Una àncora que ens manté ferms a lloc. Ens manté segurs durant el temporal. Ens reté a lloc quan arriba el bon temps. És una benedicció i un llast; per als joves, sobretot, i per als que busquen llibertat.
Un dels moments d'estupor en aquesta vida és quan ens adonem que de sobte ens hem convertit en aquesta àncora. Aquest canvi inesperat és esfereïdor i instantani. És el canvi de generacions. Ens llancen sense avís en l'aire i ens precipitem en les profunditats de l'aigua salada . En aquell moment l'àncora s'aferra. Tot s'aquieta.
Hi ha gent a qui això li passa quan neix el primer fill, quan aprenen l'habilitat d'abraçar fort algú però deixant que es mogui.
Per a mi va ser la mort del pare el que em va empènyer d'una generació a altra. 
Prop ja dels cent anys la Rebecca es rebel·la contra la mort, tot i que la intueix en el seu caminar cap a la casa familiar, amb la boira i la falta de claror...
La majoria dels meus coetanis ja no hi són. Sé que també jo hauria d'acceptar la mort. Però ves, no estic preparada per marxar. Amb tota la força del meu cos trencadís delejo la vida. Cada matí quan em desperto, em meravella el batec del cor.....
La vida de la Rebecca és la vida de la vall de Maesglasau. La seva llengua, els seus costums, la seva manera de parlar i de fer. Amb la seva mort es mor també una mica la vida de la vall, amb cada generació es perd alguna cosa.. Però alguna cosa deu tenir aquesta vall quan s'hi pot viure tants anys sense sortir-ne per res, amb la família i amb la feina de cada dia. A mi m'admira i alhora em fa pena... És tan gran el món, tan variada la seva gent, els seus costums, les seves parles; La Rebecca ho veus sempre des del mateix angle. O potser no... perquè parla molt dels altres i poc d'ella mateixa. I l'época marca molt l'estil de viure.
Llegiu-lo a poc a poc. Deixeu-vos seduir per la poesia i l'encant de l'indret i aprofundiu en els personatges.