A prueba de fuego

 

A prueba de fuego
de Javier Moro

ESPASA

Agost 2026

Ja havia llegit llibres d'aquest autor. Senderos de libertad i El pié de Jaipur abans de començar aquest blog i Pasión india fa uns anys... Tots m'han agradat molt! Cada un en el seu estil. 

L'autor té una manera d'explicar-se  que et produeix addicció i no pots deixar el llibre. I sobretot tracta temes interessants i que sovint jo no conec... 

Aquest últim m'ha agradat molt també. És una biografia de Rafael Guastavino, un arquitecte valencià que va estudiar i viure a Barcelona i per motius  personals va haver de marxar a EEUU, a New York sobretot. Guastavino viu l'arquitectura, és tot per a ell. Treballa amb el que després es dirà Volta Catalana. I també amb una barreja de materials que fan que les seves estructures siguin ignífugues. I ho demostra. I treballa molt . Amb ell viu el seu fill petit, que és el narrador de la història, també arquitecte, que s'assembla molt al seu pare i acaba posant un Junior darrere el seu nom per no confondre els treballs d'un i altre. 

A Catalunya recordo el teatre la Massa de Vilassar,  l'Escola Industrial, la Casa Orlandai  i a New York i Boston molts i molts edificis, estacions de metro, esglésies... Alguns d'ells són la Cúpula de l'Església  de la Santíssima Trinitat a New York, l'estació de metro City Hall d'una bellesa extraordinària, avui en desús, només oberta com a visita turística, la casa de l'elefant al zoo  del Bronx .... i més i més... A mida que anava llegint buscava per internet els edificis que feien i és una meravella. 

Me n'adono de la meva ignorància al no saber res d'aquest arquitecte. Important i amb una vida molt difícil i interessant. Dones, fills, i una obsessió: l'arquitectura. 

Llegiu-lo

La família Martin

 La família Martin

de David Foenkinos

edicions 62

Agost 2026

Obra curiosa. El narrador és un escriptor que es troba en un moment buit d'inspiració. No sap sobre què escriure. I se li acudeix que el millor seria sortir al carrer i parlar amb la primera persona que es trobés. Si aconsegueix que li expliqui alguna cosa de la seva vida pot ser el tema de la novel·la. I això fa. La primera persona és una velleta que va carregada amb dues bosses. L'atura i li comenta la seva idea. I la convida a un cafè per parlar. Però ella, encantada amb la idea, el fa pujar a casa seva perquè diu que porta coses pel congelador... Allà comença la xerrada.

La velleta es diu Madeleine Tricot, és vídua del René i té dues filles. Una lluny de casa i l'altra al costat que passa cada dia a veure-la. Les dues germanes no es parlen fa anys... Parlant del René, del marit, diu que sí que n'estava enamorada, però res semblant al seu primer amor. I parlant així els troba la filla, la Valérie, casada i amb dos fills adolescents. 

L'escriptor pensa que el millor seria parlar amb tots els membres de la família i és així com entra a la vida dels Tricot. I parlant amb un i altre van sortint coses, problemes, i ell estant al mig, només amb la seva presència, acaba modificant el curs de les coses. 

Comèdia d'estiu, res de l'altre món, ben escrita però que no m'ha deixat cap petjada per recordar. Potser només la confiança innata de la Madeleine deixant pujar aquell home aquell dia i obrint-se a ell com ho fa. Potser la necessitat de parlar i que l'escoltin... 

Una mare

 

Una mare
de Alejandro Palomas

Columna

Agost 2026

L'Amàlia té 65 anys i està divorciada. Aquest any ha aconseguit reunir els tres fills i al seu germà per la nit de fi d'any. Està molt contenta. 

Això seria una reacció i una vivència normal en qualsevol família però aquí vivim motes vides alhora, molts silencis, molts buits...

Ella sembla beneitona, sobretot al començament del llibre, però és una mare que estima els fills amb bogeria i endevina, sap, què passa en la vida de cada un d'ells. I sap reaccionar com a mare en cada ocasió. 

Un fill, el Fer, acaba de patir l'abandó de la seva parella, el Sergi. La Sílvia, la dura de la família, es troba de cop sense parella i sense feina, la petita Emma viu amb un dol accentuat i interioritzat que la limita completament, la mort de la Sara, la seva parella. I ara està amb l'Olga, estan embarassades, però no ha fet net de la mort de la Sara. El germà de l'Amàlia s'inventa mil històries per fer veure que la vida li va molt bé i que és feliç però ell només espera el 31 de desembre per estar amb tota la família. 

La mare troba recursos per ajudar a tots, amb carinyo, dient coses en el moment oportú tot i que sembli que no hi és tota, que no escolta. La cadira de les absències és un exemple... 

L'acció de la novel·la transcorre durant el sopar de fi d'any. Allà va sortint tot, de mica en mica... Aquella mare que els fills veien que havien de cuidar com una nena resulta ser el pal de la família i que veu més clar que ningú els problemes de cada família. 

El començament del llibre em va semblar que no era massa cosa. un llibre per passar unes hores a l'estiu, però resulta un llibre força interessant i amb personatges molt reals. Inclòs el record de l'àvia Esther... 

La catastròfica visita al zoo

 

La catastròfica visita al zoo

de Joël Dicker

 La Campana

Juliol 2026

Un llibre genial per a l'estiu! Vaig demanar a la biblioteca un llibre distret, divertit, que no em fes mandra, amb aquesta calor, passar-me una bona estona amb ell a a les mans. I així ha estat! És un llibre que està recomanat per a adults, per a nens i joves, un llibre per a tothom. Jo llegint-lo penso que m'hagués agradat donar-lo als meus fills quan eren petits i llegir-lo junts, comentar-lo... A l'autor li agrada que sigui un llibre per a llegir en família, en clubs de lectura; un llibre que faci venir ganes de llegir i de fer llegir. 

És una novel·la divertida i emocionant, plena de picades d'ullet a la nostra societat, la democràcia, l'educació inclusiva. l'amistat i el paper que hi juguen els pares i els mestres.

La Joséphine va a una escola inclusiva. Només són sis nens i una mestre. A ella li diuen que entén les coses massa ràpid i que per això no pot anar a una escola normal. Però està molt contenta amb els companys, tots nens, cadascú amb la seva peculiaritat. Un dia torna de la visita al zoo amb la classe i els pares l'esperen ja esverats, Què ha passat avui al zoo? Quina catàstrofe han viscut?. I ella diu que ve d'una llarga història i comença per l'inici. I ens explica les circumstàncies que van a parar a la catàstrofe del zoo. I fins al final no sabrem què va passar al zoo...

Pel camí aprenem a veure l'educació inclusiva d'una manera diferent, a viure com es troben els nens "normals" amb els de l'escola inclusiva i com el més violent i desagradable pot acabar essent un bon amic; aprenem de manera fàcil i entenedora què és la democràcia i com s'ha de viure... Ho explica el Director i ho fa tan entenedor que fins i tot a gent gran li aniria bé un petit repàs! Potser els qui surten mes malparats són uns quants pares de l'escola "normal". El director i la mestre s'expliquen i parlen amb els nens encara que sovint dubtin de solucions als problemes. Però estan amb ells. Demostren ser persones properes a més de professors. 

La Josephine diu sovint una frase que m'ha quedat. Mantenir un perfil baix... Quan veus que per molt que parlis o insisteixis no aconseguiràs res, millor callar, mantenir un perfil baix... I ho diu molt sovint! 

Com m'ha agradat molt l'explicació de què és la democràcia i perquè cal que tots anem a votar us en faig un petit resum: 

-A veure, canalla, us posaré un exemple molt simple. Farem una votació. Votarem sobre el dinar d'avui. Heu de votar què menjareu, però, atenció, perquè haureu de menjar tots el mateix. Heu de triar entre bròcoli o pizza. Vinga, voteu. Que aixequi la mà qui vol pizza. I quatre van aixecar la mà. 4 vots a favor de la pizza. I ara, qui vota pel bròcoli? 2 vots pel bròcoli. 

Per tant la pizza té 4 vots i el bròcoli 2. La pizza ha guanyat les eleccions. Això vol dir que a l'hora de dinar tota la classe haurà de menjar pizza. 

Ara, imagineu-nos que tornem a votar. Pizza contra bròcoli. Però ara tres dels que van votar pizza els fa mandra votar o estan cansats i només hi ha un vot per la pizza. I pel brocoli segueix havent-hi dos vots. En total són 2 vots pel bròcoli i un per la pizza. Guanya el bròcoli! 

Però això no és just! Si els altres haguessin votat, hauria guanyat la pizza. 

Exacte. Ho veieu, com la democràcia s'afebleix, quan la gent no vota? Perquè llavors la minoria imposa la seva elecció a la majoria. 

M'ha agradat! 

Una mujer a quien amar

 

Una mujer a quien amar

de Theodor Kallifatides

Galaxia Gutenberg

Juliol 2026

Ja he llegit alguns llibres de Kallifatides. Aquest potser és el que m'ha costat més de llegir... Potser perquè el vaig agafar en plena calorada d'estiu o potser perquè la història m'ha interessat menys que les reflexions i pensaments que van sortint del llibre. 

L'Olga és l'amor del protagonista. Però no amor de parella. L'Olga és la seva amiga, la seva mare, la seva germana... Al llarg de la vida els dos tenen parella, viuen a llocs diferents, però la seva relació segueix sempre com si visquessin un al costat de l'altre. Arriba un moment que l'Olga li diu que s'està morint. Ell ho viu però separat. l'estima més que mai, la trobarà a faltar molt, però deixa que faci ella el seu camí. 

Sempre hi ha alguna reflexió que t'agrada i et queda gravada. Aquesta és la que us escric a continuació. 

Permanecí en la pedregosa playa junto al cementerio inglés hasta que se encendieron las primeras luces. El ancho mar estaba en calma. Los charranes y las gaviotas callaban. Entonces se me ocurrió una idea muy curiosa, que en el silencio del mundo sólo hay un sonido que resulata extraño: la voz del ser humano. El resto de los sonidos son partes del silencio, pero la voz del ser humano quebranta el silencio. El ser humano empezó a hablar porque el silencio se volvió insoportable. No para expresar un pensamiento o para transmitir conocimiento o para contar una historia, sinó para quebrantar el silencio, para no convertirse en una parte de él. 

Kalllifakis sempre és bo de llegir. Et podrà interessar o copsar l'atenció més un llibre que un altre però només per llegir i rellegir i aturar-te i pensa les seves reflexions, només per això, ja val la pena! 

GuillemArt.cat

 

GuillemArt.cat

7 generacions de pintors

Febrer 2026 -Terrassa

El nostre fill Guillem (GuillemArt.cat) ha heretat l'esperit i la gràcia de pintar com les sis generacions anteriors per la banda del seu pare. De mica en mica ha anat canviant d'estil però sempre amb aire modern i pintant sobretot cares. Explica molt bé d'on li ve l'afició de pintar i es veu com influeix l'entorn en cada cosa que fem. També dibuixa, sempre va amb la llibreta sota el braç, i n'estem orgullosos. 

Avui deixo aquí l'enllaç de l'exposició que va fer a Terrassa on va explicar la seva trajectòria, i també alguna pintura més. Aniré afegint més quadres i més comentaris ... 

peixos

 

peixos

de Eva Baltasar

Club Editor

Abril 2026

Eva Baltasar de nou... Permagel, Mamut, Boulder, Ocàs i fascinació... Escriu bé i deixa frases molt fortes i profundes. No sé si les parelles que protagonitzen la història fossin d'un noi i una noia en comptes de dues noies els llibres tindrien tant d'èxit. Però potser sí. Perquè els sentiments i les situacions poden passar en qualsevol tipus de parella i són ben reals. Potser em sobra, ja ho he dit altres vegades parlant de les seves altres novel·les, una mica de sexe... N'hi ha molt! 

Aquesta vegada parla d'una història d'amor. Complicada i addictiva. Ella no n'és conscient del tot, però al final reconeix que ja el primer dia va veure com acabaria. És una parella desigual i a ella li toca la part subordinada. La necessita, gaudeix, i encara que no sempre passa el que ella vol sempre hi torna. L'altra, la Victòria, és més gran i necessita tenir una amant subjecta a ell, que en depengui, que faci el que ella vol i quan vol. I sempre passa tot quan ella té ja té l'alcohol que necessita dins. Et quedes amb les ganes de saber la vida de la Victòria abans de conèixer a la protagonista. Què devia viure i què li devia passar? Una vida desfeta i mal assumida... 

No puc dir si és millor o pitjor que les altres. Quan l'he començat he pensat que no m'agradava. Després hi veig dues vides lligades que es van separant amb violència i dolor. Com s'adona de l'addicció que li provoca aquest amor i com ho tracta. És interessant... Totes les reflexions que es fa la noia val la pena llegir-les a poc a poc. Potser altres novel·les d'ella tenen una història d'amor però també un tema de fons interessant. Però també és interessant aquest... 

Llegiu-la i opineu... 

Ara que escric és quan m'adono que aquella sensació, un desassossec cabdellat, un esglai dins de clofolla, amb la seva incredulitat i el seu crit, allò que va instaurar-se en mi des que vaig conèixer la Victòria i que defineixo sobretot com a inquietud, no és una cosa meva, venia d'ella. Vivia en ella i me la va traspassar. Me la va enfonsar i era seva. I malgrat tot ella no se'n va desfer. 

No deixa de mirar-me i, per primera vegada en tot el nostre amor, no vull ser aquí, amb ella.

Dinaré amb ella. Esperaré que vingui a mi, que sorgeixi de l'alcohol com una Venus de l'onada, altiva i distant, gelosa i saberuda, i llavors l'hi diré. No em cal que entengui res, només que ho sàpiga. Borratxa, ho sabrà.