Pedres a la butxaca

 

Pedres a la butxaca

de Kaouther Adimi

Edicions del Periscopi

Agost/setembre2026

Vaig llegir el llibre al mes d'agost en plena onada de calor. A trossos, sense adonar.me gaire de què llegia. Ara l'he rellegit i, tal com pensava, m'ha agradat molt. He fet bé de rellegir-lo... 

-Sóc la mare.

    -Ja ho sé, mama.

    -On ets?

    - Al carrer.

    -Però on, al carrer?

    -Davant de casa.

    -Ah, no triguis a pujar.

    -Què hi ha de nou, mama?

   -T'he de donar una gran notícia, t'havia de trucar. Estic tan contenta: la teva germana es casa!

    -...

    -M'has sentit? Només faltes tu, per casar! 

Aquest diàleg telefònic es repeteix dia per altre... 

La protagonista, una noia algeriana de 30 anys, viu de fa temps a París. Té una bona feina i està contenta. Ella no es veu tornant a Alger, on té tota la família i records però en el fons no ha fet amics a Paris. Només cada dia s'asseu una estona amb la Clothilde, un dona que dorm en un banc al carrer, amb qui parla  una estona. 

La Clothilde m'explica que la felicitat és un conjunt de petits moments perfectes. M'aconsella que els aprofiti quan es presenten. Ofereixen un sentiment de plenitud. L'aire mateix es transforma. No falta res. 

Petits moments perfectes...

La seva amiga és l'Amina, soltera com ella, però vivint encara a Alger. Es comuniquen molt per videoconferència i s'expliquen el seu dia a dia.  

Des que tenia 3 anys van començar ja a parlar del seu casament. Estimava al seu pare amb bogeria però va morir aviat. Amb la mare totes les converses acabaven igual. Què hi fas a Paris? Torna a casa i casa't!

La seva lluita és entre Paris, on té la seva vida independent muntada o l'Alger, d'on guarda tots els records. Sempre porta pedretes a la butxaca. Cada pedra és un record. 

Aquests petits records són pedres a la butxaca, que em fan anar més feixuga. Recorden les penes i els cors encongits.

La seva vida és una lluita plena de dubtes i records. Tot i que viu bé a Paris, cada dia pensa en la seva terra, la seva gent... No se sent plenament ni d'un lloc ni de l'altre. Terra de ningú. No ha aconseguit deslliurar-se dels costums del seu país. Una dona als 30 anys ha d'estar casada i amb fills. Es veu ja gran amb un gat a la falda mirant la tele. Intenta sortir amb gent però no troba mai la persona  adequada. Recorda els seus amor d'infantesa, truncats per la família... 

És la història d'una barra travessera que no aconsegueix trobar una altra barra a la qual agafar-se confiadament.

Sóc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrere, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i Paris, entre l'obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmode a Paris. 

Ser una barra travessera és com un integrista sense barba, un policia sense bigoti, un cantant de rai sense cabells. És incoherent. 

En el fons tot el llibre ens parla de la solitud de les persones que tot i estar integrades en un país que no és el seu no s'hi troben del tot bé. Tenen dins seu tots els records i vivències del seu país d'origen, I molts costums que per molt que els sembli que han superat no és així. Ella hauria d'estar casada i tenir fills, Però veu que a Paris no ho trobarà. Vol un home que l'entengui i que es fiqui en el seu passat i caminin junts entre els dos països . I no ho troba, 

 Voldria que el pare fos aquí amb la seva dignitat, que em va confiar, de petita, i que a mi em pesa tant.

La veritat és que mai havia pensat tan cruament com ara, com n'ha de ser de difícil adaptar-se completament a un altre país, sobretot quan és tan diferent del teu d'origen. Diem molt fàcilment que si nosaltres anéssim a viure fora de la nostra terra ens adaptaríem als costums del nou país sense perdre les arrels. No seria tan fàcil. Les arrels són fortes i estan ben enfonsades al fons del nostre ésser, per sort!, i per molt que vulguis i facis mai no seràs totalment del país que has adoptat. I si estàs ben acompanyada. amb família i amics, tot serà més fàcil, però si vens sol ha de ser molt difícil trobar-te com a casa, viure com els teus companys de feina, pensar una mica com ells... Llegir aquest llibre, distret i divertit, et fa pensar i veure els estrangers de la nostra terra amb uns altres ulls. 

Kambirí

 

Kambirí
de Lluís Prats

Estrella Polar

agost 2026

Me l'ha deixat la néta del meu germà, la Núria, que té 12 anys. T'agradarà, em va dir. 

I sí que m'ha agradat. I sobretot m'he quedat amb una molt bona impressió dels nens i nenes llegidors d'aquesta edat. El llibre no és fàcil, podria cansar a un nen o nena de 12 anys perquè  està ple de noms geogràfics i noms de persones que et farien buscar en un atles cada vegada. I a ella li va agradar tant que me'l va portar, segura que a mi també m'agradaria. Gràcies Núria!

La Kambiri és una nena de Tessi, Mali, de pocs mesos d'edat i  la seva mare Alika.

La darrera d'arribar a la sorra és una noia esvelta com la tija d'un gladiol. Es diu Alika Touré. la més bella. Fa vuit hores que camina però encara ho fa com una princesa. La seva cintura es balandreja com si ballés la dansa de la Kakilambe al festival de primavera del seu Tessi natal. De l'esquena li penja un farcellet lleuger com un saquet de farina. A dins, hi dorm la Kambirí. Anava a Mirà, a retrobar-se amb el seu home, el Salif Touré, l'home d'espatlles amples i mans de ferro. El Salif havia travessat el mar i havia arribat a un lloc on la gent menjava tres cops al dia i l'aigua era tan fresca que no feia sortir cucs a la panxa. 

L'Alika mor a la llanxa i quan arriben a Lampedusa els atén el metge, Niccolo Salviati, que no es pot resistir als ullets de la nena i l'adopta temporalment esperant trobar el pare. Tot el poble adopta la nena, Tots col·laboren i la nena creix i és feliç. Al cap dels anys un dia aconsegueixen trobar al pare... 

El nom Kabirí vol dir, en bambara, "permeteu-me que m'uneixi a aquesta família".

És un llibre bonic de llegir i que fa veure la immensa desgràcia d'aquesta gent que fan tants quilòmetres a peu, que paguen una bestiesa a les màfies i que intenten entrar a Europa per trobar una vida millor, I tants que queden pel camí... I també tanta bona gent que intenta ajudar-los, els comprèn i intenten fer alguna cosa per a ells. Tots podem ser un dia immigrants... Els nostres pares, els nostres avis... van ser també immigrants un dia. Sense pateres però a peu o sense res més que el que portaves a sobre... 

A prueba de fuego

 

A prueba de fuego
de Javier Moro

ESPASA

Agost 2026

Ja havia llegit llibres d'aquest autor. Senderos de libertad i El pié de Jaipur abans de començar aquest blog i Pasión india fa uns anys... Tots m'han agradat molt! Cada un en el seu estil. 

L'autor té una manera d'explicar-se  que et produeix addicció i no pots deixar el llibre. I sobretot tracta temes interessants i que sovint jo no conec... 

Aquest últim m'ha agradat molt també. És una biografia de Rafael Guastavino, un arquitecte valencià que va estudiar i viure a Barcelona i per motius  personals va haver de marxar a EEUU, a New York sobretot. Guastavino viu l'arquitectura, és tot per a ell. Treballa amb el que després es dirà Volta Catalana. I també amb una barreja de materials que fan que les seves estructures siguin ignífugues. I ho demostra. I treballa molt . Amb ell viu el seu fill petit, que és el narrador de la història, també arquitecte, que s'assembla molt al seu pare i acaba posant un Junior darrere el seu nom per no confondre els treballs d'un i altre. 

A Catalunya recordo el teatre la Massa de Vilassar,  l'Escola Industrial, la Casa Orlandai  i a New York i Boston molts i molts edificis, estacions de metro, esglésies... Alguns d'ells són la Cúpula de l'Església  de la Santíssima Trinitat a New York, l'estació de metro City Hall d'una bellesa extraordinària, avui en desús, només oberta com a visita turística, la casa de l'elefant al zoo  del Bronx .... i més i més... A mida que anava llegint buscava per internet els edificis que feien i és una meravella. 

Me n'adono de la meva ignorància al no saber res d'aquest arquitecte. Important i amb una vida molt difícil i interessant. Dones, fills, i una obsessió: l'arquitectura. 

Llegiu-lo

La família Martin

 La família Martin

de David Foenkinos

edicions 62

Agost 2026

Obra curiosa. El narrador és un escriptor que es troba en un moment buit d'inspiració. No sap sobre què escriure. I se li acudeix que el millor seria sortir al carrer i parlar amb la primera persona que es trobés. Si aconsegueix que li expliqui alguna cosa de la seva vida pot ser el tema de la novel·la. I això fa. La primera persona és una velleta que va carregada amb dues bosses. L'atura i li comenta la seva idea. I la convida a un cafè per parlar. Però ella, encantada amb la idea, el fa pujar a casa seva perquè diu que porta coses pel congelador... Allà comença la xerrada.

La velleta es diu Madeleine Tricot, és vídua del René i té dues filles. Una lluny de casa i l'altra al costat que passa cada dia a veure-la. Les dues germanes no es parlen fa anys... Parlant del René, del marit, diu que sí que n'estava enamorada, però res semblant al seu primer amor. I parlant així els troba la filla, la Valérie, casada i amb dos fills adolescents. 

L'escriptor pensa que el millor seria parlar amb tots els membres de la família i és així com entra a la vida dels Tricot. I parlant amb un i altre van sortint coses, problemes, i ell estant al mig, només amb la seva presència, acaba modificant el curs de les coses. 

Comèdia d'estiu, res de l'altre món, ben escrita però que no m'ha deixat cap petjada per recordar. Potser només la confiança innata de la Madeleine deixant pujar aquell home aquell dia i obrint-se a ell com ho fa. Potser la necessitat de parlar i que l'escoltin... 

Una mare

 

Una mare
de Alejandro Palomas

Columna

Agost 2026

L'Amàlia té 65 anys i està divorciada. Aquest any ha aconseguit reunir els tres fills i al seu germà per la nit de fi d'any. Està molt contenta. 

Això seria una reacció i una vivència normal en qualsevol família però aquí vivim motes vides alhora, molts silencis, molts buits...

Ella sembla beneitona, sobretot al començament del llibre, però és una mare que estima els fills amb bogeria i endevina, sap, què passa en la vida de cada un d'ells. I sap reaccionar com a mare en cada ocasió. 

Un fill, el Fer, acaba de patir l'abandó de la seva parella, el Sergi. La Sílvia, la dura de la família, es troba de cop sense parella i sense feina, la petita Emma viu amb un dol accentuat i interioritzat que la limita completament, la mort de la Sara, la seva parella. I ara està amb l'Olga, estan embarassades, però no ha fet net de la mort de la Sara. El germà de l'Amàlia s'inventa mil històries per fer veure que la vida li va molt bé i que és feliç però ell només espera el 31 de desembre per estar amb tota la família. 

La mare troba recursos per ajudar a tots, amb carinyo, dient coses en el moment oportú tot i que sembli que no hi és tota, que no escolta. La cadira de les absències és un exemple... 

L'acció de la novel·la transcorre durant el sopar de fi d'any. Allà va sortint tot, de mica en mica... Aquella mare que els fills veien que havien de cuidar com una nena resulta ser el pal de la família i que veu més clar que ningú els problemes de cada família. 

El començament del llibre em va semblar que no era massa cosa. un llibre per passar unes hores a l'estiu, però resulta un llibre força interessant i amb personatges molt reals. Inclòs el record de l'àvia Esther... 

La catastròfica visita al zoo

 

La catastròfica visita al zoo

de Joël Dicker

 La Campana

Juliol 2026

Un llibre genial per a l'estiu! Vaig demanar a la biblioteca un llibre distret, divertit, que no em fes mandra, amb aquesta calor, passar-me una bona estona amb ell a a les mans. I així ha estat! És un llibre que està recomanat per a adults, per a nens i joves, un llibre per a tothom. Jo llegint-lo penso que m'hagués agradat donar-lo als meus fills quan eren petits i llegir-lo junts, comentar-lo... A l'autor li agrada que sigui un llibre per a llegir en família, en clubs de lectura; un llibre que faci venir ganes de llegir i de fer llegir. 

És una novel·la divertida i emocionant, plena de picades d'ullet a la nostra societat, la democràcia, l'educació inclusiva. l'amistat i el paper que hi juguen els pares i els mestres.

La Joséphine va a una escola inclusiva. Només són sis nens i una mestre. A ella li diuen que entén les coses massa ràpid i que per això no pot anar a una escola normal. Però està molt contenta amb els companys, tots nens, cadascú amb la seva peculiaritat. Un dia torna de la visita al zoo amb la classe i els pares l'esperen ja esverats, Què ha passat avui al zoo? Quina catàstrofe han viscut?. I ella diu que ve d'una llarga història i comença per l'inici. I ens explica les circumstàncies que van a parar a la catàstrofe del zoo. I fins al final no sabrem què va passar al zoo...

Pel camí aprenem a veure l'educació inclusiva d'una manera diferent, a viure com es troben els nens "normals" amb els de l'escola inclusiva i com el més violent i desagradable pot acabar essent un bon amic; aprenem de manera fàcil i entenedora què és la democràcia i com s'ha de viure... Ho explica el Director i ho fa tan entenedor que fins i tot a gent gran li aniria bé un petit repàs! Potser els qui surten mes malparats són uns quants pares de l'escola "normal". El director i la mestre s'expliquen i parlen amb els nens encara que sovint dubtin de solucions als problemes. Però estan amb ells. Demostren ser persones properes a més de professors. 

La Josephine diu sovint una frase que m'ha quedat. Mantenir un perfil baix... Quan veus que per molt que parlis o insisteixis no aconseguiràs res, millor callar, mantenir un perfil baix... I ho diu molt sovint! 

Com m'ha agradat molt l'explicació de què és la democràcia i perquè cal que tots anem a votar us en faig un petit resum: 

-A veure, canalla, us posaré un exemple molt simple. Farem una votació. Votarem sobre el dinar d'avui. Heu de votar què menjareu, però, atenció, perquè haureu de menjar tots el mateix. Heu de triar entre bròcoli o pizza. Vinga, voteu. Que aixequi la mà qui vol pizza. I quatre van aixecar la mà. 4 vots a favor de la pizza. I ara, qui vota pel bròcoli? 2 vots pel bròcoli. 

Per tant la pizza té 4 vots i el bròcoli 2. La pizza ha guanyat les eleccions. Això vol dir que a l'hora de dinar tota la classe haurà de menjar pizza. 

Ara, imagineu-nos que tornem a votar. Pizza contra bròcoli. Però ara tres dels que van votar pizza els fa mandra votar o estan cansats i només hi ha un vot per la pizza. I pel brocoli segueix havent-hi dos vots. En total són 2 vots pel bròcoli i un per la pizza. Guanya el bròcoli! 

Però això no és just! Si els altres haguessin votat, hauria guanyat la pizza. 

Exacte. Ho veieu, com la democràcia s'afebleix, quan la gent no vota? Perquè llavors la minoria imposa la seva elecció a la majoria. 

M'ha agradat! 

Una mujer a quien amar

 

Una mujer a quien amar

de Theodor Kallifatides

Galaxia Gutenberg

Juliol 2026

Ja he llegit alguns llibres de Kallifatides. Aquest potser és el que m'ha costat més de llegir... Potser perquè el vaig agafar en plena calorada d'estiu o potser perquè la història m'ha interessat menys que les reflexions i pensaments que van sortint del llibre. 

L'Olga és l'amor del protagonista. Però no amor de parella. L'Olga és la seva amiga, la seva mare, la seva germana... Al llarg de la vida els dos tenen parella, viuen a llocs diferents, però la seva relació segueix sempre com si visquessin un al costat de l'altre. Arriba un moment que l'Olga li diu que s'està morint. Ell ho viu però separat. l'estima més que mai, la trobarà a faltar molt, però deixa que faci ella el seu camí. 

Sempre hi ha alguna reflexió que t'agrada i et queda gravada. Aquesta és la que us escric a continuació. 

Permanecí en la pedregosa playa junto al cementerio inglés hasta que se encendieron las primeras luces. El ancho mar estaba en calma. Los charranes y las gaviotas callaban. Entonces se me ocurrió una idea muy curiosa, que en el silencio del mundo sólo hay un sonido que resulata extraño: la voz del ser humano. El resto de los sonidos son partes del silencio, pero la voz del ser humano quebranta el silencio. El ser humano empezó a hablar porque el silencio se volvió insoportable. No para expresar un pensamiento o para transmitir conocimiento o para contar una historia, sinó para quebrantar el silencio, para no convertirse en una parte de él. 

Kalllifakis sempre és bo de llegir. Et podrà interessar o copsar l'atenció més un llibre que un altre però només per llegir i rellegir i aturar-te i pensa les seves reflexions, només per això, ja val la pena!