dissabte, 20 de juny de 2009

Viatge a la Xina -2- La Xina del passat


Viatge a la Xina -2-
La Xina del passat

Xian i Guilin

del 4 al 17 de juny de 2009


He dividit aquest viatge no per ordre cronològic – Beijing, Xi'An, Shanghai, Guilin, Guangzhou i Hong Kong - sinó tal com ens va explicar en Jin: Introducció, la Xina del passat, la Xina del present i la Xina del futur.

Jin ens va avisar que anàvem a una ciutat “petita”, amb només set milions d’habitants. Era Xian. Allà vam visitar els famosos guerrers de terracota. Vertaderament impressiona contemplar aquella immensa fosa plena de guerrers de mida natural, tots diferents, sabent que cada cara pertanyia a una persona determinada. Estan restaurant-ne uns quants però no en volen treure més perquè quan els desenterren estan policromats, però en dos dies a l’aire lliure el color desapareix completament. Esperen que surti algun producte que eviti aquest fenomen. I estic segura que el trobaran.

La Gran Pagoda de l'Oca Salvatge és completament diferent de les altres construccions que havíem visitat. Austera, sense policromats, i sense poder-hi pujar ja que comença a inclinar-se com la torre de Pisa.
El barri musulmà, amb la Mesquita, diferent de totes les altres ja que és a l’aire lliure. Tot i que són ben diferents, et recorda els claustres romànics per on pots passejar-te mirant el cel i en silenci.
I després sopar de raviolis (jiaozi), típic d’aquesta ciutat, amb més de 300 tipus de raviolis. Sort que no ens en van donar un de cada!
Però el més impressionat d’aquesta ciutat és el desori, sobretot circulatori. Tota l’estona anàvem amb ais! i uis! creient que o xocàvem o atropellàvem algun vianant incaut. Molt pitjor que a El Cairo. I comparant-t’ho amb la netedat de Beijing, Xian és brut, la gent menja al carrer i llença papers a terra. És l’única ciutat que hem vist que no fos neta com una patena.

Guilin és ja més camperol. Allà a prop hi ha els arrossars, en plena muntanya, i, fora de la ciutat, hi veus més pobresa.
Vam començar visitant la Cova de la Flauta de Canya Ludi Yan. Molt il•luminada, massa colors pel nostre gust, però molt gran i impressionant. La ciutat, molt agradable, té quatre llacs comunicats entre ells, un d’ells artificial. En un principi era el fossar de protecció de la ciutat. Ara hi han edificat unes pagodes i fas un petit creuer entre els quatre llacs, amb música de fons i a l’hora de pondre’s el sol. Ja sé que és molt turístic però va ser molt bonic. A més vam poder observar com fan servir cormorans per pescar; als pobres els lliguen una cinta al coll perquè no es puguin empassar els peixos grossos que així van a parar a la barca de l'amo.
Vam pujar en petits cotxes tipus 4x4 però molt senzills per anar a veure les plantacions d’arròs. Allà la pobresa és a la vista: nens venent qualsevol coseta i sense anar a escola, velles encorbades fins a terra portant el bou cap a casa, dones amb cabassos dobles portant dos nens com si fossin carabasses... En Jaume va comprar tot el que li venien, no podia suportar veure aquells nens tan bufons demanant. I el Jin, el guia, estava trist, deia que no suportava veure la pobresa d’aquella gent, que allò encara no estava en vies de solució.
I el millor, el creuer de 3 hores pel riu Li. La gent del país el prefereix amb pluja, els artistes amb boira i els turistes amb sol. Sembla que tenim ànima d’artistes ja que tot el camí vam gaudir d’una boira fantasmagòrica que deixava entreveure les colines arrodonides típiques d’aquesta zona. La veritat és que era un panorama bellíssim! No et cansaves de contemplar-lo. Veies búfals que anaven a beure aigua a la vora del riu, gent que passejava o que anava amb barquetes, i sempre, sempre, les petites muntanyes amb la capa boirosa que les feia més interessants i romàntiques. El final de trajecte era Yangshuo, carrer ple de tendetes per gastar diners. O per seure i prendre un suc de síndria que amb la humitat i la calor s’agraeix d’allò més.