Una mare

 

Una mare
de Alejandro Palomas

Columna

Agost 2026

L'Amàlia té 65 anys i està divorciada. Aquest any ha aconseguit reunir els tres fills i al seu germà per la nit de fi d'any. Està molt contenta. 

Això seria una reacció i una vivència normal en qualsevol família però aquí vivim motes vides alhora, molts silencis, molts buits...

Ella sembla beneitona, sobretot al començament del llibre, però és una mare que estima els fills amb bogeria i endevina, sap, què passa en la vida de cada un d'ells. I sap reaccionar com a mare en cada ocasió. 

Un fill, el Fer, acaba de patir l'abandó de la seva parella, el Sergi. La Sílvia, la dura de la família, es troba de cop sense parella i sense feina, la petita Emma viu amb un dol accentuat i interioritzat que la limita completament, la mort de la Sara, la seva parella. I ara està amb l'Olga, estan embarassades, però no ha fet net de la mort de la Sara. El germà de l'Amàlia s'inventa mil històries per fer veure que la vida li va molt bé i que és feliç però ell només espera el 31 de desembre per estar amb tota la família. 

La mare troba recursos per ajudar a tots, amb carinyo, dient coses en el moment oportú tot i que sembli que no hi és tota, que no escolta. La cadira de les absències és un exemple... 

L'acció de la novel·la transcorre durant el sopar de fi d'any. Allà va sortint tot, de mica en mica... Aquella mare que els fills veien que havien de cuidar com una nena resulta ser el pal de la família i que veu més clar que ningú els problemes de cada família. 

El començament del llibre em va semblar que no era massa cosa. un llibre per passar unes hores a l'estiu, però resulta un llibre força interessant i amb personatges molt reals. Inclòs el record de l'àvia Esther... 

La catastròfica visita al zoo

 

La catastròfica visita al zoo

de Joël Dicker

 La Campana

Juliol 2026

Un llibre genial per a l'estiu! Vaig demanar a la biblioteca un llibre distret, divertit, que no em fes mandra, amb aquesta calor, passar-me una bona estona amb ell a a les mans. I així ha estat! És un llibre que està recomanat per a adults, per a nens i joves, un llibre per a tothom. Jo llegint-lo penso que m'hagués agradat donar-lo als meus fills quan eren petits i llegir-lo junts, comentar-lo... A l'autor li agrada que sigui un llibre per a llegir en família, en clubs de lectura; un llibre que faci venir ganes de llegir i de fer llegir. 

És una novel·la divertida i emocionant, plena de picades d'ullet a la nostra societat, la democràcia, l'educació inclusiva. l'amistat i el paper que hi juguen els pares i els mestres.

La Joséphine va a una escola inclusiva. Només són sis nens i una mestre. A ella li diuen que entén les coses massa ràpid i que per això no pot anar a una escola normal. Però està molt contenta amb els companys, tots nens, cadascú amb la seva peculiaritat. Un dia torna de la visita al zoo amb la classe i els pares l'esperen ja esverats, Què ha passat avui al zoo? Quina catàstrofe han viscut?. I ella diu que ve d'una llarga història i comença per l'inici. I ens explica les circumstàncies que van a parar a la catàstrofe del zoo. I fins al final no sabrem què va passar al zoo...

Pel camí aprenem a veure l'educació inclusiva d'una manera diferent, a viure com es troben els nens "normals" amb els de l'escola inclusiva i com el més violent i desagradable pot acabar essent un bon amic; aprenem de manera fàcil i entenedora què és la democràcia i com s'ha de viure... Ho explica el Director i ho fa tan entenedor que fins i tot a gent gran li aniria bé un petit repàs! Potser els qui surten mes malparats són uns quants pares de l'escola "normal". El director i la mestre s'expliquen i parlen amb els nens encara que sovint dubtin de solucions als problemes. Però estan amb ells. Demostren ser persones properes a més de professors. 

La Josephine diu sovint una frase que m'ha quedat. Mantenir un perfil baix... Quan veus que per molt que parlis o insisteixis no aconseguiràs res, millor callar, mantenir un perfil baix... I ho diu molt sovint! 

Com m'ha agradat molt l'explicació de què és la democràcia i perquè cal que tots anem a votar us en faig un petit resum: 

-A veure, canalla, us posaré un exemple molt simple. Farem una votació. Votarem sobre el dinar d'avui. Heu de votar què menjareu, però, atenció, perquè haureu de menjar tots el mateix. Heu de triar entre bròcoli o pizza. Vinga, voteu. Que aixequi la mà qui vol pizza. I quatre van aixecar la mà. 4 vots a favor de la pizza. I ara, qui vota pel bròcoli? 2 vots pel bròcoli. 

Per tant la pizza té 4 vots i el bròcoli 2. La pizza ha guanyat les eleccions. Això vol dir que a l'hora de dinar tota la classe haurà de menjar pizza. 

Ara, imagineu-nos que tornem a votar. Pizza contra bròcoli. Però ara tres dels que van votar pizza els fa mandra votar o estan cansats i només hi ha un vot per la pizza. I pel brocoli segueix havent-hi dos vots. En total són 2 vots pel bròcoli i un per la pizza. Guanya el bròcoli! 

Però això no és just! Si els altres haguessin votat, hauria guanyat la pizza. 

Exacte. Ho veieu, com la democràcia s'afebleix, quan la gent no vota? Perquè llavors la minoria imposa la seva elecció a la majoria. 

M'ha agradat! 

Una mujer a quien amar

 

Una mujer a quien amar

de Theodor Kallifatides

Galaxia Gutenberg

Juliol 2026

Ja he llegit alguns llibres de Kallifatides. Aquest potser és el que m'ha costat més de llegir... Potser perquè el vaig agafar en plena calorada d'estiu o potser perquè la història m'ha interessat menys que les reflexions i pensaments que van sortint del llibre. 

L'Olga és l'amor del protagonista. Però no amor de parella. L'Olga és la seva amiga, la seva mare, la seva germana... Al llarg de la vida els dos tenen parella, viuen a llocs diferents, però la seva relació segueix sempre com si visquessin un al costat de l'altre. Arriba un moment que l'Olga li diu que s'està morint. Ell ho viu però separat. l'estima més que mai, la trobarà a faltar molt, però deixa que faci ella el seu camí. 

Sempre hi ha alguna reflexió que t'agrada i et queda gravada. Aquesta és la que us escric a continuació. 

Permanecí en la pedregosa playa junto al cementerio inglés hasta que se encendieron las primeras luces. El ancho mar estaba en calma. Los charranes y las gaviotas callaban. Entonces se me ocurrió una idea muy curiosa, que en el silencio del mundo sólo hay un sonido que resulata extraño: la voz del ser humano. El resto de los sonidos son partes del silencio, pero la voz del ser humano quebranta el silencio. El ser humano empezó a hablar porque el silencio se volvió insoportable. No para expresar un pensamiento o para transmitir conocimiento o para contar una historia, sinó para quebrantar el silencio, para no convertirse en una parte de él. 

Kalllifakis sempre és bo de llegir. Et podrà interessar o copsar l'atenció més un llibre que un altre però només per llegir i rellegir i aturar-te i pensa les seves reflexions, només per això, ja val la pena! 

GuillemArt.cat

 

GuillemArt.cat

7 generacions de pintors

Febrer 2026 -Terrassa

El nostre fill Guillem (GuillemArt.cat) ha heretat l'esperit i la gràcia de pintar com les sis generacions anteriors per la banda del seu pare. De mica en mica ha anat canviant d'estil però sempre amb aire modern i pintant sobretot cares. Explica molt bé d'on li ve l'afició de pintar i es veu com influeix l'entorn en cada cosa que fem. També dibuixa, sempre va amb la llibreta sota el braç, i n'estem orgullosos. 

Avui deixo aquí l'enllaç de l'exposició que va fer a Terrassa on va explicar la seva trajectòria, i també alguna pintura més. Aniré afegint més quadres i més comentaris ... 

peixos

 

peixos

de Eva Baltasar

Club Editor

Abril 2026

Eva Baltasar de nou... Permagel, Mamut, Boulder, Ocàs i fascinació... Escriu bé i deixa frases molt fortes i profundes. No sé si les parelles que protagonitzen la història fossin d'un noi i una noia en comptes de dues noies els llibres tindrien tant d'èxit. Però potser sí. Perquè els sentiments i les situacions poden passar en qualsevol tipus de parella i són ben reals. Potser em sobra, ja ho he dit altres vegades parlant de les seves altres novel·les, una mica de sexe... N'hi ha molt! 

Aquesta vegada parla d'una història d'amor. Complicada i addictiva. Ella no n'és conscient del tot, però al final reconeix que ja el primer dia va veure com acabaria. És una parella desigual i a ella li toca la part subordinada. La necessita, gaudeix, i encara que no sempre passa el que ella vol sempre hi torna. L'altra, la Victòria, és més gran i necessita tenir una amant subjecta a ell, que en depengui, que faci el que ella vol i quan vol. I sempre passa tot quan ella té ja té l'alcohol que necessita dins. Et quedes amb les ganes de saber la vida de la Victòria abans de conèixer a la protagonista. Què devia viure i què li devia passar? Una vida desfeta i mal assumida... 

No puc dir si és millor o pitjor que les altres. Quan l'he començat he pensat que no m'agradava. Després hi veig dues vides lligades que es van separant amb violència i dolor. Com s'adona de l'addicció que li provoca aquest amor i com ho tracta. És interessant... Totes les reflexions que es fa la noia val la pena llegir-les a poc a poc. Potser altres novel·les d'ella tenen una història d'amor però també un tema de fons interessant. Però també és interessant aquest... 

Llegiu-la i opineu... 

Ara que escric és quan m'adono que aquella sensació, un desassossec cabdellat, un esglai dins de clofolla, amb la seva incredulitat i el seu crit, allò que va instaurar-se en mi des que vaig conèixer la Victòria i que defineixo sobretot com a inquietud, no és una cosa meva, venia d'ella. Vivia en ella i me la va traspassar. Me la va enfonsar i era seva. I malgrat tot ella no se'n va desfer. 

No deixa de mirar-me i, per primera vegada en tot el nostre amor, no vull ser aquí, amb ella.

Dinaré amb ella. Esperaré que vingui a mi, que sorgeixi de l'alcohol com una Venus de l'onada, altiva i distant, gelosa i saberuda, i llavors l'hi diré. No em cal que entengui res, només que ho sàpiga. Borratxa, ho sabrà. 

Relato de un naufrago

 

Relato de un naufrago

de Gabriel García Márquez

Tusquet Editores

Abril 2026

L'autor era un jove periodista que va tenir l'oportunitat d'escoltar el relat d'un mariner que havia sobreviscut deu dies en una balsa després d'un naufragi. I tal com li explicava ell anava publicant-ho a El Espectador de Bogotà. Sembla que 8 membres de la tripulació d'un destructor de la Marina de Guerra de Colòmbia van caure a l'aigua i van desaparèixer perquè hi havia una gran tempesta. 

Aquest mariner que es va salvar va explicar tota la història al periodista, tot el que havia passat, la gana i la set, la por del taurons, el sol i la sal que el llagava, i com finalment va arribar a terra. Però el més escandalós va ser que va explicar que no hi ha via cap tempesta. Que els 8 homes que van caure al mar va ser perquè la nau de guerra portava una càrrega excessiva de contraban i amb un cop de vent se'ls va endur amb paquets ... 

Aquesta revelació es va convertir en denúncia política  i va portar a un desgavell que va fer que el mariner, considerat un heroi, deixés de ser important i al periodista li va costar l'exili.

És distreta de llegir, ben escrita i amb descripcions molt acurades de la balsa, el sol i els peixos.. i la valentia i quasi abandó del nàufrag. 

A casa teníem un himne

 

A casa teníem un himne
de Maria Climent

laltra editorial

Març 2026

M'ha agradat molt. Em costa pensar que l'ha escrit una noia que no va viure aquesta època. Perquè la retrata molt bé. Deixant apart les característiques  específiques de cada personatge et pots identificar plenament amb l'essència del llibre. 

La Erne és la mare. Després d'una vida dedicada, més o menys, al marit i a les filles, decideix ja vídua i filles casades o fora de casa, marxar, fugir del petit poble on ha viscut i fer el que ella vulgui fer, viure la "seva" vida. Busca l'alliberament de la dona que ara, potser, no ho necessitaria fer, perquè les noves generacions ja han sabut trobar la manera d'alliberar-se sense deixar la família. 

La Remei i la Marga, les dues filles, cada una en el seu estil, en el fons han trobat a faltar la mare. No han sabut prendre les regnes de la seva vida. 

La història està explicada a tres veus. Cada capítol parla una d'elles i així pots anar veient l'evolució de les tres dones. Un dia es retroben, surt un secret familiar que fa trontollar, i també unir, les tres dones, i acaba amb el retorn a casa, a la terra, l'enyorança de les teves arrels... 

A l'Erne, la mare, l'autora la situa crec jo cap als anys 40 o 50 del segle passat. Quan les filles no podien desobeir els pares, quan no podien prendre les decisions per la seva vida, quan era impensable anar contra la seva opinió, decisió, orde... I això és el que li passa a l'Erne. Dona de caràcter es troba que ha de callar, ha d'acceptar, ha de viure segons el paper que li han assignat. I ella va decidir callar, callar fins a l'extrem que va passar 9 anys i dos mesos sense parlar. 

Això va passar a moltes dones, a la majoria, però no totes van tenir un pare tan autoritari, ni  van viure en poblets petits on tothom sabia la vida de tothom. 

El llibre et fa pensar. A les dones d'aquestes generacions ens van fer viure a la manera que la societat pensava que era el millor per nosaltres. Però no vam poder decidir moltes coses. Coses importants per nosaltres. Per bé que hagis viscut, per feliç que siguis, per molt que diguis que repetiries tot igual... crec que en el fons tens dins el cap la idea que una mica més de llibertat i de veu en cada circumstància de la vida ens hagués agradat. I comprens la fugida, l'escapada de l'Erne tot i que no entens que pogués abandonar les filles com ho va fer. Però era la seva vida... La seva reflexió és fins quan es considera que hem d'estar pendents dels fills, si els hem donat tot les estris per construir la seva vida i ara són ells que els han de fer servir... O sigui, la comprens, hem viscut més o menys aquesta època, però no acceptes el que va fer. Ho comprens però no ho acceptes. Potser per convencions socials...?