divendres, 24 d’abril del 2026

peixos

 


peixos

de Eva Baltasar

Club Editor

Abril 2026





Eva Baltasar de nou... Permagel, Mamut, Boulder, Ocàs i fascinació... Escriu bé i deixa frases molt fortes i profundes. No sé si les parelles que protagonitzen la història fossin d'un noi i una noia en comptes de dues noies els llibres tindrien tant d'èxit. Però potser sí. Perquè els sentiments i les situacions poden passar en qualsevol tipus de parella i són ben reals. Potser em sobra, ja ho he dit altres vegades parlant de les seves altres novel·les, una mica de sexe... N'hi ha molt! 

Aquesta vegada parla d'una història d'amor. Complicada i addictiva. Ella no n'és conscient del tot, però al final reconeix que ja el primer dia va veure com acabaria. És una parella desigual i a ella li toca la part subordinada. La necessita, gaudeix, i encara que no sempre passa el que ella vol sempre hi torna. L'altra, la Victòria, és més gran i necessita tenir una amant subjecta a ell, que en depengui, que faci el que ella vol i quan vol. I sempre passa tot quan ella té ja té l'alcohol que necessita dins. Et quedes amb les ganes de saber la vida de la Victòria abans de conèixer a la protagonista. Què devia viure i què li devia passar? Una vida desfeta i mal assumida... 

No puc dir si és millor o pitjor que les altres. Quan l'he començat he pensat que no m'agradava. Després hi veig dues vides lligades que es van separant amb violència i dolor. Com s'adona de l'addicció que li provoca aquest amor i com ho tracta. És interessant... Totes les reflexions que es fa la noia val la pena llegir-les a poc a poc. Potser altres novel·les d'ella tenen una història d'amor però també un tema de fons interessant. Però també és interessant aquest... 

Llegiu-la i opineu... 

Ara que escric és quan m'adono que aquella sensació, un desassossec cabdellat, un esglai dins de clofolla, amb la seva incredulitat i el seu crit, allò que va instaurar-se en mi des que vaig conèixer la Victòria i que defineixo sobretot com a inquietud, no és una cosa meva, venia d'ella. Vivia en ella i me la va traspassar. Me la va enfonsar i era seva. I malgrat tot ella no se'n va desfer. 

No deixa de mirar-me i, per primera vegada en tot el nostre amor, no vull ser aquí, amb ella.

Dinaré amb ella. Esperaré que vingui a mi, que sorgeixi de l'alcohol com una Venus de l'onada, altiva i distant, gelosa i saberuda, i llavors l'hi diré. No em cal que entengui res, només que ho sàpiga. Borratxa, ho sabrà. 



dilluns, 20 d’abril del 2026

Relato de un naufrago

 





Relato de un naufrago

de Gabriel García Márquez

Tusquet Editores

Abril 2026




L'autor era un jove periodista que va tenir l'oportunitat d'escoltar el relat d'un mariner que havia sobreviscut deu dies en una balsa després d'un naufragi. I tal com li explicava ell anava publicant-ho a El Espectador de Bogotà. Sembla que 8 membres de la tripulació d'un destructor de la Marina de Guerra de Colòmbia van caure a l'aigua i van desaparèixer perquè hi havia una gran tempesta. 

Aquest mariner que es va salvar va explicar tota la història al periodista, tot el que havia passat, la gana i la set, la por del taurons, el sol i la sal que el llagava, i com finalment va arribar a terra. Però el més escandalós va ser que va explicar que no hi ha via cap tempesta. Que els 8 homes que van caure al mar va ser perquè la nau de guerra portava una càrrega excessiva de contraban i amb un cop de vent se'ls va endur amb paquets ... 

Aquesta revelació es va convertir en denúncia política  i va portar a un desgavell que va fer que el mariner, considerat un heroi, deixés de ser important i al periodista li va costar l'exili.

És distreta de llegir, ben escrita i amb descripcions molt acurades de la balsa, el sol i els peixos.. i la valentia i quasi abandó del nàufrag. 

divendres, 20 de març del 2026

A casa teníem un himne

 




A casa teníem un himne
de Maria Climent

laltra editorial

Març 2026


M'ha agradat molt. Em costa pensar que l'ha escrit una noia que no va viure aquesta època. Perquè la retrata molt bé. Deixant apart les característiques  específiques de cada personatge et pots identificar plenament amb l'essència del llibre. 
La Erne és la mare. Després d'una vida dedicada, més o menys, al marit i a les filles, decideix ja vídua i filles casades o fora de casa, marxar, fugir del petit poble on ha viscut i fer el que ella vulgui fer, viure la "seva" vida. Busca l'alliberament de la dona que ara, potser, no ho necessitaria fer, perquè les noves generacions ja han sabut trobar la manera d'alliberar-se sense deixar la família. 
La Remei i la Marga, les dues filles, cada una en el seu estil, en el fons han trobat a faltar la mare. No han sabut prendre les regnes de la seva vida. 
La història està explicada a tres veus. Cada capítol parla una d'elles i així pots anar veient l'evolució de les tres dones. Un dia es retroben, surt un secret familiar que fa trontollar, i també unir, les tres dones, i acaba amb el retorn a casa, a la terra, l'enyorança de les teves arrels... 
A l'Erne, la mare, l'autora la situa crec jo cap als anys 40 o 50 del segle passat. Quan les filles no podien desobeir els pares, quan no podien prendre les decisions per la seva vida, quan era impensable anar contra la seva opinió, decisió, orde... I això és el que li passa a l'Erne. Dona de caràcter es troba que ha de callar, ha d'acceptar, ha de viure segons el paper que li han assignat. I ella va decidir callar, callar fins a l'extrem que va passar 9 anys i dos mesos sense parlar. 
Això va passar a moltes dones, a la majoria, però no totes van tenir un pare tan autoritari, ni  van viure en poblets petits on tothom sabia la vida de tothom. 
El llibre et fa pensar. A les dones d'aquestes generacions ens van fer viure a la manera que la societat pensava que era el millor per nosaltres. Però no vam poder decidir moltes coses. Coses importants per nosaltres. Per bé que hagis viscut, per feliç que siguis, per molt que diguis que repetiries tot igual... crec que en el fons tens dins el cap la idea que una mica més de llibertat i de veu en cada circumstància de la vida ens hagués agradat. I comprens la fugida, l'escapada de l'Erne tot i que no entens que pogués abandonar les filles com ho va fer. Però era la seva vida... La seva reflexió és fins quan es considera que hem d'estar pendents dels fills, si els hem donat tot les estris per construir la seva vida i ara són ells que els han de fer servir... O sigui, la comprens, hem viscut més o menys aquesta època, però no acceptes el que va fer. Ho comprens però no ho acceptes. Potser per convencions socials...?

dilluns, 16 de març del 2026

Drames rurals

 




Drames rurals
de Víctor Català

Educaula62

Març 2026



Deunidó la força i valentia de Víctor Català escrivint aquests 12 contes en l'època que vivia i essent una dona! 
Són 12 contes que parlen del cantó fosc de la vida rural. Dotze històries ben diferents però totes, excepte una, reflecteixen la duresa d'aquesta vida i com la maldat és donada per normal, és el pa de cada dia. Situacions i actes que avui serien motiu de rebuig incondicional allà i en aquell moment és el que toca fer... 
Hi ha contes que m'han impressionat més que altres però tots m'han agradat i m'han fet pensar. I sobretot he gaudit de l'habilitat de l'escriptora per recrear i explicar situacions amb un vocabulari i un domini de la descripció impressionant. Crec que avui no hi ha descripcions tan acurades i amb vocabulari tan encertat que no et cansin de llegir-les. Retornar al clàssics és imprescindible... L'únic problema és que moltes paraules no les coneixia, i no totes les he buscades al diccionari... Una pena... 

dissabte, 31 de gener del 2026

El comte Arnau

 


El comte Arnau
Poema
de Josep Maria de Sagarra

Llibreria Catalonia MCMXXVIII

Gener 2026

Hem fet canvi de pis i hem hagut de desfer-nos de molts llibres. Aquest s'ha salvat encara no sé perquè, però no l'havia llegit i el vaig agafar fa uns dies. Sagarra m'agrada molt. Cada any per Nadal em llegeixo, en veu alta si puc, el Poema de Nadal... 
La història del comte Arnau ja la coneixia, però mai havia llegit ni biografia ni històries d'ell ni sobretot el poema d'en Sagarra.  Tinc les obres completes del poeta però res a veure amb el català de primers del segle passat amb què està escrit aquest llibre, Ha estat un plaer cada instant que he dedicat al llibre. 
Meravella la descripció que fa de cada situació, els pensaments i fets del comte Arnau i la reacció de les dones i la gent que l'envolat. Sembla mentida que un home tan malvat com ell pot arribar a ser estimat per algunes dones, per la seva dona i l'Adelais, l'abadessa del convent de Sant Joan. Descriu les barbaritats que fa i fa fer a la gent que va amb ell, les converses amb la seva dona, com li diu les coses tal com ragen i ella ho admet, admet ser humiliada, i continua estimant-lo... 
Quan va al convent i s'endú a l'Adelais, l'abadessa, parla d'una manera tan agradable, fins i tot dolça, que comprens que a l'abadessa, que tenia els fogots de la joventut i poca vocació, no li costés gaire escoltar-lo i marxar amb ell. Ja tindrà temps de penedir-se'n, però d'una manera particular... Mai més hagués tornat al convent... 

Després de matar al monjo que intentava parlar amb l'Adelais i alliberar-la del malestar que tenia el comte Arnau respon així a les llàgrimes i consideracions de l'abadessa:

Això us anava bé a la primeria,
quan no gosàveu esfullar les flôs,
quan tot era missal i lletania
i no us havíeu adonat del cos. 
¿Però, quin cel, i quines glòries altes,
i quina llum de sants i serafins
que no sigui la pell de vostres galtes
i la pell que el burell amaga dins?
I fóra jo com una bèstia dura , 
digne de raure en un coval pregon,
fóra un escorxament de malura
i l'home més esparracat del món,
si tenint-vos així com us tinc sola, 
tan a la vora de les meves mans, 
no us estripés d'un cop el vel que vola,
no us estrenyés els braços tremolants
i us deixés aquí dintre com captiva,
voltada de frisança i de disgust,
i es consumia aquesta fruita viva
sens que la llengua conegués el gust..-

I aquí callava, que les mans ardides,
ja furgaven per dintre del gipó,
i es desfeien les robes mal cosides, 
i del cap els fugia la raó. 
I ella els ulls aclocats com si fos morta,
sense dir res ni sospirar tan sols,
s'abandonava a l'embranzida forta
i deixava gronxar-se a cor que vols.
Llavis i llengües, xiscle i abraçada,
esgarrifances de la pell suada,
nervis que es fonen, tremolí de dents,
era un tornar de calma i de tempesta, 
moment esbojarrat, cant defallit,
tota la vida, la terrible festa,
va consumar-se en la dolçor del llit!

El comte Arnau continua la seva vida, fer el que li ve de gust, menjar i beure, matar i violar, fer patir la gent que quan el veu ja s'esparvera i fugen com poden del seu davant. Ell no estima, només viu. I fa el que li ve de gust. Pren el que vol, ho deixa, si li fa nosa el mata i el deixa al camí. 
Quan era a mig llibre vaig veure que el comte ja es moria i vaig pensar que encara em faltava molt per a acabar el llibre.... L'escena en què s'està morint i parla amb la seva dona és preciosa. Sense saber-li greu ni reconèixer la vida que ha portat i el mal que li ha fet té però, com un gest d'amor, ... Una vegada mort el comte Arnau està condemnat a cavalcar el seu cavall nit i dia fins a trobar què és l'amor. I així es va apareixent a família i amics, però mai el veus amb ganes de penedir-se de res. Simplement no ho entén. 
No ho entén però parla molt del que s'ha perdut. Sempre vivint a pleret, sempre agafant el que volia i deixant el que li sobrava sense cap recança, no havia tingut temps de veure i mirar una flor, una cara dolça sense prendre-la, un parlar sense imposar... Està trist i només vol que s'acabi tot. Però la condemna és la que és i ha de patir-la. 
L'última persona que visita, però sense despertar-la, és a la seva filla, ara abadessa del convent de Sant Joan, a la mateixa cambra que l'Adelais fa ja força anys... Allà veus com es desfà en llàgrimes. És contemplant la serenor i pau de la seva filla que potser se li pot intuir una mica de penediment. 

Reposa, joc de galtes carmesines, 
llavi tendre amb un punt de borrisol,
reposa, cor senzill i sense espines,
com un infant a dintre del bressol...
A vora del teu llit el plô es destrena,
més esmolat i  més esfereït,
tot el plor, tot el plor d'ànima en pena
amb llàgrimes bullentes de despit!
I dins d'aquestes llàgrimes, s'ajunta
el plor d'aquells que la negror consum,
que no troben resposta a cap pregunta,
que mai podran aconseguir la llum!
Llàgrimes de la galta eixarreïda,
no despertéssiu aquest pom de flors!...
Reposa, filla meva Margarida,
encar que em faci mal el teu repòs!...
Però per què el meu grinyolar s'arbora?
Per què vinc a esguardar la teva pau?
Canta el gall negre, adéu-siau, senyora;
el teu cavall t'espera, Comte Arnau!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolô!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, vés voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

I encara fa pocs anys, i potser també encara, sempre hi ha algú que, per camins solitaris o perduts, assegura que ha vist al Comte Arnau dalt del seu cavall...

Si us agrada llegir poesia, 
si us agrada que us expliquin una llegenda de fa molts anys..., 
si gaudiu de les paraules i la seva música... 
llegiu el poema del Comte Arnau! 
















divendres, 3 d’octubre del 2025

El lloc

 


El lloc
d'Annie Ernaux

Narratives

Club lectura Enginyers

Octubre 2025


És un llibre curiós, diferent, ben escrit i molt personal.
Parla la filla de la relació amb el seu pare, molt estimat, tan propera i tan llunyana alhora. Una història de superació, cada un al seu nivell. És tan íntim l'escrit, tan suau, que et sembla que estiguis parlant amb ella. 
Ell, primer obrer i després petit comerciant en un poble de províncies, mai no ha visitat un museu, ni ha llegit més que algun diari regional, però espera que, gràcies als estudis, la seva filla  arribi a ser "millor que ell". En la narració de la vida i la mort del pare, la filla no renega dels seus orígens humils, però reconeix la distància dolorosa que les aspiracions d'ella -emmirallant-se en la culta i educada burgesia urbana-  han obert entre tots dos. 
És bonic veure que tot i que el llibre està dedicat al pare també parla de la mare i amb una barreja d'admiració i carinyo. 
M`ha agradat i em sap greu no haver pogut anar al club de lectura el dia que en van parlar. 

dijous, 21 d’agost del 2025

El medalló jueu

 

El medalló jueu

de Joaquim Brustenga Etxauri

Encara per imprimir


Agost 2025


He llegit un llibre del meu germà encara no imprès. Ell va escrivint i traient llibres... 
Aquest l'he trobat com tots molt interessant. Té un estil fàcil de llegir i la gràcia que a cada capítol et surt un dilema més, una cosa que et fa canviar de parer sobre els personatges. Sempre hi ha un mort o una circumstància dolenta i has de triar quins són els bons i quins els dolents. Vas canviant d'opinió i al final del llibre acostumes a endur-te'n sempre una sorpresa. 
El tema aquesta vegada és molt normal. Dos homes, un casat, tornant de Paris, coneixen dues noies sud americanes. En Mateu, solter, s'enamora d'una de les noies i decideixen viure junts de seguida. Aquesta noia porta un medalló d'or jueu al coll. Li  explica que és del seu avi que va haver de fugir d'Alemanya i que ella el porta sempre com a record. 
Després dels primers mesos en què tot ha estat passió i amor, a poc a oc van canviant les coses. I a partir d'aquí ja s'embolica la troca. No vull explicar res més, però com tots els llibres del meu germà es llegeix en dos dies, no el pots deixar, i sempre tens la sorpresa final. 
Espero veure'l aviat a les llibreries!