dimarts, 24 d’agost de 2021

El mesurament del món




El mesurament del món
de Daniel Kehlmann


Angle editorial


Agost 2021



Llibre molt curiós. No pensava mai que, jugant amb matemàtiques i matemàtics i astrònoms, podries fer una novel·la distreta i que et fes somriure sovint. 
És un llibre on tot el que s'explica és verídic, pots comprovar-ho com he fet jo a internet. Però novel·lat i suposo que amb fantasies per fer-ne una novel·la. Però els fets importants són reals i verídics. 
L'Alexandre von Humboldt i en Carl Friedrich Gauss són els dos científics més importants alemanys de l'època de la Il·lustració. Els dos tenen i viuen el mateix projecte: mesurar el món. Però amb mètodes ben diferents. Humboldt és naturalista, geògraf i aventurer i la seva obsessió és conèixer les lleis de l'univers i explorar la Terra. En Gauss, per contra, és matemàtic i astrònom, sedentari i un personatge més aviat gris... És el cervell més prodigiós després de Newton, però capaç de fer una pausa durant la nit de noces per apuntar un fórmula. 
El 1828 coincideixen els dos a Berlin. I és a partir d'aquí on l'autor tira enrere en el temps i ens explica la manera de treballar dels dos, el seu caràcter i la seva vida. 
En Humboldt, amb la companyia de Bonpland, recorre mig món amb el sextant i totes les andròmines necessàries per mesurar la terra, el mar i les muntanyes. Va trobar el canal, el braç Casiquiare,  que uneix l'Orinoco amb l'Amazones i van patir mala mar i perills que fins i tot van induir a Humboldt a escriure una carta de comiat al seu germà...  Els veus mal calçats pujant muntanyes, hores en un racó esperant el resultat d'una mesura que no arriba, sota el vent i la pluja, apuntant tot el que veu i estudia... En Humboldt va ser el primer en pujar al volcà Pichincha i va pujar al Chimborazo, els dos a Equador,  però no va poder arribar a dalt del segon, per molt poc, pel mal d'altura. Penseu que anàvem amb sabates amb soles de cuir... 
En Gauss, sempre tancat a casa, fent càlculs sense parar, mesurant tancat en habitacions sense gota de llum i en silenci total, volia el mateix que Humboldt però per un altre camí. Era un ésser antisocial però que es va casar dues vegades. Va tenir tres fills: al gran, Eugen, el considerava una mica curt i tot i que se l'emportava amb ell, sovint sempre carregava contra ell fins que va desistir, De la filla deia que llàstima que fos tan lletja que no la podien casar i del petit quasi no en parla, només comenta que també era curt com el gran... Es va casar amb al Johanna, que crec que és a l'única persona que va estimar, a l seva manera, i quan va morir de part es va casar amb la Minna perquè algú li criés els fills. Però l'avorreix de seguida. 
El curiós i interessant és seguir la vida d'aquests dos personatges, camins tan diferents amb el mateix fi. Les aventures de Humboldt les segueixes amb delit i la vida retirada i tancada de Gauss no et canses de seguir-la. Ja grans es troben i tot i no ser amics, s'han llegit, saben el treball que han fet i es respecten. El que potser és més trist és quan veus que es van fent grans i segueixen amb els seus mètodes antiquats mentre els joves inventen noves maneres de mesurar la Terra i, sobretot a Humboldt a Rússia, el tracten com a una antigalla que cal entretenir intentant que no molesti massa. 

Si pensava, per exemple, que havia viatjat durant vint-i-tres setmanes, havien recorregut catorze mil cinc-centes verstes i havien estat a sis-centes cinquanta-vuit postes i, va titubejar, havien utilitzat dotze mil dos-cent vint-i-quatre cavalls, la confusió s'ordenava, es feia comprensible i es recobrava l'ànim. Però mentre passaven pels primers ravals de Berlin i Humboldt s'imaginava Gauss observant pel telescopi els cossos celestes, que seguien unes òrbites que aquell enunciava en fórmules senzilles, de sobte no hauria sabut dir qui dels dos havia viatjat més lluny i qui s'havia quedat sempre a casa. 

Aquesta reflexió m'ha agradat molt. Demostra la profunditat de pensament i raciocini de la persona, i et fa aterrar en la vida de cada dia, sortir del teu món i mirar el dels altres. I comparar, o senzillament posar de costat, i veure que a tot arreu si pot arribar per diferents camins... 
Aquesta mateixa reflexió l'he llegida fa just tres anys en un llibre totalment diferent,  Les Vuit Muntanyes, de Paolo Cognetti. Llegiu-lo també!