dilluns, 30 de novembre de 2020

Una família americana

Una família americana
de J. D. Vance 

Ara Llibres

Novembre 2020



Sempre m'agrada conèixer diferents maneres de viure, grups que viuen a llocs que no conec i que em fan veure una realitat molt diferent de la meva. 
En aquest cas, J. D. Vance ens explica la seva vida. Ell ja reconeix que només té 31 anys i que per tant no es pot parlar d'una biografia. Però el que sí vol explicar és com un noi nascut als Apalatxes, en un ambient desastrós, de  droga, violència i pobresa,  pot superar els obstacles i incorporar-se a una vida digne. Digne potser no és la paraula... una vida sense crits ni cops, amb estudis i feina, amb família estable... 
Els Apalatxes és una cadena muntanyosa que s'estén des de Canadà fins al sud del EEUU tot seguint la costa est. A la part del mig arriba a fer 500 km d'ample. És en aquesta regió on van començar a arribar emigrants de Irlanda i Escòcia, famílies mineres, que a poc a poc van anar perdent la feina i es van quedar en una situació del tot inestable. Se'ls deien hillbillies, o també escòria blanca. Tenien menys importància que els negres. 
Vance va patir el que tots els nens hillbillies. Família desestructurada, pare que els abandona de petits, mare que beu o es droga i que canvia d'home cada dos per tres, arrastrant els seus fills de casa en casa... Sort en va tenir de la Lindsey, la seva germana gran i sobretot dels seus avis on ell s'hi sentia com a casa seva.    La seva llar era a casa els avis. 
A Vance el va salvar l'amor, exercit pels seus avis, mamaw i papaw, i pels Marines on va romandre-hi quatre anys i on li van ensenyar disciplina i una manera de viure activa. La mamaw sempre el va recolzar, li va donar savis consells, el va engrescar quan va ser necessari. Volia aconseguir que un nen hillbillie aconseguís estudiar i sortir del cercle viciós on es trobaven tots els nens i nenes de la zona. 
No és fàcil fer aquest canvi tan radical. I tot que en Vance se'n surt no pot deixar de tenir en el fons del seu cor una petita flama que s'encén de tant en tant i li fa ressorgir el que ha viscut de petit, el que estan vivint els seus familiars i amics, i que no el deixen acabar de gaudir de la seva nova vida. Hi ha coses que no es poden arrancar tan fàcilment de dintre teu i marquen la teva vida per sempre. Sort que la seva esposa, la Usha, el comprèn i l'ajuda. 
El que ha volgut en Vance és fer d'altaveu de tota aquesta gent que, encara avui, malviuen als Apalatxes, sense cap futur possible. Una minoria més que no coneixíem. 

Encara que lloem les virtuts de la mobilitat social, també té inconvenients. Aquest terme exigeix necessàriament un moviment -en teoria , cap un món millor, tot i que també comporta l'allunyament d'alguna cosa-. I no sempre pots controlar les parts de la vida anterior de la qual t'allunyes. 

No fa gaire, vaig dinar amb en Brian, un jove que em va recordar el J. D. dels quinze anys. La seva mare, com la meva, es va aficionar als narcòtics, i ell, també com jo, té una relació complicada amb el seu pare. És un noi amable, amb un cor molt gran i un tarannà tranquil. S'ha passat gairebé tota la vida als Apalatxes de Kentucky.
Al cap de pocs mesos la mare de Brian va morir inesperadament. Feia anys que en Brian no vivia amb ella, motiu pel qual els que no el coneixen podrien pensar que no li va costar gaire sobreposar-se a la pèrdua de la mare. Però s'equivocarien. Les persones com en Brian o com jo no perdem el contacte amb els pares perquè no ens importin, sinó per sobreviure. No deixem mai d'estimar-los i no perdem mai l'esperança que els nostres éssers estimats canviaran. Més aviat ens veiem obligats, o bé per sentit comú o bé per la llei, a emprendre el camí de la supervivència.  
Jo penso que els hillbillies som la comunitat més dura de rosegar del món. Si algú ens insulta la mare, li fiquem una serra elèctrica pel cul. Fem que homes joves es mengin roba interior de cotó per protegir l'honor d'una germana. Però, som prou durs per fer el que cal per ajudar un noi com en Brian? Som prou durs per construir una església que obligui els nens com jo a participar en aquest món en comtes de desentendre-se'n? Som prou durs per mirar-nos al mirall i admetre que la nostra conducta és perniciosa per als nostres fills? Les polítiques públiques poden ajudar, però no hi ha cap govern que ens pugui resoldre aquests problemes. 


divendres, 20 de novembre de 2020

Negra la brisa lluent

 


Negra la brisa lluent
de David Vann

Traducció de Yannick Garcia

Edicions del PERISCOPI

Novembre 2020


Vaig començar el llibre i vaig estar a punt de deixar-lo. Difícil de llegir per la manera com està escrit i pel tema en sí. Però no podia perquè m'havia atrapat. M'agradava. I vaig continuar. A poc a poc em vaig anar acostumant a l'estil del llibre i ja no l'he pogut deixar. Reconec que és un llibre difícil que no pot agradar a tothom però a qui li agrada gaudeix d'un estil diferent, especial, i sobretot d'una excel·lent traducció. Com li devia costar a Yannick Garcia traduir el que volia expressar en David Vann! 
El tema és conegut. Jason i els Argonautes, amb Medea pel mig, i el velló d'or. Jason ha d'aconseguir el velló d'or per poder aconseguir el tron de Oilcos on el rei Pèlias li ha robat el tron al seu germà, el pare de Jason. El velló està en possessió del pare de Medea, el rei Eetes, fill d'Hèlios, a la Còlquida.  Medea és filla d'Eetes i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren la seva mare i de la qual va aprendre els principis de la bruixeria juny amb la seva tia, la maga Circe. 
L'autor situa la novel·la a l'època de Medea, fa 3.200 anys i no a l'època que la situa Eurípides, al cap de 800 anys. 
Medea és despietada i brutal i horroritza tot el que fa. Però al darrere hi veus unes qualitats i un amor que no es poden explicar al costat de la seva actitud. També els homes, els homes del Argos, són cruels i no distingeixen el bé del mal i a tot s'acostumen. I els déus i semidéus són els pitjors. La brutalitat, la brutícia, la venjança, el mal fer perquè sí, sembla mentida com pot explicar-ho d'una manera alhora horrible, alhora poètica. Medea viu al vaixell amb Jason i els argonautes amb una barreja de sang morta, pudor d'excrements i d'orins, de semen, de suors i de brutícia, i tot i això és capaç de concebre un fill de Jason. Avui no ho resistiríem. 
Medea ajuda a Jason a robar el velló sabent que el seu pare es venjaria. I accepta ser perseguida per sempre, matar el germà, fer desesperar el pare, tot per l'amor d'un home que diu que l'estima però que aviat s'espantarà d'ella i se n'apartarà tan com pugui. Tot el trajecte amb l'embarcació Argos és una fugida contínua perquè el pare, Eetes, no els atrapi. I la vida al vaixell no és fàcil. Hi ha tanta violència, tant menyspreu, tant dolor, i al mateix temps hi ha moment de serenor que et sembla que has canviat de llibre. I enmig de tot això veiem la part sensible de Medea i la part terrible, el mal que pot arribar a fer, i com invoca a Hècate i a Nun, la deessa de la nit. 
Si el llibre t'enganxa, no el deixes. I com aquest blog és sobretot per recordar jo el que llegit, poso ara aquí alguns paràgrafs del llibre. 

Medea jeu sota els arbres i vol dormir, però li arriba l'olor del seu germà, carn podrida a tot arreu, als seus braços, als cabells, per tota l'esquena. Amarada de la seva sang. Tuf de Jason també, de suor, de sexe. Així que baixa fins a la platja, lluny de la foguera, i amb molta cura s'endinsa en la foscor per sobre de pedres esmolades, s'acomoda en el mar negre i calent. 
Es frega cada racó de pell per treure'n la sang i la podridura, i el que n'arrenca és només llum, que apareix i, en un parpelleig, torna a marxar. Impossible creure que aquesta sang és real. Pot passar que es desperti i s'adoni que no ha fet res, que no ha traït res, i que no en queden ni les restes.

La por es concentra a mesura que passa el temps. La por està feta d'espera, així que Medea no es mou. Que dubtin si és morta. I, quan s'aixequi, que dubtin qui és, si Medea o Hècate. 
Udol a les altures, i Medea somriu. No podria haver-hi nit més perfecta. Una nit en què ningú no trobarà refugi. Tot el món distorsionat. 

Tallades dins un turó, antigues tombes de roca. Indrets d'avantpassats. A dins, calaveres eixutes  que compten el temps. Tomba reial, ara l'obren, rocs que retiren de l'entrada. Cízic i Clite esperant a l'ombra, ajaguts sota el cel per última vegada. Un casament millor, pensa Medea.
Més tombes que s'obren per als seus homes avall del turó. Qui va decidir per primer cop enterrar ningú aquí? I per què s'enterren els morts? No coneixem l'origen de res del que fem. Seríem capaços de viure en un lloc on es tallessin els caps dels morts i es llancessin enlaire una vegada i una altra, passant-se'ls entre tots els habitants d'una ciutat, propulsats dos cops per cada parell de mans, i diríem que és com sempre s'han fet les coses. 

La vela no és cap déu, sinó la imitació d'un déu, una modalitat de temple més receptiva. Com el foc que ens deixa conèixer Hècate. Com podem saber quan venerem un déu i quan venerem només el símbol d'un déu? El vent, en si, símbol d'alguna altra cosa, o el foc també, què s'oculta darrere de tots ells? El món bastit en excessives capes, un ofec, tot emmudit, orígens perduts. L'única cosa que som capaços de venerar són les ombres.

La fama, probablement, tots somien que algú canta el seu nom per a la posteritat, sense fixar-se que ningú és capaç de recordar ni quatre generacions anteriors. Gairebé tothom esborrat, d'aquí a tres generacions. La gent tal vegada recordi Jàson, però els seus homes, no. Semidéus en vida seva només, després ombres mal recordades, borroses, fins que s'oblidin del tot. Res, com si no haguessin nascut. O pitjor, esdevinguts noms i prou, sense res associat. 

Fills meus, diu ella. Els meus petitons. S'està amb Pròmac ben agafat, abaixa la mà per buscar Èson, els abraça tots dos, la cara als seus cabells, respirant-los. Es quedaria així per sempre ara mateix. No li queda res, no té on anar. Nut, diu. Fes venir la nit, una nit eterna. No deixis que torni a despuntar el dia. Empassa't aquest món. 
Es fan enrere, i torna a beure, trontolla endavant i ruixa la brisa per tornar-la negra. Negra la brisa lluent. 

Com podeu veure hi ha una pila de reflexions i preguntes que també ens fem ara.
M'ha agradat molt aquest llibre ! 

diumenge, 8 de novembre de 2020

El gat


 

El gat
de Georges Simenon

Club de lectura Aules d'Enginyers

Quaderns Crema

Novembre 2020


És un llibre que no se m'hagués ocorregut mai llegir. Per a mi Simenon és sinònim d'inspector Maigret i aquest tipus de llibres no són el meu fort. Aquest és pel club de lectura i així he sabut que Simenon té una pila de llibres dedicats a expressar en veu alta el que pensen i viuen persones de petits pobles, amb vides aparentment normals.
El gat és un llibre fàcil de llegir, que pot agradar o no, perquè és molt difícil entendre una parella que només es comuniquen per paperets, i poc. Jo crec que es pot resumir una mica pel primer capítol i per l'últim. 
Ëmile és un obrer vidu i jubilat , una mica primitiu, que coneix una dona, la Marguerite,  també vídua que ve d'una família de comerciants i és propietària de tot un carrer de cases. Ella troba en Émile un home que li pot fer companyia i ajudar-la en totes les coses que han fet sempre els homes a casa seva. Ell hi veu una doneta menuda i fràgil que demana ajuda. I es casen. Però de seguida es veu que són dos móns i dues maneres de viure. 
L'Émile té un gat, un gat que omple la seva vida, el company des que la dona va morir i ara que està sol amb la jubilació. I un dia el gat desapareix i el troba mort al celler de casa. Pensa de seguida en la Marguerite que odiava el gat. I la venjança és forta i el que rep és el lloro de la dona.  I a patir d'aquest moment ja no es parlen més . Paperets que es llancen un a l'altre dient: EL GAT, o EL LLORO... 
El significat de les mascotes, el ressò que té això en la seva vida, el fet amor? o dependència-odi, fa que tot el llibre estigui ple de situacions que pensant-ho bé segur que es viuen en la vida real en moltes parelles, però que llegides al llibre penses en el fons en un home pobre d'esperit i una dona que no ha madurat emocionalment i que necessita un home per poder tenir algú a sota, a qui manar... i al mateix temps tenir ajuda i companyia. Però mai al mateix nivell.
Al primer capítol l'Émile i la Marguerite estan asseguts a la sala amb un soroll terrible perquè estan tirant a terra les cases de davant. A les 5 han de plegar. Simenon descriu amb un detall minuciós els 3 o 4 últims minuts abans del silenci de les 5 de la tarda. El que pensa un, el que pensa que pensa l'altre, la busca del rellotge que es mou, el soroll que fa el camió... tot amb una precisió impressionant. I és així com està escrit el llibre; com no parlen han d'expressar els pensaments que tenen els dos, sobretot l''Émile, en cada moment. 
Les cinc menys tres. Menys dos. Uns obrers començaven a dirigir-se, lents i feixucs, cap al barracó, per canviar-se de roba, però la grua continuava funcionant i s'elevava una última pala amb el carregament de formigó cap a l'encofrat que marcava la primera planta de la construcció. 
Les cinc menys un minut. Les cinc. La busca tremolava vacil·lant sobre l'esfera pàl·lida i se sentien cinc trucs espaiats com si a la casa tot hagués d'anar lent. 
Marguerite sospirà, amb l'orella atenta al sobtat silenci de l'exterior que duraria fins l'endemà al matí. 
A l'últim capítol, l'Émile es desperta a l'hospital, pregunta per la seva dona, i li diuen que ell se'n sortirà però que haurà de fer bondat. 
Prometia. Sempre havia fet bondat. Continuaria fent bondat tant de temps com volguessin, tant de temps com li ho permetessin... 
Ell era... Era difícil de pensar... El somriure del doctor... Era... Buscava la paraula.... No la trobava... Ell ja no era res... 

L'illa de les dones del mar

 


L'illa de les dones del mar
de Lisa See

Univers

Octubre -Novembre 2020


M'agraden els llibres que m'aporten coneixements nous. Països i costums que no veuré ni viuré, cultures diferents de la nostra i maneres de viure que no tenen res a veure amb la nostra vida o la vida de la gent que ens volta. 
Aquest llibre compleix totes les meves expectatives. 
Ens trobem a l'illa de Jeju, al sud de Corea, una illa que en diuen de les dones. Perquè són elles les que mantenen la família, les que treballen, les que porten la vida de l'illa. 
És una illa volcànica que va ser creada per la halmang -àvia- Seolmundae. De les seves faldilles va sortir la lava que va configurar l'illa i les olles, camins o petites muntanyes o espais que hi havia entre els diversos volcans. Des de qualsevol lloc es pot veure la halmang Seolmundae i demanar-li ajuda. Les dones són dones d'aigua. Hivern i estiu es submergeixen en l'aigua gelada, vestides només amb una roba de cotó, i busquen orelles de mar, pop i tot el que troben per la seva subsistència i per vendre i poder viure. Són les haenyeo. Des del 7 anys ja se les ensenya a enfonsar-se a l'aigua i a empassar-se l'aire de l'aigua per poder aguantar més estona sota l'aigua. Se'n diu sumbisori. 
Els homes es dediquen a la casa i a cuidar els nens. Els porten a la vora de l'aigua perquè les mares puguin amamantar-los de seguida que surtin de l'aigua. 
La Young-sook i la Mi-ja es fan amigues als 7 anys, tot i la diferència d'origen de les dues. La Young-sook ve de tradició de Jeju, amb la mare i l'àvia haenyeo. La Mi-ha és òrfena, de pare col·laboracionista dels japonesos. Viu amb uns oncles que no li donen ni el suficient per alimentar-se. Però juntes comencen a nadar a l'aigua i es fan amigues, com germanes.  Elles viuran la seva infantesa. joventut, vida de casades amb tots els problemes de l'època. El colonialisme japonès dels anys 30 i 40 i la segona guerra mundial. Primer l'illa és plena de japonesos, després d'americans. I entremig els seus problemes familiars que faran que la seva amistat trontolli. 
El llibre comença amb la Young-sook asseguda a la platja, recollint algues, i d'aquí passa a als 7 anys i a tota la seva vida. 
M'ha agradat molt conèixer la vida en aquesta illa, els costums i manera de fer de les haenyeo, les reunions de dones, el matrimoni, les àvies... És un altre món en una època en que jo ja havia nascut i anava creixent quasi com les dues amigues. Les noves tecnologies amenacen de canviar el món de les dones de l'illa, els seus costums, la seva manera de guanyar-se la vida. I tot a través de la vida de dues nenes, joves, dones, amb sentiments forts. I el més fort és l'amistat, encara que sigui tard... 
Quan els van oferir vestits de neoprè els van acceptar però mai l'oxigen.

Tot el que fem ha de ser natural, si no capturarem massa, esgotarem els nostres camps, i no guanyarem res. 
Novament, l'equilibri.
Quan la barca arriba a la destinació , la Young-sook i les altres dones dediquen un moment a fer ofrenes d'arròs i vi d'arròs al Déu Drac del Mar i a pregar per una collita abundant, una tornada segura i la pau d'esperit. Ara la vida de Young-sook es pot resumir en tres paraules: pregar, pregar, pregar... i no és que li serveixi de gaire.
A mesura que s'adapta a la sensació de lleugeresa, els dolors i els mals s'esfumen. I en un dia com avui, que té el cap fet un garbuix, la immensitat de l'oceà li aporta pau. Se submergeix. amb el cap per davant, apuntant el cos avall i més avall. Espera que la pressió a les orelles li tapi els pensaments del passat. En comptes d'això, és com si els empenyés enfora, com la pasta de dents d'un tub. La imatge la trasbalsa. S'ha de concentrar, estar sempre alerta, però la seva mare i la seva àvia, i la Mi-ja, a l'aguait en les ombres de la seva memòria, no paren d'empènyer per darrere dels seus ulls. 
 
Tota la novel.la passa per les dues amigues i la seva vida. Comença amb l'amistat, l'amor, la por, la culpa i el perdó. Sembla que siguin fases fàcils de viure però en el món en què es mouen i les circumstàncies de la vida és molt difícil conservar l'amistat perquè sovint no vols veure la culpa, o no aconsegueixes trobar el perdó. I com l'amor es pot desfer d'un dia per l'altra. I com s'accepta la mort com una cosa natural excepte quan és mort violenta. Les guerres... sempre fan tant mal! 
Me n'adono que no he pogut expressar tot el que sentia llegint aquest llibre. Per tant, llegiu-lo vosaltres. No us el perdeu!