Hamnet
de Maggie O'Farrell
l'altra editorial
Setembre 2021
He llegit ja uns quants llibres de Maggie O'Farrell però amb aquest crec que ha fet un salt qualitatiu molt important.
L'autora ens explica de forma novel·lada i amb molta imaginació la història de Shakespeare i de la seva obra Hamlet, basant-se sempre que pot amb la vida i la història de la família de Shakespeare.
Nota històrica: Durant la década del 1580, una parella que vivia a Henley Streeet, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons.
El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys. Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.
Hamnet i Hamlet són de fet el mateix nom, completament intercanviables als arxius de Stratford de finals del segle XVI i principis del XVII.
Vull parlar de la família protagonista i me n'adono ara, no quan llegia el llibre, que el nom del pare no surt enlloc. Sempre és el fill, el pare, el nuvi, el marit... Curiós...
Som a Stratford-upon-Avon i l'Agnès és una noia jove, que ha heretat de la seva mare la gràcia d'entendre les herbes remeieres, i també de veure el futur de les persones tocant-les només els dits. Es casa amb un noi més jove que ella, que vol fugir de l'ambient de casa seva. Ella només té un germà, en Bartholomew, i viuen amb la segona dona del pare i els germanastres petits. A l'Agnès la Joan, la madrastra, no la pot veure. La veuen una mica com les bruixes d'abans, sempre rondant pel bosc agafant herbes i amb un xoriguer a la mà. A ell el pare el considera de poques llums perquè no es vol dedicar al negoci de pells per fer guants, perquè li agrada la literatura i el teatre. Es casen i viuen en una part de la casa del pares d'ell. Tenen tres fills: la Susanna, i després una bessonada, el Hamnet i la Judith. Al pare aviat l'Agnès aconsegueix treure'l del jou patern fent que l'enviïn a Londres a treballar. Ella veu poc al marit però sap que és feliç, dedicant-se cada vegada menys a la feina i més al teatre. Quan arriba a casa tot són alegries en veure'l.
Un dia la Judith i en Hamnet tornen d'escola i estan sols a casa jugant i la nena es troba malament. El nen busca a qualsevol de la família, en la casa tan gran i, cosa estranya, no hi troba ningú. Espantat veient a la seva germana molt malament va a buscar al metge. Quan explica com està la seva germana la dona del metge el treu fora de casa i li diu que ja l'avisarà. Estem al 1596 i la pesta fa estralls.
El llibre va i ve passant anys endavant i endarrere, et va explicant la història de cada un dels personatges mentre en Hamnet lluita per salvar com pot la Judith.
És la història d'un matrimoni poc convencional, unit per l'amor, del vincle fortíssim entre dos germans bessons i de com costa superar el dolor d'una pèrdua tan important. De com s'ajuden els uns als altres, els fills a la mare, i com pot l'amor superar una separació tan forta i tan llarga, de l'Agnès i el marit, perquè ell pugui escriure i dedicar-se al teatre que és la seva vida. I després de la mort del fill, al cap de quatre anys que pugui escriure Hamlet, per donar-se ell mateix, com no va poder fer en la realitat.
M'ha agradat molt el llibre i vull deixar aquí dos paràgrafs que m'han colpit particularment. Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho no llegiu més...
En Hamnet sent la presència de la Mort a l'habitació, planant entre les ombres, allà al costat de la porta, mirant cap a un altre costat, però vigilant, sempre vigilant; esperant amb paciència el seu moment. Avançarà lliscant sobre els peus ossuts, l'alè de la cendra humida, per emportar-se la Judith, per envoltar-la amb la seva abraçada gèlida, i ell, el Hamnet. no podrà evitar-ho. ¿Potser hauria d'insistir que també se l'emportés a ell? ¿Haurien d'anar junts, com han fet sempre?
Llavors li ve la idea. El Hamnet no entén com no hi ha pensat fins ara. Se li acut, mentre és allà arraulit, al costat de la seva germana, que potser seria possible entabanar la Mort, fer-li el truc que la Judith i ell fan a ala gent des de petits: intercanviar-se el lloc i la roba perquè la gent els confongui. De cara són exactament iguals. La gent ho comenta a tota hora, almenys una vegada al dia. Només cal que ell es posi el xal de la Judith o que ella es cali la gorra del Hamnet; si s'asseuen així a taula, els ulls abaixats, amagant el somriure, la seva mare posarà una mà sobre l'espatlla de la Judith i dirà: Hamnet, ¿podries portar llenya? O bé pot ser que el seu pare entri a l'habitació, vegi a qui es pensa que és el seu fill, vestit amb el gipó, i li demani que conjugui un verb en llatí, per descobrir que és la seva filla, aguant-se el riure, delectada en l'engany, i llavors la nena empenyerà la porta i revelarà el fill real, amagat.
¿I si fes aquest truc, aquesta broma, una última vegada? El Hamnet s'hi veu capaç. Creu que se'n sortirà. Mira per sobre l'espatlla el túnel de foscor del costat de la porta. La negror és insondable, tova, absoluta. Gira't, diu a la Mort. Tanca els ulls. Només un moment.
Fa lliscar les mans per sota la Judith, un palmell per sota les espatlles, l'altre per sota els malucs, i la desplaça cap a la llar de foc. És més lleugera del que esperava; la Judith es gira de costat i al redreçar l'esquena se li obren una mica els ulls. Observa, arrufant les celles que el Hamnet s'estira en el solc deixat pel seu cos, que ocupa el seu lloc, que s'allisa els cabells tirant-se'ls cap avall, a banda i banda de la cara, que estira el llençol cap amunt per tapar-los a tots dos fins a la barbeta.
El Hamnet està segur que era semblaran exactament iguals. Ningú sabrà dir qui és qui. Fàcilment, la Mort cometrà un errori se l'emportarà a ell en lloc d'ella.
La Judith bellugueja al seu costat, intenta incorporar-se.
-Ei, no -torna a dir-. Hamnet, no.
El Hamnet sabia que la Judith de seguida sabria el que estava fent. Com sempre. La nena li fa que no amb el cap, però està massa dèbil per aixecar-se de la màrfega. El Hamnet agafa el llençol amb força perquè els continuï tapant a tots dos.
Inspira, expira. Gira el cap i respira dins l'espiral de l'orella de la Judith; li infon la seva força, la seva salut, tot el que té. Et quedaràs tu, murmura, i marxaré jo. Fa entrar aquestes paraules dins la seva germana; vull que agafis la meva vida. Serà teva. Te la dono.
No poden sobreviure tots dos: això ho veu ell i ho veu ella. No hi ha prou vida, prou aire, prou sang per a tots dos. Potser no n'hi ha hagut mai. I si ha de sobreviure un dels dos. ha de ser ella. Ell ho vol així. Engrapa el llençol, fort, amb les dues mans. Ell, el Hamnet, ho decreta. I serà així.
El Hamlet, aquí, en aquest escenari, és dues persones: el jove, viu, i el pare, mort. Està viu i mort a la vegada. El seu marit l'ha tornat a la vida de l'única manera que pot fer-ho. Mentre l'espectre parla, l'Agnès veu que el seu marit, a l'escriure això, a l'assumir el paper el personatge de l'espectre, s'ha canviat de lloc amb el seu fill. Ha agafat la mort del seu fill i l'ha feta seva: s'ha entregat a l'abraçada de la mort i ha fet ressuscitar el noi en lloc d'ell. "Oh, horrible! horrible, més que horrible!", murmura la veu tenebrosa del seu marit al recordar l'agonia de la seva mort. L'Agnès veu que ha fet el que qualsevol pare desitjaria fer, canviar el patiment del seu fill pel seu, ocupar el seu lloc, oferir-se com a substitut del seu fill perquè el noi pugui viure.
Tot això l'hi dirà, al seu marit, més tard, després que s'hagi acabat l'obra, després que s'hagi fet el silenci, després que els morts s'hagin aixecat d'un salt i hagin ocupat el seu lloc arrenglerats davant l'escenari.
Just quan es disposa a sortir d'escena, l'espectre es gir cap a ella. Li clava els ulls, les seves mirades es troben i ell diu les seves últimes paraules:
-Recorda'm.