Mont-roig: Miró i Barraques de pedra seca

Mont-roig: Miró i Barraques de pedra seca
MIRAR MIRÓ MONT-ROIG

Mont-roig del Camp

amb la Comissió de Cultura del Col·legi d'Enginyers

30 de maig de 2009


Vam arribar a Mont-roig i en Josep Miquel Martí Rom, enginyer industrial i quasi fill de Mont-roig, ens esperava per ensenyar-nos els llocs des d'on en Joan Miró pintava els seus quadres. Tot i que Miró havia nascut a Barcelona, la seva vida va ser Mont-roig.

Va arribar-hi jovenet, malalt de tifus i amb depressió; a Barcelona els pares el feien treballar de meritori i ell només volia pintar. A Mont-roig va aconseguir la seva llibertat i sempre hi feia estada quatre mesos a l'any i, si podia, més. Els llocs on pintava estan gairebé igual que en el seu temps i hi pots reconèixer les seves pintures:

la Masia, la casa de la palmera, l'hort amb ase i San Ramon amb l'ermita de la Marededéu de la Roca. Vam fer tot el recorregut seguint en Martí Rom i escoltant les seves anècdotes, ja que ell era un vailet i va conèixer en Miró i, ja més gran, el va entrevistar i li va fer un documental. Sovint podem veure els números 1, 7, 3 en els quadres de Miró. Li agradaven els números senars i primers. I si mirem els quadres podem veure tres grups de tomaqueres, set remolatxes, etc. També ens va explicar que els estels de Miró no estan inspirats en els del cel sinó que són la creu que fa les canyes de les tomaqueres o mongeteres en ser lligades. Pintava el que coneixia.
A l'Església vella, derruïda durant la guerra civil, hi han instal•lat el Centre Miró. Les pintures són reproduccions, però està molt ben plantejat amb textos d'en Miró i fotografies. També tenen

un tapís que la família Miró va regalar al Centre.

Em va cridar l'atenció els safatans mironians. Els safatans són com les catifes de flors a Sitges, per Corpus, però fetes d'encenalls de fusta pintats de colors i representant quadres d'en Miró. Ho fan el cap de setmana abans de Sant Joan, dissabte i diumenge.

En Martí Rom va portar-nos també a descobrir les Barraques de pedra seca. Poca gent sap què són ja que se'ls ha donat poca importància. Actualment un grup de persones es dedica a buscar-ne i classificar-les i esperen que, a poc a poc, la gent ho vulgui conèixer i es consideri patrimoni cultural de la comarca. Són barraques fetes de pedra que usaven els pagesos per guardar les eines i dormir-hi ells i els animals. Els camps eren lluny de casa i anar i venir cada dia era feixuc. Totes són diferents, amb doble paret de pedra, per resguardar del fred i de la calor, i força altes per dintre. Dins de les barraques hi trobem uns petits "armaris" i cocons, forats, per mantenir-hi fresc el vi i guardar-hi els aliments.

Han fet un tríptic amb l'itinerari per visitar les barraques més boniques i més accessibles.

Val la pena anar-hi un dia, tant per veure el poble d'en Miró i la seva obra com per fer el camí de les barraques. I el mar a quatre passes.

Triplet del Barça

Triplet del Barça
Copa, Lliga i Champions!!!

Roma
desde casa

27 de maig de 2009

Ja som campions!!! Després de dies i dies d'esmorzar, dinar i sopar futbol, finalment, s'ha complert amb escreix l'objectiu. El Barça ha estat el primer equip de la pell de brau en guanyar les tres Copes, el Triplet! I el cinquè a Europa.
No entenc de futbol, sóc espectadora passiva, però ahir me'l vaig mirar amb una colla d'amics. I vaig gaudir d'un futbol ben jugat, eufòric, net i ben orquestrat. Els jugadors es passaven la pilota amb una facilitat que només s'aconsegueix després d'un gran esforç, dia rere dia. Són bons jugadors, la majoria senten el Barça dins seu -el fet que molts vinguin de la Masia n'és un motiu molt important-, i sobretot, en Pep Guardiola ha estat un magnífic entrenador, un gran Mister. Ha aportat al club un saber fer les coses amb elegància i naturalitat, una educació, que no sempre es veu en aquest esport. En Guardiola és un "senyor", com deien els nostres pares, i això ho ha traspuat als seus jugadors. I en Laporta també hi ha contribuït: és un bon president, entusiasta, educat i català.
I un cop més s'ha fet palès que el Barça és més que un club; és el sentir de la gent catalana, és una explosió de sentiments que s’haurien de poder expressar per molts camins, però que no és possible; i llavors exploten tots en un crit unànime, amb el Barça. És el Visca el Barça!, Visca Catalunya! I qui no ho entengui que s'ho faci mirar...
I per quan les Seleccions Catalanes?

Revolutionary Road

Revolutionary Road

A casa

24 de maig de 2008

Director: Sam Mendes
Guió: Justin Haythe sobre una novel·la de Richard Yates
Actors: Leonardo di Caprio, Kate Winslet, Kate Bates, Michael Shannon, Kathryn Hahn, David Harbour, Dylan Baker, Richard Easton, Zoe Kazan, Jav. O. Sanders, Max Casella

La pel•lícula és bona i suposo que el llibre també ho deu ser. Els personatges m'han recordat, per la seva problemàtica, l'obra de Bernard Shaw "La casa dels cors trencats". Ja sé que no tenen res a veure ni per època ni per manera de ser o de fer, però tenen en comú, sobretot ella, el desassossec de viure una cosa nova, diferent, que la faci sortir de la monotonia de la seva vida. I l'excusa és el marit: que si la feina no li agrada, que si sempre havia dit que voldria anar a Paris, que ha de trobar el que li agradaria fer i no treballar en una feina que no el motiva... Però ell, en el fons, ja està content amb la vida que porta, ja li va bé anar rondinant i, a més, el pugen de categoria a la feina. Ella, la Kate Winslet, treballa molt bé, és una gran actriu; fa un paper dur i desagradable, un paper difícil, i se'n surt molt bé. Com a "The reader" on també hi té un paper dur i difícil. No me la imagino fent una comedieta...
Viuen en una urbanització de casetes amb jardí, en una barriada de Connecticut, tot molt bonic, tothom molt amable, nens somrients... un lloc idíl•lic. I per a la gent del barri són la parella ideal. Però l'única persona que veu el que ella sent i pensa és el fill dels veïns, un home de la seva edat, tancat en un manicomi i que surt de tant en tant mig dia per estar amb la família. Acaba com ha d'acabar i sembla mentida el canvi de Leonardo di Caprio: com és de jove i irresponsable al començament de la pel•lícula i la cara de persona assenyada i de profund dolor quan acaba.
I et quedes pensant: s’estimaven aquesta parella? Quin tipus d’amor els unia? Sabien el que pensava la seva parella o, simplement, vivien vides paral•leles trobant-se de tant en tant com els trens en una estació? Havien intentat conèixer-se una mica a fons? Crec que falla el diàleg. Cada vegada que ell vol parlar ella s'hi nega. Quan tot va bé, estupendo; si hi ha problemes, crits i més crits. Real com la mateixa vida...

La casa dels cors trencats

La casa dels cors trencats
de Bernard Shaw
Premi Nobel de Literatura l'any 1925
Premi Oscar 1938 pel guió adaptat de la pel·lícula Pigmalió

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Gran

20 de maig de 2009

Direcció: Josep Maria Mestres

Traducció: Joan Sellent

Actors: Carme Fortuny, Anna Ycobalzeta, Pep Cruz, Sílvia Bel, Carme Elias, Artur Trias, Abel Folk, Pep Anton Muñoz, Santi Ricart, Carles Sales


A "La casa dels cors trencats" Bernard Shaw parla de moltes coses: de la pèrdua de la innocència de tota una societat que s'enfronta a la Primera Guerra Mundial, dels perversos mecanismes de funcionament de l'economia capitalista... però, sobretot, parla d'éssers humans que busquen desesperadament trobar un sentit a les seves vides. Per a uns es tracta d'estimar o de ser estimats, per a d'altres de fer diners, per a uns pocs d'aconseguir-los robant o fent trampa... i, per a la majoria, d'apaivagar el desassossec, de deixar passar la vida tot esperant que alguna cosa forta, excitant, perillosa, els faci vius de debò. -Josep Maria Mestres-

Obra molt llarga, tres hores i quart, però que no et cansa ni mica, no se't fa gens pesada. Actual cent per cent en quant a sentiments de personatges. Un vell capità de vaixell viu a casa seva amb una filla i el marit i una minyona de les de tota la vida. Arriba una joveneta, convidada de la filla, al mateix temps que arriba la filla petita de la casa que havia marxat feia 22 anys al casar-se. La joveneta es vol casar amb un vell magnat pels diners i tota l'obra és una lliçó del ben parlar, de les frases enginyoses que voldries anar apuntant en un paper per no oblidar-les i d'una transparència del caràcter i dels sentiments de les persones que te les fa del tot actuals. Encara que tots pretenguin coses diferents en el fons el que els uneix és per una banda la solitud i les ganes de sentir-se estimat i, per l’altre, la més important, és que són persones que més que viure passen per la vida, llisquen suaument, esperant una cosa que els faci viure en plenitud, que els faci vibrar, una cosa que ha de venir de fora, que no troben dins seu. Així, quan comencen a sentir-se les bombes de la guerra veus la cara d'il·lusió dels personatges: -que tornin demà, les bombes, és emocionant!-
I no em digueu que això no passa avui amb igual o major força: de què sinó les descàrregues d'adrenalina en el esports d'aventura, el els drahgon Khan de torn o en el risc de segons quins viatges! Avui la gent està igual o més desencisada que en l'època de Bernard Shaw i necessita tant o més que abans aquestes sensacions al límit que no poden o no saben o no volen trobar en el seu interior.
Obra molt bona, amb molts bons actors -quin gust tornar a veure en Pep Cruz en un paper que no sigui en Monràs de Ventdelpla!- i que et fa passar molt bona estona i, com de costum, et fa venir ganes de llegir l'obra.

Associació ABLÒ PKÉDÉ

Associació ABLÓ PKÉDÉ

-Ajuda a la pobresa-

Maig 2009

Hola a tots!
Avui ha començat a caminar una nova Associació, anomenada ABLÓ PKÉDÉ, que és fruit i voluntat d’un grup d’amics incondicionals, moguts per un mateix interès: lluitar contra la pobresa.

De moment ens centrem a Benin i Senegal que és on han viscut uns anys els nostres amics Roberto i Rosa, i és des d’allà d’on ens arriben més demandes.
Les peticions ens venen sempre de gent coneguda i els diners van tots directament al destinatari a qui demanem sempre factures i fotografies. No enviem diners a desconeguts ni a autoritats, sinó a missioners o voluntaris que treballen amb els més pobres i que el Roberto i la Rosa coneixen de fa anys.

Si voleu saber com funcionem i col·laborar amb nosaltres envieu-nos un mail a:

associacio.ablo.pkede@cmail.cat i us enviarem una presentació amb l'explicació i els projectes.

I si voleu fer un donatiu el compte corrent és:

3025 0001 17 1433406833.

Els diners que recollim actualment són per construir una "paillot" -tipus de porxo- amb un petit magatzem per guardar el cereal en el poble de Swomou, prop de Materi, a Benin.

Gràcies si creieu en aquest projecte que nosaltres comencem amb molta il·lusió i amb ganes de tirar endavant.

Sitges: Museu Maricel i Cau Ferrat

Sitges: El Cau Ferrat i el

Museu Maricel

17 de maig de 2009

Un diumenge a Sitges, tot i que el passeig vora el mar és molt agradable, és bo també per visitar un cop més el Cau Ferrat i el Museu Maricel.
El Cau Ferrat era la casa que Santiago Rusiñol va fer-se construir. És d'estil modernista i es va dir Cau, perquè volia que fos un refugi per poetes, i Ferrat per la col·lecció de ferro forjat que hi tenia. S'hi celebraven moltes festes, conegudes com "Les Festes Modernistes", la més important de les quals va ser l'any 1894 en què va comprar a Paris dos quadres del Greco i els va portar al Cau Ferrat, on encara hi són. Mort Rusiñol la casa es converteix en museu. Actualment és un museu bigarrat on hi pots trobar de tot: des de pintures de Casas, Utrillo i del mateix Rusiñol, a ferros forjats, ceràmiques i, sobretot, una col·lecció de mostres de vidres de l’antiguitat clàssica, medievals i dels segles XVI al XVIII. Només entrar hi ha una gran cuina amb una llar de foc immensa.

El Museu Maricel s'inaugurà l'any 1970 per exhibir-hi la col·lecció d'art, heterogènia i variada, del Dr. Jesús Pérez-Rosales. Inclou murals romànics, pintura gòtica, obres del Renaixement, escultures modernistes i noucentistes, així com també quadres, mobles, ceràmiques i porcellanes. Des de l'any 1995 també hi podem contemplar obres de pintors de Sitges i de pintors relacionats amb aquest poble, fent així un recorregut pels segles XIX i XX de pintura catalana. Hi ha representada l'Escola Luminista, que va fer de pont entre Marià Fortuny i el Modernisme.

En una última sala s'hi troba la col·lecció d'Emerencià Roig de maquetes i miniatures de vaixells, dibuixos, gravats, mapes, ormeigs de pesca... que antigament eren usat pels pescadors del litoral català.

Sembla mentida tot el que cap i podem veure en aquests dos coneguts museus de Sitges. I estan molt ben situats. Tenen una vista immillorable sobre el mar i les barquetes que passen...

Zabaleta

Zabaleta



Caixa Forum
amb Isabel Larruy



15 de maig de 2009

Pintor rural, protoimpressionista. Nascut a Quesada, província de Jaen, té sempre com a exemple les cares rodones de les dones del seu poble, les muntanyes pelades i les casetes petites i blanques.
En els seus quadres hi trobem sobretot el fauvisme, però també el impressionisme i el inici del cubisme.... Cares rodones i mocadors al cap. La figura central sempre al mig del quadre. Molta influència de Picasso: ell li recomanava pintar des de l’interior amb finestres obertes, de perfil ensenyant tota la cara, perspectives diferents de les normatives.. tot el que li deia Picasso ell ho aplicava.
Parella de vells, sempre la petita casa blanca del seu poble i les muntanyes sense vegetació fins que arriben els rics i fan plantar oliveres.
Dona despullada: la dignifica fent amb la claror de la bombeta el triangle símbol de la presència de Déu. També ho fa en el quadro de la Festa major: al cente de la plaça hi trobem la llum en forma de triangle: deïfica la plaça perquè és el lloc més important, és el centre que dóna vida al poble .
També pinta les coves on vivien els que no podien permetre’s una casa. El primer pla, amb colors vius, una dona amb el seu fill que ens recorda, per la forma com el nen agafa la mare, a les marededéus gòtiques; en segon pla, fosc, les coves i figures que ens donen sensació de profunditat, de perspectiva.
Sempre dibuixava els quadres abans de pintar-los. Dibuixava molt bé. Després feia una gran taca de color i a sobre hi pintava, hi dibuixava, realçava les formes, les corbes, els detalls.
Va començar a pintar terres amb rajoles alternant colors, que desprès s’ha fet com cosa normal a cuines i banys.
És una exposició curta, molt agradable de contemplar i que et deixa amb ganes d’anar a Quesada a visitar el museu i a contemplar els paisatges que ell va pintar.

Mersad Berber

Mersad Berber
Retrospectiva


Caixa Forum
amb Isabel Larruy


15 de maig de 2009

Mersal Berber és bosnià i musulmà. Va viure i patir la guerra dels Balcans. És un historiador que en comptes de relatar uns fets, els pinta. Expressa amb la seva pintura tot l’horror de la guerra civil del seu país.
Podríem dir que la seva pintura és impressionista.
Utilitza molt el collage. Davant de cada motiu enganxa en la tela retalls de diari on expliquen la notícia. També fils, i molt pa d'or.
La seva obra gira entorn de tres icones:
el cavall: la feina i el dolor de l’home
els ocells: la llibertat
les dones: els sentiments.
Els cavalls en els Balcans són com de la família. Si els treus un cavall els treus la possibilitat de feina i de tirar endavant. I ell fa que els cavalls expressin els sentiments dels homes, el dolor, l'horror, la companyia... Porten els collars amb inscripcions religioses bizantines. Preguntat pel motiu va dir que les religions no deixaven avançar els pobles, com els collars al cavall.
Coneix un gitano que parla amb coneixement, té visió del que s'ha de fer. En el seu país n’hi ha molts, de gitanos. A aquest el compara amb Crist i per això el crucifica. Diu: et crucificaran. És un quadre impactant. En comptes dels dos lladres hi pinta dos cavalls. Diu que Jesús va ser crucificat, finalment, amb dos amics; i els cavalls els representen, acompanyant-lo, un d'ells amb l'horror a la cara pel dolor que s’infligeix al crucificat.
És musulmà però creu en la unió de les religions i veu en el cristianisme l’amor i el perdó que fa falta al seu poble. Tota la seva obra té influències cristianes.
I de Goya, de Velázquez, de Ingres i de Gericault: La balsa de la Medusa. En aquesta pintura hi veu reflectit el seu país, veu els seus compatriotes devorant-se els uns als altres, i quedant-se, els supervivents, amb tot un país per refer.
El vol refer no des del rancor i el impuls de la sang, com el seu fill petit, sinó des de la humilitat, del coneixement, del diàleg. Acaba amb un quadre del fill gran portant les cendres del país en una urna, perquè mai s'ha d'oblidar el que ha passat, ha de romandre sempre a la memòria del poble, i fent memòria d'una pintura de Velázquez.

L’exposició està muntada com una església, amb capelles laterals i el gran altar major al final amb la rèplica del quadre de La balsa de la Medusa.

No coneixia aquest pintor i m'ha impressionat la seva obra.

Mil soles espléndidos

Mil soles espléndidos

de Khaled Hosseini

Salamandra

Llegit el maig de 2009

"Així com l'agulla d'una brúixola apunta sempre al nord, així el dit acusador d'un home troba sempre una dona. Sempre. No ho oblidis, Mariam." diu la Nana a la seva filla, petita.
Som a Afganistan voltats de guerres i de talibans. Les dones són menyspreades i no valen res. Mariam, filla il·legítima d'un home important és obligada a casar-se amb un sabater, Rashid, força més gran que ella que se l'emporta a Kabul, molt lluny de casa seva. Mentre té l'esperança de poder tenir un fill l'home la cuida; després d'uns quants avortaments ja la descuida i la té com esclava.
Vint anys més tard Raschid recull una nena joveneta que s'ha quedat sense pares després d'un bombardeig. La porta a casa i és la segona dona. Poc triguen les dues a sentir-se unides i aquí neix una bella i dolorosa amistat.
El tema és bonic, dur, però pel meu gust l'autor es recrea massa en les escenes de violència domèstica. Ja sabem que en aquest país -també aquí, per desgràcia-hi ha molta violència, la dona és un estri més a la casa i no pot dir ni fer res. I sempre rep. Però en comptes de descriure amb tants detalls les pallisses a les dones hagués pogut retratar una mica més què pensaven elles, com se sentien. Els primers vint anys de la Mariam casada, dels 15 al 35, passen quasi sense reflexions per part seva. Hagués estat bonic i molt interessant veure què passava per aquell cap durant tot aquell temps.
La veritat és que em va agradar molt més el seu primer llibre, "Cometas en el cielo".

Girona - Temps de flors

Girona - Temps de flors




11 de maig de 2009








No havia estat mai a Girona en la setmana de les flors i em feia molta il·lusió anar-hi. Girona és costeruda i has d'aparcar el cotxe a l'entrada, o sigui que exercici en fas.





Vaig tenir una sorpresa. Jo creia que els patis estaven plens de flors, però sense ornamentar. I ens vam trobar amb una decoració floral imaginativa i exuberant. N'hi havia de més vistoses i de més treballades però el conjunt era molt bonic. M'han dit que en un principi era com jo m'havia imaginat,: petits patis on les dones de la casa anaven posant flors fins que tot ell era un esclat de colors, més a l'estil d'Andalusia. Tot té el seu encant.



Hi havia una paret plena de bosses de roba amb pans, flors, verdures... per conscienciar la població de no fer servir bosses de plàstic. L'efecte era espectacular.

Us poso un parell de fotos, però no faran justícia a la feina dels qui ho van preparar ni a la impressió que et produeix quan ho veus.