dilluns, 30 d’agost de 2021

Acta martyrum

 




Acta martyrum
de Vicenç Ambrós i Besa

Premi Literari Sebastià Joan Arbó 2019

Cosetània edicions

Agost 2021


A la biblioteca em van demanar que llegís aquest llibre i en fes el comentari. I és el que he fet a finals d'agost i ara intentaré fer la crítica que em van demanar. 
Cosa difícil... El protagonista és un noi, en Jordi Fontescà, rebesnét d'un arqueòleg que juntament amb quatre més van fer en el seu dia una troballa excepcional. Però van decidir mantenir-la en secret i els quatre van firmar un document comprometent-se a no desvelar el contingut dels papers a ningú; un secret obert a què una altra generació ho posés al descobert, ja que van deixar uns papers que passaven de pares a fills explicant alguna cosa. Tractava sobre la figura de Sant Jordi, soldat a l'època de Dioclecià i màrtir segons la tradició.  
Però no hi ha cap paper ni cap document que ho acrediti. I morint-se l'avi d'en Jordi, aquest li explica que hi ha uns papers que parlen del martiri de Sant Jordi. I li dóna pistes.  
Mort l'avi, el Jordi amb 20 anys i ganes d'aventures, se'n va a Israel a casa el nét d'un dels quatre arqueòlegs i allà comença la investigació i l'aventura. 
Una bona part del llibre ens parla de la història de Dioclecià, fundador del tetrarquia, on dos Augustus i dos Cèsars es repartien el poder. I així ens assabentem que Dioclecià no volia violència però el seu César Galeri, casat amb la seva filla Valèria, li passava al davant perseguint els cristians, torturant i executant. I que la dona de Dioclecià i la seva filla es van convertir al cristianisme i intentaven ajudar els cristians, especialment al Jordi.  I, mort el Jordi, tanquen a les dues dones en un  palau, i és allà un escriuran i amagaran uns papers explicant tot el que han viscut. 
Aquesta part se'm va fer una mica llarga. M'agrada la història però no sé perquè l'he trobada una mica feixuga. 
La segona part ens parla de tots els passos del Jordi amb la gent que es troba pel camí, Joseph Meizler, nét d'un dels arqueòlegs que van firmar el compromís, mossèn Bonalba, i tot de personatges que perfilen l'obra. 
És distret de llegir i interesant. Però m'he quedat amb dues preguntes sense resposta. Sí que vas entenent coses i veus per on van. Però de sobte, al final, m'he quedat sense entendre res. I vull deixar els dos noms escrits per recordar-los i poder parlar-ne amb algú, per exemple amb qui em va demanar que llegís i comentés el llibre, però els qui vulgueu llegir-lo atureu-vos aquí i no llegiu més...  El llibre és curiós i interessant, tot i que no és el meu estil d'escriptura. sovint he hagut de tornar enrere un parell de frases per fer-me càrrec del que llegia... 

Dues preguntes:
Isabel Llimòs. Quin paper té en tot aquest afer? "Els seus afers no han resultat gaire fructífors" parlant del Meizler
Els papers al final es troben, sembla. I sembla que el Jordi els envia al patriarca d'Alexandria Teodor II. Però parla de la desaparició del matrimoni Meizler i també d'una olivera vella de què fa menció l'avia del Jordi al final del llibre. 
Tot això m'ha deixat com amb una porta i una finestra obertes... M'agrada tancar els temes i aquest no l'he pogut tancar. 

dissabte, 28 d’agost de 2021

Elles parlen

 




Elles parlen
de Miriam Toews

Editorial Les Hores

Agost 2021



Ens trobem en una colònia mennonita a Bolívia, la colònia Manitoba. Del 2005 al 2009 les nenes i dones de la colònia es despertaven al matí marejades, masegades, ensangonades, violades. Els homes i el reverend deien que havia estat coses de fantasmes i dimonis, un càstig de Déu pels seus pecats. Un dia descobreixen que són els homes de la colònia, els pares, germans, marits, veïns, que les violaven després de ruixar-les amb belladona. I es reuneixen en un paller per decidir què han de fer.
Aquesta història és real, però està novel·lada amb part de ficció i amb part d'imaginació de les dones.
August Epp va ser expulsat de la comunitat juntament amb els seus pares. La mare feia classes d'amagat a les nenes i el pare ensenyava pintures de Miquel Àngel. I el reverend Peters els va expulsar i van marxar a Londres. Morts els pares August decideix tornar i demana permís al reverend. L'accepten perquè veuen una ocasió perquè els nens aprenguin anglès, però els menystenen. 
És a ell a qui recorre l'Ona quan les dones s'apleguen en un paller per prendre una decisió sobre les seves vides. Els homes que van trobar violant les dones són ara  a la presó però la resta d'homes de la colònia són a ciutat buscant diners per pagar-los la fiança i després obligar les dones a perdonar-los. Tota la vida de la comunitat es regeix per la Bíblia, interpretada pels homes i explicada a la seva manera a les dones, ja que elles no saben llegir ni escriure. I amb el reverend Peters al davant. 
Les dones volen que August aixequi acta del que es digui en aquestes reunions. Tenen dos dies només abans els homes no tornin. Han de decidir si es queden i accepten seguir com abans, si es queden i lluiten o si se'n van. Hi ha des d'àvies, a filles i nétes, i totes diuen la seva, amb les seves diferències i problemes. 
La gràcia del llibre està, al meu parer, a més del dolor de veure que encara ara hi ha grups de dones, pobles, que viuen com aquestes dones, en fixar-te en el diàleg entre elles. Són dones sense cap formació, sempre pendents dels marits i dels fills mascles, sota la seva mà poderosa, però quan estan soles s'empoderen elles mateixes amb una força tremenda, fruit de la saviesa popular que traspua de les àvies. Te n'adones de com de diferents són i pensen i, al mateix temps, com s'ajuden unes a altres. De quina manera cada una d'elles suporta i viu la pressió dels homes de la colònia, com costa deixar la rutina diària, encara que sigui dolorosa, per anar a trobar el desconegut. Elles no han sortit mai del poble, no saben què hi ha a continuació del que els seus ulls veuen... 
I també veus com, malgrat tot, espurnes d'amor i de desig sorgeixen enmig del horror.
Quan parlen si és millor marxar hi ha un paràgraf molt bonic:

Has plantejat, Ona, un bon argument. Has dit que sens dubte des d'una certa distància és possible el perdó, la compassió i l'amor. I que l'observança de la nostra fe mennonita ens exigeix tot això. Per tant, realment ens n'hem d'anar per posar-hi aquesta distància. Potser en podríem dir perspectiva. Una nova perspectiva, racional, comprensiva i amorosa i obedient, que es correspongui amb la nostra fe, tot alhora. Tenim el deure d'anar-nos-en. No hi esteu d'acord? Que la paraula és perspectiva i que l'abastarem amb una certa distància?
I la Greta explica que sempre havia tingut por de la carretera que va de Molotschna a Chortiza. És tan estreta i hi ha uns estimballs tan fondos... No es va sentir segura fins que no va aprendre a centrar la vista al davant, carretera enllà, i no en el tros que tenia just davant de les eugues. Abans no en va aprendre, diu la Greta, el cotxe anava d'aquí cap allà, a batzegades d'un costat a l'altre. La Ruth i la Cheryl, les eugues, es limitaven a seguir les ordres que els donava amb les regnes, però eren unes ordres temeràries, abruptes, frenètiques i perilloses. El fet d'anar-nos-en ens proporcionarà la perspectiva de la llunyania que ens cal per perdonar, que és la de l'amor que cal, la de mantenir la pau seguint la pròpia fe. D'aquesta manera, la marxa no serà un acte de covardia, d'abandó, de desobediència ni de rebel·lió. No ens n'anirem perquè ens han excomunicat o expulsat. Serà una acte suprem de fe. I de fe en la bondat perdurable de Déu. 

És interessant seguir el fil de les converses de les dones, el que va pensant l'August mentre escriu, i el bé que es poden fer i es fan l'un a l'altre sense donar-hi importància, com a cosa innata en elles... 

La Margaret Atwood, autora de El conte de la serventa diu: aquesta novel·la, sorprenent, trista, colpidora, però molt emotiva, basada en fets reals, podria ser un un fragment d'El conte de la serventa. 

Potser sí. Però el llibre de l'Atwood és més que aquest fragment que diu ella... 
M'ha agradat llegir-lo. És àgil i ràpid perquè tot és diàleg, conversa... I et fa pensar i donar gràcies per tenir el que no tenen aquestes dones. Elles, però, tenen la saviesa popular i el respecte a les persones grans, aconseguida a través d'anys i anys, que molt sovint en falta a nosaltres. 

dimarts, 24 d’agost de 2021

El mesurament del món




El mesurament del món
de Daniel Kehlmann


Angle editorial


Agost 2021



Llibre molt curiós. No pensava mai que, jugant amb matemàtiques i matemàtics i astrònoms, podries fer una novel·la distreta i que et fes somriure sovint. 
És un llibre on tot el que s'explica és verídic, pots comprovar-ho com he fet jo a internet. Però novel·lat i suposo que amb fantasies per fer-ne una novel·la. Però els fets importants són reals i verídics. 
L'Alexandre von Humboldt i en Carl Friedrich Gauss són els dos científics més importants alemanys de l'època de la Il·lustració. Els dos tenen i viuen el mateix projecte: mesurar el món. Però amb mètodes ben diferents. Humboldt és naturalista, geògraf i aventurer i la seva obsessió és conèixer les lleis de l'univers i explorar la Terra. En Gauss, per contra, és matemàtic i astrònom, sedentari i un personatge més aviat gris... És el cervell més prodigiós després de Newton, però capaç de fer una pausa durant la nit de noces per apuntar un fórmula. 
El 1828 coincideixen els dos a Berlin. I és a partir d'aquí on l'autor tira enrere en el temps i ens explica la manera de treballar dels dos, el seu caràcter i la seva vida. 
En Humboldt, amb la companyia de Bonpland, recorre mig món amb el sextant i totes les andròmines necessàries per mesurar la terra, el mar i les muntanyes. Va trobar el canal, el braç Casiquiare,  que uneix l'Orinoco amb l'Amazones i van patir mala mar i perills que fins i tot van induir a Humboldt a escriure una carta de comiat al seu germà...  Els veus mal calçats pujant muntanyes, hores en un racó esperant el resultat d'una mesura que no arriba, sota el vent i la pluja, apuntant tot el que veu i estudia... En Humboldt va ser el primer en pujar al volcà Pichincha i va pujar al Chimborazo, els dos a Equador,  però no va poder arribar a dalt del segon, per molt poc, pel mal d'altura. Penseu que anàvem amb sabates amb soles de cuir... 
En Gauss, sempre tancat a casa, fent càlculs sense parar, mesurant tancat en habitacions sense gota de llum i en silenci total, volia el mateix que Humboldt però per un altre camí. Era un ésser antisocial però que es va casar dues vegades. Va tenir tres fills: al gran, Eugen, el considerava una mica curt i tot i que se l'emportava amb ell, sovint sempre carregava contra ell fins que va desistir, De la filla deia que llàstima que fos tan lletja que no la podien casar i del petit quasi no en parla, només comenta que també era curt com el gran... Es va casar amb al Johanna, que crec que és a l'única persona que va estimar, a l seva manera, i quan va morir de part es va casar amb la Minna perquè algú li criés els fills. Però l'avorreix de seguida. 
El curiós i interessant és seguir la vida d'aquests dos personatges, camins tan diferents amb el mateix fi. Les aventures de Humboldt les segueixes amb delit i la vida retirada i tancada de Gauss no et canses de seguir-la. Ja grans es troben i tot i no ser amics, s'han llegit, saben el treball que han fet i es respecten. El que potser és més trist és quan veus que es van fent grans i segueixen amb els seus mètodes antiquats mentre els joves inventen noves maneres de mesurar la Terra i, sobretot a Humboldt a Rússia, el tracten com a una antigalla que cal entretenir intentant que no molesti massa. 

Si pensava, per exemple, que havia viatjat durant vint-i-tres setmanes, havien recorregut catorze mil cinc-centes verstes i havien estat a sis-centes cinquanta-vuit postes i, va titubejar, havien utilitzat dotze mil dos-cent vint-i-quatre cavalls, la confusió s'ordenava, es feia comprensible i es recobrava l'ànim. Però mentre passaven pels primers ravals de Berlin i Humboldt s'imaginava Gauss observant pel telescopi els cossos celestes, que seguien unes òrbites que aquell enunciava en fórmules senzilles, de sobte no hauria sabut dir qui dels dos havia viatjat més lluny i qui s'havia quedat sempre a casa. 

Aquesta reflexió m'ha agradat molt. Demostra la profunditat de pensament i raciocini de la persona, i et fa aterrar en la vida de cada dia, sortir del teu món i mirar el dels altres. I comparar, o senzillament posar de costat, i veure que a tot arreu si pot arribar per diferents camins... 
Aquesta mateixa reflexió l'he llegida fa just tres anys en un llibre totalment diferent,  Les Vuit Muntanyes, de Paolo Cognetti. Llegiu-lo també! 

dilluns, 16 d’agost de 2021

El secret de LA CLANDESTINA






El secret de LA CLANDESTINA
de Elena Valilova


simboleditors

Agost 2021



És un llibre curiós. Perquè saps que és una història real novel·lada on l'autora explica el que li sembla que pot dir i deixa moltes coses al tinter. Moltes. Però és natural. No pots anar escampant el que durant tants anys has fer en la clandestinitat. Però l'he trobar molt interessant.
La Vera i l'Anton són dos estudiants a Tomsk, Sibèria, molt arrelats en la tradició soviètica, la qual es podria resumir en una fórmula ben senzilla: per sobre de tot hi ha la devoció i l'amor desinteressat per la pàtria. Aviat la KGB els recluta per formar part d'un programa d'intel·ligència, el més secret de la Unió Soviètica: els il·legals. A aquests joves se'ls forma durant molts anys per ser espies a Europa i Amèrica. Se'ls dóna una identitat falsa, no russa, i s'han d'acostumar a ser unes altres persones: diferents noms, diferents llocs on van néixer i viure, diferent família, diferent idioma. Ham de parlar l'altre idioma de manera tan perfecte que ningú no pugui distingir la diferència entre ells i un nadiu. I han de saber canviar de xip, de família, de noms, inventar-se ràpidament una nova llegenda, si han de canviar ràpidament de país. La seva feina serà infiltrar-se i adaptar-se al nou país, aconseguir feina, intentar infiltrar-se en els cercles oportuns per aconseguir informació i poder traslladar-la a Rússia. 
Ells formen una família, decideixen tenir fills, viuen a diferents ciutats i països, Vancouver, Brussel·les, Washington... sempre amb identitats diferents i falses. Són agents secrets al servei del Kremlin, tant de la Unió Soviètica com, posteriorment de Rússia. 
L'autora, Elena Valinova, va ser aquesta "il·legal". Amb el seu marit i els dos fills. T'explica els seus sentiments de no poder veure els pares sovint, ni explicar-los res, mentint sempre sobre  la seva vida. També mentint als fills. Explica com de bé els cuiden els contactes que tenen. Intenten que sempre es sentin segurs i acompanyats i comprenen els problemes i intenten ajudar-los.
Un dia els detenen. Ells busquen en què han fallat i no troben res, Els ha delatat un espia rus... Per sort, poc temps després d'estar empresonats, aconsegueixen poder tornar tota la família a Rússia en un intercanvi d'espies. 
La novel·la és molt entretinguda, curiosa, interessant. Veus persones que ho donen tot pel seu país, que s'hi senten tan arrelats que renuncien a tot per poder ajudar i servir-lo. 

Cada capítol comença amb una cita. En poso unes quantes, Les que més m'han agradat:
- Fidem habeo
- Esperança eterna i entusiasme són les riqueses més grans de la joventut. Rabindranath Tagore, poeta indi
- El caràcter d'un home és el seu destí. Heràclit, filòsof grec
- No tinguis por dels canvis. Gairebé sempre s'esdevenen just en el moment oportú. Confuci, filòsof xinès
- Aplica el teu cor a la disciplina i l'orella a les paraules de la ciència. Proverbis 23,12, Antic Testament
- No podem elegir les nostres circumstàncies externes, però sempre podem elegir com respondre-hi. Epítet, filòsof grec a l'antiga Roma
- Només algú que coneix el seu paper a la perfecció pot improvisar. Judie Foster, actriu nord-americana
- Mentre tu no tinguis por, no et faci por defensar-te a tu mateix. Aníbal, general cartaginès
- Ningú no és tan valent per no tenir por de les coses inesperades. Juli Cèsar, emperador i general romà
- El feble d'esperit resisteix els reptes, mentre que el fort s'enfronta als reptes. Txinguiz Aitmàtov, escriptor soviètic
- La victòria sobre l'altre et fa fort, la victòria sobre tu mateix et fa intrèpid. Laozi, filòsof de l'antiga Xina
- No té importància si us veieu sovint; el que és important és el valor que dones a aquestes trobades. Erich Maria Remarque, escriptor alemany
- Si veus que un negoci té èxit, vol dir que en algun moment algú va prendre una decisió valenta. Peter Drücker, acadèmic nord-americà d'origen austríac
- Alguns cops, no cal un científic; cal algú intel·ligent. Tota persona enginyosa és intel·ligent. Jean-Jacques Rousseau, filòsof francès
- Els actes per si mateixos no decideixen res. Les seves conseqüències depenen de les persones. Honoré de Balzac, escriptor francès
- Gaudeix de les petites coses, perquè un dia miraràs enrere i t'adonaràs que eren les grans coses. Robert Brault, escriptor nord-americà
- Pensar no és una diversió, és una obligació. Arkadi i Borís Strugarski, escriptors soviètics
- No existeix la petita traïció. André Maurois, escriptor francès
- Els nens són els nostres jutges del demà. Maksim Gorki, escriptor soviètic
- És millor estar intranquil en el dubte que calmat en la il·lusió. Alessandro Manzoni, escriptor italià
- Quantes coses es veuen com impossible fins que acaben passant? Plini el Vell, autor llatí
- Un home necessita poc. Sempre que algú l'esperi a casa. Róbert Rojdéstvenski, poeta soviètic

Voldria recordar-les, per això les he copiades aquí. I no hi són totes! 


diumenge, 8 d’agost de 2021

Cartes a l'Anna Murià

 


Cartes a l'Anna Murià   (1939-1956)
de Mercè Rodoreda

La cara fosca

Agost 2021


"La meva vida durant aquests anys te l'aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és l'herència d'una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut..."

La Mercè Rodoreda i l'Anna Murià eren molt amigues. L'exili de l'any 1939 les va portar a l'una a França i a l'altra a Mèxic. 
Mig llibre són les cartes de Mercè Rodoreda a Anna Murià, l'altre mig és una entrevista a l'Anna Murià, ja gran, a Barcelona i un escrit de la seva jove, casada amb el el seu únic fill Jordi, explicant una mica la història de la seva sogra des que la va conèixer. És un llibre curt però dens. M'ha agradat llegir-lo. Sempre he pensat que la Mercè Rodoreda era un personatge fred; el fet de deixar el fill amb la seva mare i marxar a l'exili, i no parlar mai d'ell ni preocupar-se'n em fa mal a l'ànima. De la seva mare sí que se'n preocupava, i li enviava diners... Llegint-lo entens coses... i potser canvio la paraula fredor per independent. Ella va tenir el fill amb 18 o 19 anys, d'un marit gran que era el germà de la seva mare, el Joan Gurgui,  i a qui no estimava. I el nen li feia més nosa que res perquè a més la Mercè no tenia en absolt un instint maternal, com diu l'Anna Murià en l'entrevista. Però el fill, el Jordi l'estimava amb bogeria, i ja de gran tot era la seva mare, que escrivia, que vivia a París... mai li va recriminar que el deixés amb l'àvia. 
Les cartes de l'exili són molt aclaridores. Van marxar amb un bibliobús i amb un camió cap a França. Ho van passar molt malament tot i els coneguts que van anar trobant a tot arreu. La Mercè va marxar amb l'Obiols, la seva parella, i l'Anna va fer parella amb l'Agustí Batrà amb qui va tenir fills a Mèxic. La Mercè va haver de treballar dur per tirar endavant, cosint camisons i bruses per cobrar algun diner. Va viure sobretot a París i Ginebra. Sovint li feia mandra escriure a la seva amiga Anna. Van estar juntes força temps però en el moment d'anar cap a Mèxic la Mercè es fa fer enrere i es van quedar a París. Ningú no es pensava que en Franco durés tant. Pensaven que l'exili seria curt. I arriba un moment que van deixant d'escriure's. L'Anna respon quan li pregunten això que potser ja eren, l'una per l'altra, fantasmes del passat. 
Molt interessant la part que escriu la Margarita Puig, la jove de la Mercè Rodoreda. Ella sempre va estar bé amb la seva sogra. Abans de casar-se la va veure dues vegades. I es va casar a la parròquia de  Santa Agnès perquè el rector allà era mossèn Josep Armengol, l'únic capellà que els casaria en català que era el que ella volia, perquè era i es sentia catalana de soca-arrel. Els dos, el Jordi i la Margarita, es van portar molt bé amb el pare  del Jordi i amb la Mercè. Els van tenir a casa en diferents èpoques, i van respectar les seves decisions. El Jordi va patir una malaltia mental i va haver d'ingressar. La Margarita va tenir tot el contacte necessari amb la Mercè i va estar amb ella quan va morir. I la van enterrar a Romanyà, on hi tenia una casa i és el que ella havia demanat sempre. En Joan Sales i la Marta Pessarrodona van acompanyar-la en els últims moments. De fet la Marta i la Carme Manrubia van estar alss eu costat durant tota la malaltia. 
Potser ara tinc un idea a diferent de la Mercè Rodoreda, sobretot arrel de les cartes de l'exili, però segueixo veient-la una persona que de tant independent s'ha tornat egoista... Tinc una amiga que diu que no puc pensar així d'ella; hauré de parlar amb ella un dia a veure si em treu aquesta idea del cap. Perquè admiro a aquesta escriptora, té uns llibres magnífics i una vida molt difícil. I es mereix el meu respecte. Que el té. Em falta poder somriure quan penso en ella. 


Aquí us poso un enllaç que parla de l'Obiols, la parella de la Mercè Rodoreda. L'he trobat molt interessant i adient per afegir a aquest post.







divendres, 6 d’agost de 2021

Le campanes bessones

 


Le campanes bessones
de Lars Mytting

Amsterdam

Agost 2021

Un llibre interessant i que m'ha agradat. 
Ens situem al poblet de Butangen, a Noruega. És un petit poble enmig del no res. Cases escampades i una església d'aquelles de fusta tan maques, típiques del país. Aquesta església té dues campanes amb una llegenda, o història, particular. Diuen que les va fer construir un pare en memòria de les seves filles siameses que van morir molt joves. Per forjar-les faltava material i ell hi va afegir les coberteries de plata que tenien a casa. Era costum comprar coses de plata quan es tenien uns diners, era un estalvi... I aquestes campanes sembla que tocaven soles quan s'acostava una desgràcia o un fet extraordinari.  
L'església era una barreja de religió cristiana i velles religions ancestrals amb animals exòtics i costums antigues. La porta era molt baixa, t'havies d'ajupir per entrar-hi, i estava voltada de serps i éssers sobrenaturals. Era per espantar els mals esperits i que no poguessin entrar a l'església perquè s'havien d'ajupir massa.  
Un dia hi arriba un pastor jove, en Kai Schweigarnd, i la seva missió és convèncer la gent del poble que el millor per a ells i pel poble és vendre l'església vella i edificar-ne una nova, més gran i còmode. A Dresden ja té els compradors i el lloc per tornar-la a muntar. 
Al poble hi viu l'Astrid Hekne, una noia jove, de la família que van forjar les campanes, que somia amb una vida més moderna i veu en el pastor una sortida del poble per a ella. I el pastor veu en ella una aliada per poder fer la seva feina. 
Arriba també un arquitecte molt jove, en Gerhard Schönauer, per fer els dibuixos de l'església, per veure com s'ha de desmuntar i muntar de nou, i coneix també a l'Astrid. Aquest noi té un profund coneixement de com s'ha de muntar i desmuntar una església d'aquest tipus, fent que tot encaixi, sense ni un clau. És molt interessant seguir tot el seu recorregut per l'església i la seva feina. 
Tota la novel·la és la lluita dels dos homes per aconseguir el que volen davant una Astrid que, tot i volent modernitzar el poble no vol permetre de cap manera que s'enduguin les campanes.  
El paisatge que volta el poble està explicat minuciosament, amb els racons per pescar, les nevades que cauen, la gent que hi viu, les tradicions antigues que hi són per sobre la modernitat... 
M'agrada veure el diferent caràcter i manera de fer de la gent, com van a la una i per altra banda com callen; callen quan veuen que s'enduen la seva església, callen quan corren a l'església en sentir les campanes, callen quan veuen que remenen el cementiri i en fan un de nou... callen, callen, com només sap callar la gent d'un poble perdut entre muntanyes. I són personatges ferms, imponents... Demostren poc l'alegria i el dolor, viuen al dia, però callats i murris, tenen dins seu la llavor de moltes generacions...  M'agradaria arribar-m'hi i conviure amb ells un temps per comprovar que encara són així, però davant de l'estranger sempre són més prudents i cauts. I callen... 
És el xoc entre els temps ancestrals i els reptes de la modernitat, entre les noves idees i la superstició. 
El personatge de l'Astrid és potent. Essent d'un lloc vol pertànyer a un altre. Però no és fàcil. A Butangen es barreja massa la vida passada amb el futur, o no es pensa en el futur sinó en el dia a dia. 
Un bon llibre per a llegir a l'estiu, tranquil·lament...