dissabte, 3 de setembre de 2022

Zona inundable

 


Zona inundable
de  Marta Barceló

Lectura de teatre SER 

Jàssera - Adis Edicions 

Setembre 2022


Obra de teatre molt actual! Tot i que parla de les inundacions de Mallorca de l'any 2018 t'hi veus implicat després dels aiguats caiguts a Catalunya aquests darrers dies. 
A un poblet de Mallorca en quatre hores hi cau tanta aigua que el torrent és desborda, inunda part del poble i provoca onze morts, diversos ferits i molt mals materials. 
La història l'explica la gent que ho va viure i un cor que va repetint frases o fa preguntes. Impressiona veure la reacció de les persones. Primer com ho van viure. Com un constructor que havia estalviat tota la vida per tenir una camioneta bona se'n va a buscar-la per canviar-la de lloc amb aigua fins als genolls. O com una dona que només vivia pensant en la filla morta s'adona de cop que sí que vol viure i com s'ho fa per sobreviure. I com la gent és bolca per ajudar els altres. Com arriba gent de tot arreu per cobrir les necessitats bàsiques i ajudar a buscar els desapareguts... 
Però després venen les preguntes. Per què no es va avisar abans que venia una forta tempesta? Sobretot tenint en compte que mig poble estava edificat a la llera del torrent... I qui i per què es va donar permís per edificar en aquest lloc? I per què després de tot el que va passar a Mallorca i que ha passat a tants i tants llocs, encara ara, és continua donant permís per edificar en aquests llocs? L'aigua sempre torna a lloc; un dia o altre recorda el seu camí i el recupera.
Deixo còpia d'una pàgina que m'agrada recordar...

Actriu cor: Refranys, la plasmació en paraules de l'experiència observada repetidament.
Xavalín: No hi ha veïnat més dolent, que terra arran de torrent.
Actriu cor: Ni terra prop de torrent, ni casa prop de convent.
Actriu madura: A la vora del riu, no hi facis el niu.
Actriu gran: Mal veïnat és el torrent, se'n duu lo  bo i deixa lo  més dolent. 
Actor madur: Si a l'octubre plou, els torrents fan renou.
Actriu madura: Prest o tard l'aigua torna al seu pas. 
Actriu cor: Ni meu ni teu: l'aigua reclama el que és seu. 

Actriu cor: Tota la informació acumulada en centenars d'anys d'història.
Actriu gran: A quin moment hem deixat d'escoltar les veus que ens venen d'enrere?

Actriu cor: I a les sis i cinquanta-cinc va començar la catàstrofe.

Aquesta obra es representa al TNC. No us la perdeu! Jo penso anar-hi... Crec que és fresca i àgil i que l'escenografia pot ser molt bona!  






dimecres, 31 d’agost de 2022

Laura a la ciutat dels sants



Laura a la ciutat dels sants 
de Miquel Llor

Club de lectura SER

ara.cat


Agost 2022 



L'havia llegida fa molts anys i també he vist l'obra de teatre. Tot fa molts anys! Com sempre amb obres d'aquesta època em costa que m'agradin tant com quan els vaig llegir. És un bon llibre, ben escrit, però se't fa una mica llarg en alguns moments.
La Laura és una noia de la època,  emmarcada dins el costum, el deure, de trobar un bon marit i dedicar-s'hi plenament. A més ella és orfe i viu amb una tia i una cosina. Un dia s'enamora d'un noi de Coamarquinal, de Vic, la ciutat de la boira. És l'hereu de can Muntanyola i en pocs dies s'enamoren i es casen en tres mesos. Arribant a Comarquinal després del viatge de noces la Laura comença a veure on s'ha ficat. Ciutat petita, on tothom sap tot de tothom i on  les xafarderies corren com enlloc, tant si són certes com si no. Es troba amb la mestressa de Can Muntanyola, la germana soltera de l'hereu, del Tomàs, a qui no fa ni mica de gràcia veure una noia de Barcelona, ben vestida, pintada, arreglada, elegant... La Laura, però no li vol prendre pas les funcions de mestressa i fa la seva vida. A poc a poc comença a veure el Tomàs d'una altra manera. Ja no té amb ella els detalls que li tenia, la tracta com una dona de Comarquinal, dona de casa, que pot lluir quan vol però que no la té en compte per res. I la gent critica molt la Laura... Viuen enmig d'una societat benestant i beata que es mou només per interessos econòmics i que amaga les baixes passions rere les màscares de la hipocresia.
La Laura pensa que al Tomàs el podrà modelar, fer-lo "seu", llegir amb ell, passejar, fer vida de parella... però es troba amb un home rude, que només vol ser l'enveja dels altres per la bellesa de la seva dona, i que segueix la seva vida com quan era solter. I amb la Teresa, la cunyada, no s'hi pot avenir de cap manera. L'enveja de la Teresa i la mala idea que porta a sobre fa impossible l'intent d'amistat de la Laura. 
Un dia apareix el Pere de cal Notari, jove, advocat, que fa trontollar la vida de la Laura, i també la de la Teresa. A poc a poc la Laura se sent fora completament de Comarquinal i de la seva gent i pren una dura decisió que li pugui tornar la pau interior que tant necessita.
Els personatges són molt reals, la vida era així, i està molt ben narrat, tant les circumstàncies com els personatges. Ho veus tot una mica lluny en el temps i penso que aquest curs una néta meva haurà de llegir aquest llibre i li costarà... 

diumenge, 7 d’agost de 2022

La comtessa russa



La comtessa russa
de Joaquim Brustenga Etxauri


Íbera ediciones


Agost 2022

Nou llibre del meu germà Joaquim! El tema és interessant, enganxa de seguida, és amè i està ben documentat i ben escrit. El comences i ja no el deixes... 
Estem en plena revolució bolxevic. La comtessa Maruska Semenova és espectadora del linxament del seu marit davant mateix del palauet on viuen. El xofer, Igor, i dues donzelles l'apressen a fer la maleta i fugir a Europa. S'endú poc equipatge però no s'oblida d'agafar unes quantes teles de la seva pinacoteca, ben enrotllades, per poder començar una nova vida fora de Petrograd. L'exili que tria és París i allà coneix un restaurador d'art català, Heribert Galvany, que l'ajuda i aviat seran socis i amants. L'Igor es presenta a París i la comtessa el torna a agafar com a xofer però no dormint a casa. 
La comtessa té molta ambició i aviat, juntament amb el restaurador, veuen oportunitats per falsificar quadres i vendre'ls a París. Entremig hi trobem al marxant d'art que li ha proposat un coronel, parent de la comtessa. I també ens trobem amb la pressió que imposa l'ambaixada de la Unió Soviètica que vol recuperar la pinacoteca de la comtessa ja que la va treure de Rússia sense permís. 
Tots els ingredients per ordir una trama que et porta per camins que no esperes i amb un final made in Joaquim com ens té acostumats. 
Llibre refrescant per llegir ara a l'estiu, o entremig de dos llibres d'aquells gruixudets i que et fan pensar... Aquest et deixa distret sense fer-te perdre el interès ni un sol moment! 

divendres, 29 de juliol de 2022

La vida pasa volando

 


La vida pasa volando
de Benno Aladjem Benbassat


JDB books

Juliol 2022


En Benno ha estat durant molts anys company del Jaume a IBM. Ha sopat a casa amb la seva dona i els seus cunyats. El coneixem. I vam saber que havia escrit aquest llibre. Vam demanar-lo de seguida i l'hem llegit els dos amb ganes. En Benno ha tingut una vida tan diferent de la nostra! I ho explica senzillament, pas a pas, sense muntar cap drama ni donar-hi mes importància. 
En Benno va néixer a Bulgària, de família jueva, i als tres anys va fugir amb els seus pares i dues àvies del nazisme camí de Palestina passant per Turquia i el Líban. A cada país s'hi van passar mesos esperant el visat corresponent per seguir el viatge. Acabada la Segona Guerra Mundial i amb 7 anys va arribar a Barcelona i es van instal·lar al barri del Putxet. Tot el que ell explica del barri i de la manera de viure se'm fa estrany. Nosaltres també vivíem a Barcelona i les nostres vivències són tan diferents... Va estudiar al Liceu Francès i va participar activament en les activitats de la Sinagoga. 
I un dia va decidir que volia explicar la seva vida als seus néts i va començar el llibre. Però aviat li van dir que no només els néts voldrien llegir-lo... i ja va dirigir-lo al públic, o família i amics en general. El pròleg de Vicens Villatoro ho explica molt bé. 
El llibre comença amb un paràgraf que vull transcriure. 

Guardo en mi memoria una foto tomada en la casa familiar de Plovdiv. La imagen muestra una cama de tamaño king size. De la manta beige emergen cuatro caras jóvenes y sonrientes. De izquierda a derecha: Oscar Aladjem, con pelo negro y la cara muy delgada, al lado, su mujer, Merry Garri, posa con una dulce sonrisa; junto a ella está su sobrina Susi Benbassat, es más joven, pero aparece más seria, como preguntándose si es conveniente hacerse la foto y, en el extremo, su marido, Moni Aladjem, rubio, guapo y con una calvicie incipiente. Por aquella época ya debía haber nacido Molly, la hija de Oscar y Mery, mientras que Susi y Moni serían aun recién casados. ¡Poco imaginaban de qué modo sus destinos iban a entrecruzarse! Sin embargo, en el momento de la foto yacían despreocupados sobre aquellos cuatro metros cuadrados de colchon.

Penso que pel Benno ha de ser la foto recordada amb més carinyo, amb més amor... 
En Benno explicava que algun estiu havia anat a un kibutz. Recordo escoltar-me'l amb atenció ja que no coneixia gens com funcionava ni qui hi anava ni com vivien. Ara veig que és allà on va conèixer a la seva germana Molly... Perquè la mare del Benno, la Mery, va morir de part i el pare estava obligat a treballar fora 6 mesos l'any. La família va insistir, quasi obligar, a l'Oscar a renunciar a la pàtria potestat dels seus fills i el Benno va ser adoptat pel Moni i la Susi. Ningú li va parlar fins que va ser gran que tenia una germana. La va conèixer estant ella de 7 mesos del tercer fill. La Molly sí que recordava un germanet però li van prohibir parlar amb ell i explicar-li. Tot va quedar en família... 

No vull explicar el llibre. Llegiu-lo. Només vull recordar algunes paraules del pròleg de Villatoro. Diu que El Benno va ser sempre un barceloní entre els jueus i un jueu entre els barcelonins. Encara que feia vida normal, escola, Barça, lleure com qualsevol nen el fet de ser jueu el feia exòtic i especial. I un contrast permanent  que veus en aquest llibre és, com diu Villatoro...
el contraste entre lo excepcional y lo cotidiano. La vida de Benno, y, por tanto, sus recuerdos, atraviesa un período de una extraordinaria intensidad histórica, repleto de excepcionalidades, algunas de ellas terribles. Excepcionalmente terribles, si se permite la redundancia. Pero es una vida humana concreta, personal, familiar, llena de vivencias cotidianas, aparentemente menores, que podrían parecer incluso rutinarias (y serlo). Él nos cuenta lo extraordinario desde lo ordinario. Lo excepcional desde lo cotidiano. No situa el ancla de sus recuerdos en los grandes temas de los que nos hablan los libros de historia, las guerras, el exterminio, las migraciones, las dictaduras. No es una narración en este sentido extrema, grandilocuente. Narra su día a día. Pero estos hechos extraordinarios estan ahí, no se esconden, no se podrían esconder ni queriendo -y no creo que quiera el autor- porque el dia a día está enmarcado y marcado por ellos. No se complace en el drama, y tendría motivos para hacerlo. Tampoco en la épica. Pero su vida ha discurrido fluidamente entre una cosa y otra. Y el contraste da vida a la narración. 

És una vida que es mou no només en el temps sinó també en l'espai: Bulgària, Tel Aviv, Barcelona, França... És amè i agradable de llegir i, una vegada més, veus un tipus de vida, a tocar del teu, i ben diferent. 
M'oblidava de parlar de l'espaniolico o judeoespañol! Era la llengua que parlaven els sefardites que vivien a diferents països entre ells. Hi ha tot un capítol escrit en espaniolito i naturalment s'entén tot. D'aquest tema m'agradaria parlar amb en Benno.... 
Benno, ens hem de veure una altra vegada! Ara t'escoltaré de manera diferent... 
Llegiu el llibre... 


dilluns, 18 de juliol de 2022

Junil a les terres dels bàrbars

 



 Junil a les terres dels bàrbars
de Joan-Lluís Lluís


Club Editor


Juliol 2022



Em costava agafar aquest llibre. No he llegit res d'aquest autor i finalment m'he decidit. D'entrada el tema promet. Veus una història que et pot aportar nous coneixements i experiències, conèixer altres costums i països. Després, tot queda en fum d'encenalls... Penseu, però, que és la meva opinió, la d'una lectora. L'autor té molts llibres publicats i molts addictes a les seves obres. però ha d'haver-hi gustos per tot... 
D'entrada l'estil d'escriure de Joan-Lluís Lluís és peculiar, particular. Sovint he hagut de tornar enrere perquè em faltava un verb, una coma, i no era cert. El verb i la coma hi eren. És el seu estil que no deixava fluir les paraules de manera natural. Com també alguna vegada sembla que hagi buscat el sinònim més estrany per expressar una idea, un mot. I que desentonava, per mi, enmig del text.  M'ha passat amb altres autors però m'hi he acostumat aviat. Amb ell no. Encara a les últimes pàgines havia de tornar enrere buscant el verb que creia perdut... I és una pena perquè crec que el tema estava ben triat i que em podia haver agradat més el llibre... 
La Junil viu amb els eu pare al imperi, a tocar de la terra dels bàrbars. Viu amb un esclau copista que d'amagat del pare  li ensenya a llegir els papirs guardats en caixes i ella viu només per les estones de lectura dels grans poetes, sobretot d'Ovidi. El pare la menysté i maltracta i un dia per circumstàncies que s'expliquen al llibre ella ha de fugir. Se'n va amb l'esclau Tresdits que l'ha ensenyat a llegir, amb en Lafàs, esclau dedicat a Minerva que porta 20 anys tancat a la Biblioteca sense poder sortir-ne i amb Dirmini, antic gladiador. Volen arribar a les terres del bàrbars abans no els empaitin, i buscant el poble dels alans on diuen que no hi ha esclaus. La idea secreta de la Junil és arribar al país on hi viu ara Ovidi i entregar-li un papir amb la primera part de la seva obra, L'Art de l'Amor, que es va ordenar que fos cremada i que en Lafàs va salvar i li ha donat en una caixa a la Junil.. I entregar-li la seva virginitat.  
Tot el llibre és el caminar dia a dia, vigilant no ser sorpresos, rebent en el grup a més esclaus que volen viure en llibertat, fugint dels pobles i dels grups de gent fins a arribar al final del seu destí, que no ho és en realitat. Molta repetició, molt sovint el mateix, amb diferents personatges i paisatges... 
La figura de Junil, la protagonista té molt por relleu a la novel·la. I els personatges entren i surten excepte els quatre primers.   
Potser el que m'ha quedat -sempre m'agrada quedar-me un record dels llibres que llegeixo- és la comparació que, amb un somriure sota el nas, fa constantment en Tresdits de la seva odissea comparant-la amb el poema "La Falconada" de Milcià. Cada vegada que passa alguna cosa ho compara amb el que havia escrit Milcià. També està bé quan un esclau, el Vell, es posa cada nit a explicar contes, històries, en vers i inventats per ell o apressos del boca-orella. 
El fet que no em quedi com el meu llibre preferit no vol dir que no agradi a molta gent. per tant, llegiu crítiques, fullegeu-lo i llegiu-lo si us sembla que us ha d'agradar. 

dimecres, 13 de juliol de 2022

Fusta d'eucaliptus cremada



Fusta d'eucaliptus cremada 
Un relat sobre els orígens i la identitat

d'Ennatu Domingo

Navona

Juliol 2022


L'autora, l'Ennatu, va arribar a Barcelona amb 7 anys adoptada per una família catalana. Els primes anys de la seva vida són a Etiòpia, amb la seva mare, la Yamrot, i el seu germà petit Mikaele. El pare no hi és i el germà gran tampoc. Així la mare i els dos fills recorren diverses poblacions del nord d'Etiòpia, sempre buscant un lloc on la mare pogués treballar. Mai no va tenir casa fixa, casa pròpia. Amb 7 anys mor la mare i el germà i ella és adoptada. Va tenir molta sort amb la família. L'Anna i el Ricard sabien el que es feien i van saber donar a la seva filla el que necessitava. L'Anna, juntament amb l'Asha Miró, va escriure el llibre "Rastres de sàndal" que també va ser adaptada al cinema.. Segur que abans d'adoptar l'Ennatu havien parlat força amb l'Asha, adoptada també per pares catalans de ben petita. 
Comença el llibre explicant l'odissea de recórrer amb autobusos vells i atapeïts els diferents pobles per trobar feina. la mort de la mare i com sense ni adonar-se'n es troba a l'aeroport de Barcelona. Però tot això que ella ens explica és només el preàmbul per dir-nos com ha de ser una adopció internacional, com no pots perdre les teves arrels, i com has d'anar seguint la història i la vida del teu país. Sempre es parla que un nen adoptat s'ha d'adaptar de seguida al nou ambient, i la poca conveniència que hi veuen, moltes famílies, de portar-lo de nou al país on ha nascut. A ella la van portar a Etiòpia moltes vegades. No hi tenia família però era casa seva. Va intentar trobar al germà gran per internet però no el va trobar. 

Parlant amb altres nois i noies de la meva edat adoptats a Etiòpia he descobert que molts han fugit dels seus records i s'han deixat abraçar per la seva nova realitat. En el procés, també fugen de la confrontació que suposa obrir i treure la pols a aquesta capsa imaginària plena de records, sovint desagradables. Jo els parlo del dolor, perquè l'he viscut i també l'he sentit a través de les persones que m'han obert la porta del seu dolor quan s'han retrobat amb les seves famílies biològiques, o perquè no han trepitjat Etiòpia d'ençà que en van marxar de petits. Alguns hem observat amb impotència com, a poc a poc, anàvem perdent la nostra llengua materna, i, amb ella, tot un sistema de codis que donava sentit a la nostra vida.  .... Jo tenia moltes coses a fer: aprendre dues noves llengües a la vegada (el català i el castellà), entendre uns nous codis de conducta, una nova cultura... A més d'aprendre a llegir i a escriure, a sumar i restar, a nedar i anar en bicicleta, descobrir menjars que no havia tastat mai i tantes altres novetats. Als set anys vaig perdre una de les poques coses que tenia aleshores i que era ben meva: la meva llengua.
En el context de les adopcions internacionals es discuteix molt sobre els orígens, sobre si cal o no tornar, si cal o no mantenir el lligam amb la família biològica quan se'n té. Però no es parla prou sobre què suposa perdre la primera llengua materna, la llengua dels orígens. Per sort, una llengua es pot aprendre i recuperar, perquè té un paper clar en la formació de la identitat. Jo vaig estar uns anys -pocs- amb l'amhàric esborrat. Fins que els meus pares li van demanar a l'Abraham, un jove que el 2004 estava en ple procés d'obrir el primer restaurant etíop de Barcelona, que vingués a casa un cop a la setmana a ensenyar-me a llegir i escriure en amhàric.

L'Ennatu ens fa reflexionar sobre els orígens, les identitats múltiples, les desigualtats, el feminisme, el racisme i la importància de les llengües per saber qui som. I al mateix temps et deixa veure com ella ha aconseguit viure entre dues cultures: la catalana, que va adoptar des que va arribar als 7 anys i la etíop que va recuperar poc després i a la qual s'ha dedicat amb cos i ànima. Sobretot estudiant el perquè de la situació de les dones al seu país, sobretot a les zones rurals, la dificultat de l'accés a la cultura i als estaments superiors. 
És un llibre que llegeixes de cop, però aturant-te de tant en tant per pair el que diu, el que t'explica, perquè t'adones que en moltes coses tenim les idees molt equivocades. 
M'agradaria un dia poder-la conèixer i escoltar-la parlar. Moltes coses aprendria... 

dissabte, 2 de juliol de 2022

Que et plori el Tigris



Que et plori el Tigris
d'Emilienne Malfatto


Mirmanda

Juny-juliol 2022


Una petita joia! És un d'aquests llibres petits, que els pots llegir en un no-res però que et queden dins, que els vius, el recordes i els rellegeixes. 
Som al Irak. El riu Tigris és testimoni i ha estat testimoni de les penes i alegries de la gent que viu arran la seva llera. Avui està trist i parla. Com parla la noia, i els seus germans. Un capítol per cada un i el Tigris entremig. I també poemes de L'epopeia de Gilgamesh -que fa temps que vull llegir i no m'hi poso!-.  
Vull copiar els dos primers capítols, si se'n poden dir així, les dues primeres reflexions, per recordar l'estil del llibre. La primera reflexió és de la noia, sense nom. La segona del riu Tigris. 

Ha sigut com una onada. Un cop de mar que em pujava de dins. Al principi, no ho entenia. La terra em temolava dins el ventre. Com un cop a la porta, com una onada gegant. No ho volia entendre. He aixecat el cap. Uns coloms volaven en cercle arran dels núvols. A dins, l'onada refluïa. El cel ha tremolat. He caigut amb les mans a la pols, enmig dels vels negres. Una punta de cotó m'acaronava la galta. Després ha vingut el segon cop, el segon tro que s'esqueixa, la terra que tremola per segona vegada. Llavors, a terra, enmig dels vels negres i la pols, ho he entès. I l'univers s'ha ensorrat damunt meu.
Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ell la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d'aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s'obrirà i la mort entrarà. 
Naixem amb sang, ens fem dones amb sang, parim amb sang. I d'aquí a poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l'Irak encara estigués assedegada de mort, de sang, d'innocència. Babilonia encara no ha begut prou sang. Durant molt de tremps, a la riba del riu, m'he esperat veure com l'aigua es torna vermella. 

Sóc el Tigris. Llarg com una vena sagrada, fa milers de llunes que travesso el desert. Vinc corrents des d'allà dalt, des de les muntanyes, caic a la plana, i tot seguit el desert, i encabat el mar, allà al final de tot, com una respiració. 
Sóc la vida i la mort. Sóc el principi i la fi, sóc les collites i les inundacions. Sóc les llàgrimes de Tiamat, morta a mans de Marduk. 
Conec la bogeria dels homes. Mil vegades he vist com la vanitat els duia a la ruïna. He vist elevar-se Assur i Nínive, he vist caure grans reis, i la pluja de Guilgameix ha inundat les meves ribes. Tots han tornat a la pols. Marduk va crear el món a partir d'un cadàver. 
Sóc el testimoni silenciós dels juraments i els drames que s'esdevenen a les meves ribes. Aquesta historia acabarà malament, també. La mort arribarà al seu moment. 

El drama de les dones a l'Irak. Una noia jove queda embarassada de Mohammed. I Mohammed mor a la guerra. La noia no té pare. Viu amb la mare, amb l'Amir, el germà gran i la seva dona Baneen, embarassada del primer fill, el seus germans Hassan i Ali, i la seva germana petita Layla. Cap d'ells voldria fer mal a la filla, a la germana, a la cunyada. Però sempre s'ha fet així. i encara que els germans plorin i abracin a la germana saben que no ho faran davant de l'Amir. L'Amir no sap encara que serà un assassí. És el cap de família. Li pertoca... 

He pensat en la meva mare, que s'encarregaria ella mateixa d'avisar l'Amir si tenia ocasió de fer-ho. L'honor és més important que la vida. Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare. El metge m'ha preguntat què comptava fe, si tenia família fora, en un altre lloc, lluny. Li volia dir que eren tots morts, i que els que no ho eren em matarien.  Les paraules se m'han encallat al ventre. 

Cada capítol, cada reflexió, cada poema, cada paraula expressada pel Tigris són poesia i tristesa i valor i costum i respecte... sembla mentida que encara avui sigui així a molts llocs. No t'ho pots acabar de creure. Però ho llegeixes i ho diuen tot en un to dolç que no fereix, a ningú no donen la culpa, tot flueix pel camí fressat per tantes i tantes dones que han patit aquest ritual, aquest costum tan terrible.  

És el vespre. Tot és fosc. Allà, al carreró sense sortida. a la casa prop de la riba, és a l'habitació verda i espera la mort. 
I de sobte una angoixa terrible li ve, perquè ja no està tan segura de no haver tingut ganes de viure, i de conèixer aquesta criatura, i de sobte els cops de peu dins la panxa ja no li semblen tan terribles i allà dins hi havia potser més vida que no pas mort. 
Al carreró, la porta es tanca i el pas una mica pesant, una mica coix, una mica desequilibrat feia cap a la casa. A fora, el riu, era una cinta de plata sota la lluna. 

Potser és així com comença la conscienciació de les dones, l'enteniment dels homes? Potser començaran les dones a escoltar-se a elles mateixes, a ajudar-se entre elles, a rebel·lar-se contra els costums ancestrals dictats i executats per homes? 
Com podeu veure m'ha agradat molt el llibre !!!