divendres, 22 de maig de 2009

La casa dels cors trencats



La casa dels cors trencats
de Bernard Shaw
Premi Nobel de Literatura l'any 1925
Premi Oscar 1938 pel guió adaptat de la pel·lícula Pigmalió


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

20 de maig de 2009



Direcció: Josep Maria Mestres
Traducció: Joan Sellent
Actors: Carme Fortuny, Anna Ycobalzeta, Pep Cruz, Sílvia Bel, Carme Elias, Artur Trias, Abel Folk, Pep Anton Muñoz, Santi Ricart, Carles Sales


A "La casa dels cors trencats" Bernard Shaw parla de moltes coses: de la pèrdua de la innocència de tota una societat que s'enfronta a la Primera Guerra Mundial, dels perversos mecanismes de funcionament de l'economia capitalista... però, sobretot, parla d'éssers humans que busquen desesperadament trobar un sentit a les seves vides. Per a uns es tracta d'estimar o de ser estimats, per a d'altres de fer diners, per a uns pocs d'aconseguir-los robant o fent trampa... i, per a la majoria, d'apaivagar el desassossec, de deixar passar la vida tot esperant que alguna cosa forta, excitant, perillosa, els faci vius de debò. -Josep Maria Mestres-

Obra molt llarga, tres hores i quart, però que no et cansa ni mica, no se't fa gens pesada. Actual cent per cent en quant a sentiments de personatges. Un vell capità de vaixell viu a casa seva amb una filla i el marit i una minyona de les de tota la vida. Arriba una joveneta, convidada de la filla, al mateix temps que arriba la filla petita de la casa que havia marxat feia 22 anys al casar-se. La joveneta es vol casar amb un vell magnat pels diners i tota l'obra és una lliçó del ben parlar, de les frases enginyoses que voldries anar apuntant en un paper per no oblidar-les i d'una transparència del caràcter i dels sentiments de les persones que te les fa del tot actuals. Encara que tots pretenguin coses diferents en el fons el que els uneix és per una banda la solitud i les ganes de sentir-se estimat i, per l’altre, la més important, és que són persones que més que viure passen per la vida, llisquen suaument, esperant una cosa que els faci viure en plenitud, que els faci vibrar, una cosa que ha de venir de fora, que no troben dins seu. Així, quan comencen a sentir-se les bombes de la guerra veus la cara d'il·lusió dels personatges: -que tornin demà, les bombes, és emocionant!-
I no em digueu que això no passa avui amb igual o major força: de què sinó les descàrregues d'adrenalina en el esports d'aventura, el els drahgon Khan de torn o en el risc de segons quins viatges! Avui la gent està igual o més desencisada que en l'època de Bernard Shaw i necessita tant o més que abans aquestes sensacions al límit que no poden o no saben o no volen trobar en el seu interior.
Obra molt bona, amb molts bons actors -quin gust tornar a veure en Pep Cruz en un paper que no sigui en Monràs de Ventdelpla!- i que et fa passar molt bona estona i, com de costum, et fa venir ganes de llegir l'obra.

2 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

En prenc nota...

Marina ha dit...

Hi vaig anar la setmana pasada i em va encantar, estic d'acord amb això que no es fa gens pesada amb el que dura l'obra... a mes, el dia que hi vaig anar jo feien un col.loqui després o sigui que imaginat les hores que vam estar amb el cul a la cadira!

Tinc ganes de tornar-la a veure, el text es prou ampli com perquè s'em perdessin algunes coses, i també ho dire, el Santi Ricart el trobo monissim. El Pep Cruz es brillant! Nomes em va fallar el Pep Anton Muñoz que cada vegada que parlava veia el "Peris" a tot arreu...