divendres, 1 de maig de 2009

Anita Coliflor


Anita Coliflor
Tragedia de brebajes
de Pablo Rosal


Institut del Teatre
Taller d'escriptura dramàtica

30 d'abril de 2009



Querido espectador, querido cliente,
transeunte, amante, vecino, viajante,
accidentado, querido como ese alguien
que somos todos de vez en cuando, cómo
agradecerte a ti, si esto no es ni yo ni tú,
que nos hayamos encontrado, que todos
estemos vividos.

Ni
Pablo Rosal
Xesca Salvà
Joan Fullana
ni
Pau Sartre
Laura López
Paquale Bavaro
Xavier Serrat
Pol López
Núria Vizcarro
Andreu Martínez
Bàrbara Roig
Albert Mèlich

serán espectadores. Una parte del resto de
la humanidad habrá llegado a esta sala con
sus motivos. Esta sala, de momento, será un
fin de trayecto.

Aquesta obra és el treball fi de carrera d’un alumne de l’Institut de Teatre, en Pablo Rosal. Considero l’obra d’un alt nivell tant de correcció lingüística com de imaginació. És totalment teatre de l’absurd, tant en l’argument com en els diàlegs. Però en un nivell que ja voldrien moltes obres que s’estan representant a Barcelona.
A la porta de la sala ens esperava un gran cistell ple de coliflors. I un cop dins es podia veure un escenari despullat de mobles, només amb una gran bossa penjada del sostre que en començar l’obra rebenten i vessa una barreja de, sembla, sorra i encenalls de fusta. Amb això omplen el terra dos personatges que volen simular el narrador i el tramoista. Ells s’encarreguen de muntar un bar, amb molta gràcia, simulant una mena de ballet-gimnàstica rítmica.
Set personatges van entrant en el bar, tots amb el mateix anhel: prendre una cervesa. Però per molt que la demanen la cervesa no arriba. I tots es senten atrets per aquest bar de manera que cada dia s’hi van trobant i van teixint una mena d’amistat. Al començament volen iniciar una conversa, però més amb els gestos i les mirades que amb paraules. Sembla que cadascú digui el que li sembla i quan li sembla, només pel fet de parlar. A poc a poc els monòlegs es tornen diàlegs, van intimant els personatges i quan, finalment, arriba la cervesa es desfermen les passions i les paraules no dites ni expressades.
Tots els personatges actuen molt bé, cadascú en el seu paper. A mi, naturalment, em va encantar el Xavier en el seu paper d’intel·lectual innocentot; ho va fer molt bé i no té res a veure que sigui el meu nebot i fillol...
Rellegeixo i penso que amb el que he dit no us podeu fer càrrec de la gràcia i del mèrit de l’obra. M’agradaria llegir-la. Però penso que aquest noi, el Pablo Rosal, té un camí davant seu que si el segueix amb el rigor d’aquesta obra l’anirem veient a diferents teatres de Barcelona. Enhorabona!

Comentari a posteriori:
En Xavier em comenta que és suro el que hi havia a la bossa del començament de l'obra.
I també m'aclara una mica el sentit de l'obra. En paraules seves: És precisament el final del diàleg, l'arribada al punt mort de les passions, la causa per descobrir i trobar cervesa. És un ritual: abans de la cervesa cal la paraula, l'amor i l'odi.

Gràcies, Xavier!