dissabte, 11 d’abril de 2009

Bona Pasqua!



Diumenge-Dilluns de Pasqua
12-13 d'abril de 2009

Bona Pasqua a tots!
Aquesta felicitació no és tan corrent com el "Bon Nadal"! Sembla que la nostra societat tan laica hagi anat esborrant els diferents passos de la vida cristiana. Anem tornant a les festes "paganes" que el cristianisme va fer seves. No diem: Bona primavera! però sí diem que és Pasqua perquè ens regalen la mona.
No critico res ni ningú; tots som culpables o, per no parlar de culpa que tampoc queda bé, tots som artífexs d’aquests canvis.
Ara, avui, no des de l'enyorança ni de la nostàlgia, sinó mirant dintre meu, m’agrada recordar la Setmana Santa de quan era petita, de com la vivíem a casa, del que fèiem i del que no podíem fer. I de com hi participaven els pares.
Ja sé que en aquells "temps llunyans" hi havia pocs cotxes, però durant els dies sants, a Santa Eulàlia, que és on passàvem la Setmana Santa, ningú no l'agafava, el cotxe; si en veies algun et deies: algú està molt malalt que ha hagut d'agafar el cotxe!
El divendres sant es feia dejuni i abstinència i no podíem cantar ni riure, ni jugar gaire: Jesús moria en aquell dia i la tristor era el símbol que ho manifestava. I a les 3 de la tarda, féssim el que féssim, tots, petits i grans, ens aturàvem i resàvem el Crec en un Déu. Després silenci i tristor fins dissabte al matí, dissabte de Glòria. El papà lligava una campana enorme a una alzina de casa i a l'hora en punt, crec que a les 10 del matí, la feia tocar i tocar i tocar... i començava l'alegria de la Resurrecció! I senties totes les campanes de la gent del poble que tocaven a la mateixa hora.
Havíem anat als Oficis, el de dijous, recordant la institució de l'Eucaristia, amb el lavatori de peus que sempre ens agradava molt i el de divendres, deixant un altar buit completament, recordant la mort de Jesús. Érem petits, però seguíem tots els oficis. Eren llargs, però ja ho sabíem. La vetlla Pasqual, quan ja érem més grandets, amb una església plena de gom a gom, i amb la processó fora per encende el foc nou. I els cants, i l'alegria...
Després venia el xai rostit, el xai pasqual, i les mones! Però sovint les mones ens les trobàvem arribant a Barcelona.
És curiós: els records de Setmana Santa i Pasqua m'arriben lligats al meu pare; els del mes de Maria, amb flors a la Moreneta, lligats a la mare. Sembla que entre els dos anaven teixint fils molt prims però ferms perquè ens en quedés un record i un exemple per ara, que ja som grans.
No vull que tornin aquells temps; són passats i no encaixarien ara ni amb calçador en el món en què vivim. Han canviat els temps, la manera de veure i d’enfocar les coses, el pensament religiós, la vida cristiana, tot ha canviat. I la majoria de coses han canviat per bé. Amb tot sembla que als cristians ens faci com vergonya recordar i parlar de certs temes, com el de la Resurrecció. Justament avui que tenim teòlegs tan bons, que podem trobar explicacions i guies per entendre l’Evangeli seria bo que ho aprofitéssim i en parléssim. No per anar a convertir ningú sinó per convertir-nos nosaltres mateixos i donar exemple de vida i de coherència als nostres fills i néts.
Sí que m'agradaria que la família i l'església trobéssim una manera de viure aquests dies sense el dol extrem d'abans però sí d'una manera que tant els nens com els grans recordéssim una mica la història de Jesús.
Ja sé que hi ha famílies que ho aconsegueixen... però la majoria ha reduït o hem reduït la Pasqua al dia de la Mona. Dia que no s'ha de suprimir ni en broma perquè el goig de celebrar-ho amb els fills i joves i amb els 8 néts tan meravellosos que tenim, això sol, ja et fa venir l'alegria de la Pasqua, de la Vida, de la Família i de l'Amor!!!

I si voleu llegir una bona homilia de Pasqua llegiu aquesta.