Traició

Traició
de Harold Pinter

Premi Nobel de Literatura 2005

Teatre Lliure

1 d'abril de 2009


Producció: Teatre Lliure i El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Salt - Girona
Direcció i escenografia: Carles Alfaro
Actors: Francesc Garrrido, Vicenta Ndongo i Francesc Orella

Hi ha qui la considera la millor peça del dramaturg anglès.
Alfaro va dir: "Fem servir la paraula sempre per als nostres interessos. Els diàlegs, aparentment innocents, amaguen una absoluta intenció".

És la història d’un trio, com moltes altres. Però Pinter ens la presenta amb poques paraules, poques i repetides. La mateixa pregunta la fa i la repeteix. I això, amb la simple i lineal estructura de l’escenografia fa que les frases resultin tallants, com sense esperar resposta. És Pinter.
L’Emma enganya el seu marit amb el seu millor amic durant set anys. L’obra comença pel final, quan l’Emma es separa del marit i retroba l’antic amant. I va enrere, com els crancs, any per any, fins al moment en que ella es seduïda per l’amic.
Tota l’obra és plena de mitges veritats –i mitges mentides- i fa que les paraules tinguin un significats que sovint se’ns escapen. Entre escena i escena el soroll de pilotes d’un partit d’esquaix sembla voler contestar les preguntes que no tenen resposta, resoldre la situació, cosa difícil ja que tampoc a la vida tenen resposta fàcil ni explícita.
Els actors treballen molt bé a mi em va agradar força. Sempre tenint present que no estàs veient una obra qualsevol sinó una obra de Pinter.