dissabte, 21 de febrer del 2015

El rei Lear


El Rei Lear
de William Shakespeare

Teatre Lliure de Montjuïc

20 de febrer de 2015


Direcció: Lluís Pasqual
Actors: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas



He tornat a veure el rei Lear. I ho he fet per la Núria Espert. Vaig veure l'obra l'any 2004 en la versió de Calixto Bieito , amb un excel·lent Josep Maria Pou, difícilment superable, i l'any 2008 amb el Centro Dramático Nacional  al TNC, que també em va agradar molt. Per mi ja en tenia prou. Però no m'he pogut resistir a veure la Núria Espert, amb 80 anys, representant al Rei Lear. I no me'n penedeixo.
La història és prou coneguda. El rei Lear, vell i amb tres filles, vol abdicar. I pregunta quina filla l'estima més. Les dues grans fan la gran comèdia; la petita és més realista i, tot i que és la que més s'estima, la deshereta i la treu de casa.


 Ella se'n va i es casa amb el rei de França. Les dues filles grans demostren a partir d'aquell moment la grandesa i la misèria de l'ésser humà. Van treien prerrogatives al pare, el tracten malament i ell finalment s'endinsa, amb el seu bufó, en la nit tenebrosa i tempestuosa. També el comte de Gloucester té problemes amb els seus fills i un personatge, el duc de Kent, és la imatge de la grandesa humana, tant com les dues filles grans ho són de la misèria. 


Malgrat tota la història el més important no és la història en ella mateixa sinó els sentiments i les accions que es deriven d'aquests. Veus fins on pot arribar l'ambició i l'enveja quan sents el crit de Regan, Laura Conejero, quan estan ferint mortalment al comte de Gloucester. Sembla que aquell esgarip, aquell anhel de fer mal, no pugui sortir de la gola d'una noia tan pulcre i bonica. També la Goneril, la Míriam Iscla, broda el seu paper amb el seu posat prepotent i, a la vegada, implorant amor... La filla petita, la Cordèlia,  que ajuda al pare quan es queda sol, té poc paper en aquesta versió i jo, personalment, no la recordo en altres obres. S'haurà de veure.
Qui fa un magnífic paper és Julio Manrique, l'Edgard, simulant un estat de bogeria per no ser reconegut.


 I la Teresa Lozano, que amb 70 anys és un bufó bellugadís amb una agilitat que ja voldrien molts joves. 


I deixo pel final a l'estrella, la Núria Espert. Aquí he hagut de centrar-me, pensar i llegir abans d'escriure res. Estem acostumats a que un paper d'una persona de 80 anys la faci un actor de 65, amb una potència de veu i de força que no és normal als 80. I aquí veiem un rei Lear, vell, amb menys forces que en altres obres, però potser més real. Està magnífica, amb un paper llarg, difícil, tirant-se a terra, agenollant-se i aixecant-se... Geni i figura! M'ha agradat molt i penso que poques vegades tindrem ocasió de veure una interpretació com aquesta. Només una cosa em feia veure el rei Lear diferent: quan li toca ser carinyós amb Cordèlia, amb Edgard, quan toca els sentiments bons que surten del cor, per a mi, deixa de ser el rei Lear i es converteix en reina. Un home no expressa l'amor cap a ningú amb la dolçor que ho fa ella, la delata el fet de ser dona.Però no hi fa res. Rei o reina, home o dona, la Núria Espert domina la situació, domina l'espectacle, és la reina de l'escenari. Per molts anys, gran actriu!!!
I us deixo un comentari d'un blog que he trobat molt encertat. llegiu-lo aquí.  






 



 


dimecres, 18 de febrer del 2015

Pasión del dios que quiso ser hombre


Pasión del dios que quiso ser hombre
de Rafael Argullol


Acantilado

Febrer de 2015


Un llibre molt bo, molt interessant! En aquest llibre Rafael Argullol es "confessa". L'he llegit dues vegades, cal fer-ho... 
El llibre consta de tres parts: una, el relat de la vida de Jesús, de Crist; la segona, la confessió de l'autor i finalment un recull de pintures sobre la vida i la mort de Jesús. 
La vida de Jesús ens la presenta com un monòleg dirigit a Crist, tot ell al voltant d'una pregunta: què volia Jesús fent-se home? què buscava? I ens el presenta com una persona que egoistament no s'adona del mal que va fer a una pobra noia jove, Maria, fent-li concebre un "monstre" home i déu a la vegada, i a Josep, fent-li passar la vergonya d'un embaràs de la seva promesa, i als deixebles, a qui fa deixar família, feina i amics per seguir-lo... A mi cada vegada que escriu la paraula monstre em fa mal tot, m'arriba a l'ànima, tot i que comprenc els sentit que ell li vol donar. Argullol es confessa no creient. No li va costar gaire desempallegar-se de la pell de serp de la seva educació religiosa. Però a la seva confessió, a la segona part, afegeix una altre pregunta: per què no he pogut mai deixar enrere aquest Crist que camina amb mi? Què vull jo d'ell que el mantinc al meu costat i de qui no puc prescindir? I llavors s'agafa a les pintures. Diu que a Déu,, que no té sexe ni vísceres, s'hi arriba a través dels conceptes. Però la mentida dels artistes és més útil per aproximar-se al Crist. I ens presenta una sèrie de pintures on hi veus reflectida la vida de Crist d'una manera excepcional. Els pintors, diu, no volen un cavall blanc sinó el color blanc, com no volen un nen feliç sinó pintar la felicitat, o el dolor, en la seva essència. I la pintura que tria per explicitar el dolor de Jesús a la Creu jo no l'havia vista mai, però és impactant. És la Crucifixió de Isenheim de Matthias Grünewald, un tríptic que es troba a Colmar, a l'Alsàcia.  


És un llibre magnífic, com tots els de Argullol molt ben escrit, que et fa pensar perquè veus la vida de Crist meditada per una persona que no hi creu però que el té per company... 
Llegiu aquest llibre, tant si creieu com si no. Us farà pensar... 

dissabte, 7 de febrer del 2015

Prendre Partit


Prendre Partit
de Ronald Harwood

Teatre Goya

6 de febrer de 2015


Direcció: Josep Maria Pou
Traducció: Ernest Riera
Actors: Josep Maria Pou, Andrés Herrera, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla, Anna Alarcon
Música: Música simfònica interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Berlín, sota la direcció de Wilhelm Furtwängler


Molt bona. Molt. Potser la millor que hem vist aquesta temporada. En Josep Maria Pou ha aconseguit aixecar de nou el Teatre Goya.
Es basa en fets reals. Wilhelm Furtwängler va se director d'orquestra, el més destacat just quan Hitler arribava al poder. Molts col·legues seus jueus van haver de fugir d'Alemanya. D'altres van marxar a l'exili igualment per no estar sota el jou del nazisme. Ell, però, es va quedar. I d'aquí li van venir totes les acusacions d'estar a favor de Hitler i del nazisme. Ell sempre ho va negar. Deia que ho havia fet perquè la música seguís viva a Alemanya. Es va presentar en un Tribunal de Desnazificació, a Berlin, i el van absoldre de tots el càrrecs. Però l'endemà tots els diaris de New York anaven plens de desinformacions sobre ell. Des de Wiesbaden preparaven la defensa de Furtwängler i des de Berlin l'acusació. Furtwängler es queixava que l'investigaven molt a ell, que no havia estat mai del partit nazi, i que,, en canvi, un altre director, en Herbert von Karajan, que tenia carnet nazi a Alemanya i a Àustria, aquest vivia tranquil, dirigint orquestres arreu del món i ningú no es ficava amb ell. I és veritat...
L'obra ens presenta la part de Berlin. El lloc on l'acusen i volen, com sigui, trobar motius per condemnar-lo. I aquí entra en acció un actor que fa que aquesta obra tingui un relleu especial: Andrés Herrera. Té un paper odiós, repel·lent, però el broda. Si sempre quan hi ha en Josep Maria Pou a l'escena els altres actors són secundaris, en aquesta obra s'han trobat dos actors, cara a cara, en igualtat de condicions. En Pou està magnífic, tremolant quan cal i amb una gran personalitat i professionalitat. Però Andrés Herrera no queda enrere. Dóna vida a l'obra amb un personatge real, ben real, que odies des del primer moment però que et deixa bocabadat. Enhorabona als dos!
Finalment et quedes amb el dubte, el dubte que avui encara plana sobre la figura del director d'orquestra: va estar a favor dels nazis o no? Tot depèn del partit que es prengui...




dimecres, 4 de febrer del 2015

Josep Llimona


Un passejada per l'obra de Josep Llimona
amb Isabel Larruy

Museu Europeu d'Art Modern -MEAM
Barra de Ferro 5

3 de febrer de 2015


En retre-us homenatge a vós, el reto a tots els artistes de Catalunya, als artistes i literats, que són la gent més selecta de la terra.  
Francesc Macià, a L'homenatge a Josep Llimona .1931.



A finals del segle XVIII el senyor Gomis, mercader, volia fer-se una casa com les del carrer Montcada i va comprar dues casetes a dues germanes al carrer Barra de Ferro i es va fer construir un palau magnífic, el Palau Gomis, d'estil renaixentista. El nom del carrer, Barra de Ferro, ve del fet que hi va fer col·locar moltes canonades de ferro perquè les aigües anessin a les clavegueres del carrer Montcada.  
A la guerra del Francès el Palau va ser confiscat i un mariscal de les tropes franceses, Giuseppe Lechi,  en va fer la seva caserna. Més tard van voler fer com un cordó defensiu que unís Les Rambles amb la Ciutadella i per construir el carrer Princesa van partir la casa. Llàstima perquè es van perdre uns jardins molt bonics i part de la casa. També va ser seu del Gremi de Sabaters. 
Cap a l'any 2000 una holandesa va comprar el Palau i el va fer restaurar conservant tot el que va poder. 
Però no va ser fins al 2011 que gràcies al nou propietari, l'arquitecte José Manuel Infiesta, que va restaurar el Palau i el va adequar i en va fer un museu de col·leccions d'art figuratiu. 


A la primera planta hi trobem l'obra de Josep Llimona, magnífica i ben posada i als dos pisos superiors hi ha actualment una col·lecció de hiperrealisme. Sembla que l'arquitecte Infiesta compra les pintures que l'impressionen o que hi veu quelcom diferent i va engrandint la col·lecció. 
Lluís Permanyer ens descriu així el primer pis i, com jo no ho faré pas millor, el transcric per recordar-ho. 
No es va estar de res i el resultat és d'una magnificència singular. L'ornamentació original es repartia amb generositat i eficàcia pertot. La peça més espectacular era el gran saló principal, del qual no se sap exactament la data de la seva construcció. Constitueix en un impressionant espai cúbic regular de nou metres de costat. Si la resta d'estances es van decorar amb sostres pintats, estucats i motllures de guix, en aquest saló l'ornamentació s'enriqueix a més a més amb un fris   ample i esculpit en relleu amb grups de mènades o figures femenines cisellades per una mà professional i molt afinada.  Pot ser definit com el conjunt barroc  català tardà. inspirat en un neoclassicisme civil francès, el més rellevant a l'època. 




Josep Llimona representa una època. Va guanyar una beca amb aquesta obra i va poder anar a Roma. 


Va agafar el final d'un temps en què només es podia representar a la dona amb els ulls baixos, pudorosa. 



De mica en mica la dona va agafant el seu espai i ja pot enlairar la mirada i fins i tot insinua alguna nuesa. Comença amb la mare alletant, 


algun nu mig tapat pels braços, 


i de mica en mica ens entusiasme amb les seves escultures. 




La classe burgesa, que vivia a l'eixample en pisos grans, li demanen obres d'una mida que puguin tenir al pis. I així trobem moltes obres petites d'una perfecció infinita. A les seves obres es veu com les figures surten, com sorgeixen de la pedra, del marbre o de la terracota, No ha fet la figura i l'ha col·locada a sobre. És un tot i enlaira la figura, l'eleva. 

Els altres dos pisos hi ha una mostra molt moderna. La majoria de quadres semblen fotografies i alguns d'ells amb significats ben curiosos. No em va entusiasmar tot i que hi reconec un mèrit important. 




El Guernica vist per Martí Teixidor és esgarrifós. Impressiona i fa angúnia. Però ha volgut expressar el que ell pensa que Picasso sentia al pintar aquest magnífic quadre. Em quedo amb el de Picasso... però reconec que hi ha treballat a fons i que si te l'expliquen, com va fer la Isabel Larruy amb nosaltres, l'entens i t'hi reconcilies. 


I aquesta escultura que està donant la volta al món, feta de capes primes...


Un Palau que no coneixia, un conjunt d'obres de Llimona que no havia vist mai jjuntes i unes pinzellades d'art modern, que em costa més d'entendre. Un bon matí! 

dilluns, 2 de febrer del 2015

El dia que vaig fer vuit anys


El dia que vaig fer vuit anys
d'Antoni Pladevall
Premi Prudenci Bertrana

Columna

Gener de 2015


El dia que feia 8 anys l'avi Ton el va pesar a la bàscula de pesar patates. És el primer record que el va marcar en la seva infantesa. L'Antoni Pladevall viu  i creix a pagès i tot el llibre és una narració de les feines del camp i de la vida  al'escola, dels jocs, dels personatges... I acaba quan comença la secundària i va ja a l'escola de la capital comarcal. 
Si tenim en compte que va néixer l'any 1961 trobo que la vida al camp i a la ciutat és més diferent del que m'imaginava. Sembla que llegeixi les memòries d'algú de la meva edat, o més gran. 
Comprenc que és un recull costumista, que està ben escrit, però a mi no m'ha dit res. És un llibre que ha passat per les meves mans i no m'ha deixat empremta. Ho sento.