dissabte, 20 de juny de 2009

Viatge a la Xina -3- La Xina del present



Viatge a la Xina -3-
La Xina del present

Beijing

del 4 al 17 de juny de 2009



He dividit aquest viatge no per ordre cronològic –Beijing, Xian, Shangai, Guilin, Guangzhou i Hong Kong - sinò tal com ens va explicar en Jin: Introducció, la Xina del passat, la Xina del present i la Xina del futur.

Xina” significa “país del centre”. I vam arribar a la capital, Beijing, després d’un llarg vol i de diversos controls de temperatura corporal per assegurar-se que ningú portava la grip famosa.
Beijing és una gran ciutat.

Vam visitar el Temple del Cel, que és un gran parc amb quatre temples, el més important dels quals és el del Cel. Tot i que el 70% dels xinesos es diuen ateus sempre parlen de “Déu”, assenyalant el cel. Està tot ell fet de fusta sense claus i s’hi conserven les pintures originals.
La Vila Olímpica amb el “Niu d’ocell”, estadi que, il•luminat, fa l’efecte d’un gran niu.
La plaça de Tian'anmen la vam visitar sota la pluja. És una gran plaça rectangular, sense cap cosa massa important per contemplar; només –i és molt!- el record dels estudiants agrupats en el centre i dispersats per la policia amb tancs i tota la parafernàlia el 4 de juny de l’any 1989. Una matança difícil d’oblidar.
Al final de la plaça hi ha l’entrada de la Ciutat Prohibida. Conjunt de palaus i carrers, predominat el color vermell, on vivia tancat l’emperador i la seva família. Hi podem comptar fins a 9.000 sales. Fins a l’any 1912 només hi podien entrar la família de l’emperador i els nobles que hi treballaven. Com tots els edificis són de fusta, hi havia per tot arreu grans tines plenes d'aigua per por d'un incendi.
El palau d’estiu va ser un regal d’un emperador a la seva mare, concubina de l’emperador, el seu pare. És una meravella, amb un passeig sota pèrgoles que emana una sensació de pau i serenor incomparables. Però no deixava de ser una presó per a la concubina. Allà vam fer un petit passeig amb barca, una barca amb cara de dragó reial!
L’endemà vam visitar la Gran Muralla. Un petit trosset, però amb escalons que m’arribaven més amunt dels genolls. Déu n’hi do! Però valia la pena. Molta part està derruïda i, de mica en mica, van restaurant-la. La restauració és perfecta: no hi trobes ni una pedreta fora de lloc!
D’allà a les tombes Ming passant tot passejant pel Camí Sagrat. Flanquejat per animals enormes, reals i fantàstics, fets de marbre, enmig d’una gespa molt ben cuidada – a la gatzoneta i amb tisores anaven retallant l’herba i arrancant-ne les dolentes- t’imaginaves com anaven per allà mateix els grans personatges de la història de la Xina.
El hutongs era un dels objectius que teníem. Són barris amb casetes d’una sola habitació. Tenen un pati comú, en principi força gran, amb cuina comunitària i “bany” –a tot se li diu bany...-. Però com que cada dia hi ha més gent estan construint en aquests

patis i el que queda és un laberint de carrerons, naturalment només hi passa una bicicleta, i moltes vivendes. En vam visitar una. Neta i polida i la dona molt correcta. Li vaig preguntar si ella es vendria allò per poder viure en un apartament i va dir que ni en broma! El seu marit i els avantpassats del seu marit hi havien viscut i ells també hi viurien i els seus fills. En el fons vaig pensar que aquest barri, a Barcelona, seria l’objectiu dels artistes, condicionant-lo una mica. Era molt agradable. Sortint d’allà ens esperàvem uns peditaxis - carrets tirats per bicicleta - per anar, de dos en dos, a passejar pels carrers estrets del barri. Jo em vaig buscar una parella ben primeta perquè em sabia greu pel noi que pedalava, però crec que amb els americans, que pesen tant, ja estan acostumats, perquè corria com una llebre. El passeig, tot i ser sota la pluja i deixar-nos xops, va ser molt interessant i divertit.
La primera nit vam tenir una sessió conjunta de reflexoteràpia que no ens va deixar del tot relaxats perquè en Jaume va ser incapaç de tancar la boqueta i no parava de fer bromes i tothom reia...

I un espectacle musical "La llegenda de Kung Fu" , sobre la vida d'un nen, Chun Yi, que arriba al monestir i s'inicia en les pràctiques Zen i Kung Fu. Amb una musiqueta tan encomanedissa que la Ma. Clara la va tararejar tot el viatge!
La segona nit l’ànec lacat o a la pequinesa, boníssim, en el restaurant Quan Ju De, amb un espectacle de marionetes.