divendres, 6 d’agost de 2021

Le campanes bessones

 


Le campanes bessones
de Lars Mytting

Amsterdam

Agost 2021

Un llibre interessant i que m'ha agradat. 
Ens situem al poblet de Butangen, a Noruega. És un petit poble enmig del no res. Cases escampades i una església d'aquelles de fusta tan maques, típiques del país. Aquesta església té dues campanes amb una llegenda, o història, particular. Diuen que les va fer construir un pare en memòria de les seves filles siameses que van morir molt joves. Per forjar-les faltava material i ell hi va afegir les coberteries de plata que tenien a casa. Era costum comprar coses de plata quan es tenien uns diners, era un estalvi... I aquestes campanes sembla que tocaven soles quan s'acostava una desgràcia o un fet extraordinari.  
L'església era una barreja de religió cristiana i velles religions ancestrals amb animals exòtics i costums antigues. La porta era molt baixa, t'havies d'ajupir per entrar-hi, i estava voltada de serps i éssers sobrenaturals. Era per espantar els mals esperits i que no poguessin entrar a l'església perquè s'havien d'ajupir massa.  
Un dia hi arriba un pastor jove, en Kai Schweigarnd, i la seva missió és convèncer la gent del poble que el millor per a ells i pel poble és vendre l'església vella i edificar-ne una nova, més gran i còmode. A Dresden ja té els compradors i el lloc per tornar-la a muntar. 
Al poble hi viu l'Astrid Hekne, una noia jove, de la família que van forjar les campanes, que somia amb una vida més moderna i veu en el pastor una sortida del poble per a ella. I el pastor veu en ella una aliada per poder fer la seva feina. 
Arriba també un arquitecte molt jove, en Gerhard Schönauer, per fer els dibuixos de l'església, per veure com s'ha de desmuntar i muntar de nou, i coneix també a l'Astrid. Aquest noi té un profund coneixement de com s'ha de muntar i desmuntar una església d'aquest tipus, fent que tot encaixi, sense ni un clau. És molt interessant seguir tot el seu recorregut per l'església i la seva feina. 
Tota la novel·la és la lluita dels dos homes per aconseguir el que volen davant una Astrid que, tot i volent modernitzar el poble no vol permetre de cap manera que s'enduguin les campanes.  
El paisatge que volta el poble està explicat minuciosament, amb els racons per pescar, les nevades que cauen, la gent que hi viu, les tradicions antigues que hi són per sobre la modernitat... 
M'agrada veure el diferent caràcter i manera de fer de la gent, com van a la una i per altra banda com callen; callen quan veuen que s'enduen la seva església, callen quan corren a l'església en sentir les campanes, callen quan veuen que remenen el cementiri i en fan un de nou... callen, callen, com només sap callar la gent d'un poble perdut entre muntanyes. I són personatges ferms, imponents... Demostren poc l'alegria i el dolor, viuen al dia, però callats i murris, tenen dins seu la llavor de moltes generacions...  M'agradaria arribar-m'hi i conviure amb ells un temps per comprovar que encara són així, però davant de l'estranger sempre són més prudents i cauts. I callen... 
És el xoc entre els temps ancestrals i els reptes de la modernitat, entre les noves idees i la superstició. 
El personatge de l'Astrid és potent. Essent d'un lloc vol pertànyer a un altre. Però no és fàcil. A Butangen es barreja massa la vida passada amb el futur, o no es pensa en el futur sinó en el dia a dia. 
Un bon llibre per a llegir a l'estiu, tranquil·lament...