dissabte, 18 d’abril de 2009

El vol de l'ibis roig


El vol de l'ibis roig
de Maria Valéria Rezende

Traduït per: Josep Domènech Ponsatí

Club Editor

Llegit l'abril 2009




Podem llegir a la contraportada:
L'autora d'aquesta novel·la ha creat dos personatges: un home i una dona, un peó i una prostituta. Ell, el Pas Ningú, ha marxat del seu poble perquè volia aprendre a llegir. Ella, l'Ibis roig, ha quedat atrapada a la ciutat. Es coneixen per accident. Ell no té com pagar-li el llit i es posa a explicar-li històries. Ella no té com pagar-li la companyia i es posa a ensenyar-li de lletra.
Tots els altres personatges de la novel·la, els que desfilen per aquestes mil i una nits brasileres, Maria Valéria Rezende probablement els ha conegut i sentit: fa quaranta anys que viu, com a monja i educadora, amb els sense nom i sense lletra -els Pas Ningú- del Nord-est brasiler. I no deixa de ser bonic que una monja, quan vol transmetre tot l'amor que li inspiren, hagi d'inventar-se una prostituta. Maria Magdalena no li queda gaire lluny.

La veritat, la fantasia i la imaginació desbordant com la mateixa naturalesa sud-americana formen l'estil d'aquest llibre. Dos éssers purs malgrat la brutícia i el fang que els envolta. És molt bonic de llegir, quasi poètic. La Irene, l'Ibis roig, es recolza en el Rosàlio, el Pas Ningú; no creu que pugui ser possible trobar un home així, ella que només coneix homes que no "li miren mai a la cara". ...si jo hagués sabut, molts anys enrere, que existia un home així, capaç de fer amb les paraules un món més gran que el meu, un món ple de històries per riure i plorar, que em tragués de les ombres de la por d'acabar sense ni tan sols haver començat a viure una vida que valgui la pena...
Una de les vegades que el Rosàrio es troba perdut diu: de vegades em semblava que no existia ningú, que les persones que recordava eren un pur invent meu, res més, jo era l'únic humà que vivia sobre la terra, tota la resta eren tan sols pensaments que jo mateix produïa, aleshores em venien ganes de desinventar el món i d'esfumar-me amb ell.

Cada capítol té nom de colors. I en cada un d'ells en Rosàlio explica part de la seva vida. I ella agraeix les paraules que són com música per adormir-se, per escapar d'aquest món tan dur i tan solitari. La importància de les paraules, de les històries, de saber explicar-les i que algú les escolti. Crec que actualment la gent s'ha adonat que ens faltava aquesta dimensió, que l'havíem perduda i per això proliferen ara els conte contes tan infantils com adults.

És un llibre molt recomanable, bonic de llegir i que et deixa amb una sensació agradable al cos i a la ment.

2 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

L'estic a punt d'acabar i l'has descrit molt bé, m'està deixant molt bon gust.

Maria Valéria ha dit...

Que lástima que no puedo decirlo en catalan! Pero les agradesco el leer mi libro y hablar de el allá tan lejos , del otro lado del oceano... Una sorpresa y una alegria descubrir los lectores, que nos son siempre da das a todos los escritores. Gracies, púes! Un abrazo. MValéria Rezende