El comte Arnau
Poema
de Josep Maria de Sagarra
Llibreria Catalonia MCMXXVIII
Gener 2026
Hem fet canvi de pis i hem hagut de desfer-nos de molts llibres. Aquest s'ha salvat encara no sé perquè, però no l'havia llegit i el vaig agafar fa uns dies. Sagarra m'agrada molt. Cada any per Nadal em llegeixo, en veu alta si puc, el Poema de Nadal...
La història del comte Arnau ja la coneixia, però mai havia llegit ni biografia ni històries d'ell ni sobretot el poema d'en Sagarra. Tinc les obres completes del poeta però res a veure amb el català de primers del segle passat amb què està escrit aquest llibre, Ha estat un plaer cada instant que he dedicat al llibre.
Meravella la descripció que fa de cada situació, els pensaments i fets del comte Arnau i la reacció de les dones i la gent que l'envolat. Sembla mentida que un home tan malvat com ell pot arribar a ser estimat per algunes dones, per la seva dona i l'Adelais, l'abadessa del convent de Sant Joan. Descriu les barbaritats que fa i fa fer a la gent que va amb ell, les converses amb la seva dona, com li diu les coses tal com ragen i ella ho admet, admet ser humiliada, i continua estimant-lo...
Quan va al convent i s'endú a l'Adelais, l'abadessa, parla d'una manera tan agradable, fins i tot dolça, que comprens que a l'abadessa, que tenia els fogots de la joventut i poca vocació, no li costés gaire escoltar-lo i marxar amb ell. Ja tindrà temps de penedir-se'n, però d'una manera particular... Mai més hagués tornat al convent...
Després de matar al monjo que intentava parlar amb l'Adelais i alliberar-la del malestar que tenia el comte Arnau respon així a les llàgrimes i consideracions de l'abadessa:
Això us anava bé a la primeria,
quan no gosàveu esfullar les flôs,
quan tot era missal i lletania
i no us havíeu adonat del cos.
¿Però, quin cel, i quines glòries altes,
i quina llum de sants i serafins
que no sigui la pell de vostres galtes
i la pell que el burell amaga dins?
I fóra jo com una bèstia dura ,
digne de raure en un coval pregon,
fóra un escorxament de malura
i l'home més esparracat del món,
si tenint-vos així com us tinc sola,
tan a la vora de les meves mans,
no us estripés d'un cop el vel que vola,
no us estrenyés els braços tremolants
i us deixés aquí dintre com captiva,
voltada de frisança i de disgust,
i es consumia aquesta fruita viva
sens que la llengua conegués el gust..-
I aquí callava, que les mans ardides,
ja furgaven per dintre del gipó,
i es desfeien les robes mal cosides,
i del cap els fugia la raó.
I ella els ulls aclocats com si fos morta,
sense dir res ni sospirar tan sols,
s'abandonava a l'embranzida forta
i deixava gronxar-se a cor que vols.
Llavis i llengües, xiscle i abraçada,
esgarrifances de la pell suada,
nervis que es fonen, tremolí de dents,
era un tornar de calma i de tempesta,
moment esbojarrat, cant defallit,
tota la vida, la terrible festa,
va consumar-se en la dolçor del llit!
El comte Arnau continua la seva vida, fer el que li ve de gust, menjar i beure, matar i violar, fer patir la gent que quan el veu ja s'esparvera i fugen com poden del seu davant. Ell no estima, només viu. I fa el que li ve de gust. Pren el que vol, ho deixa, si li fa nosa el mata i el deixa al camí.
Quan era a mig llibre vaig veure que el comte ja es moria i vaig pensar que encara em faltava molt per a acabar el llibre.... L'escena en què s'està morint i parla amb la seva dona és preciosa. Sense saber-li greu ni reconèixer la vida que ha portat i el mal que li ha fet té però, com un gest d'amor, ... Una vegada mort el comte Arnau està condemnat a cavalcar el seu cavall nit i dia fins a trobar què és l'amor. I així es va apareixent a família i amics, però mai el veus amb ganes de penedir-se de res. Simplement no ho entén.
No ho entén però parla molt del que s'ha perdut. Sempre vivint a pleret, sempre agafant el que volia i deixant el que li sobrava sense cap recança, no havia tingut temps de veure i mirar una flor, una cara dolça sense prendre-la, un parlar sense imposar... Està trist i només vol que s'acabi tot. Però la condemna és la que és i ha de patir-la.
L'última persona que visita, però sense despertar-la, és a la seva filla, ara abadessa del convent de Sant Joan, a la mateixa cambra que l'Adelais fa ja força anys... Allà veus com es desfà en llàgrimes. És contemplant la serenor i pau de la seva filla que potser se li pot intuir una mica de penediment.
Reposa, joc de galtes carmesines,
llavi tendre amb un punt de borrisol,
reposa, cor senzill i sense espines,
com un infant a dintre del bressol...
A vora del teu llit el plô es destrena,
més esmolat i més esfereït,
tot el plor, tot el plor d'ànima en pena
amb llàgrimes bullentes de despit!
I dins d'aquestes llàgrimes, s'ajunta
el plor d'aquells que la negror consum,
que no troben resposta a cap pregunta,
que mai podran aconseguir la llum!
Llàgrimes de la galta eixarreïda,
no despertéssiu aquest pom de flors!...
Reposa, filla meva Margarida,
encar que em faci mal el teu repòs!...
Però per què el meu grinyolar s'arbora?
Per què vinc a esguardar la teva pau?
Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolô!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!
I encara fa pocs anys, i potser també encara, sempre hi ha algú que, per camins solitaris o perduts, assegura que ha vist al Comte Arnau dalt del seu cavall...
Si us agrada llegir poesia,
si us agrada que us expliquin una llegenda de fa molts anys...,
si gaudiu de les paraules i la seva música...
llegiu el poema del Comte Arnau!
