dissabte, 1 de maig de 2021

Uns germans inesperats



Uns germans inesperats 
d'Amin Maalouf
Traduït per Anna Casassas

Alianza Editorial


Abril 2021



Amin Maalouf no decep mai. Amb Orígens vaig descobrir-lo i em va agradar molt. El segle primer després de Beatrice també em va agradar i aquest m'ha fet passar una molt bona estona! 

"Necessitava buscar en la ficció l'esperança que ja no puc trobar en la Història real. Així van néixer dins meu aquests "germans inesperats", hereus fidels del miracle de l'antiga Grècia"

En una petita illa de l'Atlàntic viuen i s'eviten l'Alec, un dibuixant d'uns 50 anys i l'Eve, una escriptora que va escriure una sola novel·la i va aconseguir un gran èxit. Però que no ha tornat a escriure. Els dos busquen la solitud i s'hi troben bé. Un dia, de sobte, tot deixa de funcionar. Ni telèfon, ni radio, ni internet, ni llum... És una avaria de l'illa o és a nivell comarcal, de país, o de tot el món? De tant en tant la radio dóna algun comunicat i veuen que és una cosa de tot el planeta. L'Alec té un amic a EEUU molt proper al President i va parlant amb ell cada vegada que per unes hores els tornen tots els subministraments elèctrics.  
Amb motiu d'aquest terrabastall l'Alec i l'Eve comencen una relació i parlen cada dia i fins i tot mengen junts de tant en tant. L'Eve està radiant quan sap que han arribat al nostre món uns "germans inesperats" que volen salvar el planeta.  
Tota la història està molt ben tramada. La gent que ha arribat, per mar, diuen ser deixebles d'Empèdocles.
He buscat a internet qui era Empèdocles i ho afegeixo perquè ho considero important.

Empèdocles va ser un poeta, metge i filòsof grec pluralista. A l'antiga Grècia també fou considerat dramaturg i profeta. Empèdocles considera que els elements primers, als que es referia com arrels, són els 4 elements: terra, aigua, aire i foc, i que totes les altres coses es formen o es destrueixen a partir de la barreja o separació d'aquests elements per l'acció alternativa de dos principis de moviments:
l'amor, forma centrípeta que manté les arrels unides en una esfera perfecta, i l'odi, força centrífuga que impulsa la separació de les quatre arrels. El predomini alternatiu de cada una d'aquelles forces sobre els quatre elements dóna pas a la formació i destrucció de móns successius.

Aquests deixebles de Empèdocles estan molt més avançats que la resta de la gent del planeta, però no venen a fer mal sinó a intentar salvar el planeta. I no volen imposar res sinó que la gent se n'adoni i faci el pas. 
El llibre està molt ben escrit i traduït, Anna Casassas, i és un plaer llegir-lo. Té frases que voldries recordar, subratllar, fer-te-les teves, amb aquella punta poètica que et ve donat encara que només sigui per la situació de l'illa i per la gent que surt a la novel·la. 

-Em pensava que érem nosaltres que els esperàvem. Però sembla que són ells els que ens esperen. Però no he acabat d'entendre què hauríem de fer ara.
-Tornar-nos adults. És la condició que posen per tornar.
-O una manera de dir educadament que no tornaran, -he comentat jo
-Però els tindrem a prop, igual que tenim el mar a prop.
S'ha quedat un moment pensativa, mirant l'horitzó.

Crec que és per rellegir d'aquí un temps i parlar-ne. Amin Maalouf és una meravella!!! 




diumenge, 25 d’abril de 2021

Reflexos en un ull daurat

 


Reflexos en un ull daurat
de Carson McCullers

L'altra editorial

Abril 2021


Ens situem en una base militar al sud dels EEUU, cap als anys 30. El capità Penderton, casat amb una jove Leonora, viu turmentat per la seva sexualitat. La seva dona té per amant el major Langdom, casat amb una noia malaltissa anomenada Alison. En el fons Penderton perd el seny per un soldat ras, Williams, solitari i introvertit.  Quan el veu perd l'oremus. No hi parla, però el segueix, el mira, voldria ser sodat ras per menjar a la mateixa taula... 
Un lloc tancat, una base militar, i un grup tancat de persones. Tot sense sortida. Claustrofòbic. 
Tota la novel·la és una descripció dels personatges i dels seus moviments. Bon escriptor el segueixes a gust. I vas veien com reacciona cada personatge, què persegueix cada un d'ells i com et són de intranscendents per a tu cada un d'ells. 
Molt ben escrita, bona descripció psicològica, però no m'ha fet el pes...



dimecres, 21 d’abril de 2021

Intrigues i poder al Vaticà

 


Intrigues i poder al Vaticà
de Vicenç Lozano

Pòrtic

Abril 2021


Vam tenir a les Aules d'Enginyers una xerrada de Vicenç Lozano. Ens va explicar tantes coses i tan interessants que l'endemà ja em comprava el llibre. 
El llibre és molt fort. Pot fer mal a molta gent. S'ha de tenir molt clar el que és l'Església institució, sobretot al Vaticà, amb tota la seva parafernàlia, amb birrets i sabates vermelles i vivint els bisbes com el títol que ostenten, "Prínceps de l'Església", i l'església del carrer, la de cada dia, amb gent de tota mena que intenta viure d'acord amb les seves creences i la seva ètica. Jo me'n vaig ràpidament al costat d'un Pere Casaldàliga, un Pare Manel o una Vicki Molins... 
Malgrat tot és tan gran la porqueria que ens trobem dins el Vaticà que t'agafen ganes de sortir fora i formar petits grups de gent amb ganes de treballar i amb esperit de transcendència. 
Lozano explica coses que costa de creure. Coses que ja intuíem però que ell ens revela de manera clara i documentada. Prostíbul dins el Vaticà, pederàstia a dojo, nens i nenes jovenets cridats pels bisbes, monges que han d'acceptar fer favors als bisbes... o a la mare superiora... I quan hi ha algun problema tot queda tapat, guardat i ben amagat i cobert. 
Alguns bisbes viuen en palauets que s'han fet arreglar, pagant el Vaticà, i amb pintures que es guarden en un soterrani del Vaticà perquè ja no saben on penjar els quadres. Pots sopar un dia amb un d'aquests bisbes contemplant un Caravaggio tranquil·lament. I en aquests palauets s'hi fan celebracions que comencen al vespre i acaben l'endemà al matí amb alcohol, drogues i prostitutes.  
La Banca vaticana ja se n'ha parlat prou amb el Vatileaks. Diners que venen de la màfia o de venda d'armes... Amb els diners que havien d'anar a un hospital de nens es van fer les obres d'un apartament d'un dels bisbes. 
La Biblioteca, impressionant, amb un apartat que no es pot tocar i que en un hi ha tots els casos que no s'han volgut airejar ni solucionar, com la mort del Joan Pau I i els documents de Pius XII sobre l'Holocaust. 
I podríem anar afegint coses i coses... Una que m'ha impressionat és que el Papa està ficat en tots els afers polítics. Fan i desfan al seu gust. Sembla que la gent vota el que vols, o que es decideixen per un estil de vida, però tot ha estat preparat i pensat de cara a les conveniències de quatre dictadors o polítics sense escrúpols, amb la connivència del sant Pare. Com el pacte anticomunista del papa Wojtyla amb el president d'EEUU i amb Lech Walesa. 
La segona part del llibre ja ens parla del papa Francesc, de com va anar el conclave, de com els bisbes es reunien i decidien a qui s'havia de votar perquè sortís un papa titella que no toqués res perquè ells poguessin seguir remenant les cireres.  Amb Bergoglio, malgrat els pactes de la ultradreta, no els va sortir bé. Diuen que ara quasi cap bisbe el votaria. Perquè tot i la dificultat que té per poder prendre decisions s'ho fa venir bé per fer el que creu que és necessari, o ell directament o encomanant-ho a altres persones.  Ha cridat al seu costat al bisbe de Filipines, Tagle, possible nou Papa, que pensa com ell i treballen junts. Ells, per tirar l'església cap a un camí més senzill i correcte i els de la cúria preparant ja com poden fer-ho per aconseguir un altre papa que els vagi bé. Ho té difícil, el papa Francesc, però sap molt bé el que vol i com fer-ho. 
Llegiu el llibre. Dins de l'Església hi ha gent molt vàlida, gent que de debò es dedica als altres, que fan el bé des del seu lloc. Però n'hi ha molts, molts! que viuen de renda sense escrúpols i havent oblidat ja qui era Jesús de Natzaret i la doctrina que diuen que segueixen. 
Deixo aquí un parell de textos que trobo interessants. 

Steve Bannon, assessor principal de Donald Trump, ha aconseguit, malgrat els esforços del Papa Francesc, poder administrar un monestir durant 19 anys. Monestir benedictí del segle XIII on s'hi instal·larà l'organització The Movement per construir un gran centre anomenat Institut Dignitatis Humane (DHI), on experts de diferents àmbits impartiran, en nom de l'Acadèmia de l'Occident Judeocristià, seminaris i tallers destinats a aconseguir crear nous i atractius líders populistes ultranacionalistes i d'extrema dreta, i a dissenyar les estratègies que calgui per assaltar el poder a diferents estats europeus i destruir la Unió Europea. Bannon, que és un dels principals exponents de l'anomenada alt-right o dreta alternativa defensa una Europa blanca i cristiana que s'alliberi de l'islam, emprendre una croada contra la homosexualitat i la immigració, i també tota mena d'hostilitats per a aconseguir bloquejar el multilateralisme i les polítiques mediambientals que lluiten contra l'emergència climàtica.

Una frase que diria el Papa Francesc al començament del seu pontificat resumeix molt bé els diversos aspectes de com exerceix el lideratge. "No és necessari creure en Déu per ser una bona persona. En certa manera la idea tradicional de Déu no està actualitzada. Una persona pot ser espiritual però no religiosa. No és necessari anar a l'església i donar diners. Per a molts, la natura pot ser una església. Algunes de les millors persones a la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes s'han fet en el seu nom". El camí jesuític que explora Bergoglio com a cap de l'Església catòlica està ple d'esculls, de problemes, la majoria heretats d'un passat i una història convulsos. Reconeix les seves limitacions, la seva edat avançada, la solitud davant dels murs infranquejables, però no afluixa, no decau, com li demana sempre que faci el seu bon amic argentí Abraham Skorka. Se sent capaç, si més no, de plantar llavors a l'espera que algun dia germinin, encara que ell probablement no les podrà veure fructificar. 


dijous, 8 d’abril de 2021

El jardí de vidre

 

El jardí de vidre
de Tatiana Tîbuleac

Traducció d'Antònia Escandell Tur
Les Hores

Abril 2021


Abans de començar vull felicitar a la traductora que ha fet un treball impressionant traduint aquest llibre. Un vocabulari ric, tan ric, que he hagut de recorre més d'una vegada al diccionari. Bravo per les bones traductores que, per sort, en català, en tenim força! 
Ja havia llegit el primer llibre d'aquesta autora, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes. llibre difícil però que em va agafar i em va agradar. Aquest és més difícil potser... 
Estem a Moldàvia. Lastocika és una nena de 7 anys que viu en un orfenat. Un dia la Tamara Pavlovna la va a buscar i se l'endú a casa.

Neixo a la nit, tinc 7 anys. Que em prendria en braços, em diu, però té les mans ocupades. Es bressola. Deixo caure la cara enrere i la veig millor: és rodona, com un pa de pagès. Ens aturem al costat d'una tanca. "Tanca els ulls i oblida-ho tot". No entenc res, tot ho oblido en el lapse d'un segon.

La Tamara és un dona soltera i vol la nena perquè l'ajudi en la seva feina de recollir ampolles buides i rentar-les per tornar-les a vendre. La nena parla moldau i allà ha de parlar rus. L'aprèn a cops de mastegot... Quan ha d'anar a l'escola pot escollir entre la russa i la moldava i ella tria la moldava en contra de l'opinió de la Tamara. 
Veus molta violència de la Tamara cap a la nena però te n'adones que tots els nens de l'escola reben el mateix tracte dels seus pares. I la Tamara vol que la nena creixi i aprengui en un moment en què els països canvien de fronteres i de llengua. Després d'haver après rus i d'aconseguir que li agradés es troba que ara viu a Romania i ha de parlar una altra llengua que no coneix. 
Ella estima i odia a la vegada a la Tamara. L'estima perquè l'ha treta de l'orfenat i perquè vol que ella sigui alguna cosa a la vida. Però l'odia per la manera que té de tractar-la i perquè no li dóna el carinyo que ella necessita. I en el fons la Tamara no en sap més... 
La seva vida és molt dura, creu que mai no podrà ser feliç, No recordo cap paràgraf on la vegi feliç. Una vida molt difícil... Quan contempla algun moment un instant de felicitat comenta sempre el mateix: 

Vaig tenir la certesa que mai, per més vides que visqués, gaudiria d'un dia com aquell. Que jo mai podria córrer com una boja saltant bassals, amb una germana més gran o potser més petita, sense témer la batussa consegüent. 

Mai va ser feliç i es veu incapaç de portar una vida amb un mínim de felicitat. Malgrat tot troba alguna dona que l'ajuda i l'encoratja i acaba essent metge.

El més curiós és que tota la història l'explica ella mateixa, ja adulta, i al començament no m'adonava a qui anava dirigida. I és molt dur perquè va dirigida a la seva mare. A la mare que la va abandonar, a qui no coneix. I li recrimina l'abandonament, i li explica tot el que ha patit, violacions i maltractaments, i li pregunta de quina part està ella... T'agradaria saber si la mare ho llegeix i la contesta...

És una història molt dura i complicada. M'ha agradat llegir-la però penso que per tenir-ne una opinió més segura hauria de tornar-la a llegir. 





dijous, 18 de març de 2021

Canto jo i la muntanya balla

 




Canto jo i la muntanya balla
d'Irene Solà

Llibres Anagrama

Març 2021


Llibre curiós. L'has de llegir seguit. El vaig començar i per raons diferents el vaig deixar uns dies. Vaig haver de tornar a començar i no deixar-lo. 
Tot gira al voltant d'una família, d'uns personatges, no sempre humans. Parlen els núvols, els bolets, gossos i cabirols, les dones d'aigua, els morts... 
En Domènec, la Sió, el Hilari, la Mia, el Jaume... són els protagonistes que viuen en un poblet entre Camprodon i Prats de Molló, en una casa que es diu Matavaques.  
És de lectura agradable, i sempre m'agrada veure com fa parlar els no-humans. I la història en un petit poble, una vida que et sembla tancada i pobre però que està plena de vida, diferent de la que nosaltres vivim, molt diferent, però vida. 

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i fred i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i vés a saber de quins llocs més, i vés a saber què havíem vist. 
Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. 

Vaig plorar sola. Vaig plorar d'una tirada totes les llàgrimes que Déu m'havia donat. I em vaig quedar seca com una feixa erma. i l'Hilari va ser el nen sense pare més feliç del món. 

L'Hilari, ja mort, parla a través de poemes que escriu a la gent que estima. N'hi ha un que es dedica a ell mateix i que dóna títol al llibre.

Poema per a mi, l'Hilari
Jo canto a la lluna quan fa el ple,
ullal rodó de la nit amable,
gata prenys.
Canto al riu gelat,
company de l'ànima,
com una vena, com una llàgrima.
Canto al bosc atent, 
sadoll de peixos, llebres, ceps.
Canto als dies magnànims,
a la brisa de l'estiu, a la brisa de l'hivern,
als matins, a les vesprades,
a la pluja petita, a la pluja enfadada.
Canto a la vessant, al cim, al prat,
a les ortigues, al roser bord, a l'esbarzer.
Canto com qui fa hort,
com qui talla una taula,
com qui aixeca una casa,
com qui tresca un pujol,
com qui es menja una nou,
com qui encén una brasa.
Com Déu creant els animals i les plantes.
Canto jo i la muntanya balla.

I un trosset del poema a la seva mare:

Vine, mare, que parlarem
de les coses que passen al bosc, a la nit,
de les coses que passen al cor, a la nit,
i dels llamps que calcinen el cel, i els marits.

Va lligant les històries i m'ha agradat. L'he llegit a gust. 








dilluns, 8 de març de 2021

El pavelló núm. 6



El pavelló núm. 6 
d'Anton Txékhov

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

Minúscula

Març 2021


El vaig agafar perquè era de Txékhov. Però sabent que parlava d'un manicomi pensava deixar-lo si no m'agradava. Aquest tema m'angoixa, no m'agrada...  Però el vaig començar i ja no el vaig deixar. M'ha agradat molt. 
El doctor Andrei Iefímitx Ragin, home intel·ligent i culte, és destinat a un manicomi, en pèssimes condicions i ple de corruptes, en un petit poblet perdut de Rússia. Li agrada parlar amb gent intel·ligent, sobre filosofia i sobre la vida, però no troba ningú en aquell poble. Comença a anar dos dies a la setmana al manicomi però és un desastre. Cinc o sis homes tancats en una habitació, sense cap cura de res, i amenaçats contínuament pel Nikita, el qui els vigila, que només pensar en pegar i fer mal. Andrei fa allà visites externes i alguna vegada s'acosta al pavelló. Ell és un estoic i pensa que no s'ha de lluitar contra res. Per què treure el dolor d'algú si igualment morirà? Per què intentar coses noves si tot es redueix a les cendres? 
Un dia es posa a parlar amb un dels homes del pavelló, en Ivan Dmítritx Grómov. Té mania persecutòria. Casat amb dos fills, amb cultura, va perdre la família i no va saber ni poder aixecar cap. Sempre havia estat un nen, un jove, solitari i excitable, i amb la solitud i la precarietat la mania persecutòria li augmenta fins al punt que el porten al manicomi. Però és un jove format, intel·ligent, i el doctor, l'Andrei es va acostumant a anar cada dia a parlar amb ell. És l'única persona intel·ligent que ha trobat!.
Però l'entorn del doctor, la dona que el cuida, l'encarregat de correus que cada tarda passava per casa seva, l'ajudant que té al manicomi... tots els que el volten no ho poden comprendre i de mica en mica van estudiant-lo, van observant-lo i quan arriba un nou metge per ajudar-lo en la feina, aconsegueixen internar-lo. 
Les converses diàries entre el Ivan i l'Andrei són sempre filosòfiques. Andrei estoic, Ivan pragmàtic. Cada un d'ells defensant les seves tesis. És molt interessant. 
La gràcia de l'autor és la manera com defineix els personatges. Amb quatre pinzellades et descriu un personatge i el veus tan clar, te'l fas tant teu, que no voldria veure en un temps cap obra de teatre ni de cinema perquè no em canviessin el personatge que s'ha creat a la meva ment. Que fàcil que ho fa! Poques paraules i un retrat perfecte... Passa el mateix quan descriu el manicomi, els jardins, l'entrada, l'habitació... Els seus sentiments quan s'adona que l'estan examinant en cada moment perquè no entenen que es trobi a gust parlant amb un "boig". 
Com sempre que veig personatges així penso en la seva infantesa, en la seva vida, i trobo sempre una solitud que, acompanyada en aquest cas de malaltia, fan que acabin com acaben. Ni l'un ni l'altre han tingut mai companyia, sempre han estat sols, i a més, en el cas d'en Andrei hi ha una peresa, una mandra a reeixir, que potser acompanyat hagués pogut superar. L'Andrei volia ser eclesiàstic i el seu pare va enriure-se'n i el va fe estudiar medicina. I quan acaba la carrera ja no li ve de gust ser eclesiàstic. I el destinen lluny dels cercles intel·lectuals. No li falten diners i té poca empenta, tret força corrent a la Rússia d'aquella època. I es conforma  a passar els dies llegint i fent poca feina, sense ni pensar en canviar les condicions del manicomi. Fins que troba l'Ivan i pot tornar a parlar del que li interessa. El Ivan és optimista, li agrada la vida i creu que tot es podrà solucionar. Té esperit transcendent i discuteixen molt. Quan el Ivan li fa a l'Andrei el retrat de la seva vida, la del metge, l'Andrei se n'adona que hi ha una altra manera de viure, un altre món, que ell havia sempre obviat. Sembla que podria reaccionar. Però ja és massa tard. I a l'últim moment l'Andrei es pregunta si veritablement hi ha un transcendent més enllà... 
Copio dos texts que m'han agradat per recordar-los...

Diu el Ivan a Andrei: És que ha patit mai vostè? Té idea del que és el sofriment? .... Parlem de vostè. En tota la seva vida ningú no li ha posat la mà al damunt, ningú no l'ha terroritzat ni li ha pegat; està sa com un toro, vostè. Va créixer sota la protecció del pare i va estudiar a costa seva; i després, de seguida, va aconseguir una sinecura. Ha viscut més de vint anys en un pis sense pagar-lo, amb calefacció, llum i criada, i, a més, ha tingut el dret de treballar com i quan li vingués de gust, i també de no fer res. Vostè és un home tou i mandrós per naturalesa, i per això ha fet tot el possible per organitzar-se la vida de manera que res no el preocupés ni el mogués del seu lloc. En una paraula, vostè no l'ha vist, la vida, no en sap absolutament res, i la realitat, la coneix només teòricament. I menysprea el sofriment i no se sorprèn de res per una raó molt simple: vanitat de vanitats, exterior i interior, menyspreu per la vida, el sofriment i la mort, comprensió, bé suprem; tot això és filosofia, la que més convé al dropo rus. 

Parla l'Andrei: Un home intel·ligent, instruït, orgullós i amant de la llibertat, creat a semblança de Déu, no té altra sortida que anar-se'n a fer de metge a una ciutat de mala mort, bruta i estúpida, i passar-se la vida entre flascons, sangoneres i cataplasmes! Tot és xarlatanisme, estretor de mires i vulgaritat! Oh, Déu meu! 
No, no hi ha cap sortida, no n'hi ha. Som dèbils, amic meu... Jo era una persona indiferent, pensava amb agilitat i sensatesa, i només ha fet falta que la brutalitat de la vida em fregués perquè m'enfonsés..., per la prostració... Som dèbils, mesquins... I vostè també, amic meu. Vostè és un home intel·ligent, generós, que ha mamat nobles impulsos amb la llet materna, però així que va començar a viure, va quedar extenuat i va emmalaltir... Som dèbils, molt dèbils! 

On és en realitat la fina línia que separa al boig del que no ho és? 
Conte llarg, novel·la curta... a mi m'ha agradat! 


dijous, 25 de febrer de 2021

Si aquest carrer fos meu



 Si aquest carrer fos meu
de Stefanie Kremser

Edicions 1984 - Mirmanda

Febrer 2021


No pensava llegir aquest llibre. No em cridava l'atenció. Però vaig poder escoltar la presentació i em va animar a fer-ho.
És un llibre diferent i curiós. En principi sembla que no pot tenir massa interès tret de la varietat. La Stefanie, l'autora, ens explica els pas d'ella per totes les cases de diferents països on ha viscut. Sobretot de l'Amèrica Llatina i d'Alemanya. De pare bolivià i mare alemanya creix entre Bolívia i Sao Paulo per anar de joveneta a Alemanya, de ciutat en ciutat, depenent dels pares, dels estudis, de la feina... Si no em descompto passa per vint-i-dues adreces i cinc països diferents. 
La veus créixer a Sao Paolo i anar cap a Alemanya amb una tristesa infinita. Tota la seva vida és fer maletes, omplir caixes i canvi, canvi, canvi... Per a ella la seva llar és a Sao Paulo i hi torna sempre que pot. És una vida individualista, els pares van per la seva banda, ella va sola, amb amics que va trobant pel camí, i els avis els té molt lluny, a Sao Paulo. Un dia coneix un català que és a Alemanya, viuen com a parella, es casen, i quan li concedeixen una beca per vuit mesos a New York se'n van i troben allà un ambient que els acull i els agrada. Acabada la beca se'n van a a viure a Barcelona, i és on ella pensa i espera que serà la ciutat definitiva. 
Apart dels problemes d'adolescència, familiars, estudis, amics, ella té un problema més. Parla alemany, és rossa com els alemanys, però se sent boliviana fins al moll de l'os. Per tant no es troba mai en el lloc adequat. A  Alemanya va amb colles de sud-americans, a Sud-Amèrica es troba amb els alemanys. No té arrels, troba a faltar un lloc que sigui la seva llar, la seva casa, un lloc on arrelar. Quan coneix al seu marit comença una vida una mica diferent que queda reflectida en el que diu ella un dia. Són a New York i la mare del marit es posa molt malalta. Ell se'n torna a Barcelona per uns dies i la mare mor. La Stefanie agafa l'avió i es presenta a Barcelona. Arriba el dia de l'enterrament:
Vaig aterrar a Barcelona el matí del dia de l'enterrament.  Vaig constatar sense paraules que gairebé tots els amics havien vingut a donar el condol al meu marit i a mostrar-nos el seu suport. Tots havien compartit la seva alegria per la bec ai sabien que la seva mare estava molt malalta; tots l'havien animat en el somni de viure a Nova York malgrat el dilema familiar, i ara tots eren allà i l'abraçaven. Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això.
La meva conclusió és sempre la mateixa. Roda el món i torna al Born. Però has de tenir un Born, un lloc on hi tinguis arrels, on hi trobis un vincle familiar, d'amics, de gent, de costums... Som éssers socials i hem d'establir vincles. Sense ells trobarem un buit que no podrem omplir fàcilment i no ens en adonarem fins que ens trobem, com la Stefanie, dins d'un ambient que ella havia trobat a faltar sense adonar-se'n massa.