dilluns, 18 de juliol de 2022

Junil a les terres dels bàrbars

 



 Junil a les terres dels bàrbars
de Joan-Lluís Lluís


Club Editor


Juliol 2022



Em costava agafar aquest llibre. No he llegit res d'aquest autor i finalment m'he decidit. D'entrada el tema promet. Veus una història que et pot aportar nous coneixements i experiències, conèixer altres costums i països. Després, tot queda en fum d'encenalls... Penseu, però, que és la meva opinió, la d'una lectora. L'autor té molts llibres publicats i molts addictes a les seves obres. però ha d'haver-hi gustos per tot... 
D'entrada l'estil d'escriure de Joan-Lluís Lluís és peculiar, particular. Sovint he hagut de tornar enrere perquè em faltava un verb, una coma, i no era cert. El verb i la coma hi eren. És el seu estil que no deixava fluir les paraules de manera natural. Com també alguna vegada sembla que hagi buscat el sinònim més estrany per expressar una idea, un mot. I que desentonava, per mi, enmig del text.  M'ha passat amb altres autors però m'hi he acostumat aviat. Amb ell no. Encara a les últimes pàgines havia de tornar enrere buscant el verb que creia perdut... I és una pena perquè crec que el tema estava ben triat i que em podia haver agradat més el llibre... 
La Junil viu amb els eu pare al imperi, a tocar de la terra dels bàrbars. Viu amb un esclau copista que d'amagat del pare  li ensenya a llegir els papirs guardats en caixes i ella viu només per les estones de lectura dels grans poetes, sobretot d'Ovidi. El pare la menysté i maltracta i un dia per circumstàncies que s'expliquen al llibre ella ha de fugir. Se'n va amb l'esclau Tresdits que l'ha ensenyat a llegir, amb en Lafàs, esclau dedicat a Minerva que porta 20 anys tancat a la Biblioteca sense poder sortir-ne i amb Dirmini, antic gladiador. Volen arribar a les terres del bàrbars abans no els empaitin, i buscant el poble dels alans on diuen que no hi ha esclaus. La idea secreta de la Junil és arribar al país on hi viu ara Ovidi i entregar-li un papir amb la primera part de la seva obra, L'Art de l'Amor, que es va ordenar que fos cremada i que en Lafàs va salvar i li ha donat en una caixa a la Junil.. I entregar-li la seva virginitat.  
Tot el llibre és el caminar dia a dia, vigilant no ser sorpresos, rebent en el grup a més esclaus que volen viure en llibertat, fugint dels pobles i dels grups de gent fins a arribar al final del seu destí, que no ho és en realitat. Molta repetició, molt sovint el mateix, amb diferents personatges i paisatges... 
La figura de Junil, la protagonista té molt por relleu a la novel·la. I els personatges entren i surten excepte els quatre primers.   
Potser el que m'ha quedat -sempre m'agrada quedar-me un record dels llibres que llegeixo- és la comparació que, amb un somriure sota el nas, fa constantment en Tresdits de la seva odissea comparant-la amb el poema "La Falconada" de Milcià. Cada vegada que passa alguna cosa ho compara amb el que havia escrit Milcià. També està bé quan un esclau, el Vell, es posa cada nit a explicar contes, històries, en vers i inventats per ell o apressos del boca-orella. 
El fet que no em quedi com el meu llibre preferit no vol dir que no agradi a molta gent. per tant, llegiu crítiques, fullegeu-lo i llegiu-lo si us sembla que us ha d'agradar. 

dimecres, 13 de juliol de 2022

Fusta d'eucaliptus cremada



Fusta d'eucaliptus cremada 
Un relat sobre els orígens i la identitat

d'Ennatu Domingo

Navona

Juliol 2022


L'autora, l'Ennatu, va arribar a Barcelona amb 7 anys adoptada per una família catalana. Els primes anys de la seva vida són a Etiòpia, amb la seva mare, la Yamrot, i el seu germà petit Mikaele. El pare no hi és i el germà gran tampoc. Així la mare i els dos fills recorren diverses poblacions del nord d'Etiòpia, sempre buscant un lloc on la mare pogués treballar. Mai no va tenir casa fixa, casa pròpia. Amb 7 anys mor la mare i el germà i ella és adoptada. Va tenir molta sort amb la família. L'Anna i el Ricard sabien el que es feien i van saber donar a la seva filla el que necessitava. L'Anna, juntament amb l'Asha Miró, va escriure el llibre "Rastres de sàndal" que també va ser adaptada al cinema.. Segur que abans d'adoptar l'Ennatu havien parlat força amb l'Asha, adoptada també per pares catalans de ben petita. 
Comença el llibre explicant l'odissea de recórrer amb autobusos vells i atapeïts els diferents pobles per trobar feina. la mort de la mare i com sense ni adonar-se'n es troba a l'aeroport de Barcelona. Però tot això que ella ens explica és només el preàmbul per dir-nos com ha de ser una adopció internacional, com no pots perdre les teves arrels, i com has d'anar seguint la història i la vida del teu país. Sempre es parla que un nen adoptat s'ha d'adaptar de seguida al nou ambient, i la poca conveniència que hi veuen, moltes famílies, de portar-lo de nou al país on ha nascut. A ella la van portar a Etiòpia moltes vegades. No hi tenia família però era casa seva. Va intentar trobar al germà gran per internet però no el va trobar. 

Parlant amb altres nois i noies de la meva edat adoptats a Etiòpia he descobert que molts han fugit dels seus records i s'han deixat abraçar per la seva nova realitat. En el procés, també fugen de la confrontació que suposa obrir i treure la pols a aquesta capsa imaginària plena de records, sovint desagradables. Jo els parlo del dolor, perquè l'he viscut i també l'he sentit a través de les persones que m'han obert la porta del seu dolor quan s'han retrobat amb les seves famílies biològiques, o perquè no han trepitjat Etiòpia d'ençà que en van marxar de petits. Alguns hem observat amb impotència com, a poc a poc, anàvem perdent la nostra llengua materna, i, amb ella, tot un sistema de codis que donava sentit a la nostra vida.  .... Jo tenia moltes coses a fer: aprendre dues noves llengües a la vegada (el català i el castellà), entendre uns nous codis de conducta, una nova cultura... A més d'aprendre a llegir i a escriure, a sumar i restar, a nedar i anar en bicicleta, descobrir menjars que no havia tastat mai i tantes altres novetats. Als set anys vaig perdre una de les poques coses que tenia aleshores i que era ben meva: la meva llengua.
En el context de les adopcions internacionals es discuteix molt sobre els orígens, sobre si cal o no tornar, si cal o no mantenir el lligam amb la família biològica quan se'n té. Però no es parla prou sobre què suposa perdre la primera llengua materna, la llengua dels orígens. Per sort, una llengua es pot aprendre i recuperar, perquè té un paper clar en la formació de la identitat. Jo vaig estar uns anys -pocs- amb l'amhàric esborrat. Fins que els meus pares li van demanar a l'Abraham, un jove que el 2004 estava en ple procés d'obrir el primer restaurant etíop de Barcelona, que vingués a casa un cop a la setmana a ensenyar-me a llegir i escriure en amhàric.

L'Ennatu ens fa reflexionar sobre els orígens, les identitats múltiples, les desigualtats, el feminisme, el racisme i la importància de les llengües per saber qui som. I al mateix temps et deixa veure com ella ha aconseguit viure entre dues cultures: la catalana, que va adoptar des que va arribar als 7 anys i la etíop que va recuperar poc després i a la qual s'ha dedicat amb cos i ànima. Sobretot estudiant el perquè de la situació de les dones al seu país, sobretot a les zones rurals, la dificultat de l'accés a la cultura i als estaments superiors. 
És un llibre que llegeixes de cop, però aturant-te de tant en tant per pair el que diu, el que t'explica, perquè t'adones que en moltes coses tenim les idees molt equivocades. 
M'agradaria un dia poder-la conèixer i escoltar-la parlar. Moltes coses aprendria... 

dissabte, 2 de juliol de 2022

Que et plori el Tigris



Que et plori el Tigris
d'Emilienne Malfatto


Mirmanda

Juny-juliol 2022


Una petita joia! És un d'aquests llibres petits, que els pots llegir en un no-res però que et queden dins, que els vius, el recordes i els rellegeixes. 
Som al Irak. El riu Tigris és testimoni i ha estat testimoni de les penes i alegries de la gent que viu arran la seva llera. Avui està trist i parla. Com parla la noia, i els seus germans. Un capítol per cada un i el Tigris entremig. I també poemes de L'epopeia de Gilgamesh -que fa temps que vull llegir i no m'hi poso!-.  
Vull copiar els dos primers capítols, si se'n poden dir així, les dues primeres reflexions, per recordar l'estil del llibre. La primera reflexió és de la noia, sense nom. La segona del riu Tigris. 

Ha sigut com una onada. Un cop de mar que em pujava de dins. Al principi, no ho entenia. La terra em temolava dins el ventre. Com un cop a la porta, com una onada gegant. No ho volia entendre. He aixecat el cap. Uns coloms volaven en cercle arran dels núvols. A dins, l'onada refluïa. El cel ha tremolat. He caigut amb les mans a la pols, enmig dels vels negres. Una punta de cotó m'acaronava la galta. Després ha vingut el segon cop, el segon tro que s'esqueixa, la terra que tremola per segona vegada. Llavors, a terra, enmig dels vels negres i la pols, ho he entès. I l'univers s'ha ensorrat damunt meu.
Porto la mort a dins. Ha vingut amb la vida. Aquests cops al ventre, aquest esqueixament de la carn porten amb ell la mort, i la mort ja està venint. Arribarà d'aquí a poc, a la posta de sol, sentiré el seu pas una mica pesant, una mica desequilibrat, una mica coix, després la porta al final del passadís s'obrirà i la mort entrarà. 
Naixem amb sang, ens fem dones amb sang, parim amb sang. I d'aquí a poc, més sang. Com si la terra no en tingués mai prou de beure la sang de les dones. Com si la terra de l'Irak encara estigués assedegada de mort, de sang, d'innocència. Babilonia encara no ha begut prou sang. Durant molt de tremps, a la riba del riu, m'he esperat veure com l'aigua es torna vermella. 

Sóc el Tigris. Llarg com una vena sagrada, fa milers de llunes que travesso el desert. Vinc corrents des d'allà dalt, des de les muntanyes, caic a la plana, i tot seguit el desert, i encabat el mar, allà al final de tot, com una respiració. 
Sóc la vida i la mort. Sóc el principi i la fi, sóc les collites i les inundacions. Sóc les llàgrimes de Tiamat, morta a mans de Marduk. 
Conec la bogeria dels homes. Mil vegades he vist com la vanitat els duia a la ruïna. He vist elevar-se Assur i Nínive, he vist caure grans reis, i la pluja de Guilgameix ha inundat les meves ribes. Tots han tornat a la pols. Marduk va crear el món a partir d'un cadàver. 
Sóc el testimoni silenciós dels juraments i els drames que s'esdevenen a les meves ribes. Aquesta historia acabarà malament, també. La mort arribarà al seu moment. 

El drama de les dones a l'Irak. Una noia jove queda embarassada de Mohammed. I Mohammed mor a la guerra. La noia no té pare. Viu amb la mare, amb l'Amir, el germà gran i la seva dona Baneen, embarassada del primer fill, el seus germans Hassan i Ali, i la seva germana petita Layla. Cap d'ells voldria fer mal a la filla, a la germana, a la cunyada. Però sempre s'ha fet així. i encara que els germans plorin i abracin a la germana saben que no ho faran davant de l'Amir. L'Amir no sap encara que serà un assassí. És el cap de família. Li pertoca... 

He pensat en la meva mare, que s'encarregaria ella mateixa d'avisar l'Amir si tenia ocasió de fer-ho. L'honor és més important que la vida. Al nostre país, val més una noia morta que una noia mare. El metge m'ha preguntat què comptava fe, si tenia família fora, en un altre lloc, lluny. Li volia dir que eren tots morts, i que els que no ho eren em matarien.  Les paraules se m'han encallat al ventre. 

Cada capítol, cada reflexió, cada poema, cada paraula expressada pel Tigris són poesia i tristesa i valor i costum i respecte... sembla mentida que encara avui sigui així a molts llocs. No t'ho pots acabar de creure. Però ho llegeixes i ho diuen tot en un to dolç que no fereix, a ningú no donen la culpa, tot flueix pel camí fressat per tantes i tantes dones que han patit aquest ritual, aquest costum tan terrible.  

És el vespre. Tot és fosc. Allà, al carreró sense sortida. a la casa prop de la riba, és a l'habitació verda i espera la mort. 
I de sobte una angoixa terrible li ve, perquè ja no està tan segura de no haver tingut ganes de viure, i de conèixer aquesta criatura, i de sobte els cops de peu dins la panxa ja no li semblen tan terribles i allà dins hi havia potser més vida que no pas mort. 
Al carreró, la porta es tanca i el pas una mica pesant, una mica coix, una mica desequilibrat feia cap a la casa. A fora, el riu, era una cinta de plata sota la lluna. 

Potser és així com comença la conscienciació de les dones, l'enteniment dels homes? Potser començaran les dones a escoltar-se a elles mateixes, a ajudar-se entre elles, a rebel·lar-se contra els costums ancestrals dictats i executats per homes? 
Com podeu veure m'ha agradat molt el llibre !!!

divendres, 24 de juny de 2022

El monstre de Santa Helena

El monstre de Santa Helena
d'Albert Sánchez Piñol

La Campana
Juny 2022


Sánchez Piñol de nou! No em puc resisitir i el llegeixo. Penso, però, que a més de distingir els llibres històrics i els de monstres acuàtics o no, també hem de distingir, cadascú segons el seu gust o el que espera trobar, quins són millors que altres. Per a mi, el millor amb monstres va ser  La pell freda. també em va agradar Tretze tristos tràngols, recull de contes. Pandora en el Congo no em va agradar tant... Pallassos i monstres sobre els dictador d'Àfrica i la gent que els ajuda de tots els païssos em va agradar molt. Victus encara no l'he llegit... 
Aquest del monstre de Sta Helena ha estat una mica una sorpresa per a mi. Em va agradar el resum que en feia la contraportada: reunir en una habitació l'Amor, la Cultura i el Poder, representats per Chateaubriand, la seva amant Delphine Sabran i Napoléo, pres a la illa de Santa Helena. Però tot i que es llegeix bé i t'enganxa no deixa de ser un més de monstres marins. Quan arriben a la illa i finalment poden veure a Napoleó descobreixen que els monstres tenen moltes cares. El fons del ulls de Napoleó són un pou de gel. I la comptessa Delphine poca cosa pot fer... T'ensenya la debilitat humana, com el gran escriptor es deixa entabanar per les paraules de Napoleó i com s'adona massa tard que un monstre ho és sempre.

Havia vingut a Santa Helena amb la pretensió d'unificar l'Amor, la Cultura i el Poder en un àmbit. El que no se m'havia ocurregut era que en ell, en la persona del Violador, ja es reunien i concentraven els tres principis, tot i que en la seva pitjor vessant: la literatura més dolenta, la forma més depravada de l'amor, i el modus més pervers de fer política. I m'he formulat la pregunta següent: què poden tenir en comu les versions més hórrides, més malvades i més indignes del'Amor, la Cultura i el Poder? I jo mateixa m'he contestat: la Vanitat; sí, la Vanitat. Una monstruosa Vanitat, eternament insatisfeta. I que ara potser jo podria fer servir per als meus interessos. 

El que més m'ha agradata és el final del llibre. La conversa de la Umbé amb la Delphine davant el Bigcripi, el monstre marí quasi mort, és molt bona. I també quan ella es troba amb Napoleó enmig del desastre del monstre. 
Després d'escriure aquest resum i d'anar fullejant el llibre per escriure me n'adono que potser m'ha agradat més del que pensava. esperava un llibre semihistòric i en això m'ha decebut. Però els personatges, el que pensen, com s'expliquen, com viuen les circumstàncies en què es van trobant, està molt ben relatat i hi pots veure reflectida la humanitat que ens envolta i de la qual formem part. I el final, per a mi, és genial! 

dilluns, 20 de juny de 2022

Passatge al nou món

 
Passatge al nou món
de Tània Juste

Columna

Juny 2022

Ja havia llegit un llibre d'aqusta autora, Amor a l'art, i em va agradar més que aquest. No és que no sigui entretingut ni que no estigui ben escrit. La trama t'enganxa però no m'aporta res de nou com va fer l'anterior. 
La Berta és una noia que es queda sense mare. El pare es torna a casar i ella rep una carta d'un client del pare, més gran que ella i molt ric,  que des de la Patagònia li demana que es casi amb ell. Vistes les circumstàncies ella decideix acceptar i s'embarca en un transatlàntic amb el passatge de luxe que el futur marit li ha enviat. El viatge és molt llarg i ella viu el luxe que li han regalat tot i trobar-s'hi una mica fora de lloc. Un dia es troba amb un antic amic, l'Abel,  que viatja en segona i sovint es troben i parlen. També es fa amiga de la Irina, filla d'una ballarina, Irona Alexandrovna, dona de caràcter difícil i egocèntric, que anul·la la filla completament. Les dues xerren quan poden.. i van passant els dies. 
El llibre comença amb la Berta a la Patagònia, vídua, amb una carta sobre la falda i els ulls tancats. Ja sap què dirà la carta. És del marit de la seva amiga Irina, la filla de la ballarina, de qui es va fer tan amiga. A la carta dirà que la Irina és morta. Tants anys lluny una de l'altra, sense veure's... I arriba la Valentina, la néta de la Berta, que fa dies que ronda per la casa. Diu que li falta inspiració per escriure, que no troba el tema, i que pensa que si es queda una temporada a la "hacienda" segur que podrà escriure. S'estima molt a l'àvia i seu a prop d'ella. I la Berta, l'àvia, li diu que el tema ja el té. Que s'ha mort la seva gran amiga i que ja pot explicar el secret que durant tants anys ha guardat celosament. I comença a llegir-li el diari que va escriure a bord del vaixell, tot el que va passar fins al dia que es va acomiadar de la seva amiga, ja a terra, i ella esperant el seu promès per començar la seva vida a la "hacienda" d'on no ha sortit mai i on ha estat tan feliç. I on ha estimat al marit fins a l'últim dia. 
I és aquí on trobem la trama de la vida i de la història de dues amigues que se'n van del seu país i fan cap a la Patagònia. Però una d'elles marxarà i ja no es veuran més.
La Valentina voldria llegir més depressa, vol saber cada cosa que passa, què diu la seva àvia. i l'últim capítol l'àvia li fa llegir sola. Ella se'n va a dormir dient-li només que ha estat la dona més feliç del món, més estimada i acompanyada. 
El final del llibre diuen que és sorprenent. Jo penso que es veu a venir força estona abans... Llegiu-lo i opineu. 

divendres, 10 de juny de 2022

El infinito en un junco




El infinito en un junco
d'Irene Vallejo

Siruela

Maig-juny 2022



Feia temps que no llegia un llibre tan pausadament i que en fes gaudir tant! El vaig agafar de la biblioteca i me'l compraré per tenir-lo a casa. És un llibre per anar rellegint i redescobrint les anècdotes i la història que la l'autora et va explicant amb un estil agradós, àgil i amè. 
La Irene Vallejo, en un castellà preciós, pulcre, ben escrit, molt agradable de llegir, et va explicant la  història de l'escriptura, dels llibres i de les biblioteques. De com l'home  va començar a escriure en tauletes de fang, de com evoluciona fins a arribar al llibre electrònic, de les biblioteques... tot centrat en la Biblioteca d'Alexandria. Però l'autora té la gràcia de trobar coincidències i relació entre les tauletes de fang i una pel·lícula actual, o una sèrie, o un llibre d'ara. Tot i ser un assaig és molt amè, et fa buscar notes a Google i et queden ganes de rellegir temes i idees que ha deixat anar com sense voler. En resum, un gran llibre!
Com sempre m'agrada deixar copiats alguns paràgrafs per recordar millor algunes idees que m'han agradat. Si no les llegir totes llegiu com a mínim l'última!

Dice Plutarco que en realidad Cleopatra no era una gran belleza pero en cambio rebosaba atractivo, inteligencia y labia. Era capaz de hablar sin intérpretes con etíopes, hebreos, árabes, sirios, medos y partos. Astuta, bien informada, ganó varios asaltos en el combate por el poder dentro y fuera de su país, aunque perdió la batalla decisiva. Su problema es que solo han hablado de ella desde el bando enemigo.  ......  Marco Antonio quiso deslumbrar a Cleopatra con un gran regalo. Sabía que el oro, las joyas o los banquetes no conseguirían asombrarla. por eso eligió un regalo que Cleopatra no podría desdeñar con expresión aburrida: puso a sus pies doscientos mil volúmenes para la Gran Biblioteca. En Alejandría, los libros eran combustibles para las pasiones.  

El papir va ser un gran avanç tot i tenir problemes amb l'aigua i la humitat. Les tauletes de fang van quedar en lloc secundari. Al segle II a. C. el rei Ptolomeu V veia amb mals ulls la construcció d'una biblioteca a Pèrgam. Tenia por que la d'Alexandria perdés importància. El rei Eumenes de Pèrgam intentava captar savis d'Alexandria i es dedicava a buscar llibrs arreu del món. Llavors Ptolomeu va tallar en sec el subministrament de papir a Pèrgam pensant que així s'acabaria tot. Però quan una porta es tanca s'obra una finestra. I els de Pèrgam van reaccionar buscant una altra matèria prima, la pell d'animals. Amb l'avantatge que podia quedar molt fina, es podia escriure per les dues bandes i l'aigua no li feia mal. 

La invención del alfabeto derribó muros y abrió puertas para que muchas personas, y no sólo un cónclave de iniciados, pudieran acceder al pensamiento escrito. La revolución se gestó entre los pueblos semíticos. Partiendo del complicado sistema egipcio, llegaron a una fórmula de asombrosa simplicidad. Hacia 1250 a.C. los fenicios llegaron a un sistema de veintidós signos. Para los navegantes fenicios la escritura simplificada liberaba al comerciante del poder del escriba. Cada uno de ellos podía llevar sus propios registros y dirigir sus negocios

Al S VI a.C. l'educació va deixar de ser exclusivament militar i atlètica. Moltes famílies, pagant, van voler educació pels seus fills. I a través d'una crònica negra sabem que al segle V a.C. a l'illa d'Astipalea,  de 13 km quadrats, ja tenien una escola pública! 

Els bibliotecaris a Alexandria eren persones sàvies, homes sempre, que es cuidaven dels rotllos de papir. Un d'ells, Aristòfanes, era famós per la seva gran memòria.  Un dia va haver-hi un concurs de poesia i faltava una persona pel jurat. Van demanar a Aristòfanes que hi anés. Ell va escoltar totes les poesies amb mala cara i al final va demanar la paraula i va dir que tots els participants eren uns farsants excepte un. I es va aixecar i va anar agafant papirs de les estanteries assenyalant d'on havien copiat el text els participants. Coneixia de cor tots els papirs de la Biblioteca. El van nomenar director de la Biblioteca...
Esta anécdota, relatada por Vitrubio, demuestra que el plagio y los escándalos son tan antiguos como los propios concursos literarios -tal vez por eso llamemos "fallos" a las decisiones de los jurados-. Además, la historia de Aristófanes de Bizancio nos releva el crecimiento  de la  Gran Biblioteca, que, un siglo después de su creación, ya sólo podía tener cabida en una memoria fabulosa. Había llegado el tiempo de los catálogos y las listas. 

La historia de la literatura empieza de forma inesperada. El primer autor del mundo que firma un texto con su propio nombre es una mujer. Mil quinientos años antes de Homero, Enheduanna, poeta y sacerdotisa, escribió un conjunto de himnos cuyos ecos resuenan todavía en los salmos de la Biblia. Los rubricó con orgullo. Era hija del rey Sargon I de Acad. También le pertenecen las más antiguas notaciones astronómicas. Poderosa y audaz, se atrevió a participar en la agitada lucha política de su época, y sufrió por ello el castigo del exilio y la nostalgia. Sin embargo, nunca dejó de escribir cantos para Inanna, su divinidad protectora, señora del amor y de la guerra. En su himno más íntimo y recordado, revela el secreto de su proceso creativo: la diosa lunar visita su hogar a medianoche y la ayuda a "concebir" nuevos poemas, "dando nacimiento" a versos que respiran. Es un suceso mágico, erótico, nocturno. Enhedanna fue -que sepamos- la primera persona en describir el misterioso parto de las palabras poéticas. 

Safo escribió: "Dicen algunos que nada es más hermoso sobre la negra tierra que un escuadrón de jinetes, o de infantes, o de naves. Pero yo digo que lo más bello es la persona amada". En un momento de su vida su biografía da un giro. Sabemos que dirigió un grupo de chicas jóvenes, hijas de familias ilustres. Se enamoró de algunas de ellas. Los amores de Safo por sus protegidas no eran sentimientos condenados, sinó reconocidos y deseados incluso. Los griegos creían que el amor era la principal fuerza educadora. No respetaban demasiado al maestro que enseñaba por dinero. Les gustaba más el profesor que escogía a nuevos discípulos solo al descubrir en ellos un destello especial y entregaba su sabiduría, sin el estorbo de peticiones salariales, enamorándose y seduciendo -ni más ni menos que lo que hacía Sócrates-. En Grecia, miraban este tipo de homosexualidad pedagógica como algo incluso más digno y elevado que las relaciones heterosexuales. 

En realidad, la leyenda del rapto de Europa es un símbolo. Detrás de la historia de la princesa arrebatada de su hogar, late un lejano recuerdo histórico: el viaje del conocimiento y la belleza oriental desde el Creciente Fértil hacia Occidente y, en particular, la llegada del alfabeto fenicio a tierras griegas. Por tanto, Europa nació al acoger las letras, los libros, la memoria. Su existencia misma está en deuda con la sabiduría secuestrada de Oriente. Recordemos que hubo un tiempo en el que, oficialmente, los bárbaros éramos nosotros. 

Otro de los diez oradores, Antifonte, fue un auténtico pionero que podría figurar en la Vanguardia del psicoanálisis y las terapias de la palabra. El ejercicio de su profesión le había enseñado que los discursos, si son efectivos, pueden actuar poderosamente sobre el estado de ánimo de la gente, conmoviendo, alegrando, apasionando, sosegando. Entonces tuvo una idea novedosa: invento un método para evitar el dolor y la aflicción comparable a la terapia médica de los enfermos. Abrió un local en la Ciudad de Corinto y colocó un rótulo anunciando que “podía consolar a los tristes con discursos adecuados”. Cuando acudía algún cliente, lo escuchaba con profunda atención hasta comprender la desgracia que lo afligía. Luego “se la borraba del espíritu” con conferencias consoladoras. Usaba el fármaco de la palabra persuasiva para curar la angustia y, según nos dicen los autores antiguos, llegó a hacerse famoso por sus razonamientos sedantes. Después de él, algunos filósofos afirmaron que su tarea consistía en “expulsar mediante el razonamiento el rebelde pesar” pero Antifonte fue el primero que tuvo la intuición de que sanar mediante la palabra podía convertirse en un oficio. También comprendió que la terapia debía ser un diálogo exploratorio. La experiencia le enseñó que conviene hacer hablar al que sufre sobre los motivos de su pena, porque buscando las palabras a veces se encuentra el remedio. Muchos siglos después, Viktor Frankl, un discípulo de Freud superviviente de los campos de concentración de Auschwitz y Dachau, desarrollaría un método similar para superar los traumes de la barbarie europea de su época. 

Y sin embargo, desde tiempos remotos las mujeres han contado historias, han cantado romances y enhebrado versos al amor de la hoguera. Cuando era niña, mi madre desplegó ante mí el universo de las historias susurradas y no por casualidad. A lo largo de los tiempos, han sido sobre todo las mujeres las encargadas de desovillar en la noche la memoria de los cuentos. Han sido las tejedoras de relatos y retales. Durante siglos han devanado historias al mismo tiempo que hacían girar la rueca o manejaban la lanzadera del telar. Ellas fueron las primeras en plasmar el universo como malla y como redes. Anudaban sus alegrías, ilusiones, angustias, terrores y creencias más íntimas. Teñían de colores la monotonía. Entrelazaban verbos, lana, adjetivos y seda. Por eso textos y tejidos comparten tantas palabras: la trama del relato, el nudo del argumento, el hilo de una historia, el desenlace de la narración; devanarse los sesos, bordar un discurso, hilar fino, urdir una intriga. Por eso los viejos mitos nos hablan de la tela de Penélope, de las túnicas de Nausícaa, de los bordados de Aracne, del hilo de Ariadna, de la hebra de la vida que hilaban las moiras, del lienzo de los destinos que cosían las nortas, del tapiz mágico  de Sherezade.
Ahora mi madre y yo susurramos las historias de la noche en los oídos de mi hijo. Aunque ya no soy aquella niña, escribo para que no se acaben los cuentos. Escribo porque no sé coser, ni hacer punto; nunca aprendí a bordar, pero me fascina la delicada urdimbre de las palabras. Cuento mis fantasías ovilladas con sueños y recuerdos. Me siento heredera de esas mujeres que desde siempre han tejido y destejido historias. Escribo para que no se rompa el viejo hilo de voz. 

He deixat aquí algun retall del llibre però hi ha tantes coses que vull rellegir i no oblidar! Feia temps que no llegia un llibre així. No és novel·la però t'enganxa com si ho fos, és assaig però tan amé que no el pots deixar i t'obre la porta a temes que creies que coneixies bé i et fa adonar-te que et fa falta tornar a agafar algun llibre d'història... Amanit tot amb anècdotes i comparant els primers temps de la cultura amb el món d'ara, tot això fa que sigui un llibre molt recomanable! 

dijous, 7 d’abril de 2022

Tres cuentos



Tres cuentos 
de Truman Capote

Anagrama

2022

Pensar en Truman era per a mi pensar amb "A sang freda" i no se m'hagués ocorregut mai demanar un llibre d'aquest autor. Una amiga el portava i em va dir que era molt bonic, que m'agradaria... Me la vaig creure i n'estic molt contenta! M'ha agradat molt i penso que seguiré buscant algun altre llibre d'ell.  
Té un vocabulari ric i poètic, gens carregós, i els tres contes esta marcats per la solitud. Les descripcions són senzilles i clares i et fan veure els personatges tal com són. 
En Buddy és un nano de 7 anys, de pares separats i amb tanta feina que no tenen ni temps d'anar a veure el seu fill a qui han deixat al càrrec de la família a Alabama. De tota la família en Buddy amb qui millor està és és Miss Sook, una parenta gran a qui ningú li fa cas perquè mai ha deixat de ser nena. Els dos fan una parella molt especial i preparen junts les festes i surten a buscar herbes al bosc... És amb l'única persona de la família amb qui té conversa i, tot i la seva poca maduresa, Miss Sook li inculca sempre bons valors i idees.
El primer i tercer conte són sobre el dia d'Acció de Gràcies, quan tots els familiars de tot arreu van a parar a la casa per celebrar el dia. I Buddy i Miss Sook s'encarreguen de l'arbre, de fer pastissos per enviar als amics, dels regals... El segon conte ens parla d'un Nadal que el pare vol que el nen el passi  amb ell a Nova Orleans. El nen ni recorda el seu pare i no és fàcil ni per l'un ni per l'altre. Finalment retorna a casa i Miss Sook li fa la reflexió oportuna. 
Són contes sobre la innocència, l'amor i la maldat. Escrits en una prosa poètica magnífica i que ens retrata, segons sembla, la infantesa de l'autor. 
És un llibre per rellegir en època de Nadal...