Fitzroy

 

Fitzroy 
Quatre dones al límit

de Jordi Galceran i Sergi Belbel

Teatre Borràs

Febrer 2023

Direcció: Sergi Belbel
Actrius: Silvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígol i Natàlia Sánchez

Quatre escaladores estan a mitja ascensió del Fitzroy, una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, una de les vies d’escalada més complicades del món i mai assolida per una cordada femenina. El mal temps les ha fet aturar i, mentre esperen que les condicions millorin, arrecerades en un sortint de la roca, sorgeixen problemes inesperats que les fan dubtar de si tirar endavant l’ascensió o rendir-se. Continuar significaria assumir riscos que no havien previst i que poden posar en perill les seves vides, rendir-se seria renunciar a la possibilitat d’assolir una fita que potser no podran repetir mai.

Les quatre actrius són molt bones. Es troben en una situació límit i cada una d'elles fa el seu paper. De manera magnífica. És divertit el joc, no tan simple com sembla,  amb què s'entretenen mentre esperen que el temps sigui l'adequat per fer l'últim esforç i arribar a dalt del Fitzroy per la ruta iugoslava, amb una cordada només de dones, cosa que no s'havia mai assolit. Sortiran problemes i pensaments i situacions que no haguessin mai emergit si no fos per la situació extrema de perill i il·lusió a la vegada en què es troben. 

Si al Mètode Gronholm Galceran-Belbel van tancar quatre persones en un despatx d'una multinacional, avui, a Fitzroy "tanquen" quatre dones en una àrea de descans pujant a una muntanya de la Patagònia. La il·lusió, el coratge, l'amistat, les confidències i descobriments es posen a prova en aquesta espera per assolir el cim esperant el bon temps... 

M'ha agradat molt, he rigut -cosa molt bona i necessària avui dia- i agraeixo que de tant en tant tinguem obres com aquesta, obres que fan riure i relaxar-te però que també et fan pensar. Bon director i excel·lents actrius ho fan possible. Gràcies!

Matrix

 

Matrix

de Lauren Groff

l'altra editorial

Gener 2023

He passat més d'un mes sense llegir. Ni m'ho crec! Entre 4a vacuna de covid que em va fer sentir fatal i el covid que vaig passar després no tenia ganes ni d'obrir un llibre. No m'havia passat mai... Ara ja torno a llegir amb ganes i em considero feliç per això! Ho trobava a faltar...

Matrix és un llibre molt curiós. Penses que serà un llibre amb un rerefons històric important i et trobes amb una narració emmarcada en una època determinada però que no deixa de ser una novel·la. I que t'atrapa  pel tema i les circumstàncies i perquè està ben escrita que és el que fa que no la deixis. 

Maria de França, de mare i ties amazones, filla bastarda reial, es troba amb 12 anys sense mare i és enviada a la cort de la reina Elionor. Maria és alta i desgarbada, gegantina, amb colzes i genolls malgirbats, poc agraciada i sense ni idea dels costums de la cort. En el seu rostre angeví no hi ha bellesa però sí una gran fortalesa i passió. 

La reina Elionor no la vol al palau, veu que no la casarà, i tem pels drets que pugui tenir la Maria essent filla bastarda. I aconsegueix que la destinin a una Abadia a Anglaterra on les monges s'estan morint de gana i malalties, i la priora ja no hi toca gaire. I la Maria se'n va de França de priora a Anglaterra, a cavall i enamorada de la reina i desesperada per marxar al lloc on la envien. 

No és ben rebuda a l'Abadia. Li costa acostumar-s'hi, és rebel i indomable i només té 17 anys. Enyora terriblement la seva vida anterior, tant la viscuda amb la seva mare i ties com la viscuda a la cort de la reina Elionor de qui està terriblement enamorada. A poc a poc va veient la realitat de l'Abadia, dominada per homes que no poden suportar que una dona tingui iniciativa, poder i ambició. La vida a l'abadia i el diferent tarannà de les monges la van conformant en la seva feina i decideix que aquesta ruïna d'Abadia serà la més poderosa d'Anglaterra. I ho aconsegueix. També l'ajuda, i molt, les visions que té de tant en tant, visons que descriu en un quadern per tenir-ne constància i record. 

Maria anava tot el dia amb el cavall amunt i avall, tallava arbres per fer carreteres al voltant de l'Abadia. Era una dona forta i potent. Un dia va tenir una visió, una gran llum encegadora que la va fer caure de genolls. Quan es va poder aixecar la vista va veure una dona resplendent, la "Mare de Déu, Maria, la Santíssima Verge" agafada de la mà d'una altra dona radiant, vestida amb el vermell de la sang que era Eva, la mare original de tota la Humanitat. i portava a l'altra mà una costella de cristall, perquè havia estat creada a partir d'una costella i va ser així que va demostrar ser un perfeccionament del primer mortal, fet de simple fang. Les dones em miraven en silenci, amb els rostres plens d'amor, i es van deixar anar de les mans i es van besar. I així va ser com van mostrar-me que la batalla que tan sovint es deia que hi havia entre elles era una falsedat inventada per la serp que sembrava la divisió i l'odi i la infelicitat al món. 

Perquè, vaig veure, va ser perquè Eva va tastar la fruita prohibida que ens va arribar el coneixement, i amb el coneixement, la capacitat per entendre la perfecció del fruit del ventre de Maria i el regal que es va donar al món. I sense la debilitat d'Eva no podria existir la perfecció de Maria. I sense el ventre d'Eva, que és la Casa de la Mort, no existiria el ventre de Maria, que és la Casa de la Vida. Sense la primera matrix, no hi hauria salvatrix, la matrix mes gran de totes. 

I quan vaig comprendre allò, nítidament, les dues dones van fer-se una sola i van pujar amunt des d'allà on eren , per sobre del sotabosc mort de l'hivern i, juntes, van ascendir cap al cel dins d'una lenta i resplendent banda de llum. 

Estem a finals del segle XII primers del XIII i sembla mentida com a l'Abadia es viu a la vegada el més profund misticisme, l'enveja més profunda i l'amor sensual més fort i intens. Totes les dones necessiten amor, proximitat, contacte, i l'Abadia no n'és una excepció. És una novel·la sensual, atrevida, plena de passió i saviesa. I molt ben escrita. 

Quan vaig començar-la vaig pensar que la deixaria aviat però em va atrapar i la vaig llegir d'una tirada. 

El Sunday Times va escriure: L'escriptura de Lauren Groff és vital i precisa, els temes que tracta són importantíssims. Les dones són menyspreades i contingudes, condemnades als atacs misògins i l'abús, però guanyen poder col·lectivament -"soles, juntes". Aquest missatge, per escandalós que sembli, és tan vigent avui com fa vuit-cents anys. 

Totalment d'acord!

Nadal 2022

 

Nadal 2022 

Després de la pandèmia un Nadal en família "com abans"! Els néts i nétes han crescut molt, s'han fet grans, els fills i les joves ja són pares de fills grans i nosaltres tenim també un parell d'anys més. Però l'alegria i l'amor i carinyo no falten mai! I és tan bonic compartir aquests dies... 

Avet

 

Avet tallat

28 de novembre de 2022 

Després d'haver intentat per tots els mitjans salvar l'avet l'hem hagut de tallar. Una malaltia que ha afectat les coníferes ens l'ha deixat ben sec. 

Aquest avet el vam plantar fa uns 45 anys. Era l'arbre de Nadal que havíem comprat per tenir a Barcelona per Nadal. Com que encara era viu després de Reis el vam portar a Santa Eulàlia i el vam plantar. I va anar creixent, creixent... ja no arribàvem a posar-hi els guarniments de Nadal i finalment va esdevenir una mica el símbol de la casa: un avet alt i preciós! Però tot passa i una vegada tallat hem vist que per dins era com una esponja. La malaltia ha acabat amb aquesta icona tan bonica i estimada. 

Els fills, però, ens en han regalat un altre per Reis i el plantarem en pocs dies. Ja posaré foto. 

Vells i bell records però que, almenys aquest, tindrà continuïtat. Gràcies nois! 

Nou avet, noves il·lusions i queda el bell record! 

Cara de pan

 

Cara de pan
de  Sara Mesa

Anagrama

Club Lectura Enginyers

Novembre 2022

Quin problema parlar d'aquest llibre! No sé si m'ha agradat o no... Al començament l'hagués deixat però al ser del club de lectura vaig anar seguint... La Casi, quasi 14 anys, i el Viejo, d'edat indefinida. La Casi està patint l'entrada a l'adolescència. A l'escola unes nenes li diuen que té Cara de pa, i decideix no tornar a l'escola. I la novel·la dura els tres mesos que no va a l'escola. Que surt de casa cada matí, amb la motxilla, però en comptes d'anar a l'escola se'n va al parc, seu al peu d'un arbre, una mica amagat de la vista de la gent, recolzada en el tronc, i passa les hores... fins que torna a casa. I així un dia i un altre. És una nena tímida i pel que sembla sense ningú de confiança per parlar una estona. Ni una amiga, ni la mare o el pare. Un dia se li acosta el Viejo, un home ben vestit, amb roba molt usada, i parlen. L'home hi torna cada dia, s'asseu amb ella i li parla d'ocells, la seva passió. No li qüestiona que no sigui a l'escola, ni res. Senzillament està amb ella, se l'escolta i li parla. Aquest home té antecedents metges no gaire favorables, no se'l veu segur d'ell mateix, però en el fons s'entén bé amb la nena i ella troba la companyia que li faltava. No va amb males intencions, ni hi pensa, i la Casi ho veu i a poc a poc li agafa confiança. Després passa el que passa. El diari que la Casi escriu, que omple de fantasies i que anirà en contra del Viejo quan es descobreixi tot... Els pares se n'assabenten, als tres mesos!, i la Casi torna a l'escola. Ja no hi és la nena que li deia Cara de pa, i tot torna al seu lloc. I un dia ella troba a faltar al Viejo, el busca, el troba i parlen una bona estona. Però la Casi ha madurat, s'està fent gran, i veu les mancances de l'home. I tot i saber-li greu tot el que li ha passat per culpa seva, ni ell li retré res en absolut, ni ella hi vol aprofundir. Ell només vol seguir parlant d'ocells... 

Los ve caminar hacia la puerta, ya sin mirarla a ella, sin despedirse siquiera, sin agradecer el tiempo de gracia que les ha concedido, saliendo a la calle absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniédose un poco más allà fuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro. 

Fins i tot en aquest final et posen la nena i el vell en les mateixes condicions, sols, diferents dels altres, tímids... però ella té la vida per davant. I ell la té al darrere... 

I el que em costa de comprendre és com poden uns pares, amb filla única ja que el germà era ja fora de casa, no adonar-se que la nena no anava a classe? No parlaven amb ella a l'hora de sopar? No li preguntaven coses? No veien que no feia deures? Que no tenia amigues? Que no demanava per sortir, ni per fer esport, ni per fer res? Es pot viure junts i està tan separats, tan distants, tan lluny els uns dels altres? I la Casi va trobar en el Viejo la persona a qui explicar coses, plorar recolzada a la seva espatlla, quasi protegir-lo perquè el veu com un nen, com un infant perdut. 

Potser sí que m'ha agradat. Tot escrivint ara me n'adono que es podria parlar una bona estona d'aquest llibre i treure'n més idees i més clares potser que les meves. 

Espero poder anar al club de lectura... 

El llibre blau de Nemo

 

El llibre blau de Nemo

De Manon Steffan Ros

Club de lectura SER

Edicions del Periscopi

Octubre 2022

La Rowenna i el Siôn, mare soltera i fill de 6 anys. Viuen en un lloc inhòspit d'un poblet al nord de Gal·les, a Nebo. Ella treballa en una perruqueria. Un dia senten un soroll molt fort i signes atmosfèrics que els fan intuir que una cosa important ha passat. Tothom cap a casa, tot tancat. Han patit una catàstrofe nuclear.  El fet de viure als afores del poble els salva la vida. Quan tornen a Nebo, es troben que no hi ha ningú. O morts pel núvol tòxic o han fugit a les grans ciutats. 

La Rowenna li dóna al seu fill una llibreta perquè escrigui el seu dia a dia i ella també hi escriu. Però ella parla més d'abans del Final. Busquen llibres de la biblioteca sobretot en gal·lès,  per aprendre a cultivar les plantes, per saber què fer en cada situació en què es trobin. I en Siôn llegeix. Llegeix molt, s'aprèn llibres de memòria, aprèn a tallar llenya, a posar trampes per caçar animals... No tornen a veure ningú viu, passen anys sols... Un dia la mare queda embarassada, el nen es pregunta com, però no fa preguntes. I neix una nena, la Dwynwen, i viuen contents, treballant i aprenent de la vida. 

Sembla mentida com es pot viure tan sol i amb un futur tan incert i ser feliç.  En Siôn és un nano maquíssim, recorda alguna cosa d'abans del Final però la seva vida actual li va bé i li agrada. El sorprèn quan llegeix en els llibres que la gent abans anava pel  carrer i ni es saludaven, i coses semblants. La Rowenna es  va acostumant a la nova  vida però li costa més... 

El final del llibre m'ha impressionat i m'ha fet pensar. Si penseu llegir el llibre no seguiu llegint. Tot i que penso que encara que ho llegiu no us farà canviar l'opinió del llibre. 

Un dia senten un soroll que feia molts anys no sentien. Era un helicòpter. Un parell de dies més tard senten i  veuen una corrua de furgonetes  de policia...  La seva reacció penses que hauria de ser d'alegria, torna la vida normal! I no és així. La vida que porten els agrada, és la seva,  no enyoren res...

Quan la Rowenna va a  buscar  coses a Nebo i es fica a la biblioteca per endur-se'n llibres ella encara té un matrimoni veí, una parella anglesa gran. Ell l'ajuda a descarregar els llibres i m'agrada la conversa que tenen:

-No sé per què només he agafat els llibres en gal.lès. La veritat és que no llegeixo gaire.

En David es va agenollar per amuntegar els llibres en una pila contra la paret de la sala d'estar. Es va aturar un moment i es va posar bé les ulleres. Semblava que s'havia de posar a plorar, però al cap d'una estona va dir: 

-M'imagino que per instint salva allò que corre més risc de perdre. 

-Què vol dir? Els llibres?

-La seva llengua materna- em va contestar,  amb un nus a l gola. 

Un altre paràgraf que vull recordar és el del moment que veu les furgonetes de policia... 

Sentíem l'amenaça dels dies abans del Final. 

Primer l'helicòpter, la lletjor d'aquell metall xerricant pel cel, el soroll groller d'aquell motor brunyint. Llavors, durant uns quants dies no res. 

-Però què vol dir?

-Vol dir que queda gent i que està intentant alguna cosa.

-Intentant què? Intentant tornar als dies d'abans? 

-No ho sé, Siôn. No en tinc ni idea.

I llavors ahir aquell nou soroll, molt pitjor que l'helicòpter. La mama i jo érem al camp de patates traient males herbes.

-Oh no!- va exclamar la mama, i va alçar la mirada cap a la carretera que ara ja és plena de molsa i males herbes.

-Què és? Una criatura ferida? 

-Furgonetes de la policia.

I van passar, en la distància, com si la seva presència tingués algun sentit. 

-Merda!- va cridar la mama després, la cara gèlida mostrant una gran preocupació. 

-Què?

-Està tornant, oi? El món com era. Està tornant. 

Volia preguntar: "I això és dolent?", però no tenia cap dubte que era així. No m'esperava que la mama reaccionés d'aquesta manera.  Semblava perduda, com si hagués perdut el control de la seva vida. I la mama no és així.  És una dona dura, forta, i ho controla tot. 

-Tinc la sensació que és com un núvol tòxic que torna -va dir, i es va girar i va marxar caminant cap al llac de Cwm Dulyn. 

És un llibre que et fa pensar. Tot ell, des del inici. Perquè vivim en una època on es parla d'armes nuclears amb una facilitat extrema, perquè ens podem imaginar una vida després del Final, com diu la Rowenna, perquè hi ha un moviment per tornar a la vida senzilla, a tenir el teu hort, a desar el mòbil de tant en tant... I veus com la Rowenna i el Siôn viuen tranquils i feliços, treballen, tenen temps de seure dalt la teulada a veure els estels... Sembla que no enyorin res i no t'ho acabes de creure. Fins que arriba el dia del retorn, del abans del Final, i la Rowenna ho viu com un nou núvol tòxic. Tant tranquils com viuen, ha de tornar altre vegada a les presses i els sorolls, a treballar en coses que potser no li agraden per poder tenir tots els estris que durant tants anys no ha enyorat gens? I el Siôn que d'entrada veu possibilitats de tornar a l'Abans, canvia d'opinió quan veu la reacció de la seva mare. Què faríem nosaltres? Ens sentiríem alliberats o ho veuríem com una condemna, com tornar a uns vicis i mal costums que havíem superat? 

M'agradaria poder anar al club de lectura i escoltar els altres. Faré el possible per ser-hi. 

Zona inundable - Teatre

 

Zona inundable 

TNC Sala petita

Amb el club de lectura de SER

22 d'octubre

Direcció: Marta Gil Polo

Actors: Isabelle Bres, Marc Joy, Vanessa Segura, Marc Garcia Coté, Pepa López, Àlvar Triay

Ja havia llegit l'obra de teatre i em va agradar molt. Per això he volgut anar a veure-la. I no m'ha decebut. La gent sortia emocionada del teatre...

Tracta de les inundacions en un poble de Mallorca l'any 2016. Un poble on una part dels carrers estan construïts en la llera del riu. I et parlen els personatges. No repetiré tot el que vaig dir quan comentava l'obra, només la posada en escena. Un escenari sobri, simulant un arxiu, amb calaixos i prestatgeries que feia, a la vegada, d'escales on enfilar-se els actors. 

Van explicant, un  a un, què feien en el moment en què va començar la tempesta, com veien pujar l'aigua, com relliscaven per tot arreu... i ho fan per sobre i per sota les taules, enfilant-se dalt dels calaixos, amb el soroll de la pluja de fons... i a poc a poc com va deixant de ploure, com reacciona cada un d'ells, com es conformen amb el que es queda. 

I com canvien les persones quan veuen la mort a venir, quan no saben si s'ofegaran en 10 minuts o aconseguiran sortir-se'n. 

L'extrema solidaritat de la gent del poble, dels pobles veïns, com en un moment com aquest tothom va a la una. I com consideren d'important recuperar els arxius del poble, la vida de cada persona del poble. Arriben arxivers voluntaris i es posen a la feina... 

I després venen les preguntes: per què no van avisar abans que venia la tempesta? Per què l'alerta vermella la van donar quan ja l'aigua havia entrat a totes les cases i la gent s'enfilava dalt dels armaris? Per què i qui va deixar construir les cases a la llera del riu? Són preguntes que ens fem massa sovint. L'afany de diner i de poder fa que sovint tinguem desgràcies com aquesta. I l'aigua sempre torna al seu lloc, al seu camí, camí forjat durant anys i que els homes no podem canviar. 

El fet de ser parlada en mallorquí i que els actors ho fan molt bé fa aquesta obra encara més recomanable. I la Pepa López fa un paper perfecte! És tal com te la imagines quan llegeixes l'obra! Gran actriu!