dimecres, 29 de desembre del 2021

Amor a l'art

 


Amor a l'art
de Tània Juste

Columna

Desembre 2021


No coneixia l'autora i un germà meu em va dir que era la seva autora preferida. I m'hi vaig posar. Al començament no hi acabava d'entrar però de mica en mica t'adones que t'interessa, que explica coses que no sabies, que té una lectura amena i interessant, i ja no el deixes. 
El llibre combina la vida de l'Olívia, una noia jove que deixa el poble i la família per estudiar art a Barcelona i la de Valèria Sans, una pintora de començaments dels segle XX a qui Olívia descobreix per casualitat. 
L'Olívia s'instal·la a casa el seu avi, en Boris Badia, que és antiquari i  té una botiga a la part antiga de Barcelona. Ella l'ajuda i buidant un pis descobreix una pintura que li roba el cor, que la impressiona. I també coneix al fill de l'amo del pis, el Marc, un noi que voldria tenir temps per remenar i mirar les coses dels eu avi abans de vendre-ho tot. L'Olívia li diu que si troba algun paper o cosa interessant el trucarà per telèfon. I resulta que la pintura que tant li agrada a l'Olívia, un nu femení, és l'autoretrat d'una noia de Barcelona, del barri, que va anar a Paris a viure i allà es va dedicar a la pintura. Amb en Marc buscaran i coneixeran algú de la família de la pintora, la Valèria, i l'Olívia decideix investigar, buscar més pintures d'ella i muntar una exposició. Per això va a París, i per Barcelona busca i troba molts elements interessants de la vida i obra de la Valèria..
La gràcia que hi trobo en aquest relat és que arribes a pensar, n'està quasi segura, que la tal Valèria va existir de debò. Perquè te la presenta a Paris al costat de pintores famoses, importants, escriptores... Totes les dones que vans ser importants i de les quals no se n'ha parlat o se n'ha parlat molt poc. I la L'Olívia les va seguint, va explicant, i sempre posa la Valèria enmig d'elles. Quan finalment vas a Google i busques a la Valèria com a pintora et surt el llibre, res més. No va existir. És invenció de l'autora. Però era tan bonic imaginar-te-la enmig de la Gertrude Stein, la Marie Laurencin,  Picasso, Apollinaire, Matisse, Marcel Duchamp, Man Ray, Romaine Brooks... i tants d'altres. I t'explica els racons de París, els locals , freqüentats per aquesta Gauche Divine, que ara t'agradaria passar per allà, per Montparnasse,  passejar-t'hi, pensant en les persones que hi vivien i que tan ben explicat està per l'autora.
La vida de la Valèria és molt interessant i també la de l'Olívia. La relació que té amb l'avi és excel·lent i molt bonica, amb la Quimeta, en Quico, amb en Marc...  I penses, ho he pensat molt sovint, que t'agradaria poder viure diferents vides, i una d'elles seria potser semblant a la de la Valèria, que encara que la seva vida no va ser fàcil, ni va ser tot flors i violes, hi veus una llibertat i una seguretat que voldries tastar per una temporadeta... 

Què ho feia, que la vida de les dones hagués d'estar sempre plena de renúncies? La Jeanne havia abandonat un talent segurament extraordinari per a la pintura per concentrar-se en cos i ànima a Modigliani, per esdevenir la seva musa, dona i mare dels seus fills, mentre que ella, la Valèria, havia decidit renunciar a l'home que l'estimava i a uns futurs fills per dedicar-se plenament al seu art. O una cosa o l'altra, les dones sempre havien d'escollir. Escollir a què renunciaven, en favor del que més estimaven. I els homes? Ells no renunciaven a res. Ells ho podien fer tot. 

L'Olívia estava colpida per la història que hi havia rere el quadre que tenia al davant. Fins llavors coneixia ben poca cosa d'aquella noia bonica i enigmàtic que sortia en tants quadres de Modigliani. Sabia que Jeanne Hébuterne era la seva musa, la seva parella, però en absolut estava al corrent que també fos artista, ni de les seves renúncies, ni menys encara que fos amiga de Valèria Sans. L'Olivia sentia una forta opressió al pit. Tenia la gola seca i un doll de llàgrimes maldaven per sortir. Rumiava sobre la Jeanne, la Valèria, sobre ella mateixa i totes les dones que han hagut de renunciar a tantes coses. I aleshores es va fer una promesa: davant del retrat de Jeanne Hébuterne es va proposar que no seria la mena de dona que viu en funció de cap home, que la seva felicitat i el seu amor propi no dependrien mai  més d'això,  i que, a partir d'aquell instant , al centre de la seva vida només hi hauria lloc  per a ella mateixa i els seus propis anhels. 

A través de la novel·la vius, per sobre, la transició de la dictadura amb la mort del dictador. Per sobre. 
Està ben escrita, àgil i que t'enganxa, i sempre m'agrada trobar-hi personatges i punts verídics, en una novel·la. 

divendres, 22 d’octubre del 2021

La Víctor C.

 


La Víctor C.
Víctor Català - Caterina Albert

Una aproximació lliure a la seva figura a las seus contes
per Anna Maria Ricart Codina

TNC Sala Gran
21 d'octubre 2021

Pendent d'escriure

dimecres, 13 d’octubre del 2021

La Locomotora Negra

La Locomotora Negra - 50 anys



Teatre Municipal de Palafrugell

12 d'octubre de 2021 


Ricard Gili, trompeta i director 
Ivó Oller, trompeta 
Arnau Boix, trompeta 
Miquel Donat, trompeta 
Marc Trepat, trombó 
Òscar Font, trombó 
Xavier Trepat, trombó 
Víctor González, trombó 
Lluís Trepat, saxo alt i clarinet 
Eva Garín, saxo alt 
Albert Gassull, saxo alt 
Tomás González, saxo tenor 
Toni Gili, saxo tenor 
Ariel Vigo, saxo baríton 
Tòfol Trepat, piano 
Albert Romaní, guitarra 
Jordi Casanovas, contrabaix 
Carles Gili, bateria

Enguany, havent celebrat ja el seu 50è aniversari, La Locomotora Negra ha decidit fer coincidir aquesta fita amb el seu comiat dels escenaris.
El 31 de gener de 1971, un quintet de jazz amb el nom de La Locomotora Negra debutava a la Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona.
Amb els anys, el quintet original es va anar ampliant fins arribar a ser una big band de 17 components i es va convertir en una de les formacions de swing més sol·licitades a Catalunya, oferint concerts per innumerables escenaris i festivals d’arreu del país i de l’estranger.
El concert del Festival de Jazz de Barcelona (29 de gener 21), anunciat com a “concert de comiat”, va ser tan sols el tret de sortida de tot un any en que la Locomotora Negra està oferint la gira de “concerts de celebració i comiat” durant aquest 2021
 
El Teo era a l'hospital amb covid i des d'allà ens va organitzar la sortida per anar a Palafrugell al concert de La Locomotora Negra. Qualsevol li deia que no! I amb mascaretes i tota la parafernàlia ens vam trobar 8 amics i vam gaudir del concert. En Jaume i jo no som massa, o gens, de concerts. Jo de jazz recordo Jamboree de quan era soltera... Però ens va agradar molt i com tots els altres eren uns experts vam estar molt contents d'haver pogut compartir-ho amb ells i acomiadar la Locomotora Negra.
Després vam anar a dinar a Llafranc, en una terrassa a l'aire lliure i vam poder fer petar la xerrada una estona amb uns amics que normalment ens veiem un parell de cops al mes per anar al teatre. Costum que ara, amb la pandèmia, hem abandonat i tenim moltes ganes de tornar-hi! 


Estupor i tremolors

 


Estupor i tremolors
d'Amélie Nothomb

Club de lectura Enginyers

Columna


Octubre 2021


Llibre curiós, claustrofòbic i que et deixa un regust especial, diferent, que et fa dubtar si vertaderament el llibre t'ha agradat o no.  
L'Amélie és una noia belga que va néixer al Japó i hi torna al cap d'una anys perquè vol treballar un any en una multinacional japonesa, Yumimoto. La jerarquia a l'empresa és molt clara i estudiada. No pots dirigir-te a ningú que no sigui el teu immediat superior. Quan hi arriba no li fan cap cas. A ella no li importa gens. Va estudiant a la gent, mira com treballen i s'entreté. Aviat li fan escriure una carta que li faran refer una pila de vegades sense dir-li què ha fet malament. La seva superior és una noia molt guapa, molt alta per ser japonesa i l'Amélie se la mira com a una amiga. Però en una empresa com aquesta no hi amics, hi ha competidors. i a poc a poc la va denigrant feina per feina fins a deixar-la encarregada dels lavabos. I fins i tot allà té problemes. 
El que em molesta de l'Amélie és la seva submissió. Sembla que al Japó això és el normal, el que toca fer a tothom davant uns superior. Però ella és belga,  i tot i que està en una situació de poca categoria voldria veure-la empipada, ofesa, amb ganes de marxar... i no és així. Sucumbeix a les exigències de la companyia i arriba a trobar normal i treballa contenta netejant els lavabos. 
Cap al final del llibre sembla que reacciona, de pensament, i diu: El meu calvari no és pas pitjor que el seu. Solament era més degradant. Amb això no n'hi havia prou perquè jo envegés la posició dels altres. Era tan miserable com la meva. 
El Japó és el país on la taxa de suïcidis és més elevada, com tothom ja sap. Per la meva banda, el que em sorprèn és que el suïcidi no hi sigui encara més freqüent. 
El pitjor de tot és pensar que, a escala mundial, aquesta gent són uns privilegiats.
A prop ja de complir un any a la feina no va voler haver d'acomiadar-se de tots i uns dies abans va anar de despatx en despatx dels seus superiors a donar les gràcies per l'experiència que havia viscut i a dir-los que li sabia greu que per culpa de la seva poca intel·ligència i falta de cura en el treball no havia deixat un bon record de la seva persona. Humiliació rere humiliació, sobretot amb la seva immediata superior. 
Pocs dies després tornava cap a Bèlgica i es posava a escriure... 
En el fons és la història de la seva vida, ja que va néixer al Japó, va anar a Bèlgica de petita i va tornar un any al Japó per treballar en una empresa de importació i exportació. I és escriptora amb una pila de llibres. 
No és que m'hagi agradat ni molt ni poc però m'ha tret les poques ganes que tenia d'anar al Japó... 
I em sap greu perquè tinc una amiga que li va agradar tant aquest llibre que va seguir llegint llibres d'aquesta autora! 
El títol, Estupor i tremolors, és una expressió que fa referència a l'estat de insignificança, amb què, a l'antic protocol imperial nipó, cal adreçar-se a l'emperador.  


dimecres, 6 d’octubre del 2021

Nada

 


Nada
de Carmen Laforet
Premi  Nadal 1944
Primera edició del Premi Nadal

Club de lectura SER


Austral


Octubre 2021


L'havia llegit fa molts anys. Potser en tenia 13 o 14. La meva mare em va donar aquest llibre i "Viento del este, viento del oeste" de Pearl S. Buck, dient-me que ja podia llegir llibres de "gent gran"! Quins temps... I em va agradar molt. 
Ara, rellegint-la, se m'ha fet una mica pesada, una mica rara. Reconec que pinta una Barcelona de la postguerra amb molta misèria i amb personatges que s'espavilaven com podien, amb contrast amb la joventut que volia viure la vida i s'ajuntaven per solucionar els problemes del món, bevent, fumant, amb drogues i hores i hores de xerrar.  
Crec que Laforet va ser un model de novel·la social per l'època. La protagonista, l'Andrea, arriba a Barcelona i s'instal·la a casa la seva àvia, al carrer Aribau, en un pis que havia tingut davants i darreres, com es deia abans, però que quan ella hi va arribar ja estava partit per la meitat, amb piles de mobles, amb l'àvia, un tiet solter amb un gos, un altre casat i amb una criatura i una minyona que té la seva gràcia perquè és producte de l'època. Sense diners i amb l'ambient sòrdid de la casa l'Andrea troba una mica de satisfacció i alegria a casa la seva amiga Ena. Però naturalment no tot va bé amb aquest ambient tan diferent i moltes coses xoquen i fan mal. 
El llibre està ben escrit i les descripcions són clares i reflecteixen una part de la societat de l'època. No sé si es va passar una mica amb la família directe, però pot ser. Després de la guerra molta gent podia viure així la vida...  Potser la relació amb l'àvia, que és el personatge que més m'ha agradat, hauria pogut ser més bona i l'hagués ajudat a viure una mica més feliç i tranquil·la... però també l'àvia, producte de l'època, protegia els fills fessin el que fessin...  
L'he llegit perquè era del club de lectura, però la veritat no m'han quedat ganes de recomanar-lo, tot i que ja he dit que és producte d'una època. Però hi ha llibres antics que sempre són actuals i d'altres que no. És la meva opinió... que no ha de ser la de la resta de gent que l'ha llegit o el llegeixi. 

dijous, 30 de setembre del 2021

Hamnet

 


Hamnet
de Maggie O'Farrell


l'altra editorial


Setembre 2021


He llegit ja uns quants llibres de Maggie O'Farrell però amb aquest crec que ha fet un salt qualitatiu molt important. 
L'autora ens explica de forma novel·lada i amb molta imaginació la història de Shakespeare i de la seva obra Hamlet, basant-se sempre que pot amb la vida i la història de la família de Shakespeare.  

Nota històrica: Durant la década del 1580, una parella que vivia a Henley Streeet, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons. 
El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys. Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.
Hamnet i Hamlet són de fet el mateix nom, completament intercanviables als arxius de Stratford de finals del segle XVI i principis del XVII. 

Vull parlar de la família protagonista i me n'adono ara, no quan llegia el llibre, que el nom del pare no surt enlloc. Sempre és el fill, el pare, el nuvi, el marit... Curiós...
Som a Stratford-upon-Avon i l'Agnès és una noia jove, que ha heretat de la seva mare la gràcia d'entendre les herbes remeieres, i també de veure el futur de les persones tocant-les només els dits. Es casa amb un noi més jove que ella, que vol fugir de l'ambient de casa seva. Ella només té un germà, en Bartholomew, i viuen amb la segona dona del pare i els germanastres petits. A l'Agnès la Joan, la madrastra, no la pot veure. La veuen una mica com les bruixes d'abans, sempre rondant pel bosc agafant herbes i amb un xoriguer a la mà. A ell el pare el considera de poques llums perquè no es vol dedicar al negoci de pells per fer guants, perquè li agrada la literatura i el teatre.   Es casen i viuen en una part de la casa del pares d'ell.  Tenen tres fills: la Susanna, i després una bessonada, el Hamnet i la Judith. Al pare aviat l'Agnès aconsegueix treure'l del jou patern fent que l'enviïn a Londres a treballar. Ella veu poc al marit però sap que és feliç, dedicant-se cada vegada menys a la feina i més al teatre. Quan arriba a casa tot són alegries en veure'l. 
Un dia la Judith i en Hamnet tornen d'escola i estan sols a casa jugant i la nena es troba malament. El nen busca a qualsevol de la família, en la casa tan gran i, cosa estranya, no hi troba ningú. Espantat veient a la seva germana molt malament va a buscar al metge. Quan explica com està la seva germana la dona del metge el treu fora de casa i li diu que ja l'avisarà. Estem al 1596 i la pesta fa estralls. 
El llibre va i ve passant anys endavant i endarrere, et va explicant la història de cada un dels personatges mentre en Hamnet lluita per salvar com pot la Judith. 
És la història d'un matrimoni poc convencional, unit per l'amor, del vincle fortíssim entre dos germans bessons i de com costa superar el dolor d'una pèrdua tan important. De com s'ajuden els uns als altres, els fills a la mare, i com pot l'amor superar una separació tan forta i tan llarga, de l'Agnès i el marit, perquè ell pugui escriure i dedicar-se al teatre que és la seva vida. I després de la mort del fill, al cap de quatre anys que pugui escriure Hamlet, per donar-se ell mateix, com no va poder fer en la realitat.
M'ha agradat molt el llibre i vull deixar aquí dos paràgrafs que m'han colpit particularment. Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho no llegiu més...

En Hamnet sent la presència de la Mort a l'habitació, planant entre les ombres, allà al costat de la porta, mirant cap a un altre costat, però vigilant, sempre vigilant; esperant amb paciència el seu moment. Avançarà lliscant sobre els peus ossuts, l'alè de la cendra humida, per emportar-se la Judith, per envoltar-la amb la seva abraçada gèlida, i ell, el Hamnet. no podrà evitar-ho. ¿Potser hauria d'insistir que també se l'emportés a ell? ¿Haurien d'anar junts, com han fet sempre? 
Llavors li ve la idea. El Hamnet no entén com no hi ha pensat fins ara. Se li acut, mentre és allà arraulit, al costat de la seva germana, que potser seria possible entabanar la Mort, fer-li el truc que la Judith i ell fan a ala gent des de petits: intercanviar-se el lloc i la roba perquè la gent els confongui. De cara són exactament iguals. La gent ho comenta a tota hora, almenys una vegada al dia. Només cal que ell es posi el xal de la Judith o que ella es cali la gorra del Hamnet; si s'asseuen així a taula, els ulls abaixats, amagant el somriure, la seva mare posarà una mà sobre l'espatlla de la Judith i dirà: Hamnet, ¿podries portar llenya? O bé pot ser que el seu pare entri a l'habitació, vegi a qui es pensa que és el seu fill, vestit amb el gipó, i li demani que conjugui un verb en llatí, per descobrir que és la seva filla, aguant-se el riure, delectada en l'engany, i llavors la nena empenyerà la porta i revelarà el fill real, amagat. 
¿I si fes aquest truc, aquesta broma, una última vegada? El Hamnet s'hi veu capaç. Creu que se'n sortirà. Mira per sobre l'espatlla el túnel de foscor del costat de la porta. La negror és insondable, tova, absoluta. Gira't, diu a la Mort. Tanca els ulls. Només un moment.
Fa lliscar les mans per sota la Judith, un palmell per sota les espatlles, l'altre per sota els malucs, i la desplaça cap a la llar de foc. És més lleugera del que esperava; la Judith es gira de costat i al redreçar l'esquena se li obren una mica els ulls. Observa, arrufant les celles que el Hamnet s'estira en el solc deixat pel seu cos, que ocupa el seu lloc, que s'allisa els cabells tirant-se'ls cap avall, a banda i banda de la cara, que estira el llençol cap amunt per tapar-los a tots dos fins a la barbeta. 
El Hamnet està segur que era semblaran exactament iguals. Ningú sabrà dir qui és qui. Fàcilment, la Mort cometrà un errori se l'emportarà a ell en lloc d'ella. 
La Judith bellugueja al seu costat, intenta incorporar-se. 
-Ei, no -torna a dir-. Hamnet, no.
El Hamnet sabia que la Judith de seguida sabria el que estava fent. Com sempre. La nena li fa que no amb el cap, però està massa dèbil per aixecar-se de la màrfega. El Hamnet agafa el llençol amb força perquè els continuï tapant a tots dos. 
Inspira, expira. Gira el cap i respira dins l'espiral de l'orella de la Judith; li infon la seva força, la seva salut, tot el que té. Et quedaràs tu, murmura, i marxaré jo. Fa entrar aquestes paraules dins la seva germana; vull que agafis la meva vida. Serà teva. Te la dono. 
No poden sobreviure tots dos: això ho veu ell i ho veu ella. No hi ha prou vida, prou aire, prou sang per a tots dos. Potser no n'hi ha hagut mai. I si ha de sobreviure un dels dos. ha de ser ella. Ell ho vol així. Engrapa el llençol, fort, amb les dues mans. Ell, el Hamnet, ho decreta. I serà així. 

El Hamlet, aquí, en aquest escenari, és dues persones: el jove, viu, i el pare, mort. Està viu i mort a la vegada. El seu marit l'ha tornat a la vida de l'única manera que pot fer-ho. Mentre l'espectre parla, l'Agnès veu que el seu marit, a l'escriure això, a l'assumir el paper el personatge de l'espectre, s'ha canviat de lloc amb el seu fill. Ha agafat la mort del seu fill i l'ha feta seva: s'ha entregat a l'abraçada de la mort i ha fet ressuscitar el noi en lloc d'ell. "Oh, horrible! horrible, més que horrible!", murmura la veu tenebrosa del seu marit al recordar l'agonia de la seva mort. L'Agnès veu que ha fet el que qualsevol pare desitjaria fer, canviar el patiment del seu fill pel seu, ocupar el seu lloc, oferir-se com a substitut del seu fill perquè el noi pugui viure. 
Tot això l'hi dirà, al seu marit, més tard, després que s'hagi acabat l'obra, després que s'hagi fet el silenci, després que els morts s'hagin aixecat d'un salt i hagin ocupat el seu lloc arrenglerats davant l'escenari. 
Just quan es disposa a sortir d'escena, l'espectre es gir cap a ella. Li clava els ulls, les seves mirades es troben i ell diu les seves últimes paraules:
-Recorda'm.    

    

dijous, 16 de setembre del 2021

El ferrocarril subterrani

 




El ferrocarril subterrani 
de Colson Whitehead


Edicions el Periscopi


Setembre 2021




Llibre dur i de lectura fàcil. Saps que tot el que explica ha passat, és verídic, i costa entendre que la humanitat pugui arribar a aquest nivell de maldat... I com pot aguantar la pressió, el dolor, la desesperança... 
La Cora és una esclava que treballa en una plantació de cotó a Geòrgia. La seva mare en va fugir quan ella era molt petita i no n'ha sabut res més. Ella decideix, engrescada pel Caesar, fugir de la plantació. Es parla que hi ha una ret de ferrocarrils subterranis que et porten a altres estats on els negres no són perseguits. Tot el llibre és la fugida de la Cora i la persecució sense treva que li fa en Ridgeway que no pot pair el no haver trobat a la Mabel, la mare de la Cora, i ara vol trobar a la filla, la Cora, i tornar-la al seu amo, un home depravat i sense cap escrúpol de res. 
La Cora aprèn a reconèixer a les persones, les que poden fer-li bé i les que poden fer-li mal. Troba bona gent i ensopega amb personatges que només volen aprofitar-se d'ella i entregar-la a en Ridgeway. 
Impressiona si penses que són vides reals, que no es diuen Cora, però que han viscut el que ella viu. Reconforta veure la valentia i la bondat de molts blancs que no estan d'acord amb la política esclavista i que arrisquen la seva vida i la de la seva família per ajudar als esclaus a sortir de l'infern on viuen. 
Aquest tren subterrani no va existir mai, És fruit de la imaginació de l'autor, que va convertir l'entramat de gent que amagava esclaus i els portava d'amagat d'un lloc a altra en una ret de trens portada per aquesta bona i valenta gent. El símil el trobo bo i interessant. 
He llegit el llibre d'una tirada i m'ha agradat. Saps que hi ha hagut, i encara hi ha, esclaus, ara amb un altre nom, però llegir directament el que viuen i com ho viuen et fa pensar i adonar-te del món en què vivim. 

divendres, 10 de setembre del 2021

Más allà de Kara

 



Más allà de Kara 
de Carles Monsó Varona


La vocal de lis

Setembre 2021



Vaig començar el llibre sense massa expectatives. Un company enginyer ens recomana un llibre que ha escrit el seu fill.. I d'aquest llibre no n'he sentit a parlar gens. Però com a sorpresa molt agradable de seguida em va agafar i em va captivar per l'esplèndid vocabulari, per les descripcions acurades, per la feinada que ha tingut en documentar-se i per ser un tema d'un país i d'una manera  de fer que no conec en absolut.

Al començament ens explica quan va sentir parlar per primera vegada d'Alexey Domitrievsky. Sempre tenim en ment els noms dels grans personatges que han fet gestes increïbles i ens oblidem massa sovint dels herois anònims que tenen tanta o més importància que els primers ja que, d'entrada, tenen menys recursos per aconseguir les fites que planegen o que es troben en la seva vida sense ni tan sols pensar-hi. 

La història està situada en el mar de Kara, que és una part de l'oceà Àrtic que banya les costes del nord de Sibèria, en un dels últims llocs habitats, en el poblet de Novyy. 
I d'entrada ens presenta en Nicola Savina i el seu criat. Un personatge que no és tan llunyà de nosaltres com ens sembla... I l'episodi dantesc de l'atac de l'orca amb l'afegit divertit en què l'home aconsegueix, sense cap, la potència sexual que mai no havia aconseguit. L'arribada del germà, el poderós, l'oferta de molts diners pel cap del seu germà, diners que per aquella gent que viu al dia és una fortuna digna d'intentar aconseguir-la, reptant els perills que això comporta. 

I segueix amb la descripció de l'Alexey, que m'ha agradat molt. Vas llegint i te l'imagines exactament com era. De tal manera que si se'n fes una pel·lícula no la podria anar a veure perquè no el reconeixeria com el meu Alexey. És un home vell, marcat per la vida, solitari, fort, acostumat a sortir sol al mar, a estimar el mar com a una núvia, a acaronar-lo, a desxifrar el que pensa fer, a veure venir el que passarà... Influenciat segur pel seu passat de la infantesa vivint entre les tribus nòmades, els nénets. 
I davant la recompensa es fa a la mar igual que molts altres pescadors, amb una barca vella i senzilla, de vela, la Zora,  però amb la diferència que ell no ho fa per diners, ho fa perquè vol fer-ho, perquè és la seva vida, perquè és un repte nou i un bon mariner no es tira enrere quan li surt una ocasió com aquesta. "Soy pescador, Fyodor, al igual que tú. La llamada del mar es más fuerte que la coherencia y la razón. Más fuerte, incluso, que la propia vida". I se'n va sol, amb el seu gos, el Kino. 
És un llibre molt descriptiu, amb un vocabulari ric i, en part, desconegut per mi. Però no cansen, les descripcions. Les esperes, les gaudeixes, les vius amb ell, t'agradaria ser al seu costat i mirar-li la cara davant de cada decisió. He hagut de consultar el diccionari més d'una vegada, igual com he seguit per Google maps  tot el recorregut que va fer ell i el que van fer els companys, en quin moment va agafar una bifurcació pel coneixement que tenia ell de les orques i del medi marí pel qual es movia. He conegut on és Kara, els pobles que creixen al voltant d'aquest mar, les temperatures gèlides que s'hi viuen... 
Després de molts dies navegant sol, amb la Zora i el Kino, s'atura unes hores en una petita illa que és on hi ha el far que cuida i on viu un vell amic, el Ivan Levshin. La conversa dels dos amics, entre filosòfica, teològica i real és molt interessant. Es coneixen a fons i es diuen les veritats d'una manera planera i impressionant a la vegada. Val la pena rellegir-lo... La seva acurada descripció de la situació també et dóna una idea molt clara per seguir llegint i imaginar la conversa, on parlen sobretot de l'orca gegant que persegueixen tants pescadors. L'orca ja té nom, Bukka. 

-¿Y es grande, Ivan? 
El farero asiente.
-¿Tan grande como dicen?
-Es un ser majestuoso Alexey. Una creación formidable, exquisita. De aquellos animales mágicos que se ven una sola vez en la vida, de aquellas imágenes que parecen sacadas de un sueño. No me costó imaginar que era Ella. Por aquí no se ven animales de este tamaño. Además llevaba un arpón clavado en el lomo.
Es un animal inteligente. Inteligente y asustado, viejo amigo. Sabe que la persiguen y va a buscar refugio allà donde aún no han llegado los hombres.

S'ha de tenir en compte que una orca geganta acostuma a fer nou  metres de llarg i aquesta en feia tretze...
L'Alexey es troba diferents vegades amb la Bukka. En una d'elles tres taurons volen atacar a Bukka i Alexey no ho pot permetre. Dura batalla amb els taurons. i en el fons entre Bukka i Alexey hi ha ja un connexió, una, diguem-n'hi, estimació, o millor respecte. Els dos valoren l'altra, veuen que no són qualsevol. Quan Alexey aconsegueix acabar amb els taurons...

Entonces, Bukka vuelca la mirada en la del viejo pescador y en sus ojos diminutos y brillantes se interpreta la profundidad humana del agradecimiento. La enorme orca constriñe el hocico y una mueca débil, parecida a una sonrisa, alisa por un instante el contorno hostil de su rostro. "Anda, amiga, vete, sigue tu rumbo". 
"No podíamos matar-la, Kino. no después de lo que acabamos de ver. Existen unos códigos de ética a los que debemos mantenernos siempre amarrados. Dejémosla que se vaya, Kino, dejemos que se recupere. Le daremos un día y medio de ventaja. Es lo mínimo que podemos ofrecerle". 

Tota la titànica lluita de l'Alexey amb la natura, o contra la natura i el clima, és tan real que sembla que siguis tu qui ho estiguis vivint. És interessant i molt ben descrit. Costa creure que algú hagi pogut viure i sobreviure enmig del gel i les temperatures i la solitud d'aquest paratge... 
L'escena de la la captura i mort de Bukka és esplèndida. En el fons la mata per ajudar-la a morir. Ja són dos amics, es parlen amb els ulls i els gestos. "¿Por qué tuviste que comerte esta maldita cabeza? I Alexey no troba ni plaer ni satisfacció en matar-la sinó que li avança la mort com faria potser amb un company en aquestes circumstàncies. I parla amb ella. Li explica com és el món i com la mort no li farà mal, serà només un segon... No hi ha diferència entre Bukka i Alexey. Ja es coneixen i saben tot l'un de l'altre... 
Finalment arriba a Novyy, després de més de sis mesos de viatge solitari per mar, arrastrant darrere la barca el cadàver de Bukka. Està desconegut, i la gent ja no l'esperava, el donava per mort. 
És d'esperar la seva reacció davant el germà de Nicola i, el final del llibre, l'única sortida que tenia l'autor,  és d'una reflexió i delicadesa extremes. 

Bon llibre! Molt recomanable i bo de llegir. 


dilluns, 30 d’agost del 2021

Acta martyrum

 




Acta martyrum
de Vicenç Ambrós i Besa

Premi Literari Sebastià Joan Arbó 2019

Cosetània edicions

Agost 2021


A la biblioteca em van demanar que llegís aquest llibre i en fes el comentari. I és el que he fet a finals d'agost i ara intentaré fer la crítica que em van demanar. 
Cosa difícil... El protagonista és un noi, en Jordi Fontescà, rebesnét d'un arqueòleg que juntament amb quatre més van fer en el seu dia una troballa excepcional. Però van decidir mantenir-la en secret i els quatre van firmar un document comprometent-se a no desvelar el contingut dels papers a ningú; un secret obert a què una altra generació ho posés al descobert, ja que van deixar uns papers que passaven de pares a fills explicant alguna cosa. Tractava sobre la figura de Sant Jordi, soldat a l'època de Dioclecià i màrtir segons la tradició.  
Però no hi ha cap paper ni cap document que ho acrediti. I morint-se l'avi d'en Jordi, aquest li explica que hi ha uns papers que parlen del martiri de Sant Jordi. I li dóna pistes.  
Mort l'avi, el Jordi amb 20 anys i ganes d'aventures, se'n va a Israel a casa el nét d'un dels quatre arqueòlegs i allà comença la investigació i l'aventura. 
Una bona part del llibre ens parla de la història de Dioclecià, fundador del tetrarquia, on dos Augustus i dos Cèsars es repartien el poder. I així ens assabentem que Dioclecià no volia violència però el seu César Galeri, casat amb la seva filla Valèria, li passava al davant perseguint els cristians, torturant i executant. I que la dona de Dioclecià i la seva filla es van convertir al cristianisme i intentaven ajudar els cristians, especialment al Jordi.  I, mort el Jordi, tanquen a les dues dones en un  palau, i és allà un escriuran i amagaran uns papers explicant tot el que han viscut. 
Aquesta part se'm va fer una mica llarga. M'agrada la història però no sé perquè l'he trobada una mica feixuga. 
La segona part ens parla de tots els passos del Jordi amb la gent que es troba pel camí, Joseph Meizler, nét d'un dels arqueòlegs que van firmar el compromís, mossèn Bonalba, i tot de personatges que perfilen l'obra. 
És distret de llegir i interesant. Però m'he quedat amb dues preguntes sense resposta. Sí que vas entenent coses i veus per on van. Però de sobte, al final, m'he quedat sense entendre res. I vull deixar els dos noms escrits per recordar-los i poder parlar-ne amb algú, per exemple amb qui em va demanar que llegís i comentés el llibre, però els qui vulgueu llegir-lo atureu-vos aquí i no llegiu més...  El llibre és curiós i interessant, tot i que no és el meu estil d'escriptura. sovint he hagut de tornar enrere un parell de frases per fer-me càrrec del que llegia... 

Dues preguntes:
Isabel Llimòs. Quin paper té en tot aquest afer? "Els seus afers no han resultat gaire fructífors" parlant del Meizler
Els papers al final es troben, sembla. I sembla que el Jordi els envia al patriarca d'Alexandria Teodor II. Però parla de la desaparició del matrimoni Meizler i també d'una olivera vella de què fa menció l'avia del Jordi al final del llibre. 
Tot això m'ha deixat com amb una porta i una finestra obertes... M'agrada tancar els temes i aquest no l'he pogut tancar. 

dissabte, 28 d’agost del 2021

Elles parlen

 




Elles parlen
de Miriam Toews

Editorial Les Hores

Agost 2021



Ens trobem en una colònia mennonita a Bolívia, la colònia Manitoba. Del 2005 al 2009 les nenes i dones de la colònia es despertaven al matí marejades, masegades, ensangonades, violades. Els homes i el reverend deien que havia estat coses de fantasmes i dimonis, un càstig de Déu pels seus pecats. Un dia descobreixen que són els homes de la colònia, els pares, germans, marits, veïns, que les violaven després de ruixar-les amb belladona. I es reuneixen en un paller per decidir què han de fer.
Aquesta història és real, però està novel·lada amb part de ficció i amb part d'imaginació de les dones.
August Epp va ser expulsat de la comunitat juntament amb els seus pares. La mare feia classes d'amagat a les nenes i el pare ensenyava pintures de Miquel Àngel. I el reverend Peters els va expulsar i van marxar a Londres. Morts els pares August decideix tornar i demana permís al reverend. L'accepten perquè veuen una ocasió perquè els nens aprenguin anglès, però els menystenen. 
És a ell a qui recorre l'Ona quan les dones s'apleguen en un paller per prendre una decisió sobre les seves vides. Els homes que van trobar violant les dones són ara  a la presó però la resta d'homes de la colònia són a ciutat buscant diners per pagar-los la fiança i després obligar les dones a perdonar-los. Tota la vida de la comunitat es regeix per la Bíblia, interpretada pels homes i explicada a la seva manera a les dones, ja que elles no saben llegir ni escriure. I amb el reverend Peters al davant. 
Les dones volen que August aixequi acta del que es digui en aquestes reunions. Tenen dos dies només abans els homes no tornin. Han de decidir si es queden i accepten seguir com abans, si es queden i lluiten o si se'n van. Hi ha des d'àvies, a filles i nétes, i totes diuen la seva, amb les seves diferències i problemes. 
La gràcia del llibre està, al meu parer, a més del dolor de veure que encara ara hi ha grups de dones, pobles, que viuen com aquestes dones, en fixar-te en el diàleg entre elles. Són dones sense cap formació, sempre pendents dels marits i dels fills mascles, sota la seva mà poderosa, però quan estan soles s'empoderen elles mateixes amb una força tremenda, fruit de la saviesa popular que traspua de les àvies. Te n'adones de com de diferents són i pensen i, al mateix temps, com s'ajuden unes a altres. De quina manera cada una d'elles suporta i viu la pressió dels homes de la colònia, com costa deixar la rutina diària, encara que sigui dolorosa, per anar a trobar el desconegut. Elles no han sortit mai del poble, no saben què hi ha a continuació del que els seus ulls veuen... 
I també veus com, malgrat tot, espurnes d'amor i de desig sorgeixen enmig del horror.
Quan parlen si és millor marxar hi ha un paràgraf molt bonic:

Has plantejat, Ona, un bon argument. Has dit que sens dubte des d'una certa distància és possible el perdó, la compassió i l'amor. I que l'observança de la nostra fe mennonita ens exigeix tot això. Per tant, realment ens n'hem d'anar per posar-hi aquesta distància. Potser en podríem dir perspectiva. Una nova perspectiva, racional, comprensiva i amorosa i obedient, que es correspongui amb la nostra fe, tot alhora. Tenim el deure d'anar-nos-en. No hi esteu d'acord? Que la paraula és perspectiva i que l'abastarem amb una certa distància?
I la Greta explica que sempre havia tingut por de la carretera que va de Molotschna a Chortiza. És tan estreta i hi ha uns estimballs tan fondos... No es va sentir segura fins que no va aprendre a centrar la vista al davant, carretera enllà, i no en el tros que tenia just davant de les eugues. Abans no en va aprendre, diu la Greta, el cotxe anava d'aquí cap allà, a batzegades d'un costat a l'altre. La Ruth i la Cheryl, les eugues, es limitaven a seguir les ordres que els donava amb les regnes, però eren unes ordres temeràries, abruptes, frenètiques i perilloses. El fet d'anar-nos-en ens proporcionarà la perspectiva de la llunyania que ens cal per perdonar, que és la de l'amor que cal, la de mantenir la pau seguint la pròpia fe. D'aquesta manera, la marxa no serà un acte de covardia, d'abandó, de desobediència ni de rebel·lió. No ens n'anirem perquè ens han excomunicat o expulsat. Serà una acte suprem de fe. I de fe en la bondat perdurable de Déu. 

És interessant seguir el fil de les converses de les dones, el que va pensant l'August mentre escriu, i el bé que es poden fer i es fan l'un a l'altre sense donar-hi importància, com a cosa innata en elles... 

La Margaret Atwood, autora de El conte de la serventa diu: aquesta novel·la, sorprenent, trista, colpidora, però molt emotiva, basada en fets reals, podria ser un un fragment d'El conte de la serventa. 

Potser sí. Però el llibre de l'Atwood és més que aquest fragment que diu ella... 
M'ha agradat llegir-lo. És àgil i ràpid perquè tot és diàleg, conversa... I et fa pensar i donar gràcies per tenir el que no tenen aquestes dones. Elles, però, tenen la saviesa popular i el respecte a les persones grans, aconseguida a través d'anys i anys, que molt sovint en falta a nosaltres. 

dimarts, 24 d’agost del 2021

El mesurament del món




El mesurament del món
de Daniel Kehlmann


Angle editorial


Agost 2021



Llibre molt curiós. No pensava mai que, jugant amb matemàtiques i matemàtics i astrònoms, podries fer una novel·la distreta i que et fes somriure sovint. 
És un llibre on tot el que s'explica és verídic, pots comprovar-ho com he fet jo a internet. Però novel·lat i suposo que amb fantasies per fer-ne una novel·la. Però els fets importants són reals i verídics. 
L'Alexandre von Humboldt i en Carl Friedrich Gauss són els dos científics més importants alemanys de l'època de la Il·lustració. Els dos tenen i viuen el mateix projecte: mesurar el món. Però amb mètodes ben diferents. Humboldt és naturalista, geògraf i aventurer i la seva obsessió és conèixer les lleis de l'univers i explorar la Terra. En Gauss, per contra, és matemàtic i astrònom, sedentari i un personatge més aviat gris... És el cervell més prodigiós després de Newton, però capaç de fer una pausa durant la nit de noces per apuntar un fórmula. 
El 1828 coincideixen els dos a Berlin. I és a partir d'aquí on l'autor tira enrere en el temps i ens explica la manera de treballar dels dos, el seu caràcter i la seva vida. 
En Humboldt, amb la companyia de Bonpland, recorre mig món amb el sextant i totes les andròmines necessàries per mesurar la terra, el mar i les muntanyes. Va trobar el canal, el braç Casiquiare,  que uneix l'Orinoco amb l'Amazones i van patir mala mar i perills que fins i tot van induir a Humboldt a escriure una carta de comiat al seu germà...  Els veus mal calçats pujant muntanyes, hores en un racó esperant el resultat d'una mesura que no arriba, sota el vent i la pluja, apuntant tot el que veu i estudia... En Humboldt va ser el primer en pujar al volcà Pichincha i va pujar al Chimborazo, els dos a Equador,  però no va poder arribar a dalt del segon, per molt poc, pel mal d'altura. Penseu que anàvem amb sabates amb soles de cuir... 
En Gauss, sempre tancat a casa, fent càlculs sense parar, mesurant tancat en habitacions sense gota de llum i en silenci total, volia el mateix que Humboldt però per un altre camí. Era un ésser antisocial però que es va casar dues vegades. Va tenir tres fills: al gran, Eugen, el considerava una mica curt i tot i que se l'emportava amb ell, sovint sempre carregava contra ell fins que va desistir, De la filla deia que llàstima que fos tan lletja que no la podien casar i del petit quasi no en parla, només comenta que també era curt com el gran... Es va casar amb al Johanna, que crec que és a l'única persona que va estimar, a l seva manera, i quan va morir de part es va casar amb la Minna perquè algú li criés els fills. Però l'avorreix de seguida. 
El curiós i interessant és seguir la vida d'aquests dos personatges, camins tan diferents amb el mateix fi. Les aventures de Humboldt les segueixes amb delit i la vida retirada i tancada de Gauss no et canses de seguir-la. Ja grans es troben i tot i no ser amics, s'han llegit, saben el treball que han fet i es respecten. El que potser és més trist és quan veus que es van fent grans i segueixen amb els seus mètodes antiquats mentre els joves inventen noves maneres de mesurar la Terra i, sobretot a Humboldt a Rússia, el tracten com a una antigalla que cal entretenir intentant que no molesti massa. 

Si pensava, per exemple, que havia viatjat durant vint-i-tres setmanes, havien recorregut catorze mil cinc-centes verstes i havien estat a sis-centes cinquanta-vuit postes i, va titubejar, havien utilitzat dotze mil dos-cent vint-i-quatre cavalls, la confusió s'ordenava, es feia comprensible i es recobrava l'ànim. Però mentre passaven pels primers ravals de Berlin i Humboldt s'imaginava Gauss observant pel telescopi els cossos celestes, que seguien unes òrbites que aquell enunciava en fórmules senzilles, de sobte no hauria sabut dir qui dels dos havia viatjat més lluny i qui s'havia quedat sempre a casa. 

Aquesta reflexió m'ha agradat molt. Demostra la profunditat de pensament i raciocini de la persona, i et fa aterrar en la vida de cada dia, sortir del teu món i mirar el dels altres. I comparar, o senzillament posar de costat, i veure que a tot arreu si pot arribar per diferents camins... 
Aquesta mateixa reflexió l'he llegida fa just tres anys en un llibre totalment diferent,  Les Vuit Muntanyes, de Paolo Cognetti. Llegiu-lo també! 

dilluns, 16 d’agost del 2021

El secret de LA CLANDESTINA






El secret de LA CLANDESTINA
de Elena Valilova


simboleditors

Agost 2021



És un llibre curiós. Perquè saps que és una història real novel·lada on l'autora explica el que li sembla que pot dir i deixa moltes coses al tinter. Moltes. Però és natural. No pots anar escampant el que durant tants anys has fer en la clandestinitat. Però l'he trobar molt interessant.
La Vera i l'Anton són dos estudiants a Tomsk, Sibèria, molt arrelats en la tradició soviètica, la qual es podria resumir en una fórmula ben senzilla: per sobre de tot hi ha la devoció i l'amor desinteressat per la pàtria. Aviat la KGB els recluta per formar part d'un programa d'intel·ligència, el més secret de la Unió Soviètica: els il·legals. A aquests joves se'ls forma durant molts anys per ser espies a Europa i Amèrica. Se'ls dóna una identitat falsa, no russa, i s'han d'acostumar a ser unes altres persones: diferents noms, diferents llocs on van néixer i viure, diferent família, diferent idioma. Ham de parlar l'altre idioma de manera tan perfecte que ningú no pugui distingir la diferència entre ells i un nadiu. I han de saber canviar de xip, de família, de noms, inventar-se ràpidament una nova llegenda, si han de canviar ràpidament de país. La seva feina serà infiltrar-se i adaptar-se al nou país, aconseguir feina, intentar infiltrar-se en els cercles oportuns per aconseguir informació i poder traslladar-la a Rússia. 
Ells formen una família, decideixen tenir fills, viuen a diferents ciutats i països, Vancouver, Brussel·les, Washington... sempre amb identitats diferents i falses. Són agents secrets al servei del Kremlin, tant de la Unió Soviètica com, posteriorment de Rússia. 
L'autora, Elena Valinova, va ser aquesta "il·legal". Amb el seu marit i els dos fills. T'explica els seus sentiments de no poder veure els pares sovint, ni explicar-los res, mentint sempre sobre  la seva vida. També mentint als fills. Explica com de bé els cuiden els contactes que tenen. Intenten que sempre es sentin segurs i acompanyats i comprenen els problemes i intenten ajudar-los.
Un dia els detenen. Ells busquen en què han fallat i no troben res, Els ha delatat un espia rus... Per sort, poc temps després d'estar empresonats, aconsegueixen poder tornar tota la família a Rússia en un intercanvi d'espies. 
La novel·la és molt entretinguda, curiosa, interessant. Veus persones que ho donen tot pel seu país, que s'hi senten tan arrelats que renuncien a tot per poder ajudar i servir-lo. 

Cada capítol comença amb una cita. En poso unes quantes, Les que més m'han agradat:
- Fidem habeo
- Esperança eterna i entusiasme són les riqueses més grans de la joventut. Rabindranath Tagore, poeta indi
- El caràcter d'un home és el seu destí. Heràclit, filòsof grec
- No tinguis por dels canvis. Gairebé sempre s'esdevenen just en el moment oportú. Confuci, filòsof xinès
- Aplica el teu cor a la disciplina i l'orella a les paraules de la ciència. Proverbis 23,12, Antic Testament
- No podem elegir les nostres circumstàncies externes, però sempre podem elegir com respondre-hi. Epítet, filòsof grec a l'antiga Roma
- Només algú que coneix el seu paper a la perfecció pot improvisar. Judie Foster, actriu nord-americana
- Mentre tu no tinguis por, no et faci por defensar-te a tu mateix. Aníbal, general cartaginès
- Ningú no és tan valent per no tenir por de les coses inesperades. Juli Cèsar, emperador i general romà
- El feble d'esperit resisteix els reptes, mentre que el fort s'enfronta als reptes. Txinguiz Aitmàtov, escriptor soviètic
- La victòria sobre l'altre et fa fort, la victòria sobre tu mateix et fa intrèpid. Laozi, filòsof de l'antiga Xina
- No té importància si us veieu sovint; el que és important és el valor que dones a aquestes trobades. Erich Maria Remarque, escriptor alemany
- Si veus que un negoci té èxit, vol dir que en algun moment algú va prendre una decisió valenta. Peter Drücker, acadèmic nord-americà d'origen austríac
- Alguns cops, no cal un científic; cal algú intel·ligent. Tota persona enginyosa és intel·ligent. Jean-Jacques Rousseau, filòsof francès
- Els actes per si mateixos no decideixen res. Les seves conseqüències depenen de les persones. Honoré de Balzac, escriptor francès
- Gaudeix de les petites coses, perquè un dia miraràs enrere i t'adonaràs que eren les grans coses. Robert Brault, escriptor nord-americà
- Pensar no és una diversió, és una obligació. Arkadi i Borís Strugarski, escriptors soviètics
- No existeix la petita traïció. André Maurois, escriptor francès
- Els nens són els nostres jutges del demà. Maksim Gorki, escriptor soviètic
- És millor estar intranquil en el dubte que calmat en la il·lusió. Alessandro Manzoni, escriptor italià
- Quantes coses es veuen com impossible fins que acaben passant? Plini el Vell, autor llatí
- Un home necessita poc. Sempre que algú l'esperi a casa. Róbert Rojdéstvenski, poeta soviètic

Voldria recordar-les, per això les he copiades aquí. I no hi són totes! 


diumenge, 8 d’agost del 2021

Cartes a l'Anna Murià

 


Cartes a l'Anna Murià   (1939-1956)
de Mercè Rodoreda

La cara fosca

Agost 2021


"La meva vida durant aquests anys te l'aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l'abric que duc és l'herència d'una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se'm un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut..."

La Mercè Rodoreda i l'Anna Murià eren molt amigues. L'exili de l'any 1939 les va portar a l'una a França i a l'altra a Mèxic. 
Mig llibre són les cartes de Mercè Rodoreda a Anna Murià, l'altre mig és una entrevista a l'Anna Murià, ja gran, a Barcelona i un escrit de la seva jove, casada amb el el seu únic fill Jordi, explicant una mica la història de la seva sogra des que la va conèixer. És un llibre curt però dens. M'ha agradat llegir-lo. Sempre he pensat que la Mercè Rodoreda era un personatge fred; el fet de deixar el fill amb la seva mare i marxar a l'exili, i no parlar mai d'ell ni preocupar-se'n em fa mal a l'ànima. De la seva mare sí que se'n preocupava, i li enviava diners... Llegint-lo entens coses... i potser canvio la paraula fredor per independent. Ella va tenir el fill amb 18 o 19 anys, d'un marit gran que era el germà de la seva mare, el Joan Gurgui,  i a qui no estimava. I el nen li feia més nosa que res perquè a més la Mercè no tenia en absolt un instint maternal, com diu l'Anna Murià en l'entrevista. Però el fill, el Jordi l'estimava amb bogeria, i ja de gran tot era la seva mare, que escrivia, que vivia a París... mai li va recriminar que el deixés amb l'àvia. 
Les cartes de l'exili són molt aclaridores. Van marxar amb un bibliobús i amb un camió cap a França. Ho van passar molt malament tot i els coneguts que van anar trobant a tot arreu. La Mercè va marxar amb l'Obiols, la seva parella, i l'Anna va fer parella amb l'Agustí Batrà amb qui va tenir fills a Mèxic. La Mercè va haver de treballar dur per tirar endavant, cosint camisons i bruses per cobrar algun diner. Va viure sobretot a París i Ginebra. Sovint li feia mandra escriure a la seva amiga Anna. Van estar juntes força temps però en el moment d'anar cap a Mèxic la Mercè es fa fer enrere i es van quedar a París. Ningú no es pensava que en Franco durés tant. Pensaven que l'exili seria curt. I arriba un moment que van deixant d'escriure's. L'Anna respon quan li pregunten això que potser ja eren, l'una per l'altra, fantasmes del passat. 
Molt interessant la part que escriu la Margarita Puig, la jove de la Mercè Rodoreda. Ella sempre va estar bé amb la seva sogra. Abans de casar-se la va veure dues vegades. I es va casar a la parròquia de  Santa Agnès perquè el rector allà era mossèn Josep Armengol, l'únic capellà que els casaria en català que era el que ella volia, perquè era i es sentia catalana de soca-arrel. Els dos, el Jordi i la Margarita, es van portar molt bé amb el pare  del Jordi i amb la Mercè. Els van tenir a casa en diferents èpoques, i van respectar les seves decisions. El Jordi va patir una malaltia mental i va haver d'ingressar. La Margarita va tenir tot el contacte necessari amb la Mercè i va estar amb ella quan va morir. I la van enterrar a Romanyà, on hi tenia una casa i és el que ella havia demanat sempre. En Joan Sales i la Marta Pessarrodona van acompanyar-la en els últims moments. De fet la Marta i la Carme Manrubia van estar alss eu costat durant tota la malaltia. 
Potser ara tinc un idea a diferent de la Mercè Rodoreda, sobretot arrel de les cartes de l'exili, però segueixo veient-la una persona que de tant independent s'ha tornat egoista... Tinc una amiga que diu que no puc pensar així d'ella; hauré de parlar amb ella un dia a veure si em treu aquesta idea del cap. Perquè admiro a aquesta escriptora, té uns llibres magnífics i una vida molt difícil. I es mereix el meu respecte. Que el té. Em falta poder somriure quan penso en ella. 


Aquí us poso un enllaç que parla de l'Obiols, la parella de la Mercè Rodoreda. L'he trobat molt interessant i adient per afegir a aquest post.







divendres, 6 d’agost del 2021

Le campanes bessones

 


Le campanes bessones
de Lars Mytting

Amsterdam

Agost 2021

Un llibre interessant i que m'ha agradat. 
Ens situem al poblet de Butangen, a Noruega. És un petit poble enmig del no res. Cases escampades i una església d'aquelles de fusta tan maques, típiques del país. Aquesta església té dues campanes amb una llegenda, o història, particular. Diuen que les va fer construir un pare en memòria de les seves filles siameses que van morir molt joves. Per forjar-les faltava material i ell hi va afegir les coberteries de plata que tenien a casa. Era costum comprar coses de plata quan es tenien uns diners, era un estalvi... I aquestes campanes sembla que tocaven soles quan s'acostava una desgràcia o un fet extraordinari.  
L'església era una barreja de religió cristiana i velles religions ancestrals amb animals exòtics i costums antigues. La porta era molt baixa, t'havies d'ajupir per entrar-hi, i estava voltada de serps i éssers sobrenaturals. Era per espantar els mals esperits i que no poguessin entrar a l'església perquè s'havien d'ajupir massa.  
Un dia hi arriba un pastor jove, en Kai Schweigarnd, i la seva missió és convèncer la gent del poble que el millor per a ells i pel poble és vendre l'església vella i edificar-ne una nova, més gran i còmode. A Dresden ja té els compradors i el lloc per tornar-la a muntar. 
Al poble hi viu l'Astrid Hekne, una noia jove, de la família que van forjar les campanes, que somia amb una vida més moderna i veu en el pastor una sortida del poble per a ella. I el pastor veu en ella una aliada per poder fer la seva feina. 
Arriba també un arquitecte molt jove, en Gerhard Schönauer, per fer els dibuixos de l'església, per veure com s'ha de desmuntar i muntar de nou, i coneix també a l'Astrid. Aquest noi té un profund coneixement de com s'ha de muntar i desmuntar una església d'aquest tipus, fent que tot encaixi, sense ni un clau. És molt interessant seguir tot el seu recorregut per l'església i la seva feina. 
Tota la novel·la és la lluita dels dos homes per aconseguir el que volen davant una Astrid que, tot i volent modernitzar el poble no vol permetre de cap manera que s'enduguin les campanes.  
El paisatge que volta el poble està explicat minuciosament, amb els racons per pescar, les nevades que cauen, la gent que hi viu, les tradicions antigues que hi són per sobre la modernitat... 
M'agrada veure el diferent caràcter i manera de fer de la gent, com van a la una i per altra banda com callen; callen quan veuen que s'enduen la seva església, callen quan corren a l'església en sentir les campanes, callen quan veuen que remenen el cementiri i en fan un de nou... callen, callen, com només sap callar la gent d'un poble perdut entre muntanyes. I són personatges ferms, imponents... Demostren poc l'alegria i el dolor, viuen al dia, però callats i murris, tenen dins seu la llavor de moltes generacions...  M'agradaria arribar-m'hi i conviure amb ells un temps per comprovar que encara són així, però davant de l'estranger sempre són més prudents i cauts. I callen... 
És el xoc entre els temps ancestrals i els reptes de la modernitat, entre les noves idees i la superstició. 
El personatge de l'Astrid és potent. Essent d'un lloc vol pertànyer a un altre. Però no és fàcil. A Butangen es barreja massa la vida passada amb el futur, o no es pensa en el futur sinó en el dia a dia. 
Un bon llibre per a llegir a l'estiu, tranquil·lament... 



diumenge, 11 de juliol del 2021

No sóc racista, però...

 


No sóc racista, però...
Un manual per a les persones de pell pàl·lida

de Matthew Tree

Destino


Juliol 2021 


Aneu a l'Àfrica, aneu a Llatinoamèrica, aneu al Magreb, banyeu-vos en un mar de cossos diferents, apreneu què és ser minoritari al carrer o a qualsevol lloc, vagis on vagis, i ja veureu com els vostres cervells acabaran sent pulcres, desinfectats, nets com una patena.

M'agrada Matthew Tree i el títol em va semblar prou engrescador. Vivim un moment especialment dur pels nouvinguts, un racisme sense nom. I tots un moment o altre hem dit que no érem racistes, i hi hem afegit un però... Aquest petit llibre ens explica en quatre parts el més importat que viu una persona d'una altre país, d'un fenotip diferent. I ens ha de servir per esborrar aquest però... que sovint diem. 
En la primera part ens explica els orígens del racisme. Com els mites i els escrits de  "savis" van donar a l'home blanc el poder de constituir-se en més savi i intel·ligent que la resta d'humans. I d'aquí van venir els genocidis que van quasi eliminar races, cultures, llengües... i van obligar als que van quedar a adoptar els costums i cultura dels blancs "superiors".
A la segona part parla dels tòpics. És molt interessant perquè tots hem escoltat sovint aquests tòpics que han fet i fan que molta gent no pugui viure amb dignitat. La Unesco l'any 1950 va fer un escrit i l'acabava amb aquestes paraules: El concepte de "raça" no és pas un fenomen biològic sinó un mite social. Ara no hi ha races humanes però n'hi havia hagut. Unes disset com a mínim i totes proveníem de l'Àfrica. L'última àvia comuna dels ximpanzés i els homínids hi va viure fa un sis milions d'anys. 
Un altre tòpic és que els negres, els indis, etc. són menys intel·ligents que els europeus; si no com s'explica que aquests són, som, els amos del món i ells no? Ho explica molt bé, a través de les colonitzacions dels europeus i he après coses que no coneixia. Un altre tòpic: dir negre als negres i moro al moros no és ser racista. Si es parla d'una persona europea no es diu: un europeu... Es diu un francès, un alemany, un eslovè... Àfrica té molts països però a Europa tot es resumeix en "negre" i "Àfrica", no tenen en compte cap dels països que poden ser la pàtria i l'ADN de la persona de qui parlen. També hi ha el tòpic que un immigrant que arriba aquí té un privilegi que no tenen els del país. S'ha vist darrerament amb les pancartes de Vox dient que es donen més diners a un immigrant que a la teva àvia. Matthew Tree t'ho rebat amb explicacions i números. 
A la tercera part, Els que reben, ens parla dels problemes amb què es troben pel carrer, a les discoteques, a les feines... Si no ets blanc europeu t'és molt difícil que no t'aturin pel carrer i et facin identificar una vegada i altra, o que no et deixin entrar en una discoteca, o que la feina que busques acabin donant-li sempre a un europeu. Daura Mangara que rapeja en un català tan flexible com lèxicament abundant ens parla del racisme "d'invisible". El racisme ocular. És un paràgraf llarg molt interessant.
A la quarta part l'autor ens explica la seva experiència a l'Àfrica. Va voler sentir-se immigrant en una terra no europea i uns amics li van facilitar una curta estada. El resum està en les quatre paraules amb què he començat el post. 
Finalment ens aclareix que no ha parlat de xenofòbia, aversió a l'estranger, ni del racisme interracial. Ni tampoc del classisme, o sigui, discriminació segons la classe social. Espero que s'animi a escriure també sobre aquests temes i tinguem l'ocasió de llegir-lo.

I acaba dient:
Els blancs nord-americans patien discriminació social; els seus compatriotes negres patien discriminació social i racista. I el llibre que tens a les mans va adreçat només als racistes (conscients o no). 
O sigui, si ets un cafre classista, continuaràs sent-ho encara que hagis llegit aquest volum fins aquí. 

És un llibre petit i curt, es llegeix bé i ràpid, el seu autor és una persona reconeguda que val la pena conèixer si encara no el coneixeu. Llegiu aquest llibre. Potser els tòpic de què parla et faran veure que ets dels de no sóc racista però... i t'ajudarà a oblidar-te del però i a viure millor en una societat cada vegada més multiracial. A mi m'ha agradat! 

Matthew Tree


dilluns, 5 de juliol del 2021

L'ombra del capità

 

L'ombra del capità
de Joaquim Brustenga

Premi Fiter i Rossell de novel·la 2019

Pagès Editors

Juny 2021


El meu germà es dedica ara a escriure. Bé, ara no. Ja fa anys, de jovenet va començar amb la Poesia visual, i ara que està jubilat dedica el temps a escriure. I no ho dic perquè sigui el meu germà, però escriu molt bé. I té uns finals que mai no t'esperes. 
A Vilanova hi viu la família Ginebró, molt coneguda perquè un avantpassat seu es va dedicar a comerciar amb Cuba, portant-t'hi vins i destil·lats i tornant carregat de cotó i sucre. Va fer una gran fortuna que en part va dedicar al seu estimat poble. Va fer construir un hospital i escoles i a la plaça del poble hi ha una estàtua recordant el seu nom. En Lluís Ginebró té 26 anys i ha acabat la carrera de medicina. Li surt una feina d'investigador a La Habana i en contra del parer de la família s'embarca per passar un parell d'anys a l'illa. Allà coneix una família amb el seu mateix cognom i, intrigat, els coneix i pregunta coses per saber quin lligam tenen. Ells es mostren cautelosos i amb poques ganes de donar explicacions però a través de la filla de la família, la Tània, va assabentant-se de coses fins a arribar a la terrible veritat: el seu avantpassat, tot i que va començar amb el comerç abans esmentat, aviat va veure més productiu el comerç d'esclaus i a això es va dedicar i d'aquesta manera va fer fortuna. Enamorat d'una esclava de 15 anys va tenir fills amb ella i d'aquí la família Ginebró de Cuba, de Matanzas. Fins a aquí ja era tot prou important per afectar profundament al xicot, però un dia la Tània li porta un manuscrit, el diari de bord del primer viatge del Ginebró. I la crueltat i la falta de tot sentiment humà envers els esclaus horroritzarà a en Lluís, reconeixent en ell una faceta que era l'antítesi de la que tenien formada d'ell a Vilanova. Cosa que contrasta vivament amb el sentiment de dignitat i orgull de la família Ginebró de Matanzas, que mai no s'han amagat del seu avantpassat però que sempre han dignificat la figura de l'esclava negra de 15 anys, la Nsonowa, de qui són descendents i de qui es senten orgullosos per la vida que va portar. 
Entremig, l'amor que se'n porta en Lluís de Vilanova, la Laura, i l'atracció fatal envers la Tània, que el farà créixer de cop i haver de decidir qüestions importants trobant-se en un món desconegut per ell i sense família ni amics. 
Llegir les cartes del negrer és horrorós, sobretot sabent que així era en aquells època, fa uns 200 anys. Que el capellà de bord digui que aquells negres no són fills de Déu i per això ja fa bé de portar-los a Cuba, que allà aprendran la religió cristiana i es salvaran, el contrast de sentiments del capità negrer, d'en Ginebró, quan parla dels seus fills i la seva dona i quan parla dels nanos joves que porta amarrats amb grillons a la bodega, la venjança terrible envers qualsevol que li porti la contrària... La humanitat és terrible: hi trobem el millor de les persones i el pitjor... 
I el final de la novel·la, com sempre, inesperat... 

Altres llibres de Joaquim Brustenga Etxauri:


i algun altre que no trobo... 
 





diumenge, 27 de juny del 2021

Idaho

 


Idaho
de Emily Ruskovich

Editorial Les Hores

Juny 2021 


Deunidó el llibre! Esperant el final amb impaciència, segura que saps ja com acabarà i, per a mi, l'autora ha deixat la porta oberta  a la imaginació o esperances de cada lector. 
En Wade i la Jenny, amb dues petites, la June i la May, viuen en una casa enmig de la muntanya. Van a buscar llenya, les nenes juguen i canten, i de cop, sense res que et previngui de cap mal ni de cap ensurt, té lloc un fet impactant que marca la vida dels personatges i la teva lectura del llibre. I deixa la família separada físicament i emocional.
Els capítols del llibre estan marcats per anys: 1973, 1985, 1995, 1999, 2009, 2007, 2012,  2024, 2025.... però estan tots en desordre. Comença l'any 2004 i qui parla és l'Ann i continua barrejant anys i per tant barrejant històries. 
No vull fer spoiler i no crec que explicar una mica els personatges ho sigui. Qui tingui intenció de llegir-lo i no vulgui saber res d'antuvi que no llegeixi més...   
Pensant-t'ho millor si penseu llegir el llibre, atureu-vos aquí i ja us ho mirareu quan l'hagueu llegit i n'hagueu tret les vostres pròpies conclusions. 

En Wade al cap de poc temps es casa amb l'Ann, que se l'estima però que coneix la seva història i sap que tan el pare com l'avi van tenir demència molt joves, i ella sap que l'haurà de cuidar. Però se l'estima i ho fa a gust. L'Ann és un personatge especial. Sembla que visqui arrastrada pels esdeveniments però té un vida interior intensa, sobretot volent esbrinar què va passar aquell dia terrible. I la música és la seva evasió. A través d'ella viurem part de la història. 
En Wade va quedar tocat des del dia dels fets. Sort en va tenir de l'Ann. Però a mi em queden dubtes... 
La June, desapareguda, esperava que al final del llibre en sabríem alguna cosa. És dur no saber res més... i en el fons és com en la vida real, que hi ha molts casos que mai no queden tancats. 
La May, la víctima d'aquell dia, per algun motiu determinat? La cançó? 
I la Jenny, anys i anys de presó per un delicte del qual es va declarar culpable però que, mentre anava llegint, cada vegada estava més segura que s'havia declarat culpable per salvar a algú. Però acabes el llibre sense saber-ho... 
Per això dic que és un llibre per fer-ne club de lectura, perquè deixa tantes portes obertes...! Penses que el culpable pot ser en Wade, en un primer atac de demència, la June i que per això fuig, la mateixa May... i no vull pensar en l'Ann...  tothom excepte la Jenny. No hi haurà un epíleg un dia que ens aclareixi els fets? O haurem de seguir amb portes obertes, amb totes les hipòtesis sobre la taula? Alguna cosa no s'ha dit o m'ha passat per alt... 
Bon llibre, no el pots deixar, i et quedes amb l'ànima perduda quan s'acaba i et deixa els deures per fer a tu, al lector... 
De moment m'agradaria quedar un dia per fer un cafè amb la Betlem, la bibliotecària que em va fer endur-me'n aquest llibre de la biblioteca tot dient-me: n'hem de parlar d'aquest llibre! Quan vulguis Betlem!