El lector

El lector de Bernhard Schlink Traducció de Carme Gala Empúries Llegit l'abril 2009

Com que la pel·lícula, The Reader, em va agradar molt, vaig decidir llegir el llibre. He de reconèixer que la pel·lícula està molt ben feta i és molt fidel al text. Molt. Però el que passa és que sempre, en el llibre, hi trobes els pensaments, les reaccions, l’ambient molt millor que en el cine. No tornaré a explicar de què va. Si voleu busqueu en el blog, podreu llegir la meva opinió. Només vull remarcar una cosa que a la pel·lícula s’intuïa i en el llibre es veu més clar. El noi queda marcat totalment i per tota la seva vida per culpa de la seva relació amb la Hanna. I la Hanna només pensa en ella, en el seu passat, en la seva vida, i en els moments de felicitat que el noi, el noiet com li diu ella, li pot proporcionar. Ell és massa jove per saber dir prou o imposar-se. Durant tota la relació, ell amb 15 anys, ella més de 30, ha d’acceptar sempre el que ella diu encara que no sigui cert. Es fa responsable de situacions quan la culpa no és d’ell només perquè ella no el faci fora. I li queda per sempre el sentiment de culpabilitat. I no dic que la Hanna no sigui una víctima de la societat o de la família que li va tocar. Però l’egoisme que transmet és molt fort. I la inconsciència del mal que ha fet i que fa, també. El pare l’aconsella bé quan ell té un problema davant les declaracions del judici a la Hanna. Llàstima que aquest mateix pare s’inhibís totalment de l’educació dels seus fills emparat en la filosofia i la seva feina. Potser les coses haguessin anat millor per al noi.

13 d'abril de 2021

Demà tinc club de lectura d'aquest llibre. L'he rellegit. Em va agradar la pel·lícula, em va agradar el llibre i ara, tants anys després també m'ha agradat i hi he vist més coses. He viscut més el sentit de culpa que té aquest noi tota la seva vida. Va descobrir l'amor, amor?, i els sexe sortint de la infantesa amb una dona que ja tenia un passat turbulent i tràgic. Com s'ho va fer per no adonar-se del mal que li feia al noiet? O és que no li importava, només buscava una mica de vida tranquil·la i feliç per a ella, que no l'havia tinguda mai? O senzillament no se'n va adonar? El fet és que per no perdre aquest primer, i últim, amor en Michael li dóna tot el que ella li demana, fins i tot reconeix culpes que no són seves perquè ella no el deixi. Això tenint en compte que Michael té una família on potser no troba tot el que busca però que l'estimen i el cuiden. Curiós que no parla mai de la mare... només del pare, i és la mare qui el cuida estant malalt. Crea com una addicció a la Hanna que a la llarga li impedeix tenir relacions normals amb altres dones. Tota la seva vida és un pensar si és culpable davant Hanna, encara que no la vegi més. La veu en totes les dones que coneix i no s'ho pot treure de sobre. 

Viu l'època de la postguerra on els fills reneguen dels pares sense saber gaire el perquè. I ell no pot assumir que tot el que va fer ella va ser de manera conscient i premeditada. Arriba un moment que ja no la vol però no aconsegueix treure-se-la del inconscient perquè a les nits es desperta pensant-hi.  

Volia comprendre i alhora condemnar el crim de Hanna. Però era massa terrible. Quan intentava comprendre'l, em feia la sensació de no jutjar-lo com calia. Si el jutjava com calia, no hi havia cabuda per la comprensió. Però al mateix temps volia comprendre Hanna; no comprendre significava trair-la un cop més. No m'ho vaig saber acabar. Volia acarar les dues coses: la comprensió i la condemna. I ambdues era impossible. 

No sé què hauria fet si un catedràtic d'història del dret no m'hagués ofert de treballar amb ell. Gertrude deia que això era fugir, fugir del repte i la responsabilitat davant la vida, i tenia raó. Vaig fugir i estava alleujat de poder fer-ho. 

...... Doncs bé, la fugida no és solament tocar el dos, sinó també arribar a algun lloc. I el passat, on vaig arribar com a historiador del dret, era tan ple de vida com el present. Tampoc no és com es podria suposar des de fora, que només observes la plenitud passada mentre participes de la present. Fer història significa obrir ponts entre passat i present, observar els dos marges i ser-hi operatiu en tots dos. Un dels meus camps d'investigació va ser el dret en el Tercer Reich, i aquí és especialment notable com el passat i el present desemboquen ràpidament en una realitat de vida. Aquí, la fugida no és ocupar-se del passat, sinó tot just concentrar-se decididament en el present i el futur i restar cec a tota herència del passat, la qual ens ha deixat marcats i amb la qual hem de viure.  

Entretant, de tot això ja fa deu anys. Els primers temps després de la mort de Hanna em martiritzaven les velles preguntes de si l'havia negada i traïda, si davant d'ella he restat culpable de res, si sóc culpable de res en la mesura que l'he estimada, si hagués hagut de de desdir-me, de desfer-me d'ella, i com. De vegades m'he preguntat si sóc responsable de la seva mort. I de vegades estava encolerit amb ella i pel dany que m'havia fet. Fins que la còlera va perdre la força i les preguntes van deixar de  ser importants. El que he fet i he deixat de fer i ella em va fer a mi... en això s'ha convertit justament la meva vida.

És trist que una relació que comença de manera accidental, marqui tant la vida de dues persones, sobretot la d'un noi de 15 anys, que ja no podrà tenir una vida plena. Potser en aquella època no era normal anar a un psicòleg que segurament l'hagués ajudat a trobar una sortida al seu sentit de culpa i l'hagués ajudat a refer la seva vida. La vida a Alemanya després de Hitler no va ser fàcil ni va ajudar a aquests joves...