Una benedicció
Una benedicció
Premi Nobel de Literatura l'any 1993
Amsterdam llibres
Llegit l'abril de 2009
L' he llegit dues vegades. Un cop acabat el vaig tornar a començar sense ni aturar-me. Toni Morrison té un estil peculiar que a mi em costa de seguir. Passa del present al passat sense ni una coma; del pensament a la realitat sense deixar-t'ho veure. I te n'has de fer càrrec. Però estic contenta d’haver-ho fet. La segona vegada vaig gaudir a fons de la lectura.
Ja recordava jo que el primer llibre que vaig llegir d’ella, crec que era "Jazz", em va costar i no em va entusiasmar. Ara el rellegiré. Perquè escriu molt bé i retrata els personatges com si els tingués al davant, com si convisqués amb ells.
La història és sobre l’esclavitud dels negres a Amèrica al segle XVII. Però tot i que hi surten homes és la història de quatre dones: una, la Senyora, que arriba d'Anglaterra per casar-se, sola i amb setze anys, sense ni conèixer al futur marit, i les tres esclaves, comprades pel Senyor, o regalades. Són quatre històries que essent tan diferents van entrelligades i acaben sentint-se com una família: una família de senyors i esclaus, però amb una espurna que els uneix.
Com podien viure els senyors, comprant i venent esclaus, sentint-se propietaris d'éssers humans? I com podien sentir cap il·lusió ni ganes de viure, ni quin futur podien imaginar aquestes noies, esclaves, sotmeses a la voluntat i al caprici dels senyors? Però no anem tan lluny que per desgràcia avui encara es donen aquests casos... I no ens afecten tant perquè estan amagats rere paraules de significats enganyosos.
Al final del llibre hi ha una frase molt bonica que diu la mare d'una de les esclaves. Diu així: Em vaig quedar de genolls. Enmig de la pols on el meu cor restarà cada nit i cada dia fins que entenguis el que sé i el que et vull dir: que et concedeixin poder sobre algú és dur; prendre a algú el poder sobre ell mateix és mal fet; donar a un altre el poder sobre tu és una cosa perversa.
Fa pensar i esgarrifa al mateix temps.
Ja recordava jo que el primer llibre que vaig llegir d’ella, crec que era "Jazz", em va costar i no em va entusiasmar. Ara el rellegiré. Perquè escriu molt bé i retrata els personatges com si els tingués al davant, com si convisqués amb ells.La història és sobre l’esclavitud dels negres a Amèrica al segle XVII. Però tot i que hi surten homes és la història de quatre dones: una, la Senyora, que arriba d'Anglaterra per casar-se, sola i amb setze anys, sense ni conèixer al futur marit, i les tres esclaves, comprades pel Senyor, o regalades. Són quatre històries que essent tan diferents van entrelligades i acaben sentint-se com una família: una família de senyors i esclaus, però amb una espurna que els uneix.
Com podien viure els senyors, comprant i venent esclaus, sentint-se propietaris d'éssers humans? I com podien sentir cap il·lusió ni ganes de viure, ni quin futur podien imaginar aquestes noies, esclaves, sotmeses a la voluntat i al caprici dels senyors? Però no anem tan lluny que per desgràcia avui encara es donen aquests casos... I no ens afecten tant perquè estan amagats rere paraules de significats enganyosos.
Al final del llibre hi ha una frase molt bonica que diu la mare d'una de les esclaves. Diu així: Em vaig quedar de genolls. Enmig de la pols on el meu cor restarà cada nit i cada dia fins que entenguis el que sé i el que et vull dir: que et concedeixin poder sobre algú és dur; prendre a algú el poder sobre ell mateix és mal fet; donar a un altre el poder sobre tu és una cosa perversa.
Fa pensar i esgarrifa al mateix temps.
1 comentari:
El tinc a la tauleta de nit que m'espera. Veus com coincidim?
Publica un comentari a l'entrada