diumenge, 11 de juliol de 2021

No sóc racista, però...

 


No sóc racista, però...
Un manual per a les persones de pell pàl·lida

de Matthew Tree

Destino


Juliol 2021 


Aneu a l'Àfrica, aneu a Llatinoamèrica, aneu al Magreb, banyeu-vos en un mar de cossos diferents, apreneu què és ser minoritari al carrer o a qualsevol lloc, vagis on vagis, i ja veureu com els vostres cervells acabaran sent pulcres, desinfectats, nets com una patena.

M'agrada Matthew Tree i el títol em va semblar prou engrescador. Vivim un moment especialment dur pels nouvinguts, un racisme sense nom. I tots un moment o altre hem dit que no érem racistes, i hi hem afegit un però... Aquest petit llibre ens explica en quatre parts el més importat que viu una persona d'una altre país, d'un fenotip diferent. I ens ha de servir per esborrar aquest però... que sovint diem. 
En la primera part ens explica els orígens del racisme. Com els mites i els escrits de  "savis" van donar a l'home blanc el poder de constituir-se en més savi i intel·ligent que la resta d'humans. I d'aquí van venir els genocidis que van quasi eliminar races, cultures, llengües... i van obligar als que van quedar a adoptar els costums i cultura dels blancs "superiors".
A la segona part parla dels tòpics. És molt interessant perquè tots hem escoltat sovint aquests tòpics que han fet i fan que molta gent no pugui viure amb dignitat. La Unesco l'any 1950 va fer un escrit i l'acabava amb aquestes paraules: El concepte de "raça" no és pas un fenomen biològic sinó un mite social. Ara no hi ha races humanes però n'hi havia hagut. Unes disset com a mínim i totes proveníem de l'Àfrica. L'última àvia comuna dels ximpanzés i els homínids hi va viure fa un sis milions d'anys. 
Un altre tòpic és que els negres, els indis, etc. són menys intel·ligents que els europeus; si no com s'explica que aquests són, som, els amos del món i ells no? Ho explica molt bé, a través de les colonitzacions dels europeus i he après coses que no coneixia. Un altre tòpic: dir negre als negres i moro al moros no és ser racista. Si es parla d'una persona europea no es diu: un europeu... Es diu un francès, un alemany, un eslovè... Àfrica té molts països però a Europa tot es resumeix en "negre" i "Àfrica", no tenen en compte cap dels països que poden ser la pàtria i l'ADN de la persona de qui parlen. També hi ha el tòpic que un immigrant que arriba aquí té un privilegi que no tenen els del país. S'ha vist darrerament amb les pancartes de Vox dient que es donen més diners a un immigrant que a la teva àvia. Matthew Tree t'ho rebat amb explicacions i números. 
A la tercera part, Els que reben, ens parla dels problemes amb què es troben pel carrer, a les discoteques, a les feines... Si no ets blanc europeu t'és molt difícil que no t'aturin pel carrer i et facin identificar una vegada i altra, o que no et deixin entrar en una discoteca, o que la feina que busques acabin donant-li sempre a un europeu. Daura Mangara que rapeja en un català tan flexible com lèxicament abundant ens parla del racisme "d'invisible". El racisme ocular. És un paràgraf llarg molt interessant.
A la quarta part l'autor ens explica la seva experiència a l'Àfrica. Va voler sentir-se immigrant en una terra no europea i uns amics li van facilitar una curta estada. El resum està en les quatre paraules amb què he començat el post. 
Finalment ens aclareix que no ha parlat de xenofòbia, aversió a l'estranger, ni del racisme interracial. Ni tampoc del classisme, o sigui, discriminació segons la classe social. Espero que s'animi a escriure també sobre aquests temes i tinguem l'ocasió de llegir-lo.

I acaba dient:
Els blancs nord-americans patien discriminació social; els seus compatriotes negres patien discriminació social i racista. I el llibre que tens a les mans va adreçat només als racistes (conscients o no). 
O sigui, si ets un cafre classista, continuaràs sent-ho encara que hagis llegit aquest volum fins aquí. 

És un llibre petit i curt, es llegeix bé i ràpid, el seu autor és una persona reconeguda que val la pena conèixer si encara no el coneixeu. Llegiu aquest llibre. Potser els tòpic de què parla et faran veure que ets dels de no sóc racista però... i t'ajudarà a oblidar-te del però i a viure millor en una societat cada vegada més multiracial. A mi m'ha agradat! 

Matthew Tree


dilluns, 5 de juliol de 2021

L'ombra del capità

 

L'ombra del capità
de Joaquim Brustenga

Premi Fiter i Rossell de novel·la 2019

Pagès Editors

Juny 2021


El meu germà es dedica ara a escriure. Bé, ara no. Ja fa anys, de jovenet va començar amb la Poesia visual, i ara que està jubilat dedica el temps a escriure. I no ho dic perquè sigui el meu germà, però escriu molt bé. I té uns finals que mai no t'esperes. 
A Vilanova hi viu la família Ginebró, molt coneguda perquè un avantpassat seu es va dedicar a comerciar amb Cuba, portant-t'hi vins i destil·lats i tornant carregat de cotó i sucre. Va fer una gran fortuna que en part va dedicar al seu estimat poble. Va fer construir un hospital i escoles i a la plaça del poble hi ha una estàtua recordant el seu nom. En Lluís Ginebró té 26 anys i ha acabat la carrera de medicina. Li surt una feina d'investigador a La Habana i en contra del parer de la família s'embarca per passar un parell d'anys a l'illa. Allà coneix una família amb el seu mateix cognom i, intrigat, els coneix i pregunta coses per saber quin lligam tenen. Ells es mostren cautelosos i amb poques ganes de donar explicacions però a través de la filla de la família, la Tània, va assabentant-se de coses fins a arribar a la terrible veritat: el seu avantpassat, tot i que va començar amb el comerç abans esmentat, aviat va veure més productiu el comerç d'esclaus i a això es va dedicar i d'aquesta manera va fer fortuna. Enamorat d'una esclava de 15 anys va tenir fills amb ella i d'aquí la família Ginebró de Cuba, de Matanzas. Fins a aquí ja era tot prou important per afectar profundament al xicot, però un dia la Tània li porta un manuscrit, el diari de bord del primer viatge del Ginebró. I la crueltat i la falta de tot sentiment humà envers els esclaus horroritzarà a en Lluís, reconeixent en ell una faceta que era l'antítesi de la que tenien formada d'ell a Vilanova. Cosa que contrasta vivament amb el sentiment de dignitat i orgull de la família Ginebró de Matanzas, que mai no s'han amagat del seu avantpassat però que sempre han dignificat la figura de l'esclava negra de 15 anys, la Nsonowa, de qui són descendents i de qui es senten orgullosos per la vida que va portar. 
Entremig, l'amor que se'n porta en Lluís de Vilanova, la Laura, i l'atracció fatal envers la Tània, que el farà créixer de cop i haver de decidir qüestions importants trobant-se en un món desconegut per ell i sense família ni amics. 
Llegir les cartes del negrer és horrorós, sobretot sabent que així era en aquells època, fa uns 200 anys. Que el capellà de bord digui que aquells negres no són fills de Déu i per això ja fa bé de portar-los a Cuba, que allà aprendran la religió cristiana i es salvaran, el contrast de sentiments del capità negrer, d'en Ginebró, quan parla dels seus fills i la seva dona i quan parla dels nanos joves que porta amarrats amb grillons a la bodega, la venjança terrible envers qualsevol que li porti la contrària... La humanitat és terrible: hi trobem el millor de les persones i el pitjor... 
I el final de la novel·la, com sempre, inesperat... 

Altres llibres de Joaquim Brustenga Etxauri:


i algun altre que no trobo... 
 





diumenge, 27 de juny de 2021

Idaho

 


Idaho
de Emily Ruskovich

Editorial Les Hores

Juny 2021 


Deunidó el llibre! Esperant el final amb impaciència, segura que saps ja com acabarà i, per a mi, l'autora ha deixat la porta oberta  a la imaginació o esperances de cada lector. 
En Wade i la Jenny, amb dues petites, la June i la May, viuen en una casa enmig de la muntanya. Van a buscar llenya, les nenes juguen i canten, i de cop, sense res que et previngui de cap mal ni de cap ensurt, té lloc un fet impactant que marca la vida dels personatges i la teva lectura del llibre. I deixa la família separada físicament i emocional.
Els capítols del llibre estan marcats per anys: 1973, 1985, 1995, 1999, 2009, 2007, 2012,  2024, 2025.... però estan tots en desordre. Comença l'any 2004 i qui parla és l'Ann i continua barrejant anys i per tant barrejant històries. 
No vull fer spoiler i no crec que explicar una mica els personatges ho sigui. Qui tingui intenció de llegir-lo i no vulgui saber res d'antuvi que no llegeixi més...   
Pensant-t'ho millor si penseu llegir el llibre, atureu-vos aquí i ja us ho mirareu quan l'hagueu llegit i n'hagueu tret les vostres pròpies conclusions. 

En Wade al cap de poc temps es casa amb l'Ann, que se l'estima però que coneix la seva història i sap que tan el pare com l'avi van tenir demència molt joves, i ella sap que l'haurà de cuidar. Però se l'estima i ho fa a gust. L'Ann és un personatge especial. Sembla que visqui arrastrada pels esdeveniments però té un vida interior intensa, sobretot volent esbrinar què va passar aquell dia terrible. I la música és la seva evasió. A través d'ella viurem part de la història. 
En Wade va quedar tocat des del dia dels fets. Sort en va tenir de l'Ann. Però a mi em queden dubtes... 
La June, desapareguda, esperava que al final del llibre en sabríem alguna cosa. És dur no saber res més... i en el fons és com en la vida real, que hi ha molts casos que mai no queden tancats. 
La May, la víctima d'aquell dia, per algun motiu determinat? La cançó? 
I la Jenny, anys i anys de presó per un delicte del qual es va declarar culpable però que, mentre anava llegint, cada vegada estava més segura que s'havia declarat culpable per salvar a algú. Però acabes el llibre sense saber-ho... 
Per això dic que és un llibre per fer-ne club de lectura, perquè deixa tantes portes obertes...! Penses que el culpable pot ser en Wade, en un primer atac de demència, la June i que per això fuig, la mateixa May... i no vull pensar en l'Ann...  tothom excepte la Jenny. No hi haurà un epíleg un dia que ens aclareixi els fets? O haurem de seguir amb portes obertes, amb totes les hipòtesis sobre la taula? Alguna cosa no s'ha dit o m'ha passat per alt... 
Bon llibre, no el pots deixar, i et quedes amb l'ànima perduda quan s'acaba i et deixa els deures per fer a tu, al lector... 
De moment m'agradaria quedar un dia per fer un cafè amb la Betlem, la bibliotecària que em va fer endur-me'n aquest llibre de la biblioteca tot dient-me: n'hem de parlar d'aquest llibre! Quan vulguis Betlem! 

dissabte, 12 de juny de 2021

La casa de foc

 


La casa de foc
de Francesc Serés

Premi Proa de novel·la

Proa

Juny 2021


Si un dia et perds per una vall i et trobes un petit poblet poc habitat i amb cases prou separades unes d'altres creus que has arribar a un paradís de pau i tranquil·litat. Però no sempre, quasi mai, és així. Com més petit és el nucli, com més separat està d'altres indrets habitats, més secrets guardats, més històries mai oblidades et pots trobar si t'hi passes una temporada amb ulls i oïda ben oberts i amb ganes de connectar amb la gent del país. 
Un home arriba un vespre a Sallent de Santa Pau. Fuig d'una relació esquinçada i ve a fer de mestre dels nouvinguts que no parlen ni català ni castellà. Cosa que d'entrada ja et sorprèn perquè tenim la idea que els immigrants arriben a grans poblacions, no a petits poblets. 
La casa que li lloguen està plena d'escurçons i molt deixada, però ell va arreglant les coses i s'hi troba a gust. Aviat li demanen que faci classes particulars a la Mar. La Mar té mare, una mica especial pel que sembla, i sobretot un avi. Un avi que vol per a ella el millor. És saurí, el demanen de tot arreu, del país i fora del país, i parla sense obrir la boca. La gent l'obeeix sense fer-li falta el donar ordres. És ric, i té la millor casa de la vall. Gran personatge!
Al foraster li costa ser acceptat per la gent de la vall però de mica en mica ho va aconseguint.  Així va aprenent a escoltar, a entendre mitges paraules i a esbrinar la història de la gent de la vall, començant per la família de la Mar. 
La història és molt interessant però amb el que més he gaudit ha estat amb les descripcions dels sentiments i pensaments i converses de la gent i la descripció magnífica i vivencial dels paisatges de la muntanya, dels rierols, de la vall... 
Per a mi ha estat un llibre magnífic del qual he gaudit des de la primera pàgina a l'última. I que penso rellegir per pur plaer. 
No coneixia l'autor. Me n'alegro molt d'haver-lo descobert! 

dilluns, 31 de maig de 2021

Gina

 


Gina
de Maria Climent

Club de lectura Santa Eulàlia de Ronçana

l'altra editorial

Maig 2021


Entre que és una primera novel·la i que el començament no em va captivar vaig pensar que devia ser una novel·leta d'aquestes d'ara que no et diuen res de nou. Però de seguida me'n vaig adonar que estava davant un gran llibre. 
Vaig llegir sobre l'autora i vaig saber que li havien diagnosticat esclerosis múltiple, com a la Gina de la novel·la, i que ella també era del Delta, de Masdenverge, i sobretot una gràcia de l'obra, que per a mi la fa més valuosa encara, és que està escrita en ebrenc. 
Comença amb una Gina de 8 anys que passa els estius al Delta a casa els avis. El Delta serà sempre casa seva, el seu refugi, la tornada... Allà coneix primer l'Helène i després a l'Elisabeth, aquesta serà sempre la seva companya, la seva amiga, encara que passin anys sense veure's. 
La Gina és una nena, i serà una noia, una dona, amb falta d'autoestima, plena de dubtes, i culpabilitzant.se de tot el que diu o pensa. Als 19 anys comença a anar a una psicoterapeuta, la Franziska, alemanya, que l'ajuda molt. Li dóna les eines per superar les seves mancances i les frases que li diu ella les reté i l'ajuden en la seva vida adulta. Passa 2 anys amb ella i la retroba ja gran. 
Va coneixent nois, homes, però mai troba la persona adequada. Un dia té uns dolors poc corrents i li diagnostiquen esclerosis múltiple. Aquí veus les seves reaccions i intueixes a l'autora asseguda al despatx del metge escoltant i parlant. Són d'una naturalitat que només pot donar una persona que ho ha viscut.
Una característica de la Gina és que personifica els seus estats d'ànims. La por, l'ansietat, prenen forma humana, es fiquen amb ella al llit, se li abracen... Això l'ajuda a identificar-les i sap, en el fons, que si ha de conviure amb alguna d'elles millor fer-li un lloc a la teva vida i no preocupar-te'n més. 

La tristesa se t'assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l'orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. A la tristesa no li has d'entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots els espais de la casa, com un més de la família o com un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d'estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. I viu en un silenci brutal. Però sabeu què: a la tristesa se l'ha d'examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no sabéssem reconèixer. 
La culpa es va posar el pijama i va jeure al meu costat i se'm va abraçar gairebé ofegant-me el coll aquella nit en què el Fran no hi era, i el victimisme es va abaixar la bragueta i se'm va posar dret a l'altra costat del llit , des d'on em va agafar el cap amb una mà grandíssima i violenta perquè li fes una mamada a la força abans d'anar-se'n amb una altra. 

Moltes persones influeixen en la seva vida, són part de la seva història en diferents moments, el pis d'estudiants a Gràcia, la relació amb en Fran, les anades a Paris, la Lucia, l'Elisabeth, i  finalment l'escapada a Dinamarca on pren la més ferma i decidida decisió que la farà viure tranquil·la i feliç. 
El que m'agrada de la Gina és el seu afany de superació. Tot el que ella pot aconseguir amb esforç ho aconseguirà. Sap que és capaç de fer-ho. Per això es troba tan perduda quan vol quedar prenyada i no ho aconsegueix. Què més pot fer? No pot fer res... 
Tot el que li diu la Franziska li queda en el subconscient i l surt quan ho necessita. Va trobar la persona adequada. 
El tipus de relació que estableix amb l'Elisabeth és curiós. Ella diu que no li agraden les dones, que no és lesbiana, i sobretot ho veu i se n'adona quan va a Dinamarca, però a l'Elisabeth té ganes de besar-la... I quan una a altre, o amb la Franziska,  s'expliquen la sensació d'enamorament diferent d'enamorar-se d'un home o una dona és d'una delicadesa i harmonia  delicioses. 
Hi ha una cosa que trobo a faltar. La Gina passa per molts mal moments, sobretot els dos anys que passa sola en un piset de Gràcia, amb una depressió que aconsegueix superar gràcies a alguna frase, alguna paraula, dita per alguna persona especial, i per la seva voluntat que l'ajuda a sortir del pou. Durant tot aquest temps la Gina té un pare, una mare i una germana, i no fan acte de presència o ella, perquè no hi dóna importància, no ho comenta. I no està malament amb cap d'ells. quina mare, quina germana, abandona la filla en moments de dolor? La mare havia de saber que la Gina estava sola, que no estava bé... No ho entenc... 
Deixo aquí frases que voldria recordar, frases dites per la Franziska, o per la Gina... No són spoiler, senzillament m'agrada tenir-les a mà per recordar detalls del llibre. 

La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia 19 anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. I això que la vida em somreia com somriuen los xiquets amb una pilota de platja.
Les pors eren, podríem dir-ho així, lo fil conductor del meu dia a dia: la por d'estimar la persona la persona equivocada. Sobretot això. Imagina't acabar-te cassant amb qui no toca. Com en pots estar segura? La por de perdre el temps -lo temps, valga'm déu, la cursa que saps que tens perduda abans de començar-, la por de provar les drogues i la por de no provar-les. La por de decebre, la por del ridícul, del rebuig, la por de posar-me en risc, la por d'avorrir-me, la por de passar per la vida sense haver viscut. Com veieu, tots pors de mentida. Les pors felices. 

Què has après? -La Franziska sempre em feia treure alguna conclusió de tot.
-Que m'encanta viatjar sola, ho acabo de descobrir. Que no et coneix ningú, i no has de fer el que volen els altres, no has de donar explicacions. Vaig sentir una llibertat total. Crec que anar-se'n sola de viatge és una cosa que s'hauria d'ensenyar a l'institut, fer-ho obligat coma assignatura troncal. És una manera brutal de ser tu. Diria que hai après que sempre més, quan estigue perduda a la vida, tornaré a viatjar sola, sense mapes ni bitllet de tornada. 

-No puc continuar treballant aquí. Tinc la sensació que us estic regalant moltes hores de la meua vida, que entenc que és el vostre negoci i que per a vosaltres és normal, però la meua vida està sent una merda i passar-me-la aquí dins no m'ajuda. No puc deixar que tot segueixi igual, però pitjor. No puc continuar treballant aquí com si no hagués passat res. Comprendreu que no vulgui passar les hores d'esta vida curta i absurda aquí.  -Ho van comprendre, i tant que sí. Després vaig anar a casa i, mentre el Fran estava assajant per a un bolo que tenia aquell cap de setmana, vaig fer una maleta i vaig escriure-li una nota: "Perdona'm. M'he perdut no sé en quin pou, no sóc feliç, i això no anirà bé si un dels dos no està bé. Vull estar sola perquè no m'aguanto ni jo. Perdona'm. T'estimo. T'estime. T'estim". 

El dia que la gata se'm va llançar com una energúmena a la cara per esgarrapar-me el front, vaig sortir d'aquella vaig sortir d'aquella casa per anar-me'n a la meua. Em vaig passar la nit pensant i vaig arribar a la conclusió que la gata pútida aquella, lluny d'odiar-me, m'era aliada: estava intentant dir-me alguna cosa, en concret, que fugís del seu costat, que no fes anar per allà la meua vida. I l'endemà al matí vaig decidir que no veuria més aquell home.  
Saps què? -li diu la Franziska- Si tu has interpretat això és perquè estaves esperant un motiu, una explicació, per fugir de l'amo de la gata, així que ben vist. 

No et preparis per al pitjor. No serveix per res.

Cada vegada estic més convençuda que les converses curen. Que les dones xerrem entre natros sense més fi que xerrar, per buidar-nos d'angoixa, per l'alegria de saber de l'altra. La majoria d'homes, no. O no tant. Ells quan parlen és o bé per compromís, que s'haiguen trobat al carrer per casualitat i llavors s'expliquen la vida a manera de telegrama, com una espècie de convenció social, o bé per arribar a un fi. Per a les dones xerrar és el fi. Després d'explicar les penes a una amiga que saps que t'escolta, tens menys pesar a l'ànima. 

Sent el buit. Aguanta't! Un dia se'm va acudir respondre a la Franziska que em sentia com si l'estómac estigués essent xuclat cap endins a manera de forat negre i que, darrere l'estómac hi anava tota jo. Al buit de l'estómac, t'hi afrontes de cara!, em cridava coses així. La por, la mires als ulls fins que deixa de fer por, m'entens?! 

Tu, ja n'hi ha prou de lamentar-se, reprèn la vida! -em va cridar mentre jo m'allunyava una mica més valenta, una mica més gran, una mica més feliç.
Ja n'hi ha prou de lamentar-se. Duia esta frase enganxada al clatell des de la nit que mos vam acomiadar. 
Prou de lamentar-se. Una única frase de l'Elisabeth m'havia canviat l'actitud. Que de vegades no és la frase, sinó qui te la diu. Ara ja n'havia après la lliçó, només temia que la vida no em tornés a posar l'Elisabeth al davant.

Vaig fer arbres de precisió i tot sota la premissa què-és-el-pitjor-que-pot-passar, tal com m'havia ensenyat la Franziska. Tot i que més tard vaig llegir un llibre de ciència que assegura que les decisions les prenem abans que res amb el cor i després cerquem tot de raonaments que les justifiquen per fer-mos creure que les hem preses amb lo cap. 

La Franziska anys enrere tenia raó: Te'n vas al futur, te'n vas a viure vides que de moment no són i no saps si mai seran. Quina és la realitat ara? Com et sents, ara? Pots saber com et sentiràs demà? I el mes que ve? I ara, què tens i què vols? Ets el que penses o ets el que fas? Totes aquestes preguntes que ella em va inocular durant sessions i sessions de psicoteràpia m'anaven aflorant amb molta força aquells dies.
I sempre aquest per de no estimar-te. De deixar-te per a l'últim, deixar que alguna altra persona diferent de tu tingui un control capaç de destruir-te. 

Posa't crema!, me cridava amb aquell accent brusc i els seus ulls de color verd violeta fora de si. Que és una manera d'acariciar-te, de donar-te importància, ho entens? Encara que no et vingui de gust o no et sembli rellevant, ho és! A estimar-te, n'aprendràs posant-te crema! I allà em teníeu, adés i ara, untant-me la cara sense ganes amb la fe llunyana que allò fos l'inici de l'autoamor. 

Sempre vindrà algú, i estigues preparada perquè és molt probable que aquest algú sigui algú que t'estima i molt, a dir-te que no podràs. No se n'adonarà però estarà intentant sabotejar-te per si de cas no pots. La teva resposta, i això grava-t'ho amb sang, sempre ha de ser la mateixa: potser no puc, però potser sí. Tu contesta'ls que no seràs tu qui et diguis que no podràs fer una cosa abans d'intentar-la. Perquè imagina't si sí que pots i l'has deixat de fer pensant que no podies. Pot ser que deixis de fer una cosa perquè no et vingui de gust, et faci mandra, fàstic, vagi en contra dels teus principis, perquè et violenti, però per si de cas no la pots fer? Mai, això ja t'ho dirà la vida. L'únic que necessites de la gent que t'estima és que et digui endavant, si no hi arribes, t'ajudaré. 

Me n'adono que he posat moltes coses de la Franziska. És que cre que si la Gina se'n va sortir de tot va ser gràcies a aquesta persona que va saber donar-li les eines per sortir-se'n i la confiança  en ella mateixa. I aixó és molt, molt, important! 

dilluns, 24 de maig de 2021

Una sala plena de cors trencats

 


Una sala plena de cors trencats
d'Anne Tyler

Proa

Maig 2021


Ja havia llegit un parell de llibres d'Anne Tyler, La dansa del rellotge i Reunión en el restaurante Nostalgia. Els dos em van agradar tot i que l'estil costa una mica d'agafar. Aquest tercer llibre també m'ha agradat però potser eren millor els altres. 
És un llibre que, com dic sovint, si després en pogués parlar amb algú en trauria més coses. Perquè el llibre és bo, retrata molt bé un personatge, en Micah, que potser no és tan estrany com sembla, potser és més corrent del que pensem. 
En Micah és el fill petit d'una família senzilla i és l'únic que va a la Universitat. Però té una gran decepció, va canviant de carrera, acaba amb informàtica i deixa la carrera a l'últim curs per muntar un negoci amb un company que dura molt poc per desavinences. Llavors decideix convertir-se en el Informaniàtic, l'home que va a les cases a solucionar els problemes informàtics de la gent, sobretot gent gran. Ja té més de 40 anys i ha tingut algunes novies, però mai ha acabat amb cap d'elles. Ara surt amb la Cass, una mestre de petits amb qui es troba molt a gust, però se n'adona que alguna cosa no funciona. Amb la família s'hi reuneix de tant en tant. S'estimen i el volen però són ta diferents que li costa anar-hi sovint. 
Un dia es presenta a casa seva un noi adolescent, fill d'una antiga novia. No sap perquè ha fugit de casa seva però el noi li demana sopar i dormir a casa seva. Quan aconsegueix que es trobin la mare i el fill, en Micah té una conversa amb la Lorna, la mare, que reflecteix força bé el que passa pel cap d'en Micah, el seu problema.
Li pregunta a la Lorna:
-Saps què és el que fa que repugni a les dones?
-Que repugnes a les dones? Tu no repugnes a les dones!
-Al final sí -va dir-. Sembla que d'entrada les coses vagin perfecte, però després... No m'explico què passa. Em comencen a mirar de reüll. Comencen a semblar com absents. És com si de cop i volta recordessin que preferirien estar en un altre lloc. 
-No em puc imaginar que això pugui ser veritat -li va dir ella.
-En el teu cas, ho va ser -va dir en Micah.
-Jo! no vaig ser jo, qui va trencar!
En Micah té una vida de color gris, metòdic, ordenat, potser un pèl egoista de cara a les parelles, de no intentar saber què volen o què pensen... I quan deixen córrer la relació en el fons sent un alleujament molt gros. Por a una relació estable? Massa anys vivint sol?...  Quan el noi i la Lorna se'n van i torna a quedar-se sol sembla que decaigui. No s'afaita, no té l'ordre que tenia a la casa, menja dret i amb desgana. Tot sembla que hagi d'acabar de mala manera. Però potser el fet de trobar-se amb aquell noi adolescent i de parlar amb la Lorna fa que reaccioni a la seva manera i pugui tornar a trobar el camí, encarrilar la seva vida.  
Fent ara el resum me n'adono que m'ha agradat més del que pensava... 



dissabte, 22 de maig de 2021

Animal de bosc

 


Animal de bosc
de Joan Margarit  -inèdit-

Proa Ossa Menor

Maig 2021


Acaba de sortir, aquest mes, aquest petit llibre de poemes inèdits de Joan Margarit, poeta i arquitecte, mort el 16 de febrer d'enguany. Casat amb Mariona Ribalta li dedica quasi tots els poemes d'aquest llibre anomenant-la Raquel. Són poemes que parlen de la vellesa, de la mort i de l'amor. 
Com tots els llibres de poemes s'ha de llegir a poc a poc i si pot ser en veu alta. Llegir.ne un, tancar el llibre, pensar-hi, rellegir-lo... 
Us en poso un parell, o més, que m'han agradat ja d'entrada. I un d'un altre poemari i que m'agrada molt. 

Record d'un camp

Era una vinya antiga al peu d'un marge
cobert per un desordre d'esbarzers i bardisses.
En netejar-lo, va quedar a la vista
-alt i segur- un mur de pedra en sec.
Transmetia bellesa i veritat,
igual que un bon poema,
perquè, per dir el que saps, calen els anys:
esperar que es confonguin els records
amb nosaltres mateixos.
Com aquell mur tan fort de pedra en sec,
necessitem un temps pel nostre assentament.
Llavors és quan ser vell té avantatges:
podem ser forts i clars, igual que el mur,
i no ignorar la mort, perquè ignorar-la
és no haver entès la vida.

L'última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme
tan poderós que té un acte tan senzill.
Unes mans que s'estimen i treballen,
que són com tu i jo, que gairebé
fa els mateixos anys que elles que estem junts. 
Quan falti un dels dos,
l'altre, a les seves mans, començarà a sentir
això que, en aparença, haurà perdut.
Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.
L'última intimitat, no imaginada mai.

La cuina

La finestra, tancada amb dues fulles,
dóna a peu de carrer. Durant l'hivern,
tenim el llum encès al matí fosc
i els qui passen ens veuen esmorzar. 
Més tard, si fa bon dia, un raig de sol
escriu un bell record damunt la taula:
el de nosaltres dos entre les altres veus,
primer de criatures; després les dues noies
i el noi, tantes converses i rialles. 
També tu i jo parlant
a la cuina, de nit, mentre ells dormien.
La por al que podia estar venint
i va acabar arribant.
Aquells matins de sol, les nits tranquil·les,
com si encara ens miressin els seus ulls.
Ara no hi ha camins que arribin des d'allí.
No hi ha camins, però no estem perduts. 

La muntanya més alta     -últim poema del llibre, abans de morir...-

Els animals de bosc l'estem buscant
però ens malfiem sempre de mirar massa amunt.
No conec cap resposta digna de confiança,
però haver-hi pensat és el que té un sentit. 
Des d'aquí avui escric protegit i envoltat
per tant de temps tots junts. Me n'aniré estimant-vos.
I alguna cosa meva intentarà tornar. 

La llibertat -d'un altre recull de pomes-

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
Es el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili. 
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.

Quina sort tenim amb tants poetes catalans que et parlen al cor!