Revetlla de Sant Joan

Revetlla de Sant Joan

23 de juny de 2009



Les fogueres

Calaixeres
mig trencades.
Taules
escrostonades.
Cadires
atrotinades.
Butaques
tot esventrades
i escombres
despentinades.
Portes velles,
caixes de fusta,
un tauló gran
i corcat.
La foguera,
llaminera,
entre el fum,
se’ls ha empassat.

Lola Casas, del llibre Anem de festa

Tot llegint aquest poema que m'ha arribat de la llibreria L'Espolsada -moltes gràcies!- he recordat les fogueres de Sant Joan de quan era petita.
Tot i que teníem la casa enmig del bosc, cada any fèiem la foguera. Durant dies remenaven els racons de la casa i de les quadres buscant coses per a cremar. Cadires de jardí velles, o de boga, fustes que havies pertanyut a qualsevol andròmina, joguines velles, cartrons, ... i mil coses més que les mares i les àvies intentaven trobar per a nosaltres. De mica en mica les anàvem col•locant fent una pila en un lloc on no hi havia arbres. I dalt de tot hi posàvem la cosa més grossa o més original. I era el meu pare l'encarregat d'encendre la pira, la foguera.
Reconec que, tot i no ser piròmana, m'agradava encantar-me davant les flames que bellugaven i pujaven enlaire reflectint mil colors per a la nostra satisfacció i alegria. Com ara davant la llar de foc: mai no em cansa contemplar el foc, la flama, el final de la vida dels troncs que s’ofereixen per al nostre gaudi donant-nos tota la seva bellesa i fragància.
Desprès la coca i el vi dolç, encara que fóssim petits. Llavors no es vigilava tant l'alcohol. Mai van prohibir-nos un traguet del porró, ni per Sant Joan ni cap altre dia. I mai vam beure més del compte.
També a Barcelona havíem viscut alguna foguera. No ajudàvem a fer-la pujar amb estris i trastos vells però si que vèiem com s'encenia el foc enmig de les cruïlles de l'Eixample, pensant sempre que les cases eren molt a prop i que el terra, l'endemà, el veuríem de color negre. Però no érem urbanites: no hi participàvem.
Van ser temps feliços. Més grans, ja amb els nostres fills petits vam voler repetir aquestes fogueres. Ho vam fer uns quants anys fins que va quedar definitivament prohibit per por dels incendis.
L'última vegada vam fer un gran foc sota de casa en un lloc on no hi ha arbres -havíem estat dies recollint coses per cremar- vam ballar al voltant de la foguera i els meus pares, ja vellets, ho contemplaven asseguts des de dalt de casa. És un record fotogràfic que tinc: tanco els ulls i ho veig. Va ser bonic.
Una cosa més que s'acaba. Hi ha massa perill. Els nostres néts hauran de construir-ne uns altres, de records. Ni millors, ni pitjors: diferents. Però els nostres ja no ens els pot prendre ningú. Només un senyor alemany, un tal Alzheimer...

2 de la matinada

Hem sopat a Cabrera amb la Fefa i el Lluís i la Francisca i el Joan Enric. La platja era a vessar de jovent amb taules i barbacoes, amb llumets i petards, molts petards, que es muntaven la seva revetlla en plan tranquil, sense presses, esperant que sortís el sol. Cansats ja de coets i petards i sorolls i gent, hem tornat a Barcelona. I ens hem trobat que davant de casa, davant del Freixa Tradició, hi havia instal·lada una tauleta amb en Josep Maria i la Dorita i dues parelles més, menjant coca -feta del Josep Maria- i bevent cava. Naturalment ens hi hem afegit i ha estat un bon final de revetlla: bona coca, bon cava i, sobretot, bona companyia. Ens ha recordat aquelles cadires que la gent treia a la fresca per fer la xerradeta abans d'anar a dormir. I hem dit que ho repetiríem. A veure si és veritat! Bona revetlla a tots!

La casa de Bernarda Alba

La casa de Bernarda Alba
de Federico Garcia Lorca




Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita



19 de juny de 2009

Direcció: Lluís Pasqual

Actrius: Núria Espert, Rosa Ma. Sardà, Teresa Lozano, Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls, Almudena Lomba, Tilda espluga, Marta Martorell, Montse Morillo, Bàrbara Mestanza

Veïnes: Marion Adell, Josefina Álvarez, Sira Andreu, Montse Antolino, Carme Bassas, Carme Canel, Ma. Antònia Carbó, Maria Coll, Mayka Dueñas, Imma Garcia, Carme Ginesta, Pawuita de la Hoz, Pura Hurtado, isabel Laso, Ma. Teresaa de Llagó, Maribel Martínez, Montserrat Masó, Laia Oliveras, Meritxell Planàs, Ma. Pilar Pons, Anna Pujol, Carme Samper, Mercè Sanz, Conxita Sesé, Carolina Simó, Ma. Teresa Solà, Roser Soler, Argentina Sosa, Gemma Ventura

També dita “Drama de mujeres en los pueblos de España” i escrita l’any 1936, dos mesos abans de l’assassinat de Federico García Lorca.

Si només llegir o evocar Lorca ja et proporciona un plaer especial, el fet de contemplar la, per a mi, millor obra del poeta, amb dues grans, excel•lents actrius com Núria Espert i Rosa Maria Sardà, el gaudi ja és extraordinari.
Quin goig tornar a veure la Núria Espert treballant al teatre! És un mite amb una força descomunal i el paper li anava d’allò més bé.
És la història d’una dona, la Bernarda, que es queda vídua per segona vegada i obliga a les seves cins filles a portar roba negra i romandre tancades a casa durant vuit anys. Les filles, joves i amb ganes de viure no ho suporten però la mare té una autoritat tremenda i la seva determinació no admet rèpliques. Senten els segadors que van cantant a la feina i donarien el que fos per anar amb ells, per poder cantar i riure però, sobretot, per poder sortir d’aquelles quatre parets que les fan embogir.
L’època s’ho porta: a principis de segle i a Andalusia, el nivell social de les persones determinava la seva conducta de cara a la galeria. I no faltaven les veïnes que, amb la millor intenció, proclamaven als quatre vents qualsevol infracció d’aquest codi tan estricte. L’arribada d’un noi del poble de 25 anys que vol festejar la filla gran, de quaranta, filla del primer matrimoni, rica amb l’herència del seu pare, porta a una lluita acarnissada entre les germanes. No es conformen a quedar solteres, a no tenir home. I les dues petites, enamorades també d’aquest noi, lluiten per arribar primer als braços de l’amor. I és explicativa la frase que diu una germana a l’altre: ara no et puc veure com a germana; només et puc veure com a dona.
La Poncia, criada i majordoma i única amiga de la Bernarda, interpretada amb mestria per la Rosa Ma. Sardà, -el paper li va com anell al dit- veu tot el foc i els problemes que van revolucionant la casa i la vida familiar, però la Bernarda no la vol escoltar. Es reafirma en la seva vigilància i en l’obediència de les seves filles.
També cal destacar el paper de la mare de la Bernarda, la Teresa Lozano, fent paper de boja però amb una fina lucidesa que ja voldria la seva filla.
Les veïnes, que fan el canvi d’actes cantant un rèquiem, són una meravella: no sé com van aconseguir trobar unes cares com les que tenen: són cares i tipus de dones de camp a principis de segle al sud de la península. Pel carrer no en veig mai , com aquestes. On estarien amagades? Són perfectes, genials!
L’escenografia en blanc i negre, com Lorca hagués volgut, -va escriure sota el títol: El poeta advierte que estos tres actos tienen la intención de un documental cinematográfico- amb un escenari rectangular ben blanc, amb una porta a cada extrem, una per anar dins la casa, l’altre per sortir al patí, contrasta amb el negre de la Bernarda i les seves filles. I el públic, a banda i banda d’aquest escenari, semblàvem les veïnes que murmuraven i espiaven el menor moviment en fals de la família per bescantar-les per tot el poble.
Una obra genial -ja ho sabíem- molt ben representada -ja ho esperàvem- i que ens deixa una sensació de CULTURA i ART en majúscules que ens ajudarà a passar l’estiu.

Viatge a la Xina -1- Introducció

Viatge a la Xina -1-

Introducció

del 4 al 17 de juny de 2009

He dividit aquest viatge no per ordre cronològic –Beijing, Xi'An, Shanghai, Guilin, Guangzhou i Hong Kong - sinó tal com ens va explicar en Jin: Introducció, la Xina del passat, la Xina del present i la Xina del futur.

Amb un grup de quinze amics hem anat a la Xina. Ha estat un viatge molt diferent a d’altres que hem fet. Xina ha fet un canvi brutal en 30 anys, des del 1976, any en què va morir Mao. D’un comunisme acèrrim a un capitalisme encobert. I els xinesos estan orgullosos d’aquest canvi.
Parlen bé del president Mao, l’estimen, perquè gràcies a ell la Xina es va unir, es va fer gran. Sense ell, diuen, Xina no seria el que és ara. Però també reconeixen les coses que no va fer bé, com la revolució cultural que va deixar el país sense estudiants ni llicenciats durant 10 anys; anys que han hagut de recuperar a un ritme frenètic. I adoren a Deng Xiaoping, que els va obrir les portes a Amèrica i a Occident. Gràcies a ell van començar els contactes amb el món exterior, els canvis en algunes ciutats per provar si funcionaven, i, a poc a poc, a la resta del país. Els queda encara molta feina a fer: no hi ha sanitat pública, l’educació és cara i, sobretot, com només poden tenir un fill, la Xina està plena de “negres”, nens i nenes fills segons o tercers, que no els poden inscriure i, per tant, no poden escolaritzar-los ni poden treballar. Amb tot, és tant el que han fet que estan molt, molt orgullosos del seu país i del que avancen. I no suporten que alguns xinesos enredin o facin quedar malament al país davant els turistes. Volen ser perfectes, a costa del temps que hi hagin d’esmerçar, de les llibertats que els retallin, de no poder sortir del país... és igual: volen un gran país. I a fe que ho estan aconseguint!
Tenen el problema de la quantitat de gent que té el país i també el problema del idioma. El mandarí, el idioma oficial, no el parla pas tothom; en les “petites” ciutats del interior parlen els seus dialectes que, fins i tot, s’escriuen diferent. Per tant en Jin, el nostre guia, comentava que si ell viatjava a l’interior no podia entendre’s amb ningú.

Els xinesos diuen que els occidentals no els entenem. I tenen raó. La seva mentalitat, la seva manera de veure les coses, els llargs anys de comunisme els han fet d’una pasta diferent de la nostra. A poc a poc anirem entenent-nos uns i altres però no serà fàcil.
En Jin, guia ideal i amb agència pròpia -si us interessa em demaneu l'adreça-, és un noi de 36 anys, amb una gran cultura i una gran curiositat per tot. Ell està molt orgullós del seu país i del canvi que han aconseguit en només 30 anys. Vol que l’entenguem. Mai no critica res obertament però reconeix que hi ha coses que encara no van bé. Però diu que la comunitat internacional ja comença a comptar amb la Xina per moltes coses. I cada vegada més. Els xinesos són molt treballadors, no es queixen i veuen que els qui manen saben portar el país endavant. I per això se’ls ha de fer cas. Ell voldria viatjar a Europa, però no és fàcil aconseguir el visat; i no es queixa. Ja arribarà un dia que ho podrà fer. Ara és hora de fer país, com diria el president Pujol. I la por que té, ell i la seva generació, és que després d’ells ve la generació dels fills únics, mimats i consentits, que ho han tingut tot, que no han viscut mals moments i diuen: què faran aquests nens quan tinguin edat de portar el país endavant? I tenen por. I ho entenc. En pocs anys més hem de veure com la Xina continua com a país emergent i no sé on pot arribar. Si en 30 anys han avançat el que nosaltres en 100 anys, què no faran en 30 anys més? Mentre aquesta generació no es jubili continuaran avançant a grans passos. Després, Déu dirà.
Un viatge molt interessant, tant per l’art, com per la cultura, com per les persones, la història i tot el que hem pogut veure i escoltar.
Gràcies, Jin, per estar sempre amb nosaltres i per nosaltres. Gràcies, colla dels 15, per haver-nos convidat a participar en aquest viatge! Necessitarem dies per pair tot el que hem vist i fet.
Bon estiu a tothom!

Viatge a la Xina -2- La Xina del passat

Viatge a la Xina -2-
La Xina del passat

Xian i Guilin

del 4 al 17 de juny de 2009

He dividit aquest viatge no per ordre cronològic – Beijing, Xi'An, Shanghai, Guilin, Guangzhou i Hong Kong - sinó tal com ens va explicar en Jin: Introducció, la Xina del passat, la Xina del present i la Xina del futur.

Jin ens va avisar que anàvem a una ciutat “petita”, amb només set milions d’habitants. Era Xian. Allà vam visitar els famosos guerrers de terracota. Vertaderament impressiona contemplar aquella immensa fosa plena de guerrers de mida natural, tots diferents, sabent que cada cara pertanyia a una persona determinada. Estan restaurant-ne uns quants però no en volen treure més perquè quan els desenterren estan policromats, però en dos dies a l’aire lliure el color desapareix completament. Esperen que surti algun producte que eviti aquest fenomen. I estic segura que el trobaran.

La Gran Pagoda de l'Oca Salvatge és completament diferent de les altres construccions que havíem visitat. Austera, sense policromats, i sense poder-hi pujar ja que comença a inclinar-se com la torre de Pisa.
El barri musulmà, amb la Mesquita, diferent de totes les altres ja que és a l’aire lliure. Tot i que són ben diferents, et recorda els claustres romànics per on pots passejar-te mirant el cel i en silenci.
I després sopar de raviolis (jiaozi), típic d’aquesta ciutat, amb més de 300 tipus de raviolis. Sort que no ens en van donar un de cada!
Però el més impressionat d’aquesta ciutat és el desori, sobretot circulatori. Tota l’estona anàvem amb ais! i uis! creient que o xocàvem o atropellàvem algun vianant incaut. Molt pitjor que a El Cairo. I comparant-t’ho amb la netedat de Beijing, Xian és brut, la gent menja al carrer i llença papers a terra. És l’única ciutat que hem vist que no fos neta com una patena.

Guilin és ja més camperol. Allà a prop hi ha els arrossars, en plena muntanya, i, fora de la ciutat, hi veus més pobresa.
Vam començar visitant la Cova de la Flauta de Canya Ludi Yan. Molt il•luminada, massa colors pel nostre gust, però molt gran i impressionant. La ciutat, molt agradable, té quatre llacs comunicats entre ells, un d’ells artificial. En un principi era el fossar de protecció de la ciutat. Ara hi han edificat unes pagodes i fas un petit creuer entre els quatre llacs, amb música de fons i a l’hora de pondre’s el sol. Ja sé que és molt turístic però va ser molt bonic. A més vam poder observar com fan servir cormorans per pescar; als pobres els lliguen una cinta al coll perquè no es puguin empassar els peixos grossos que així van a parar a la barca de l'amo.
Vam pujar en petits cotxes tipus 4x4 però molt senzills per anar a veure les plantacions d’arròs. Allà la pobresa és a la vista: nens venent qualsevol coseta i sense anar a escola, velles encorbades fins a terra portant el bou cap a casa, dones amb cabassos dobles portant dos nens com si fossin carabasses... En Jaume va comprar tot el que li venien, no podia suportar veure aquells nens tan bufons demanant. I el Jin, el guia, estava trist, deia que no suportava veure la pobresa d’aquella gent, que allò encara no estava en vies de solució.

I el millor, el creuer de 3 hores pel riu Li. La gent del país el prefereix amb pluja, els artistes amb boira i els turistes amb sol. Sembla que tenim ànima d’artistes ja que tot el camí vam gaudir d’una boira fantasmagòrica que deixava entreveure les colines arrodonides típiques d’aquesta zona. La veritat és que era un panorama bellíssim! No et cansaves de contemplar-lo. Veies búfals que anaven a beure aigua a la vora del riu, gent que passejava o que anava amb barquetes, i sempre, sempre, les petites muntanyes amb la capa boirosa que les feia més interessants i romàntiques. El final de trajecte era Yangshuo, carrer ple de tendetes per gastar diners. O per seure i prendre un suc de síndria que amb la humitat i la calor s’agraeix d’allò més.

Viatge a la Xina -3- La Xina del present

Viatge a la Xina -3-
La Xina del present

Beijing

del 4 al 17 de juny de 2009

He dividit aquest viatge no per ordre cronològic –Beijing, Xian, Shangai, Guilin, Guangzhou i Hong Kong - sinò tal com ens va explicar en Jin: Introducció, la Xina del passat, la Xina del present i la Xina del futur.

Xina” significa “país del centre”. I vam arribar a la capital, Beijing, després d’un llarg vol i de diversos controls de temperatura corporal per assegurar-se que ningú portava la grip famosa.
Beijing és una gran ciutat.

Vam visitar el Temple del Cel, que és un gran parc amb quatre temples, el més important dels quals és el del Cel. Tot i que el 70% dels xinesos es diuen ateus sempre parlen de “Déu”, assenyalant el cel. Està tot ell fet de fusta sense claus i s’hi conserven les pintures originals.
La Vila Olímpica amb el “Niu d’ocell”, estadi que, il•luminat, fa l’efecte d’un gran niu.
La plaça de Tian'anmen la vam visitar sota la pluja. És una gran plaça rectangular, sense cap cosa massa important per contemplar; només –i és molt!- el record dels estudiants agrupats en el centre i dispersats per la policia amb tancs i tota la parafernàlia el 4 de juny de l’any 1989. Una matança difícil d’oblidar.
Al final de la plaça hi ha l’entrada de la Ciutat Prohibida. Conjunt de palaus i carrers, predominat el color vermell, on vivia tancat l’emperador i la seva família. Hi podem comptar fins a 9.000 sales. Fins a l’any 1912 només hi podien entrar la família de l’emperador i els nobles que hi treballaven. Com tots els edificis són de fusta, hi havia per tot arreu grans tines plenes d'aigua per por d'un incendi.
El palau d’estiu va ser un regal d’un emperador a la seva mare, concubina de l’emperador, el seu pare. És una meravella, amb un passeig sota pèrgoles que emana una sensació de pau i serenor incomparables. Però no deixava de ser una presó per a la concubina. Allà vam fer un petit passeig amb barca, una barca amb cara de dragó reial!
L’endemà vam visitar la Gran Muralla. Un petit trosset, però amb escalons que m’arribaven més amunt dels genolls. Déu n’hi do! Però valia la pena. Molta part està derruïda i, de mica en mica, van restaurant-la. La restauració és perfecta: no hi trobes ni una pedreta fora de lloc!
D’allà a les tombes Ming passant tot passejant pel Camí Sagrat. Flanquejat per animals enormes, reals i fantàstics, fets de marbre, enmig d’una gespa molt ben cuidada – a la gatzoneta i amb tisores anaven retallant l’herba i arrancant-ne les dolentes- t’imaginaves com anaven per allà mateix els grans personatges de la història de la Xina.
El hutongs era un dels objectius que teníem. Són barris amb casetes d’una sola habitació. Tenen un pati comú, en principi força gran, amb cuina comunitària i “bany” –a tot se li diu bany...-. Però com que cada dia hi ha més gent estan construint en aquests

patis i el que queda és un laberint de carrerons, naturalment només hi passa una bicicleta, i moltes vivendes. En vam visitar una. Neta i polida i la dona molt correcta. Li vaig preguntar si ella es vendria allò per poder viure en un apartament i va dir que ni en broma! El seu marit i els avantpassats del seu marit hi havien viscut i ells també hi viurien i els seus fills. En el fons vaig pensar que aquest barri, a Barcelona, seria l’objectiu dels artistes, condicionant-lo una mica. Era molt agradable. Sortint d’allà ens esperàvem uns peditaxis - carrets tirats per bicicleta - per anar, de dos en dos, a passejar pels carrers estrets del barri. Jo em vaig buscar una parella ben primeta perquè em sabia greu pel noi que pedalava, però crec que amb els americans, que pesen tant, ja estan acostumats, perquè corria com una llebre. El passeig, tot i ser sota la pluja i deixar-nos xops, va ser molt interessant i divertit.
La primera nit vam tenir una sessió conjunta de reflexoteràpia que no ens va deixar del tot relaxats perquè en Jaume va ser incapaç de tancar la boqueta i no parava de fer bromes i tothom reia...

I un espectacle musical "La llegenda de Kung Fu" , sobre la vida d'un nen, Chun Yi, que arriba al monestir i s'inicia en les pràctiques Zen i Kung Fu. Amb una musiqueta tan encomanedissa que la Ma. Clara la va tararejar tot el viatge!
La segona nit l’ànec lacat o a la pequinesa, boníssim, en el restaurant Quan Ju De, amb un espectacle de marionetes.

Viatge a la Xina -i 4- La Xina del futur

Viatge a la Xina -i 4-
La Xina del futur

Shangai, Guangzhou i Hong Kong

del 4 al 17 de juny de 2009

He dividit aquest viatge no per ordre cronològic –Beijing, Xi'An, Shanghai, Guilin, Guangzhou i Hong Kong sinó tal com ens va explicar en Jin: Introducció, la Xina del passat, la Xina del present i la Xina del futur.

Shanghai, la ciutat dels gratacels, és immensa. I està en obres per a l’Expo de l’any vinent. Vam dinar a la part antiga, davant el pont de Zigzag, i és allà on ens van enredar com a “xinos” –ells no es deixen enredar- amb uns llapis de memòria USB falsos i, gràcies al nostre guia Jin, vam poder recuperar els diners perduts. Vam visitar el “Malecón”, el moll, i vam fer una petita volta pel riu Huangpu contemplant els gratacels.
Vam pujar en un d'ells, la torre Jin Mao, al pis 88, i us assseguro que l'edifici tremolava. No m'agradaria gens ni mica treballar en aquelles alçades...
Shangai és una ciutat per anar de compres: l’avinguda Nanking, de vianants, i el mercat Taobao de marques d’imitació.
Allà hi ha gent que viu molt bé. Vam sopar a la “Concessió francesa” i aquell petit barri el podríem trobar en qualsevol racó de qualsevol ciutat europea. Plena de joves ben vestits i amb botigues de marques, aquestes de debò, i amb restaurants muntats en cases antigues, agradables i acollidors.
Vam visitar el temple del Buda de Jade amb una figura de Buda assegut, molt bonica i que és una de les poques coses que no deixen fotografiar. Està ple de murals explicant la vida de Siddhartha Gautama. En una sala hi ha les tres estàtues de Buda en les seves diferents identitats: Amitabha, Siddhartha Gautama i el Buda de la Medicina. Enmig de la gentada, dels turistes, de les fotos, veies gent agenollant-se i pregant a Buda, o cremant papers de colors pels morts de la família. Hauríem d’aprendre d’ells la llibertat amb què expressen les seves creences sense por del què diran.

I altre cop avió cap a Guangzhou, l’antiga Canton. Allà hi ha ara 4 línies de metro però n’estan fent 8 més! per a l’Expo. Per a l’any que ve. I estaran fetes i acabades, segur. Amb tot comencen a notar la crisi i estan tancant moltes empreses amb tot el que això comporta. Allà vam visitar l’auditori del Dr. Sun Yatsen i la casa-temple de la família Chen.

I ja el ferry cap a Hong Kong, la gran ciutat, colònia anglesa fins fa pocs anys i encara amb molts costums de la colonització com el fet de conduir per l’esquerra, l’ordre estricte en tot i la multa per qualsevol cosa que no sigui correcta, com fumar pel carrer lluny d’un cendrer, o tirar un paper a terra. És la ciutat dels grans contrastos. De nit, il•luminada, tots són gratacels meravellosos, la foto típica que tots hem vist i que nosaltres també hem fet. De dia, al costat d’un gratacels immens i moderníssim hi ha una casa de 25 pisos... sense ascensor! La guia local ens deia que així els vellets eren molt àgils, i els nens tenien molta memòria: mai no es descuidaven el llibre del cole a casa!
Els gratacels tenen cada vint pisos un de descobert, tot obert, per deixar pas als tifons sense por que es bellugui massa l'edifici. Han de créixer enlaire; no hi ha lloc per construir res més.

Vam visitar un temple budista dedicat a la gent de mar, que avui és més turístic que altra cosa. Els colors i les formes de les figures i animals et recorden més un parc d'atraccions que un temple; t'han d'explicar el que significa per poder intentar comprendre el que provoca devoció en la gent del país.

També vam passejat amb un "sampan”, barca petita que utilitzen per pescar i també per viure-hi. Vam veure les barques, una mica més grans, amb la cuina, la roba estesa i la gent vivint-hi. I a tocar, allà mateix, els immensos gratacels, les cases luxoses, els cotxes de millors marques... tot un contrast! Però no és una vida de misèria. La gent és feliç i viu amb dignitat. I ho ensenya perquè ho comprovis. O això em va voler semblar a mi...

I aquí s'acaba el resum del viatge. No podia ser més curt perquè vull recordar totes i cada una de les coses que he explicat. Moltes altres m'han quedat al tinter, però intentaré que en quedi constància en l'àlbum de fotos.

És tan bonic viatjar i conèixer gents i costums nous!

Fins al proper viatge!

I aquesta és la mascota de l'Expo de l'any vinent! Naturalment sense la meva pesona al davant...

La llegenda del sant bevedor

La llegenda del sant bevedor
de Joseph Roth

Aquesta novel·la va inspirar la pel·lícula d'Ermanno Olmi que va guanyar el Lleó d'Or de Venècia l'any 1988

El cercle de Viena


Juny del 2009


Novel·la curta, ben escrita i ben traduïda que es llegeix en menys d'una hora. Bona literatura, agradable de llegir, amb un tema tranquil que més aviat fa pensar i reflexionar que no pas encuriosir-te per saber què passarà.

És la història de l'Andreas Kartak, un sense sostre que malviu sota els ponts del Sena a Paris. Un dia, un home li dóna 200 francs. Ell, home d'honor malgrat la seva pobresa, no els vol acceptar ja que sap que són molts diners i que no els podrà tornar. El desconegut li diu que, el dia que els pugui tornar, els doni a santa Tereseta de Lisieux, a l'església de Santa Maria de Batignolles.

Andreas, home de paraula i gràcies a circumstàncies especials, cada diumenge està en disposició de tornar aquests diners, però París, amb el Pernod que hi ha als bars, els amics que veuen diner fresc i les noies maques que el busquen, és una ciutat que fa difícil complir les promeses. Finalment acabarà a la sagristia de l'església, però no com ell pensava.

Els capítols estan marcats d'una manera força curiosa. Comença amb un full amb quinze ampolles plenes que van buidant-se, d'una a una, en cada capítol al llarg de la narració.