dijous, 29 de setembre del 2011

Orígens





Orígens
de Amin Maalouf
Premi Méditerranée 2004

La Campana

Setembre 2011


Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonem quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom. Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I, com a fe, una antiga fidelitat!
A la biblioteca que em va deixar el meu pare, hi ha una obra preciosa que descriu l història de la família des dels primers segles fins al començament del segle XX. Igual que la majoria dels vell llibres àrabs, porta un títol llarg fet d'hemistiquis que rimen, que es podria traduir lliurement com "L'arbre de les branques tan llargues i altes que no es pot pretendre recollir-ne tots els fruits", en al•lusió al repte immens amb què es troba el investigador que vol reconstruir el recorregut de la família.
L'autor ens explica en aquest llibre els orígens de la seva família; no les arrels que com diu ell s'enfonsen a terra i mantenen l'arbre captiu; i això no li agrada.


És historiador i comenta que als 30 anys el van trucar que havia mort el seu pare. Se'n va anar a La Muntanya i va ser allà un temps. Va preguntar alguna cosa del seu pare, de la família, però no s'hi va aturar gaire. Al cap de molts anys un amic diplomàtic li va preguntar si tenia res a veure amb un cubà que duia el seu mateix cognom. Llavors li va agafar una mica la febre de buscar; sabia que un germà del seu avi havia marxat a Cuba i que hi havia viscut i mort. La seva mare li va enviar un plec de cartes antigues i li va comentar que a La muntanya en un armari hi havia molts papers antics. I llavors s'hi va posar com a historiador, buscant, anant a trobar els documents de la seva mare,parlant amb gent que encara podia recordar alguna cosa de la família... Tota la història gira al voltant del seu avi patern Botros.

L'àvia hauria estat l'única que m'hauria pogut dir què posava exactament la carta del seu germà, si jo hagués pensat a preguntar-l'hi... L'havia llegit i rellegit, les paraules per força se li havien quedat gravades a la memòria per tota la vida. Quin greu em sap haver tingut tan poca curiositat! La presència dels vells és un tresor que malgastem amb afalacs i paraules buides, i després ens quedem per sempre amb un pam de nas; darrere nostre resten uns camins imprecisos, que es dibuixen un trosset i es perden en la pols.
 
No explicaré aquí tota la història perquè és llarga i enrevessada; però verdaderament l'autor va fer una bona feina. En Botros guardava còpia de tots els seus escrits, de les cartes que enviava i rebia, de tot el que pogués deixar un rastre... I va ser un personatge controvertit, amb dubtes i problemes, pal de paller de la família, estimat i menystingut...


Nosaltres, les ànimes nòmades, venerem els vestigis i el pelegrinatge. No construïm res que sigui perdurable, però deixem rastres. I algun soroll que s'allarga.

Et vaig conèixer com un home lliure que es negava a confraternitzar amb els éssers de dues cares i es negava a reconèixer cap creador que no fos Déu. La gent segueix molts camins i es pensa que arribarà fins a Ell, però L'acaba oblidant i adora el camí i prou.

He gaudit llegint aquest llibre, amb la història d'aquesta família que com a cognom tenen el de la tribu, Maalouf, del poble, que a partir del Líban s'escamparà per tot el món. I que malgrat les separacions, les distàncies, les idees diferents, sempre se senten membres d'una mateixa família, d'un clan, que els marca i els diferencia. Seguim la història de la família a través de les convulsions de l'Imperi Otomà, i contemplem la diàspora de místics, francmaçons, professors, comerciants, somiadors, políglotes i cosmopolites. Veiem l’evolució de les persones, dels costums i de les idees i sobretot ens emociona l'amor a una família que és l'única pàtria d'aquest escriptor en l'exili.

És un llibre per rellegir; és massa bo per oblidar-te de frases, motius, històries...

diumenge, 25 de setembre del 2011

Masies vives




Masies vives

Santa Eulàlia de Ronçana

23 i 24 de setembre de 2011



"Masies Vives" és el fruit de la col•laboració de Ronçana Comerç actiu i el nostre patrimoni, les masies. És un projecte nascut a Itàlia i que s'ha estès per diversos països europeus. Té com a objectiu donar a conèixer les cases i entorns paisatgístics que han configurat el món rural dels nostres països des de fa molts segles, perquè descobrim els seus valors des de l'actual societat urbana.
Es destinen uns dies en els quals es poden visitar les masies. No es tracta pas de visites exhaustives. Cada masia mostrarà algun element d'interès artístic, històric o paisatgístic i oferirà productes de la seva collita o de la seva especialitat que els visitants podran contemplar o comprar. A Santa Eulàlia s'han apuntat al projecte 24 masies.
Santa Eulàlia és un poble de masies. Un poble que s'ha caracteritzat durant segles per tenir un poblament dispers, amb un paisatge composat de l'alternança de cases, camps i boscos, en uns barris distants els uns dels altre, on l'únic indret de petita concentració era la Sagrera, aquell espai que s'instituí en el segle XI entorn de les esglésies per tal que fos un lloc de seguretat, de pau enmig d'una societat dominada pels conflictes. El mas era el conjunt de terres i cases on hi vivia una família pagesa, que sovint era propietat d'un senyor laic o eclesiàstic. Les cases dels antics masos del segles XI i XII es convertiren, des de finals del XV i en el XVI, en el que a nomenem masies, moltes de les quals han arribat al nostre temps amb les transformacions corresponents.

Després de llegir tot això agafem el cotxe i comencem la nostra ruta. El nom de les masies sempre l'havia sentit de boca del meu pare, però la majoria de les cases no les havia visitades mai. I no hem tingut temps de veure-les totes perquè el cotxe se'ns ha espatllat i a peu la distància és molt gran i feia un sol que escalfava massa...
Noms com Can Burguès, Can Corder, Ca la Pujala, Can Bruno, Can Maranges, Ca l'Espelt, Can Brustenga, Can Manent, Can Falgar, Can Maspons, Can Pallàs, El Bruguer Vell, Can Galderic, Can Cabot, Can Maspons de la Vall, La Bastida Vella, Can Valls, Can Xico, Ca l'Unyó, Can Gafa, Can Barbany... noms que em porten records de infantesa, records del pare que tant s'estimava el seu poble...
Amb tot vam poder visitar-ne unes quantes, comprar verdura, fruita, ous, pollastre, conill, ànec, fruits sécs i formatges frescos i tastar el vi de diferents masies. La pena és que per raons òbvies la majoria de les cases t'ensenyen un raconet de la masia, però la porta de la casa està ben tancada. I a mi m'hagués agradat veure les cases per dins, sobretot aquelles que veus que han estat millor conservades, sense massa canvis.
A Can Ferrer en Miquel va fer una demostració de forja de ferro, jo que havia vist al seu pare ferrar tants cavalls en aquella casa!
A Can Brustenga, tot passant per l'entrada, la capella i el pati de davant, van oferir el pati del darrere per un concert de l'Escola de Música de la Vall del Tenes i de l'Escola de Música DA CAPO. Va ser dissabte a la nit i a mig concert es va posar a ploure. Però la gent es va anar aixoplugant a les quadres i altes indrets i van poder finalment fer un tast de productes de la terra que l'associació Comerç actiu havia preparat. Can Brustenga, la casa, com va dir el Joaquim, on va néixer el nostre pare, el nostre avi, el nostre besavi, fins a vuit segles enrere... Sempre em toca el fil sensible quan parlo de la casa pairal que conserven el Francisco i la Carme i que sempre tenen oberta per qui vol fer-hi una ullada. I on ens reunim el dia de la Patrona tots els Brustenga que ho desitgem.
Bona iniciativa la de Comerç actiu, gràcies a les masies que ens han obert una petita porta per saber alguna cosa més de la història del nostre poble, i que aquesta iniciativa segueixi any rere any fins que les tinguem totes ben vistes i, de pas, puguem comprar i assaborir els productes de casa nostra.

dijous, 22 de setembre del 2011

“Les arrels trivials del fonamental”


“Les arrels trivials del fonamental”
a càrrec de Jorge Wagensberg

Aules dels Enginyers Industrials de Catalunya
Sala Torelló
Col•legi Casp

21 de setembre de 2011


Intentaré fer un petit resum del que s’ha dit avui en aquesta conferència. Hi he anat pensant que no entendria res però quan qui parla és una persona que coneix a fons el tema i que li agrada aconsegueix que sense conèixer tu res del tema arribis a entendre alguna cosa.
El trivial pot ser sinònim de banal, de sense importància però no hi ha cap llei de la natura que no tingui una arrel trivial. Per tant és molt important el que és trivial.
Hi ha tres menes d’arrel trivial: el trivial circular, el trivial blindat i el trivial estadístic.
Trivial circular és quan dius per exemple: el triangle té tres angles. La paraula triangle ja inclou el fet de tenir 3 angles. O dir: tots els gats són felins.
Trivial blindat: És quan inclous totes les possibilitats, dues, tres, o cent, però que fora d’aquestes possibilitats no n’hi ha més. Per exemple: si tires un objecte a l’aigua pot flotar, quedar-se mig submergit, enfonsar-se, desfer-se...
Trivial estadístic: Quan de totes les possibilitats n’hi ha una més probable. I ha posat l’exemple del Cosmocaixa que tenen una caixa de vidre plena de pilotes de ping-pong que es mouen i només veus una taca. Però que amb una llum estroboscòpica pot seguir el camí que fan; i n’hi ha un més comú que altres.
Aquestes arrels trivials les ha explicades dins el món de la matemàtica, de la mecànica, de la física, de la física quàntica, de l’economia, de la biologia, de la sociologia... Sempre, darrere una llei natural trobes l’arrel trivial. Per tant és molt important.
Parlant de l’evolució ha dit que és important conservar la identitat però que sovint es necessita una simbiosi per a sobreviure. I que l’evolució es presenta molt abans que ho necessitis. Per exemple els dinosaures en un moment donat els van sortir plomes. I no les necessitaven per res. Però quan van arribar les glaciacions només van sobreviure els que estaven proveïts de l’abric de les plomes. o sigui, la solució arriba abans que el problema. Per això és tant important la diversitat d’espècies, inclosa la humana. Perquè un dia llunyà pot ser que sigui necessària aquesta diversitat.
Quan hi ha una manada de zebres i arriba un lleó la zebra no ha de córrer més que el lleó sinó més que les altres zebres. Això beneficia a les dues parts: el lleó té un camp més fàcil per atrapar una zebra i la zebra té més possibilitats de salvar-se que anant sola.
Un home amb llibertat, sol, guanya independència i en grup perd independència però guanya seguretat.
També ha explicat que Arquímedes, al segle III abans de Crist, va descobrir el número pi, en un temps quan no hi havia números, sinó lletres gregues i que el 0 no existia. Ho va fer a base de dibuixar un triangle dins un cercle i una altre fora. Després un quadrat, dins i fora del cercle; després un pentàgons, i així fins fer una figura tan polièdrica que
va resultar quasi rodona i va poder fer els càlculs. Càlculs que jo no us puc explicar perquè massa he fet per entendre i recordar ara tot el que estic escrivint. També ha dit que dins els decimals de pi es troben totes les dates de naixement de tothom, els DNIs, etc.
El número pi és un número real amb infinits decimals; i nosaltres treballem amb números i mides amb poca precisió.
I ha acabat amb aquesta definició: Progrés és guanyar independència respecte a la incertesa de l'entorn.
M’agrada que m’expliquin bé i de manera entenedora coses que no he estudiat mai ni he llegit. Encara que molt poc, però sempre et queda alguna cosa i penso, a més, que el meu cervell fa un petit esforç que també va bé.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació




Viatge a Croàcia i Eslovènia
Presentació

del 10 al 17 de setembre de 2011





Hem estat una setmana a Croàcia i Eslovènia. La veritat és que són pocs dies per veure i visitar tot el que hem fet. Ara ens agradaria repetir el viatge, tranquil•lament, aturant-nos on volguéssim i visitant el que ens ha quedat en el tinter. 
Hem estat un grup de 28 persones, diferents de manera de fer i pensar però ben avinguts. I el guia, el Juan Pedro, amable, amb humor i paciència, ens ha explicat la història del país, la última guerra i la seva pròpia experiència. I és força curiosa. El seu avi va emigrar a l’Argentina i després a Xile l’any 1922 fugint de la fam i la pobresa del seu país. A Xile va conèixer una gallega i s’hi va casar. I van tenir una fills, la mare del Juan Pedro, que es va casar amb un espanyol - francès. Ell i el seu germà van néixer a Xile i allà es va casar amb una croata, guapa i riallera amb qui va tenir dues nenes. Rere una beca d’estudis van anar a parar a Split, a Croàcia, i allà viuen i treballen contents i feliços. El Juan Pedro, a més de treballar a l’agència, organitza pel seu compte viatges "d’arrels”. Contacta amb gent de Xile oriünda de Croàcia i, amb les dades que li donen, busca el lloc on vivien els avis, si queda algú de la família... i quan ho troba els ho comunica i llavors els organitza el viatge per conèixer les seves arrels. Són viatges emotius i que el motiven.
Croàcia té molts kilòmetres de costa, amb unes vistes meravelloses i una aigua transparent. Des de les muralles o els penya-segats pots distingir els peixos del mar. És llarga i prima i al nord s’eixampla i tens una part interior, boscosa i freda. Seguint la costa dàlmata hi ha 1185 illes, tantes, diuen ells, com taques negres tenen els gossos dàlmates, raça dels país.
La moneda del país és la kuna, que vol dir “marta”. I el nom ve de quan els comerciants pagaven les mercaderies amb pells de marta. 7 kunes són un euro.
Estan en tràmits per entrar a la Unió Europea l’any 2013. No hi ha hagut encara cap referèndum però ja estan fent reformes que saben que els demanaran. No estan gens convençuts. Saben que Europa els vol per l’aigua. Croàcia és un país molt ric en aigua i és una reserva per Occident. Ells creuen que perdran més que guanyaran però saben que no poden aturar-ho.
Els primers habitants coneguts van ser els il•liris; els croates, tribu eslava, van arribar procedents de Ucraïna. En el S. IX es va declarar estat independent sota el rei Tomislav juntament amb una part d’Eslovènia, de Dalmàcia i de Bòsnia. Va estar sota l’imperi austro-húngar, l’Imperi Habsburgo, i sota els Otomans. Després arribarà Itàlia que ho vendrà als Venecians. I finalment arriba Tito i vol unir tots els pobles eslovens del sud, Iugoslàvia. En el fons aquests sis països no van ser mai independents. Tenien fronteres, però sempre van estar sota d’altres nacions.
Tito va aplicar un comunisme light; mai no va voler donar poder a Rússia. I la gent estava contenta, la majoria, perquè va fer que tothom tingués sanitat, escola, feina i pis, segons el número de persones de la família. Aquests pisos els pagaven amb una part ínfima del seu sou. Quan va morir Tito el van poder acabar de pagar i passar a ser propietaris. Encara ara segueixen el model de Tito en la sanitat i l’ensenyament. Quan un mana i no deixa opinar els altres és més fàcil fer coses... No del gust de tothom, però el país va tirar endavant i, tot i reconèixer les coses que Tito va fer malament, també diuen que li deuen molt.
Tot i això jo hi veig la falta de llibertat. La filla del nostre guia volia estudiar piano. A l’escola de música van decidir que la nena tenia més aptituds pel violí, i només pot fer violí. La nena se n’ha cansat, li agrada el piano, i ja no fa música. La classe particular és massa cara... Però ells no ho veuen malament.
Tito va formar govern amb un delegat de cada un dels sis països, més dues províncies que va fer autònomes, Kosovo i Voivodina, que va separar de Sèrbia perquè aquesta no fos tan gran ni tingués tanta força. En les votacions hi havia doncs nou opinions. Però es va voltar de serbis en el poder. Va deixar escrit que el dia que ell faltés manés un any cada representant de cada país. Però els serbis no ho van admetre i, amb l’ajuda de Montenegro i de part de Bòsnia van començar a ocupar a la força els ajuntaments de tots el pobles. La guerra va ser molt dura. Des de Montenegro bombardejaven Dubrovnik sense miraments. Hi ha parts de Croàcia amb mines antipersones que no saben on estan col•locades.
La voladura del pont de Mostar, a Bòsnia, va ser un acte simbòlic; quedaven quatre ponts més però el que van ensorrar era el símbol d’unió entre musulmans i cristians. I amb això van voler marcar bé la separació de les dues religions, quan fins llavors vivien junts i barrejats, fins i tot casant-se entre ells.
Quan va arribar la independència cada país ha intentat tirar endavant. El turisme és la seva més gran font d’ingressos. I el país s’ho val. Actualment tenen 119 partits polítics, però només dos tallen el bacallà...
Pot ser que en aquest resum hi hagi inexactituds, però és més o menys el que he sentit i m’han explicat i recordo d’aquests dies.
Aniré fent entrades dels llocs que hem visitat. A poc a poc perquè hem vist molt i hem escoltat molt.


diumenge, 18 de setembre del 2011

L'últim dia abans de demà




L'últim dia abans de demà
de Eduard Márquez

Empúries Narrativa

Setembre 2011


Frases curtes, esqueixades. Tres temes intercalats en cada paràgraf. Ell, separar de la Nora i amb les cendres de la petita Jana. Ell, amb el seu amic Roger i la Francesca, al col•legi dels hermanos, a la universitat. Les dues famílies: la seva i la del Roger.
Adolescents, drogues i sexe. Art barrejat amb orgies. Tot això li ve al cap quan un dia troba al Roger amb un carret al carrer, tocant una harmònica. No s'atreveix a acostar-s'hi.
Presenta com a general i normal una joventut marcada per la droga i el sexe, l'art portat a l'extrem, l'assetjament dels hermanos... No sé. Ho veig com una reflexió d'algú que ha estat tocat en la seva joventut i no ha sabut elaborar-ho i assumir-ho, i llavors ho exagera tot per normalitzar-ho i normalitzar-se.
És àgil en la manera d’expressar-se però no puc dir que el llibre m'hagi agradat. I és una llàstima. Perquè amb els personatges que descriu es podria haver fet una gran novel•la. Les dues famílies tan diferents, la reacció dels nois davant de la família de l’altre, el caràcter especial dels dos nois que podia haver donat molt a l’obra, la Francesca, bipolar?, alegre, inquieta, demanant sempre TOT i JA!... La Nora, la mort de la petita, els motius, tot hi és per tenir una bona -per a mi- novel•la.
Potser aquest tipus de literatura és bona i agrada a força gent, però jo no m'hi he trobat a gust.

divendres, 9 de setembre del 2011

Jaume Carbonell -Retrospectiva-


Jaume Carbonell -Retrospectiva-

CaixaForum

8 de setembre





Jaume Carbonell diu: El món del pintor es mou en una ambivalència entre l'observació de l'exterior i el procés creatiu interior.
Reclòs en el silenci el pintor espera que qui contempla les seves obres vagi desgranant el rosari de secrets que amaguen.
La meva manera d'explicar-me de sempre ha estat icònica. Per dir-ho d'una altra manera: l'expressió plàstica que faig servir sempre és propera al meu món desconegut.
Sóc figuratiu perquè les imatges són dins del món que m'envolta.




Pintura d'aspecte infantil, natural, clar i net amb influències fauvistes i cubistes. És agradable de contemplar; barreja el món de cada dia, les accions qotidianes, amb d'altres  una imaginació desbordant. Veus un dinar familiar i a sobre un cavall volant al galop amb una parella a sobre, i un sant, crec que Sant Antoni Abad, al costat d'un noi contemplant rere les plantes una noia nua que es banya.


El que vaig veure, però, és que "copiava", s'inspirava, en temes d'altres pintors. Els nens a la sorra de Sorolla, un paisatge de Miró, el circ, crec, de Seurat o d'un de la seva colla...  i molts d'altres.
Pel fet d'anar sols, sense guia, ningú no ens ha pogut explicar perquè ho feia.
Si algú ho sap agrairé el comentari.
Era partidari d'aplicar el principi del ritme universal de la vida que predicava el seu gran mestre Rafael Benet, i que venia de Grècia, dels grans italians, de Cezanne, de Mompou, i de tots aquells que havien defensat els eterns principis de l'art.
L'Arcàdia feliç, era un tema que l'entusiasmava. M'ho de mirar i llegir perquè no n'havia sentit a parlar mai. Quanta, quanta ignorància!
Exposició relaxant i viva. M'agradaria saber més coses d'aquest pintor. Quina falta ens ha fet avui l'Isabel Larruy, la nostra estimada i cultíssima guia i amiga!

dijous, 8 de setembre del 2011

Retrats de la Belle Époque




Retrats de la Belle Époque


Caixaforum
amb els Amics del MNAC

8 de setembre de 2011




La Belle Époque es situa entre el final de la guerra francoprussiana i la Primera Guerra Mundial, des de l'última dècada del S XIX fins a l'any 1914. L'exposició està molt ben organitzada: comença per l'època rica, de pujança econòmica i acaba quan tot comença a fer fallida: i tot això es reflecteix naturalment en la pintura.
En plena eufòria de la fotografia qui tenia diners volia una pintura per poder diferenciar-se de la resta i per això en aquest temps trobem molts retrats. És curiós veure la mateixa persona pintada per dos pintors diferents, com per exemple Cléo de Meromé, ballarina, pintada per Boldini, sensual, bellíssima i en un altre quadre pintada per Benedito que més aviat se la veu com una burgesa rica i temorosa. Naturalment l’identifiques més amb Boldini!


Hi ha quadres de força pintors però destaquen per importància Sargent, pintor excepcional de retrats, influït per Velázquez, que durant 10 anys es va dedicar exclusivament a pintar la família Boit; en acabar va fer un canvi total i es va dedicar a paisatges i belleses exòtiques. Vernon Lee i la figura de l’empresari Boit són les que més m'han agradat. I sobretot la dona de verd, 'Duquesa de Sutherland'.




Boldini, pintor de belleses sensuals i atrevides i de nens i persones en postures desenfadades, com en moviment. Té quadres bellíssims. Destaca La senyora de rosa.



Sorolla, prou conegut per tothom, en aquesta exposició destaca especialment el retrat de la seva filla Maria, Maria amb barret, exquisit.


Ramon Casas, amb "La Sargantain (o Júlia)", primer amant i musa i després muller, noia del carrer. Té una força enorme, uns ulls que et travessen i s'agafa fort a la cadira deixant veure la força sensual del seu cos a través de la roba. No et cansaries de mirar-lo. Casas va trigar a casar-s'hi perquè la família no volia aquella noia senzilla, sense status social.


Rusiñol i Steinlen ens ensenyen la part de la societat que no entrava en aquesta roda. Retaten les prostitutes que, mal pagades a les fàbriques, havien de fer el carrer en sortir per podar arribar a fi de mes. I Toulouse-Lautrec no podia faltar amb els seus retrats foscos de les nits parisines tan característics.



I ja al començament de la davallada Anglada Camarasa ens regala una Sibil•la, personatge necessari quan arriben moments de penúria,


i també podem veure la desesperació i la solitud en retrats de Schiele, malalt mental, i Kirchner com La cuina alpina; aquest últim és colpidor perquè vol donar vida a la pintura amb els colors però la seva figura abandonada sobre la taula i l'aspecte de càpsula tancada o cercle de l'habitació et mostra amb impudícia el seu desesper.


En resum, una gran exposició, amb pintors coneguts i no tan coneguts, tots units per una època determinada i unes circumstàncies semblants i tan diferents entre ells.


Val la pena anar a veure l’exposició!


dilluns, 5 de setembre del 2011

Sopar japonès



Sopar japonès



3 de setembre de 2011

A casa
amb Hirotoshi Kikuchi



Moltes coses teníem per celebrar: els 40 anys del Guillem i els 68 del Jaume, el sant de la Marta, la Clara i la Berta, el 12 anys de casats del Jordi i la Marta -bodes de seda- i els 42 anys de casats nostres. I vam decidir demanar els serveis del càtering de Hirotoshi Kikuchi, japonès que et ve a casa amb la nevera portàtil i un enorme carro de la compra i et munta un sopar per 18 persones que érem, comptant nens excepte el Jordi petit, en una hora i mitja. És un geni de rapidesa i eficiència.
Va ser molt divertit veure com anava fent els diferents tipus de sushi, les gambes farcides d'arròs, l'arròs embolicat amb soja, els fideus, les brotxetes de pollastre i verdura, la tempura... tot amanit amb salsa de soja i una altra que no vaig aconseguir entendre de què era. Tot va quedar fet i a punt per poder gaudir d'un sopar diferent sense cap feina per part meva ni de pensar què faig per sopar?, ni comprar, ni cuinar, ni fregar! I a més, boníssim!
I el més divertit va ser veure tots els néts enfilats el ampit de les finestres de la cuina contemplant la feina de l'artista!
En Joaquim i la Núria van baixar també a sopar perquè la Núria no parava de dir que li "encantava" el menjar japonès, i després d’haver-me proveït tot l'estiu d’ous i enciams no m'hi podia negar! I ens venia de gust compartir amb ells aquest tipus de menjar.
Ens ho vam passar molt bé, tot era molt bo i ens hem quedat la targeta per si volem repetir un sopar com aquest a Barcelona, sense nens, amb amics.
I vam bufar espelmes i va haver-hi regals, i tots vam ser feliços i vam menjar anissos! I així s'ha acabat l'estiu!



La Catxaruda


La Catxaruda
Santa Eulàlia de Ronçana

Estiu 2011


Ha estat la "meva" botiga de l'estiu. Al començament la Núria m'assortia d'enciam, tomàquets, albergínies i ous però quan els fills van anar arribant i la producció va anar de baixa se'm va acabar la bota de Sant Ferriol. I vaig descobrir una botiga nova: La Catxaruda, on abans era Can Meranges. Ho porta un aparella molt jove, la Marta i el seu xicot, el Gerard, ajudats pels pares dels dos. A més de productes locals com embotits, iogurts, llet, formatge i carn ecològica tenen també tota mena de melmelades, fruits sécs, herbes, llegum, ous, vins, cerveses i, sobretot verdura i fruita recent collida de l'hort! Estan recuperant els diferents tipus de tomàquets de la comarca del Vallès i pots triar entre el cor de bou, rosa ple, pometa, montserrat, tardà, palosanto, rosa de penjar, ramellet... tots gustosíssims; enciams, albergínies, carbassons, pebrots, cebes, patates, i fruita de Lleida que els arriba un cop per setmana.
Dóna gust arribar a la botiga i dir: Marta, em podeu anar a collir uns quants tomàquets i un parell d'enciams? I mentre el pare va a l'hort fas petar la xerradeta amb una noia il·lusionada en la seva nova feina, i amb ganes de buscar i trobar tot el que li demanes. Es decanten força per productes naturals i fins i tot tenen ja bolquers i aliments infantils naturals.
Enhorabona, parella, força i ànims i que aconseguiu tirar endavant aquesta botiga amb la mateixa il·lusió i empenta amb què heu començat!
Per cert, la paraula Catxaruda ve d'una sopa que es feia al Vallès.
La Catxaruda o escatxarrutada, és segons el folklorista Joan Amades, una escudella que es cuina a l’Alt Vallès. El cuiner vallesà Pep Salsetes, en va sentir parlar per primer cop a Santa Eulàlia de Ronçana, espai on resideix aquesta botiga, però la seva veu s’estén gairebé arreu del territori vallesà.
L’escudella catxaruda, està composta dels productes que dona l’horta a cada temporada; col de pell de galàpet, patata del bufet, blanc o negre, mongeta del ganxet, mongeta or i plata, mongeta del genoll de crist, bròquil de Santa Teresa, cigró menut, pastànaga etc. Carn; pollastre, porc o vedella. Pasta; fideus, arròs etc. I algunes boletes petites de sagí que aromatitzen i li donen més sabor a la catxaruda. Com podeu veure, aquest és un plat que demostra la senzillesa de la cuina del nostre entorn però a la vegada la diversitat d’elements que la composen la fan rica en proteïnes, en gustos, en textures…El que li poseu depèn de vosaltres i del què ofereix el vostre entorn natural.
No trobeu que hem perdut vocabulari i que hi ha molts d'aquests ingredients que no coneixem?
I diuen que els van dir que va a ser de Can Brustenga d'on van sentir aquest nom. Jo, la veritat, no l'havia sentida mai ni al meu pare ni a ningú de la família. Però benvingut sigui l'origen si és aquest!

divendres, 2 de setembre del 2011

Casament Genís i Laia


Casament Genís i Laia

1 de setembre de 2011

Can Ribas

S'han casat el Genís i la Laia! Després d'anys estudiant i treballant a Alemanya i poc temps després d'instal•lar-se a Barcelona de nou, han rebut el regal d'una oportunitat per  anar un parell o més d'anys a Beijing; i naturalment han acceptat més contents que un gínjol! S’han posat a estudiar xinès a estones que els quedaven lliures mentre preparaven el casament...
I han decidit formalitzar a seva relació casant-se. I el que és més bonic és que els ha casat el Joaquim, el pare del Genís, alcalde de santa Eulàlia de Ronçana. Ha estat un casament ple de il·lusió i alegria, de bon fer i d'harmonia, de somriures i rialles.
Sempre he recordat amb carinyo un casament jueu, de la Sílvia i el Rafel, que els va casar el pare del noi, rabí de la sinagoga de Barcelona. Em va emocionar veure un pare beneir en públic el seu fill...
Ara no tocava beneir però sí fer unes reflexions que van ser molt emotives i dir paraules escaients. I en Joaquim ho va aconseguir, amb la veu una mica trencada per l'emoció i amb el seu posat d'alcalde, amb la bandera amb

els colors del poble. La Laia va parlar, molt emocionada, del seu pare mort fa tres anys; del seu caràcter alegre i va donar les gràcies a la seva mare i germà i al Joaquim i la Núria per haver-los educat als dos en uns valors semblants que ells volien conservar i transmetre als seus fills el dia de demà.
A saltirons i al ritme de la música es van dirigir cap a l'aperitiu. El Genis amb smoking, molt guapo, i la Laia preciosa i elegantíssima amb un vestit que li esqueia d’allò més. Són una parella que fa molt goig, la veritat.
Pels qui no coneixen Can Ribas és un lloc idíl•lic. Amb una vista privilegiada i amb unes persones amb una imaginació fora del corrent. Des de testos al llarg del camí amb fruites ensucrades, a llaunes amb diferents menges, a una parella "armats" amb un ganivet per obrir ostres que t'anaven oferint, una noia oferint-te caviar alemany amb vodka, quasi obligant-te a prendre’l tal com s'ha de fer, bevent el vodka de cop, carretons de formatges i fruits sécs del país, de brètzels, pa sucat amb diferents olis del país, un enorme Parmigiano buit de dintre i ple de trossets d'aquest exquisit formatge... gambes a la planxa, tacos d'entrecot, de cansalada a la brasa, salsitxes alemanyes, i no sé quantes coses més. Cal remarcar una petita carpa, fosca, on et donaven guacamole abans d'entrar i dins et trobaves un mexicà tocant la guitarra i una noia servint vasos de tequila, en estricte silenci, no et deixaven obrir boca. La veritat tot molt divertit, diferent i variat. I els nuvis pertot i en tots els llocs, movent-se parlant amb tothom... una delícia.

Els cosins Brustenga

Desprès del sopar el Genís va explicar la història de la parella, des que es van conèixer fins aquest dia, i va ser molt, molt divertit.

I el ball, amb música de tots els temps, vam recordar cançons de la nostra època! I al final, a peu el jovent, -havien portat tots bambes, ja estaven avisats- van anar fins a casa el Genís on van seguir la festa fins a les 9 o 10 del matí.

Casament original, diferent, però sincer i emotiu. Aquesta joventut no surt als diaris però són els qui han de fer anar endavant aquest país nostre estimat.
Per molts anys, Laia i Genís, que sigueu molt feliços, que aprofiteu cada instant de la vostra vida i que no us oblideu de tots nosaltres; feu-nos saber de tant en tant què és de la vostra vida.
Un petó