Sense fer mai el cim
Viatge a l'Himàlaia
de Paolo Cognetti
Navona_Port Bo
Què és anar a la muntanya sense fer la conquesta del cim? Un acte de no violència, un desig de comprendre, un donar votes al mateix sentit de caminar.
Torno a Cognetti una vegada més! Després de El noi silvestre, Les vuit muntanyes i Nova York és una finestra sense cortines, ha tocat ara aquest altre llibre que no desmereix en absolut dels anteriors.
Paolo Cognetti compleix 40 anys i igual que molts joves avui davant la crisi dels 40 comencen a fer footing o a jugar a bàsquet ell decideix anar a la terra del Dolpo, un altiplà del nord-oest del Nepal on travessarien passos a més de cinc mil metres, viatjant a peu gairebé tot un mes vorejant la frontera tibetana. Se'n va amb dos amics, el Remigio i el Nicola, formant part d'una expedició amb uns guies, portadors, mules, un campament per muntar cada nit i desmuntar cada matí i companys de viatge.
M'agrada la manera que té l'autor de fer-nos viure cada paisatge, cada circumstància, cada conversa amb diferents persones... Sempre hi ha molta descripció però no cansa gens, l'esperes.
Tot el viatge el fa amb un llibre a la motxilla: El Lleopard de les neus, de Peter Matthiessen. Era un viatge quasi igual que el que ell feia. I sempre va seguint, llegint i rellegint i comparant les impressions i diferents sensacions que va tenir l'autor amb les que te ell en aquells moments. Per mi penso que és un excés. Haver llegit el llibre està molt bé però portar-lo com a guia crec que potser li resta una mica d'espontaneïtat en alguns moments. Es guia massa per les explicacions del llibre. Però potser també ens perdríem comentaris i troballes d'en Peter...
Voldria recordar algunes frases que m'han fet penar, que m'han agradat i no voldria oblidar. Aquí escrites les recordaré.
En Remigio havia nascut en un poblet on fins als anys setanta es pujava a peu, després havia arribat la carretera i al llarg de la seva vida havia vist com es despoblava completament. Una vegada m'havia dit: sempre que arriba la carretera sembla que sigui per dur alguna cosa, però després resulta que era per endur-s'ho.
Vaig llegir una mica sobre el mite tibetà del "beyul", una vall secreta d'accés protegit per alts passos, tempestes de neu i bèsties ferotges. Segons la creença, a l'Himàlaia n'hi hauria algunes: els cims del voltant les amaguen de la vista, els pendissos són impracticables i estan batuts per les allaus, però a dins el clima es fa més dolç, hi creixen arbres fruiters, la terra és fèrtil i flueixen els torrents. Com a les valls perdudes de les llegendes alpines , tret que el beyul no té a veure amb la nostàlgia del passat, al contrari, és una esperança per al futur. Existeix per donar refugi als savis en temps de violència. És per això que se n'ha de preservar el secret, al clos dels monestirs i en el silenci dels lames: és un refugi antihome on salvaguardar-se de guerres o desastres ecològics, o de qualsevol altra arma que la humanitat pugui inventar per autodestruir-se. Jo aquesta idea també l'entenia bé. Tothom que va a muntanya, vaig pensar, l'entén.
Vaig mirar el monjo que feia una boleta de pasta amb els dits i la sucava al te com si fos una galeta, i vaig recordar l'escena en què en Peter (del llibre que porta a la motxilla), en aquella mateixa ermita, havia fet al lama de l'època la pregunta més difícil. El lama, tolit per una artritis deformadora que l'empresonava allà dalt per sempre més, havia esclafit a riure i aixecant els braços al cel havia respost: "I tant que sóc feli´! Sobretot perquè no tinc alternativa!"
Me'n vaig anar de Charka, poblet de pols, amb la sensació que només l'havia fregat. Aixecar el campamnet cada dia és la llei de la caravana, però per comprendre caldria aturar-se, quedar-se. Ens vam allunyar amb el fum baix que no arribava a aixecar-se de les casetes, l'olor forta de ginebró que ens quedaria dies a la roba. No li havia preguntat ni com es deia. I que bonic, però, que instintiu i necessari s'havia fet, aquest reprendre la ruta. Deixar enrere el món conegut i descobrir un tros de món nou cada vegada. Caminar era la nostra missió quotidiana, la nostra mesura del temps i l'espai. Era la nostra manera de pensar, d'estar junts, de travessar el dia, era la feina que a hores d'ara els nsotres cossos ja feien sols. Malgrat que aprimats, atrotinats, febrosos, cada matí es posaven drets i reprenien la marxa mansois com mules. Caminar reduïa la vida a l'essencial: menjar, dormir, trobar-se, pensar. Cap invent de la nostra època ens servia de res, mentre caminàvem, fora d'un bon parell de sabates i, en el meu cas, un llibre a la motxilla. Feia setmanes que vivia d'arròs, llenties, verdura, de vegades ous i formatge, el meu Lleopard, el meu quadern, els meus amics. Molt més que sortir-me'n amb tan poca cosa, era sorprenent adonar-me que no desitjava res més. Només quan ens aaturàvem brollaven la necessitat,la nostàlgia, les aspiracions, tots els buits per omplir.
