Kambirí

 

Kambirí
de Lluís Prats

Estrella Polar

agost 2026

Me l'ha deixat la néta del meu germà, la Núria, que té 12 anys. T'agradarà, em va dir. 

I sí que m'ha agradat. I sobretot m'he quedat amb una molt bona impressió dels nens i nenes llegidors d'aquesta edat. El llibre no és fàcil, podria cansar a un nen o nena de 12 anys perquè  està ple de noms geogràfics i noms de persones que et farien buscar en un atles cada vegada. I a ella li va agradar tant que me'l va portar, segura que a mi també m'agradaria. Gràcies Núria!

La Kambiri és una nena de Tessi, Mali, de pocs mesos d'edat i  la seva mare Alika.

La darrera d'arribar a la sorra és una noia esvelta com la tija d'un gladiol. Es diu Alika Touré. la més bella. Fa vuit hores que camina però encara ho fa com una princesa. La seva cintura es balandreja com si ballés la dansa de la Kakilambe al festival de primavera del seu Tessi natal. De l'esquena li penja un farcellet lleuger com un saquet de farina. A dins, hi dorm la Kambirí. Anava a Mirà, a retrobar-se amb el seu home, el Salif Touré, l'home d'espatlles amples i mans de ferro. El Salif havia travessat el mar i havia arribat a un lloc on la gent menjava tres cops al dia i l'aigua era tan fresca que no feia sortir cucs a la panxa. 

L'Alika mor a la llanxa i quan arriben a Lampedusa els atén el metge, Niccolo Salviati, que no es pot resistir als ullets de la nena i l'adopta temporalment esperant trobar el pare. Tot el poble adopta la nena, Tots col·laboren i la nena creix i és feliç. Al cap dels anys un dia aconsegueixen trobar al pare... 

El nom Kabirí vol dir, en bambara, "permeteu-me que m'uneixi a aquesta família".

És un llibre bonic de llegir i que fa veure la immensa desgràcia d'aquesta gent que fan tants quilòmetres a peu, que paguen una bestiesa a les màfies i que intenten entrar a Europa per trobar una vida millor, I tants que queden pel camí... I també tanta bona gent que intenta ajudar-los, els comprèn i intenten fer alguna cosa per a ells. Tots podem ser un dia immigrants... Els nostres pares, els nostres avis... van ser també immigrants un dia. Sense pateres però a peu o sense res més que el que portaves a sobre...