dissabte, 29 d’octubre del 2011

Espaguetis amb cloïsses


Espaguetis amb cloïsses

29 d'octubre de 2011


Avui han vingut els germans a dinar a casa. Teníem pendent el formatge de Pag  i el vi Malvazija que vam portar de Croàcia. He fet també musclos al vapor, menjar típic de Croàcia i a més els espaguetis amb cloïsses. No els havia fet mai i han sortit molt bons. Per això us paso la recepta -de la Isabel del peix-.
Poseu molta ceba tallada molt fina a la cassola amb oli i deixeu-la fer una bona estona a foc baix. Afegiu-hi després una picada d'all, julivert, bitxo picant i vi blanc i deixeu-ho coure una mica més. S'hi posen els cloïsses i amb la cassola tapada espereu que s'obrin. Mentre, bulliu els espaguetis, els escorreu i els afegiu a la cassola i remeneu bé. Es serveix ben calent.
Ha tingut molt èxit, tant això com el formatge. Però el formatge és més difícil d'anar a buscar...
Bon profit!

Croàcia i Eslovènia 4 - Trogir, Sibenik, Opatija


Croàcia i Eslovènia 4
Trogir, Sibenik, Opatija

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Després de dormir a Salona, petit poble amb restes romanes i totalment reconstruït, fem camí cap a Trogir.
Trogir: Trogir és una illa comunicada amb el continent per un pont i amb una altra illa, Ciovo, molt gran, amb un altre pont. La ciutat està emmurallada i dins les muralles hi ha un munt de monuments, sobretot esglésies. El motiu és que als segle VII va ser seu episcopal i per això es van construir tants edificis religiosos, i de retruc, cases palaus. Els carrers estrets, balconades i art pertot.

El rei de Nàpols va perdre la guerra i va vendre la Dalmàcia als venecians. El seu símbol és el lleó que trobem per tot arreu. Si el lleó té un llibre obert vol dir que la ciutat va se conquerida sense violència; si el llibre està tancat va ser amb una guerra.
Entrem per la Porta del Terra Ferma, coronada amb l’estàtua del bisbe Jean de Trogir. La porta oposada, la del Mar, que dóna al pont per anar a Ciovo té a tocar una petita lògia que servia per poder descansar o dormir als viatgers que arribaven a Trogir quan les portes eren tancades. Ara està oberta pels laterals i és una botiga de souvenirs! Des d'aquí podem veure la Fortalesa del Camarlengo que no vam tenir temps de visitar.



Dins la ciutat cal remarcar la catedral, romànica, dedicada a Sant Llorenç obra del mestre Radovan, 1240, amb un pòrtic molt treballat amb escenes de la Bíblia i de la vida diària. Podem veure dos lleons que aguanten a Adam i Eva; les columnes sota els arcs les sostenen turcs i jueus, demostrant la inferioritat amb que l'església d'aquella època veia a aquestes persones. També podem veure escenes de la vida ordinària com la matança del porc i feines de les quatre estacions de l'any. Pots passar-t'hi estona mirant i sempre descobreixes alguna cosa nova. És molt bonica! El campanar és una barreja de gòtic, gòtic venecià, renaixement i barroc, tot hi és representat en els diferents pisos.


Enfront la catedral una gran lògia, antic tribunal, on es feien els judicis oberts al públic. És un porxo obert, amb un sostre de fusta molt ben conservat i amb diferents escultures entre elles una al·legoria a la justícia. I davant la catedral el Palau Cipiko, amb finestres gòtiques i en el porxo la escultura d'un gall, trofeu recuperat de la proa d'un vaixell turc capturat el 1571.

Adossat a la lògia hi trobem la torre del Rellotge on actualment podem contemplar les fotografies dels morts de Trogir durant l'última guerra. I a la façana una escultura de Sant Sebastià que els va lliurar de la peste.
Palaus, esglésies i molt carrerons. I no vam poder entrar perquè estava tancada a la col·lecció Kairós on es troba un baix relleu hel·lenístic del S III a. de C. que representa al déu Kairós, el de l'instant propici. Porta un floc de cabells sobre el front però la resta del cap és ben calb. Per això diuen que quan es presenta l'ocasió l'agafis de cara, pel floc de cabells; si la deixes passar els dits se t'escorren per la calba i l'ocasió no torna. No diuen en castellà: La ocasión la pintan calva?. Jo em vaig comprar un penjoll amb Kairòs que llueixo molt orgullosa i feliç.
La part de mar que volta l'illa està plena de petites embarcacions i el mar, com sempre en aquesta part de món, és d'un transparent meravellós. Però no hi ha ni mica de platja; sempre roques. Vistes magnífiques.
Abans de marxar passem per un mercat del carrer de tots colors i finalment trobem formatge de Pag i en comprem per menjar en família. Aquest formatge és conegut perquè a la illa de Pag l'herba és molt curta i escassa i amb molta sal del mar; les ovelles han de caminar molt per alimentar-se i el resultat és un formatge d'un gust especial, fort, diferent, boníssim!

Amb pena marxem de Trogir però sabem que ens espera autocar i la visita a Šibenik.

Šibenik: Va ser la primera ciutat croata i només tenia entrada per mar. A l'entrada del braç de mar hi tenien un forrellat que impedia el pas dels vaixells a la nit.

El guia va comentar que la gent de Sibenik era molt més alta que la de la resta de Croàcia; i és veritat, i ha donat a més bons jugadors de bàsquet.
La primera notícia que tenim d'un rei croat és de l'any 1066 i és una carta que firma Petar Kresimir IV de qui trobem una majestuosa estàtua camí de la ciutat antiga de Sibenic, en uns jardins de cara al mar.
Passem per les muralles de la ciutat amb una fornícula amb Sant Miquel i al costat, integrat amb la muralla, han edificat la biblioteca, tota de vidre.

Entrem a la ciutat vella i veiem les cases amb uns suports de pedra foradats; servien per posar cordes de casa a casa i penjar-hi els pernils perquè s'assequessin. I també veiem cases amb reforços de ferros per por dels terratrèmols.
I també pedres adossades a les parets amb aigua pels gossos!

Escala i plafó de la Trinitat a l'església del Sant Esperit. 


 Arribem a la Catedral de Sant Jaume, un gran edifici construït sobre una església romana. L'arquitecte va ser Juraj Matvejen Dalmatinac, Jordi de Dalmàcia, de qui ha una estàtua a les portes de la catedral, obra de l'escultor Mestrovic. La Catedral és d'estil gòtic florit, però quan va morir Joan de Dalmàcia el seu successor va continuar seguint l'estil renaixement toscà. És Patrimoni de la Unesco 2001. Tot i el valor i la bellesa de dintre la Catedral el que crida més l'atenció és l'exterior. Té un fris amb 74 caps de prohoms de Sibenic de l'època. Això no era gens corrent, sempre hi posaven motius religiosos; és un començament de cultura humanista.


A la dreta de l'altra major i baixant quatre esglaons arribem al Baptisteri, obra també de Jordi de Dalmàcia. Tot ell sembla fet de puntes al coixí amb pedra gòtica i les figures molt expressives. Hi ha la imatge de Déu Pare i de l'Esperit Sant, no del Fill ja que diuen que a aquest el representa la persona a qui estan batejant.



Hi ha més esglésies però sobretot hi ha mar, mar blau i lluminós com mai no he vist!  

I tornem a l'autocar cap a Opatija on dormirem.
 
Opatija: N'hi diuen la Niza de Croàcia. És una ciutat bonica d'estiueig amb esplèndids jardins, com els de Villa Angiolina,  i cases i hotels a dojo. A tocar de l'aigua hi ha la escultura de la Noia del Mar, estilitzada i bonica però que no la veus de cara; la veuen els qui arriben per mar.

Els jardins són d'una vegetació de barreja de xiprers i pins amb palmeres, glicines, buguenvíl·lies i tot tipus de flors i plantes. I entremig una estàtua de Miroslav Krleza, escriptor i poeta croata del segle XX.

Estàvem, però, tan cansats que poc vam poder passejar i l'endemà al matí marxàvem d'hora.

-anar a Croàcia-Eslovènia 5, Pula, Robinj, Poreç-

Una vella, coneguda olor

Una vella, coneguda olor
de Josep Maria Benet i Jornet

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

28 d'octubre de 2011


Direcció: Sergi Belbel
Actors: Sara Espígul, Mercè Arànega, Imma Colomer, Maife Gil, Fina Rius, Gemma Martínez, Pau Roca, Pep Ambròs, Quimet Pla

Obra de joventut de Benet i Jornet. Ens mostra la vida en un pati de cases de barri treballador. Maria, de dinou anys i verge, educada amb beca a col·legi de monges, no suporta les xafarderies del veïnat ni la seva gent.
Ens parla d'una època que pels que ja tenim una edat, ens porta molts records. "Nena, això és cosa de nois, no de noies; els nois s'han de desfogar". O encara pitjor: "pels nois és una necessitat, per ales noies és vici..." La mare de la Maria troba normal que el seu fill vagi a desfogar-se al carrer de Robadors i després a veure la seva novia. La Maria no hi està d'acord. I que la Maria treballi vuit hores venent peix al mercat i després no pari a casa, mentre el germà arriba de la feina, s'arregla i surt.







Hi ha un moment on es parla que volen construir una avinguda i tot el barri anirà a terra. A la Maria se li eixampla el cor! Però tot queda només en paraules. I ella és víctima de l'aprofitament del seu enamorat. Ningú no l’entén ni la pot entendre. L'han educada les monges en un altre ambient i mai més tornarà a ser del barri.
L'escenografia és perfecta, amb els patis, les persianes, les escales, les veïnes... L'Imma Colomer se supera a ella mateixa i la Mercè Arànega està magnífica. La gran sorpresa és la protagonista, la Sara Espígul que jo no recordo en cap altra obra i que treballa magníficament. Bravo!
L'obra és un quadre de costums, un anunci del que després seran les sèries de TV que ens oferirà l'autor.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Maragall a casa


Maragall a casa
de Josep Maria Jaumà

24 d'octubre de 2011


Direcció: Dolors Vilarasau
Actor: Jep Barceló
Música original i banda sonora: Joan Alavedra


La casa on va viure Joan Maragall l'obren els dilluns i els dimarts per a unes 35 o 40 persones, les que caben en el menjador de la casa.
Nosaltres hi hem anat i només entrar al menjador et trobes en Maragall -en Jep Barceló- recolzat al piano llegint un llibre. Quan ja tothom és a dins ell en saluda i ens dóna la benvinguda. I comença a explicar la seva vida i la història de la casa.
De sempre ell volia escriure però el seu pare després de tenir només filles va posar tota la seva esperança i il·lusió en l'únic noi. Però veient que aquella feina no era per a ell el va deixar estudiar dret, carrera que li va servir per solucionar problemes de l'empresa del pare quan va ser el moment.
Es casà amb Clara Noble i van tenir 13 fills.
El seu pare va comprar aquesta casa de Sant Gervasi però va morir als dos anys de viure-hi i va passar al fill, a l'hereu. Ell treballava els matins en un bufet d'advocats i a la tarda en un diari on intentava amb els seus articles influir en la burgesia de la qual ell en formava part. Tenia inquietuds polítiques i socials. De seguida que va poder viure de la renda familiar va deixar la feina i es va dedicar a l'Ateneu i a les passejades, sempre amb la llibreta a les mans.
La poesia de Maragall és sempre fruit de les circumstàncies:
si a l'estiu estan a Puigcerdà hi contempla les vaques en els prats ell escriu La vaca cega;
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
després de la mort d'alguns amics i companys i del suïcidi d'un d'ells escriu el Cant Espiritual;
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre del ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
...
Ja ho sé que sou, Senyor: però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!
de la seva estada a l'estiu a Sant Joan de les Abadesses en surt El Comte Arnau;
Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obra la copa en l'espai.
...
Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre home
perquè en tens la voluntat.
de l'amor a la Clara tants i tants poemes...
Sota les estrelles, d'espatlles al mar,
una galta humida, fresca de serena,
una galta suau i plena
és ben dolç de besar.
Del desencís de la política L'Oda a Espanya...
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
...
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
i així podríem seguir datant cada un dels seus poemes. També trobem molta correspondència amb amics, entre ells Unamuno que l'entenia força bé i entenia la posició catalana; el que no podia entendre era una Espanya sense Catalunya. I molts escrits de pensaments seus del dia dia.
L'actor es belluga per la sala, es posa el barret si parla de sortir, o la gorra si se’n va al camp. I finalment mort molt jove, al llit, voltat de la dona i els fills, un d'ells, el número tretze, ben petit.
Crec que si Joan Maragall va poder deixar-nos la meravellosa obra que ens va deixar és en gran part gràcies a la seva esposa, Clara Noble, que es cuidava de tot i de tots i que el deixava anar al seu aire, sempre enamorada i estimant-lo.
M'ha agradat passar aquesta estona amb un dels meus poetes estimats...
Llegiu, per favor, llegiu...

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Un fràgil equilibri


Un fràgil equilibri
de Edward Albee

Teatre Lliure
Montjuïc

23 d'octubre de 2011

 Direcció: Mario Gas
Actors: Mia Esteve, Pep Ferrer, Mercè Montalà, Rosa Novell, Rosa Renom, Albert Vidal

Una sala d'estar amb una barra de bar, un sofà i butaques. I una família. El matrimoni d'uns 65 anys, la germana d'ella, alcohòlica però que és la que hi veu més clar, la filla, que torna a casa després del quart divorci i... una parella d'amics que es presenten una nit perquè tenen por, pànic, i demanen, afirmen, que es queden a casa els seus millors amics, que per això són els millors amics que tenen.
Família de classe mitja alta, viuen en un fràgil equilibri, enyorant potser un passat que han idealitzat i que comencen a recordar ara tal com va ser, i volent que les coses, la vida, vagi seguint "igual" que sempre, que els esdeveniments que van sorgint no afectin a la "pau familiar". Ella, la mare, segura sempre d'ella mateixa, es creu en possessió de la veritat i la fa tenir present a tota la família; el marit, sempre donant-li la raó, se'l veu com un zero a l'esquerra fis i tot quan té un cop de geni però acaba demanant a les dones: he fet bé, oi? he estat honrat... La germana, borratxa -diu ella- no alcohòlica, posa el contrapunt alegre i festiu i sobretot lúcid en la vida familiar, i la filla, "nena" de 36 anys amb quatre divorcis a l'esquena, no ha madurat encara; és la nena consentida i... poc estimada de la família.
Sempre amb la copa a la mà accepten l'arribada dels amics amb un atac de pànic que en el fons és por a la vida que porten, por a ells mateixos... Però que arriben a la casa i se la fan seva.
Algú ha de prendre la decisió de fer fora a la parella, però el pare vol que es quedin perquè el deure de l'amistat és estar amb ells en aquells moments, tot i que no els aguanta. És l'amic qui s'adona que si les coses haguessin estat al revés ell no hagués admès els amics a casa.

Diu W. Burquetti: ... La fragilitat de l'entrega, del miratge continuat, la rigidesa de les conductes i la paràlisi conseqüentment inevitable que es deriva d'aquesta rigidesa i d'aquestes conductes.
... El paradís perdut que, de fet, mai no es va perdre perquè mai no va existir. La basarda, o més ben dit, l'horror, el terror invasiu, la comoditat amputadora, les eleccions retardades, arxivades, evitades que acaben per arrabassar tot indici de veritable elecció, tot indici de llibertat... Por de l'altre, de si mateix, de la llibertat. Fràgil desequilibri... que pretén la recuperació d'un assossec mínim i subtil que enterri la tempesta que corre per camins interiors, la galerna profunda que paralitza... Cal que seguim instal·lats en un riu que s'assembli a la vida com a únic mode de supervivència! La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l'ordre, a la llum del dia... A l'ordre que oblida i permet seguir i construir un fràgil equilibri...
Edward Albee dissecciona una classe mitjana acomodada d'ahir, d'avui... i de sempre... Tot un regne perquè res no canviï, tot i que, com va dir el poeta, "Nosaltres, els d'abans, ja no som els mateixos".
 

Obra que fa pensar, que et recorda alguna cosa explicada a casa per les àvies, fins i tot per la mare... maneres de fer i de viure que volen tapar-ho tot per a aconseguir "la pau familiar".
Els actors molt bé, sobretot La Rosa Renom, la Rosa Novell i l'Albert Vidal.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

El comte Arnau



El comte Arnau
de Joan Maragall

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

21 d'octubre de 2011


Direcció i dramatúrgia: Hermann Bonnín
Música original: Lluís Vidal, Mariona Vila
Actors: Ernest Villegas, Joan Crosas, Anna Ycobalzeta, Àngels Bassas, Vicenta Ndongo, Enric Arquimbau, Miranda Gas
I del Cor de Cambra del Palau de la Música: Assumpta Cuní, Araceli Esquerra, Míriam Garriga, Toni Gubau

Diu Hermann Bonnín: La llegenda que ens arriba a través de diferents camins orals i literaris condemna Arnau a no trobar repòs etern i a recórrer l'escenari dels seus crims. Arnau surt dels inferns i cavalca bojament dalt d'un cavall de foc acompanyat dels seus llops i de l'Abadessa, la seva amant sacrílega. És una de les més destacades fantasmagories de la nostra tradició popular. Una de les configuracions simbòliques i mítiques més importants. Un personatge que surt de les profunditats de la terra o del infern. Una ànima damnada eternament.
Posada en escena minimalista, un terreny que sembla volcànic i amb forta pujada travessat per una esquerda, i res més; així tota l'atenció va a parar a la força dels versos d'en Maragall i a la presència dels actors.
El Cor de Cambra del Palau de la Música actua com un cor de tragèdia grega, tots alhora movent-se i cantant, repetint els versos de Maragall. És molt bonic! M'agrada perquè la música no interfereix en el text ni te'l fa difícil d'entendre sinó que s'integra en l'obra de tal manera que arribes a imaginar-te que Maragall ho va deixar així escrit. És perfecte!
El comte Arnau fa el viatge de la foscor a la llum, -Maragall no podria permetre que Arnau no es redimís-, i Adalaisa, l'abadessa, fa el camí invers, de la llum a la foscor.
Els timbals de l'orgia ofenen l'aire
de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l'aire de la nit.
I surt dalt del cavall el compte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure a l'abadessa
del Convent de Sant Joan.
Segons la llegenda el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va acusar a les abadesses de Sant Joan de tenir passadissos secrets per on entraven a la nit els seus amants. El Papa hi va enviar una persona de confiança i no hi va trobar res. Però tant va insistir en Tallaferro que finalment van fer fora les abadesses. Però la gent de Sant Joan que les estimaven i reconeixien que gràcies a elles el poble era més ric i vivien millor van posar el seu nom al poble i es va dir des de llavors Sant Joan de les Abadesses.
Arnau vol a Adalaisa, l'abadessa però ella el vol agenollat davant el Crist i penedit. Li diu mirant al Crist:
                                                      Mira:
aquest encara és més hermós que tu.
Però Arnau entra de nit al convent i s'endu a Adalaisa. I és seva i li fa un fill. Al matí les monges troben el cos mort de l'abadessa i l'enterren. Mentre, Arnau, rep l'enhorabona de les forces del mal, del seu alter ego, i li demanen què vol. I ell diu:
Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai.
I li ho concedeixen: viurà sempre, tota l'eternitat, no pararà de córrer en un cavall de foc, voltat de llops i acompanyat de tots a qui ha fet mal.
Que és llarga l'eternitat!
Només fa mil anys que corre
el comte Arnau... i està cansat.
Que és llarga l'eternitat!
Tots els diàlegs amb Adalaisa, amb la seva dona a qui demana que canti per redimir-lo, amb les seves filles... tenen una força tremenda. S'ha de llegir!  No puc posar aquí tants versos bonics per seguir el fil de l'obra...
Finalment una noia, enamorada d'Arnau, canta i així el redimeix.
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
i descantant la redempció:
el Comte Arnau tenia l'ànima
a la mercè d'una cançó.
Aquí s'acaba el comte Arnau però hi han afegit un poema de Maragall, Soleiada, i el recita, canta, expressa aquesta última noia i és una meravella. Canta a al noia enamorada del sol, que tant li agrada estar-se sota la seva escalfor que queda prenyada d'aquest sol
 va ficar-se-li el sol a les entranyes
 i quan dóna  a llum surt un nen que diu:
Jo vinc per acostar el cel a la terra.

En el col·loqui Anna Ycobalzeta va comentar que per fer el paper d'abadessa va decidir que havia de fer més que res de dona. Les abadesses d'aquell temps eren noies molt joves, filles de l'aristocràcia, instruïdes i valentes. I ella representa una dona que és abadessa; i quan parla del fill que porta i que no ha nascut, i que ella no sap si és viva o morta... té una força expressiva tremenda, tot el cos li parla, sembla que parli amb les entranyes. És impressionant la força que dóna a les paraules del poeta. Bravo per Anna!

Us recomano que aneu a veure aquesta obra i si no podeu, per favor, agafeu l'obra de Maragall i llegiu-vos el Comte Arnau i Soleiada. No és feixuc, és preciós i passareu una bona estona. Ah, i llegiu-lo en veu alta...

dimarts, 18 d’octubre del 2011

No hi ha terceres persones


No hi ha terceres persones
d' Empar Moliner

Quaderns Crema

Octubre 2011




Petites històries, que no contes, de la vida de cada dia. Tristes o rialleres, totes et sorprenen. La majoria tenen un personatge que queda no en ridícul però sí que et fa sentir una mica vergonya aliena. És un llibre dels que jo dic "per anar a dormir" perquè és primet, no pesa, està ben escrit però no diu coses tan profundes com perquè l'endemà hagis de rellegir l'últim tros del dia anterior. Una de les històries que més m'ha agradat ha estat la primera, La sessió de maquillatge, quan en un estudi de TV una noieta està maquillant un senyor gran i li veu uns números tatuats en el braç i li diu que li agrada molt, que és superelegant i li pregunta on li han fet. Aquest home és Sigmund Grossman, Premi Nobel, que ha accedit a anar a un magazine per parlar de l'horror nazi que ell ha viscut en la seva pròpia carn.
Empar Moliner no acabo de fer-me-la meva. He llegit un parell de llibres seus i no aconsegueixo identificar-m'hi. Seguiré insistint...

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Palau Güell



Palau Güell
Nou de la Rambla 3
amb els Amics del MNAC

7 d'octubre de 2011


Hem anat a visitar el Palau Güell i hem tingut una guia excel·lent; la Mercè dels Amics dels MNAC. Coneix el tema a fons i s'hi capbussa, s'imagina i ens fa imaginar a nosaltres que entrem amb un carruatge passant per les portes parabòliques i ens endinsem a la zona de cavallerissa, amb un terra de fusta per a esmorteir el soroll del carruatge i cavalls i amb un sostre de ceràmica que ja el voldria pel menjador de casa.
Eusebi Güell va encarregar aquest palau a Gaudí quan aquest no era encara gaire conegut. Li va donar un terreny petit al carrer Nou de la Rambla i li va encomanar la construcció de la seva residència. Tot i no ser gaire gran havia de fer-se veure, havia de mostrar quin nivell tenia la família que hi vivia, tant econòmicament com de nivell social. El més normal és que Güell hagués triat l'Eixample, perè ell volia viure a tocar dels seu pare, Joan Güell i va aconseguir unir les dues cases per un passadís.
Des del carrer ja et crida l'atenció l'entrada de la casa. Té dues grans portes parabòliques amb reixes, i la part del mig és més espessa perquè la gent del carrer no pogués veure dins i en canvi des de dins poguessis veure la gent del carrer. Hi ha dos escuts amb les inicials de Eusebi Güell, i un escut amb les quatre barres i una àliga imperial dalt.
Només entrar trobem una escalinata senyorial que porta a la primera planta amb dues portes: una que dóna a les estances des d'on el sr. Güell portava tots els seus negocis, des de tèxtil a ciments, ceràmiques i altres coses, a la part dreta, i una altra porta igual, a l'esquerra, que porta a les dependències de la família.
Des del lloc on els carruatges deixaven la família o els convidats trobem una baixada pels cavalls que porta a les quadres. Quines quadres! Amb columnes recobertes de totxos, amb una ventilació excepcional que després Gaudí va fer servir per fer el pàrquing de la Pedrera, petits detalls perquè dins la casa no arribés l'olor dels cavalls.
Sembla que aquest palau va ser una mica com l'assaig per a la resta d'obres d'en Gaudí. Hi podem trobar els inicis de tot el seu art. Per això els estudiosos els agrada començar pel Palau Güell quan han de parlar de Gaudí.
A poc a poc anem pujant a les estances de la família, àmplies i abundants ja que tenien deu fills. Em va fer gràcia el nom de dues sales, sales de confiança, una davant la sal d'estar i l'altra davant el dormitori de la sra. Güell. Havies de ser de molta confiança per accedir a aquestes sales. I són molt acollidores. També hi ha la sala dels passos perduts, per on passava la gent que anava a demanar favors, i que acabava amb una sala des d'on els srs. Güell podien mirar i escoltar la gent sense que ells se n'adonessin.
La joia principal és la sala de ball o capella. És una sala amb pintures que en principi és per ballar però si obries unes portes molt grans com d'armari deixava al descobert un petit oratori. Era allà on la família Güell complia amb el precepte dominical. Però el gran valor d'aquesta sala és la cúpula que puja fins al terrat a través d'altres pisos i és una meravella. Després quan puges al terrat veus l'acabament de la cúpula i per uns petits miradors amb vidre pots arribar a veure la sala de ball a baix de tot, i t'adones de l'alçada d'aquesta cúpula.
El terrat és genial.

Té xemeneies i ventiladors i tots ells tenen l'empremta del que Gaudí farà en les seves altres obres: formes originals, comença el trencadís, el terra ben bombat... Sembla que Gaudí es va retenir en el interior i es va deixar anar en el terrat.
Els dormitoris del matrimoni són sobris, el d'ella sobretot és quasi terrorífic. I donen a un petit passadís des d'on podien oir missa si no volien abaixar fins a l'oratori. Això ens fa veure les ganes de ser important d'aquesta família ja que aquest passadís des del dormitori el podem trobar també a l'Escorial i a Yuste.
Tots els materials que es van fer servir eren del negocis del Sr. Güell: pedra del Garraf polida, pana per a forrar les parets, pedres de coure les ceràmiques per forrar la part exterior de la cúpula...
Si no hi heu estat mai us recomano la visita. No us ho perdeu!

divendres, 7 d’octubre del 2011

Croàcia i Eslovènia 3 - Split- -




Croàcia i Eslovènia 3
Split

del 10 al 17 de setembre de 2011


-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació -

Per arribar a Split passem per paratges amb una panoràmica bellíssima del mar blau intens, passem pels criadors de musclos i ostres i ens trobem amb una duana; Bòsnia té sortida al mar, molt petita, però és la part on la carretera s'eixampla una mica i poden aturar-se els autocars. Parem doncs a Neum, a Bòsnia, i prenem un cafè. Els croats volen fer un pont per unir el seu territori i no haver de passar per Bòsnia-Herzegovina, però sembla que tenen problemes perquè vulneren l'espai aeri dels bosnis... i estan en negociacions, ja que els bosnis aprofiten un port de mar, a Ploce, que és croat, i potser s'arribaran a entendre. En aquesta part estan plantant vinyes i olivers que saben els demanaran per entrar a la Unió Europea el 2013. Passem pel delta del Neretva, única part plana de Croàcia. Aquesta zona és on podem trobar el vi Plavac i el licor de cireres Marrasquino.

Part del Palau amb habitatges


M'ha agradat molt Split! El palau de Dioclecià és l'únic palau romà que encara està habitat. El va construir Dioclecià en el segle IV per retirar-se; és com quatre illes de l’Eixample de Barcelona i enmig hi trobem el mausoleu, que ara és Catedral, per cert, la més petita del món. Quan va morir Dioclecià es va abandonar el palau i amb el temps la gent hi va anar entrant i construint habitatges per a ells i això va ser el inici de Split: un palau. Aquesta història m'agrada!
El Palau té quatre grans portes: la d'Or, la de Plata, la de Ferro i la de Bronze. I l'aigua arribava a una de les portes; ara ja no. Davant el palau hi ha un magnífic passeig que va a parar al mar. Tot el palau té un soterrani que no se sap gairebé per a què servia però sembla que era més tipus rebost que altra cosa. Quan van començar a construir habitatges en el palau tiraven les runes i escombraries al soterrani i l'aigua se les enduia. Actualment una part d'aquest soterrani està dedicat a botigues tipus Gran Bazar d'Estambul. Les muralles de la ciutat són els murs del palau.


Davant de la porta d'or hi ha una immensa estàtua de Ivan Mestrovic dedicada a Grgur Ninski, bisbe que en el sínode de Split va demanar substituir el llatí de la missa per l’eslovè, cosa que no va aconseguir. I ara la gent li toca el peu per demanar-li favors.

L'interior del palau està organitzat en forma de creu; el decumanus, carrer que va d'est a oest, i el cardo que va del nord al peristil, voltat de columnes per tres costats, i aquest fins a la porta d'or.

Passejant pel palau, en el vestíbul, ens vam trobar amb un grup de nois que cantaven a capella cançons dàlmates de taverna. Ja sé que és molt turístic però em va agradar molt.

La Catedral, antic mausoleu de Dioclecià, és una petita joia. Quan el palau va començar a convertir-se en ciutat van treure la tomba de pòrfir de Dioclecià i el mausoleu es va convertir en catedral, dedicada a Sant Domnio, màrtir de Salona. Cal remarcar el púlpit de pedra esculpit romànic tardà, segle XIII-XIV,
 
el cadirat del cor tot tallat en fusta, una meravella,
 
i, entre moltes altres coses, la cúpula de l'altar barroc de Sant Domnio amb escenes de la vida de Maria.
 
I sobretot, la porta de la catedral de l'any 1214, de Andrija Buvina de Split, amb motius de la vida de Crist, en fusta tallada, de l'edat mitjana i dels millor conservats.
 
El Temple de Júpiter, baptisteri des de l'època cristiana, amb una pila baptismal en forma de creu, amb un relleu on veiem un sobirà croata. Dins el baptisteri hi ha dos sarcòfags. el de l'arquebisbe Joan de Ràvena, fundador de l'arxidiòcesi salonita i la de l'arquebisbe Lorenzo, del segle XI, que administrava l'església spalatense en l'època de la dinastia real croata.
 
També trobem l'estàtua en honor de Marko Marulic, poeta considerat el pare de la literatura croata.
 

I també vam passar per un carrer, diuen que és el més estret del món però a Barcelona tenim el carrer de les Mosques que crec que ho és encara més, que n'hi diuen el carrer "Deixa'm passar".

És una llàstima que pel fet d'anar amb grup no puguis aturar-te més quan alguna cosa et crida l'atenció o t'agrada. Haurem de repetir Split!