La mala costumbre

 

La mala costumbre
de Alana S. Portero

Seix Barral

Novembre 2026

Un llibre impressionant! Sóc gran i al temps que em va tocar viure la meva adolescència i joventut les persones trans eren cosa apart. En el fons no ho acabàvem d'entendre i et quedaves amb una imatge d'algun barri de "mala fama" on el que veies no sabies si era home o dona, vestit i pintat cridaner i fent el carrer... Ja en teníem prou a començar a entendre els gais, aleshores maricons, o les lesbianes que vam aprendre més tard... Dels bisexuals ni idea! Vivíem en una gàbia de vidre... 

Aquest llibre, narrat en primera persona, ens explica la vida, tot el que li passa i pensa i pateix, un nen que abans dels 9 anys s'adona ja que el seu cos no li correspon. Ell és ella, i així s'autoanomena tota l'obra. Parlar-ne amb els pares ni en broma, ni amb el germà gran que és un bon jan que l'hagués ajudat. Dissimular amb els companys, ensopegant amb persones que l'enganyen i li fan mal... mirant algun noi que sembla que li endevina el seu interior, mirant sense voler mirar gaire aquella veïna que cuida la seva mare, que ha passat ja per tot el camí que té ell per davant i ha fet el pas a dona... i no sap perquè però sent que ella se n'adona del que li passa... 

Mai havia vist jo la vida d'un o una trans d'aquesta manera. Potser perquè no n'he tingut ocasió. Sé que ara si em trobo amb algú o es parla d'aquest tema respondré de manera diferent de com ho hagués fet abans de llegir aquest llibre. 

Perquè no t'imagines que un nen o nena puguin dir o pensar que són de l'altre sexe i que ho diguin perquè és així, perquè ho senten. I més grans ho viuen de manera brutal. 

I el trist del llibre és que la vida de la protagonista acaba essent la vida semblant a aquella que jo veia pel Paral·lel... Hauria de poder fer una vida normal, no relacionar-se només amb gent com ella i maquillar-se o pintar-se o vestir-se amb exageració... Suposo i espero que moltes ho hagin aconseguit, però després de llegir el llibre et quedes amb una pena fonda perquè voldries un final feliç i sembla que no es pugui donar. 

M'han parlat d'un altre llibre que parla més de ciència i potser el llegiré. Escrit per una dona trans. Mai és tard per comprendre un problema tan important com aquest encara que només sigui primer per tu mateix i després per poder parlar-ne i donar la teva opinió en el moment que s'escaigui. 

Les dones del lli

Les dones del lli

de Margarida Aritzeta

Cossetània

Setembre 2026 

Llibre difícil de llegir per la quantitat de noms en euskera i per la genealogia que porta cada una de les famílies dels basterri. 

L'autora ha fet una feina exhaustiva dels orígens de la seva família, una feina ingent, i per entendre una mica d'on ve cada personatge hauríem de portar un arbre genealògic al costat. Al començament em perdia una mica i vaig estar a punt de deixar-lo. Però les dones del lli m'ajudaven a seguir. I a partir de mig llibre ja no vaig poder deixar-lo. 

L'autora explica moltes coses, s'entreté molt en els personatges i sobretot en la vida en aquelles muntanyes, però escriu molt bé i agrada seguir-la. Llàstima que no et queda tot el que diu... La vida que portaven els dones el segle XVII és impensable avui dia. Però tenien les històries màgiques que les unien i anaven teixint amb elles les seves vides.  

És ben veritat que les dones del lli som alguna cosa així com aquella estesa de flors que naixia i moria cada matinada. Totes som semblants però no n'hi ha cap d'igual i sempre n'hi ha de noves, cada hivern apareixen les nens que venen a aprendre de filar. mentre que se'n van les noies que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I amb el temps, si no s'han mort de part, també tornen les que un dia van ser jovenetes casadores i després dones casades i ara són viudes i entre totes fem coixí. I aquest anar i venir, com la florida d'un dia, es compensa amb el moviment de fons de les dones que n'han fet ofici i vida i que filen i teixeixen i cusen des de la infantesa, quan els han donat un floc embullat i ple de bocins de canyeta per filar estopa fins a la mort, amb els dits que s'encarcaren, l'esquena adolorida i els ulls entelats. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms. Per això ens expliquem històries, perquè el lli és com la vida: el fil de les nostres històries és el fil que relliga les generacions. 

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus. 

Els crits

 

Els crits
de Víctor Recort

Premi Documenta 2024

l'altra editorial

Setembre 2026

És un llibre que no m'ha agradat. L'he llegit amb desgana i l'endemà ja no recordava gairebé res. Em sap greu dir això perquè a molta gent li deu haver agradat i ha tingut el Premi Documenta per "la lucidesa  amarada de recança, el retrat de la decadència d'un tipus de masculinitat i d'una manera d'entendre l'entreteniment, el sentit de l'humor estripat  i que alhora desprèn una certa tristesa, i el ritme agilíssim de la trama". 

I jo no hi he trobat res d'això per enlloc... 

Per tant, per recordar alguna cosa si un dia busco aquest llibre, copio el petit resum que hi ha a la contraportada. I per animar a algú a llegir-lo perquè aquesta és la meva opinió, i només meva... 

Durant un temps, l'Eloi, el Milà i el Coco van ser gegants: tres estrelles desorbitades famolenques de ràbia que habitaven el prime time nocturn de la teleporqueria. Bramaven cada nit destrossant personatges de baixa estofa a canvi de dos milions i mig de pessetes.  Ara, tota una vida després d'aquells anys de glòria, aquests mercenaris caiguts en desgracia es retroben per a un últim encàrrec: desfer-se del cadàver de la nena tomàquet. 

"Els crits" és una novel·la addictiva i vertiginosa que retrata l'ocàs d'un món que ha deixat d'existir, i la decadència d'uns personatges fills d'una època en què la quota de pantalla es guanyava a cop d'escàndols i barbaritats. Amb un estil juganer, personalíssim i sense frens, Víctor Recort retorça alguns gèneres periodístics, com la columna d'opinió i la crònica de successos, en aquesta obra delirant i singular. 

Pedres a la butxaca

 

Pedres a la butxaca

de Kaouther Adimi

Edicions del Periscopi

Agost/setembre2026

Vaig llegir el llibre al mes d'agost en plena onada de calor. A trossos, sense adonar.me gaire de què llegia. Ara l'he rellegit i, tal com pensava, m'ha agradat molt. He fet bé de rellegir-lo... 

-Sóc la mare.

    -Ja ho sé, mama.

    -On ets?

    - Al carrer.

    -Però on, al carrer?

    -Davant de casa.

    -Ah, no triguis a pujar.

    -Què hi ha de nou, mama?

   -T'he de donar una gran notícia, t'havia de trucar. Estic tan contenta: la teva germana es casa!

    -...

    -M'has sentit? Només faltes tu, per casar! 

Aquest diàleg telefònic es repeteix dia per altre... 

La protagonista, una noia algeriana de 30 anys, viu de fa temps a París. Té una bona feina i està contenta. Ella no es veu tornant a Alger, on té tota la família i records però en el fons no ha fet amics a Paris. Només cada dia s'asseu una estona amb la Clothilde, un dona que dorm en un banc al carrer, amb qui parla  una estona. 

La Clothilde m'explica que la felicitat és un conjunt de petits moments perfectes. M'aconsella que els aprofiti quan es presenten. Ofereixen un sentiment de plenitud. L'aire mateix es transforma. No falta res. 

Petits moments perfectes...

La seva amiga és l'Amina, soltera com ella, però vivint encara a Alger. Es comuniquen molt per videoconferència i s'expliquen el seu dia a dia.  

Des que tenia 3 anys van començar ja a parlar del seu casament. Estimava al seu pare amb bogeria però va morir aviat. Amb la mare totes les converses acabaven igual. Què hi fas a Paris? Torna a casa i casa't!

La seva lluita és entre Paris, on té la seva vida independent muntada o l'Alger, d'on guarda tots els records. Sempre porta pedretes a la butxaca. Cada pedra és un record. 

Aquests petits records són pedres a la butxaca, que em fan anar més feixuga. Recorden les penes i els cors encongits.

La seva vida és una lluita plena de dubtes i records. Tot i que viu bé a Paris, cada dia pensa en la seva terra, la seva gent... No se sent plenament ni d'un lloc ni de l'altre. Terra de ningú. No ha aconseguit deslliurar-se dels costums del seu país. Una dona als 30 anys ha d'estar casada i amb fills. Es veu ja gran amb un gat a la falda mirant la tele. Intenta sortir amb gent però no troba mai la persona  adequada. Recorda els seus amor d'infantesa, truncats per la família... 

És la història d'una barra travessera que no aconsegueix trobar una altra barra a la qual agafar-se confiadament.

Sóc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrere, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i Paris, entre l'obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmode a Paris. 

Ser una barra travessera és com un integrista sense barba, un policia sense bigoti, un cantant de rai sense cabells. És incoherent. 

En el fons tot el llibre ens parla de la solitud de les persones que tot i estar integrades en un país que no és el seu no s'hi troben del tot bé. Tenen dins seu tots els records i vivències del seu país d'origen, I molts costums que per molt que els sembli que han superat no és així. Ella hauria d'estar casada i tenir fills, Però veu que a Paris no ho trobarà. Vol un home que l'entengui i que es fiqui en el seu passat i caminin junts entre els dos països . I no ho troba, 

 Voldria que el pare fos aquí amb la seva dignitat, que em va confiar, de petita, i que a mi em pesa tant.

La veritat és que mai havia pensat tan cruament com ara, com n'ha de ser de difícil adaptar-se completament a un altre país, sobretot quan és tan diferent del teu d'origen. Diem molt fàcilment que si nosaltres anéssim a viure fora de la nostra terra ens adaptaríem als costums del nou país sense perdre les arrels. No seria tan fàcil. Les arrels són fortes i estan ben enfonsades al fons del nostre ésser, per sort!, i per molt que vulguis i facis mai no seràs totalment del país que has adoptat. I si estàs ben acompanyada. amb família i amics, tot serà més fàcil, però si vens sol ha de ser molt difícil trobar-te com a casa, viure com els teus companys de feina, pensar una mica com ells... Llegir aquest llibre, distret i divertit, et fa pensar i veure els estrangers de la nostra terra amb uns altres ulls. 

Kambirí

 

Kambirí
de Lluís Prats

Estrella Polar

agost 2026

Me l'ha deixat la néta del meu germà, la Núria, que té 12 anys. T'agradarà, em va dir. 

I sí que m'ha agradat. I sobretot m'he quedat amb una molt bona impressió dels nens i nenes llegidors d'aquesta edat. El llibre no és fàcil, podria cansar a un nen o nena de 12 anys perquè  està ple de noms geogràfics i noms de persones que et farien buscar en un atles cada vegada. I a ella li va agradar tant que me'l va portar, segura que a mi també m'agradaria. Gràcies Núria!

La Kambiri és una nena de Tessi, Mali, de pocs mesos d'edat i  la seva mare Alika.

La darrera d'arribar a la sorra és una noia esvelta com la tija d'un gladiol. Es diu Alika Touré. la més bella. Fa vuit hores que camina però encara ho fa com una princesa. La seva cintura es balandreja com si ballés la dansa de la Kakilambe al festival de primavera del seu Tessi natal. De l'esquena li penja un farcellet lleuger com un saquet de farina. A dins, hi dorm la Kambirí. Anava a Mirà, a retrobar-se amb el seu home, el Salif Touré, l'home d'espatlles amples i mans de ferro. El Salif havia travessat el mar i havia arribat a un lloc on la gent menjava tres cops al dia i l'aigua era tan fresca que no feia sortir cucs a la panxa. 

L'Alika mor a la llanxa i quan arriben a Lampedusa els atén el metge, Niccolo Salviati, que no es pot resistir als ullets de la nena i l'adopta temporalment esperant trobar el pare. Tot el poble adopta la nena, Tots col·laboren i la nena creix i és feliç. Al cap dels anys un dia aconsegueixen trobar al pare... 

El nom Kabirí vol dir, en bambara, "permeteu-me que m'uneixi a aquesta família".

És un llibre bonic de llegir i que fa veure la immensa desgràcia d'aquesta gent que fan tants quilòmetres a peu, que paguen una bestiesa a les màfies i que intenten entrar a Europa per trobar una vida millor, I tants que queden pel camí... I també tanta bona gent que intenta ajudar-los, els comprèn i intenten fer alguna cosa per a ells. Tots podem ser un dia immigrants... Els nostres pares, els nostres avis... van ser també immigrants un dia. Sense pateres però a peu o sense res més que el que portaves a sobre... 

A prueba de fuego

 

A prueba de fuego
de Javier Moro

ESPASA

Agost 2026

Ja havia llegit llibres d'aquest autor. Senderos de libertad i El pié de Jaipur abans de començar aquest blog i Pasión india fa uns anys... Tots m'han agradat molt! Cada un en el seu estil. 

L'autor té una manera d'explicar-se  que et produeix addicció i no pots deixar el llibre. I sobretot tracta temes interessants i que sovint jo no conec... 

Aquest últim m'ha agradat molt també. És una biografia de Rafael Guastavino, un arquitecte valencià que va estudiar i viure a Barcelona i per motius  personals va haver de marxar a EEUU, a New York sobretot. Guastavino viu l'arquitectura, és tot per a ell. Treballa amb el que després es dirà Volta Catalana. I també amb una barreja de materials que fan que les seves estructures siguin ignífugues. I ho demostra. I treballa molt . Amb ell viu el seu fill petit, que és el narrador de la història, també arquitecte, que s'assembla molt al seu pare i acaba posant un Junior darrere el seu nom per no confondre els treballs d'un i altre. 

A Catalunya recordo el teatre la Massa de Vilassar,  l'Escola Industrial, la Casa Orlandai  i a New York i Boston molts i molts edificis, estacions de metro, esglésies... Alguns d'ells són la Cúpula de l'Església  de la Santíssima Trinitat a New York, l'estació de metro City Hall d'una bellesa extraordinària, avui en desús, només oberta com a visita turística, la casa de l'elefant al zoo  del Bronx .... i més i més... A mida que anava llegint buscava per internet els edificis que feien i és una meravella. 

Me n'adono de la meva ignorància al no saber res d'aquest arquitecte. Important i amb una vida molt difícil i interessant. Dones, fills, i una obsessió: l'arquitectura. 

Llegiu-lo

La família Martin

 La família Martin

de David Foenkinos

edicions 62

Agost 2026

Obra curiosa. El narrador és un escriptor que es troba en un moment buit d'inspiració. No sap sobre què escriure. I se li acudeix que el millor seria sortir al carrer i parlar amb la primera persona que es trobés. Si aconsegueix que li expliqui alguna cosa de la seva vida pot ser el tema de la novel·la. I això fa. La primera persona és una velleta que va carregada amb dues bosses. L'atura i li comenta la seva idea. I la convida a un cafè per parlar. Però ella, encantada amb la idea, el fa pujar a casa seva perquè diu que porta coses pel congelador... Allà comença la xerrada.

La velleta es diu Madeleine Tricot, és vídua del René i té dues filles. Una lluny de casa i l'altra al costat que passa cada dia a veure-la. Les dues germanes no es parlen fa anys... Parlant del René, del marit, diu que sí que n'estava enamorada, però res semblant al seu primer amor. I parlant així els troba la filla, la Valérie, casada i amb dos fills adolescents. 

L'escriptor pensa que el millor seria parlar amb tots els membres de la família i és així com entra a la vida dels Tricot. I parlant amb un i altre van sortint coses, problemes, i ell estant al mig, només amb la seva presència, acaba modificant el curs de les coses. 

Comèdia d'estiu, res de l'altre món, ben escrita però que no m'ha deixat cap petjada per recordar. Potser només la confiança innata de la Madeleine deixant pujar aquell home aquell dia i obrint-se a ell com ho fa. Potser la necessitat de parlar i que l'escoltin...