divendres, 10 de novembre del 2023

Biografia del silenci



Bibliografia del silenci 
de Pablo d'Ors


Club de lectura Enginyers

Angle Editorial


Novembre 2023


Llibre diferent i difícil de classificar. L'autor és un sacerdot que després d'escriure alguna novel·la sense massa èxit, es posa a escriure la seva experiència en busca del silenci, l'escriu en 10 hores i té un èxit impressionant. Potser tots necessitem aquest petit espai diari de silenci i això ha ajudat a la ressonància d'aquest llibre. 
Ens explica que fa ja 15 anys que fa cada dia meditació, assegudes, amb les seves paraules. Que al començament li va costar molt però que ara ja s'hi troba tant a gust que no li costa trobar el moment per fer-ho. Tot i ser sacerdot catòlic es deixa influenciar molt pel budisme i per la filosofia zen. 
Si aquest llibre me l'haguessin donat fa un parell d'anys no l'hagués pogut acabar de llegir, tot i que està redactat en capítols molt curts que fa fàcil la lectura. La paraula "meditació" em porta massa records del col·legi de monges i d'aquelles meditacions que no sabies ni com posar-t'hi. Però ara, amb els anys, i amb el canvi de nom, silenci, t'hi trobes a gust. 
Ja fa cosa d'un any que cada dia escolto una "meditació-relaxació" i em va molt bé. He après a respirar i m'han ensenyat a veure les coses amb perspectiva, sense sentir-te mai culpable, mirant a la cara els problemes o pensaments i deixant-los marxar amb la respiració. És complex d'explicar però efectiu... 
Pablo d'Ors, l'autor, nét d'Eugeni d'Ors, s'explica bé però aquest llibre el veig més com un llibre escrit per a ell mateix que no pas de cara als altes. Ell no pretén que sigui un llibre d'autoajuda, que no ho és, només vol transmetre'ns la seva experiència i necessitat de silenci. Estic d'acord amb coses que diu però moltes altres les trobo exagerades o fora de context. Es repeteix força però gràcies a la poca llargada del capítol ho oblides aviat. 
Una curiositat és que fins que no has acabat el llibre no et trobes amb el títol de cada capítol, cosa que podria ajudar-te o condicionar-te. Per tant, que cadascú s'ho agafi com vulgui.
Al club de lectura va haver-hi opinions de tota mena. des d'avorrit, a repetitiu, a boníssim, a no l'he pogut acabar... però ens va tenir una hora i mitja discutint i parlant. Cosa bona en un club de lectura. 
Personalment no penso tornar a llegir-lo i no crec que en recordi massa cosa d'aquí a un mes. Però la paraula SILENCI, el que significa i com n'és de necessari això ja ho tenia assumit i ho recordaré. 

diumenge, 22 d’octubre del 2023

Pioners, oh pioners

 


Pioners, oh pioners
de Willa Cather


Cal Carré


Octubre 2023


Alexandra Bergson  amb els seus pares i germans emigran de Suècia a Nebraska, al poblet de Hanover, situat en un ventós altiplà, erm i difícil de treballar. Però el pare s'enamora d'aquesta terra i lluita per aconseguir alguna collita i conrear un hort. L'Alexandra és la gran de 4 germans. l'Òscar, el Lou i el petit Emil.  
El pare malalt, i veient que deixava sola la família, veu que només l'Alexandra podrà tirar endavant la feina i a més sap que s'estima la terra. I als fills els demana que treballin la terra i segueixin el criteri de la germana gran que serà qui portarà les regnes de la casa i de la família. La mare no compta en aquest moment. És sueca i li ha costat aterrar a Nebraska. es cuida de la cuina i de la família però no compta per la feina del camp ni per donar idees. 
La novel·la és la vida d'aquesta noia, l'Alexandra, la diferència de pensament i actuació d'ella i els germans i l'amor incondicional al petit de casa, l'Emil. Aquest estudiarà a la universitat i ella se'n sentirà sempre orgullosa. 
En una terra àrida i erma com aquella és difícil sobreviure però el instint i la intel·ligència de la noia fa que acabin sent dels propietaris més rics de la zona. La reacció dels germans és sempre ben diferent de la de la noia. Excepte l'Emil. 
Personatges diferents van passant per la novel·la. Uns s'hi queden sempre, com el Ivar, el Carl i la Marie. D'altres van i venen, passen, formen part de la vida, del dia a dia. 
Hi ha molta descripció, com cultiven la terra que estimen, com són feliços contemplant el cel i la terra. com és de dura la vida en una granja, amb els camps de conreu, i els animals, com s'ajuden es uns als altres i com en una societat tan reduïda la vida és cosa de tots. I com les desgràcies i calamitats també arriben i sobten en aquesta vida de pau i feina i com reaccionen la gent davant les diferents circumstàncies. Enamoraments, fidelitat, escapades... i cap germà s'adona que l'Alexandra no ha tingut temps de pensar mai en ella mateixa. I quan s'ho troben davant els ulls no volen que res canviï, volen seguir igual. En el fons ja són grans però saben que les regnes les porta ella. 
Es barreja sempre la poesia i la passió, de manera que no pots destriar-les. I és una sort perquè el tema en ell mateix és conegut, saps de què va, però la poesia que destil·len els paisatges, les xerrades, els pensaments fan d'aquest llibre un bon entreteniment agradable de llegir. La poesia no falla mai... 

dimarts, 17 d’octubre del 2023

El Gatopardo

 


El Gatopardo
de Giuseppe Tomasi de Lampedusa


Noguer


Octubre 2023



Comentant Vicens Villatoro l'escena del ball de Tren a Maratea el va comparar amb el ball del Gatopardo. No l'havia llegit i estic contenta d'haver-ho fet ara.  
Fabrizio Corbera, príncep de Salina. És el protagonista i l'eix principal de a història. Diuen que és la novel·la d'un gran senyor, escrita per un gran senyor. 
El príncep viu a Palerm, tot i que passa temptades a Donnafugata, casa per passar l'estiu. Està casat i té fills, i li agrada sortir a la nit a visitar alguna amant. La casa on viu és preciosa, amb tot el que pot tenir una casa per ser la més bonica i més rica de Palerm. Li agrada l'astronomía i té un telescopi muntat en una habitació on hi passa hores. Va arribar a rebre un premi i tot per la seva feina. També té un nebot, Tancredi, de qui és padrí i tutor, i de qui la seva filla Concetta està enamorada. Un jove que es dedica al joc i a les dones, però que estima al príncep, tiazo!, i que sembla més fill que nebot de Salina. 
L'època és la de la guerra d'unificació de Itàlia, amb Garibaldi i els joves que s´hi apunten i retornen després veient que tot ha de canviar perquè tot segueixi igual. 
Llegint el llibre veus com parla d'un època en què ser senyor venia de mena, era natural la superioritat que tenien sobre els altres, i en el cas de Salina, era una bona persona que era estimat i respectat. 
Descriu molt bé la vida que portaven, les caceres, el gos, el Bendicò, fidel acompanyant del príncep allà on anés... 
He llegit amb gust l'escena del ball, ell, gran, ballant amb la l'Angèlica, la promesa del Tancredi, en una festa particular... 
La història és interessant i correcta, retrata molt bé la vida en aquella època, les convencions socials, però el que m'ha impressionat i serà el record que em quedarà  són els dos últims capítols del llibre. 

Don Fabrizio conocía desde siempre esta sensación. Hacía decenios que sentía cómo el fluido vital, la facultad de existir, la vida en suma, y acaso también la voluntad de continuar viviendo, iban saliendo de él lenta pero continuamente, como los granitos se amontonan y desfilan uno tras otro, sin prisa pero sin detenerse ante el estrecho orificio de un reloj de arena. En algunos momentos de intensa actividad, de gran atención, este sentimiento de continuo abandono desparecía para volver a presentarse impasible en la más breve ocasión de silencio o de introspección: como un zumbido continuo en el oído, como en el tictac de un reloj se imponen cuando todo calla, y entonces nos dan la seguridad de que siempre han estado allí, vigilantes, hasta cuando no se oían. 
......
Sentado en una butaca, con las largas piernas cubiertas con una manta, en el balcón del hotel Trinacria,  advertía que la vida salía de él en grandes oleadas apremiantes, con un fragor espiritual comparable al de la cascada del Rin. El silencio era absoluto. Bajo la fortísima luz don Fabrizio no oía otro rumor que el interior de la vida que se escapaba de él. 
...
Todos, excepto Concetta, lloraban. Incluso a Tancredi, que decía: 
-Tío, tiazo querido... 
De pronto en el grupo se abrió paso una joven. ... Era ella, la criatura deseada siempre, que acudía a llevárselo. Era extraño que siendo tan joven se fijara en él. Debía estar próxima la hora de pàrtida dle tren. Casi junta su cara a la de él, levanta el velo, y así, púdica, pero dispuesta a ser poseída, le pareció más hermosa de como jamás la había entrevisto en los espacios estelares. 
El fragor del mar se apagó del todo. 

Trobo que és una descripció de la mort poética i dolça i serena... M'ha agradat molt! 
Les tres germanes, ja grans, es queden el palau de Salines i hi viuen juntes. Un dia l'Angèlica, la dona del Tancredi, porta un amic del Tancredi i tot parlant amb la Concetta aquest li explica que de joves el Tancredi li explicava moltes coses d'ella, que era el record de la seva adolescència i que l'hauria besat davant tothom en moments determinats. I la Concetta que ha viscut sempre amb el dolor i el mal record del Tancredi i de tothom, amargada, se n'adona que potser la culpa ha estat seva, per odiar i no parar-se a pensar... 

Hasta ahora, cuando raramente volvía a pensar en lo que había ocurrido en Donnafugata en aquel lejano verano, sentíase sostenida por un sentido de martirio sufrido, de error padecido de animosidad contra el padre que la había descuidado, de un angustioso sentimiento con respecto al otro muerto -Tancredi-. Ahora, en cambio, estos sentimientos derivados que habían constituido el esqueleto de todo su modo de pensar deshacíanse también. No había habido enemigos, sinó una sola adversaria, ella misma. Su porvenir había sido matado por su propia imprudencia, por el ímpetu rabioso de los Salina, y le faltaba ahora, precisamente en el momento en que al cabo de muchos años los recuerdos adquirían vida de nuevo, el consuelo de poder atribuir a los demás su propia infelicidad, consuelo que es el último engañoso filtro de los desesperados. 

La vida de la Concetta queda aturada en el passat, i mai pot ser feliç... Pensem també que estem parlant de Sicília, tancada en ella mateixa, lluny de tot el que és innovador o modern del continent, i de l'any 1910... 
El llibre m'ha agradat. Ara miraré la pel·lícula... 



dissabte, 7 d’octubre del 2023

84Charing Cross Road

 



84  Charing Cross Road
de Helene Hanff

Club de lectura d'Enginyers   

ANAGRAMA

Setembre 2023



Amistat - Amor a través de cartes. El nexe d'unió: els llibres. 
Et sona? 
8 dies, 9 hores, 27 minuts de felicitat absoluta '07
Marta

El llibre és de la biblioteca. A la primera pàgina em trobo aquestes frases escrites amb llapis.  A algú, anomenada Marta, li va agradar tant aquest llibre que va voler deixar-hi petjada. 
Gràcies, Marta! Fa que el llibre el trobi més bonic dels que pensava.

La Helene és una noia que viu a Nova York i és amant de llibres rars i difícils de trobar. Gran lectora. Troba una adreça de Londres, d'una llibreria de vell, i escriu al senyor Frank Doel, de la llibreria, al número 84, Charing Cross Road, demanant-li algun llibre especial. És la primera de les moltes cartes que s'escriuen, molt respectuosament durant vint anys. Ella és espontània i divertida. Ell discret i reservat. 
La Helene es passa la vida estalviant per anar un dia a Londres i passar hores en aquella llibreria que li proporciona tantes bones estones. Però sempre li surt un o altre impediment i no arriba anar-hi mai. 
Per altra part en Doel es desviu per trobar petites joies a bon preu per aquella noia tan amant dels llibres i que ja forma part de la llibreria. 
El llibre és distret i agradable de llegir. O ja l'havia llegit fa molts, molts anys, o n'he llegit algun altra amb la mateixa temàtica. 
M'ha agradat però és, per a mi,  un d'aquells llibres que llegeixes i recordes però que no t'aporten res d'especial. És bonic veure l'amistat que es va formant entre la Helene i en Doel, la confiança entre ells i que tot sigui gràcies al interès pels llibres. 
Hi ha gent que ha volgut veure una història d'amor a través de les cartes. Jo no ho veig així. En Doel està casat i la seva dona participa també d'aquesta relació carta-llibre-confiança-amistat. I crec que pot existir, i existeix, amistat profunda entre un home i una dona sense necessitat d'estar enamorat. 

No vaig poder anar al club de lectura. Segur que n'hagués tret alguna cosa més! 


dilluns, 25 de setembre del 2023

Arada torta

 


Arada torta
de Itamar Vieira Junior


Edicions  El Periscopi 


Setembre 2023




La Bibiana i la Belonísia tenen 7 anys i viuen amb la família a Àgua Negra, una plantació al nord-oest de Brasil. Un dia remenant una maleta de l'àvia troben un ganivet molt esmolat, amb mànec d'ivori. Aquesta troballa els canviarà la vida. 
L'àvia, la Donana era la llevadora de tots els nens que naixien a la plantació. La mare es deia Salustiana Nicolau i el pare era Zeca Barret Gran. Era molt estimat per tothom. Era curador de jarê, dirigia les festivitats per a els Encantats i sovint li portaven familiars amb atacs d'histèria o gent que desvariejava. I ell els curava parlant, amb els poders que tenia, que havia heretat. Els curadors servien per tornar la salut al cos i a l'esperit. En Zeca Barret Cran era el pare espiritual de la gent d'Àgua Negra.
A les festes de Jarê en Zeca s'havia de vestir amb unes faldilles. Invocaven als Encantats, tots tenien nom...
No puc dir que aquesta novel·la estigui plena de fantasia, perquè no és fantasia, és la religió i la vida d'aquella gent al Brasil. Costa entendre quan van parlant d'Encantats, parlant amb ells pel seu nom... I tenen una influència molt gran entre la gent. I explica la vida de les dues nenes, quan creixen, quan van a viure amb l'home que creuen que els farà feliç,... A poc a poc explica la vida de tota aquella gent, els seus costums i la seva manera de fer i d'entendre la vida, la relació amb l'amo de la plantació... 
És un llibre que si vols recordar-lo bé i acabar d'entendre'l necessita una segona lectura. Jo encara no l'he feta però penso fer-ho. M'ha sorprès i atabalat una mica aquesta barreja de religió animista amb ànimes que semblen humans i la gent que viu entremig d'ells. 
El tornaré a llegir i en faré una segona valoració. 
A la portada hi pots llegir:
Arada torta és una novel·la polifònica, màgica i commovedora que clama contra la injustícia i que posa al centre la importància de la terra com a llar, i del paper de la dona i de la raça. Ens revela una realitat llunyana alhora que aborda temes tan universals com la transcendència dels vincles familiars i de l'amor incondicional. 
És curiós perquè he llegit molts llibres situats a Àfrica, amb animistes i tot el que vulguis, i m'hi he sentit còmode; aquest ha estat diferent, no he pogut acabar d'entrar-hi. Per això el vull rellegir. A la pila de llibres de segona vegada! 


dilluns, 28 d’agost del 2023

Caminant junts per la lluna





                          
Caminant junts per la lluna
de    Pep Puig

l'altra tribu

Agost 2023

                     
 


Volia un llibre per la Judit que té 14 anys. I la Fe de l'Espolsada em va recomanar aquest. I com de costum el vaig llegir jo primer. I penso que li pot agradar.

És la història d'un estiu a Altafulla cap a l'any 1984. Un grup de nois, molt joves, el Pitus, l'Enzo, el Junior i el Marcel es troben com cada estiu. Tot el dia en bicicleta i a l'aigua. Però aquest estiu serà diferent perquè, uns més que els altres, miren les noies de manera especial. Un dia es troben la Guida amb una amiga, la Lola i comença a haver-hi diferents plans i sobretot diferent manera d'enfocar-los. També hi ha la germana d'un d'ells, la Joana, que tot i ser més petita té els raonaments molts clars i enlluerna a un dels nois. És l'estiu de les descobertes, tant a nivell d'amigues i amics com de família. Comencen a veure els pares ens situacions que no s'imaginaven, les noies els feien sentir una cosa rara, però sobretot crec que el més important és el canvi de manera de veure una amistat entre els quatre després de tants anys. 

No tinc el llibre a mà i faria més comentaris si el tingués. Però tampoc vull fer spoiler de res. Crec que és un bon llibre per aquesta edat ja que a més de trobar-hi el primer enamorament d'estiu també hi ha molts moments importants i decisions que han de prendre. Molts sentiments i aprenentatge de vida. 


divendres, 25 d’agost del 2023

Tren a Maratea

 

Tren a Maratea
de VicençVillatoro

Proa

Club de lectura d'Enginyers

Agost 2023


Ja d'entrada m'agrada llegir a Vicenç Villatoro. I encara més escoltar-lo... I aquest petit llibre m'ha agradat molt! M'ha fet gaudir de bones estones, ja que l'he rellegit i tot. 
I hem tingut la sort de tenir-lo a ell en el club de lectura. Escoltar-lo com es gesta un llibre i com ho fa ell et fa veure la diferència entre un llibre que, un cop llegit, el deixes a la llibreria de casa i te n'oblides, i el que guardes, mal posat, a la llibreria, per recomanar-lo i deixar-lo. 
Em va agradar una frase que va dir. "Tu vols escriure sobre un tema i has de buscar llavors una història". És el que fa ell, el que ha fet en els seus llibres i el que ha fet en aquest Tren a Maratea.
Antonio Lamarca va néixer a Maratea. El van enviar a Albània a la guerra i va fer de soldat, lluitant i matant. Quan torna a Maratea es troba que el demanen per lluitar per Itàlia i llavors se'n va amb els partisans. Allà s'hi troba a gust fins que té un entrebanc que el fa pensar. Entre ells hi ha dos bàndols... Acaba la guerra i a Venècia ho celebren tots amb alegria. Ell es troba sol. Està content d'haver lluitat per la seva pàtria però no li ha agradat el que ha viscut, com canvien els ideals dels companys ni tampoc la Itàlia que deixa. Llavors decideix marxar. I amb un vaixell se'n va a Buenos Aires. Allà hi viurà 30 anys, però mai es va sentir d'aquella terra, sempre va pensar que hi estava de pas... Diagnosticat d'un càncer terminal decideix anar a morir a Maratea, buscant retrobar els seus temps feliços, de petit, la infantesa.. És en aquest viatge de tornada, en el tren de Roma a Nàpols i després a Maratea, on coneix una jove que torna a Nàpols després de vacances, sola després d'un desengany amorós. Dues solituds, dues persones d'edat molt diferent, dues persones amb ganes de parlar i escoltar. I l'Antonio comença a poc a poc a explicar els motius pels quals torna a Maratea, perquè ha trigat 30 anys a fer-ho, i la Eliana, absorta i no sempre d'acord amb ell, se l'escolta. El llibre és el relat d'aquest home, la reacció de la noia jove, i com les novel·les han de tenir un final feliç encara que després arribi un final trist. 
A Maratea són dies de festa i hi ha un moment en què ballen els dos, recordant una mica Il Gattopardo, llibre que l'Eliana li dóna a l'Antonio perquè el llegeixi. Segons l'autor, aquí acaba el llibre. Un moment feliç, net, tranquil, somrient... Ja sabem que l'Antonio ha anat a morir a Maratea, però, fa falta veure'l com tanca els ulls per sempre? 
Ens ho podem aplicar a la nostra vida de cada dia. recordem els moments feliços, els moments que ens ham omplert de pau i serenor i alegria i somriure, i quan vingui un moment fort ja l'entomarem. Però el feliç és el que perdura. 
M'agradaria poder reproduir aquí tota la xerrada del Vicenç Villatoro. Veig que m'he quedat en les beceroles, molt pobre, després de tot el que va dir ell. Però no puc fer-ho.. Llegiu el llibre, foneu-vos en ell i en gaudireu... 

M'agrada sempre copiar algun paràgraf que m'ha agradat especialment. Per recordar-ho i poder rellegir-lo en qualsevol moment. 
No crec que us faci cap mal llegir-ho i després llegir el llibre. Però qui no vulgui saber res abans de llegir el llibre ho podeu deixar aquí. 

Buenos Aires no és el meu món. Sempre va ser un lloc de pas, per a mi. Sempre hi vaig voler ser estranger. Fer la meva vida en silenci, sense emprenyar ningú ni que ningú m'emprenyés. 
-I ara torna a casa seva... -vaig voler comprendre.
-No ben bé. Ara torno al meu temps, a Maratea. Si és que en queda alguna cosa.

No vaig a Maratea a veure què hi ha , sinó a recordar què hi havia. No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps...  Veuré què hi ha i, sobretot, què en queda. O potser veuré què queda de mi, de qui vaig ser... 

A Venècia, acabada la guerra...
Em vaig sentir sol, com li deia, i vaig sentir que la meva veritat i els meus dubtes també estaven sols. Que acabaria cadascú explicant el que més li convenia, el que jo havia vist i viscut i patit i fet patir, quedaria no ja oblidat, que també, sinó sobretot tapat  per tota una allau de paraules sobre què convé dir i què no convé, què els convé als uns i què als altres... Segurament no podia ser d'una altra manera. Però jo no hi volia ser. Encara més, no ho volia ni saber. Em vaig sentir infinitament vell. Havia lluitat per la llibertat d'Itàlia, convençut del tot, i ho tornaria a fer. Però al mateix temps, volia ser ben lluny d'aquesta Itàlia lliure però devoradora d'homes. Com si fos del tot incapaç d'imaginar-me una vida al davant d'aquella manera. No hi trobava el meu lloc. Una mena de senilitat, una fatiga molt antiga. 

Arribant a Maratea...
-Ho recordava així?
- Exactament així. Tot el que és diferent és irrellevant. Tot el que és essencial és tal com era.

Sobre el llibre Il Gattopardo...
M'ha agradat molt tot, però potser molt especialment l'escena del ball, amb el príncep ja gran. En la meva imaginació aquell ball senyorial en un palau de Palerm se'm confon amb el nostre ball a l'esplanada de la Villa Tarantini de Maratea, un diumenge setmanes enrere. Em sembla entendre així del tot el vals del príncep de Salina amb l'Angèlica, un home vell que sap que el seu món ja ha deixat d'existir, però que veu com hi ha un món nou que neix i que no és el seu malgrat que pot tenir tota la força i la bellesa, i per això balla un vals abans d'acomiadar-se dignament de tot. I ens diu, i es diu a ell mateix, que és viu encara. Li agraeixo molt, per tant, a vostè totes dues coses. El llibre i el vals. 

Final de la carta... tot i que hauria d'acabar-ho amb el vals... 
Acabo. Ara que ja sé que havia de tornar m'agradaria tenir més temps. O haver tingut més temps. Potser hauria hagut de tornat abans. No estic penedit d'haver marxat, furiós, després de la decepció i la mentida i la maldat i el dolor del temps de la guerra. Però potser hauria d'haver tornat abans. Fins i tot les fugides exigeixen retorn. No ho vaig fer quan tocava i ara m'agradaria allargar el temps que em queda. Podria resar, però no estic gens segur que Déu escolti les pregàries dels qui no hi creiem. No se m'acut gran cosa més. En tot cas, estic content d'haver tornat a Maratea i content, també, i enormement agraït que vostè m'acompanyés en aquells primers instants d'aquest retorn. I del vals! 
 
Detalls:
-Home vell, dona jove
-Tren, lloc propici a la conversa. Seuen cara a cara. Hores de trajecte... 
- Tot ve de la guerra però no es parla d'ella. 
- Situada en un poble real, però que podria ser imaginari. Si estigués situada a un poble de Catalunya parlaríem de seguida de guerra civil. 
-Llibre de fons, Il Gattopardo, escenes que es poden comparar o reviure