Associació Abló Pkédé

Associació Abló Pkédé
Juliol de 2009

Molts records per a IVANOV

Molts records per a IVANOV
de Pep Tosar i Albert Tola
a partir de l'obra d'Anton Txèkhov

Círcol Maldà

24 de juliol de 2009

Guió: pep Tosar i Albert Tola

Direcció: Pep Tosar

Actors: Pep Tosar, Cristina Cervià, Victor Pi, Xavi Frau, Laura Aubert, Rodo Gener

----

Hem descobert el Círcol Maldà. Teatre petit, seixanta persones, asseguts en cadires de boga i en una habitació que podria ser una sala d’estar d’una casa de família. Pintures a les parets i un espai tan reduït que nosaltres, que sèiem a la primera fila, més d’un cop vam haver de retirar els peus per evitar que ens els trepitgessin. Semblava que l’obra es representés per a nosaltres i una colla d’amics. Ens va agradar molt l’ambient.
L’obra no la coneixia, però jo anava amb la idea de veure Txèkhov i al començament em perdia. És una recreació d’una obra de Txèkhov, feta pel mallorquí Pep Tosar i per Albert Tola i adaptada als temps actuals. Són pocs actors i excel•lents. I a més toquen diferents instruments musicals i canten molt bé.
Hi trobem dos ambients. Al final de l’escena és el moment actual; davant, separat per un tul, els records. I sobre el tul s’hi projecten escenes de quan els protagonistes eren joves i vivien una vida bohèmia i feliç.
Ivan –Ivanov- és un escriptor que està desencisat, que no troba sentit a la seva vida i li sembla que tot el que ha fet no ha servit per a res. I, a més, la seva dona a qui estima molt, està malalta de càncer –a l’obra de Txèkhov era tuberculosi- i no ho pot admetre ni pair. Té por, no vol afrontar-ho. La dona, una excel•lent Cristina Cervià, demana a un amic comú que torni de Londres i faci un documental sobre la vida i l’obra del seu marit, pensant que potser això li aixecarà la moral. Aquest amic també estima la dona, i els tres ho saben. Són amics de sempre; i molt bons amics.
Hi ha moltes escenes boniques, que emocionen o que impacten. Jo em quedo amb l’escena en què una parella jove representa el comiat de “La Gaviota” que havien interpretat els protagonistes en la seva joventut. La cara de l’Anna, ja malalta terminal, la del amic, patint per l’ l’Anna i pel marit i emocionat veient la semblança dels joves amb els seus amics, i el marit, la cara de dolor, de força interior intensa, brutal... és impressionant! Els ulls d'en Pep Tosar em perseguiran una bona temporada...
El títol ve donat per un dels contes del Ivan, quan un personatge es troba amb un nen que podria ser ell de petit i li diu: records a tots, pensant que es trobarà amb tots els amics de la seva vida. I aquesta frase és la que diu l’Anna a la jove que la representa quan acaba el diàleg: records a tots, veient en ella la seva pròpia persona d’uns anys enrere.
Hi ha intercalat en el text un discurs de Bernhart, un relat de Nathalie Sarraute “Ich sterbe”, el comiat de “La Gaviota”, la requisitòria final de Passolini a “Ostia” i cançons de Pink Floyd i Paul Simon, representades en directe.
Tots les diàlegs, els monòlegs, els pensament d’aquests personatges són per treure un boli de la butxaca i anar apuntant frases. L’obra és molt bona, està molt ben representada i és més digna de qualsevol teatre de Barcelona que moltes obres que hem vist.
Una molt bona obra per acabar la temporada! Una obra que et deixa "deures" per fer; et fa pensar, t'emociona, t'agradaria parlar-ne amb gent que l'hagués vista...

Winesburg, Ohio

Winesburg, Ohio
de Sherwood Anderson


El cercle de Viena


Juliol de 2009

És un llibre molt bo, m’ha agradat molt. Si el que busques és una història amb intriga i amb una línia definida del començament al final, millor no el comencis.
És una pila de històries. Totes sobre persones que viuen en un petit poble de l’oest americà. Un poble on sembla que no hi passi res d’important, amb persones anodines. Però cada personatge té un món interior del qual potser ni ell mateix n’és conscient, ple de paraules i de pensaments. I són aquestes paraules, aquests pensaments els que conformen les històries. Paraules que de vegades surten de cop, de qualsevol manera, i altres vegades queden dins la persona recremant-la, fent-li mal i muntant així la seva particular història. Hi ha un noi, periodista local, que és una mica el fil conductor de totes les històries però sense cap protagonisme especial.
Al començament de cada capítol, de cada història, l’autor ens explica minuciosament, però sense que et cansi gens, l’habitatge del personatge, el seu nom, a què es dedica, fins que et fa la impressió que el coneixes de tota la vida; petits detalls que no semblen importants, i que sovint no ho són, però que fan de marc de la història.
L’obra està molt, molt ben escrita. Com em va dir qui m’ho va recomanar, literatura de la bona, i la traducció impecable, amb girs nostres que crec que expressen perfectament el que vol dir l’autor. Chapeau!

Les germanes Grimes

Les germanes Grimes

de Richard Yates

Traducció de Jordi Martín Lloret

Proa

A tot vent

Ed. 62

Juliol 2009

Llibre ben curiós. L'anava llegint i no sabia si m'agradava o no. Finalment he decidit que sí, tot i que et presenta unes vides que jo, dins la meva bombolla de benestar i pau i harmonia, no conec personalment i em costa creure que es pugui arribar a un grau tan alt de humiliació i falta de dignitat personal cap a un mateix i cap als altres. I sóc conscient que aquest tipus de persona existeix, que viu -que malviu-, i que potser no veu sortida a la seva vida o no la busca o... el que sigui.
Una mare, separada del marit, i dues filles. Per la feina i per la seva inquietud o, millor dit, inseguretat, les fa canviar de poble i escola cada dos per tres. Les dues filles són ben diferents, ja de petites. La gran, es casa i té fills; la petita estudia, treballa i va d’home en home sense trobar mai la persona amb qui poder compartir definitivament la seva vida. La mare, xerraire i amb ganes de cridar l'atenció, depenent de les filles encara que vulgui expressar el contrari; patètica quasi sempre. I cap de les tres entén a les altres, ni en fa l'esforç. Però es troben i parlen i, sobretot, beuen.
És curiosa la relació de les germanes quan són petites. La gran sembla més sencera que la petita, la calma, li explica coses, i busca una vida que ella espera tranquil•la, amb marit i fills. La petita, sempre amb por de quedar-se sola, amb enveja de la gran perquè és més maca, perquè surt amb nois... Guanya una beca i estudia a la universitat. Cap de les dues té confiança amb la mare, a la llarga serà un llast per a elles; les dues voldrien al pare. Però el pare té prou feina per sortir-se'n amb la feina i les veu quatre cops a l'any.
Ja grans, la petita anirà d'home en home -no puc dir d'amor en amor- buscant potser la companyia que demanava de petita. Però fins i tot la primera vegada que fa l'amor, amb un soldat del qual no en sap ni el nom, no se li veu cap emoció. I quan, finalment, sense feina i sola, anirà a buscar ajuda a l'únic lloc on pot trobar-la, veus el final d’una vida sense sentit, sense il•lusions, sense cap fita important. I, amb tot, fins a l’últim moment tindrà relació amb la germana, obviant l'ajuda quan a ella no li va bé i parlant-ne contínuament com si volgués que els remordiments li sortissin per algun lloc.
Es llegeix bé perquè està molt ben escrita i la relació mare-filles-germanes és per estudiar-la o parlar-ne en un club de lectura. En trauríem més que no pas jo sola.

La ruta blava

La ruta blava
una adaptació del quadern de viatges
La ruta blava: viatge a les mars del Sud,
de Josep Maria de Sagarra

Grec 09
Teatre Romea

9 de juliol de 2009




Direcció: Josep Galindo
Dramatúrgia: Pablo Ley
Direcció artístic: Josep Galindo i Pablo Ley (Projecte Galilei)

Actors: Jordi Martínez, Manel Dueso, Rosa Galindo, Quim Dalmau, Luc Olivier Sànchez, Jordi Banacolocha, Oscar Kapoya, Iva Horvat

M’he rellegit “La ruta blava” abans d’anar al teatre i m’he reafirmat en la idea que ja tenia, que veia molt difícil portar al teatre aquesta obra d’en Sagarra. I quan he vist que al “poeta” el representava en Jordi Martínez encara he tingut més por: ja veia Ventdelplà al teatre! Però igual que a “Antílops” aquest actor em va sorprendre agradablement, també en l’obra d’en Sagarra m’ha agradat força. De fet, és l’actor que més m’ha agradat en l’obra.
Josep Ma. de Sagarra va pintar molt bé els personatges que l’acompanyaven en el viatge i, gràcies a això, han pogut muntar l’obra amb vuit actors, parlant tots per boca d’en Sagarra. Però a mi se’m feia difícil sentir aquestes paraules per boca de dona o de noi jovenet. L’obra és molt bona i en el teatre l’han realitzada amb molt encert, amb una pantalla al fons per on van desfilant fotografies o pel•lícula del viatge i de la Polinèsia, i amb frases del llibre. Tot molt encertat i bonic, però, per a mi, no és la millor representació que he vist. Em quedo amb el llibre.
A més, el llibre és com un diari del poeta, exiliat per culpa de la guerra civil, i que té l’ocasió d’anar a la Polinèsia, a Tahití, on espera trobar un paradís somiat, tot fugint de la persecució de què és objecte. Però arriba allà i ja no hi ha paradís: el món occidental ja s’hi ha instal•lat –l’any 1936!- i tot està de cara al turista. I acaba dient que el seu lloc no és en aquestes illes sinó en una terra amb catedrals, cremades o no, amb cafès, vells o nous... a Europa. I torna.
No he vist en l’obra de teatre gens reflectit el conflicte intern del poeta per culpa de la guerra civil; ni el d’ell ni el de cap del personatges que l’acompanyen, la majoria dels qual viatjaven pel mateix motiu.

M’ha agradat que es respectés totalment el text d’en Sagarra, però la representació no m’ha provocat emocions ni reaccions. Senzillament la he escoltada, la he contemplada, m’ha agradat. Però crec que podíem esperar alguna cosa més. Tot i que, repeteixo, veig molt difícil representar “La ruta blava”.

També penso que per la gent que no ha llegit mai Sagarra és una manera d'acostar-se a aquest gran poeta de la nostra terra.

Entre dones soles

Entre dones soles
de Cesare Pavese

Traducció de Francesc Vallverdú

Proa
A tot vent
Grup 62

Juliol de 2009

Escrita l'any 1949 mostra un Pavese més madur, el novel•lista capaç de crear una atmosfera amb una economia de detalls sorprenent.
Això diu la contraportada i deu ser així. Però a mi la novel•la no m'ha agradat gaire. Parla de la Clelia, una modista d’orígens molt humils, que ha triomfat a Roma i arriba a Torino, la seva ciutat, per muntar-hi una gran botiga. Però els seus sentiments, la seva manera de parlar, fins i tot amb la gent amb qui es relaciona et fan dubtar de la seva edat, del seu caràcter, del que pensa... S'envolta de jovenetes aristòcrates, aquelles que en la seva joventut havia envejat, i parla i surt amb elles, les acompanya a festes, a sortides... Aquestes jovenetes no saben què és treballar, ni per guanyar-se la vida ni per res. Busquen omplir les hores del dia amb emocions o amb avorriment. Una d'elles, que sembla que veu més clar que les altres el món en què viu i del qual no troba la sortida, intenta suïcidar-se. Tota l'obra és un anar i venir amb cotxe, visitant poblets, anant a festes, escoltant al noi que està de moda o admirant les pintures de la seva amiga. Una vida buida del tot. Però si això mateix estigués explicat amb sentiments, amb raonaments, m'hagués agradat més.
Potser és, senzillament , que no m'agrada Cesare Pavese. I a qui li agradi també li agradarà l'obra.
La Clelia diu que la seva mare sempre li havia dit que un marit és un trist assumpte, i que els homes no són dolents, sinó estúpids. Amb això se'n podria treure força reflexions i experiències, però jo no les he vistes.
Total: No m'ha agradat i, en principi, no penso tornar a llegir a Pavese.