Tren a Maratea
de VicençVillatoro
Proa
Club de lectura d'Enginyers
Ja d'entrada m'agrada llegir a Vicenç Villatoro. I encara més escoltar-lo... I aquest petit llibre m'ha agradat molt! M'ha fet gaudir de bones estones, ja que l'he rellegit i tot.
I hem tingut la sort de tenir-lo a ell en el club de lectura. Escoltar-lo com es gesta un llibre i com ho fa ell et fa veure la diferència entre un llibre que, un cop llegit, el deixes a la llibreria de casa i te n'oblides, i el que guardes, mal posat, a la llibreria, per recomanar-lo i deixar-lo.
Em va agradar una frase que va dir. "Tu vols escriure sobre un tema i has de buscar llavors una història". És el que fa ell, el que ha fet en els seus llibres i el que ha fet en aquest Tren a Maratea.
Antonio Lamarca va néixer a Maratea. El van enviar a Albània a la guerra i va fer de soldat, lluitant i matant. Quan torna a Maratea es troba que el demanen per lluitar per Itàlia i llavors se'n va amb els partisans. Allà s'hi troba a gust fins que té un entrebanc que el fa pensar. Entre ells hi ha dos bàndols... Acaba la guerra i a Venècia ho celebren tots amb alegria. Ell es troba sol. Està content d'haver lluitat per la seva pàtria però no li ha agradat el que ha viscut, com canvien els ideals dels companys ni tampoc la Itàlia que deixa. Llavors decideix marxar. I amb un vaixell se'n va a Buenos Aires. Allà hi viurà 30 anys, però mai es va sentir d'aquella terra, sempre va pensar que hi estava de pas... Diagnosticat d'un càncer terminal decideix anar a morir a Maratea, buscant retrobar els seus temps feliços, de petit, la infantesa.. És en aquest viatge de tornada, en el tren de Roma a Nàpols i després a Maratea, on coneix una jove que torna a Nàpols després de vacances, sola després d'un desengany amorós. Dues solituds, dues persones d'edat molt diferent, dues persones amb ganes de parlar i escoltar. I l'Antonio comença a poc a poc a explicar els motius pels quals torna a Maratea, perquè ha trigat 30 anys a fer-ho, i la Eliana, absorta i no sempre d'acord amb ell, se l'escolta. El llibre és el relat d'aquest home, la reacció de la noia jove, i com les novel·les han de tenir un final feliç encara que després arribi un final trist.
A Maratea són dies de festa i hi ha un moment en què ballen els dos, recordant una mica Il Gattopardo, llibre que l'Eliana li dóna a l'Antonio perquè el llegeixi. Segons l'autor, aquí acaba el llibre. Un moment feliç, net, tranquil, somrient... Ja sabem que l'Antonio ha anat a morir a Maratea, però, fa falta veure'l com tanca els ulls per sempre?
Ens ho podem aplicar a la nostra vida de cada dia. recordem els moments feliços, els moments que ens ham omplert de pau i serenor i alegria i somriure, i quan vingui un moment fort ja l'entomarem. Però el feliç és el que perdura.
M'agradaria poder reproduir aquí tota la xerrada del Vicenç Villatoro. Veig que m'he quedat en les beceroles, molt pobre, després de tot el que va dir ell. Però no puc fer-ho.. Llegiu el llibre, foneu-vos en ell i en gaudireu...
M'agrada sempre copiar algun paràgraf que m'ha agradat especialment. Per recordar-ho i poder rellegir-lo en qualsevol moment.
No crec que us faci cap mal llegir-ho i després llegir el llibre. Però qui no vulgui saber res abans de llegir el llibre ho podeu deixar aquí.
Buenos Aires no és el meu món. Sempre va ser un lloc de pas, per a mi. Sempre hi vaig voler ser estranger. Fer la meva vida en silenci, sense emprenyar ningú ni que ningú m'emprenyés.
-I ara torna a casa seva... -vaig voler comprendre.
-No ben bé. Ara torno al meu temps, a Maratea. Si és que en queda alguna cosa.
No vaig a Maratea a veure què hi ha , sinó a recordar què hi havia. No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps... Veuré què hi ha i, sobretot, què en queda. O potser veuré què queda de mi, de qui vaig ser...
A Venècia, acabada la guerra...
Em vaig sentir sol, com li deia, i vaig sentir que la meva veritat i els meus dubtes també estaven sols. Que acabaria cadascú explicant el que més li convenia, el que jo havia vist i viscut i patit i fet patir, quedaria no ja oblidat, que també, sinó sobretot tapat per tota una allau de paraules sobre què convé dir i què no convé, què els convé als uns i què als altres... Segurament no podia ser d'una altra manera. Però jo no hi volia ser. Encara més, no ho volia ni saber. Em vaig sentir infinitament vell. Havia lluitat per la llibertat d'Itàlia, convençut del tot, i ho tornaria a fer. Però al mateix temps, volia ser ben lluny d'aquesta Itàlia lliure però devoradora d'homes. Com si fos del tot incapaç d'imaginar-me una vida al davant d'aquella manera. No hi trobava el meu lloc. Una mena de senilitat, una fatiga molt antiga.
Arribant a Maratea...
-Ho recordava així?
- Exactament així. Tot el que és diferent és irrellevant. Tot el que és essencial és tal com era.
Sobre el llibre Il Gattopardo...
M'ha agradat molt tot, però potser molt especialment l'escena del ball, amb el príncep ja gran. En la meva imaginació aquell ball senyorial en un palau de Palerm se'm confon amb el nostre ball a l'esplanada de la Villa Tarantini de Maratea, un diumenge setmanes enrere. Em sembla entendre així del tot el vals del príncep de Salina amb l'Angèlica, un home vell que sap que el seu món ja ha deixat d'existir, però que veu com hi ha un món nou que neix i que no és el seu malgrat que pot tenir tota la força i la bellesa, i per això balla un vals abans d'acomiadar-se dignament de tot. I ens diu, i es diu a ell mateix, que és viu encara. Li agraeixo molt, per tant, a vostè totes dues coses. El llibre i el vals.
Final de la carta... tot i que hauria d'acabar-ho amb el vals...
Acabo. Ara que ja sé que havia de tornar m'agradaria tenir més temps. O haver tingut més temps. Potser hauria hagut de tornat abans. No estic penedit d'haver marxat, furiós, després de la decepció i la mentida i la maldat i el dolor del temps de la guerra. Però potser hauria d'haver tornat abans. Fins i tot les fugides exigeixen retorn. No ho vaig fer quan tocava i ara m'agradaria allargar el temps que em queda. Podria resar, però no estic gens segur que Déu escolti les pregàries dels qui no hi creiem. No se m'acut gran cosa més. En tot cas, estic content d'haver tornat a Maratea i content, també, i enormement agraït que vostè m'acompanyés en aquells primers instants d'aquest retorn. I del vals!
Detalls:
-Home vell, dona jove
-Tren, lloc propici a la conversa. Seuen cara a cara. Hores de trajecte...
- Tot ve de la guerra però no es parla d'ella.
- Situada en un poble real, però que podria ser imaginari. Si estigués situada a un poble de Catalunya parlaríem de seguida de guerra civil.
-Llibre de fons, Il Gattopardo, escenes que es poden comparar o reviure