L'art de viure
L'art de viure
de Goliarda Sapienza
Traducció: Anna Casassas
Col·lecció Tocs, 58
La Campana
Llegit l'abril 2009
Llibre molt llarg i complex. Ric en reflexions i diferent en formes. He tingut la mala idea de llegir-lo força dies abans de dormir; i no és bo. L'has de llegir de dia, ben assegut, i si pot ser amb un llapis per anar apuntant notes als marges. I no ho he fet i em dol. Ara no podré fer-vos veure tan com voldria la riquesa i la varietat d'aquest llibre. No descarto tornar-lo a llegir.
No es pot dir que no tingui una història però sí que és difícil explicar de què va la història. Són moltes vides, sempre a l'ombra de la vida de la Modesta, que es creuen i se'n van i tornen al voltant d'aquest personatge, molt difícil de definir.
La Modesta neix a Sicília, dins d'una família -si se'n pot dir família- desestructurada i plena de misèria. De ben petita descobreix el sexe; primer sola o amb en Tucci, un nano una mica més grandet que ella i després de manera brutal. També descobreix la maldat dins d'ella. Però una cosa i altra de manera natural, sense traumes, deixant que les situacions que viu vagin passant i vivint-les amb tota la seva força. No crec que tingui consciència del bé ni del mal. Tampoc no li han explicat ni n'ha tingut exemple. El que sí que té sempre, al llarg de tota la seva vida, és l’ànsia de saber, d'aprendre, de llegir.
Després, tancada en un convent, més tard en un palau i finalment convertint-se en "princesa" siciliana la Modesta conservarà tota la seva vida aquestes ganes de viure-ho tot i ja! sense pensar en ningú més. Estima tan a homes com a dones i tan fa el paper de dona forta que estima per ajudar com es converteix en una nina que necessita ser agombolada.
Té l'art de saber apartar del seu camí la gent quan creu que això és necessari; i si per una banda creus que és egoisme, per altra descobreixes que és la seva saviesa ancestral que veu la necessitat de llibertat del qui fa fora. Sobretot amb els fills, seus o protegits, que els tracta sovint de forma que sembla egoista i desmenjada i en canvi la resposta és un amor fortíssim, quasi carnal, que els seus fills senten per ella. En el fons és experta en l’art d’estimar en tots els sentits d e la paraula. Tothom se l’estima, i en part és perquè saben que sempre poden comptar amb ella. I que sap escoltar; quan vol. Però sovint reacciona de manera tan diferent de com ho faria una mare o una amiga amorosa... Suposo que has de pensar en tota la seva infantesa i joventut per entendre una mica el seu caràcter.
Tot això dins el marc d'una Sicília a la primera meitat dels S. XX, amb tots els canvis polítics que això comporta, i amb les lluites de partits de rerefons i també, sovint, a primera fila. La caiguda de Mussolini, el desengany del comunisme... i el saber sempre fer front al que se li presenta. I en contraposició, els seus desmais que la fan ser cuidada i estimada, la seva demanda de carícies, la seva "petitesa", que no ho és mai... són contrastos forts i importants que fan pensar en aquest personatge.
Una cosa curiosa de l'estil d'escriure d'aquesta autora és que sempre, al llarg de la vida de la Modesta, hi van sortint tant els vius com els morts. Les paraules que li deia el Tucci, de nena, les del Mimmo, del convent, del Carmine, el seu gran amor, de la Beatrice, la seva estimada... sempre apareixen en moments en què els necessita. Un món oníric molt típic de Sicília, crec...
Cap al final del llibre, en un moment en què ella ha de demostrar una serenitat que li costa viure diu: Ja no he tremolat com temia... No és indiferència, esmussament dels sentits per culpa dels anys, com havia sospitat. És la plena possessió de les emocions i el coneixement suprem de cada instant preciós que la vida et concedeix de premi si tens el pols ferm i el coratge...
Recomano fermament llegir-lo, tot i que té 639 pàgines i s’han de llegir amb tots els sentits per no perdre’t ni un bri de la riquesa que conté.
No es pot dir que no tingui una història però sí que és difícil explicar de què va la història. Són moltes vides, sempre a l'ombra de la vida de la Modesta, que es creuen i se'n van i tornen al voltant d'aquest personatge, molt difícil de definir.
La Modesta neix a Sicília, dins d'una família -si se'n pot dir família- desestructurada i plena de misèria. De ben petita descobreix el sexe; primer sola o amb en Tucci, un nano una mica més grandet que ella i després de manera brutal. També descobreix la maldat dins d'ella. Però una cosa i altra de manera natural, sense traumes, deixant que les situacions que viu vagin passant i vivint-les amb tota la seva força. No crec que tingui consciència del bé ni del mal. Tampoc no li han explicat ni n'ha tingut exemple. El que sí que té sempre, al llarg de tota la seva vida, és l’ànsia de saber, d'aprendre, de llegir.
Després, tancada en un convent, més tard en un palau i finalment convertint-se en "princesa" siciliana la Modesta conservarà tota la seva vida aquestes ganes de viure-ho tot i ja! sense pensar en ningú més. Estima tan a homes com a dones i tan fa el paper de dona forta que estima per ajudar com es converteix en una nina que necessita ser agombolada.
Té l'art de saber apartar del seu camí la gent quan creu que això és necessari; i si per una banda creus que és egoisme, per altra descobreixes que és la seva saviesa ancestral que veu la necessitat de llibertat del qui fa fora. Sobretot amb els fills, seus o protegits, que els tracta sovint de forma que sembla egoista i desmenjada i en canvi la resposta és un amor fortíssim, quasi carnal, que els seus fills senten per ella. En el fons és experta en l’art d’estimar en tots els sentits d e la paraula. Tothom se l’estima, i en part és perquè saben que sempre poden comptar amb ella. I que sap escoltar; quan vol. Però sovint reacciona de manera tan diferent de com ho faria una mare o una amiga amorosa... Suposo que has de pensar en tota la seva infantesa i joventut per entendre una mica el seu caràcter.
Tot això dins el marc d'una Sicília a la primera meitat dels S. XX, amb tots els canvis polítics que això comporta, i amb les lluites de partits de rerefons i també, sovint, a primera fila. La caiguda de Mussolini, el desengany del comunisme... i el saber sempre fer front al que se li presenta. I en contraposició, els seus desmais que la fan ser cuidada i estimada, la seva demanda de carícies, la seva "petitesa", que no ho és mai... són contrastos forts i importants que fan pensar en aquest personatge.
Una cosa curiosa de l'estil d'escriure d'aquesta autora és que sempre, al llarg de la vida de la Modesta, hi van sortint tant els vius com els morts. Les paraules que li deia el Tucci, de nena, les del Mimmo, del convent, del Carmine, el seu gran amor, de la Beatrice, la seva estimada... sempre apareixen en moments en què els necessita. Un món oníric molt típic de Sicília, crec...
Cap al final del llibre, en un moment en què ella ha de demostrar una serenitat que li costa viure diu: Ja no he tremolat com temia... No és indiferència, esmussament dels sentits per culpa dels anys, com havia sospitat. És la plena possessió de les emocions i el coneixement suprem de cada instant preciós que la vida et concedeix de premi si tens el pols ferm i el coratge...
Recomano fermament llegir-lo, tot i que té 639 pàgines i s’han de llegir amb tots els sentits per no perdre’t ni un bri de la riquesa que conté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada