dilluns, 31 de maig de 2021

Gina

 


Gina
de Maria Climent

Club de lectura Santa Eulàlia de Ronçana

l'altra editorial

Maig 2021


Entre que és una primera novel·la i que el començament no em va captivar vaig pensar que devia ser una novel·leta d'aquestes d'ara que no et diuen res de nou. Però de seguida me'n vaig adonar que estava davant un gran llibre. 
Vaig llegir sobre l'autora i vaig saber que li havien diagnosticat esclerosis múltiple, com a la Gina de la novel·la, i que ella també era del Delta, de Masdenverge, i sobretot una gràcia de l'obra, que per a mi la fa més valuosa encara, és que està escrita en ebrenc. 
Comença amb una Gina de 8 anys que passa els estius al Delta a casa els avis. El Delta serà sempre casa seva, el seu refugi, la tornada... Allà coneix primer l'Helène i després a l'Elisabeth, aquesta serà sempre la seva companya, la seva amiga, encara que passin anys sense veure's. 
La Gina és una nena, i serà una noia, una dona, amb falta d'autoestima, plena de dubtes, i culpabilitzant.se de tot el que diu o pensa. Als 19 anys comença a anar a una psicoterapeuta, la Franziska, alemanya, que l'ajuda molt. Li dóna les eines per superar les seves mancances i les frases que li diu ella les reté i l'ajuden en la seva vida adulta. Passa 2 anys amb ella i la retroba ja gran. 
Va coneixent nois, homes, però mai troba la persona adequada. Un dia té uns dolors poc corrents i li diagnostiquen esclerosis múltiple. Aquí veus les seves reaccions i intueixes a l'autora asseguda al despatx del metge escoltant i parlant. Són d'una naturalitat que només pot donar una persona que ho ha viscut.
Una característica de la Gina és que personifica els seus estats d'ànims. La por, l'ansietat, prenen forma humana, es fiquen amb ella al llit, se li abracen... Això l'ajuda a identificar-les i sap, en el fons, que si ha de conviure amb alguna d'elles millor fer-li un lloc a la teva vida i no preocupar-te'n més. 

La tristesa se t'assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l'orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. A la tristesa no li has d'entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots els espais de la casa, com un més de la família o com un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d'estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. I viu en un silenci brutal. Però sabeu què: a la tristesa se l'ha d'examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no sabéssem reconèixer. 
La culpa es va posar el pijama i va jeure al meu costat i se'm va abraçar gairebé ofegant-me el coll aquella nit en què el Fran no hi era, i el victimisme es va abaixar la bragueta i se'm va posar dret a l'altra costat del llit , des d'on em va agafar el cap amb una mà grandíssima i violenta perquè li fes una mamada a la força abans d'anar-se'n amb una altra. 

Moltes persones influeixen en la seva vida, són part de la seva història en diferents moments, el pis d'estudiants a Gràcia, la relació amb en Fran, les anades a Paris, la Lucia, l'Elisabeth, i  finalment l'escapada a Dinamarca on pren la més ferma i decidida decisió que la farà viure tranquil·la i feliç. 
El que m'agrada de la Gina és el seu afany de superació. Tot el que ella pot aconseguir amb esforç ho aconseguirà. Sap que és capaç de fer-ho. Per això es troba tan perduda quan vol quedar prenyada i no ho aconsegueix. Què més pot fer? No pot fer res... 
Tot el que li diu la Franziska li queda en el subconscient i l surt quan ho necessita. Va trobar la persona adequada. 
El tipus de relació que estableix amb l'Elisabeth és curiós. Ella diu que no li agraden les dones, que no és lesbiana, i sobretot ho veu i se n'adona quan va a Dinamarca, però a l'Elisabeth té ganes de besar-la... I quan una a altre, o amb la Franziska,  s'expliquen la sensació d'enamorament diferent d'enamorar-se d'un home o una dona és d'una delicadesa i harmonia  delicioses. 
Hi ha una cosa que trobo a faltar. La Gina passa per molts mal moments, sobretot els dos anys que passa sola en un piset de Gràcia, amb una depressió que aconsegueix superar gràcies a alguna frase, alguna paraula, dita per alguna persona especial, i per la seva voluntat que l'ajuda a sortir del pou. Durant tot aquest temps la Gina té un pare, una mare i una germana, i no fan acte de presència o ella, perquè no hi dóna importància, no ho comenta. I no està malament amb cap d'ells. quina mare, quina germana, abandona la filla en moments de dolor? La mare havia de saber que la Gina estava sola, que no estava bé... No ho entenc... 
Deixo aquí frases que voldria recordar, frases dites per la Franziska, o per la Gina... No són spoiler, senzillament m'agrada tenir-les a mà per recordar detalls del llibre. 

La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia 19 anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. I això que la vida em somreia com somriuen los xiquets amb una pilota de platja.
Les pors eren, podríem dir-ho així, lo fil conductor del meu dia a dia: la por d'estimar la persona la persona equivocada. Sobretot això. Imagina't acabar-te cassant amb qui no toca. Com en pots estar segura? La por de perdre el temps -lo temps, valga'm déu, la cursa que saps que tens perduda abans de començar-, la por de provar les drogues i la por de no provar-les. La por de decebre, la por del ridícul, del rebuig, la por de posar-me en risc, la por d'avorrir-me, la por de passar per la vida sense haver viscut. Com veieu, tots pors de mentida. Les pors felices. 

Què has après? -La Franziska sempre em feia treure alguna conclusió de tot.
-Que m'encanta viatjar sola, ho acabo de descobrir. Que no et coneix ningú, i no has de fer el que volen els altres, no has de donar explicacions. Vaig sentir una llibertat total. Crec que anar-se'n sola de viatge és una cosa que s'hauria d'ensenyar a l'institut, fer-ho obligat coma assignatura troncal. És una manera brutal de ser tu. Diria que hai après que sempre més, quan estigue perduda a la vida, tornaré a viatjar sola, sense mapes ni bitllet de tornada. 

-No puc continuar treballant aquí. Tinc la sensació que us estic regalant moltes hores de la meua vida, que entenc que és el vostre negoci i que per a vosaltres és normal, però la meua vida està sent una merda i passar-me-la aquí dins no m'ajuda. No puc deixar que tot segueixi igual, però pitjor. No puc continuar treballant aquí com si no hagués passat res. Comprendreu que no vulgui passar les hores d'esta vida curta i absurda aquí.  -Ho van comprendre, i tant que sí. Després vaig anar a casa i, mentre el Fran estava assajant per a un bolo que tenia aquell cap de setmana, vaig fer una maleta i vaig escriure-li una nota: "Perdona'm. M'he perdut no sé en quin pou, no sóc feliç, i això no anirà bé si un dels dos no està bé. Vull estar sola perquè no m'aguanto ni jo. Perdona'm. T'estimo. T'estime. T'estim". 

El dia que la gata se'm va llançar com una energúmena a la cara per esgarrapar-me el front, vaig sortir d'aquella vaig sortir d'aquella casa per anar-me'n a la meua. Em vaig passar la nit pensant i vaig arribar a la conclusió que la gata pútida aquella, lluny d'odiar-me, m'era aliada: estava intentant dir-me alguna cosa, en concret, que fugís del seu costat, que no fes anar per allà la meua vida. I l'endemà al matí vaig decidir que no veuria més aquell home.  
Saps què? -li diu la Franziska- Si tu has interpretat això és perquè estaves esperant un motiu, una explicació, per fugir de l'amo de la gata, així que ben vist. 

No et preparis per al pitjor. No serveix per res.

Cada vegada estic més convençuda que les converses curen. Que les dones xerrem entre natros sense més fi que xerrar, per buidar-nos d'angoixa, per l'alegria de saber de l'altra. La majoria d'homes, no. O no tant. Ells quan parlen és o bé per compromís, que s'haiguen trobat al carrer per casualitat i llavors s'expliquen la vida a manera de telegrama, com una espècie de convenció social, o bé per arribar a un fi. Per a les dones xerrar és el fi. Després d'explicar les penes a una amiga que saps que t'escolta, tens menys pesar a l'ànima. 

Sent el buit. Aguanta't! Un dia se'm va acudir respondre a la Franziska que em sentia com si l'estómac estigués essent xuclat cap endins a manera de forat negre i que, darrere l'estómac hi anava tota jo. Al buit de l'estómac, t'hi afrontes de cara!, em cridava coses així. La por, la mires als ulls fins que deixa de fer por, m'entens?! 

Tu, ja n'hi ha prou de lamentar-se, reprèn la vida! -em va cridar mentre jo m'allunyava una mica més valenta, una mica més gran, una mica més feliç.
Ja n'hi ha prou de lamentar-se. Duia esta frase enganxada al clatell des de la nit que mos vam acomiadar. 
Prou de lamentar-se. Una única frase de l'Elisabeth m'havia canviat l'actitud. Que de vegades no és la frase, sinó qui te la diu. Ara ja n'havia après la lliçó, només temia que la vida no em tornés a posar l'Elisabeth al davant.

Vaig fer arbres de precisió i tot sota la premissa què-és-el-pitjor-que-pot-passar, tal com m'havia ensenyat la Franziska. Tot i que més tard vaig llegir un llibre de ciència que assegura que les decisions les prenem abans que res amb el cor i després cerquem tot de raonaments que les justifiquen per fer-mos creure que les hem preses amb lo cap. 

La Franziska anys enrere tenia raó: Te'n vas al futur, te'n vas a viure vides que de moment no són i no saps si mai seran. Quina és la realitat ara? Com et sents, ara? Pots saber com et sentiràs demà? I el mes que ve? I ara, què tens i què vols? Ets el que penses o ets el que fas? Totes aquestes preguntes que ella em va inocular durant sessions i sessions de psicoteràpia m'anaven aflorant amb molta força aquells dies.
I sempre aquest per de no estimar-te. De deixar-te per a l'últim, deixar que alguna altra persona diferent de tu tingui un control capaç de destruir-te. 

Posa't crema!, me cridava amb aquell accent brusc i els seus ulls de color verd violeta fora de si. Que és una manera d'acariciar-te, de donar-te importància, ho entens? Encara que no et vingui de gust o no et sembli rellevant, ho és! A estimar-te, n'aprendràs posant-te crema! I allà em teníeu, adés i ara, untant-me la cara sense ganes amb la fe llunyana que allò fos l'inici de l'autoamor. 

Sempre vindrà algú, i estigues preparada perquè és molt probable que aquest algú sigui algú que t'estima i molt, a dir-te que no podràs. No se n'adonarà però estarà intentant sabotejar-te per si de cas no pots. La teva resposta, i això grava-t'ho amb sang, sempre ha de ser la mateixa: potser no puc, però potser sí. Tu contesta'ls que no seràs tu qui et diguis que no podràs fer una cosa abans d'intentar-la. Perquè imagina't si sí que pots i l'has deixat de fer pensant que no podies. Pot ser que deixis de fer una cosa perquè no et vingui de gust, et faci mandra, fàstic, vagi en contra dels teus principis, perquè et violenti, però per si de cas no la pots fer? Mai, això ja t'ho dirà la vida. L'únic que necessites de la gent que t'estima és que et digui endavant, si no hi arribes, t'ajudaré. 

Me n'adono que he posat moltes coses de la Franziska. És que cre que si la Gina se'n va sortir de tot va ser gràcies a aquesta persona que va saber donar-li les eines per sortir-se'n i la confiança  en ella mateixa. I aixó és molt, molt, important! 

dilluns, 24 de maig de 2021

Una sala plena de cors trencats

 


Una sala plena de cors trencats
d'Anne Tyler

Proa

Maig 2021


Ja havia llegit un parell de llibres d'Anne Tyler, La dansa del rellotge i Reunión en el restaurante Nostalgia. Els dos em van agradar tot i que l'estil costa una mica d'agafar. Aquest tercer llibre també m'ha agradat però potser eren millor els altres. 
És un llibre que, com dic sovint, si després en pogués parlar amb algú en trauria més coses. Perquè el llibre és bo, retrata molt bé un personatge, en Micah, que potser no és tan estrany com sembla, potser és més corrent del que pensem. 
En Micah és el fill petit d'una família senzilla i és l'únic que va a la Universitat. Però té una gran decepció, va canviant de carrera, acaba amb informàtica i deixa la carrera a l'últim curs per muntar un negoci amb un company que dura molt poc per desavinences. Llavors decideix convertir-se en el Informaniàtic, l'home que va a les cases a solucionar els problemes informàtics de la gent, sobretot gent gran. Ja té més de 40 anys i ha tingut algunes novies, però mai ha acabat amb cap d'elles. Ara surt amb la Cass, una mestre de petits amb qui es troba molt a gust, però se n'adona que alguna cosa no funciona. Amb la família s'hi reuneix de tant en tant. S'estimen i el volen però són ta diferents que li costa anar-hi sovint. 
Un dia es presenta a casa seva un noi adolescent, fill d'una antiga novia. No sap perquè ha fugit de casa seva però el noi li demana sopar i dormir a casa seva. Quan aconsegueix que es trobin la mare i el fill, en Micah té una conversa amb la Lorna, la mare, que reflecteix força bé el que passa pel cap d'en Micah, el seu problema.
Li pregunta a la Lorna:
-Saps què és el que fa que repugni a les dones?
-Que repugnes a les dones? Tu no repugnes a les dones!
-Al final sí -va dir-. Sembla que d'entrada les coses vagin perfecte, però després... No m'explico què passa. Em comencen a mirar de reüll. Comencen a semblar com absents. És com si de cop i volta recordessin que preferirien estar en un altre lloc. 
-No em puc imaginar que això pugui ser veritat -li va dir ella.
-En el teu cas, ho va ser -va dir en Micah.
-Jo! no vaig ser jo, qui va trencar!
En Micah té una vida de color gris, metòdic, ordenat, potser un pèl egoista de cara a les parelles, de no intentar saber què volen o què pensen... I quan deixen córrer la relació en el fons sent un alleujament molt gros. Por a una relació estable? Massa anys vivint sol?...  Quan el noi i la Lorna se'n van i torna a quedar-se sol sembla que decaigui. No s'afaita, no té l'ordre que tenia a la casa, menja dret i amb desgana. Tot sembla que hagi d'acabar de mala manera. Però potser el fet de trobar-se amb aquell noi adolescent i de parlar amb la Lorna fa que reaccioni a la seva manera i pugui tornar a trobar el camí, encarrilar la seva vida.  
Fent ara el resum me n'adono que m'ha agradat més del que pensava... 



dissabte, 22 de maig de 2021

Animal de bosc

 


Animal de bosc
de Joan Margarit  -inèdit-

Proa Ossa Menor

Maig 2021


Acaba de sortir, aquest mes, aquest petit llibre de poemes inèdits de Joan Margarit, poeta i arquitecte, mort el 16 de febrer d'enguany. Casat amb Mariona Ribalta li dedica quasi tots els poemes d'aquest llibre anomenant-la Raquel. Són poemes que parlen de la vellesa, de la mort i de l'amor. 
Com tots els llibres de poemes s'ha de llegir a poc a poc i si pot ser en veu alta. Llegir.ne un, tancar el llibre, pensar-hi, rellegir-lo... 
Us en poso un parell, o més, que m'han agradat ja d'entrada. I un d'un altre poemari i que m'agrada molt. 

Record d'un camp

Era una vinya antiga al peu d'un marge
cobert per un desordre d'esbarzers i bardisses.
En netejar-lo, va quedar a la vista
-alt i segur- un mur de pedra en sec.
Transmetia bellesa i veritat,
igual que un bon poema,
perquè, per dir el que saps, calen els anys:
esperar que es confonguin els records
amb nosaltres mateixos.
Com aquell mur tan fort de pedra en sec,
necessitem un temps pel nostre assentament.
Llavors és quan ser vell té avantatges:
podem ser forts i clars, igual que el mur,
i no ignorar la mort, perquè ignorar-la
és no haver entès la vida.

L'última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme
tan poderós que té un acte tan senzill.
Unes mans que s'estimen i treballen,
que són com tu i jo, que gairebé
fa els mateixos anys que elles que estem junts. 
Quan falti un dels dos,
l'altre, a les seves mans, començarà a sentir
això que, en aparença, haurà perdut.
Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.
L'última intimitat, no imaginada mai.

La cuina

La finestra, tancada amb dues fulles,
dóna a peu de carrer. Durant l'hivern,
tenim el llum encès al matí fosc
i els qui passen ens veuen esmorzar. 
Més tard, si fa bon dia, un raig de sol
escriu un bell record damunt la taula:
el de nosaltres dos entre les altres veus,
primer de criatures; després les dues noies
i el noi, tantes converses i rialles. 
També tu i jo parlant
a la cuina, de nit, mentre ells dormien.
La por al que podia estar venint
i va acabar arribant.
Aquells matins de sol, les nits tranquil·les,
com si encara ens miressin els seus ulls.
Ara no hi ha camins que arribin des d'allí.
No hi ha camins, però no estem perduts. 

La muntanya més alta     -últim poema del llibre, abans de morir...-

Els animals de bosc l'estem buscant
però ens malfiem sempre de mirar massa amunt.
No conec cap resposta digna de confiança,
però haver-hi pensat és el que té un sentit. 
Des d'aquí avui escric protegit i envoltat
per tant de temps tots junts. Me n'aniré estimant-vos.
I alguna cosa meva intentarà tornar. 

La llibertat -d'un altre recull de pomes-

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
Es el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili. 
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.

Quina sort tenim amb tants poetes catalans que et parlen al cor! 


divendres, 14 de maig de 2021

La vida juga amb mi

 





La vida juga amb mi
de David Grossman


Edicions 62

Maig 2021


Que recordi no havia llegit res d'aquest autor i m'ha agradat molt!
"En Túvia és el meu avi. I la Vera la meva àvia. En Rafael, en Rafi, és el meu pare, i la Nina... La Nina no hi és", anota la Guili a la seva llibreta. La Vera és va casar amb en Túvia, vídua i amb una filla, la Nina. En Túvia, vidu,  tenia un fill, el Rafi. 
Escrit en primera persona, la Guili explica la seva història, la història de la seva mare i àvia, amb secrets i records guardats sota pany i clau. 
El dia que la Vera fa noranta anys  la Nina torna al kibbutz. La mare feliç i la Guili enrabiada. No perdona a la seva mare que l'abandonés, que marxés i no tornés. I la Nina hi va perquè vol explicar una cosa a la família i a la vegada vol preguntar motes coses a la seva mare. Vol respostes. Vol saber què va passar a Iugoslàvia quan va conèixer en Milo, el seu pare,  Vol saber perquè la Vera va ser deportada a l'illa de Goli Otok i perquè la va abandonar amb només sis anys. No hi havia més opcions?  I, a més, la Nina, proposa anar tots a l'illa de Goli i veure on va passar uns anys la seva mare. 
Per curar aquesta ferida que arrossega cada generació cal submergir-se en el passat, recordar, parlar i no callar-se res. La Nina ho ha d'entendre tot, i així, de pas, ho entendrà la Guili. En Rafi demostra un amor infinit, un amor sense límits, i la Nina porta tota la vida lluitant i ara més que mai. La Vera és forta, molt forta! 
Impressiona veure com van parlant i canviant els personatges i veus fins a quin punt pot arribar l'amor, fins a quin punt has d'estimar o quin amor has de triar. Amor, egoisme, solitud, silenci...  
És un llibre profund, fa pensar, molt ben escrit i traduït, fàcil de llegir i difícil  de deixar-lo però que necessita després un espai per pensar, i sense jutjar ningú, intentar posar-te al lloc dels personatges i pensar què haguessis fet tu en aquelles circumstàncies. 

Només quan va ser prop d'ell, en Rafael va veure que plorava, en silenci, un plor ofegat, i aleshores ella també el va veure i es va aturar, arquejant-se com un gat. Les seves mirades es van entrellaçar uns segons, amb pena es podria dir que inextricablement. "El cel, la terra, els arbres, " em va dir en Rafael, "no ho se´... vaig tenir la sensació que la naturalesa es desmaiava". 

"Així doncs, realment sabies que la Nina no només havia estat abandonada".
"Què... No t'entenc".
"Que va ser abandonada i també traïda".
La paraula es clava profundament en ell.
"Ho entens? Ella no només va abandonar la seva filla, sinó que també la va trair, a la seva filla, la meva mare. La va trair".
"Sí. És el que és " murmura per a ell mateix, "abandonada i traïda".

No tot és tan senzill. No tot és blanc o negre. 
David Grossman ens mostra el poder terrible dels secrets i ens recorda que escollir significa excloure i que viure és un intent continuat i maldestre de recompondre's. 
Llegiu el llibre, a poc  a poc, assaboriu-lo, i penseu perquè es fan les coses, com n'és de difícil triar, saber en cada moment què has de fer, quin camí agafar... 



dilluns, 10 de maig de 2021

La pell freda

 


La pell freda
d'Albert Sánchez Piñol

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

La Campana

Maig 2021


Ja l'havia llegit fa molts anys. I em va agradar molt. De l'autor vaig llegir també Pandora en el Congo i  Pallassos i monstres on vaig poder veure la diversitat de temes que Sánchez Piñol pot oferir-nos. I també Tretze tristos tràngols, contes molt bo. Em queda Victus que encara no he llegit, però el tinc a la pila... 

Un noi irlandès, solitari i lluitador, membre de l'IRA, es troba de sobte fora de lloc i decideix marxar a un destí allunyat de tot i de tothom i accepta la feina d'oficial atmosfèric per un any en una illa de l'Atlàntic, lluny de qualsevol ruta marítima. 
Quan arriba a l'illa busca l'anterior oficial i no el troba. Ell i el capità del vaixell pugen fins el far i allà troben un home, que quasi ni els parla, i que els vol fora del seu refugi. 
La primera nit, el noi, que és qui parla sempre en primera persona i de qui no coneixem el nom, passa unes hores terribles. Uns éssers mig animals, mig persones, mig aquàtics, mig terrestres, volten la casa i volen entrar. Es defensa com pot i al matí, ja sol, puja al far. L'home es diu Batís Kaffó i no el vol al far però li explica que aquells éssers hi van cada nit, i s'han de defensar. Finalment accedeix que el noi s'instal·li al far i junts defensen cada nit el seu refugi. i aviat descobreix que en Batís té un ésser femení al seu servei, l'Aneris, amb qui fa l'amor quan vol i també la maltracta quan li ve de gust. El noi no entén res però de mica en mica va coneixent l'Aneris, i a un grup de nens, entre ells al Triangle, amb qui juga i s'hi troba a gust. Desitja l'Aneris i arriba el moment que no pot viure sense ella. I comença a pensar que potser aquells éssers no són tan dolents, que potser són ells qui han envaït les seves terres, i té la lluita contra ell mateix i sobretot contra en Batís que no veu en absolut cap bondat en aquells éssers. El rebuig i el desig, la crueltat i l'amor, la por i l'esperança... Una lluita constant. 
Impressiona veure el canvi que fa el noi durant l'any que passa. Després de passar per tots els estadis acaba agafant la manera de fer i el caràcter d'en Batís, i quan van a buscar-lo i porten el nou oficial, ell fa el mateix que en Batís va fer en el seu moment. 
Llibre curiós i interessant. A mi m'ha agradat. Els éssers m'han recordat uns éssers semblants, físicament del llibre La clivella de Doris Lessing. 
En la meva primera lectura, fa uns 20 anys, em vaig fixar sobretot en els éssers marins. Aquesta vegada m'ha interessat més veure la psicologia dels personatges, els canvis que fan, la relació que tenen entre ells i amb els granotots o citauca.
Curiós el joc de l'autor... Aneris és anagrama de sirena, citauca d'aquàtic i Batís Kaffó té molt a veure amb batiscaf, vaixell submarí per grans profunditats... 






dissabte, 8 de maig de 2021

La drecera



La drecera
de Miquel Martín i Serra

Edicions el Periscopi

Maig 2021


Llibre bonic i tranquil. ben escrit i poètic. Si el que busqueu és acció i aventura ja podeu plegar. 

No hi ha lleure infinit sinó a la platja
mar al davant, us lleva tot esment,
i és el seguir una vela bo i jaient
la cosa mçes remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament
es desfà al vostre peu, com en servatge;
us volta la llum viva del celatge
i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,
tota poquesa i tot enyor cesat,
rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bata a bat,
l'indefinit somriure del que dura:
els canvis tot voltant la identitat.
            Josep carner, "Ajagut a la platja"

En aquest llibre es descriu amb un llenguatge ric i suau, agradable, la vida d'un noi en un poblet de l'Empordà. Els seus pares són masovers d'un xalet de gent de Barcelona, que hi van de tant en tant amb tot el servei, parlant en castellà i amb una prepotència que el nen no acaba d'entendre. 
Parla de la vida de cada dia, del col·legi, del contacte amb el món de pagès, les anades a mar... És el trànsit de la infantesa a l'adolescència, amb amics i contrastos difícils sovint d'entendre o explicar. Cada vegada que té un  problema va  veure al Pitu, que amb simples exemples dels animals i la natura li fa entendre les coses i la vida. 

La principal virtut de Martin, però, no és haver aconseguit transmetre al lector l'evolució, la lenta, progressiva maduresa, d'aquest jove que no té nom i que viu en un poble de la Costa Brava, sinó haver-ho fet a partir d'una discreció magnífica, sense instants sobtats, sense faramalla, sense focs d'artifici. És el pur secret de la natura que rebem quasi sense adonar-nos-en.
El jove de La drecera experimenta "tristor i ràbia" i arriba a pensar que "m'ho anaven prenent tot sense que jo hi pogués fer res: en Pitu, la Nelly, el temps i la confiança dels pares, la bassa dels ànecs, la drecera del mas Bou..." No és així. Acaba a la platja, comprovant que tot el que ha viscut, les il·lusions, les decepcions, els de dalt i els de baix, els espais lliures i les habitacions resclosides, el goig i la pena, no eren sinó les circumstàncies que anaven congriant-se per esdevenir substància. Els canvis i la identitat.  

És un llibre molt bonic. Per llegir-lo i quedar en pau amb la vida, amb la natura, amb el fer i desfer de cada dia, amb la saviesa de la gent de poble... Llegiu-lo! 


dijous, 6 de maig de 2021

Wangari



Wangari  Maathai
Plantar arbres, sembrar idees

Discurs d'acceptació del Premi Nobel de la Pau de Wangari Maathai pronunciat a Oslo el 2004

Comentari de Laia de Ahumada

Akiara llibres

Maig 2021


Wangari Maathai va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva tasca pionera al capdavant del moviment Green Belt, que va transformar el paisatge i la societat de Kenya amb la plantació de desenes de milions d'arbres i amb la seva contribució a l'empoderament de les dones i a la lluita per la democràcia. Era la primera vegada que el Nobel de la Pau premiava una dona africana, i també era la primera vegada que aquest premi reconeixia la defensa del medi ambient coma element clau de la pau. 

El discurs d'una dona és més potent que el d'un home. Pot ser més suau però parla de coses que ha viscut i coneix, i no s'omple la boca de frases importants i rebuscades com acostumen a fer els homes. Com en tot, a la dona se li exigeix més i el resultat és formidable, Perquè la dona porta dins un instint, una manera clara i senzilla de veure i fer les coses que els homes, en la seva majoria, no poden entendre.
I tot el comentari de Laia de Ahumada és perfecte. Ens ensenya una dona que no para fins a aconseguir el que creu que serà millor pel seu país, pas a pas i amb coses petites al començament. 

Frases de l'autora, dins del discurs que va llegir, senzilles i reals com aquestes:
.L'accepto en nom de Kenya, de l'Àfrica i del món.
.La meva inspiració prové de les meves experiències i observacions de la natura durant la meva infantesa.
.El repte és restaurar la llar dels capgrossos i retornar als nostres fills un món de bellesa i meravella.
.Plantar arbres es va convertir en una opció natural.
.S'ha fet creure a la nostra gent que, pel fet de ser pobres, els falta la capacitat per afrontar els seus problemes.
.La gestió responsable de l'entorn era impossible sense un espai democràtic.
.Estem cridats a ajudar la Terra a guarir les seves ferides i, alhora, guarir les nostres. 

Tots aquests punts ens eles explica i comenta la Laia de Ahumada i et fa aprofundir en la vida i la feina de l'autora. Una petita joia de llibre per llegir tothom, però sobretot noies joves i dones. Una meravella! 


dimarts, 4 de maig de 2021

Consumits pel foc

 


Consumits pel foc
de Jaume Cabré

Proa

Maig 2021


Cabré en estat pur. Després de Jo confesso és difícil treure un llibre millor. D'aquests llibres se'n poden treure un o dos a la vida. I prou. Per tant Consumits pel foc és molt bo, és totalment Cabré, però no em deixarà la petjada que em va deixar Jo confesso.  
L'Ismael és un noi que molt jove, i començant l'adolescència es troba sense mare i el pare ingressat. I és acollit en un pis de quatre o cinc nois amb un tutor. Té sort amb el tutor i els companys i s'anima a llegir i fins i tot estudia carrera. Viu sol i dóna classes de llengua i literatura. Un dia es troba amb una antiga veïna amb qui havia jugat de petit i estableixen una relació peculiar, que de mica en mica es va enfortint. Però un mal dia l'Ismael fa cas d'un conegut que l'atura amb el cotxe i es fica en un embolic que el deixa sense memòria del que ha passat. Sense memòria o que ell no vol explicar perquè veu especialment rares les persones que l'atenen en un, diuen, hospital. A partir d'aquí embolics i aventures, fins que veu clar tot el que li ha passat i vol tornar a veure a l'amiga, i explicar-li tot. 
Tota la història va lligada a una família de senglars, una verra que es fa dir Lotta que pareix cinc llistons, el més petit de tots, escardalenc però molt eixerit, es diu Godallet. Cabré fa parlar i pensar en veu alta a tota la família de senglars, i la història d'en Godallet avançarà paral·lela a la de l'Ismael. 
Hi ha petites coses que vull recordar. 
Per exemple, el protagonista sempre diu: digueu-me Ismael, com al començament de Moby Dick, de Herman Melville.
Les paraules que l'Ismael ha de recordar i com en descobreix el significat al adonar-se que és un palíndrom, In girum imus nocte. et consumimur igni. i com parla de les falenes, les papallones de nit, que ronden a prop del fanal i s'acosten a la llum fins a socarrimar-se. 
L'Ismael es munta els diàlegs amb les persones amb qui vol o voldria parlar com si fossin reals, i barrejats amb les xerrades del Godallet hi ha moments que quasi et perds. 
L'he llegit dues vegades, com la majoria dels llibres d'en Cabré, i em queda la recança que no hi ha cap club de lectura per poder comentar i analitzar aquest llibre. Hauria de trobar un grupet de persones que llegeixin els llibres que llegeixo jo i trobar-nos de tant en tant per comentar-los. 
Cabré mai decep. Llegiu-lo! 



dissabte, 1 de maig de 2021

Uns germans inesperats



Uns germans inesperats 
d'Amin Maalouf
Traduït per Anna Casassas

Alianza Editorial


Abril 2021



Amin Maalouf no decep mai. Amb Orígens vaig descobrir-lo i em va agradar molt. El segle primer després de Beatrice també em va agradar i aquest m'ha fet passar una molt bona estona! 

"Necessitava buscar en la ficció l'esperança que ja no puc trobar en la Història real. Així van néixer dins meu aquests "germans inesperats", hereus fidels del miracle de l'antiga Grècia"

En una petita illa de l'Atlàntic viuen i s'eviten l'Alec, un dibuixant d'uns 50 anys i l'Eve, una escriptora que va escriure una sola novel·la i va aconseguir un gran èxit. Però que no ha tornat a escriure. Els dos busquen la solitud i s'hi troben bé. Un dia, de sobte, tot deixa de funcionar. Ni telèfon, ni radio, ni internet, ni llum... És una avaria de l'illa o és a nivell comarcal, de país, o de tot el món? De tant en tant la radio dóna algun comunicat i veuen que és una cosa de tot el planeta. L'Alec té un amic a EEUU molt proper al President i va parlant amb ell cada vegada que per unes hores els tornen tots els subministraments elèctrics.  
Amb motiu d'aquest terrabastall l'Alec i l'Eve comencen una relació i parlen cada dia i fins i tot mengen junts de tant en tant. L'Eve està radiant quan sap que han arribat al nostre món uns "germans inesperats" que volen salvar el planeta.  
Tota la història està molt ben tramada. La gent que ha arribat, per mar, diuen ser deixebles d'Empèdocles.
He buscat a internet qui era Empèdocles i ho afegeixo perquè ho considero important.

Empèdocles va ser un poeta, metge i filòsof grec pluralista. A l'antiga Grècia també fou considerat dramaturg i profeta. Empèdocles considera que els elements primers, als que es referia com arrels, són els 4 elements: terra, aigua, aire i foc, i que totes les altres coses es formen o es destrueixen a partir de la barreja o separació d'aquests elements per l'acció alternativa de dos principis de moviments:
l'amor, forma centrípeta que manté les arrels unides en una esfera perfecta, i l'odi, força centrífuga que impulsa la separació de les quatre arrels. El predomini alternatiu de cada una d'aquelles forces sobre els quatre elements dóna pas a la formació i destrucció de móns successius.

Aquests deixebles de Empèdocles estan molt més avançats que la resta de la gent del planeta, però no venen a fer mal sinó a intentar salvar el planeta. I no volen imposar res sinó que la gent se n'adoni i faci el pas. 
El llibre està molt ben escrit i traduït, Anna Casassas, i és un plaer llegir-lo. Té frases que voldries recordar, subratllar, fer-te-les teves, amb aquella punta poètica que et ve donat encara que només sigui per la situació de l'illa i per la gent que surt a la novel·la. 

-Em pensava que érem nosaltres que els esperàvem. Però sembla que són ells els que ens esperen. Però no he acabat d'entendre què hauríem de fer ara.
-Tornar-nos adults. És la condició que posen per tornar.
-O una manera de dir educadament que no tornaran, -he comentat jo
-Però els tindrem a prop, igual que tenim el mar a prop.
S'ha quedat un moment pensativa, mirant l'horitzó.

Crec que és per rellegir d'aquí un temps i parlar-ne. Amin Maalouf és una meravella!!! 




diumenge, 25 d’abril de 2021

Reflexos en un ull daurat

 


Reflexos en un ull daurat
de Carson McCullers

L'altra editorial

Abril 2021


Ens situem en una base militar al sud dels EEUU, cap als anys 30. El capità Penderton, casat amb una jove Leonora, viu turmentat per la seva sexualitat. La seva dona té per amant el major Langdom, casat amb una noia malaltissa anomenada Alison. En el fons Penderton perd el seny per un soldat ras, Williams, solitari i introvertit.  Quan el veu perd l'oremus. No hi parla, però el segueix, el mira, voldria ser sodat ras per menjar a la mateixa taula... 
Un lloc tancat, una base militar, i un grup tancat de persones. Tot sense sortida. Claustrofòbic. 
Tota la novel·la és una descripció dels personatges i dels seus moviments. Bon escriptor el segueixes a gust. I vas veien com reacciona cada personatge, què persegueix cada un d'ells i com et són de intranscendents per a tu cada un d'ells. 
Molt ben escrita, bona descripció psicològica, però no m'ha fet el pes...



dimecres, 21 d’abril de 2021

Intrigues i poder al Vaticà

 


Intrigues i poder al Vaticà
de Vicenç Lozano

Pòrtic

Abril 2021


Vam tenir a les Aules d'Enginyers una xerrada de Vicenç Lozano. Ens va explicar tantes coses i tan interessants que l'endemà ja em comprava el llibre. 
El llibre és molt fort. Pot fer mal a molta gent. S'ha de tenir molt clar el que és l'Església institució, sobretot al Vaticà, amb tota la seva parafernàlia, amb birrets i sabates vermelles i vivint els bisbes com el títol que ostenten, "Prínceps de l'Església", i l'església del carrer, la de cada dia, amb gent de tota mena que intenta viure d'acord amb les seves creences i la seva ètica. Jo me'n vaig ràpidament al costat d'un Pere Casaldàliga, un Pare Manel o una Vicki Molins... 
Malgrat tot és tan gran la porqueria que ens trobem dins el Vaticà que t'agafen ganes de sortir fora i formar petits grups de gent amb ganes de treballar i amb esperit de transcendència. 
Lozano explica coses que costa de creure. Coses que ja intuíem però que ell ens revela de manera clara i documentada. Prostíbul dins el Vaticà, pederàstia a dojo, nens i nenes jovenets cridats pels bisbes, monges que han d'acceptar fer favors als bisbes... o a la mare superiora... I quan hi ha algun problema tot queda tapat, guardat i ben amagat i cobert. 
Alguns bisbes viuen en palauets que s'han fet arreglar, pagant el Vaticà, i amb pintures que es guarden en un soterrani del Vaticà perquè ja no saben on penjar els quadres. Pots sopar un dia amb un d'aquests bisbes contemplant un Caravaggio tranquil·lament. I en aquests palauets s'hi fan celebracions que comencen al vespre i acaben l'endemà al matí amb alcohol, drogues i prostitutes.  
La Banca vaticana ja se n'ha parlat prou amb el Vatileaks. Diners que venen de la màfia o de venda d'armes... Amb els diners que havien d'anar a un hospital de nens es van fer les obres d'un apartament d'un dels bisbes. 
La Biblioteca, impressionant, amb un apartat que no es pot tocar i que en un hi ha tots els casos que no s'han volgut airejar ni solucionar, com la mort del Joan Pau I i els documents de Pius XII sobre l'Holocaust. 
I podríem anar afegint coses i coses... Una que m'ha impressionat és que el Papa està ficat en tots els afers polítics. Fan i desfan al seu gust. Sembla que la gent vota el que vols, o que es decideixen per un estil de vida, però tot ha estat preparat i pensat de cara a les conveniències de quatre dictadors o polítics sense escrúpols, amb la connivència del sant Pare. Com el pacte anticomunista del papa Wojtyla amb el president d'EEUU i amb Lech Walesa. 
La segona part del llibre ja ens parla del papa Francesc, de com va anar el conclave, de com els bisbes es reunien i decidien a qui s'havia de votar perquè sortís un papa titella que no toqués res perquè ells poguessin seguir remenant les cireres.  Amb Bergoglio, malgrat els pactes de la ultradreta, no els va sortir bé. Diuen que ara quasi cap bisbe el votaria. Perquè tot i la dificultat que té per poder prendre decisions s'ho fa venir bé per fer el que creu que és necessari, o ell directament o encomanant-ho a altres persones.  Ha cridat al seu costat al bisbe de Filipines, Tagle, possible nou Papa, que pensa com ell i treballen junts. Ells, per tirar l'església cap a un camí més senzill i correcte i els de la cúria preparant ja com poden fer-ho per aconseguir un altre papa que els vagi bé. Ho té difícil, el papa Francesc, però sap molt bé el que vol i com fer-ho. 
Llegiu el llibre. Dins de l'Església hi ha gent molt vàlida, gent que de debò es dedica als altres, que fan el bé des del seu lloc. Però n'hi ha molts, molts! que viuen de renda sense escrúpols i havent oblidat ja qui era Jesús de Natzaret i la doctrina que diuen que segueixen. 
Deixo aquí un parell de textos que trobo interessants. 

Steve Bannon, assessor principal de Donald Trump, ha aconseguit, malgrat els esforços del Papa Francesc, poder administrar un monestir durant 19 anys. Monestir benedictí del segle XIII on s'hi instal·larà l'organització The Movement per construir un gran centre anomenat Institut Dignitatis Humane (DHI), on experts de diferents àmbits impartiran, en nom de l'Acadèmia de l'Occident Judeocristià, seminaris i tallers destinats a aconseguir crear nous i atractius líders populistes ultranacionalistes i d'extrema dreta, i a dissenyar les estratègies que calgui per assaltar el poder a diferents estats europeus i destruir la Unió Europea. Bannon, que és un dels principals exponents de l'anomenada alt-right o dreta alternativa defensa una Europa blanca i cristiana que s'alliberi de l'islam, emprendre una croada contra la homosexualitat i la immigració, i també tota mena d'hostilitats per a aconseguir bloquejar el multilateralisme i les polítiques mediambientals que lluiten contra l'emergència climàtica.

Una frase que diria el Papa Francesc al començament del seu pontificat resumeix molt bé els diversos aspectes de com exerceix el lideratge. "No és necessari creure en Déu per ser una bona persona. En certa manera la idea tradicional de Déu no està actualitzada. Una persona pot ser espiritual però no religiosa. No és necessari anar a l'església i donar diners. Per a molts, la natura pot ser una església. Algunes de les millors persones a la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes s'han fet en el seu nom". El camí jesuític que explora Bergoglio com a cap de l'Església catòlica està ple d'esculls, de problemes, la majoria heretats d'un passat i una història convulsos. Reconeix les seves limitacions, la seva edat avançada, la solitud davant dels murs infranquejables, però no afluixa, no decau, com li demana sempre que faci el seu bon amic argentí Abraham Skorka. Se sent capaç, si més no, de plantar llavors a l'espera que algun dia germinin, encara que ell probablement no les podrà veure fructificar. 


dijous, 8 d’abril de 2021

El jardí de vidre

 

El jardí de vidre
de Tatiana Tîbuleac

Traducció d'Antònia Escandell Tur
Les Hores

Abril 2021


Abans de començar vull felicitar a la traductora que ha fet un treball impressionant traduint aquest llibre. Un vocabulari ric, tan ric, que he hagut de recorre més d'una vegada al diccionari. Bravo per les bones traductores que, per sort, en català, en tenim força! 
Ja havia llegit el primer llibre d'aquesta autora, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. llibre difícil però que em va agafar i em va agradar. Aquest és més difícil potser... 
Estem a Moldàvia. Lastocika és una nena de 7 anys que viu en un orfenat. Un dia la Tamara Pavlovna la va a buscar i se l'endú a casa.

Neixo a la nit, tinc 7 anys. Que em prendria en braços, em diu, però té les mans ocupades. Es bressola. Deixo caure la cara enrere i la veig millor: és rodona, com un pa de pagès. Ens aturem al costat d'una tanca. "Tanca els ulls i oblida-ho tot". No entenc res, tot ho oblido en el lapse d'un segon.

La Tamara és un dona soltera i vol la nena perquè l'ajudi en la seva feina de recollir ampolles buides i rentar-les per tornar-les a vendre. La nena parla moldau i allà ha de parlar rus. L'aprèn a cops de mastegot... Quan ha d'anar a l'escola pot escollir entre la russa i la moldava i ella tria la moldava en contra de l'opinió de la Tamara. 
Veus molta violència de la Tamara cap a la nena però te n'adones que tots els nens de l'escola reben el mateix tracte dels seus pares. I la Tamara vol que la nena creixi i aprengui en un moment en què els països canvien de fronteres i de llengua. Després d'haver après rus i d'aconseguir que li agradés es troba que ara viu a Romania i ha de parlar una altra llengua que no coneix. 
Ella estima i odia a la vegada a la Tamara. L'estima perquè l'ha treta de l'orfenat i perquè vol que ella sigui alguna cosa a la vida. Però l'odia per la manera que té de tractar-la i perquè no li dóna el carinyo que ella necessita. I en el fons la Tamara no en sap més... 
La seva vida és molt dura, creu que mai no podrà ser feliç, No recordo cap paràgraf on la vegi feliç. Una vida molt difícil... Quan contempla algun moment un instant de felicitat comenta sempre el mateix: 

Vaig tenir la certesa que mai, per més vides que visqués, gaudiria d'un dia com aquell. Que jo mai podria córrer com una boja saltant bassals, amb una germana més gran o potser més petita, sense témer la batussa consegüent. 

Mai va ser feliç i es veu incapaç de portar una vida amb un mínim de felicitat. Malgrat tot troba alguna dona que l'ajuda i l'encoratja i acaba essent metge.

El més curiós és que tota la història l'explica ella mateixa, ja adulta, i al començament no m'adonava a qui anava dirigida. I és molt dur perquè va dirigida a la seva mare. A la mare que la va abandonar, a qui no coneix. I li recrimina l'abandonament, i li explica tot el que ha patit, violacions i maltractaments, i li pregunta de quina part està ella... T'agradaria saber si la mare ho llegeix i la contesta...

És una història molt dura i complicada. M'ha agradat llegir-la però penso que per tenir-ne una opinió més segura hauria de tornar-la a llegir. 





dijous, 18 de març de 2021

Canto jo i la muntanya balla

 




Canto jo i la muntanya balla
d'Irene Solà

Llibres Anagrama

Març 2021


Llibre curiós. L'has de llegir seguit. El vaig començar i per raons diferents el vaig deixar uns dies. Vaig haver de tornar a començar i no deixar-lo. 
Tot gira al voltant d'una família, d'uns personatges, no sempre humans. Parlen els núvols, els bolets, gossos i cabirols, les dones d'aigua, els morts... 
En Domènec, la Sió, el Hilari, la Mia, el Jaume... són els protagonistes que viuen en un poblet entre Camprodon i Prats de Molló, en una casa que es diu Matavaques.  
És de lectura agradable, i sempre m'agrada veure com fa parlar els no-humans. I la història en un petit poble, una vida que et sembla tancada i pobre però que està plena de vida, diferent de la que nosaltres vivim, molt diferent, però vida. 

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i fred i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i vés a saber de quins llocs més, i vés a saber què havíem vist. 
Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. 

Vaig plorar sola. Vaig plorar d'una tirada totes les llàgrimes que Déu m'havia donat. I em vaig quedar seca com una feixa erma. i l'Hilari va ser el nen sense pare més feliç del món. 

L'Hilari, ja mort, parla a través de poemes que escriu a la gent que estima. N'hi ha un que es dedica a ell mateix i que dóna títol al llibre.

Poema per a mi, l'Hilari
Jo canto a la lluna quan fa el ple,
ullal rodó de la nit amable,
gata prenys.
Canto al riu gelat,
company de l'ànima,
com una vena, com una llàgrima.
Canto al bosc atent, 
sadoll de peixos, llebres, ceps.
Canto als dies magnànims,
a la brisa de l'estiu, a la brisa de l'hivern,
als matins, a les vesprades,
a la pluja petita, a la pluja enfadada.
Canto a la vessant, al cim, al prat,
a les ortigues, al roser bord, a l'esbarzer.
Canto com qui fa hort,
com qui talla una taula,
com qui aixeca una casa,
com qui tresca un pujol,
com qui es menja una nou,
com qui encén una brasa.
Com Déu creant els animals i les plantes.
Canto jo i la muntanya balla.

I un trosset del poema a la seva mare:

Vine, mare, que parlarem
de les coses que passen al bosc, a la nit,
de les coses que passen al cor, a la nit,
i dels llamps que calcinen el cel, i els marits.

Va lligant les històries i m'ha agradat. L'he llegit a gust. 








dilluns, 8 de març de 2021

El pavelló núm. 6



El pavelló núm. 6 
d'Anton Txékhov

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

Minúscula

Març 2021


El vaig agafar perquè era de Txékhov. Però sabent que parlava d'un manicomi pensava deixar-lo si no m'agradava. Aquest tema m'angoixa, no m'agrada...  Però el vaig començar i ja no el vaig deixar. M'ha agradat molt. 
El doctor Andrei Iefímitx Ragin, home intel·ligent i culte, és destinat a un manicomi, en pèssimes condicions i ple de corruptes, en un petit poblet perdut de Rússia. Li agrada parlar amb gent intel·ligent, sobre filosofia i sobre la vida, però no troba ningú en aquell poble. Comença a anar dos dies a la setmana al manicomi però és un desastre. Cinc o sis homes tancats en una habitació, sense cap cura de res, i amenaçats contínuament pel Nikita, el qui els vigila, que només pensar en pegar i fer mal. Andrei fa allà visites externes i alguna vegada s'acosta al pavelló. Ell és un estoic i pensa que no s'ha de lluitar contra res. Per què treure el dolor d'algú si igualment morirà? Per què intentar coses noves si tot es redueix a les cendres? 
Un dia es posa a parlar amb un dels homes del pavelló, en Ivan Dmítritx Grómov. Té mania persecutòria. Casat amb dos fills, amb cultura, va perdre la família i no va saber ni poder aixecar cap. Sempre havia estat un nen, un jove, solitari i excitable, i amb la solitud i la precarietat la mania persecutòria li augmenta fins al punt que el porten al manicomi. Però és un jove format, intel·ligent, i el doctor, l'Andrei es va acostumant a anar cada dia a parlar amb ell. És l'única persona intel·ligent que ha trobat!.
Però l'entorn del doctor, la dona que el cuida, l'encarregat de correus que cada tarda passava per casa seva, l'ajudant que té al manicomi... tots els que el volten no ho poden comprendre i de mica en mica van estudiant-lo, van observant-lo i quan arriba un nou metge per ajudar-lo en la feina, aconsegueixen internar-lo. 
Les converses diàries entre el Ivan i l'Andrei són sempre filosòfiques. Andrei estoic, Ivan pragmàtic. Cada un d'ells defensant les seves tesis. És molt interessant. 
La gràcia de l'autor és la manera com defineix els personatges. Amb quatre pinzellades et descriu un personatge i el veus tan clar, te'l fas tant teu, que no voldria veure en un temps cap obra de teatre ni de cinema perquè no em canviessin el personatge que s'ha creat a la meva ment. Que fàcil que ho fa! Poques paraules i un retrat perfecte... Passa el mateix quan descriu el manicomi, els jardins, l'entrada, l'habitació... Els seus sentiments quan s'adona que l'estan examinant en cada moment perquè no entenen que es trobi a gust parlant amb un "boig". 
Com sempre que veig personatges així penso en la seva infantesa, en la seva vida, i trobo sempre una solitud que, acompanyada en aquest cas de malaltia, fan que acabin com acaben. Ni l'un ni l'altre han tingut mai companyia, sempre han estat sols, i a més, en el cas d'en Andrei hi ha una peresa, una mandra a reeixir, que potser acompanyat hagués pogut superar. L'Andrei volia ser eclesiàstic i el seu pare va enriure-se'n i el va fe estudiar medicina. I quan acaba la carrera ja no li ve de gust ser eclesiàstic. I el destinen lluny dels cercles intel·lectuals. No li falten diners i té poca empenta, tret força corrent a la Rússia d'aquella època. I es conforma  a passar els dies llegint i fent poca feina, sense ni pensar en canviar les condicions del manicomi. Fins que troba l'Ivan i pot tornar a parlar del que li interessa. El Ivan és optimista, li agrada la vida i creu que tot es podrà solucionar. Té esperit transcendent i discuteixen molt. Quan el Ivan li fa a l'Andrei el retrat de la seva vida, la del metge, l'Andrei se n'adona que hi ha una altra manera de viure, un altre món, que ell havia sempre obviat. Sembla que podria reaccionar. Però ja és massa tard. I a l'últim moment l'Andrei es pregunta si veritablement hi ha un transcendent més enllà... 
Copio dos texts que m'han agradat per recordar-los...

Diu el Ivan a Andrei: És que ha patit mai vostè? Té idea del que és el sofriment? .... Parlem de vostè. En tota la seva vida ningú no li ha posat la mà al damunt, ningú no l'ha terroritzat ni li ha pegat; està sa com un toro, vostè. Va créixer sota la protecció del pare i va estudiar a costa seva; i després, de seguida, va aconseguir una sinecura. Ha viscut més de vint anys en un pis sense pagar-lo, amb calefacció, llum i criada, i, a més, ha tingut el dret de treballar com i quan li vingués de gust, i també de no fer res. Vostè és un home tou i mandrós per naturalesa, i per això ha fet tot el possible per organitzar-se la vida de manera que res no el preocupés ni el mogués del seu lloc. En una paraula, vostè no l'ha vist, la vida, no en sap absolutament res, i la realitat, la coneix només teòricament. I menysprea el sofriment i no se sorprèn de res per una raó molt simple: vanitat de vanitats, exterior i interior, menyspreu per la vida, el sofriment i la mort, comprensió, bé suprem; tot això és filosofia, la que més convé al dropo rus. 

Parla l'Andrei: Un home intel·ligent, instruït, orgullós i amant de la llibertat, creat a semblança de Déu, no té altra sortida que anar-se'n a fer de metge a una ciutat de mala mort, bruta i estúpida, i passar-se la vida entre flascons, sangoneres i cataplasmes! Tot és xarlatanisme, estretor de mires i vulgaritat! Oh, Déu meu! 
No, no hi ha cap sortida, no n'hi ha. Som dèbils, amic meu... Jo era una persona indiferent, pensava amb agilitat i sensatesa, i només ha fet falta que la brutalitat de la vida em fregués perquè m'enfonsés..., per la prostració... Som dèbils, mesquins... I vostè també, amic meu. Vostè és un home intel·ligent, generós, que ha mamat nobles impulsos amb la llet materna, però així que va començar a viure, va quedar extenuat i va emmalaltir... Som dèbils, molt dèbils! 

On és en realitat la fina línia que separa al boig del que no ho és? 
Conte llarg, novel·la curta... a mi m'ha agradat! 


dijous, 25 de febrer de 2021

Si aquest carrer fos meu



 Si aquest carrer fos meu
de Stefanie Kremser

Edicions 1984 - Mirmanda

Febrer 2021


No pensava llegir aquest llibre. No em cridava l'atenció. Però vaig poder escoltar la presentació i em va animar a fer-ho.
És un llibre diferent i curiós. En principi sembla que no pot tenir massa interès tret de la varietat. La Stefanie, l'autora, ens explica els pas d'ella per totes les cases de diferents països on ha viscut. Sobretot de l'Amèrica Llatina i d'Alemanya. De pare bolivià i mare alemanya creix entre Bolívia i Sao Paulo per anar de joveneta a Alemanya, de ciutat en ciutat, depenent dels pares, dels estudis, de la feina... Si no em descompto passa per vint-i-dues adreces i cinc països diferents. 
La veus créixer a Sao Paolo i anar cap a Alemanya amb una tristesa infinita. Tota la seva vida és fer maletes, omplir caixes i canvi, canvi, canvi... Per a ella la seva llar és a Sao Paulo i hi torna sempre que pot. És una vida individualista, els pares van per la seva banda, ella va sola, amb amics que va trobant pel camí, i els avis els té molt lluny, a Sao Paulo. Un dia coneix un català que és a Alemanya, viuen com a parella, es casen, i quan li concedeixen una beca per vuit mesos a New York se'n van i troben allà un ambient que els acull i els agrada. Acabada la beca se'n van a a viure a Barcelona, i és on ella pensa i espera que serà la ciutat definitiva. 
Apart dels problemes d'adolescència, familiars, estudis, amics, ella té un problema més. Parla alemany, és rossa com els alemanys, però se sent boliviana fins al moll de l'os. Per tant no es troba mai en el lloc adequat. A  Alemanya va amb colles de sud-americans, a Sud-Amèrica es troba amb els alemanys. No té arrels, troba a faltar un lloc que sigui la seva llar, la seva casa, un lloc on arrelar. Quan coneix al seu marit comença una vida una mica diferent que queda reflectida en el que diu ella un dia. Són a New York i la mare del marit es posa molt malalta. Ell se'n torna a Barcelona per uns dies i la mare mor. La Stefanie agafa l'avió i es presenta a Barcelona. Arriba el dia de l'enterrament:
Vaig aterrar a Barcelona el matí del dia de l'enterrament.  Vaig constatar sense paraules que gairebé tots els amics havien vingut a donar el condol al meu marit i a mostrar-nos el seu suport. Tots havien compartit la seva alegria per la bec ai sabien que la seva mare estava molt malalta; tots l'havien animat en el somni de viure a Nova York malgrat el dilema familiar, i ara tots eren allà i l'abraçaven. Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això.
La meva conclusió és sempre la mateixa. Roda el món i torna al Born. Però has de tenir un Born, un lloc on hi tinguis arrels, on hi trobis un vincle familiar, d'amics, de gent, de costums... Som éssers socials i hem d'establir vincles. Sense ells trobarem un buit que no podrem omplir fàcilment i no ens en adonarem fins que ens trobem, com la Stefanie, dins d'un ambient que ella havia trobat a faltar sense adonar-se'n massa. 




dijous, 18 de febrer de 2021

Una educación

 


Una educación
de Tara Westover

Lumen

Febrer 2021



Deunidó el llibre! Quan llegeixes una novel·la t'endinses en un món nou, desconegut, i gaudeixes i t'encantes o t'esgarrifes de les històries que llegeixes. Però quan ja d'entrada et diuen que no és ficció, que és la vida de l'autora, que un dia va decidir explicar la seva vida, t'agafes la lectura d'una manera força diferent. Sobretot quan l'autora et parla del segle XXI, o sigui que, encara avui, et pots trobar amb casos com el seu. Últimament això ja m'ha passat amb un parell de llibres. Amb Una família americana i amb Hijos de las Nubes, entre altres. 
la Tara va néixer a Idaho l'any 1986, dins una família mormona amb un pare extremadament religiós  rigorós. La Tara i els seus germans no van anar mai a l'escola, ni al metge, i quatre d'ells no estaven ni registrats. Ella no sabia ni el dia ni l'any en què va néixer. Quan va necessitar papers van anar pensant quin any devia ser i quin mes, per l'estació de l'any. El dia se'l va inventar... La mare entenia molt d'herbes i era la que curava a la gent del poble i assitia als seus parts. Tot era voluntat de Déu. Tant si sortia bé com malament. Sovint, per culpa de pare i d'un germà, van tenir accidents molt importants i no van voler mai anar a un hospital ni que els veiés un metge. 
Tara té talent per estudiar i pel cant. Però el pare la fa treballar en un desguàs que ha muntat a casa seva, amb un perill constant. I ajuda a la seva mare a barrejar herbes i fer locions per curar malalties. I també es dediquen a fer conserves, milers de conserves, per quan arribi el Dia Abominable, en què tot s'acabi i ells puguin seguir vivint i alimentant-se.  
La Tara està tan influïda pel seu pare, veu en ell un savi, un sant, que viu sempre amb l'ansietat de voler pensar com ell i actuar com ell i amb el sentiment de culpa perquè no ho aconsegueix. I aguanta les crisis violentes d'un germà perquè si Déu ho permet és així com ho ha de fer i el pare i la mare no hi posen res a favor seu. 
Als 17 anys aconsegueix fer un examen per entrar a la universitat i descobreix que no sap res. Que ha viscut tots aquests anys voltada només de la Bíblia i de lectures de profetes i homes savis mormons, però que no sap que hi ha hagut dues guerres mundials, un holocaust, ni res de res. I quan veu les noies vestides com van, i com parlen, s'amaga i fuig; no està permès en la seva religió. I no vol confiar-se a ningú. Una barreja de vergonya i de suficiència. El seu pare la lliga tot i estant lluny. Li agrada llegir i es va posant el dia. Un professor li suggereix que vagi a Cambridge a fer una trobada i que potser li aconseguirà una beca. Allà veu una vida encara més diferent però ja li va agradant. Però se sent descol·locada. Aquest professor, que intueix el que li passa li diu un dia: Te comportas como una persona que se hace pasar por otra. Y como si creyeras que te va la vida en ello. No se te ha ocurrido pensar que seguramente tienes tanto derecho como los demás a estar aquí. Debes fiarte del profesor Steiberg. Si dice que eres una estudiosa, oro puro, le he oído decir, es que lo eres. La persona en que te conviertas , la persona que llegues a ser, es quien siempre has sido. Ha estado en ti desde el principio. No en Cambridge, sino en ti. Eres oro. Y que regreses a la BYU, o incluso a la montaña donde naciste, no cambiarà quien eres. Es posible que cambie la manera en que te ven los demás, y aun la manera en que te ves a ti misma, pues hasta el oro parece mate con cierta iluminación. Sin embargo, eso solo es la apariencia. Y siempre lo ha sido. 
La Tara aconsegueix graduar-se a Cambridge, tenir algun amic, fer una vida que sembla normal... però en el fons, tot i tenir ja 27 anys, té l'ombra del seu pare que li va repetint el que li deia ja de petita i joveneta. Veu la seva cara, els seus ulls... Ha hagut de trencar amb la família per poder sobreviure essent ella, però no ha aconseguit arrancar de dins d'ella tot el que ha viscut i li han ensenyat mentre vivia a la muntanya.
Sembla mentida que avui en dia, en ple segle XXI, encara hi hagi famílies, i penso sobretot amb els joves, que viuen, els fan viure, una vida tan tancada. I que hi trobin refugi. Perquè de la família de la Tara no tots s'alliberen de l'opressió religiosa i familiar. Tres o quatre continuen amb els pares, sota aquesta ombra que ells veuen protectora  però que fa tan mal als qui ho consideren un recer. Sort en té la Tara d'un parell de germans i sobretot de dues ties que l'ajuden al final del seu alliberament. 
És molt fort pensar que en un país com els EEUU pot haver-hi reductes fanàtics d'una influència tan forta i penetrant que no deixi als fills acabar mai d'alliberar-se d'ells. 

dilluns, 15 de febrer de 2021

La trena

 

La trena
de Laetitia Colombani

Club de lectura de SER

Salamandra

Febrer 2021



Tres històries, tres dones, tres ambicions,,, De llocs totalment diferents, de diferents països i costums i educació, però dones que no es conformen amb el que la societat els té reservat i lluiten per aconseguir els seus ideals. I que juntes, sense saber-ho, van teixint una trena que les uneix. 
Smita, una intocable de l'Índia, de Badlapur, treballa recollint excrements de les cases riques. Té una filla, la  Lalita. Hauria de començar ja a acompanyar la seva mare en aquesta feina. Però Smita vol que la seva filla vagi a l'escola. I lluitarà per això en contra de totes les normes establertes i en contra de la gent, inclòs el marit. En el fons haurà de trencar amb els llaços que la mantenen en la seva vida i costums.
A Itàlia, a Palerm, la Giulia, és feliç treballant amb el seu pare en un negoci de família que es dedica a fer perruques de cabells naturals. Ella decideix abandonar els estudis a la Universitat i seguir amb el negoci. Un dia el seu pare té un accident i ella ha de portar el negoci. I veu que està en fallida. I haurà de créixer de cop i prendre decisions, no sempre del gust de la família. Les tradicions manen molt i els cabells han de ser sempre de gent de Sicília... i ara ja no hi ha gaire gent que es vengui els cabells... També ella, com la Smita, haurà de trencar motllos, prendre decisions, i acceptar que deixa enrere tot un munt de costums i maneres de fer que l'aparten de part de la família.
La Sarah és de Canadà i treballa en un important bufet d'advocats de Montreal. Tot ho ha sacrificat per aconseguir un lloc en què només s'havien acceptat sempre homes. Dos divorcis i tres fills que no ha pogut viure'ls com hagués volgut. Però un desmai un dia al despatx i les seves conseqüències tornen a fer emergir aquesta diferència que envolta la feina dels homes i les dones, i les ganes d'escalar llocs d'altres dones. Ella també haurà de prendre les seves decisions. 

Tres històries ben diferents unides per dues idees. La lluita per tirar endavant els teus ideals malgrat que això comporti trencar amb velles tradicions i amb família o amics, i la idea que entre les tres es va confegint una trena, una trena que acaba essent real i que, sense arribar a coincidir ni a saber mai una de l'altra, les uneix per sempre. 

Les lluites són molt diferents. L'Amita té un valor immens. De recollir excrements vol per la seva filla un món millor i lluita amb el poc que té. I veus com reaccionen a l'escola, com no pot tornar-hi i com ella ha de prendre la decisió de trencar amb les seves arrels per millorar el futur de la seva filla. I tot això guiada per la fe en Vixnu.
Quan el tren s'aturi a l'estació de Tirupati, baixaran i aniran fins a la muntanya sagrada per honrar el seu déu. La Smita, més tranquil·la, s'adorm pensant això: Vixnu les espera. El seu Déu és allà, molt a prop. 
Ara és la Lalita qui va cap al barber. Tremola una mica. La Smita li dóna la mà. Mentre canvia la fulla d'afaitar, l'home mira amb admiració la trena de la nena, que li arriba a la cintura. Té uns cabells magnífics, sedosos, densos. Amb els ulls clavats en els de la seva filla, la Smita murmura amb ella l'oració que han recitat tantes vegades davant del petit altar de la barraca de Badlapur. La Smita pensa en la seva condició, es diu que ara són pobres, però que potser, un dia, la Lalita tindrà un cotxe. Aquesta idea la fa somriure i li dóna força. La vida de la seva filla serà millor que la seva, gràcies a aquesta ofrena d'avui. 
La Giulia ha de lluitar amb el "sempre s'ha fet així" de la família. Amb l'ajuda d'en Kamal -també aquí trenca els costums de la gent de l'illa- aconsegueix adonar-se que sí que pot tirar endavant amb les veus en contra de la mare i germanes i agafa les regnes del que serà la feina de la seva vida.
La tradició les perdrà, respon la Giulia Actualment s'ha de tenir una visió més àmplia, que vagi més enllà de les fronteres, és qüestió de supervivència! Evolucionar o morir, no hi ha més elecció. Mentre parla, la Giulia sent sent que li creixen ales, com si tot d'una fos davant d'un tribunal, fent un al·legat durant un gran procés. 
La història de la Sarah, tot i estar ubicada en un món tan diferent, és semblant a la història de l'Amita i de la Giulia.  Ella ha pogut estudiar i formar-se, casar-se i tenir fills, tenir una bona feina... però tot això li costa dos divorcis i no poder cuidar-se dels fills. Viu en un món, com les altres dues, on els homes són els que aconsegueixen per naturalesa el llocs millors en les millors empreses. I ella vol demostrar que una dona val tant o més que un home i que pot arribar als millors llocs de treball. Però una malaltia, que en un home hagués estat un mal pas d'una temporada, la fa fora de la feina, no perquè la treguin, l'acomiadin, sinó perquè de mica en mica li van traient responsabilitats, mirant-se-la amb pena, "pobreta"...  I les dones són potser les pitjors. Veuen la seva oportunitat. I la Sarah ha de passar per diferents estats d'ànims fins que decideix què vol fer amb la seva vida. 
La Sarah és aquí. Davant del mirall, es mira les ungles trencades, els cabells esclarissats. Aleshores sent que, dins seu, alguna cosa vibra, com si una ínfima part del seu ésser es negués a deixar-se condemnar. No, no pensa desaparèixer. No pensa renunciar a res. Surt de casa. Ha decidit que és avui. Sap exactament on va.
Es posa la perruca al crani pelat, i s'arregla aquests cabells que ara seran seus. Davant de la imatge del mirall, la Sarah, de sobte, sap del cert una cosa: que viurà. Veurà créixer els seus fills. Vencerà el combat. No serà mai més la Sarah Cohen, aquella dona influent i segura que tanta gent admirava. No vol ser una superheroïna. Serà ella, la Sarah. Quan la malaltia la deixi en pau, muntarà un despatx. És una bona advocada, una de les  millors de la ciutat. Farà pública la discriminació de què ha estat objecte, en nom de milers d'homes i dones que el món laboral córre a condemnar i que, com ella, han de portar una doble pena. Lluitarà per ells. És el que sap fer millor. Aquest serà el combat. 
Mentre s'allunya del saló, pensa en la dona, de l'altra part del món, a l'Índia, que va donar els seus cabells, en les treballadores sicilianes que amb paciència els van triar i tractar. En les que els van muntar. Aleshores es diu que l'univers treballa de concert perquè es curi. Li ve al cap una frase del Talmud: "Qui salva una vida, serà com si hagués salvat el món". Avui el món la salva, i la Sarah voldria donar-li les gràcies. 

Tres exemples de lluita ferma i valenta de tres dones, a qui podríem sumar tantes i tantes dones que lluiten pel mateix cada dia, avui en dia, encara... I que tots en podem ajudar els uns als altres, per lluny que visquem... 
Les uneix l'ànim d'enfrontar-se a la vida, lluitar pel que volen, perquè no hi ha res impossible... i la decisió d'una mare que fa l'ofrena dels cabells perquè la seva filla pugui tenir una vida millor, i la decisió d'una siciliana d'enfrontar.se a la família per tirar endavant el negoci, la seva vida. I el canvi de paradigma que li arriba a la Sarah per culpa o gràcies a la seva malaltia. Dones valentes! 
Perquè com diu la dita de l'efecte papallona; "El batre de les ales d'una papallona pot provocar un huracà en una altra part del món".