El llibre blau de Nemo
El llibre blau de Nemo
De Manon Steffan Ros
Club de lectura SER
Edicions del Periscopi
Octubre 2022
La Rowenna i el Siôn, mare soltera i fill de 6 anys. Viuen en un lloc inhòspit d'un poblet al nord de Gal·les, a Nebo. Ella treballa en una perruqueria. Un dia senten un soroll molt fort i signes atmosfèrics que els fan intuir que una cosa important ha passat. Tothom cap a casa, tot tancat. Han patit una catàstrofe nuclear. El fet de viure als afores del poble els salva la vida. Quan tornen a Nebo, es troben que no hi ha ningú. O morts pel núvol tòxic o han fugit a les grans ciutats.
La Rowenna li dóna al seu fill una llibreta perquè escrigui el seu dia a dia i ella també hi escriu. Però ella parla més d'abans del Final. Busquen llibres de la biblioteca sobretot en gal·lès, per aprendre a cultivar les plantes, per saber què fer en cada situació en què es trobin. I en Siôn llegeix. Llegeix molt, s'aprèn llibres de memòria, aprèn a tallar llenya, a posar trampes per caçar animals... No tornen a veure ningú viu, passen anys sols... Un dia la mare queda embarassada, el nen es pregunta com, però no fa preguntes. I neix una nena, la Dwynwen, i viuen contents, treballant i aprenent de la vida.
Sembla mentida com es pot viure tan sol i amb un futur tan incert i ser feliç. En Siôn és un nano maquíssim, recorda alguna cosa d'abans del Final però la seva vida actual li va bé i li agrada. El sorprèn quan llegeix en els llibres que la gent abans anava pel carrer i ni es saludaven, i coses semblants. La Rowenna es va acostumant a la nova vida però li costa més...
El final del llibre m'ha impressionat i m'ha fet pensar. Si penseu llegir el llibre no seguiu llegint. Tot i que penso que encara que ho llegiu no us farà canviar l'opinió del llibre.
Un dia senten un soroll que feia molts anys no sentien. Era un helicòpter. Un parell de dies més tard senten i veuen una corrua de furgonetes de policia... La seva reacció penses que hauria de ser d'alegria, torna la vida normal! I no és així. La vida que porten els agrada, és la seva, no enyoren res...
Quan la Rowenna va a buscar coses a Nebo i es fica a la biblioteca per endur-se'n llibres ella encara té un matrimoni veí, una parella anglesa gran. Ell l'ajuda a descarregar els llibres i m'agrada la conversa que tenen:
-No sé per què només he agafat els llibres en gal.lès. La veritat és que no llegeixo gaire.
En David es va agenollar per amuntegar els llibres en una pila contra la paret de la sala d'estar. Es va aturar un moment i es va posar bé les ulleres. Semblava que s'havia de posar a plorar, però al cap d'una estona va dir:
-M'imagino que per instint salva allò que corre més risc de perdre.
-Què vol dir? Els llibres?
-La seva llengua materna- em va contestar, amb un nus a l gola.
Un altre paràgraf que vull recordar és el del moment que veu les furgonetes de policia...
Sentíem l'amenaça dels dies abans del Final.
Primer l'helicòpter, la lletjor d'aquell metall xerricant pel cel, el soroll groller d'aquell motor brunyint. Llavors, durant uns quants dies no res.
-Però què vol dir?
-Vol dir que queda gent i que està intentant alguna cosa.
-Intentant què? Intentant tornar als dies d'abans?
-No ho sé, Siôn. No en tinc ni idea.
I llavors ahir aquell nou soroll, molt pitjor que l'helicòpter. La mama i jo érem al camp de patates traient males herbes.
-Oh no!- va exclamar la mama, i va alçar la mirada cap a la carretera que ara ja és plena de molsa i males herbes.
-Què és? Una criatura ferida?
-Furgonetes de la policia.
I van passar, en la distància, com si la seva presència tingués algun sentit.
-Merda!- va cridar la mama després, la cara gèlida mostrant una gran preocupació.
-Què?
-Està tornant, oi? El món com era. Està tornant.
Volia preguntar: "I això és dolent?", però no tenia cap dubte que era així. No m'esperava que la mama reaccionés d'aquesta manera. Semblava perduda, com si hagués perdut el control de la seva vida. I la mama no és així. És una dona dura, forta, i ho controla tot.
-Tinc la sensació que és com un núvol tòxic que torna -va dir, i es va girar i va marxar caminant cap al llac de Cwm Dulyn.
És un llibre que et fa pensar. Tot ell, des del inici. Perquè vivim en una època on es parla d'armes nuclears amb una facilitat extrema, perquè ens podem imaginar una vida després del Final, com diu la Rowenna, perquè hi ha un moviment per tornar a la vida senzilla, a tenir el teu hort, a desar el mòbil de tant en tant... I veus com la Rowenna i el Siôn viuen tranquils i feliços, treballen, tenen temps de seure dalt la teulada a veure els estels... Sembla que no enyorin res i no t'ho acabes de creure. Fins que arriba el dia del retorn, del abans del Final, i la Rowenna ho viu com un nou núvol tòxic. Tant tranquils com viuen, ha de tornar altre vegada a les presses i els sorolls, a treballar en coses que potser no li agraden per poder tenir tots els estris que durant tants anys no ha enyorat gens? I el Siôn que d'entrada veu possibilitats de tornar a l'Abans, canvia d'opinió quan veu la reacció de la seva mare. Què faríem nosaltres? Ens sentiríem alliberats o ho veuríem com una condemna, com tornar a uns vicis i mal costums que havíem superat?
M'agradaria poder anar al club de lectura i escoltar els altres. Faré el possible per ser-hi.
