dimarts, 23 de juny de 2009

Revetlla de Sant Joan

Revetlla de Sant Joan

23 de juny de 2009



Les fogueres

Calaixeres
mig trencades.
Taules
escrostonades.
Cadires
atrotinades.
Butaques
tot esventrades
i escombres
despentinades.
Portes velles,
caixes de fusta,
un tauló gran
i corcat.
La foguera,
llaminera,
entre el fum,
se’ls ha empassat.

Lola Casas, del llibre Anem de festa

Tot llegint aquest poema que m'ha arribat de la llibreria L'Espolsada -moltes gràcies!- he recordat les fogueres de Sant Joan de quan era petita.
Tot i que teníem la casa enmig del bosc, cada any fèiem la foguera. Durant dies remenaven els racons de la casa i de les quadres buscant coses per a cremar. Cadires de jardí velles, o de boga, fustes que havies pertanyut a qualsevol andròmina, joguines velles, cartrons, ... i mil coses més que les mares i les àvies intentaven trobar per a nosaltres. De mica en mica les anàvem col•locant fent una pila en un lloc on no hi havia arbres. I dalt de tot hi posàvem la cosa més grossa o més original. I era el meu pare l'encarregat d'encendre la pira, la foguera.
Reconec que, tot i no ser piròmana, m'agradava encantar-me davant les flames que bellugaven i pujaven enlaire reflectint mil colors per a la nostra satisfacció i alegria. Com ara davant la llar de foc: mai no em cansa contemplar el foc, la flama, el final de la vida dels troncs que s’ofereixen per al nostre gaudi donant-nos tota la seva bellesa i fragància.
Desprès la coca i el vi dolç, encara que fóssim petits. Llavors no es vigilava tant l'alcohol. Mai van prohibir-nos un traguet del porró, ni per Sant Joan ni cap altre dia. I mai vam beure més del compte.
També a Barcelona havíem viscut alguna foguera. No ajudàvem a fer-la pujar amb estris i trastos vells però si que vèiem com s'encenia el foc enmig de les cruïlles de l'Eixample, pensant sempre que les cases eren molt a prop i que el terra, l'endemà, el veuríem de color negre. Però no érem urbanites: no hi participàvem.
Van ser temps feliços. Més grans, ja amb els nostres fills petits vam voler repetir aquestes fogueres. Ho vam fer uns quants anys fins que va quedar definitivament prohibit per por dels incendis.
L'última vegada vam fer un gran foc sota de casa en un lloc on no hi ha arbres -havíem estat dies recollint coses per cremar- vam ballar al voltant de la foguera i els meus pares, ja vellets, ho contemplaven asseguts des de dalt de casa. És un record fotogràfic que tinc: tanco els ulls i ho veig. Va ser bonic.
Una cosa més que s'acaba. Hi ha massa perill. Els nostres néts hauran de construir-ne uns altres, de records. Ni millors, ni pitjors: diferents. Però els nostres ja no ens els pot prendre ningú. Només un senyor alemany, un tal Alzheimer...

2 de la matinada

Hem sopat a Cabrera amb la Fefa i el Lluís i la Francisca i el Joan Enric. La platja era a vessar de jovent amb taules i barbacoes, amb llumets i petards, molts petards, que es muntaven la seva revetlla en plan tranquil, sense presses, esperant que sortís el sol. Cansats ja de coets i petards i sorolls i gent, hem tornat a Barcelona. I ens hem trobat que davant de casa, davant del Freixa Tradició, hi havia instal·lada una tauleta amb en Josep Maria i la Dorita i dues parelles més, menjant coca -feta del Josep Maria- i bevent cava. Naturalment ens hi hem afegit i ha estat un bon final de revetlla: bona coca, bon cava i, sobretot, bona companyia. Ens ha recordat aquelles cadires que la gent treia a la fresca per fer la xerradeta abans d'anar a dormir. I hem dit que ho repetiríem. A veure si és veritat! Bona revetlla a tots!

1 comentari:

L'Espolsada llibres ha dit...

Contenta que t'hagi agradat.
Bona revetlla!