dilluns, 20 d’abril de 2009

La música de la fam



La música de la fam
de J.M.G. Le Clézio

Premi Nobel de Literatura 2008


Edicions 62


Llegit l'abril 2009




O el llibre és molt lineal o jo no l'he acabat d'entendre. A la contraportada parla dels camins vitals de dues noies als anys 30 fins a acabar la segona guerra mundial. I l'autor també ha dir que ha escrit aquesta història en memòria d'una jove que fou a pesar seu una heroïna als vint anys. La figura d'aquesta noia, l'Ethel, està inspirada en la mare de l'autor.

Som a París, anys 30. L'Ethel, una nena d'uns deu anys coneix a l'escola una nena russa, la Xènia, que ha hagut d'abandonar el seu país i que viuen en situació molt precària. La família de l'Ethel són de la Illa Maurici i posseeixen una gran fortuna. La relació de les dues nenes és de superioritat per part de la Xènia -potser perquè vol dissimular la seva situació actual- i de quasi remordiment -ella és rica- i total admiració per part de l'Ethel. Però aviat deixen de veure's i no es retrobaran fins al final de la història quan ja no són elles mateixes: tot ha canviat i elles també.
Però el gruix de la història és la vida de l'Ethel amb els seu besoncle, que l'estima amb bogeria, amb els seus pares, que tot el dia es barallen, i amb els convidats i les tietes que cada diumenge fan cap a casa seva per parlar de l'actualitat. I és aquí on ella comença a escoltar coses amb les quals no està d'acord, comença a aïllar-se dels pares, i cada vegada més la seva vida és d'ella sola; no té ningú. Només la música; la música l'acompanyarà en la seva solitud i en l'exili. Ja no té la Xénia per parlar, tot i que no sempre l'escoltava, i entre ella i els pares hi creix un abisme cada cop més profund. Han de marxar de París, van a Niça, desprès a un petit poblet... però tot i que ella ha de prendre les regnes de la nova vida, ara ja sense diners ni privilegis, no veig una història tan "d'heroïna" com diu l'autor. Un noi jove, anglès, que participava en les reunions de diumenge de París segueix la relació amb ella al llarg de la fugida i, finalment, tornen a Paris a casar-se. L'única concessió emocional sobre els jueus -estem parlant de la segona guerra mundial, de Hitler- és a través del record d'una tieta del noi. I se'n van a viure al Canadà. I un dia, una filla d'ells, torna a Paris i recorre els carrers dels quals la seva mare li havia parlat.

M’agradaria que algú que l’hagi llegit me’n faci un comentari. Segur que hi ha molt més del que jo hi he trobat.