dimecres, 30 de maig de 2018

Cap dona en l'oblit


Cap dona en l'oblit
EXILIADES . ENCAUSADES . EMPRESONADES

CDR Galvany

Jardins Muñoz Ramonet

29 de maig de 2018




Coincidint amb l'aniversari de la ex-presidenta del Parlament Carme Forcadell, les CDR de Sarrià-Sant Gervasi van organitzar una trobada per donar veu a les dones empresonades i exiliades al mateix temps que felicitaven a la Carme pel seu 63 aniversari.
Els jardins de Muñoz Ramonet són amplis i estaven força plens. 
Va començar la trobada amb unes paraules de Mont Plans, seguit del Cant de la Senyera a càrrec de la Coral del CIC que ens va acompanyar tot el vespre.
Després es van llegir les cartes que les sis polítiques havien escrit per aquesta ocasió, intercalant-hi versos de Montserrat Abelló i Catalina Valverde, les dues, veïnes d'aquest barri.

Carta de la Llibertat de Carme Forcadell llegida per Isona Passola, veïna de Sarrià-Sant Gervasi

Carta a la llibertat de Dolors Bassa llegida per Mercè Amat de d'Òmnium Cultural Sarrià-Sant Gervasi

Visc per no morir
I lluito per viure
 Per no perdre cap
  d'aquests moments
 que sé irrepetibles
                   Montserrat Abelló
   
Carta de la Llibertat de Clara Ponsatí llegida per Júlia Areny veïna i representat de Dones-Joves per la Igualtat

Carta de la Llibertat de Meritxell Serret llegida per Carme Rocamora periodista del Jardí de Sant Gervasi


Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir 
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra 
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
                             Montserrat Abelló


La Coral del CIC canta Senyor Sant Jordi

Carta a la Llibertat d'Anna Gabriel llegida Mercè Alegre de l'ANC Sarrià-Sant Gervasi

Carta de la Llibertat de Marta Rovira llegida per Gemma Amat, veïna de Galvany


Deixarem de plorar

Ara, veuràs que ploro
Perquè has ferit ma terra,
Però no pensis per això
Que ja ens has guanyat la guerra.

Tal com em veus plorant
Puc aixecar-me de terra
Endreçar-me la faldilla
I enfilar la carretera.

Tornaré a prendre un clavell
I me'l posaré a l'orella
Per si tornes a venir
Poder-te fer una ofrena.

Perquè som un poble ferm
El més bonic de la terra
Serem lliures, guanyarem
I tindrem pau i no guerra.
              Catalina Valverde


Glossa a Carme Forcadell a càrrec de Núria de Gispert, ex-Presidenta del Parlament de Catalunya

 Cant del Segadors acompanyats de la Coral del CIC

Núria de Gispert va llegir part d'una carta que els tres Presidents del Parlament havien escrit a la Carme Forcadell, i va recordar com es van conèixer. Es va emocionar un parell de vegades...

Després va haver-hi una enfilada groga coma xarxa de solidaritat i contra la repressió.



Va ser bonic i emotiu. I està molt bé que es facin actes per recordar les dones preses i exiliades. Es parla molt més dels homes i hem de pensar que les dones acostumen a ser el pal de paller de les famílies. I tenen fills, marit, pares, feina, amigues... I treballen per la nostra llibertat i la nostra dignitat.




dilluns, 28 de maig de 2018

Un país petit


Un país petit
de Gaël Faye

Empúries Narrativa

Maig 2018


En Gabriel té 10 anys i viu a Burundi. De pare francès i mare tutsi viu feliç i content amb els pares i la seva germana Anna. Té una colla d'amics i es troben sovint en una Combi Volkswagen abandonada al final del seu carrer, un cul de sac. I allà maquinen totes les trapelleries possibles. 
Tot d'una tot es precipita i la pau i felicitat, la tranquil.la innocència dels 10 anys se'n van en orris. Comença a Ruanda la guerra entre tutsis i hutus i els pares del Gabriel es separen.  
De sobte s'adona que igual que fins llavors s'havia vist sempre com un nen, ara es descobria mestís, tutsi, francès...   Els companys també canvien, els servidors de la casa són de diferents ètnies, la mare se'n va a Ruanda a buscar la família i el pare els deixa molt sols a casa...   
És el pas de la infantesa a l'adolescència d'un nen en uns moments durs i dolorosos. Ell vol seguir essent un nen, vol negar el que el volta, però no ho aconsegueix. 
Retorna al cap dels anys i es retroba amb el seu passat...
És un llibre bonic de llegir, amb una solidesa de relat que només pot donar qui ho ha viscut o qui hi té les arrels.                                                                                                                                                              

dijous, 10 de maig de 2018

Anoro - Exposició pintures


Anoro - Exposició pintures
Consell de Cent 347

10 de maig de 2018


Ex IBM

Hem estat a la inauguració de l'exposició d'en Manel Anoro amb un grup de es IBM's ja que ell havia treballat també amb ells a IBM.
L'exposició molt curiosa. A mi m'agraden aquest tipus de pintures i em van recordar una mica les que pintava el meu germà fa uns anys. Estic segura que a en Manel li encantarà vendre els quadres però jo mirant-me'ls penso que el més important és que segur que s'ho ha passat molt be pintant-los!
A més trobar-se els companys després d'anys o temps sense veure's ha estat molt divertit. Les dones també en coneixíem i hem passat una estona molt agradable.





dilluns, 7 de maig de 2018

Tristes armas


Tristes armas
de Marina Mayoral

Anaya

Maig 2018


La Martina l'havia d'acabar de llegir pel cole i jo el vaig agafar el vespre i em vaig posar a llegir-lo. Em va agradar i el vaig acabar a la nit... 
Tracta dels nens fills de republicans que van anar a Rússia fugint de la guerra civil. El tema és molt dur però està molt ben tractat. I ja va bé que a aquesta edat coneguin una mica el que va passar i el que passa a les guerres. Les guerres sempre porten dolor i trencaments. Solitud i a la vegada fa brostar els millors sentiments de companyonia i ajuda entre tots els qui resten sols. 
La Harmonia i la Rosa tenen 12 i 6 anys. Surten d'un poblet de Galícia i a Guijon agafen un vaixell que les portarà a Rússia. El pare, mestre, s'ha allistat a l'exèrcit republicà. La mare, infermera, és al front rebent i cuidant ferits. Les nenes podien quedar-se amb uns oncles, però són franquistes i no les hi volen deixar. 
La Harmonia es responsabilitza de la petita i està per ella sempre. La Rosa tot i tenir 6 anys és una nena molt sensible, que veu i comprèn les coses sense necessitat de gaire paraules. Sovint, per expressar una paraula, un moviment, ho fa amb el cos en comptes de amb la paraula.  Coneixen altres nens, entre ells al Leon, amb qui faran una gran amistat. Sembla mentida els vincles tan forts que s'estableixen entre les germanes, entre els amics, en moments tan durs com aquests... I la vida segueix, ha de seguir... 
A Leningrad -Sant Petersburg-  són acollits en pisos amb una "mare" que els cuida. A elles els toca la Maria del Mar, una jove vídua que les cuida com si fossin les seves filles. 
Escola, amics, estudis.... passen els anys i no saben res dels pares. Els primers dies van escriure una carta als pares però va ser retinguda a la frontera i els pares no la van poder arribar a llegir. 
Els pares passen els seus problemes, però no puc parlar-ne més perquè explicaria tota la història.
Passa la guerra civil i de seguida comença la Segona Guerra Mundial que no ajudarà gens al rencontre de les famílies.
Crec que és un llibre que poden llegir els nens i nenes de 12 i 13 anys, amb una explicació anterior dels pares o mestres perquè sàpiguen el perquè d'aquests viatge a Rússia, què passava a Espanya i a Europa i com es podia viure aquesta separació tan brutal. 
Aquest estiu, la setmana que seran a casa tots els néts, penso tenir aquest llibre a mà perquè un parell o tres d'ells el llegeixin. 

dimarts, 1 de maig de 2018

Y llovieron pájaros



Y llovieron pájaros
de Jocelyne Saucier

Abril 2018

Minúscula



Ens trobem al Canadà, al nord del Canadà. Tres homes ja grans, vells, decideixen anar a viure al bosc. Volen viure i morir al seu aire, a la seva manera, amb llibertat. Cada un d'ells porta una vida al darrere, alguns una vida coneguda per tothom, algun altre una vida silenciada i tancada. Allà munten tres cabanes i es troben cada dia per fer la xerrada, per acompanyar-se una mica. Dos homes d'un poble proper s'hi acosten de tant en tant. Tenen algun interès comú. I aprecien als tres vells. Pels pobles propers corren rumors que hi ha tres homes vivint sols al bosc. Però només són rumors. Ningú mai no els ha vist i no s'imaginen una vida tan solitària. I amb gent de tanta edat. 
Un dia s'hi afegeix una persona nova, una dona menuda i somrient, de més de 80 anys, i decideix quedar-s'hi. Porta un aire nou al grup d'homes. I per a ella és el inici de la vida... També apareix de tant en tant una noia fotògrafa, que busca supervivents dels Grans Incendis i sap que un d'ells, en Boychuck ho és.  
És curiós i interessant seguir tant el fil dels habitants del bosc, la seva filosofia i la seva manera de viure, i el perquè d'aquesta fugida, com la reacció de la noia que buscant el què de la vida del supervivent troba una història sensacional, i veure com tracta la història, com la viu, com reacciona, com s'adapta als personatges... I el final de la història de tots ells... 
És un llibre diferent, m'ha agradat llegir-lo, i et fa pensar una mica com vivim nosaltres la nostra vida i com l'han hagut o volgut viure altres persones. Llibertat és la paraula definitiva.