dimecres, 13 d’octubre de 2021

Estupor i tremolors

 


Estupor i tremolors
d'Amélie Nothomb

Club de lectura Enginyers

Columna


Octubre 2021


Llibre curiós, claustrofòbic i que et deixa un regust especial, diferent, que et fa dubtar si vertaderament el llibre t'ha agradat o no.  
L'Amélie és una noia belga que va néixer al Japó i hi torna al cap d'una anys perquè vol treballar un any en una multinacional japonesa, Yumimoto. La jerarquia a l'empresa és molt clara i estudiada. No pots dirigir-te a ningú que no sigui el teu immediat superior. Quan hi arriba no li fan cap cas. A ella no li importa gens. Va estudiant a la gent, mira com treballen i s'entreté. Aviat li fan escriure una carta que li faran refer una pila de vegades sense dir-li què ha fet malament. La seva superior és una noia molt guapa, molt alta per ser japonesa i l'Amélie se la mira com a una amiga. Però en una empresa com aquesta no hi amics, hi ha competidors. i a poc a poc la va denigrant feina per feina fins a deixar-la encarregada dels lavabos. I fins i tot allà té problemes. 
El que em molesta de l'Amélie és la seva submissió. Sembla que al Japó això és el normal, el que toca fer a tothom davant uns superior. Però ella és belga,  i tot i que està en una situació de poca categoria voldria veure-la empipada, ofesa, amb ganes de marxar... i no és així. Sucumbeix a les exigències de la companyia i arriba a trobar normal i treballa contenta netejant els lavabos. 
Cap al final del llibre sembla que reacciona, de pensament, i diu: El meu calvari no és pas pitjor que el seu. Solament era més degradant. Amb això no n'hi havia prou perquè jo envegés la posició dels altres. Era tan miserable com la meva. 
El Japó és el país on la taxa de suïcidis és més elevada, com tothom ja sap. Per la meva banda, el que em sorprèn és que el suïcidi no hi sigui encara més freqüent. 
El pitjor de tot és pensar que, a escala mundial, aquesta gent són uns privilegiats.
A prop ja de complir un any a la feina no va voler haver d'acomiadar-se de tots i uns dies abans va anar de despatx en despatx dels seus superiors a donar les gràcies per l'experiència que havia viscut i a dir-los que li sabia greu que per culpa de la seva poca intel·ligència i falta de cura en el treball no havia deixat un bon record de la seva persona. Humiliació rere humiliació, sobretot amb la seva immediata superior. 
Pocs dies després tornava cap a Bèlgica i es posava a escriure... 
En el fons és la història de la seva vida, ja que va néixer al Japó, va anar a Bèlgica de petita i va tornar un any al Japó per treballar en una empresa de importació i exportació. I és escriptora amb una pila de llibres. 
No és que m'hagi agradat ni molt ni poc però m'ha tret les poques ganes que tenia d'anar al Japó... 
I em sap greu perquè tinc una amiga que li va agradar tant aquest llibre que va seguir llegint llibres d'aquesta autora! 
El títol, Estupor i tremolors, és una expressió que fa referència a l'estat de insignificança, amb què, a l'antic protocol imperial nipó, cal adreçar-se a l'emperador.  


dimecres, 6 d’octubre de 2021

Nada

 


Nada
de Carmen Laforet
Premi  Nadal 1944
Primera edició del Premi Nadal

Club de lectura SER


Austral


Octubre 2021


L'havia llegit fa molts anys. Potser en tenia 13 o 14. La meva mare em va donar aquest llibre i "Viento del este, viento del oeste" de Pearl S. Buck, dient-me que ja podia llegir llibres de "gent gran"! Quins temps... I em va agradar molt. 
Ara, rellegint-la, se m'ha fet una mica pesada, una mica rara. Reconec que pinta una Barcelona de la postguerra amb molta misèria i amb personatges que s'espavilaven com podien, amb contrast amb la joventut que volia viure la vida i s'ajuntaven per solucionar els problemes del món, bevent, fumant, amb drogues i hores i hores de xerrar.  
Crec que Laforet va ser un model de novel·la social per l'època. La protagonista, l'Andrea, arriba a Barcelona i s'instal·la a casa la seva àvia, al carrer Aribau, en un pis que havia tingut davants i darreres, com es deia abans, però que quan ella hi va arribar ja estava partit per la meitat, amb piles de mobles, amb l'àvia, un tiet solter amb un gos, un altre casat i amb una criatura i una minyona que té la seva gràcia perquè és producte de l'època. Sense diners i amb l'ambient sòrdid de la casa l'Andrea troba una mica de satisfacció i alegria a casa la seva amiga Ena. Però naturalment no tot va bé amb aquest ambient tan diferent i moltes coses xoquen i fan mal. 
El llibre està ben escrit i les descripcions són clares i reflecteixen una part de la societat de l'època. No sé si es va passar una mica amb la família directe, però pot ser. Després de la guerra molta gent podia viure així la vida...  Potser la relació amb l'àvia, que és el personatge que més m'ha agradat, hauria pogut ser més bona i l'hagués ajudat a viure una mica més feliç i tranquil·la... però també l'àvia, producte de l'època, protegia els fills fessin el que fessin...  
L'he llegit perquè era del club de lectura, però la veritat no m'han quedat ganes de recomanar-lo, tot i que ja he dit que és producte d'una època. Però hi ha llibres antics que sempre són actuals i d'altres que no. És la meva opinió... que no ha de ser la de la resta de gent que l'ha llegit o el llegeixi. 

dijous, 30 de setembre de 2021

Hamnet

 


Hamnet
de Maggie O'Farrell


l'altra editorial


Setembre 2021


He llegit ja uns quants llibres de Maggie O'Farrell però amb aquest crec que ha fet un salt qualitatiu molt important. 
L'autora ens explica de forma novel·lada i amb molta imaginació la història de Shakespeare i de la seva obra Hamlet, basant-se sempre que pot amb la vida i la història de la família de Shakespeare.  

Nota històrica: Durant la década del 1580, una parella que vivia a Henley Streeet, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons. 
El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys. Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.
Hamnet i Hamlet són de fet el mateix nom, completament intercanviables als arxius de Stratford de finals del segle XVI i principis del XVII. 

Vull parlar de la família protagonista i me n'adono ara, no quan llegia el llibre, que el nom del pare no surt enlloc. Sempre és el fill, el pare, el nuvi, el marit... Curiós...
Som a Stratford-upon-Avon i l'Agnès és una noia jove, que ha heretat de la seva mare la gràcia d'entendre les herbes remeieres, i també de veure el futur de les persones tocant-les només els dits. Es casa amb un noi més jove que ella, que vol fugir de l'ambient de casa seva. Ella només té un germà, en Bartholomew, i viuen amb la segona dona del pare i els germanastres petits. A l'Agnès la Joan, la madrastra, no la pot veure. La veuen una mica com les bruixes d'abans, sempre rondant pel bosc agafant herbes i amb un xoriguer a la mà. A ell el pare el considera de poques llums perquè no es vol dedicar al negoci de pells per fer guants, perquè li agrada la literatura i el teatre.   Es casen i viuen en una part de la casa del pares d'ell.  Tenen tres fills: la Susanna, i després una bessonada, el Hamnet i la Judith. Al pare aviat l'Agnès aconsegueix treure'l del jou patern fent que l'enviïn a Londres a treballar. Ella veu poc al marit però sap que és feliç, dedicant-se cada vegada menys a la feina i més al teatre. Quan arriba a casa tot són alegries en veure'l. 
Un dia la Judith i en Hamnet tornen d'escola i estan sols a casa jugant i la nena es troba malament. El nen busca a qualsevol de la família, en la casa tan gran i, cosa estranya, no hi troba ningú. Espantat veient a la seva germana molt malament va a buscar al metge. Quan explica com està la seva germana la dona del metge el treu fora de casa i li diu que ja l'avisarà. Estem al 1596 i la pesta fa estralls. 
El llibre va i ve passant anys endavant i endarrere, et va explicant la història de cada un dels personatges mentre en Hamnet lluita per salvar com pot la Judith. 
És la història d'un matrimoni poc convencional, unit per l'amor, del vincle fortíssim entre dos germans bessons i de com costa superar el dolor d'una pèrdua tan important. De com s'ajuden els uns als altres, els fills a la mare, i com pot l'amor superar una separació tan forta i tan llarga, de l'Agnès i el marit, perquè ell pugui escriure i dedicar-se al teatre que és la seva vida. I després de la mort del fill, al cap de quatre anys que pugui escriure Hamlet, per donar-se ell mateix, com no va poder fer en la realitat.
M'ha agradat molt el llibre i vull deixar aquí dos paràgrafs que m'han colpit particularment. Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho no llegiu més...

En Hamnet sent la presència de la Mort a l'habitació, planant entre les ombres, allà al costat de la porta, mirant cap a un altre costat, però vigilant, sempre vigilant; esperant amb paciència el seu moment. Avançarà lliscant sobre els peus ossuts, l'alè de la cendra humida, per emportar-se la Judith, per envoltar-la amb la seva abraçada gèlida, i ell, el Hamnet. no podrà evitar-ho. ¿Potser hauria d'insistir que també se l'emportés a ell? ¿Haurien d'anar junts, com han fet sempre? 
Llavors li ve la idea. El Hamnet no entén com no hi ha pensat fins ara. Se li acut, mentre és allà arraulit, al costat de la seva germana, que potser seria possible entabanar la Mort, fer-li el truc que la Judith i ell fan a ala gent des de petits: intercanviar-se el lloc i la roba perquè la gent els confongui. De cara són exactament iguals. La gent ho comenta a tota hora, almenys una vegada al dia. Només cal que ell es posi el xal de la Judith o que ella es cali la gorra del Hamnet; si s'asseuen així a taula, els ulls abaixats, amagant el somriure, la seva mare posarà una mà sobre l'espatlla de la Judith i dirà: Hamnet, ¿podries portar llenya? O bé pot ser que el seu pare entri a l'habitació, vegi a qui es pensa que és el seu fill, vestit amb el gipó, i li demani que conjugui un verb en llatí, per descobrir que és la seva filla, aguant-se el riure, delectada en l'engany, i llavors la nena empenyerà la porta i revelarà el fill real, amagat. 
¿I si fes aquest truc, aquesta broma, una última vegada? El Hamnet s'hi veu capaç. Creu que se'n sortirà. Mira per sobre l'espatlla el túnel de foscor del costat de la porta. La negror és insondable, tova, absoluta. Gira't, diu a la Mort. Tanca els ulls. Només un moment.
Fa lliscar les mans per sota la Judith, un palmell per sota les espatlles, l'altre per sota els malucs, i la desplaça cap a la llar de foc. És més lleugera del que esperava; la Judith es gira de costat i al redreçar l'esquena se li obren una mica els ulls. Observa, arrufant les celles que el Hamnet s'estira en el solc deixat pel seu cos, que ocupa el seu lloc, que s'allisa els cabells tirant-se'ls cap avall, a banda i banda de la cara, que estira el llençol cap amunt per tapar-los a tots dos fins a la barbeta. 
El Hamnet està segur que era semblaran exactament iguals. Ningú sabrà dir qui és qui. Fàcilment, la Mort cometrà un errori se l'emportarà a ell en lloc d'ella. 
La Judith bellugueja al seu costat, intenta incorporar-se. 
-Ei, no -torna a dir-. Hamnet, no.
El Hamnet sabia que la Judith de seguida sabria el que estava fent. Com sempre. La nena li fa que no amb el cap, però està massa dèbil per aixecar-se de la màrfega. El Hamnet agafa el llençol amb força perquè els continuï tapant a tots dos. 
Inspira, expira. Gira el cap i respira dins l'espiral de l'orella de la Judith; li infon la seva força, la seva salut, tot el que té. Et quedaràs tu, murmura, i marxaré jo. Fa entrar aquestes paraules dins la seva germana; vull que agafis la meva vida. Serà teva. Te la dono. 
No poden sobreviure tots dos: això ho veu ell i ho veu ella. No hi ha prou vida, prou aire, prou sang per a tots dos. Potser no n'hi ha hagut mai. I si ha de sobreviure un dels dos. ha de ser ella. Ell ho vol així. Engrapa el llençol, fort, amb les dues mans. Ell, el Hamnet, ho decreta. I serà així. 

El Hamlet, aquí, en aquest escenari, és dues persones: el jove, viu, i el pare, mort. Està viu i mort a la vegada. El seu marit l'ha tornat a la vida de l'única manera que pot fer-ho. Mentre l'espectre parla, l'Agnès veu que el seu marit, a l'escriure això, a l'assumir el paper el personatge de l'espectre, s'ha canviat de lloc amb el seu fill. Ha agafat la mort del seu fill i l'ha feta seva: s'ha entregat a l'abraçada de la mort i ha fet ressuscitar el noi en lloc d'ell. "Oh, horrible! horrible, més que horrible!", murmura la veu tenebrosa del seu marit al recordar l'agonia de la seva mort. L'Agnès veu que ha fet el que qualsevol pare desitjaria fer, canviar el patiment del seu fill pel seu, ocupar el seu lloc, oferir-se com a substitut del seu fill perquè el noi pugui viure. 
Tot això l'hi dirà, al seu marit, més tard, després que s'hagi acabat l'obra, després que s'hagi fet el silenci, després que els morts s'hagin aixecat d'un salt i hagin ocupat el seu lloc arrenglerats davant l'escenari. 
Just quan es disposa a sortir d'escena, l'espectre es gir cap a ella. Li clava els ulls, les seves mirades es troben i ell diu les seves últimes paraules:
-Recorda'm.    

    

dijous, 16 de setembre de 2021

El ferrocarril subterrani

 




El ferrocarril subterrani 
de Colson Whitehead


Edicions el Periscopi


Setembre 2021




Llibre dur i de lectura fàcil. Saps que tot el que explica ha passat, és verídic, i costa entendre que la humanitat pugui arribar a aquest nivell de maldat... I com pot aguantar la pressió, el dolor, la desesperança... 
La Cora és una esclava que treballa en una plantació de cotó a Geòrgia. La seva mare en va fugir quan ella era molt petita i no n'ha sabut res més. Ella decideix, engrescada pel Caesar, fugir de la plantació. Es parla que hi ha una ret de ferrocarrils subterranis que et porten a altres estats on els negres no són perseguits. Tot el llibre és la fugida de la Cora i la persecució sense treva que li fa en Ridgeway que no pot pair el no haver trobat a la Mabel, la mare de la Cora, i ara vol trobar a la filla, la Cora, i tornar-la al seu amo, un home depravat i sense cap escrúpol de res. 
La Cora aprèn a reconèixer a les persones, les que poden fer-li bé i les que poden fer-li mal. Troba bona gent i ensopega amb personatges que només volen aprofitar-se d'ella i entregar-la a en Ridgeway. 
Impressiona si penses que són vides reals, que no es diuen Cora, però que han viscut el que ella viu. Reconforta veure la valentia i la bondat de molts blancs que no estan d'acord amb la política esclavista i que arrisquen la seva vida i la de la seva família per ajudar als esclaus a sortir de l'infern on viuen. 
Aquest tren subterrani no va existir mai, És fruit de la imaginació de l'autor, que va convertir l'entramat de gent que amagava esclaus i els portava d'amagat d'un lloc a altra en una ret de trens portada per aquesta bona i valenta gent. El símil el trobo bo i interessant. 
He llegit el llibre d'una tirada i m'ha agradat. Saps que hi ha hagut, i encara hi ha, esclaus, ara amb un altre nom, però llegir directament el que viuen i com ho viuen et fa pensar i adonar-te del món en què vivim. 

divendres, 10 de setembre de 2021

Más allà de Kara

 



Más allà de Kara 
de Carles Monsó Varona


La vocal de lis

Setembre 2021



Vaig començar el llibre sense massa expectatives. Un company enginyer ens recomana un llibre que ha escrit el seu fill.. I d'aquest llibre no n'he sentit a parlar gens. Però com a sorpresa molt agradable de seguida em va agafar i em va captivar per l'esplèndid vocabulari, per les descripcions acurades, per la feinada que ha tingut en documentar-se i per ser un tema d'un país i d'una manera  de fer que no conec en absolut.

Al començament ens explica quan va sentir parlar per primera vegada d'Alexey Domitrievsky. Sempre tenim en ment els noms dels grans personatges que han fet gestes increïbles i ens oblidem massa sovint dels herois anònims que tenen tanta o més importància que els primers ja que, d'entrada, tenen menys recursos per aconseguir les fites que planegen o que es troben en la seva vida sense ni tan sols pensar-hi. 

La història està situada en el mar de Kara, que és una part de l'oceà Àrtic que banya les costes del nord de Sibèria, en un dels últims llocs habitats, en el poblet de Novyy. 
I d'entrada ens presenta en Nicola Savina i el seu criat. Un personatge que no és tan llunyà de nosaltres com ens sembla... I l'episodi dantesc de l'atac de l'orca amb l'afegit divertit en què l'home aconsegueix, sense cap, la potència sexual que mai no havia aconseguit. L'arribada del germà, el poderós, l'oferta de molts diners pel cap del seu germà, diners que per aquella gent que viu al dia és una fortuna digna d'intentar aconseguir-la, reptant els perills que això comporta. 

I segueix amb la descripció de l'Alexey, que m'ha agradat molt. Vas llegint i te l'imagines exactament com era. De tal manera que si se'n fes una pel·lícula no la podria anar a veure perquè no el reconeixeria com el meu Alexey. És un home vell, marcat per la vida, solitari, fort, acostumat a sortir sol al mar, a estimar el mar com a una núvia, a acaronar-lo, a desxifrar el que pensa fer, a veure venir el que passarà... Influenciat segur pel seu passat de la infantesa vivint entre les tribus nòmades, els nénets. 
I davant la recompensa es fa a la mar igual que molts altres pescadors, amb una barca vella i senzilla, de vela, la Zora,  però amb la diferència que ell no ho fa per diners, ho fa perquè vol fer-ho, perquè és la seva vida, perquè és un repte nou i un bon mariner no es tira enrere quan li surt una ocasió com aquesta. "Soy pescador, Fyodor, al igual que tú. La llamada del mar es más fuerte que la coherencia y la razón. Más fuerte, incluso, que la propia vida". I se'n va sol, amb el seu gos, el Kino. 
És un llibre molt descriptiu, amb un vocabulari ric i, en part, desconegut per mi. Però no cansen, les descripcions. Les esperes, les gaudeixes, les vius amb ell, t'agradaria ser al seu costat i mirar-li la cara davant de cada decisió. He hagut de consultar el diccionari més d'una vegada, igual com he seguit per Google maps  tot el recorregut que va fer ell i el que van fer els companys, en quin moment va agafar una bifurcació pel coneixement que tenia ell de les orques i del medi marí pel qual es movia. He conegut on és Kara, els pobles que creixen al voltant d'aquest mar, les temperatures gèlides que s'hi viuen... 
Després de molts dies navegant sol, amb la Zora i el Kino, s'atura unes hores en una petita illa que és on hi ha el far que cuida i on viu un vell amic, el Ivan Levshin. La conversa dels dos amics, entre filosòfica, teològica i real és molt interessant. Es coneixen a fons i es diuen les veritats d'una manera planera i impressionant a la vegada. Val la pena rellegir-lo... La seva acurada descripció de la situació també et dóna una idea molt clara per seguir llegint i imaginar la conversa, on parlen sobretot de l'orca gegant que persegueixen tants pescadors. L'orca ja té nom, Bukka. 

-¿Y es grande, Ivan? 
El farero asiente.
-¿Tan grande como dicen?
-Es un ser majestuoso Alexey. Una creación formidable, exquisita. De aquellos animales mágicos que se ven una sola vez en la vida, de aquellas imágenes que parecen sacadas de un sueño. No me costó imaginar que era Ella. Por aquí no se ven animales de este tamaño. Además llevaba un arpón clavado en el lomo.
Es un animal inteligente. Inteligente y asustado, viejo amigo. Sabe que la persiguen y va a buscar refugio allà donde aún no han llegado los hombres.

S'ha de tenir en compte que una orca geganta acostuma a fer nou  metres de llarg i aquesta en feia tretze...
L'Alexey es troba diferents vegades amb la Bukka. En una d'elles tres taurons volen atacar a Bukka i Alexey no ho pot permetre. Dura batalla amb els taurons. i en el fons entre Bukka i Alexey hi ha ja un connexió, una, diguem-n'hi, estimació, o millor respecte. Els dos valoren l'altra, veuen que no són qualsevol. Quan Alexey aconsegueix acabar amb els taurons...

Entonces, Bukka vuelca la mirada en la del viejo pescador y en sus ojos diminutos y brillantes se interpreta la profundidad humana del agradecimiento. La enorme orca constriñe el hocico y una mueca débil, parecida a una sonrisa, alisa por un instante el contorno hostil de su rostro. "Anda, amiga, vete, sigue tu rumbo". 
"No podíamos matar-la, Kino. no después de lo que acabamos de ver. Existen unos códigos de ética a los que debemos mantenernos siempre amarrados. Dejémosla que se vaya, Kino, dejemos que se recupere. Le daremos un día y medio de ventaja. Es lo mínimo que podemos ofrecerle". 

Tota la titànica lluita de l'Alexey amb la natura, o contra la natura i el clima, és tan real que sembla que siguis tu qui ho estiguis vivint. És interessant i molt ben descrit. Costa creure que algú hagi pogut viure i sobreviure enmig del gel i les temperatures i la solitud d'aquest paratge... 
L'escena de la la captura i mort de Bukka és esplèndida. En el fons la mata per ajudar-la a morir. Ja són dos amics, es parlen amb els ulls i els gestos. "¿Por qué tuviste que comerte esta maldita cabeza? I Alexey no troba ni plaer ni satisfacció en matar-la sinó que li avança la mort com faria potser amb un company en aquestes circumstàncies. I parla amb ella. Li explica com és el món i com la mort no li farà mal, serà només un segon... No hi ha diferència entre Bukka i Alexey. Ja es coneixen i saben tot l'un de l'altre... 
Finalment arriba a Novyy, després de més de sis mesos de viatge solitari per mar, arrastrant darrere la barca el cadàver de Bukka. Està desconegut, i la gent ja no l'esperava, el donava per mort. 
És d'esperar la seva reacció davant el germà de Nicola i, el final del llibre, l'única sortida que tenia l'autor,  és d'una reflexió i delicadesa extremes. 

Bon llibre! Molt recomanable i bo de llegir. 


dilluns, 30 d’agost de 2021

Acta martyrum

 




Acta martyrum
de Vicenç Ambrós i Besa

Premi Literari Sebastià Joan Arbó 2019

Cosetània edicions

Agost 2021


A la biblioteca em van demanar que llegís aquest llibre i en fes el comentari. I és el que he fet a finals d'agost i ara intentaré fer la crítica que em van demanar. 
Cosa difícil... El protagonista és un noi, en Jordi Fontescà, rebesnét d'un arqueòleg que juntament amb quatre més van fer en el seu dia una troballa excepcional. Però van decidir mantenir-la en secret i els quatre van firmar un document comprometent-se a no desvelar el contingut dels papers a ningú; un secret obert a què una altra generació ho posés al descobert, ja que van deixar uns papers que passaven de pares a fills explicant alguna cosa. Tractava sobre la figura de Sant Jordi, soldat a l'època de Dioclecià i màrtir segons la tradició.  
Però no hi ha cap paper ni cap document que ho acrediti. I morint-se l'avi d'en Jordi, aquest li explica que hi ha uns papers que parlen del martiri de Sant Jordi. I li dóna pistes.  
Mort l'avi, el Jordi amb 20 anys i ganes d'aventures, se'n va a Israel a casa el nét d'un dels quatre arqueòlegs i allà comença la investigació i l'aventura. 
Una bona part del llibre ens parla de la història de Dioclecià, fundador del tetrarquia, on dos Augustus i dos Cèsars es repartien el poder. I així ens assabentem que Dioclecià no volia violència però el seu César Galeri, casat amb la seva filla Valèria, li passava al davant perseguint els cristians, torturant i executant. I que la dona de Dioclecià i la seva filla es van convertir al cristianisme i intentaven ajudar els cristians, especialment al Jordi.  I, mort el Jordi, tanquen a les dues dones en un  palau, i és allà un escriuran i amagaran uns papers explicant tot el que han viscut. 
Aquesta part se'm va fer una mica llarga. M'agrada la història però no sé perquè l'he trobada una mica feixuga. 
La segona part ens parla de tots els passos del Jordi amb la gent que es troba pel camí, Joseph Meizler, nét d'un dels arqueòlegs que van firmar el compromís, mossèn Bonalba, i tot de personatges que perfilen l'obra. 
És distret de llegir i interesant. Però m'he quedat amb dues preguntes sense resposta. Sí que vas entenent coses i veus per on van. Però de sobte, al final, m'he quedat sense entendre res. I vull deixar els dos noms escrits per recordar-los i poder parlar-ne amb algú, per exemple amb qui em va demanar que llegís i comentés el llibre, però els qui vulgueu llegir-lo atureu-vos aquí i no llegiu més...  El llibre és curiós i interessant, tot i que no és el meu estil d'escriptura. sovint he hagut de tornar enrere un parell de frases per fer-me càrrec del que llegia... 

Dues preguntes:
Isabel Llimòs. Quin paper té en tot aquest afer? "Els seus afers no han resultat gaire fructífors" parlant del Meizler
Els papers al final es troben, sembla. I sembla que el Jordi els envia al patriarca d'Alexandria Teodor II. Però parla de la desaparició del matrimoni Meizler i també d'una olivera vella de què fa menció l'avia del Jordi al final del llibre. 
Tot això m'ha deixat com amb una porta i una finestra obertes... M'agrada tancar els temes i aquest no l'he pogut tancar. 

dissabte, 28 d’agost de 2021

Elles parlen

 




Elles parlen
de Miriam Toews

Editorial Les Hores

Agost 2021



Ens trobem en una colònia mennonita a Bolívia, la colònia Manitoba. Del 2005 al 2009 les nenes i dones de la colònia es despertaven al matí marejades, masegades, ensangonades, violades. Els homes i el reverend deien que havia estat coses de fantasmes i dimonis, un càstig de Déu pels seus pecats. Un dia descobreixen que són els homes de la colònia, els pares, germans, marits, veïns, que les violaven després de ruixar-les amb belladona. I es reuneixen en un paller per decidir què han de fer.
Aquesta història és real, però està novel·lada amb part de ficció i amb part d'imaginació de les dones.
August Epp va ser expulsat de la comunitat juntament amb els seus pares. La mare feia classes d'amagat a les nenes i el pare ensenyava pintures de Miquel Àngel. I el reverend Peters els va expulsar i van marxar a Londres. Morts els pares August decideix tornar i demana permís al reverend. L'accepten perquè veuen una ocasió perquè els nens aprenguin anglès, però els menystenen. 
És a ell a qui recorre l'Ona quan les dones s'apleguen en un paller per prendre una decisió sobre les seves vides. Els homes que van trobar violant les dones són ara  a la presó però la resta d'homes de la colònia són a ciutat buscant diners per pagar-los la fiança i després obligar les dones a perdonar-los. Tota la vida de la comunitat es regeix per la Bíblia, interpretada pels homes i explicada a la seva manera a les dones, ja que elles no saben llegir ni escriure. I amb el reverend Peters al davant. 
Les dones volen que August aixequi acta del que es digui en aquestes reunions. Tenen dos dies només abans els homes no tornin. Han de decidir si es queden i accepten seguir com abans, si es queden i lluiten o si se'n van. Hi ha des d'àvies, a filles i nétes, i totes diuen la seva, amb les seves diferències i problemes. 
La gràcia del llibre està, al meu parer, a més del dolor de veure que encara ara hi ha grups de dones, pobles, que viuen com aquestes dones, en fixar-te en el diàleg entre elles. Són dones sense cap formació, sempre pendents dels marits i dels fills mascles, sota la seva mà poderosa, però quan estan soles s'empoderen elles mateixes amb una força tremenda, fruit de la saviesa popular que traspua de les àvies. Te n'adones de com de diferents són i pensen i, al mateix temps, com s'ajuden unes a altres. De quina manera cada una d'elles suporta i viu la pressió dels homes de la colònia, com costa deixar la rutina diària, encara que sigui dolorosa, per anar a trobar el desconegut. Elles no han sortit mai del poble, no saben què hi ha a continuació del que els seus ulls veuen... 
I també veus com, malgrat tot, espurnes d'amor i de desig sorgeixen enmig del horror.
Quan parlen si és millor marxar hi ha un paràgraf molt bonic:

Has plantejat, Ona, un bon argument. Has dit que sens dubte des d'una certa distància és possible el perdó, la compassió i l'amor. I que l'observança de la nostra fe mennonita ens exigeix tot això. Per tant, realment ens n'hem d'anar per posar-hi aquesta distància. Potser en podríem dir perspectiva. Una nova perspectiva, racional, comprensiva i amorosa i obedient, que es correspongui amb la nostra fe, tot alhora. Tenim el deure d'anar-nos-en. No hi esteu d'acord? Que la paraula és perspectiva i que l'abastarem amb una certa distància?
I la Greta explica que sempre havia tingut por de la carretera que va de Molotschna a Chortiza. És tan estreta i hi ha uns estimballs tan fondos... No es va sentir segura fins que no va aprendre a centrar la vista al davant, carretera enllà, i no en el tros que tenia just davant de les eugues. Abans no en va aprendre, diu la Greta, el cotxe anava d'aquí cap allà, a batzegades d'un costat a l'altre. La Ruth i la Cheryl, les eugues, es limitaven a seguir les ordres que els donava amb les regnes, però eren unes ordres temeràries, abruptes, frenètiques i perilloses. El fet d'anar-nos-en ens proporcionarà la perspectiva de la llunyania que ens cal per perdonar, que és la de l'amor que cal, la de mantenir la pau seguint la pròpia fe. D'aquesta manera, la marxa no serà un acte de covardia, d'abandó, de desobediència ni de rebel·lió. No ens n'anirem perquè ens han excomunicat o expulsat. Serà una acte suprem de fe. I de fe en la bondat perdurable de Déu. 

És interessant seguir el fil de les converses de les dones, el que va pensant l'August mentre escriu, i el bé que es poden fer i es fan l'un a l'altre sense donar-hi importància, com a cosa innata en elles... 

La Margaret Atwood, autora de El conte de la serventa diu: aquesta novel·la, sorprenent, trista, colpidora, però molt emotiva, basada en fets reals, podria ser un un fragment d'El conte de la serventa. 

Potser sí. Però el llibre de l'Atwood és més que aquest fragment que diu ella... 
M'ha agradat llegir-lo. És àgil i ràpid perquè tot és diàleg, conversa... I et fa pensar i donar gràcies per tenir el que no tenen aquestes dones. Elles, però, tenen la saviesa popular i el respecte a les persones grans, aconseguida a través d'anys i anys, que molt sovint en falta a nosaltres.