Pedres a la butxaca

 

Pedres a la butxaca

de Kaouther Adimi

Edicions del Periscopi

Agost/setembre2026

Vaig llegir el llibre al mes d'agost en plena onada de calor. A trossos, sense adonar.me gaire de què llegia. Ara l'he rellegit i, tal com pensava, m'ha agradat molt. He fet bé de rellegir-lo... 

-Sóc la mare.

    -Ja ho sé, mama.

    -On ets?

    - Al carrer.

    -Però on, al carrer?

    -Davant de casa.

    -Ah, no triguis a pujar.

    -Què hi ha de nou, mama?

   -T'he de donar una gran notícia, t'havia de trucar. Estic tan contenta: la teva germana es casa!

    -...

    -M'has sentit? Només faltes tu, per casar! 

Aquest diàleg telefònic es repeteix dia per altre... 

La protagonista, una noia algeriana de 30 anys, viu de fa temps a París. Té una bona feina i està contenta. Ella no es veu tornant a Alger, on té tota la família i records però en el fons no ha fet amics a Paris. Només cada dia s'asseu una estona amb la Clothilde, un dona que dorm en un banc al carrer, amb qui parla  una estona. 

La Clothilde m'explica que la felicitat és un conjunt de petits moments perfectes. M'aconsella que els aprofiti quan es presenten. Ofereixen un sentiment de plenitud. L'aire mateix es transforma. No falta res. 

Petits moments perfectes...

La seva amiga és l'Amina, soltera com ella, però vivint encara a Alger. Es comuniquen molt per videoconferència i s'expliquen el seu dia a dia.  

Des que tenia 3 anys van començar ja a parlar del seu casament. Estimava al seu pare amb bogeria però va morir aviat. Amb la mare totes les converses acabaven igual. Què hi fas a Paris? Torna a casa i casa't!

La seva lluita és entre Paris, on té la seva vida independent muntada o l'Alger, d'on guarda tots els records. Sempre porta pedretes a la butxaca. Cada pedra és un record. 

Aquests petits records són pedres a la butxaca, que em fan anar més feixuga. Recorden les penes i els cors encongits.

La seva vida és una lluita plena de dubtes i records. Tot i que viu bé a Paris, cada dia pensa en la seva terra, la seva gent... No se sent plenament ni d'un lloc ni de l'altre. Terra de ningú. No ha aconseguit deslliurar-se dels costums del seu país. Una dona als 30 anys ha d'estar casada i amb fills. Es veu ja gran amb un gat a la falda mirant la tele. Intenta sortir amb gent però no troba mai la persona  adequada. Recorda els seus amor d'infantesa, truncats per la família... 

És la història d'una barra travessera que no aconsegueix trobar una altra barra a la qual agafar-se confiadament.

Sóc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrere, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i Paris, entre l'obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmode a Paris. 

Ser una barra travessera és com un integrista sense barba, un policia sense bigoti, un cantant de rai sense cabells. És incoherent. 

En el fons tot el llibre ens parla de la solitud de les persones que tot i estar integrades en un país que no és el seu no s'hi troben del tot bé. Tenen dins seu tots els records i vivències del seu país d'origen, I molts costums que per molt que els sembli que han superat no és així. Ella hauria d'estar casada i tenir fills, Però veu que a Paris no ho trobarà. Vol un home que l'entengui i que es fiqui en el seu passat i caminin junts entre els dos països . I no ho troba, 

 Voldria que el pare fos aquí amb la seva dignitat, que em va confiar, de petita, i que a mi em pesa tant.

La veritat és que mai havia pensat tan cruament com ara, com n'ha de ser de difícil adaptar-se completament a un altre país, sobretot quan és tan diferent del teu d'origen. Diem molt fàcilment que si nosaltres anéssim a viure fora de la nostra terra ens adaptaríem als costums del nou país sense perdre les arrels. No seria tan fàcil. Les arrels són fortes i estan ben enfonsades al fons del nostre ésser, per sort!, i per molt que vulguis i facis mai no seràs totalment del país que has adoptat. I si estàs ben acompanyada. amb família i amics, tot serà més fàcil, però si vens sol ha de ser molt difícil trobar-te com a casa, viure com els teus companys de feina, pensar una mica com ells... Llegir aquest llibre, distret i divertit, et fa pensar i veure els estrangers de la nostra terra amb uns altres ulls. 

Kambirí

 

Kambirí
de Lluís Prats

Estrella Polar

agost 2026

Me l'ha deixat la néta del meu germà, la Núria, que té 12 anys. T'agradarà, em va dir. 

I sí que m'ha agradat. I sobretot m'he quedat amb una molt bona impressió dels nens i nenes llegidors d'aquesta edat. El llibre no és fàcil, podria cansar a un nen o nena de 12 anys perquè  està ple de noms geogràfics i noms de persones que et farien buscar en un atles cada vegada. I a ella li va agradar tant que me'l va portar, segura que a mi també m'agradaria. Gràcies Núria!

La Kambiri és una nena de Tessi, Mali, de pocs mesos d'edat i  la seva mare Alika.

La darrera d'arribar a la sorra és una noia esvelta com la tija d'un gladiol. Es diu Alika Touré. la més bella. Fa vuit hores que camina però encara ho fa com una princesa. La seva cintura es balandreja com si ballés la dansa de la Kakilambe al festival de primavera del seu Tessi natal. De l'esquena li penja un farcellet lleuger com un saquet de farina. A dins, hi dorm la Kambirí. Anava a Mirà, a retrobar-se amb el seu home, el Salif Touré, l'home d'espatlles amples i mans de ferro. El Salif havia travessat el mar i havia arribat a un lloc on la gent menjava tres cops al dia i l'aigua era tan fresca que no feia sortir cucs a la panxa. 

L'Alika mor a la llanxa i quan arriben a Lampedusa els atén el metge, Niccolo Salviati, que no es pot resistir als ullets de la nena i l'adopta temporalment esperant trobar el pare. Tot el poble adopta la nena, Tots col·laboren i la nena creix i és feliç. Al cap dels anys un dia aconsegueixen trobar al pare... 

El nom Kabirí vol dir, en bambara, "permeteu-me que m'uneixi a aquesta família".

És un llibre bonic de llegir i que fa veure la immensa desgràcia d'aquesta gent que fan tants quilòmetres a peu, que paguen una bestiesa a les màfies i que intenten entrar a Europa per trobar una vida millor, I tants que queden pel camí... I també tanta bona gent que intenta ajudar-los, els comprèn i intenten fer alguna cosa per a ells. Tots podem ser un dia immigrants... Els nostres pares, els nostres avis... van ser també immigrants un dia. Sense pateres però a peu o sense res més que el que portaves a sobre... 

A prueba de fuego

 

A prueba de fuego
de Javier Moro

ESPASA

Agost 2026

Ja havia llegit llibres d'aquest autor. Senderos de libertad i El pié de Jaipur abans de començar aquest blog i Pasión india fa uns anys... Tots m'han agradat molt! Cada un en el seu estil. 

L'autor té una manera d'explicar-se  que et produeix addicció i no pots deixar el llibre. I sobretot tracta temes interessants i que sovint jo no conec... 

Aquest últim m'ha agradat molt també. És una biografia de Rafael Guastavino, un arquitecte valencià que va estudiar i viure a Barcelona i per motius  personals va haver de marxar a EEUU, a New York sobretot. Guastavino viu l'arquitectura, és tot per a ell. Treballa amb el que després es dirà Volta Catalana. I també amb una barreja de materials que fan que les seves estructures siguin ignífugues. I ho demostra. I treballa molt . Amb ell viu el seu fill petit, que és el narrador de la història, també arquitecte, que s'assembla molt al seu pare i acaba posant un Junior darrere el seu nom per no confondre els treballs d'un i altre. 

A Catalunya recordo el teatre la Massa de Vilassar,  l'Escola Industrial, la Casa Orlandai  i a New York i Boston molts i molts edificis, estacions de metro, esglésies... Alguns d'ells són la Cúpula de l'Església  de la Santíssima Trinitat a New York, l'estació de metro City Hall d'una bellesa extraordinària, avui en desús, només oberta com a visita turística, la casa de l'elefant al zoo  del Bronx .... i més i més... A mida que anava llegint buscava per internet els edificis que feien i és una meravella. 

Me n'adono de la meva ignorància al no saber res d'aquest arquitecte. Important i amb una vida molt difícil i interessant. Dones, fills, i una obsessió: l'arquitectura. 

Llegiu-lo

La família Martin

 La família Martin

de David Foenkinos

edicions 62

Agost 2026

Obra curiosa. El narrador és un escriptor que es troba en un moment buit d'inspiració. No sap sobre què escriure. I se li acudeix que el millor seria sortir al carrer i parlar amb la primera persona que es trobés. Si aconsegueix que li expliqui alguna cosa de la seva vida pot ser el tema de la novel·la. I això fa. La primera persona és una velleta que va carregada amb dues bosses. L'atura i li comenta la seva idea. I la convida a un cafè per parlar. Però ella, encantada amb la idea, el fa pujar a casa seva perquè diu que porta coses pel congelador... Allà comença la xerrada.

La velleta es diu Madeleine Tricot, és vídua del René i té dues filles. Una lluny de casa i l'altra al costat que passa cada dia a veure-la. Les dues germanes no es parlen fa anys... Parlant del René, del marit, diu que sí que n'estava enamorada, però res semblant al seu primer amor. I parlant així els troba la filla, la Valérie, casada i amb dos fills adolescents. 

L'escriptor pensa que el millor seria parlar amb tots els membres de la família i és així com entra a la vida dels Tricot. I parlant amb un i altre van sortint coses, problemes, i ell estant al mig, només amb la seva presència, acaba modificant el curs de les coses. 

Comèdia d'estiu, res de l'altre món, ben escrita però que no m'ha deixat cap petjada per recordar. Potser només la confiança innata de la Madeleine deixant pujar aquell home aquell dia i obrint-se a ell com ho fa. Potser la necessitat de parlar i que l'escoltin... 

Una mare

 

Una mare
de Alejandro Palomas

Columna

Agost 2026

L'Amàlia té 65 anys i està divorciada. Aquest any ha aconseguit reunir els tres fills i al seu germà per la nit de fi d'any. Està molt contenta. 

Això seria una reacció i una vivència normal en qualsevol família però aquí vivim motes vides alhora, molts silencis, molts buits...

Ella sembla beneitona, sobretot al començament del llibre, però és una mare que estima els fills amb bogeria i endevina, sap, què passa en la vida de cada un d'ells. I sap reaccionar com a mare en cada ocasió. 

Un fill, el Fer, acaba de patir l'abandó de la seva parella, el Sergi. La Sílvia, la dura de la família, es troba de cop sense parella i sense feina, la petita Emma viu amb un dol accentuat i interioritzat que la limita completament, la mort de la Sara, la seva parella. I ara està amb l'Olga, estan embarassades, però no ha fet net de la mort de la Sara. El germà de l'Amàlia s'inventa mil històries per fer veure que la vida li va molt bé i que és feliç però ell només espera el 31 de desembre per estar amb tota la família. 

La mare troba recursos per ajudar a tots, amb carinyo, dient coses en el moment oportú tot i que sembli que no hi és tota, que no escolta. La cadira de les absències és un exemple... 

L'acció de la novel·la transcorre durant el sopar de fi d'any. Allà va sortint tot, de mica en mica... Aquella mare que els fills veien que havien de cuidar com una nena resulta ser el pal de la família i que veu més clar que ningú els problemes de cada família. 

El començament del llibre em va semblar que no era massa cosa. un llibre per passar unes hores a l'estiu, però resulta un llibre força interessant i amb personatges molt reals. Inclòs el record de l'àvia Esther... 

La catastròfica visita al zoo

 

La catastròfica visita al zoo

de Joël Dicker

 La Campana

Juliol 2026

Un llibre genial per a l'estiu! Vaig demanar a la biblioteca un llibre distret, divertit, que no em fes mandra, amb aquesta calor, passar-me una bona estona amb ell a a les mans. I així ha estat! És un llibre que està recomanat per a adults, per a nens i joves, un llibre per a tothom. Jo llegint-lo penso que m'hagués agradat donar-lo als meus fills quan eren petits i llegir-lo junts, comentar-lo... A l'autor li agrada que sigui un llibre per a llegir en família, en clubs de lectura; un llibre que faci venir ganes de llegir i de fer llegir. 

És una novel·la divertida i emocionant, plena de picades d'ullet a la nostra societat, la democràcia, l'educació inclusiva. l'amistat i el paper que hi juguen els pares i els mestres.

La Joséphine va a una escola inclusiva. Només són sis nens i una mestre. A ella li diuen que entén les coses massa ràpid i que per això no pot anar a una escola normal. Però està molt contenta amb els companys, tots nens, cadascú amb la seva peculiaritat. Un dia torna de la visita al zoo amb la classe i els pares l'esperen ja esverats, Què ha passat avui al zoo? Quina catàstrofe han viscut?. I ella diu que ve d'una llarga història i comença per l'inici. I ens explica les circumstàncies que van a parar a la catàstrofe del zoo. I fins al final no sabrem què va passar al zoo...

Pel camí aprenem a veure l'educació inclusiva d'una manera diferent, a viure com es troben els nens "normals" amb els de l'escola inclusiva i com el més violent i desagradable pot acabar essent un bon amic; aprenem de manera fàcil i entenedora què és la democràcia i com s'ha de viure... Ho explica el Director i ho fa tan entenedor que fins i tot a gent gran li aniria bé un petit repàs! Potser els qui surten mes malparats són uns quants pares de l'escola "normal". El director i la mestre s'expliquen i parlen amb els nens encara que sovint dubtin de solucions als problemes. Però estan amb ells. Demostren ser persones properes a més de professors. 

La Josephine diu sovint una frase que m'ha quedat. Mantenir un perfil baix... Quan veus que per molt que parlis o insisteixis no aconseguiràs res, millor callar, mantenir un perfil baix... I ho diu molt sovint! 

Com m'ha agradat molt l'explicació de què és la democràcia i perquè cal que tots anem a votar us en faig un petit resum: 

-A veure, canalla, us posaré un exemple molt simple. Farem una votació. Votarem sobre el dinar d'avui. Heu de votar què menjareu, però, atenció, perquè haureu de menjar tots el mateix. Heu de triar entre bròcoli o pizza. Vinga, voteu. Que aixequi la mà qui vol pizza. I quatre van aixecar la mà. 4 vots a favor de la pizza. I ara, qui vota pel bròcoli? 2 vots pel bròcoli. 

Per tant la pizza té 4 vots i el bròcoli 2. La pizza ha guanyat les eleccions. Això vol dir que a l'hora de dinar tota la classe haurà de menjar pizza. 

Ara, imagineu-nos que tornem a votar. Pizza contra bròcoli. Però ara tres dels que van votar pizza els fa mandra votar o estan cansats i només hi ha un vot per la pizza. I pel brocoli segueix havent-hi dos vots. En total són 2 vots pel bròcoli i un per la pizza. Guanya el bròcoli! 

Però això no és just! Si els altres haguessin votat, hauria guanyat la pizza. 

Exacte. Ho veieu, com la democràcia s'afebleix, quan la gent no vota? Perquè llavors la minoria imposa la seva elecció a la majoria. 

M'ha agradat! 

Una mujer a quien amar

 

Una mujer a quien amar

de Theodor Kallifatides

Galaxia Gutenberg

Juliol 2026

Ja he llegit alguns llibres de Kallifatides. Aquest potser és el que m'ha costat més de llegir... Potser perquè el vaig agafar en plena calorada d'estiu o potser perquè la història m'ha interessat menys que les reflexions i pensaments que van sortint del llibre. 

L'Olga és l'amor del protagonista. Però no amor de parella. L'Olga és la seva amiga, la seva mare, la seva germana... Al llarg de la vida els dos tenen parella, viuen a llocs diferents, però la seva relació segueix sempre com si visquessin un al costat de l'altre. Arriba un moment que l'Olga li diu que s'està morint. Ell ho viu però separat. l'estima més que mai, la trobarà a faltar molt, però deixa que faci ella el seu camí. 

Sempre hi ha alguna reflexió que t'agrada i et queda gravada. Aquesta és la que us escric a continuació. 

Permanecí en la pedregosa playa junto al cementerio inglés hasta que se encendieron las primeras luces. El ancho mar estaba en calma. Los charranes y las gaviotas callaban. Entonces se me ocurrió una idea muy curiosa, que en el silencio del mundo sólo hay un sonido que resulata extraño: la voz del ser humano. El resto de los sonidos son partes del silencio, pero la voz del ser humano quebranta el silencio. El ser humano empezó a hablar porque el silencio se volvió insoportable. No para expresar un pensamiento o para transmitir conocimiento o para contar una historia, sinó para quebrantar el silencio, para no convertirse en una parte de él. 

Kalllifakis sempre és bo de llegir. Et podrà interessar o copsar l'atenció més un llibre que un altre però només per llegir i rellegir i aturar-te i pensa les seves reflexions, només per això, ja val la pena! 

Balada de Holt

 

Balada de Holt
de Kent Haruf

EDICIONS DEL PERISCOPI

Juliol 2026

El vaig llegir en plena onada de calor. Aquest i un parell més de llibres van passar sense una atenció especial meva, M'agrada l'autor i estic segura que si el tornés a llegir podria expressar el que el que m'ha deixat dins. Ara no em ve de gust fer-ho... Només recordo que vaig pensar que era una pena no llegir-lo més detalladament. 

Si el torno a llegir ja ho explicaré. deixo només constància del llibre amb el resum de la coberta. 

Després de vuit anys, en Jack Burdette torna a Holt. Però la seva aparició no és ben rebuda i reobre ferides que per a molts ja estaven tancades. Mentre uns es pregunten amb incredulitat com és que s'ha atrevit a tornar després del que va fer, d'altres comencen a clamar venjança. Serà en Pat Arbuckle, el director del diari local Holt Mercury, qui anirà desenterrant el passat d'aquest home imponent i hostil que no va acabar d'encaixar mai enlloc i que un bon dia, va fugir sense cap motiu aparent amb un feix de bitllets robats sota el braç, deixant enrere la dona i els fills. 

Un gra de blat

 

Un gra de blat
de Ngügï wa Thiong'o

Raig verd

Juliol 2026

L'he llegit en plena onada de calor. Impossible concentrar-se i fer un seguiment d'un llibre tan dens i detallat com aquest. He llegit altres llibres d'aquest autor i sempre m'han agradat molt. 

Ara me'l remirava i no em veig amb cor d'escriure la meva opinió. Sí que puc dir que m'ha agradat, tant el tema com l'estil de l'autor però que l'he de tornar a llegir. 

Copio la contraportada del llibre i espero que en poc temps el torni a llegir i hi pugui afegir la meva opinió. 

El significat del gra de blat del títol, la personalitat tan diversa dels protagonistes les seves vides, idees, opinions... La seva esperança per la qual lluiten... No puc deixar-ho així. Hi tornaré! 

A les vigílies de la independència de Kenya, la vil·la de Thabai es prepara per celebrar la fi del domini colonial britànic. Però la guerra no ha acabat, les seves ombres persisteixen. Mentre s'organitza la celebració, emergeixen les ferides d'una comunitat marcada per la rebel·lió dels Mau-Mau: un líder traït, amors destruïts per la presó i la violència, i en Mugo, considerat un heroi solitari, que amaga un secret capaç de sacsejar tot el relat col·lectiu de resistència. 

Un gran de blat és una novel·la d'una força extraordinària sobre la llibertat i el seu preu, la culpa, la traïció i la fragilitat humana. Amb una narració coral i d'una intensitat implacable, el llibre va molt més enllà del relat polític per convertir-se en una reflexió universal sobre la responsabilitat individual i col·lectiva. Considerada una obra mestra de la literatura africana, consolida Ngügï wa Thiong'o com un dels escriptors més grans i influents de la literatura contemporània. Una novel·la imprescindible, radical i reveladora, que segueix interpel·lant al lector. 

GuillemArt.cat

 

GuillemArt.cat

7 generacions de pintors

Febrer 2026 -Terrassa

El nostre fill Guillem (GuillemArt.cat) ha heretat l'esperit i la gràcia de pintar com les sis generacions anteriors per la banda del seu pare. De mica en mica ha anat canviant d'estil però sempre amb aire modern i pintant sobretot cares. Explica molt bé d'on li ve l'afició de pintar i es veu com influeix l'entorn en cada cosa que fem. També dibuixa, sempre va amb la llibreta sota el braç, i n'estem orgullosos. 

Avui deixo aquí l'enllaç de l'exposició que va fer a Terrassa on va explicar la seva trajectòria, i també alguna pintura més. Aniré afegint més quadres i més comentaris ... 

peixos

 

peixos

de Eva Baltasar

Club Editor

Abril 2026

Eva Baltasar de nou... Permagel, Mamut, Boulder, Ocàs i fascinació... Escriu bé i deixa frases molt fortes i profundes. No sé si les parelles que protagonitzen la història fossin d'un noi i una noia en comptes de dues noies els llibres tindrien tant d'èxit. Però potser sí. Perquè els sentiments i les situacions poden passar en qualsevol tipus de parella i són ben reals. Potser em sobra, ja ho he dit altres vegades parlant de les seves altres novel·les, una mica de sexe... N'hi ha molt! 

Aquesta vegada parla d'una història d'amor. Complicada i addictiva. Ella no n'és conscient del tot, però al final reconeix que ja el primer dia va veure com acabaria. És una parella desigual i a ella li toca la part subordinada. La necessita, gaudeix, i encara que no sempre passa el que ella vol sempre hi torna. L'altra, la Victòria, és més gran i necessita tenir una amant subjecta a ell, que en depengui, que faci el que ella vol i quan vol. I sempre passa tot quan ella té ja té l'alcohol que necessita dins. Et quedes amb les ganes de saber la vida de la Victòria abans de conèixer a la protagonista. Què devia viure i què li devia passar? Una vida desfeta i mal assumida... 

No puc dir si és millor o pitjor que les altres. Quan l'he començat he pensat que no m'agradava. Després hi veig dues vides lligades que es van separant amb violència i dolor. Com s'adona de l'addicció que li provoca aquest amor i com ho tracta. És interessant... Totes les reflexions que es fa la noia val la pena llegir-les a poc a poc. Potser altres novel·les d'ella tenen una història d'amor però també un tema de fons interessant. Però també és interessant aquest... 

Llegiu-la i opineu... 

Ara que escric és quan m'adono que aquella sensació, un desassossec cabdellat, un esglai dins de clofolla, amb la seva incredulitat i el seu crit, allò que va instaurar-se en mi des que vaig conèixer la Victòria i que defineixo sobretot com a inquietud, no és una cosa meva, venia d'ella. Vivia en ella i me la va traspassar. Me la va enfonsar i era seva. I malgrat tot ella no se'n va desfer. 

No deixa de mirar-me i, per primera vegada en tot el nostre amor, no vull ser aquí, amb ella.

Dinaré amb ella. Esperaré que vingui a mi, que sorgeixi de l'alcohol com una Venus de l'onada, altiva i distant, gelosa i saberuda, i llavors l'hi diré. No em cal que entengui res, només que ho sàpiga. Borratxa, ho sabrà. 

Relato de un naufrago

 

Relato de un naufrago

de Gabriel García Márquez

Tusquet Editores

Abril 2026

L'autor era un jove periodista que va tenir l'oportunitat d'escoltar el relat d'un mariner que havia sobreviscut deu dies en una balsa després d'un naufragi. I tal com li explicava ell anava publicant-ho a El Espectador de Bogotà. Sembla que 8 membres de la tripulació d'un destructor de la Marina de Guerra de Colòmbia van caure a l'aigua i van desaparèixer perquè hi havia una gran tempesta. 

Aquest mariner que es va salvar va explicar tota la història al periodista, tot el que havia passat, la gana i la set, la por del taurons, el sol i la sal que el llagava, i com finalment va arribar a terra. Però el més escandalós va ser que va explicar que no hi ha via cap tempesta. Que els 8 homes que van caure al mar va ser perquè la nau de guerra portava una càrrega excessiva de contraban i amb un cop de vent se'ls va endur amb paquets ... 

Aquesta revelació es va convertir en denúncia política  i va portar a un desgavell que va fer que el mariner, considerat un heroi, deixés de ser important i al periodista li va costar l'exili.

És distreta de llegir, ben escrita i amb descripcions molt acurades de la balsa, el sol i els peixos.. i la valentia i quasi abandó del nàufrag. 

A casa teníem un himne

 

A casa teníem un himne
de Maria Climent

laltra editorial

Març 2026

M'ha agradat molt. Em costa pensar que l'ha escrit una noia que no va viure aquesta època. Perquè la retrata molt bé. Deixant apart les característiques  específiques de cada personatge et pots identificar plenament amb l'essència del llibre. 

La Erne és la mare. Després d'una vida dedicada, més o menys, al marit i a les filles, decideix ja vídua i filles casades o fora de casa, marxar, fugir del petit poble on ha viscut i fer el que ella vulgui fer, viure la "seva" vida. Busca l'alliberament de la dona que ara, potser, no ho necessitaria fer, perquè les noves generacions ja han sabut trobar la manera d'alliberar-se sense deixar la família. 

La Remei i la Marga, les dues filles, cada una en el seu estil, en el fons han trobat a faltar la mare. No han sabut prendre les regnes de la seva vida. 

La història està explicada a tres veus. Cada capítol parla una d'elles i així pots anar veient l'evolució de les tres dones. Un dia es retroben, surt un secret familiar que fa trontollar, i també unir, les tres dones, i acaba amb el retorn a casa, a la terra, l'enyorança de les teves arrels... 

A l'Erne, la mare, l'autora la situa crec jo cap als anys 40 o 50 del segle passat. Quan les filles no podien desobeir els pares, quan no podien prendre les decisions per la seva vida, quan era impensable anar contra la seva opinió, decisió, orde... I això és el que li passa a l'Erne. Dona de caràcter es troba que ha de callar, ha d'acceptar, ha de viure segons el paper que li han assignat. I ella va decidir callar, callar fins a l'extrem que va passar 9 anys i dos mesos sense parlar. 

Això va passar a moltes dones, a la majoria, però no totes van tenir un pare tan autoritari, ni  van viure en poblets petits on tothom sabia la vida de tothom. 

El llibre et fa pensar. A les dones d'aquestes generacions ens van fer viure a la manera que la societat pensava que era el millor per nosaltres. Però no vam poder decidir moltes coses. Coses importants per nosaltres. Per bé que hagis viscut, per feliç que siguis, per molt que diguis que repetiries tot igual... crec que en el fons tens dins el cap la idea que una mica més de llibertat i de veu en cada circumstància de la vida ens hagués agradat. I comprens la fugida, l'escapada de l'Erne tot i que no entens que pogués abandonar les filles com ho va fer. Però era la seva vida... La seva reflexió és fins quan es considera que hem d'estar pendents dels fills, si els hem donat tot les estris per construir la seva vida i ara són ells que els han de fer servir... O sigui, la comprens, hem viscut més o menys aquesta època, però no acceptes el que va fer. Ho comprens però no ho acceptes. Potser per convencions socials...?

Drames rurals

 

Drames rurals
de Víctor Català

Educaula62

Març 2026

Deunidó la força i valentia de Víctor Català escrivint aquests 12 contes en l'època que vivia i essent una dona! 

Són 12 contes que parlen del cantó fosc de la vida rural. Dotze històries ben diferents però totes, excepte una, reflecteixen la duresa d'aquesta vida i com la maldat és donada per normal, és el pa de cada dia. Situacions i actes que avui serien motiu de rebuig incondicional allà i en aquell moment és el que toca fer... 

Hi ha contes que m'han impressionat més que altres però tots m'han agradat i m'han fet pensar. I sobretot he gaudit de l'habilitat de l'escriptora per recrear i explicar situacions amb un vocabulari i un domini de la descripció impressionant. Crec que avui no hi ha descripcions tan acurades i amb vocabulari tan encertat que no et cansin de llegir-les. Retornar al clàssics és imprescindible... L'únic problema és que moltes paraules no les coneixia, i no totes les he buscades al diccionari... Una pena... 

El comte Arnau

 

El comte Arnau
Poema

de Josep Maria de Sagarra

Llibreria Catalonia MCMXXVIII

Gener 2026

Hem fet canvi de pis i hem hagut de desfer-nos de molts llibres. Aquest s'ha salvat encara no sé perquè, però no l'havia llegit i el vaig agafar fa uns dies. Sagarra m'agrada molt. Cada any per Nadal em llegeixo, en veu alta si puc, el Poema de Nadal... 

La història del comte Arnau ja la coneixia, però mai havia llegit ni biografia ni històries d'ell ni sobretot el poema d'en Sagarra.  Tinc les obres completes del poeta però res a veure amb el català de primers del segle passat amb què està escrit aquest llibre, Ha estat un plaer cada instant que he dedicat al llibre. 

Meravella la descripció que fa de cada situació, els pensaments i fets del comte Arnau i la reacció de les dones i la gent que l'envolat. Sembla mentida que un home tan malvat com ell pot arribar a ser estimat per algunes dones, per la seva dona i l'Adelais, l'abadessa del convent de Sant Joan. Descriu les barbaritats que fa i fa fer a la gent que va amb ell, les converses amb la seva dona, com li diu les coses tal com ragen i ella ho admet, admet ser humiliada, i continua estimant-lo... 

Quan va al convent i s'endú a l'Adelais, l'abadessa, parla d'una manera tan agradable, fins i tot dolça, que comprens que a l'abadessa, que tenia els fogots de la joventut i poca vocació, no li costés gaire escoltar-lo i marxar amb ell. Ja tindrà temps de penedir-se'n, però d'una manera particular... Mai més hagués tornat al convent... 

Després de matar al monjo que intentava parlar amb l'Adelais i alliberar-la del malestar que tenia el comte Arnau respon així a les llàgrimes i consideracions de l'abadessa:

Això us anava bé a la primeria,

quan no gosàveu esfullar les flôs,

quan tot era missal i lletania

i no us havíeu adonat del cos. 

¿Però, quin cel, i quines glòries altes,

i quina llum de sants i serafins

que no sigui la pell de vostres galtes

i la pell que el burell amaga dins?

I fóra jo com una bèstia dura , 

digne de raure en un coval pregon,

fóra un escorxament de malura

i l'home més esparracat del món,

si tenint-vos així com us tinc sola, 

tan a la vora de les meves mans, 

no us estripés d'un cop el vel que vola,

no us estrenyés els braços tremolants

i us deixés aquí dintre com captiva,

voltada de frisança i de disgust,

i es consumia aquesta fruita viva

sens que la llengua conegués el gust..-

I aquí callava, que les mans ardides,

ja furgaven per dintre del gipó,

i es desfeien les robes mal cosides, 

i del cap els fugia la raó. 

I ella els ulls aclocats com si fos morta,

sense dir res ni sospirar tan sols,

s'abandonava a l'embranzida forta

i deixava gronxar-se a cor que vols.

Llavis i llengües, xiscle i abraçada,

esgarrifances de la pell suada,

nervis que es fonen, tremolí de dents,

era un tornar de calma i de tempesta, 

moment esbojarrat, cant defallit,

tota la vida, la terrible festa,

va consumar-se en la dolçor del llit!

El comte Arnau continua la seva vida, fer el que li ve de gust, menjar i beure, matar i violar, fer patir la gent que quan el veu ja s'esparvera i fugen com poden del seu davant. Ell no estima, només viu. I fa el que li ve de gust. Pren el que vol, ho deixa, si li fa nosa el mata i el deixa al camí. 

Quan era a mig llibre vaig veure que el comte ja es moria i vaig pensar que encara em faltava molt per a acabar el llibre.... L'escena en què s'està morint i parla amb la seva dona és preciosa. Sense saber-li greu ni reconèixer la vida que ha portat i el mal que li ha fet té però, com un gest d'amor, ... Una vegada mort el comte Arnau està condemnat a cavalcar el seu cavall nit i dia fins a trobar què és l'amor. I així es va apareixent a família i amics, però mai el veus amb ganes de penedir-se de res. Simplement no ho entén. 

No ho entén però parla molt del que s'ha perdut. Sempre vivint a pleret, sempre agafant el que volia i deixant el que li sobrava sense cap recança, no havia tingut temps de veure i mirar una flor, una cara dolça sense prendre-la, un parlar sense imposar... Està trist i només vol que s'acabi tot. Però la condemna és la que és i ha de patir-la. 

L'última persona que visita, però sense despertar-la, és a la seva filla, ara abadessa del convent de Sant Joan, a la mateixa cambra que l'Adelais fa ja força anys... Allà veus com es desfà en llàgrimes. És contemplant la serenor i pau de la seva filla que potser se li pot intuir una mica de penediment. 

Reposa, joc de galtes carmesines, 

llavi tendre amb un punt de borrisol,

reposa, cor senzill i sense espines,

com un infant a dintre del bressol...

A vora del teu llit el plô es destrena,

més esmolat i  més esfereït,

tot el plor, tot el plor d'ànima en pena

amb llàgrimes bullentes de despit!

I dins d'aquestes llàgrimes, s'ajunta

el plor d'aquells que la negror consum,

que no troben resposta a cap pregunta,

que mai podran aconseguir la llum!

Llàgrimes de la galta eixarreïda,

no despertéssiu aquest pom de flors!...

Reposa, filla meva Margarida,

encar que em faci mal el teu repòs!...

Però per què el meu grinyolar s'arbora?

Per què vinc a esguardar la teva pau?

Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;

el teu cavall t'espera, Comte Arnau!

Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,

sense parar, sense dormir ni un dia,

amb el nas dins del rastre del dolô!

I atabalant planures i muntanyes,

mort i viu, vés voltant eternament,

amb la tenebra al fons de les entranyes,

amb la tenebra al moll del pensament!

I encara fa pocs anys, i potser també encara, sempre hi ha algú que, per camins solitaris o perduts, assegura que ha vist al Comte Arnau dalt del seu cavall...

Si us agrada llegir poesia, 

si us agrada que us expliquin una llegenda de fa molts anys..., 

si gaudiu de les paraules i la seva música... 

llegiu el poema del Comte Arnau!