Todos deberíamos ser feministas

 

Todos deberíamos ser feministas
Querida Ijeawele
Còmo educar en el feminismo

de Chmamanda Ngozi Adiche 

Literatura Random House 

Desembre 2023

Quin llibre més bo! No és el primer que he llegit d'aquesta autora. La flor púrpura i Americanah, els dos, m'han agradat molt. 

Aquest, però, és diferent als altres. Està dividit en dues parts. La primera és una conferència que va pronunciar el desembre de 2012 a TEDx-Euston, un simposi internacional centrat a Àfrica. Va tenir por que no fos ben rebut el tema però va acabar amb un aplaudiment massiu. La segona part consta de 15 suggeriments per educar a una nena a en el feminisme. Una amiga acaba de tenir un filla, la primera i es pregunta com, vivint a Nigèria, pot educar la seva filla. Ella suggereix una sèrie de idees i maneres de fer i de parlar que li poden servir. A ella i a qualsevol mare de qualsevol part del món. Perquè tot i que hi ha grans diferències entre els diferents països el feminisme continua essent necessari de ser parlat i sobretot fer-ne una manera de viure. 

Ella és feminista i femenina. I tot el que diu és de tan sentit comú, de tan seny, que sembla mentida que encara trobem el que trobem pel món. La diferència entre home i dona en la feina, en la família, en la joventut i també en la infantesa. 

És una petita joia de llibre. L'he agafat de la biblioteca però crec que me'l compraré i el deixaré caure a casa els néts i nétes perquè el llegeixin.

No puc resumir tot el que diu i explica però deixo aquí algunes frases per recordar-les quan recordi aquest tema i aquest llibre.  

Un periodista me comentó que la gente decía que mi novela era feminista, y que el consejo que me daba -y me lo dijo negando tristemente con la cabeza- era que no me presentara nunca como feminista, porqué las feministas son mujeres infelices porqué no puede encontrar marido.  

I amb més comentaris d'aquest tipus va acabar presentant-se com a "feminista feliz, africana, que no odia a los hombres y a quien le gusta llevar pintalabios y tacones altos para sí misma y no para los hombres". Por supuesto gran parte de esto era irónico, pero lo que demuestra que la palabra  "feminista" está sobrecargada de connotaciones negativas.  Odias a los hombres, odias los sujetadores, odias la cultura africana, crees que las mujeres deberían mandar siempre, no llevas maquillaje, no te depilas, siempre estás enfadada, no tienes sentido del humor y no usas desodorante. 

I segueix explicant els moments, les situacions en què es va trobar de nena i de joveneta. Molt interesant i amè i fàcil de llegir... 

La segona part m'agradaria anar explicant una a una els suggeriments que va fent a la seva amiga per a educa a la nena, la Chizalum Adaora. No puc fer-ho. Hauria de copiar tot el llibre. Millor que el llegiu vosaltres. Només marcaré algun tema que toca ella  sense posar els exemples, que són molt bons i instructius... 

- Sé una persona plena. Nunca te disculpes por trabajar. Te gusta lo que haces, y que te guste lo que haces es un regalo fantástico para tus hijos. 

- Hacedlo juntos. Chudi -el marit- debería hacer todo lo que la biología le permite, que es todo menos amamantar. Para ella es bueno que su padre la cuide. Chudi no está "ayudándote" a cuidar de su hija. Está haciendo lo que debe hacer.

- Enséñale a tu hija que "los roles de género" son una solemne tontería. No le digas nunca que deje de hace algo "porque es una niña". "Porque es una niña" nuna es una razón para nada. Nunca. 

- Cuidado con el peligro de lo que yo llamo "feminismo Light". Es la idea de la igualdad femenina condicional. Recházala de plano, por favor. Es una idea vacua, fallida y tranquilizadora. Ser feminista es como estar embarazada. Lo estás o no lo estás. O crees en la plena igualdad entre hombres y mujeres o no. 

- Enseña a Chizalum a leer. Enséñale el amor por los libros. Hablo de libros que no tengan nada que ver con el colegio, autobiografías, novelas y cuentos. Si todo falla, págale para que lea. recompénsala. 

- Enséñale a cuestionar el lenguaje. El lenguaje es el depositario de nuestros prejuicios, creencias y presunciones. 

- Jamás hables del matrimonio como un logro. Encuentra maneras de aclararle que el matrimonio no es un logro ni algo a lo que debe aspirar. Un matrimoinio puede ser feliz o desgraciado, pero no un logro. 

- Enséñale a rechazar la obligación de gustar. Su trabajo no es ser deseable, su trabajo es realizarse plenamente en un ser sincero y consciente de la humanidad y del resto de la gente. 

- Dale a Chizalum un sentido de identidad. Importa. Haz hincapié en ello. Consigue que crezca considerándose, entre otras cosas, una igbo orgullosa. Y debes ser selectiva: enséñale a aceptar las partes de la cultura igbo que son bellas y enséñale a rechazar las que no lo son. 

- Fíjate como tratáis el tema de su apariencia. Anímala a practicar deporte. Enséñale a ser activa físicamente. Si le gusta el maquillaje. déjala que se maquille. Si le gusta la moda délaja que se arregle. Pero si no les gusta ni una cosa ni la otra, déjala tranquila. Feminismo y feminidad no se excluyen mutuamente. 

- Enséñale a cuestionarse el uso selectivo que hace nuestra cultura de la biología com "razón" para las normas sociales. 

- Háblale de sexo y empieza pronto. Dile que el sexo puede ser algo bello y que, aparte de las consecuencias físicas evidentes, también puede tener consecuencias emocionales. Dile que su cuerpo le pertenece a ella, que nunca debería sentir la necesidad de decir "sí" a algo que no quiera o a lo que se sienta presionada. Enséñale que decir "no" cuando "no" le parece lo correcto; es motivo de orgullo.

- Llegará el amor, así que asúmelo.  Enséñale que amor no es solo dar, sinó también recibir. 

- Al enseñarle sobre la opresión, ten cuidado de no convertir a los oprimidos en santos.

- Háblale sobre la diferencia. Convierte la diferencia en habitual. Haz normal la diferencia. Enséñale a que valore la diferencia. Y no es para que sea justa y buena, sino simplemente para que sea humana y práctica. Enséñale que no lo sabemos todo de la vida, no podemos saberlo. Tanto la religión como la ciencia ofrecen espacios para lo que no sabemos, y hasta reconciliarse con ello. 

I tor això amanit amb experiències seves i anècdotes. Crec que és un llibre instructiu i amè, que et diu coses que ja sabem però que cal parlar-ne o rellegir de tant en tant,.

Espero que us agradi com m'ha agradat a mi.   

Biografia del silenci

Bibliografia del silenci 
de Pablo d'Ors

Club de lectura Enginyers

Angle Editorial

Novembre 2023

Llibre diferent i difícil de classificar. L'autor és un sacerdot que després d'escriure alguna novel·la sense massa èxit, es posa a escriure la seva experiència en busca del silenci, l'escriu en 10 hores i té un èxit impressionant. Potser tots necessitem aquest petit espai diari de silenci i això ha ajudat a la ressonància d'aquest llibre. 

Ens explica que fa ja 15 anys que fa cada dia meditació, assegudes, amb les seves paraules. Que al començament li va costar molt però que ara ja s'hi troba tant a gust que no li costa trobar el moment per fer-ho. Tot i ser sacerdot catòlic es deixa influenciar molt pel budisme i per la filosofia zen. 

Si aquest llibre me l'haguessin donat fa un parell d'anys no l'hagués pogut acabar de llegir, tot i que està redactat en capítols molt curts que fa fàcil la lectura. La paraula "meditació" em porta massa records del col·legi de monges i d'aquelles meditacions que no sabies ni com posar-t'hi. Però ara, amb els anys, i amb el canvi de nom, silenci, t'hi trobes a gust. 

Ja fa cosa d'un any que cada dia escolto una "meditació-relaxació" i em va molt bé. He après a respirar i m'han ensenyat a veure les coses amb perspectiva, sense sentir-te mai culpable, mirant a la cara els problemes o pensaments i deixant-los marxar amb la respiració. És complex d'explicar però efectiu... 

Pablo d'Ors, l'autor, nét d'Eugeni d'Ors, s'explica bé però aquest llibre el veig més com un llibre escrit per a ell mateix que no pas de cara als altes. Ell no pretén que sigui un llibre d'autoajuda, que no ho és, només vol transmetre'ns la seva experiència i necessitat de silenci. Estic d'acord amb coses que diu però moltes altres les trobo exagerades o fora de context. Es repeteix força però gràcies a la poca llargada del capítol ho oblides aviat. 

Una curiositat és que fins que no has acabat el llibre no et trobes amb el títol de cada capítol, cosa que podria ajudar-te o condicionar-te. Per tant, que cadascú s'ho agafi com vulgui.

Al club de lectura va haver-hi opinions de tota mena. des d'avorrit, a repetitiu, a boníssim, a no l'he pogut acabar... però ens va tenir una hora i mitja discutint i parlant. Cosa bona en un club de lectura. 

Personalment no penso tornar a llegir-lo i no crec que en recordi massa cosa d'aquí a un mes. Però la paraula SILENCI, el que significa i com n'és de necessari això ja ho tenia assumit i ho recordaré. 

Pioners, oh pioners

 

Pioners, oh pioners
de Willa Cather

Cal Carré

Octubre 2023

Alexandra Bergson  amb els seus pares i germans emigran de Suècia a Nebraska, al poblet de Hanover, situat en un ventós altiplà, erm i difícil de treballar. Però el pare s'enamora d'aquesta terra i lluita per aconseguir alguna collita i conrear un hort. L'Alexandra és la gran de 4 germans. l'Òscar, el Lou i el petit Emil.  

El pare malalt, i veient que deixava sola la família, veu que només l'Alexandra podrà tirar endavant la feina i a més sap que s'estima la terra. I als fills els demana que treballin la terra i segueixin el criteri de la germana gran que serà qui portarà les regnes de la casa i de la família. La mare no compta en aquest moment. És sueca i li ha costat aterrar a Nebraska. es cuida de la cuina i de la família però no compta per la feina del camp ni per donar idees. 

La novel·la és la vida d'aquesta noia, l'Alexandra, la diferència de pensament i actuació d'ella i els germans i l'amor incondicional al petit de casa, l'Emil. Aquest estudiarà a la universitat i ella se'n sentirà sempre orgullosa. 

En una terra àrida i erma com aquella és difícil sobreviure però el instint i la intel·ligència de la noia fa que acabin sent dels propietaris més rics de la zona. La reacció dels germans és sempre ben diferent de la de la noia. Excepte l'Emil. 

Personatges diferents van passant per la novel·la. Uns s'hi queden sempre, com el Ivar, el Carl i la Marie. D'altres van i venen, passen, formen part de la vida, del dia a dia. 

Hi ha molta descripció, com cultiven la terra que estimen, com són feliços contemplant el cel i la terra. com és de dura la vida en una granja, amb els camps de conreu, i els animals, com s'ajuden es uns als altres i com en una societat tan reduïda la vida és cosa de tots. I com les desgràcies i calamitats també arriben i sobten en aquesta vida de pau i feina i com reaccionen la gent davant les diferents circumstàncies. Enamoraments, fidelitat, escapades... i cap germà s'adona que l'Alexandra no ha tingut temps de pensar mai en ella mateixa. I quan s'ho troben davant els ulls no volen que res canviï, volen seguir igual. En el fons ja són grans però saben que les regnes les porta ella. 

Es barreja sempre la poesia i la passió, de manera que no pots destriar-les. I és una sort perquè el tema en ell mateix és conegut, saps de què va, però la poesia que destil·len els paisatges, les xerrades, els pensaments fan d'aquest llibre un bon entreteniment agradable de llegir. La poesia no falla mai... 

El Gatopardo

 

El Gatopardo
de Giuseppe Tomasi de Lampedusa

Noguer

Octubre 2023

Comentant Vicens Villatoro l'escena del ball de Tren a Maratea el va comparar amb el ball del Gatopardo. No l'havia llegit i estic contenta d'haver-ho fet ara.  

Fabrizio Corbera, príncep de Salina. És el protagonista i l'eix principal de a història. Diuen que és la novel·la d'un gran senyor, escrita per un gran senyor. 

El príncep viu a Palerm, tot i que passa temptades a Donnafugata, casa per passar l'estiu. Està casat i té fills, i li agrada sortir a la nit a visitar alguna amant. La casa on viu és preciosa, amb tot el que pot tenir una casa per ser la més bonica i més rica de Palerm. Li agrada l'astronomía i té un telescopi muntat en una habitació on hi passa hores. Va arribar a rebre un premi i tot per la seva feina. També té un nebot, Tancredi, de qui és padrí i tutor, i de qui la seva filla Concetta està enamorada. Un jove que es dedica al joc i a les dones, però que estima al príncep, tiazo!, i que sembla més fill que nebot de Salina. 

L'època és la de la guerra d'unificació de Itàlia, amb Garibaldi i els joves que s´hi apunten i retornen després veient que tot ha de canviar perquè tot segueixi igual. 

Llegint el llibre veus com parla d'un època en què ser senyor venia de mena, era natural la superioritat que tenien sobre els altres, i en el cas de Salina, era una bona persona que era estimat i respectat. 

Descriu molt bé la vida que portaven, les caceres, el gos, el Bendicò, fidel acompanyant del príncep allà on anés... 

He llegit amb gust l'escena del ball, ell, gran, ballant amb la l'Angèlica, la promesa del Tancredi, en una festa particular... 

La història és interessant i correcta, retrata molt bé la vida en aquella època, les convencions socials, però el que m'ha impressionat i serà el record que em quedarà  són els dos últims capítols del llibre. 

Don Fabrizio conocía desde siempre esta sensación. Hacía decenios que sentía cómo el fluido vital, la facultad de existir, la vida en suma, y acaso también la voluntad de continuar viviendo, iban saliendo de él lenta pero continuamente, como los granitos se amontonan y desfilan uno tras otro, sin prisa pero sin detenerse ante el estrecho orificio de un reloj de arena. En algunos momentos de intensa actividad, de gran atención, este sentimiento de continuo abandono desparecía para volver a presentarse impasible en la más breve ocasión de silencio o de introspección: como un zumbido continuo en el oído, como en el tictac de un reloj se imponen cuando todo calla, y entonces nos dan la seguridad de que siempre han estado allí, vigilantes, hasta cuando no se oían. 

......

Sentado en una butaca, con las largas piernas cubiertas con una manta, en el balcón del hotel Trinacria,  advertía que la vida salía de él en grandes oleadas apremiantes, con un fragor espiritual comparable al de la cascada del Rin. El silencio era absoluto. Bajo la fortísima luz don Fabrizio no oía otro rumor que el interior de la vida que se escapaba de él. 

...

Todos, excepto Concetta, lloraban. Incluso a Tancredi, que decía: 

-Tío, tiazo querido... 

De pronto en el grupo se abrió paso una joven. ... Era ella, la criatura deseada siempre, que acudía a llevárselo. Era extraño que siendo tan joven se fijara en él. Debía estar próxima la hora de pàrtida dle tren. Casi junta su cara a la de él, levanta el velo, y así, púdica, pero dispuesta a ser poseída, le pareció más hermosa de como jamás la había entrevisto en los espacios estelares. 

El fragor del mar se apagó del todo. 

Trobo que és una descripció de la mort poética i dolça i serena... M'ha agradat molt! 

Les tres germanes, ja grans, es queden el palau de Salines i hi viuen juntes. Un dia l'Angèlica, la dona del Tancredi, porta un amic del Tancredi i tot parlant amb la Concetta aquest li explica que de joves el Tancredi li explicava moltes coses d'ella, que era el record de la seva adolescència i que l'hauria besat davant tothom en moments determinats. I la Concetta que ha viscut sempre amb el dolor i el mal record del Tancredi i de tothom, amargada, se n'adona que potser la culpa ha estat seva, per odiar i no parar-se a pensar... 

Hasta ahora, cuando raramente volvía a pensar en lo que había ocurrido en Donnafugata en aquel lejano verano, sentíase sostenida por un sentido de martirio sufrido, de error padecido de animosidad contra el padre que la había descuidado, de un angustioso sentimiento con respecto al otro muerto -Tancredi-. Ahora, en cambio, estos sentimientos derivados que habían constituido el esqueleto de todo su modo de pensar deshacíanse también. No había habido enemigos, sinó una sola adversaria, ella misma. Su porvenir había sido matado por su propia imprudencia, por el ímpetu rabioso de los Salina, y le faltaba ahora, precisamente en el momento en que al cabo de muchos años los recuerdos adquirían vida de nuevo, el consuelo de poder atribuir a los demás su propia infelicidad, consuelo que es el último engañoso filtro de los desesperados. 

La vida de la Concetta queda aturada en el passat, i mai pot ser feliç... Pensem també que estem parlant de Sicília, tancada en ella mateixa, lluny de tot el que és innovador o modern del continent, i de l'any 1910... 

El llibre m'ha agradat. Ara miraré la pel·lícula... 

84Charing Cross Road

 

84  Charing Cross Road
de Helene Hanff

Club de lectura d'Enginyers   

ANAGRAMA

Setembre 2023

Amistat - Amor a través de cartes. El nexe d'unió: els llibres. 

Et sona? 

8 dies, 9 hores, 27 minuts de felicitat absoluta '07

Marta

El llibre és de la biblioteca. A la primera pàgina em trobo aquestes frases escrites amb llapis.  A algú, anomenada Marta, li va agradar tant aquest llibre que va voler deixar-hi petjada. 

Gràcies, Marta! Fa que el llibre el trobi més bonic dels que pensava.

La Helene és una noia que viu a Nova York i és amant de llibres rars i difícils de trobar. Gran lectora. Troba una adreça de Londres, d'una llibreria de vell, i escriu al senyor Frank Doel, de la llibreria, al número 84, Charing Cross Road, demanant-li algun llibre especial. És la primera de les moltes cartes que s'escriuen, molt respectuosament durant vint anys. Ella és espontània i divertida. Ell discret i reservat. 

La Helene es passa la vida estalviant per anar un dia a Londres i passar hores en aquella llibreria que li proporciona tantes bones estones. Però sempre li surt un o altre impediment i no arriba anar-hi mai. 

Per altra part en Doel es desviu per trobar petites joies a bon preu per aquella noia tan amant dels llibres i que ja forma part de la llibreria. 

El llibre és distret i agradable de llegir. O ja l'havia llegit fa molts, molts anys, o n'he llegit algun altra amb la mateixa temàtica. 

M'ha agradat però és, per a mi,  un d'aquells llibres que llegeixes i recordes però que no t'aporten res d'especial. És bonic veure l'amistat que es va formant entre la Helene i en Doel, la confiança entre ells i que tot sigui gràcies al interès pels llibres. 

Hi ha gent que ha volgut veure una història d'amor a través de les cartes. Jo no ho veig així. En Doel està casat i la seva dona participa també d'aquesta relació carta-llibre-confiança-amistat. I crec que pot existir, i existeix, amistat profunda entre un home i una dona sense necessitat d'estar enamorat. 

No vaig poder anar al club de lectura. Segur que n'hagués tret alguna cosa més! 

Arada torta

 

Arada torta
de Itamar Vieira Junior

Edicions  El Periscopi 

Setembre 2023

La Bibiana i la Belonísia tenen 7 anys i viuen amb la família a Àgua Negra, una plantació al nord-oest de Brasil. Un dia remenant una maleta de l'àvia troben un ganivet molt esmolat, amb mànec d'ivori. Aquesta troballa els canviarà la vida. 

L'àvia, la Donana era la llevadora de tots els nens que naixien a la plantació. La mare es deia Salustiana Nicolau i el pare era Zeca Barret Gran. Era molt estimat per tothom. Era curador de jarê, dirigia les festivitats per a els Encantats i sovint li portaven familiars amb atacs d'histèria o gent que desvariejava. I ell els curava parlant, amb els poders que tenia, que havia heretat. Els curadors servien per tornar la salut al cos i a l'esperit. En Zeca Barret Cran era el pare espiritual de la gent d'Àgua Negra.

A les festes de Jarê en Zeca s'havia de vestir amb unes faldilles. Invocaven als Encantats, tots tenien nom...

No puc dir que aquesta novel·la estigui plena de fantasia, perquè no és fantasia, és la religió i la vida d'aquella gent al Brasil. Costa entendre quan van parlant d'Encantats, parlant amb ells pel seu nom... I tenen una influència molt gran entre la gent. I explica la vida de les dues nenes, quan creixen, quan van a viure amb l'home que creuen que els farà feliç,... A poc a poc explica la vida de tota aquella gent, els seus costums i la seva manera de fer i d'entendre la vida, la relació amb l'amo de la plantació... 

És un llibre que si vols recordar-lo bé i acabar d'entendre'l necessita una segona lectura. Jo encara no l'he feta però penso fer-ho. M'ha sorprès i atabalat una mica aquesta barreja de religió animista amb ànimes que semblen humans i la gent que viu entremig d'ells. 

El tornaré a llegir i en faré una segona valoració. 

A la portada hi pots llegir:

Arada torta és una novel·la polifònica, màgica i commovedora que clama contra la injustícia i que posa al centre la importància de la terra com a llar, i del paper de la dona i de la raça. Ens revela una realitat llunyana alhora que aborda temes tan universals com la transcendència dels vincles familiars i de l'amor incondicional. 

És curiós perquè he llegit molts llibres situats a Àfrica, amb animistes i tot el que vulguis, i m'hi he sentit còmode; aquest ha estat diferent, no he pogut acabar d'entrar-hi. Per això el vull rellegir. A la pila de llibres de segona vegada! 

Caminant junts per la lluna

                          
Caminant junts per la lluna

de    Pep Puig

l'altra tribu

Agost 2023

                     

 

Volia un llibre per la Judit que té 14 anys. I la Fe de l'Espolsada em va recomanar aquest. I com de costum el vaig llegir jo primer. I penso que li pot agradar.

És la història d'un estiu a Altafulla cap a l'any 1984. Un grup de nois, molt joves, el Pitus, l'Enzo, el Junior i el Marcel es troben com cada estiu. Tot el dia en bicicleta i a l'aigua. Però aquest estiu serà diferent perquè, uns més que els altres, miren les noies de manera especial. Un dia es troben la Guida amb una amiga, la Lola i comença a haver-hi diferents plans i sobretot diferent manera d'enfocar-los. També hi ha la germana d'un d'ells, la Joana, que tot i ser més petita té els raonaments molts clars i enlluerna a un dels nois. És l'estiu de les descobertes, tant a nivell d'amigues i amics com de família. Comencen a veure els pares ens situacions que no s'imaginaven, les noies els feien sentir una cosa rara, però sobretot crec que el més important és el canvi de manera de veure una amistat entre els quatre després de tants anys. 

No tinc el llibre a mà i faria més comentaris si el tingués. Però tampoc vull fer spoiler de res. Crec que és un bon llibre per aquesta edat ja que a més de trobar-hi el primer enamorament d'estiu també hi ha molts moments importants i decisions que han de prendre. Molts sentiments i aprenentatge de vida. 

Tren a Maratea

 

Tren a Maratea
de VicençVillatoro

Proa

Club de lectura d'Enginyers

Agost 2023

Ja d'entrada m'agrada llegir a Vicenç Villatoro. I encara més escoltar-lo... I aquest petit llibre m'ha agradat molt! M'ha fet gaudir de bones estones, ja que l'he rellegit i tot. 

I hem tingut la sort de tenir-lo a ell en el club de lectura. Escoltar-lo com es gesta un llibre i com ho fa ell et fa veure la diferència entre un llibre que, un cop llegit, el deixes a la llibreria de casa i te n'oblides, i el que guardes, mal posat, a la llibreria, per recomanar-lo i deixar-lo. 

Em va agradar una frase que va dir. "Tu vols escriure sobre un tema i has de buscar llavors una història". És el que fa ell, el que ha fet en els seus llibres i el que ha fet en aquest Tren a Maratea.

Antonio Lamarca va néixer a Maratea. El van enviar a Albània a la guerra i va fer de soldat, lluitant i matant. Quan torna a Maratea es troba que el demanen per lluitar per Itàlia i llavors se'n va amb els partisans. Allà s'hi troba a gust fins que té un entrebanc que el fa pensar. Entre ells hi ha dos bàndols... Acaba la guerra i a Venècia ho celebren tots amb alegria. Ell es troba sol. Està content d'haver lluitat per la seva pàtria però no li ha agradat el que ha viscut, com canvien els ideals dels companys ni tampoc la Itàlia que deixa. Llavors decideix marxar. I amb un vaixell se'n va a Buenos Aires. Allà hi viurà 30 anys, però mai es va sentir d'aquella terra, sempre va pensar que hi estava de pas... Diagnosticat d'un càncer terminal decideix anar a morir a Maratea, buscant retrobar els seus temps feliços, de petit, la infantesa.. És en aquest viatge de tornada, en el tren de Roma a Nàpols i després a Maratea, on coneix una jove que torna a Nàpols després de vacances, sola després d'un desengany amorós. Dues solituds, dues persones d'edat molt diferent, dues persones amb ganes de parlar i escoltar. I l'Antonio comença a poc a poc a explicar els motius pels quals torna a Maratea, perquè ha trigat 30 anys a fer-ho, i la Eliana, absorta i no sempre d'acord amb ell, se l'escolta. El llibre és el relat d'aquest home, la reacció de la noia jove, i com les novel·les han de tenir un final feliç encara que després arribi un final trist. 

A Maratea són dies de festa i hi ha un moment en què ballen els dos, recordant una mica Il Gattopardo, llibre que l'Eliana li dóna a l'Antonio perquè el llegeixi. Segons l'autor, aquí acaba el llibre. Un moment feliç, net, tranquil, somrient... Ja sabem que l'Antonio ha anat a morir a Maratea, però, fa falta veure'l com tanca els ulls per sempre? 

Ens ho podem aplicar a la nostra vida de cada dia. recordem els moments feliços, els moments que ens ham omplert de pau i serenor i alegria i somriure, i quan vingui un moment fort ja l'entomarem. Però el feliç és el que perdura. 

M'agradaria poder reproduir aquí tota la xerrada del Vicenç Villatoro. Veig que m'he quedat en les beceroles, molt pobre, després de tot el que va dir ell. Però no puc fer-ho.. Llegiu el llibre, foneu-vos en ell i en gaudireu... 

M'agrada sempre copiar algun paràgraf que m'ha agradat especialment. Per recordar-ho i poder rellegir-lo en qualsevol moment. 

No crec que us faci cap mal llegir-ho i després llegir el llibre. Però qui no vulgui saber res abans de llegir el llibre ho podeu deixar aquí. 

Buenos Aires no és el meu món. Sempre va ser un lloc de pas, per a mi. Sempre hi vaig voler ser estranger. Fer la meva vida en silenci, sense emprenyar ningú ni que ningú m'emprenyés. 

-I ara torna a casa seva... -vaig voler comprendre.

-No ben bé. Ara torno al meu temps, a Maratea. Si és que en queda alguna cosa.

No vaig a Maratea a veure què hi ha , sinó a recordar què hi havia. No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps...  Veuré què hi ha i, sobretot, què en queda. O potser veuré què queda de mi, de qui vaig ser... 

A Venècia, acabada la guerra...

Em vaig sentir sol, com li deia, i vaig sentir que la meva veritat i els meus dubtes també estaven sols. Que acabaria cadascú explicant el que més li convenia, el que jo havia vist i viscut i patit i fet patir, quedaria no ja oblidat, que també, sinó sobretot tapat  per tota una allau de paraules sobre què convé dir i què no convé, què els convé als uns i què als altres... Segurament no podia ser d'una altra manera. Però jo no hi volia ser. Encara més, no ho volia ni saber. Em vaig sentir infinitament vell. Havia lluitat per la llibertat d'Itàlia, convençut del tot, i ho tornaria a fer. Però al mateix temps, volia ser ben lluny d'aquesta Itàlia lliure però devoradora d'homes. Com si fos del tot incapaç d'imaginar-me una vida al davant d'aquella manera. No hi trobava el meu lloc. Una mena de senilitat, una fatiga molt antiga. 

Arribant a Maratea...

-Ho recordava així?

- Exactament així. Tot el que és diferent és irrellevant. Tot el que és essencial és tal com era.

Sobre el llibre Il Gattopardo...

M'ha agradat molt tot, però potser molt especialment l'escena del ball, amb el príncep ja gran. En la meva imaginació aquell ball senyorial en un palau de Palerm se'm confon amb el nostre ball a l'esplanada de la Villa Tarantini de Maratea, un diumenge setmanes enrere. Em sembla entendre així del tot el vals del príncep de Salina amb l'Angèlica, un home vell que sap que el seu món ja ha deixat d'existir, però que veu com hi ha un món nou que neix i que no és el seu malgrat que pot tenir tota la força i la bellesa, i per això balla un vals abans d'acomiadar-se dignament de tot. I ens diu, i es diu a ell mateix, que és viu encara. Li agraeixo molt, per tant, a vostè totes dues coses. El llibre i el vals. 

Final de la carta... tot i que hauria d'acabar-ho amb el vals... 

Acabo. Ara que ja sé que havia de tornar m'agradaria tenir més temps. O haver tingut més temps. Potser hauria hagut de tornat abans. No estic penedit d'haver marxat, furiós, després de la decepció i la mentida i la maldat i el dolor del temps de la guerra. Però potser hauria d'haver tornat abans. Fins i tot les fugides exigeixen retorn. No ho vaig fer quan tocava i ara m'agradaria allargar el temps que em queda. Podria resar, però no estic gens segur que Déu escolti les pregàries dels qui no hi creiem. No se m'acut gran cosa més. En tot cas, estic content d'haver tornat a Maratea i content, també, i enormement agraït que vostè m'acompanyés en aquells primers instants d'aquest retorn. I del vals! 

 

Detalls:

-Home vell, dona jove

-Tren, lloc propici a la conversa. Seuen cara a cara. Hores de trajecte... 

- Tot ve de la guerra però no es parla d'ella. 

- Situada en un poble real, però que podria ser imaginari. Si estigués situada a un poble de Catalunya parlaríem de seguida de guerra civil. 

-Llibre de fons, Il Gattopardo, escenes que es poden comparar o reviure

La fabricanta

 

La fabricanta
de Dolors Monserdà

Novel·la de costums barcelonines 1860-1875

Editorial Barcino Imprescindibles
Biblioteca de Clàssics Catalans

Club de lectura SER

Agost 2023

                                                                                 

                                                               A LES MEVES FILLES 

                                                               ANGELINA I DOLORS

A vosaltres, que en sans amors bressades

al raser de la llar teniu lo cor,

d'unes llars, ja pels anys mig apagades,

vos oferesc les cendres avivades

per la dolça ventada del record.

Dolors Monserdà de Macià

 

Quina delicadesa de llibre! Des de la coberta, la primera pàgina i les il·lustracions al final del llibre, fetes pel seu germà, tot ell és com un regal, un bocí del que va ser una època que només coneixem per les xerrades amb les àvies... i encara... Podria ser un llibre senzill, explicant coses d'altre temps, amb els bons, el pobres, i els dolents o descontents, els rics. De molt jove havia llegit alguna novel·la d'aquest tipus. Però Dolors Monserdà té categoria d'autora, d'escriptora, d'il·lustrada, i li ve de família. Ja de petita va viure a casa seva un ambient cultural i de llibertat que no era el corrent de l'època. 

Tot i que saps el que passarà des del començament l'autora ens fa un retrat de cada personatge, tan ric, que el veus com si el tinguessis al costat. I com saps que sí, que la gent era així, els veus reals completament i, salvant les distàncies, els veus contemporanis...

La fabricanta és la primera novel·la urbana escrita en català i a Dolors Monserdà se la considera una de els primeres feministes de la història. Aquesta novel·la està basada en personatges reals, situats en el moment que el tèxtil començava a entrar amb força dins el món de la industria i les dones n'eren la majoria protagonistes, però sempre era l'home qui treia el cap i s'enduia tots els afalacs. 

Em costa veure a Dolors Monserdà de feminista, perquè en aquella època totes les dones treballaven i eren les que tenien les idees, les que innovaven, les que deien al marit com havien de portar el negoci... Els homes sabien treballar però no veien, o no veuen, més enllà de la feina. La dona té una visió més general i no es queda en el moment precís sinó que mira el futur, té intuïció, sap per on ha de tirar i tot això ho va inculcant a l'home, i ell li fa cas i ho porta a la pràctica, però el mèrit és de l'home. 

Sempre ha estat així. Els grans Reis de diferents països sabien fer la guerra però eren les dones les que els ensenyaven el camí que havien de seguir, què convenia en aquell moment i què havia d'esperar una millor ocasió. 

Però sí que va ser feminista, ho va ser ja que tot i que ens presenta les dues dones representatives de l'època, la Florentina i l'Antonieta, dóna importància i ensenya amb claredat el paper de cada una d'elles i el dels homes. I això no vol dir que els homes no estimin les seves dones, però sovint no les entenen, no comprenen les seves necessitats. Quan el marit de l'Antonieta li diu que es jubili, que ja ha treballat prou no s'adona que li treu una part molt important de la seva vida, que ella no vol retirar-se. Ell li ha dit per amor, perquè creia que era el correcte. I ella munta un espai a casa seva i segueix treballant, i quan arriben maldades sap retornar al seu lloc i aconsegueix que el marit se n'adoni. Moltes d'aquestes coses segueixen avui igual. Potser a la generació dels nostres néts veiem ja un canvi important. Però són molts anys per canviar completament i aconseguir la igualtat dels dos sexes... 

Llegir-la m'ha retornat als meus 13 o 14 anys quan llegia, en castellà!, llibres amb dones semblants. I m'agradaven tot i saber, com en aquesta novel·la, com acabaria des del primer moment. La diferència és que llavors tenia 13 anys i ara 76... i que una cosa era llegir aquelles novel·letes que llegir a Dolors Monserdà. 

M'ha agradat la presentació del llibre, m'ha agradat llegir-lo i el recomano de tot cor! I aplaudeixo la decisió de deixar les expressions i els mots tal i com ella els va escriure. Et situen més a l'època i és tan agradable llegir llenguatge d'abans... Et recorda les àvies... 

Enric Monserdà, germà de l'autora, va il·lustrar en color tots els capítols d'una edició de La Fabricanta de 1908, llibre que actualment es troba a la Biblioteca de Catalunya

La mestra i la Bèstia

La mestra i la Bèstia
d'Imma Monsó

Llibres Anagrama

Agost 2023

Imma Monsó és per a mi un enigma fins que no he acabat el llibre. Recordo llibres seus llegits fa molts anys i que no em van agradar massa. L'últim que vaig llegir "La dona veloç" sí que el vaig llegir a gust i ara aquest, que em feia mandra posar-m'hi, me'l van recomanar tant que el vaig agafar. I la veritat és que m'ha agradat. M'ha agradat tot i trobar-me amb un personatge inquietant, la Severina, que et costa imaginar-te-la real, tot i que segur que en trobaríem moltes com ella. 

Som a la postguerra i la Severina viu amb el seus pares en una casa allunyada del centre, a tocar de la carretera. El pare té una feina enigmàtica que el fa estar sovint fora de casa. La mare educa la seva filla, li fa classes, no la porta a l'escola. Rep una educació força original a través de la mare, entre el impuls de fer-la viure apartada de les consignes del Règim i la por de tenir-la sempre apartada de nens de la seva edat. A més la Severina té una timidesa congènita, es dedica a llegir i fins i tot a aprendre's llibres de memòria. Llegeix tot el que troba, papers, anuncis... Sovint escolta com parlen els pares i encara que no entengui res li queden a la memòria noms, situacions, idees...  Comença a estudiar Magisteri, també des de casa, però en poc temps perd mare i pare. Llavors decideix deixar la casa de la carretera i anar a classes presencials. Troba molta dificultat perquè mai havia parlar massa amb ningú, no entén de què li parlen, la seva ignorància de la vida és gran. 

Amb el títol a la butxaca busca plaça de mestre. El que demana és un poble, una feina i una casa des d'on pugui veure nevar. I va a parar a Dusa, un poblet del Pirineu Ribagorçà.  

Allà té l'esperança de trobar-s'hi ben acollida i aconseguir socialitzar-se una mica. Però la seva ignorància del món en què ha viscut fa que no entengui la vida, les pors, de la gent del poble després de la guerra. Sort en té de la Justa, una dona gran que l'ajuda i sobretot de Simeó, la Bèstia, que li obre els ulls i aconsegueix que ella lligui les converses i els noms que sentia en les converses del seus pares amb la realitat de la Guerra Civil. 

Després, ja gran, vídua, amb la filla i la néta, aconsegueixen posar en net la història de la família. 

La Severina costa entendre-la i interpretar-la. Es pot viure com ho va fer ella? Tanta vida interior tenia com per no veure la vida de fora? Tanta timidesa com per no demanar explicacions al pare i la mare? Poden uns pares deixar a la seva filla en una ignorància de la vida tan gran?

El llibre és interessant i la reacció dels personatges molt real. 

Sergi Pàmies a la Vanguardia va escriure:

Monsó acostuma a fer servir personatges disfressats d'una excentricitat (sempre de proximitat) que convida els lectors a pensar que no són ben bé com nosaltres (error) i que obliga els crítics a fer servir l'adjectiu d'"escriptora inclassificable". 

Hauré de tornar a posar a Imma Monsó entre els llibres per a llegir... 

Demà, i demà, i demà

 

Demà, i demà, i demà
de Gabrielle Zevin

Edicions del Periscopi

Agost 2023

Vaig començar el llibre amb expectatives justetes. Que el tema fos sobre videojocs no em cridava gens l'atenció. Però venia ben recomanat i m'hi vaig posar. i de mica en mica anava agafant interès per a mi, i al final no podia deixar-lo. 

Sí que va de videojocs però no només d'axó. És de la vida dels que els pensen i realitzen, és veure'ls créixer a ells i al seu entorn. Com es gesta un videojoc i com, jo crec, que han d'estar una mica en una altra ona... 

Jo pensava que la gent s'asseia al voltant d'una taula i decidia quin tipus de videojoc volien fer. I no és així. Cada videojoc que munten la Sadie i en Sam ve d'una inspiració en la vida real, d'un moment que han viscut de manera especial i que fins i tot obliga a la Sadie a seure per refer-se en el moment en què veu, s'adona, que ja té el tema del proper joc. I és llavors quan truca al Sam i parlen dels punts importants, dels moments màgics, i  passen mesos treballant-hi nit i dia fins que poden presentar-lo al públic. 

El Sam i la Sadie es coneixen de petits i comparteixen l'afició als videojocs, potser perquè allà experimenten la llibertat i l'alegria que els manca al món real, on senten que no acaben d'encaixar.  Després d'un malentès passen anys sense veure's. Quan es retroben s'adonen que no poden treballar separats. Que l'un inspira l'altre, que saben el que pensa l'altre i que junts formen un gran equip.  I després  del primer joc, Ichigo, no paren de fer-ne més, sempre inspirats en alguna experiència viscuda o somiada... 

És la història dels mons que construeixen els dos amics, perfectes però irreals, i també sobre la nostra necessitat de connectar, d'estimar i de ser estimats. Una obra que ens ensenya els límits de l'amistat i l'amor, i una oda al refugi que ens ofereix la imaginació. Tot i els perills que hi veig... 

Però la vida no és fàcil ni per aquells que sembla que visquin en un altre món.  Que en el fons és així... Hi ha moments que no s'adonen si estan vivint una situació en la vida real o dins el joc que estan dissenyant... 

A la Sadie se li va acudir la idea de Both Sides la nit que en Sam va desaparèixer, i hi havia estat donant voltes des de llavors. En aquell moment no era gran cosa. Una guspira d'una noció d'un no-res d'un xiuxiueig d'un rudiment d'una idea. Quan refeia la ruta que havia fet amb ell aquella albada plena de promeses, l'havia colpit el fet que la mateixa ruta pogués semblar i sentir-se de manera diferents. Primer en Sam era allà, havien acabat el joc, i el món era ple de potencial. Dotze hores després, en Sam havia desaparegut, el joc ja no figurava als seus pensaments el món era llòbrec i assassí. "És el mateix món" va pensar, "però jo sóc diferent. O és un món diferent, però jo sóc la mateixa?" Per un moment es va sentir perillosament desconnectada del seu cos i de la realitat, i es va haver d'asseure per notar el terra a sota, abans de poder continuar buscant en Sam. 

L'avi d'en Sam s'està morint i tenen un breu diàleg que fa obrir els ulls al Sam.

T'estimo, Sammy -va dir en Dong Hyun.

Jo també t'estimo, avi.  -Durant bona part de la seva vida, a en Sam li havia costat dir t'estimo. Era molt millor, pensava ell, demostrar amor a qui estimes. Però ara, en canvi, li semblava una de les coses més fàcils del món. Per què no li havies de dir a algú que l'estimaves? Un cop estimes algú, ho repeteixes fins que es cansen de sentir-ho. Ho deies fins que deixava de tenir sentit. Per què no? És clar que s'ha de fer això, coi. 

I cap al final, amb la Sadie...

-Hi deu haver alguna altra versió de nosaltres que no es dedica a fer jocs

-I a què es dediquen?

-Són amics. Tenen una vida! -va dir la Sadie

En Sam va fer que sí. 

-Ah, és clar. N'he sentit a parlar. És aquella cosa que dorms a hores regulars i no et passes cada moment que estàs despert turmentat per un món imaginari. Potser ho hauria de provar -va dir en Sam- Això de tenir una vida.

-Jo tinc una vida, ara -va dir la Sadie- . No és pas gran cosa.

-Et puc preguntar una cosa que m'ha fer ballar el cap moltes vegades?

-Ai, Déu meu, això sembla seriós.

-Per què et sembla que no vam estar mai junts? 

La Sadie es asseure al llit al costat d'en Sam. 

Sammy -va dir-. Vam estar junts. Per força ho has de saber. Si sóc sincera amb mi mateixa, veig que les parts més importants de mi eren teves. 

-Però, tots junts? Com ho vas estar amb en Marx o en Dov.

-Com pots ser que no ho sàpigues? Els amants són... corrents i vulgars. -Es va mirar en Sam als ulls-. Perquè m'agradava més treballar amb tu que la idea de fer l'amor amb tu. Perquè en aquesta vida els col·laboradors de debò són molt escassos. 

M'agrada copiar algun text del llibre que vull recordar perquè amb això recordo ja tot el llibre... 

És molt bo. Llegiu-lo! 

La persecució

La persecució
Joaquim Brustenga

XLIV Nit Literària Andorrana
Premi Manuel Cerqueda Escaler de Novel·la curta

Pagès editors

Juliol 2023

Un altre llibre del meu germà. I aquesta vegada novel·la negra. No acostumo a llegir-ne però aquest, naturalment, l'he llegit i com és primet en una tarda he sabut com acabava. Com de costum la trama és interessant i no pots deixar-lo pensant què passarà. Els personatges ben dibuixats i el llibre ben escrit. Fàcil de llegir és el llibre ideal per vacances. Et distreu, no et fa patir, i el llegeixes a gust perquè les converses flueixen de manera natural, sense artificis. 

El tema és sobre quatre delinqüents que tramen un robatori perfecte, que no pot fallar, però com sempre és d'esperar a l'últim moment hi ha un incident que no esperaven ni estava previst. És la història de la fugida d'aquests quatre personatges, els que els passa, el que pensa cada un d'ells dels altres quan es queden sols, i com se les arreglen per fugir de la policia, cada vegada més a prop d'ells. 

Una cosa que no esperava és el final. Tots els llibres del Joaquim acaben d'una manera imprevisible, que no te l'esperes, que et sorprèn... Aquesta vegada potser el final és més suau, més tranquil que altes vegades. I tractant-se de novel·la negre no ho esperes així.

Llegiu-lo perquè us distraurà. És bona època ara... 

Els feréstecs

 

Els feréstecs
de Carlo Goldoni

Teatre Nacional del Tenes

Can Brustenga 

1 de juliol 2023

Direcció: Josep Ciurans

So i llum: Josep Casals

Escenografia: Pere Bonet

Disseny gràfic: Isidre Bonet

Actors: Pere Prim, Imma Casals, Gemma Parera Vilardebó, Teresa Valls, Toni Casanovas, Ricard Martin, Isidre Bonet, Albert Ribera, Pere Bonet, Montse Brosa

Quina il·lusió veure una representació de Goldoni en el pati de la casa pairal on va néixer i viure el meu pare! Can Brustenga... El pati és molt bonic i, de nit, il·luminada la part alta, et donava una sensació de plenitud, de pau, immensa. 

La companyia són gent de Santa Eulàlia que preparen funcions i les representen on poden. Treballen molt bé i l'obra és una de les més divertides de Goldoni.

L'havíem vist el 2013 al teatre Lliure, adaptada per Lluís Pasqual, i sembla que aquesta versió ha tingut un llarg recorregut pe diferents companyies. 

El tema és molt actual. Tot i que aquí no veiem l'extrem que es representa a l'escenari encara hi ha un fort masclisme en la nostra societat.

Quatre homes, a qui anomenen els feréstecs es reuneixen sempre i estan orgullosos de tenir les dones tancades a casa i submises. Un d'ells vol casar la filla, que no surt mai de casa, i fa tots els tractes amb el pare del noi. I un dia al vespre diu a la dona i a la filla que tenen convidats i que casa a la filla abans de sopar. Totes les dones es rebel·len. Com poden casar-se si ni tan sols s'han vist? I busquen un motiu, una ocasió, perquè es vegi la parella. Quan el pare se n'assabenta és molt divertit veure els quatre homes discutint a veure quin càstig poden infligir a les seves dones i com tancar a la filla i que no surti mai més de casa. Finalment guanyen les dones, els homes sols veuen difícil viure sense elles,  i hi ha casori. 

L'obra és molt divertida, rius i ho passes bé, i tot i que aquest masclisme no el tenim ara entre nosaltres no està tan lluny i encara en queden vestigis... 

Bona idea qui va pensar en Can Brustenga com a teatre a l'aire lliure, gràcies a la Carme per accedir-hi tan ràpidament i contenta i per tota la gent que va tenir la feina de muntar i desmuntar tot el tinglado. Que es repeteixi! M'encantaria... 

El fingidor

 

El fingidor

Teatre Romea

22 de juny 2023

Espectacle de Pep Tosar a partir de la vida de Fernando Pessoa

Amb: Tomeu Amer, Griselda Juncà, Joana Gomila, Elisabet Raspall i Pep Tosar

Entrevistats: M José de Lancastre, Richard Zenith, Jerónimo Pizarro, Perfecto Cuadrado, Manuela Nogueira, Nicolau Dols

El fingidor és un espectacle de tall biogràfic. He tornat a treballar amb la música en directe i el llenguatge documental per a oferir  a l'espectador un retrat íntim d'un dels poetes que més ens ha ajudat a recórrer el curiós laberint de l'ànima humana. 

Però aquest cop ha estat la primera vegada que, en comptes de treballar amb el llenguatge de la dansa, hohe fet amb el circ; una idea que portava al cap des de fa temps. Des del primer moment em va semblar que el desafiament de la gravetat que generen els acròbates havia de resultar un espai familiar a la cosmogonia heteronímica de Fernando Pessoa. 

Feia pocs anys que havia conegut la companyia Hotel Iocandi i havia quedat embadalit amb els seus equilibris. I vaig pensar: aquesta és la meva.

                                                                             Pep Tosar

Escenari sobri, fosc. Al fons distingeixes un rapsoda, una cantant i una noia al piano. Comença l'espectacle. El rapsoda ens va explicant passatges de la vida de Fernando Pessoa, ens llegeix poemes i escrits d'ell i la cantant, acompanyada del piano va cantant al compàs de la lectura. De cop una pantalla cau sobre l'escenari, una fotografia de Lisboa, preciosa; és una pantalla un pèl translúcida, el suficient perquè puguem veure o intuir els artistes que hi ha al darrere. I se n'hi afegeixen dos més. El circ. Un noi amb una doble roda enorme on fa els seus equilibris i una noia amb dues escales, o amb un gronxador... Tot llisca suaument, flueix sense cap esforç, aparent, per part de ningú. La pantalla puja i baixa, el rapsoda es belluga per l'escenari, entrevista diferents persones parlant de la vida del poeta... 

És una meravella contemplar l'habilitat extrema de la parella de circ, la veu fort i potent de la cantant, el dolç acompanyament musical, i a un meravellós Pep Tosar tocant totes les tecles del rapsoda que llegeix, explica, interroga, ens introdueix a la vida de Pessoa.

La veritat és que hem gaudit d'un espectacle relaxant i dolç, ens ha recordat un Pessoa que havia llegit ja fa molts anys i hem sortit dient que espectacles com aquest cal fer-ne més. Sortir del teatre relaxat, feliç amb un somriure a la cara i havent escoltat texts que teníem quasi oblidats... és una meravella. Moltes gràcies!!! I la barreja de poesia, música i circ podria anar endavant. És adient i nou. I agrada. És bonic. És part del paisatge de l'obra.