dijous, 16 de setembre de 2021

El ferrocarril subterrani

 




El ferrocarril subterrani 
de Colson Whitehead


Edicions el Periscopi


Setembre 2021




Llibre dur i de lectura fàcil. Saps que tot el que explica ha passat, és verídic, i costa entendre que la humanitat pugui arribar a aquest nivell de maldat... I com pot aguantar la pressió, el dolor, la desesperança... 
La Cora és una esclava que treballa en una plantació de cotó a Geòrgia. La seva mare en va fugir quan ella era molt petita i no n'ha sabut res més. Ella decideix, engrescada pel Caesar, fugir de la plantació. Es parla que hi ha una ret de ferrocarrils subterranis que et porten a altres estats on els negres no són perseguits. Tot el llibre és la fugida de la Cora i la persecució sense treva que li fa en Ridgeway que no pot pair el no haver trobat a la Mabel, la mare de la Cora, i ara vol trobar a la filla, la Cora, i tornar-la al seu amo, un home depravat i sense cap escrúpol de res. 
La Cora aprèn a reconèixer a les persones, les que poden fer-li bé i les que poden fer-li mal. Troba bona gent i ensopega amb personatges que només volen aprofitar-se d'ella i entregar-la a en Ridgeway. 
Impressiona si penses que són vides reals, que no es diuen Cora, però que han viscut el que ella viu. Reconforta veure la valentia i la bondat de molts blancs que no estan d'acord amb la política esclavista i que arrisquen la seva vida i la de la seva família per ajudar als esclaus a sortir de l'infern on viuen. 
Aquest tren subterrani no va existir mai, És fruit de la imaginació de l'autor, que va convertir l'entramat de gent que amagava esclaus i els portava d'amagat d'un lloc a altra en una ret de trens portada per aquesta bona i valenta gent. El símil el trobo bo i interessant. 
He llegit el llibre d'una tirada i m'ha agradat. Saps que hi ha hagut, i encara hi ha, esclaus, ara amb un altre nom, però llegir directament el que viuen i com ho viuen et fa pensar i adonar-te del món en què vivim. 

dilluns, 30 d’agost de 2021

Acta martyrum

 




Acta martyrum
de Vicenç Ambrós i Besa

Premi Literari Sebastià Joan Arbó 2019

Cosetània edicions

Agost 2021


A la biblioteca em van demanar que llegís aquest llibre i en fes el comentari. I és el que he fet a finals d'agost i ara intentaré fer la crítica que em van demanar. 
Cosa difícil... El protagonista és un noi, en Jordi Fontescà, rebesnét d'un arqueòleg que juntament amb quatre més van fer en el seu dia una troballa excepcional. Però van decidir mantenir-la en secret i els quatre van firmar un document comprometent-se a no desvelar el contingut dels papers a ningú; un secret obert a què una altra generació ho posés al descobert, ja que van deixar uns papers que passaven de pares a fills explicant alguna cosa. Tractava sobre la figura de Sant Jordi, soldat a l'època de Dioclecià i màrtir segons la tradició.  
Però no hi ha cap paper ni cap document que ho acrediti. I morint-se l'avi d'en Jordi, aquest li explica que hi ha uns papers que parlen del martiri de Sant Jordi. I li dóna pistes.  
Mort l'avi, el Jordi amb 20 anys i ganes d'aventures, se'n va a Israel a casa el nét d'un dels quatre arqueòlegs i allà comença la investigació i l'aventura. 
Una bona part del llibre ens parla de la història de Dioclecià, fundador del tetrarquia, on dos Augustus i dos Cèsars es repartien el poder. I així ens assabentem que Dioclecià no volia violència però el seu César Galeri, casat amb la seva filla Valèria, li passava al davant perseguint els cristians, torturant i executant. I que la dona de Dioclecià i la seva filla es van convertir al cristianisme i intentaven ajudar els cristians, especialment al Jordi.  I, mort el Jordi, tanquen a les dues dones en un  palau, i és allà un escriuran i amagaran uns papers explicant tot el que han viscut. 
Aquesta part se'm va fer una mica llarga. M'agrada la història però no sé perquè l'he trobada una mica feixuga. 
La segona part ens parla de tots els passos del Jordi amb la gent que es troba pel camí, Joseph Meizler, nét d'un dels arqueòlegs que van firmar el compromís, mossèn Bonalba, i tot de personatges que perfilen l'obra. 
És distret de llegir i interesant. Però m'he quedat amb dues preguntes sense resposta. Sí que vas entenent coses i veus per on van. Però de sobte, al final, m'he quedat sense entendre res. I vull deixar els dos noms escrits per recordar-los i poder parlar-ne amb algú, per exemple amb qui em va demanar que llegís i comentés el llibre, però els qui vulgueu llegir-lo atureu-vos aquí i no llegiu més...  El llibre és curiós i interessant, tot i que no és el meu estil d'escriptura. sovint he hagut de tornar enrere un parell de frases per fer-me càrrec del que llegia... 

Dues preguntes:
Isabel Llimòs. Quin paper té en tot aquest afer? "Els seus afers no han resultat gaire fructífors" parlant del Meizler
Els papers al final es troben, sembla. I sembla que el Jordi els envia al patriarca d'Alexandria Teodor II. Però parla de la desaparició del matrimoni Meizler i també d'una olivera vella de què fa menció l'avia del Jordi al final del llibre. 
Tot això m'ha deixat com amb una porta i una finestra obertes... M'agrada tancar els temes i aquest no l'he pogut tancar. 

dissabte, 28 d’agost de 2021

Elles parlen

 




Elles parlen
de Miriam Toews

Editorial Les Hores

Agost 2021



Ens trobem en una colònia mennonita a Bolívia, la colònia Manitoba. Del 2005 al 2009 les nenes i dones de la colònia es despertaven al matí marejades, masegades, ensangonades, violades. Els homes i el reverend deien que havia estat coses de fantasmes i dimonis, un càstig de Déu pels seus pecats. Un dia descobreixen que són els homes de la colònia, els pares, germans, marits, veïns, que les violaven després de ruixar-les amb belladona. I es reuneixen en un paller per decidir què han de fer.
Aquesta història és real, però està novel·lada amb part de ficció i amb part d'imaginació de les dones.
August Epp va ser expulsat de la comunitat juntament amb els seus pares. La mare feia classes d'amagat a les nenes i el pare ensenyava pintures de Miquel Àngel. I el reverend Peters els va expulsar i van marxar a Londres. Morts els pares August decideix tornar i demana permís al reverend. L'accepten perquè veuen una ocasió perquè els nens aprenguin anglès, però els menystenen. 
És a ell a qui recorre l'Ona quan les dones s'apleguen en un paller per prendre una decisió sobre les seves vides. Els homes que van trobar violant les dones són ara  a la presó però la resta d'homes de la colònia són a ciutat buscant diners per pagar-los la fiança i després obligar les dones a perdonar-los. Tota la vida de la comunitat es regeix per la Bíblia, interpretada pels homes i explicada a la seva manera a les dones, ja que elles no saben llegir ni escriure. I amb el reverend Peters al davant. 
Les dones volen que August aixequi acta del que es digui en aquestes reunions. Tenen dos dies només abans els homes no tornin. Han de decidir si es queden i accepten seguir com abans, si es queden i lluiten o si se'n van. Hi ha des d'àvies, a filles i nétes, i totes diuen la seva, amb les seves diferències i problemes. 
La gràcia del llibre està, al meu parer, a més del dolor de veure que encara ara hi ha grups de dones, pobles, que viuen com aquestes dones, en fixar-te en el diàleg entre elles. Són dones sense cap formació, sempre pendents dels marits i dels fills mascles, sota la seva mà poderosa, però quan estan soles s'empoderen elles mateixes amb una força tremenda, fruit de la saviesa popular que traspua de les àvies. Te n'adones de com de diferents són i pensen i, al mateix temps, com s'ajuden unes a altres. De quina manera cada una d'elles suporta i viu la pressió dels homes de la colònia, com costa deixar la rutina diària, encara que sigui dolorosa, per anar a trobar el desconegut. Elles no han sortit mai del poble, no saben què hi ha a continuació del que els seus ulls veuen... 
I també veus com, malgrat tot, espurnes d'amor i de desig sorgeixen enmig del horror.
Quan parlen si és millor marxar hi ha un paràgraf molt bonic:

Has plantejat, Ona, un bon argument. Has dit que sens dubte des d'una certa distància és possible el perdó, la compassió i l'amor. I que l'observança de la nostra fe mennonita ens exigeix tot això. Per tant, realment ens n'hem d'anar per posar-hi aquesta distància. Potser en podríem dir perspectiva. Una nova perspectiva, racional, comprensiva i amorosa i obedient, que es correspongui amb la nostra fe, tot alhora. Tenim el deure d'anar-nos-en. No hi esteu d'acord? Que la paraula és perspectiva i que l'abastarem amb una certa distància?
I la Greta explica que sempre havia tingut por de la carretera que va de Molotschna a Chortiza. És tan estreta i hi ha uns estimballs tan fondos... No es va sentir segura fins que no va aprendre a centrar la vista al davant, carretera enllà, i no en el tros que tenia just davant de les eugues. Abans no en va aprendre, diu la Greta, el cotxe anava d'aquí cap allà, a batzegades d'un costat a l'altre. La Ruth i la Cheryl, les eugues, es limitaven a seguir les ordres que els donava amb les regnes, però eren unes ordres temeràries, abruptes, frenètiques i perilloses. El fet d'anar-nos-en ens proporcionarà la perspectiva de la llunyania que ens cal per perdonar, que és la de l'amor que cal, la de mantenir la pau seguint la pròpia fe. D'aquesta manera, la marxa no serà un acte de covardia, d'abandó, de desobediència ni de rebel·lió. No ens n'anirem perquè ens han excomunicat o expulsat. Serà una acte suprem de fe. I de fe en la bondat perdurable de Déu. 

És interessant seguir el fil de les converses de les dones, el que va pensant l'August mentre escriu, i el bé que es poden fer i es fan l'un a l'altre sense donar-hi importància, com a cosa innata en elles... 

La Margaret Atwood, autora de El conte de la serventa diu: aquesta novel·la, sorprenent, trista, colpidora, però molt emotiva, basada en fets reals, podria ser un un fragment d'El conte de la serventa. 

Potser sí. Però el llibre de l'Atwood és més que aquest fragment que diu ella... 
M'ha agradat llegir-lo. És àgil i ràpid perquè tot és diàleg, conversa... I et fa pensar i donar gràcies per tenir el que no tenen aquestes dones. Elles, però, tenen la saviesa popular i el respecte a les persones grans, aconseguida a través d'anys i anys, que molt sovint en falta a nosaltres. 

dimarts, 24 d’agost de 2021

El mesurament del món




El mesurament del món
de Daniel Kehlmann


Angle editorial


Agost 2021



Llibre molt curiós. No pensava mai que, jugant amb matemàtiques i matemàtics i astrònoms, podries fer una novel·la distreta i que et fes somriure sovint. 
És un llibre on tot el que s'explica és verídic, pots comprovar-ho com he fet jo a internet. Però novel·lat i suposo que amb fantasies per fer-ne una novel·la. Però els fets importants són reals i verídics. 
L'Alexandre von Humboldt i en Carl Friedrich Gauss són els dos científics més importants alemanys de l'època de la Il·lustració. Els dos tenen i viuen el mateix projecte: mesurar el món. Però amb mètodes ben diferents. Humboldt és naturalista, geògraf i aventurer i la seva obsessió és conèixer les lleis de l'univers i explorar la Terra. En Gauss, per contra, és matemàtic i astrònom, sedentari i un personatge més aviat gris... És el cervell més prodigiós després de Newton, però capaç de fer una pausa durant la nit de noces per apuntar un fórmula. 
El 1828 coincideixen els dos a Berlin. I és a partir d'aquí on l'autor tira enrere en el temps i ens explica la manera de treballar dels dos, el seu caràcter i la seva vida. 
En Humboldt, amb la companyia de Bonpland, recorre mig món amb el sextant i totes les andròmines necessàries per mesurar la terra, el mar i les muntanyes. Va trobar el canal, el braç Casiquiare,  que uneix l'Orinoco amb l'Amazones i van patir mala mar i perills que fins i tot van induir a Humboldt a escriure una carta de comiat al seu germà...  Els veus mal calçats pujant muntanyes, hores en un racó esperant el resultat d'una mesura que no arriba, sota el vent i la pluja, apuntant tot el que veu i estudia... En Humboldt va ser el primer en pujar al volcà Pichincha i va pujar al Chimborazo, els dos a Equador,  però no va poder arribar a dalt del segon, per molt poc, pel mal d'altura. Penseu que anàvem amb sabates amb soles de cuir... 
En Gauss, sempre tancat a casa, fent càlculs sense parar, mesurant tancat en habitacions sense gota de llum i en silenci total, volia el mateix que Humboldt però per un altre camí. Era un ésser antisocial però que es va casar dues vegades. Va tenir tres fills: al gran, Eugen, el considerava una mica curt i tot i que se l'emportava amb ell, sovint sempre carregava contra ell fins que va desistir, De la filla deia que llàstima que fos tan lletja que no la podien casar i del petit quasi no en parla, només comenta que també era curt com el gran... Es va casar amb al Johanna, que crec que és a l'única persona que va estimar, a l seva manera, i quan va morir de part es va casar amb la Minna perquè algú li criés els fills. Però l'avorreix de seguida. 
El curiós i interessant és seguir la vida d'aquests dos personatges, camins tan diferents amb el mateix fi. Les aventures de Humboldt les segueixes amb delit i la vida retirada i tancada de Gauss no et canses de seguir-la. Ja grans es troben i tot i no ser amics, s'han llegit, saben el treball que han fet i es respecten. El que potser és més trist és quan veus que es van fent grans i segueixen amb els seus mètodes antiquats mentre els joves inventen noves maneres de mesurar la Terra i, sobretot a Humboldt a Rússia, el tracten com a una antigalla que cal entretenir intentant que no molesti massa. 

Si pensava, per exemple, que havia viatjat durant vint-i-tres setmanes, havien recorregut catorze mil cinc-centes verstes i havien estat a sis-centes cinquanta-vuit postes i, va titubejar, havien utilitzat dotze mil dos-cent vint-i-quatre cavalls, la confusió s'ordenava, es feia comprensible i es recobrava l'ànim. Però mentre passaven pels primers ravals de Berlin i Humboldt s'imaginava Gauss observant pel telescopi els cossos celestes, que seguien unes òrbites que aquell enunciava en fórmules senzilles, de sobte no hauria sabut dir qui dels dos havia viatjat més lluny i qui s'havia quedat sempre a casa. 

Aquesta reflexió m'ha agradat molt. Demostra la profunditat de pensament i raciocini de la persona, i et fa aterrar en la vida de cada dia, sortir del teu món i mirar el dels altres. I comparar, o senzillament posar de costat, i veure que a tot arreu si pot arribar per diferents camins... 
Aquesta mateixa reflexió l'he llegida fa just tres anys en un llibre totalment diferent,  Les Vuit Muntanyes, de Paolo Cognetti. Llegiu-lo també! 

dilluns, 16 d’agost de 2021

El secret de LA CLANDESTINA






El secret de LA CLANDESTINA
de Elena Valilova


simboleditors

Agost 2021



És un llibre curiós. Perquè saps que és una història real novel·lada on l'autora explica el que li sembla que pot dir i deixa moltes coses al tinter. Moltes. Però és natural. No pots anar escampant el que durant tants anys has fer en la clandestinitat. Però l'he trobar molt interessant.
La Vera i l'Anton són dos estudiants a Tomsk, Sibèria, molt arrelats en la tradició soviètica, la qual es podria resumir en una fórmula ben senzilla: per sobre de tot hi ha la devoció i l'amor desinteressat per la pàtria. Aviat la KGB els recluta per formar part d'un programa d'intel·ligència, el més secret de la Unió Soviètica: els il·legals. A aquests joves se'ls forma durant molts anys per ser espies a Europa i Amèrica. Se'ls dóna una identitat falsa, no russa, i s'han d'acostumar a ser unes altres persones: diferents noms, diferents llocs on van néixer i viure, diferent família, diferent idioma. Ham de parlar l'altre idioma de manera tan perfecte que ningú no pugui distingir la diferència entre ells i un nadiu. I han de saber canviar de xip, de família, de noms, inventar-se ràpidament una nova llegenda, si han de canviar ràpidament de país. La seva feina serà infiltrar-se i adaptar-se al nou país, aconseguir feina, intentar infiltrar-se en els cercles oportuns per aconseguir informació i poder traslladar-la a Rússia. 
Ells formen una família, decideixen tenir fills, viuen a diferents ciutats i països, Vancouver, Brussel·les, Washington... sempre amb identitats diferents i falses. Són agents secrets al servei del Kremlin, tant de la Unió Soviètica com, posteriorment de Rússia. 
L'autora, Elena Valinova, va ser aquesta "il·legal". Amb el seu marit i els dos fills. T'explica els seus sentiments de no poder veure els pares sovint, ni explicar-los res, mentint sempre sobre  la seva vida. També mentint als fills. Explica com de bé els cuiden els contactes que tenen. Intenten que sempre es sentin segurs i acompanyats i comprenen els problemes i intenten ajudar-los.
Un dia els detenen. Ells busquen en què han fallat i no troben res, Els ha delatat un espia rus... Per sort, poc temps després d'estar empresonats, aconsegueixen poder tornar tota la família a Rússia en un intercanvi d'espies. 
La novel·la és molt entretinguda, curiosa, interessant. Veus persones que ho donen tot pel seu país, que s'hi senten tan arrelats que renuncien a tot per poder ajudar i servir-lo. 

Cada capítol comença amb una cita. En poso unes quantes, Les que més m'han agradat:
- Fidem habeo
- Esperança eterna i entusiasme són les riqueses més grans de la joventut. Rabindranath Tagore, poeta indi
- El caràcter d'un home és el seu destí. Heràclit, filòsof grec
- No tinguis por dels canvis. Gairebé sempre s'esdevenen just en el moment oportú. Confuci, filòsof xinès
- Aplica el teu cor a la disciplina i l'orella a les paraules de la ciència. Proverbis 23,12, Antic Testament
- No podem elegir les nostres circumstàncies externes, però sempre podem elegir com respondre-hi. Epítet, filòsof grec a l'antiga Roma
- Només algú que coneix el seu paper a la perfecció pot improvisar. Judie Foster, actriu nord-americana
- Mentre tu no tinguis por, no et faci por defensar-te a tu mateix. Aníbal, general cartaginès
- Ningú no és tan valent per no tenir por de les coses inesperades. Juli Cèsar, emperador i general romà
- El feble d'esperit resisteix els reptes, mentre que el fort s'enfronta als reptes. Txinguiz Aitmàtov, escriptor soviètic
- La victòria sobre l'altre et fa fort, la victòria sobre tu mateix et fa intrèpid. Laozi, filòsof de l'antiga Xina
- No té importància si us veieu sovint; el que és important és el valor que dones a aquestes trobades. Erich Maria Remarque, escriptor alemany
- Si veus que un negoci té èxit, vol dir que en algun moment algú va prendre una decisió valenta. Peter Drücker, acadèmic nord-americà d'origen austríac
- Alguns cops, no cal un científic; cal algú intel·ligent. Tota persona enginyosa és intel·ligent. Jean-Jacques Rousseau, filòsof francès
- Els actes per si mateixos no decideixen res. Les seves conseqüències depenen de les persones. Honoré de Balzac, escriptor francès
- Gaudeix de les petites coses, perquè un dia miraràs enrere i t'adonaràs que eren les grans coses. Robert Brault, escriptor nord-americà
- Pensar no és una diversió, és una obligació. Arkadi i Borís Strugarski, escriptors soviètics
- No existeix la petita traïció. André Maurois, escriptor francès
- Els nens són els nostres jutges del demà. Maksim Gorki, escriptor soviètic
- És millor estar intranquil en el dubte que calmat en la il·lusió. Alessandro Manzoni, escriptor italià
- Quantes coses es veuen com impossible fins que acaben passant? Plini el Vell, autor llatí
- Un home necessita poc. Sempre que algú l'esperi a casa. Róbert Rojdéstvenski, poeta soviètic

Voldria recordar-les, per això les he copiades aquí. I no hi són totes! 


diumenge, 8 d’agost de 2021

Cartes a l'Anna Murià

 


Cartes a l'Anna Murià   (1939-1956)
de Mercè Rodoreda

La cara fosca

Agost 2021


"La meva vida durant aquests anys te l'aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és l'herència d'una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut..."

La Mercè Rodoreda i l'Anna Murià eren molt amigues. L'exili de l'any 1939 les va portar a l'una a França i a l'altra a Mèxic. 
Mig llibre són les cartes de Mercè Rodoreda a Anna Murià, l'altre mig és una entrevista a l'Anna Murià, ja gran, a Barcelona i un escrit de la seva jove, casada amb el el seu únic fill Jordi, explicant una mica la història de la seva sogra des que la va conèixer. És un llibre curt però dens. M'ha agradat llegir-lo. Sempre he pensat que la Mercè Rodoreda era un personatge fred; el fet de deixar el fill amb la seva mare i marxar a l'exili, i no parlar mai d'ell ni preocupar-se'n em fa mal a l'ànima. De la seva mare sí que se'n preocupava, i li enviava diners... Llegint-lo entens coses... i potser canvio la paraula fredor per independent. Ella va tenir el fill amb 18 o 19 anys, d'un marit gran que era el germà de la seva mare, el Joan Gurgui,  i a qui no estimava. I el nen li feia més nosa que res perquè a més la Mercè no tenia en absolt un instint maternal, com diu l'Anna Murià en l'entrevista. Però el fill, el Jordi l'estimava amb bogeria, i ja de gran tot era la seva mare, que escrivia, que vivia a París... mai li va recriminar que el deixés amb l'àvia. 
Les cartes de l'exili són molt aclaridores. Van marxar amb un bibliobús i amb un camió cap a França. Ho van passar molt malament tot i els coneguts que van anar trobant a tot arreu. La Mercè va marxar amb l'Obiols, la seva parella, i l'Anna va fer parella amb l'Agustí Batrà amb qui va tenir fills a Mèxic. La Mercè va haver de treballar dur per tirar endavant, cosint camisons i bruses per cobrar algun diner. Va viure sobretot a París i Ginebra. Sovint li feia mandra escriure a la seva amiga Anna. Van estar juntes força temps però en el moment d'anar cap a Mèxic la Mercè es fa fer enrere i es van quedar a París. Ningú no es pensava que en Franco durés tant. Pensaven que l'exili seria curt. I arriba un moment que van deixant d'escriure's. L'Anna respon quan li pregunten això que potser ja eren, l'una per l'altra, fantasmes del passat. 
Molt interessant la part que escriu la Margarita Puig, la jove de la Mercè Rodoreda. Ella sempre va estar bé amb la seva sogra. Abans de casar-se la va veure dues vegades. I es va casar a la parròquia de  Santa Agnès perquè el rector allà era mossèn Josep Armengol, l'únic capellà que els casaria en català que era el que ella volia, perquè era i es sentia catalana de soca-arrel. Els dos, el Jordi i la Margarita, es van portar molt bé amb el pare  del Jordi i amb la Mercè. Els van tenir a casa en diferents èpoques, i van respectar les seves decisions. El Jordi va patir una malaltia mental i va haver d'ingressar. La Margarita va tenir tot el contacte necessari amb la Mercè i va estar amb ella quan va morir. I la van enterrar a Romanyà, on hi tenia una casa i és el que ella havia demanat sempre. En Joan Sales i la Marta Pessarrodona van acompanyar-la en els últims moments. De fet la Marta i la Carme Manrubia van estar alss eu costat durant tota la malaltia. 
Potser ara tinc un idea a diferent de la Mercè Rodoreda, sobretot arrel de les cartes de l'exili, però segueixo veient-la una persona que de tant independent s'ha tornat egoista... Tinc una amiga que diu que no puc pensar així d'ella; hauré de parlar amb ella un dia a veure si em treu aquesta idea del cap. Perquè admiro a aquesta escriptora, té uns llibres magnífics i una vida molt difícil. I es mereix el meu respecte. Que el té. Em falta poder somriure quan penso en ella. 


Aquí us poso un enllaç que parla de l'Obiols, la parella de la Mercè Rodoreda. L'he trobat molt interessant i adient per afegir a aquest post.







divendres, 6 d’agost de 2021

Le campanes bessones

 


Le campanes bessones
de Lars Mytting

Amsterdam

Agost 2021

Un llibre interessant i que m'ha agradat. 
Ens situem al poblet de Butangen, a Noruega. És un petit poble enmig del no res. Cases escampades i una església d'aquelles de fusta tan maques, típiques del país. Aquesta església té dues campanes amb una llegenda, o història, particular. Diuen que les va fer construir un pare en memòria de les seves filles siameses que van morir molt joves. Per forjar-les faltava material i ell hi va afegir les coberteries de plata que tenien a casa. Era costum comprar coses de plata quan es tenien uns diners, era un estalvi... I aquestes campanes sembla que tocaven soles quan s'acostava una desgràcia o un fet extraordinari.  
L'església era una barreja de religió cristiana i velles religions ancestrals amb animals exòtics i costums antigues. La porta era molt baixa, t'havies d'ajupir per entrar-hi, i estava voltada de serps i éssers sobrenaturals. Era per espantar els mals esperits i que no poguessin entrar a l'església perquè s'havien d'ajupir massa.  
Un dia hi arriba un pastor jove, en Kai Schweigarnd, i la seva missió és convèncer la gent del poble que el millor per a ells i pel poble és vendre l'església vella i edificar-ne una nova, més gran i còmode. A Dresden ja té els compradors i el lloc per tornar-la a muntar. 
Al poble hi viu l'Astrid Hekne, una noia jove, de la família que van forjar les campanes, que somia amb una vida més moderna i veu en el pastor una sortida del poble per a ella. I el pastor veu en ella una aliada per poder fer la seva feina. 
Arriba també un arquitecte molt jove, en Gerhard Schönauer, per fer els dibuixos de l'església, per veure com s'ha de desmuntar i muntar de nou, i coneix també a l'Astrid. Aquest noi té un profund coneixement de com s'ha de muntar i desmuntar una església d'aquest tipus, fent que tot encaixi, sense ni un clau. És molt interessant seguir tot el seu recorregut per l'església i la seva feina. 
Tota la novel·la és la lluita dels dos homes per aconseguir el que volen davant una Astrid que, tot i volent modernitzar el poble no vol permetre de cap manera que s'enduguin les campanes.  
El paisatge que volta el poble està explicat minuciosament, amb els racons per pescar, les nevades que cauen, la gent que hi viu, les tradicions antigues que hi són per sobre la modernitat... 
M'agrada veure el diferent caràcter i manera de fer de la gent, com van a la una i per altra banda com callen; callen quan veuen que s'enduen la seva església, callen quan corren a l'església en sentir les campanes, callen quan veuen que remenen el cementiri i en fan un de nou... callen, callen, com només sap callar la gent d'un poble perdut entre muntanyes. I són personatges ferms, imponents... Demostren poc l'alegria i el dolor, viuen al dia, però callats i murris, tenen dins seu la llavor de moltes generacions...  M'agradaria arribar-m'hi i conviure amb ells un temps per comprovar que encara són així, però davant de l'estranger sempre són més prudents i cauts. I callen... 
És el xoc entre els temps ancestrals i els reptes de la modernitat, entre les noves idees i la superstició. 
El personatge de l'Astrid és potent. Essent d'un lloc vol pertànyer a un altre. Però no és fàcil. A Butangen es barreja massa la vida passada amb el futur, o no es pensa en el futur sinó en el dia a dia. 
Un bon llibre per a llegir a l'estiu, tranquil·lament... 



diumenge, 11 de juliol de 2021

No sóc racista, però...

 


No sóc racista, però...
Un manual per a les persones de pell pàl·lida

de Matthew Tree

Destino


Juliol 2021 


Aneu a l'Àfrica, aneu a Llatinoamèrica, aneu al Magreb, banyeu-vos en un mar de cossos diferents, apreneu què és ser minoritari al carrer o a qualsevol lloc, vagis on vagis, i ja veureu com els vostres cervells acabaran sent pulcres, desinfectats, nets com una patena.

M'agrada Matthew Tree i el títol em va semblar prou engrescador. Vivim un moment especialment dur pels nouvinguts, un racisme sense nom. I tots un moment o altre hem dit que no érem racistes, i hi hem afegit un però... Aquest petit llibre ens explica en quatre parts el més importat que viu una persona d'una altre país, d'un fenotip diferent. I ens ha de servir per esborrar aquest però... que sovint diem. 
En la primera part ens explica els orígens del racisme. Com els mites i els escrits de  "savis" van donar a l'home blanc el poder de constituir-se en més savi i intel·ligent que la resta d'humans. I d'aquí van venir els genocidis que van quasi eliminar races, cultures, llengües... i van obligar als que van quedar a adoptar els costums i cultura dels blancs "superiors".
A la segona part parla dels tòpics. És molt interessant perquè tots hem escoltat sovint aquests tòpics que han fet i fan que molta gent no pugui viure amb dignitat. La Unesco l'any 1950 va fer un escrit i l'acabava amb aquestes paraules: El concepte de "raça" no és pas un fenomen biològic sinó un mite social. Ara no hi ha races humanes però n'hi havia hagut. Unes disset com a mínim i totes proveníem de l'Àfrica. L'última àvia comuna dels ximpanzés i els homínids hi va viure fa un sis milions d'anys. 
Un altre tòpic és que els negres, els indis, etc. són menys intel·ligents que els europeus; si no com s'explica que aquests són, som, els amos del món i ells no? Ho explica molt bé, a través de les colonitzacions dels europeus i he après coses que no coneixia. Un altre tòpic: dir negre als negres i moro al moros no és ser racista. Si es parla d'una persona europea no es diu: un europeu... Es diu un francès, un alemany, un eslovè... Àfrica té molts països però a Europa tot es resumeix en "negre" i "Àfrica", no tenen en compte cap dels països que poden ser la pàtria i l'ADN de la persona de qui parlen. També hi ha el tòpic que un immigrant que arriba aquí té un privilegi que no tenen els del país. S'ha vist darrerament amb les pancartes de Vox dient que es donen més diners a un immigrant que a la teva àvia. Matthew Tree t'ho rebat amb explicacions i números. 
A la tercera part, Els que reben, ens parla dels problemes amb què es troben pel carrer, a les discoteques, a les feines... Si no ets blanc europeu t'és molt difícil que no t'aturin pel carrer i et facin identificar una vegada i altra, o que no et deixin entrar en una discoteca, o que la feina que busques acabin donant-li sempre a un europeu. Daura Mangara que rapeja en un català tan flexible com lèxicament abundant ens parla del racisme "d'invisible". El racisme ocular. És un paràgraf llarg molt interessant.
A la quarta part l'autor ens explica la seva experiència a l'Àfrica. Va voler sentir-se immigrant en una terra no europea i uns amics li van facilitar una curta estada. El resum està en les quatre paraules amb què he començat el post. 
Finalment ens aclareix que no ha parlat de xenofòbia, aversió a l'estranger, ni del racisme interracial. Ni tampoc del classisme, o sigui, discriminació segons la classe social. Espero que s'animi a escriure també sobre aquests temes i tinguem l'ocasió de llegir-lo.

I acaba dient:
Els blancs nord-americans patien discriminació social; els seus compatriotes negres patien discriminació social i racista. I el llibre que tens a les mans va adreçat només als racistes (conscients o no). 
O sigui, si ets un cafre classista, continuaràs sent-ho encara que hagis llegit aquest volum fins aquí. 

És un llibre petit i curt, es llegeix bé i ràpid, el seu autor és una persona reconeguda que val la pena conèixer si encara no el coneixeu. Llegiu aquest llibre. Potser els tòpic de què parla et faran veure que ets dels de no sóc racista però... i t'ajudarà a oblidar-te del però i a viure millor en una societat cada vegada més multiracial. A mi m'ha agradat! 

Matthew Tree


dilluns, 5 de juliol de 2021

L'ombra del capità

 

L'ombra del capità
de Joaquim Brustenga

Premi Fiter i Rossell de novel·la 2019

Pagès Editors

Juny 2021


El meu germà es dedica ara a escriure. Bé, ara no. Ja fa anys, de jovenet va començar amb la Poesia visual, i ara que està jubilat dedica el temps a escriure. I no ho dic perquè sigui el meu germà, però escriu molt bé. I té uns finals que mai no t'esperes. 
A Vilanova hi viu la família Ginebró, molt coneguda perquè un avantpassat seu es va dedicar a comerciar amb Cuba, portant-t'hi vins i destil·lats i tornant carregat de cotó i sucre. Va fer una gran fortuna que en part va dedicar al seu estimat poble. Va fer construir un hospital i escoles i a la plaça del poble hi ha una estàtua recordant el seu nom. En Lluís Ginebró té 26 anys i ha acabat la carrera de medicina. Li surt una feina d'investigador a La Habana i en contra del parer de la família s'embarca per passar un parell d'anys a l'illa. Allà coneix una família amb el seu mateix cognom i, intrigat, els coneix i pregunta coses per saber quin lligam tenen. Ells es mostren cautelosos i amb poques ganes de donar explicacions però a través de la filla de la família, la Tània, va assabentant-se de coses fins a arribar a la terrible veritat: el seu avantpassat, tot i que va començar amb el comerç abans esmentat, aviat va veure més productiu el comerç d'esclaus i a això es va dedicar i d'aquesta manera va fer fortuna. Enamorat d'una esclava de 15 anys va tenir fills amb ella i d'aquí la família Ginebró de Cuba, de Matanzas. Fins a aquí ja era tot prou important per afectar profundament al xicot, però un dia la Tània li porta un manuscrit, el diari de bord del primer viatge del Ginebró. I la crueltat i la falta de tot sentiment humà envers els esclaus horroritzarà a en Lluís, reconeixent en ell una faceta que era l'antítesi de la que tenien formada d'ell a Vilanova. Cosa que contrasta vivament amb el sentiment de dignitat i orgull de la família Ginebró de Matanzas, que mai no s'han amagat del seu avantpassat però que sempre han dignificat la figura de l'esclava negra de 15 anys, la Nsonowa, de qui són descendents i de qui es senten orgullosos per la vida que va portar. 
Entremig, l'amor que se'n porta en Lluís de Vilanova, la Laura, i l'atracció fatal envers la Tània, que el farà créixer de cop i haver de decidir qüestions importants trobant-se en un món desconegut per ell i sense família ni amics. 
Llegir les cartes del negrer és horrorós, sobretot sabent que així era en aquells època, fa uns 200 anys. Que el capellà de bord digui que aquells negres no són fills de Déu i per això ja fa bé de portar-los a Cuba, que allà aprendran la religió cristiana i es salvaran, el contrast de sentiments del capità negrer, d'en Ginebró, quan parla dels seus fills i la seva dona i quan parla dels nanos joves que porta amarrats amb grillons a la bodega, la venjança terrible envers qualsevol que li porti la contrària... La humanitat és terrible: hi trobem el millor de les persones i el pitjor... 
I el final de la novel·la, com sempre, inesperat... 

Altres llibres de Joaquim Brustenga Etxauri:


i algun altre que no trobo... 
 





diumenge, 27 de juny de 2021

Idaho

 


Idaho
de Emily Ruskovich

Editorial Les Hores

Juny 2021 


Deunidó el llibre! Esperant el final amb impaciència, segura que saps ja com acabarà i, per a mi, l'autora ha deixat la porta oberta  a la imaginació o esperances de cada lector. 
En Wade i la Jenny, amb dues petites, la June i la May, viuen en una casa enmig de la muntanya. Van a buscar llenya, les nenes juguen i canten, i de cop, sense res que et previngui de cap mal ni de cap ensurt, té lloc un fet impactant que marca la vida dels personatges i la teva lectura del llibre. I deixa la família separada físicament i emocional.
Els capítols del llibre estan marcats per anys: 1973, 1985, 1995, 1999, 2009, 2007, 2012,  2024, 2025.... però estan tots en desordre. Comença l'any 2004 i qui parla és l'Ann i continua barrejant anys i per tant barrejant històries. 
No vull fer spoiler i no crec que explicar una mica els personatges ho sigui. Qui tingui intenció de llegir-lo i no vulgui saber res d'antuvi que no llegeixi més...   
Pensant-t'ho millor si penseu llegir el llibre, atureu-vos aquí i ja us ho mirareu quan l'hagueu llegit i n'hagueu tret les vostres pròpies conclusions. 

En Wade al cap de poc temps es casa amb l'Ann, que se l'estima però que coneix la seva història i sap que tan el pare com l'avi van tenir demència molt joves, i ella sap que l'haurà de cuidar. Però se l'estima i ho fa a gust. L'Ann és un personatge especial. Sembla que visqui arrastrada pels esdeveniments però té un vida interior intensa, sobretot volent esbrinar què va passar aquell dia terrible. I la música és la seva evasió. A través d'ella viurem part de la història. 
En Wade va quedar tocat des del dia dels fets. Sort en va tenir de l'Ann. Però a mi em queden dubtes... 
La June, desapareguda, esperava que al final del llibre en sabríem alguna cosa. És dur no saber res més... i en el fons és com en la vida real, que hi ha molts casos que mai no queden tancats. 
La May, la víctima d'aquell dia, per algun motiu determinat? La cançó? 
I la Jenny, anys i anys de presó per un delicte del qual es va declarar culpable però que, mentre anava llegint, cada vegada estava més segura que s'havia declarat culpable per salvar a algú. Però acabes el llibre sense saber-ho... 
Per això dic que és un llibre per fer-ne club de lectura, perquè deixa tantes portes obertes...! Penses que el culpable pot ser en Wade, en un primer atac de demència, la June i que per això fuig, la mateixa May... i no vull pensar en l'Ann...  tothom excepte la Jenny. No hi haurà un epíleg un dia que ens aclareixi els fets? O haurem de seguir amb portes obertes, amb totes les hipòtesis sobre la taula? Alguna cosa no s'ha dit o m'ha passat per alt... 
Bon llibre, no el pots deixar, i et quedes amb l'ànima perduda quan s'acaba i et deixa els deures per fer a tu, al lector... 
De moment m'agradaria quedar un dia per fer un cafè amb la Betlem, la bibliotecària que em va fer endur-me'n aquest llibre de la biblioteca tot dient-me: n'hem de parlar d'aquest llibre! Quan vulguis Betlem! 

dissabte, 12 de juny de 2021

La casa de foc

 


La casa de foc
de Francesc Serés

Premi Proa de novel·la

Proa

Juny 2021


Si un dia et perds per una vall i et trobes un petit poblet poc habitat i amb cases prou separades unes d'altres creus que has arribar a un paradís de pau i tranquil·litat. Però no sempre, quasi mai, és així. Com més petit és el nucli, com més separat està d'altres indrets habitats, més secrets guardats, més històries mai oblidades et pots trobar si t'hi passes una temporada amb ulls i oïda ben oberts i amb ganes de connectar amb la gent del país. 
Un home arriba un vespre a Sallent de Santa Pau. Fuig d'una relació esquinçada i ve a fer de mestre dels nouvinguts que no parlen ni català ni castellà. Cosa que d'entrada ja et sorprèn perquè tenim la idea que els immigrants arriben a grans poblacions, no a petits poblets. 
La casa que li lloguen està plena d'escurçons i molt deixada, però ell va arreglant les coses i s'hi troba a gust. Aviat li demanen que faci classes particulars a la Mar. La Mar té mare, una mica especial pel que sembla, i sobretot un avi. Un avi que vol per a ella el millor. És saurí, el demanen de tot arreu, del país i fora del país, i parla sense obrir la boca. La gent l'obeeix sense fer-li falta el donar ordres. És ric, i té la millor casa de la vall. Gran personatge!
Al foraster li costa ser acceptat per la gent de la vall però de mica en mica ho va aconseguint.  Així va aprenent a escoltar, a entendre mitges paraules i a esbrinar la història de la gent de la vall, començant per la família de la Mar. 
La història és molt interessant però amb el que més he gaudit ha estat amb les descripcions dels sentiments i pensaments i converses de la gent i la descripció magnífica i vivencial dels paisatges de la muntanya, dels rierols, de la vall... 
Per a mi ha estat un llibre magnífic del qual he gaudit des de la primera pàgina a l'última. I que penso rellegir per pur plaer. 
No coneixia l'autor. Me n'alegro molt d'haver-lo descobert! 

dilluns, 31 de maig de 2021

Gina

 


Gina
de Maria Climent

Club de lectura Santa Eulàlia de Ronçana

l'altra editorial

Maig 2021


Entre que és una primera novel·la i que el començament no em va captivar vaig pensar que devia ser una novel·leta d'aquestes d'ara que no et diuen res de nou. Però de seguida me'n vaig adonar que estava davant un gran llibre. 
Vaig llegir sobre l'autora i vaig saber que li havien diagnosticat esclerosis múltiple, com a la Gina de la novel·la, i que ella també era del Delta, de Masdenverge, i sobretot una gràcia de l'obra, que per a mi la fa més valuosa encara, és que està escrita en ebrenc. 
Comença amb una Gina de 8 anys que passa els estius al Delta a casa els avis. El Delta serà sempre casa seva, el seu refugi, la tornada... Allà coneix primer l'Helène i després a l'Elisabeth, aquesta serà sempre la seva companya, la seva amiga, encara que passin anys sense veure's. 
La Gina és una nena, i serà una noia, una dona, amb falta d'autoestima, plena de dubtes, i culpabilitzant.se de tot el que diu o pensa. Als 19 anys comença a anar a una psicoterapeuta, la Franziska, alemanya, que l'ajuda molt. Li dóna les eines per superar les seves mancances i les frases que li diu ella les reté i l'ajuden en la seva vida adulta. Passa 2 anys amb ella i la retroba ja gran. 
Va coneixent nois, homes, però mai troba la persona adequada. Un dia té uns dolors poc corrents i li diagnostiquen esclerosis múltiple. Aquí veus les seves reaccions i intueixes a l'autora asseguda al despatx del metge escoltant i parlant. Són d'una naturalitat que només pot donar una persona que ho ha viscut.
Una característica de la Gina és que personifica els seus estats d'ànims. La por, l'ansietat, prenen forma humana, es fiquen amb ella al llit, se li abracen... Això l'ajuda a identificar-les i sap, en el fons, que si ha de conviure amb alguna d'elles millor fer-li un lloc a la teva vida i no preocupar-te'n més. 

La tristesa se t'assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l'orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. A la tristesa no li has d'entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots els espais de la casa, com un més de la família o com un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d'estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. I viu en un silenci brutal. Però sabeu què: a la tristesa se l'ha d'examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no sabéssem reconèixer. 
La culpa es va posar el pijama i va jeure al meu costat i se'm va abraçar gairebé ofegant-me el coll aquella nit en què el Fran no hi era, i el victimisme es va abaixar la bragueta i se'm va posar dret a l'altra costat del llit , des d'on em va agafar el cap amb una mà grandíssima i violenta perquè li fes una mamada a la força abans d'anar-se'n amb una altra. 

Moltes persones influeixen en la seva vida, són part de la seva història en diferents moments, el pis d'estudiants a Gràcia, la relació amb en Fran, les anades a Paris, la Lucia, l'Elisabeth, i  finalment l'escapada a Dinamarca on pren la més ferma i decidida decisió que la farà viure tranquil·la i feliç. 
El que m'agrada de la Gina és el seu afany de superació. Tot el que ella pot aconseguir amb esforç ho aconseguirà. Sap que és capaç de fer-ho. Per això es troba tan perduda quan vol quedar prenyada i no ho aconsegueix. Què més pot fer? No pot fer res... 
Tot el que li diu la Franziska li queda en el subconscient i l surt quan ho necessita. Va trobar la persona adequada. 
El tipus de relació que estableix amb l'Elisabeth és curiós. Ella diu que no li agraden les dones, que no és lesbiana, i sobretot ho veu i se n'adona quan va a Dinamarca, però a l'Elisabeth té ganes de besar-la... I quan una a altre, o amb la Franziska,  s'expliquen la sensació d'enamorament diferent d'enamorar-se d'un home o una dona és d'una delicadesa i harmonia  delicioses. 
Hi ha una cosa que trobo a faltar. La Gina passa per molts mal moments, sobretot els dos anys que passa sola en un piset de Gràcia, amb una depressió que aconsegueix superar gràcies a alguna frase, alguna paraula, dita per alguna persona especial, i per la seva voluntat que l'ajuda a sortir del pou. Durant tot aquest temps la Gina té un pare, una mare i una germana, i no fan acte de presència o ella, perquè no hi dóna importància, no ho comenta. I no està malament amb cap d'ells. quina mare, quina germana, abandona la filla en moments de dolor? La mare havia de saber que la Gina estava sola, que no estava bé... No ho entenc... 
Deixo aquí frases que voldria recordar, frases dites per la Franziska, o per la Gina... No són spoiler, senzillament m'agrada tenir-les a mà per recordar detalls del llibre. 

La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia 19 anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. I això que la vida em somreia com somriuen los xiquets amb una pilota de platja.
Les pors eren, podríem dir-ho així, lo fil conductor del meu dia a dia: la por d'estimar la persona la persona equivocada. Sobretot això. Imagina't acabar-te cassant amb qui no toca. Com en pots estar segura? La por de perdre el temps -lo temps, valga'm déu, la cursa que saps que tens perduda abans de començar-, la por de provar les drogues i la por de no provar-les. La por de decebre, la por del ridícul, del rebuig, la por de posar-me en risc, la por d'avorrir-me, la por de passar per la vida sense haver viscut. Com veieu, tots pors de mentida. Les pors felices. 

Què has après? -La Franziska sempre em feia treure alguna conclusió de tot.
-Que m'encanta viatjar sola, ho acabo de descobrir. Que no et coneix ningú, i no has de fer el que volen els altres, no has de donar explicacions. Vaig sentir una llibertat total. Crec que anar-se'n sola de viatge és una cosa que s'hauria d'ensenyar a l'institut, fer-ho obligat coma assignatura troncal. És una manera brutal de ser tu. Diria que hai après que sempre més, quan estigue perduda a la vida, tornaré a viatjar sola, sense mapes ni bitllet de tornada. 

-No puc continuar treballant aquí. Tinc la sensació que us estic regalant moltes hores de la meua vida, que entenc que és el vostre negoci i que per a vosaltres és normal, però la meua vida està sent una merda i passar-me-la aquí dins no m'ajuda. No puc deixar que tot segueixi igual, però pitjor. No puc continuar treballant aquí com si no hagués passat res. Comprendreu que no vulgui passar les hores d'esta vida curta i absurda aquí.  -Ho van comprendre, i tant que sí. Després vaig anar a casa i, mentre el Fran estava assajant per a un bolo que tenia aquell cap de setmana, vaig fer una maleta i vaig escriure-li una nota: "Perdona'm. M'he perdut no sé en quin pou, no sóc feliç, i això no anirà bé si un dels dos no està bé. Vull estar sola perquè no m'aguanto ni jo. Perdona'm. T'estimo. T'estime. T'estim". 

El dia que la gata se'm va llançar com una energúmena a la cara per esgarrapar-me el front, vaig sortir d'aquella vaig sortir d'aquella casa per anar-me'n a la meua. Em vaig passar la nit pensant i vaig arribar a la conclusió que la gata pútida aquella, lluny d'odiar-me, m'era aliada: estava intentant dir-me alguna cosa, en concret, que fugís del seu costat, que no fes anar per allà la meua vida. I l'endemà al matí vaig decidir que no veuria més aquell home.  
Saps què? -li diu la Franziska- Si tu has interpretat això és perquè estaves esperant un motiu, una explicació, per fugir de l'amo de la gata, així que ben vist. 

No et preparis per al pitjor. No serveix per res.

Cada vegada estic més convençuda que les converses curen. Que les dones xerrem entre natros sense més fi que xerrar, per buidar-nos d'angoixa, per l'alegria de saber de l'altra. La majoria d'homes, no. O no tant. Ells quan parlen és o bé per compromís, que s'haiguen trobat al carrer per casualitat i llavors s'expliquen la vida a manera de telegrama, com una espècie de convenció social, o bé per arribar a un fi. Per a les dones xerrar és el fi. Després d'explicar les penes a una amiga que saps que t'escolta, tens menys pesar a l'ànima. 

Sent el buit. Aguanta't! Un dia se'm va acudir respondre a la Franziska que em sentia com si l'estómac estigués essent xuclat cap endins a manera de forat negre i que, darrere l'estómac hi anava tota jo. Al buit de l'estómac, t'hi afrontes de cara!, em cridava coses així. La por, la mires als ulls fins que deixa de fer por, m'entens?! 

Tu, ja n'hi ha prou de lamentar-se, reprèn la vida! -em va cridar mentre jo m'allunyava una mica més valenta, una mica més gran, una mica més feliç.
Ja n'hi ha prou de lamentar-se. Duia esta frase enganxada al clatell des de la nit que mos vam acomiadar. 
Prou de lamentar-se. Una única frase de l'Elisabeth m'havia canviat l'actitud. Que de vegades no és la frase, sinó qui te la diu. Ara ja n'havia après la lliçó, només temia que la vida no em tornés a posar l'Elisabeth al davant.

Vaig fer arbres de precisió i tot sota la premissa què-és-el-pitjor-que-pot-passar, tal com m'havia ensenyat la Franziska. Tot i que més tard vaig llegir un llibre de ciència que assegura que les decisions les prenem abans que res amb el cor i després cerquem tot de raonaments que les justifiquen per fer-mos creure que les hem preses amb lo cap. 

La Franziska anys enrere tenia raó: Te'n vas al futur, te'n vas a viure vides que de moment no són i no saps si mai seran. Quina és la realitat ara? Com et sents, ara? Pots saber com et sentiràs demà? I el mes que ve? I ara, què tens i què vols? Ets el que penses o ets el que fas? Totes aquestes preguntes que ella em va inocular durant sessions i sessions de psicoteràpia m'anaven aflorant amb molta força aquells dies.
I sempre aquest per de no estimar-te. De deixar-te per a l'últim, deixar que alguna altra persona diferent de tu tingui un control capaç de destruir-te. 

Posa't crema!, me cridava amb aquell accent brusc i els seus ulls de color verd violeta fora de si. Que és una manera d'acariciar-te, de donar-te importància, ho entens? Encara que no et vingui de gust o no et sembli rellevant, ho és! A estimar-te, n'aprendràs posant-te crema! I allà em teníeu, adés i ara, untant-me la cara sense ganes amb la fe llunyana que allò fos l'inici de l'autoamor. 

Sempre vindrà algú, i estigues preparada perquè és molt probable que aquest algú sigui algú que t'estima i molt, a dir-te que no podràs. No se n'adonarà però estarà intentant sabotejar-te per si de cas no pots. La teva resposta, i això grava-t'ho amb sang, sempre ha de ser la mateixa: potser no puc, però potser sí. Tu contesta'ls que no seràs tu qui et diguis que no podràs fer una cosa abans d'intentar-la. Perquè imagina't si sí que pots i l'has deixat de fer pensant que no podies. Pot ser que deixis de fer una cosa perquè no et vingui de gust, et faci mandra, fàstic, vagi en contra dels teus principis, perquè et violenti, però per si de cas no la pots fer? Mai, això ja t'ho dirà la vida. L'únic que necessites de la gent que t'estima és que et digui endavant, si no hi arribes, t'ajudaré. 

Me n'adono que he posat moltes coses de la Franziska. És que cre que si la Gina se'n va sortir de tot va ser gràcies a aquesta persona que va saber donar-li les eines per sortir-se'n i la confiança  en ella mateixa. I aixó és molt, molt, important! 

dilluns, 24 de maig de 2021

Una sala plena de cors trencats

 


Una sala plena de cors trencats
d'Anne Tyler

Proa

Maig 2021


Ja havia llegit un parell de llibres d'Anne Tyler, La dansa del rellotge i Reunión en el restaurante Nostalgia. Els dos em van agradar tot i que l'estil costa una mica d'agafar. Aquest tercer llibre també m'ha agradat però potser eren millor els altres. 
És un llibre que, com dic sovint, si després en pogués parlar amb algú en trauria més coses. Perquè el llibre és bo, retrata molt bé un personatge, en Micah, que potser no és tan estrany com sembla, potser és més corrent del que pensem. 
En Micah és el fill petit d'una família senzilla i és l'únic que va a la Universitat. Però té una gran decepció, va canviant de carrera, acaba amb informàtica i deixa la carrera a l'últim curs per muntar un negoci amb un company que dura molt poc per desavinences. Llavors decideix convertir-se en el Informaniàtic, l'home que va a les cases a solucionar els problemes informàtics de la gent, sobretot gent gran. Ja té més de 40 anys i ha tingut algunes novies, però mai ha acabat amb cap d'elles. Ara surt amb la Cass, una mestre de petits amb qui es troba molt a gust, però se n'adona que alguna cosa no funciona. Amb la família s'hi reuneix de tant en tant. S'estimen i el volen però són ta diferents que li costa anar-hi sovint. 
Un dia es presenta a casa seva un noi adolescent, fill d'una antiga novia. No sap perquè ha fugit de casa seva però el noi li demana sopar i dormir a casa seva. Quan aconsegueix que es trobin la mare i el fill, en Micah té una conversa amb la Lorna, la mare, que reflecteix força bé el que passa pel cap d'en Micah, el seu problema.
Li pregunta a la Lorna:
-Saps què és el que fa que repugni a les dones?
-Que repugnes a les dones? Tu no repugnes a les dones!
-Al final sí -va dir-. Sembla que d'entrada les coses vagin perfecte, però després... No m'explico què passa. Em comencen a mirar de reüll. Comencen a semblar com absents. És com si de cop i volta recordessin que preferirien estar en un altre lloc. 
-No em puc imaginar que això pugui ser veritat -li va dir ella.
-En el teu cas, ho va ser -va dir en Micah.
-Jo! no vaig ser jo, qui va trencar!
En Micah té una vida de color gris, metòdic, ordenat, potser un pèl egoista de cara a les parelles, de no intentar saber què volen o què pensen... I quan deixen córrer la relació en el fons sent un alleujament molt gros. Por a una relació estable? Massa anys vivint sol?...  Quan el noi i la Lorna se'n van i torna a quedar-se sol sembla que decaigui. No s'afaita, no té l'ordre que tenia a la casa, menja dret i amb desgana. Tot sembla que hagi d'acabar de mala manera. Però potser el fet de trobar-se amb aquell noi adolescent i de parlar amb la Lorna fa que reaccioni a la seva manera i pugui tornar a trobar el camí, encarrilar la seva vida.  
Fent ara el resum me n'adono que m'ha agradat més del que pensava... 



dissabte, 22 de maig de 2021

Animal de bosc

 


Animal de bosc
de Joan Margarit  -inèdit-

Proa Ossa Menor

Maig 2021


Acaba de sortir, aquest mes, aquest petit llibre de poemes inèdits de Joan Margarit, poeta i arquitecte, mort el 16 de febrer d'enguany. Casat amb Mariona Ribalta li dedica quasi tots els poemes d'aquest llibre anomenant-la Raquel. Són poemes que parlen de la vellesa, de la mort i de l'amor. 
Com tots els llibres de poemes s'ha de llegir a poc a poc i si pot ser en veu alta. Llegir.ne un, tancar el llibre, pensar-hi, rellegir-lo... 
Us en poso un parell, o més, que m'han agradat ja d'entrada. I un d'un altre poemari i que m'agrada molt. 

Record d'un camp

Era una vinya antiga al peu d'un marge
cobert per un desordre d'esbarzers i bardisses.
En netejar-lo, va quedar a la vista
-alt i segur- un mur de pedra en sec.
Transmetia bellesa i veritat,
igual que un bon poema,
perquè, per dir el que saps, calen els anys:
esperar que es confonguin els records
amb nosaltres mateixos.
Com aquell mur tan fort de pedra en sec,
necessitem un temps pel nostre assentament.
Llavors és quan ser vell té avantatges:
podem ser forts i clars, igual que el mur,
i no ignorar la mort, perquè ignorar-la
és no haver entès la vida.

L'última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme
tan poderós que té un acte tan senzill.
Unes mans que s'estimen i treballen,
que són com tu i jo, que gairebé
fa els mateixos anys que elles que estem junts. 
Quan falti un dels dos,
l'altre, a les seves mans, començarà a sentir
això que, en aparença, haurà perdut.
Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.
L'última intimitat, no imaginada mai.

La cuina

La finestra, tancada amb dues fulles,
dóna a peu de carrer. Durant l'hivern,
tenim el llum encès al matí fosc
i els qui passen ens veuen esmorzar. 
Més tard, si fa bon dia, un raig de sol
escriu un bell record damunt la taula:
el de nosaltres dos entre les altres veus,
primer de criatures; després les dues noies
i el noi, tantes converses i rialles. 
També tu i jo parlant
a la cuina, de nit, mentre ells dormien.
La por al que podia estar venint
i va acabar arribant.
Aquells matins de sol, les nits tranquil·les,
com si encara ens miressin els seus ulls.
Ara no hi ha camins que arribin des d'allí.
No hi ha camins, però no estem perduts. 

La muntanya més alta     -últim poema del llibre, abans de morir...-

Els animals de bosc l'estem buscant
però ens malfiem sempre de mirar massa amunt.
No conec cap resposta digna de confiança,
però haver-hi pensat és el que té un sentit. 
Des d'aquí avui escric protegit i envoltat
per tant de temps tots junts. Me n'aniré estimant-vos.
I alguna cosa meva intentarà tornar. 

La llibertat -d'un altre recull de pomes-

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
Es el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili. 
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.

Quina sort tenim amb tants poetes catalans que et parlen al cor! 


divendres, 14 de maig de 2021

La vida juga amb mi

 





La vida juga amb mi
de David Grossman


Edicions 62

Maig 2021


Que recordi no havia llegit res d'aquest autor i m'ha agradat molt!
"En Túvia és el meu avi. I la Vera la meva àvia. En Rafael, en Rafi, és el meu pare, i la Nina... La Nina no hi és", anota la Guili a la seva llibreta. La Vera és va casar amb en Túvia, vídua i amb una filla, la Nina. En Túvia, vidu,  tenia un fill, el Rafi. 
Escrit en primera persona, la Guili explica la seva història, la història de la seva mare i àvia, amb secrets i records guardats sota pany i clau. 
El dia que la Vera fa noranta anys  la Nina torna al kibbutz. La mare feliç i la Guili enrabiada. No perdona a la seva mare que l'abandonés, que marxés i no tornés. I la Nina hi va perquè vol explicar una cosa a la família i a la vegada vol preguntar motes coses a la seva mare. Vol respostes. Vol saber què va passar a Iugoslàvia quan va conèixer en Milo, el seu pare,  Vol saber perquè la Vera va ser deportada a l'illa de Goli Otok i perquè la va abandonar amb només sis anys. No hi havia més opcions?  I, a més, la Nina, proposa anar tots a l'illa de Goli i veure on va passar uns anys la seva mare. 
Per curar aquesta ferida que arrossega cada generació cal submergir-se en el passat, recordar, parlar i no callar-se res. La Nina ho ha d'entendre tot, i així, de pas, ho entendrà la Guili. En Rafi demostra un amor infinit, un amor sense límits, i la Nina porta tota la vida lluitant i ara més que mai. La Vera és forta, molt forta! 
Impressiona veure com van parlant i canviant els personatges i veus fins a quin punt pot arribar l'amor, fins a quin punt has d'estimar o quin amor has de triar. Amor, egoisme, solitud, silenci...  
És un llibre profund, fa pensar, molt ben escrit i traduït, fàcil de llegir i difícil  de deixar-lo però que necessita després un espai per pensar, i sense jutjar ningú, intentar posar-te al lloc dels personatges i pensar què haguessis fet tu en aquelles circumstàncies. 

Només quan va ser prop d'ell, en Rafael va veure que plorava, en silenci, un plor ofegat, i aleshores ella també el va veure i es va aturar, arquejant-se com un gat. Les seves mirades es van entrellaçar uns segons, amb pena es podria dir que inextricablement. "El cel, la terra, els arbres, " em va dir en Rafael, "no ho se´... vaig tenir la sensació que la naturalesa es desmaiava". 

"Així doncs, realment sabies que la Nina no només havia estat abandonada".
"Què... No t'entenc".
"Que va ser abandonada i també traïda".
La paraula es clava profundament en ell.
"Ho entens? Ella no només va abandonar la seva filla, sinó que també la va trair, a la seva filla, la meva mare. La va trair".
"Sí. És el que és " murmura per a ell mateix, "abandonada i traïda".

No tot és tan senzill. No tot és blanc o negre. 
David Grossman ens mostra el poder terrible dels secrets i ens recorda que escollir significa excloure i que viure és un intent continuat i maldestre de recompondre's. 
Llegiu el llibre, a poc  a poc, assaboriu-lo, i penseu perquè es fan les coses, com n'és de difícil triar, saber en cada moment què has de fer, quin camí agafar... 



dilluns, 10 de maig de 2021

La pell freda

 


La pell freda
d'Albert Sánchez Piñol

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

La Campana

Maig 2021


Ja l'havia llegit fa molts anys. I em va agradar molt. De l'autor vaig llegir també Pandora en el Congo i  Pallassos i monstres on vaig poder veure la diversitat de temes que Sánchez Piñol pot oferir-nos. I també Tretze tristos tràngols, contes molt bo. Em queda Victus que encara no he llegit, però el tinc a la pila... 

Un noi irlandès, solitari i lluitador, membre de l'IRA, es troba de sobte fora de lloc i decideix marxar a un destí allunyat de tot i de tothom i accepta la feina d'oficial atmosfèric per un any en una illa de l'Atlàntic, lluny de qualsevol ruta marítima. 
Quan arriba a l'illa busca l'anterior oficial i no el troba. Ell i el capità del vaixell pugen fins el far i allà troben un home, que quasi ni els parla, i que els vol fora del seu refugi. 
La primera nit, el noi, que és qui parla sempre en primera persona i de qui no coneixem el nom, passa unes hores terribles. Uns éssers mig animals, mig persones, mig aquàtics, mig terrestres, volten la casa i volen entrar. Es defensa com pot i al matí, ja sol, puja al far. L'home es diu Batís Kaffó i no el vol al far però li explica que aquells éssers hi van cada nit, i s'han de defensar. Finalment accedeix que el noi s'instal·li al far i junts defensen cada nit el seu refugi. i aviat descobreix que en Batís té un ésser femení al seu servei, l'Aneris, amb qui fa l'amor quan vol i també la maltracta quan li ve de gust. El noi no entén res però de mica en mica va coneixent l'Aneris, i a un grup de nens, entre ells al Triangle, amb qui juga i s'hi troba a gust. Desitja l'Aneris i arriba el moment que no pot viure sense ella. I comença a pensar que potser aquells éssers no són tan dolents, que potser són ells qui han envaït les seves terres, i té la lluita contra ell mateix i sobretot contra en Batís que no veu en absolut cap bondat en aquells éssers. El rebuig i el desig, la crueltat i l'amor, la por i l'esperança... Una lluita constant. 
Impressiona veure el canvi que fa el noi durant l'any que passa. Després de passar per tots els estadis acaba agafant la manera de fer i el caràcter d'en Batís, i quan van a buscar-lo i porten el nou oficial, ell fa el mateix que en Batís va fer en el seu moment. 
Llibre curiós i interessant. A mi m'ha agradat. Els éssers m'han recordat uns éssers semblants, físicament del llibre La clivella de Doris Lessing. 
En la meva primera lectura, fa uns 20 anys, em vaig fixar sobretot en els éssers marins. Aquesta vegada m'ha interessat més veure la psicologia dels personatges, els canvis que fan, la relació que tenen entre ells i amb els granotots o citauca.
Curiós el joc de l'autor... Aneris és anagrama de sirena, citauca d'aquàtic i Batís Kaffó té molt a veure amb batiscaf, vaixell submarí per grans profunditats... 






dissabte, 8 de maig de 2021

La drecera



La drecera
de Miquel Martín i Serra

Edicions el Periscopi

Maig 2021


Llibre bonic i tranquil. ben escrit i poètic. Si el que busqueu és acció i aventura ja podeu plegar. 

No hi ha lleure infinit sinó a la platja
mar al davant, us lleva tot esment,
i és el seguir una vela bo i jaient
la cosa mçes remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament
es desfà al vostre peu, com en servatge;
us volta la llum viva del celatge
i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,
tota poquesa i tot enyor cesat,
rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bata a bat,
l'indefinit somriure del que dura:
els canvis tot voltant la identitat.
            Josep carner, "Ajagut a la platja"

En aquest llibre es descriu amb un llenguatge ric i suau, agradable, la vida d'un noi en un poblet de l'Empordà. Els seus pares són masovers d'un xalet de gent de Barcelona, que hi van de tant en tant amb tot el servei, parlant en castellà i amb una prepotència que el nen no acaba d'entendre. 
Parla de la vida de cada dia, del col·legi, del contacte amb el món de pagès, les anades a mar... És el trànsit de la infantesa a l'adolescència, amb amics i contrastos difícils sovint d'entendre o explicar. Cada vegada que té un  problema va  veure al Pitu, que amb simples exemples dels animals i la natura li fa entendre les coses i la vida. 

La principal virtut de Martin, però, no és haver aconseguit transmetre al lector l'evolució, la lenta, progressiva maduresa, d'aquest jove que no té nom i que viu en un poble de la Costa Brava, sinó haver-ho fet a partir d'una discreció magnífica, sense instants sobtats, sense faramalla, sense focs d'artifici. És el pur secret de la natura que rebem quasi sense adonar-nos-en.
El jove de La drecera experimenta "tristor i ràbia" i arriba a pensar que "m'ho anaven prenent tot sense que jo hi pogués fer res: en Pitu, la Nelly, el temps i la confiança dels pares, la bassa dels ànecs, la drecera del mas Bou..." No és així. Acaba a la platja, comprovant que tot el que ha viscut, les il·lusions, les decepcions, els de dalt i els de baix, els espais lliures i les habitacions resclosides, el goig i la pena, no eren sinó les circumstàncies que anaven congriant-se per esdevenir substància. Els canvis i la identitat.  

És un llibre molt bonic. Per llegir-lo i quedar en pau amb la vida, amb la natura, amb el fer i desfer de cada dia, amb la saviesa de la gent de poble... Llegiu-lo!