La fabricanta

 

La fabricanta
de Dolors Monserdà

Novel·la de costums barcelonines 1860-1875

Editorial Barcino Imprescindibles
Biblioteca de Clàssics Catalans

Club de lectura SER

Agost 2023

                                                                                 

                                                               A LES MEVES FILLES 

                                                               ANGELINA I DOLORS

A vosaltres, que en sans amors bressades

al raser de la llar teniu lo cor,

d'unes llars, ja pels anys mig apagades,

vos oferesc les cendres avivades

per la dolça ventada del record.

Dolors Monserdà de Macià

 

Quina delicadesa de llibre! Des de la coberta, la primera pàgina i les il·lustracions al final del llibre, fetes pel seu germà, tot ell és com un regal, un bocí del que va ser una època que només coneixem per les xerrades amb les àvies... i encara... Podria ser un llibre senzill, explicant coses d'altre temps, amb els bons, el pobres, i els dolents o descontents, els rics. De molt jove havia llegit alguna novel·la d'aquest tipus. Però Dolors Monserdà té categoria d'autora, d'escriptora, d'il·lustrada, i li ve de família. Ja de petita va viure a casa seva un ambient cultural i de llibertat que no era el corrent de l'època. 

Tot i que saps el que passarà des del començament l'autora ens fa un retrat de cada personatge, tan ric, que el veus com si el tinguessis al costat. I com saps que sí, que la gent era així, els veus reals completament i, salvant les distàncies, els veus contemporanis...

La fabricanta és la primera novel·la urbana escrita en català i a Dolors Monserdà se la considera una de els primeres feministes de la història. Aquesta novel·la està basada en personatges reals, situats en el moment que el tèxtil començava a entrar amb força dins el món de la industria i les dones n'eren la majoria protagonistes, però sempre era l'home qui treia el cap i s'enduia tots els afalacs. 

Em costa veure a Dolors Monserdà de feminista, perquè en aquella època totes les dones treballaven i eren les que tenien les idees, les que innovaven, les que deien al marit com havien de portar el negoci... Els homes sabien treballar però no veien, o no veuen, més enllà de la feina. La dona té una visió més general i no es queda en el moment precís sinó que mira el futur, té intuïció, sap per on ha de tirar i tot això ho va inculcant a l'home, i ell li fa cas i ho porta a la pràctica, però el mèrit és de l'home. 

Sempre ha estat així. Els grans Reis de diferents països sabien fer la guerra però eren les dones les que els ensenyaven el camí que havien de seguir, què convenia en aquell moment i què havia d'esperar una millor ocasió. 

Però sí que va ser feminista, ho va ser ja que tot i que ens presenta les dues dones representatives de l'època, la Florentina i l'Antonieta, dóna importància i ensenya amb claredat el paper de cada una d'elles i el dels homes. I això no vol dir que els homes no estimin les seves dones, però sovint no les entenen, no comprenen les seves necessitats. Quan el marit de l'Antonieta li diu que es jubili, que ja ha treballat prou no s'adona que li treu una part molt important de la seva vida, que ella no vol retirar-se. Ell li ha dit per amor, perquè creia que era el correcte. I ella munta un espai a casa seva i segueix treballant, i quan arriben maldades sap retornar al seu lloc i aconsegueix que el marit se n'adoni. Moltes d'aquestes coses segueixen avui igual. Potser a la generació dels nostres néts veiem ja un canvi important. Però són molts anys per canviar completament i aconseguir la igualtat dels dos sexes... 

Llegir-la m'ha retornat als meus 13 o 14 anys quan llegia, en castellà!, llibres amb dones semblants. I m'agradaven tot i saber, com en aquesta novel·la, com acabaria des del primer moment. La diferència és que llavors tenia 13 anys i ara 76... i que una cosa era llegir aquelles novel·letes que llegir a Dolors Monserdà. 

M'ha agradat la presentació del llibre, m'ha agradat llegir-lo i el recomano de tot cor! I aplaudeixo la decisió de deixar les expressions i els mots tal i com ella els va escriure. Et situen més a l'època i és tan agradable llegir llenguatge d'abans... Et recorda les àvies... 

Enric Monserdà, germà de l'autora, va il·lustrar en color tots els capítols d'una edició de La Fabricanta de 1908, llibre que actualment es troba a la Biblioteca de Catalunya

La mestra i la Bèstia

La mestra i la Bèstia
d'Imma Monsó

Llibres Anagrama

Agost 2023

Imma Monsó és per a mi un enigma fins que no he acabat el llibre. Recordo llibres seus llegits fa molts anys i que no em van agradar massa. L'últim que vaig llegir "La dona veloç" sí que el vaig llegir a gust i ara aquest, que em feia mandra posar-m'hi, me'l van recomanar tant que el vaig agafar. I la veritat és que m'ha agradat. M'ha agradat tot i trobar-me amb un personatge inquietant, la Severina, que et costa imaginar-te-la real, tot i que segur que en trobaríem moltes com ella. 

Som a la postguerra i la Severina viu amb el seus pares en una casa allunyada del centre, a tocar de la carretera. El pare té una feina enigmàtica que el fa estar sovint fora de casa. La mare educa la seva filla, li fa classes, no la porta a l'escola. Rep una educació força original a través de la mare, entre el impuls de fer-la viure apartada de les consignes del Règim i la por de tenir-la sempre apartada de nens de la seva edat. A més la Severina té una timidesa congènita, es dedica a llegir i fins i tot a aprendre's llibres de memòria. Llegeix tot el que troba, papers, anuncis... Sovint escolta com parlen els pares i encara que no entengui res li queden a la memòria noms, situacions, idees...  Comença a estudiar Magisteri, també des de casa, però en poc temps perd mare i pare. Llavors decideix deixar la casa de la carretera i anar a classes presencials. Troba molta dificultat perquè mai havia parlar massa amb ningú, no entén de què li parlen, la seva ignorància de la vida és gran. 

Amb el títol a la butxaca busca plaça de mestre. El que demana és un poble, una feina i una casa des d'on pugui veure nevar. I va a parar a Dusa, un poblet del Pirineu Ribagorçà.  

Allà té l'esperança de trobar-s'hi ben acollida i aconseguir socialitzar-se una mica. Però la seva ignorància del món en què ha viscut fa que no entengui la vida, les pors, de la gent del poble després de la guerra. Sort en té de la Justa, una dona gran que l'ajuda i sobretot de Simeó, la Bèstia, que li obre els ulls i aconsegueix que ella lligui les converses i els noms que sentia en les converses del seus pares amb la realitat de la Guerra Civil. 

Després, ja gran, vídua, amb la filla i la néta, aconsegueixen posar en net la història de la família. 

La Severina costa entendre-la i interpretar-la. Es pot viure com ho va fer ella? Tanta vida interior tenia com per no veure la vida de fora? Tanta timidesa com per no demanar explicacions al pare i la mare? Poden uns pares deixar a la seva filla en una ignorància de la vida tan gran?

El llibre és interessant i la reacció dels personatges molt real. 

Sergi Pàmies a la Vanguardia va escriure:

Monsó acostuma a fer servir personatges disfressats d'una excentricitat (sempre de proximitat) que convida els lectors a pensar que no són ben bé com nosaltres (error) i que obliga els crítics a fer servir l'adjectiu d'"escriptora inclassificable". 

Hauré de tornar a posar a Imma Monsó entre els llibres per a llegir... 

Demà, i demà, i demà

 

Demà, i demà, i demà
de Gabrielle Zevin

Edicions del Periscopi

Agost 2023

Vaig començar el llibre amb expectatives justetes. Que el tema fos sobre videojocs no em cridava gens l'atenció. Però venia ben recomanat i m'hi vaig posar. i de mica en mica anava agafant interès per a mi, i al final no podia deixar-lo. 

Sí que va de videojocs però no només d'axó. És de la vida dels que els pensen i realitzen, és veure'ls créixer a ells i al seu entorn. Com es gesta un videojoc i com, jo crec, que han d'estar una mica en una altra ona... 

Jo pensava que la gent s'asseia al voltant d'una taula i decidia quin tipus de videojoc volien fer. I no és així. Cada videojoc que munten la Sadie i en Sam ve d'una inspiració en la vida real, d'un moment que han viscut de manera especial i que fins i tot obliga a la Sadie a seure per refer-se en el moment en què veu, s'adona, que ja té el tema del proper joc. I és llavors quan truca al Sam i parlen dels punts importants, dels moments màgics, i  passen mesos treballant-hi nit i dia fins que poden presentar-lo al públic. 

El Sam i la Sadie es coneixen de petits i comparteixen l'afició als videojocs, potser perquè allà experimenten la llibertat i l'alegria que els manca al món real, on senten que no acaben d'encaixar.  Després d'un malentès passen anys sense veure's. Quan es retroben s'adonen que no poden treballar separats. Que l'un inspira l'altre, que saben el que pensa l'altre i que junts formen un gran equip.  I després  del primer joc, Ichigo, no paren de fer-ne més, sempre inspirats en alguna experiència viscuda o somiada... 

És la història dels mons que construeixen els dos amics, perfectes però irreals, i també sobre la nostra necessitat de connectar, d'estimar i de ser estimats. Una obra que ens ensenya els límits de l'amistat i l'amor, i una oda al refugi que ens ofereix la imaginació. Tot i els perills que hi veig... 

Però la vida no és fàcil ni per aquells que sembla que visquin en un altre món.  Que en el fons és així... Hi ha moments que no s'adonen si estan vivint una situació en la vida real o dins el joc que estan dissenyant... 

A la Sadie se li va acudir la idea de Both Sides la nit que en Sam va desaparèixer, i hi havia estat donant voltes des de llavors. En aquell moment no era gran cosa. Una guspira d'una noció d'un no-res d'un xiuxiueig d'un rudiment d'una idea. Quan refeia la ruta que havia fet amb ell aquella albada plena de promeses, l'havia colpit el fet que la mateixa ruta pogués semblar i sentir-se de manera diferents. Primer en Sam era allà, havien acabat el joc, i el món era ple de potencial. Dotze hores després, en Sam havia desaparegut, el joc ja no figurava als seus pensaments el món era llòbrec i assassí. "És el mateix món" va pensar, "però jo sóc diferent. O és un món diferent, però jo sóc la mateixa?" Per un moment es va sentir perillosament desconnectada del seu cos i de la realitat, i es va haver d'asseure per notar el terra a sota, abans de poder continuar buscant en Sam. 

L'avi d'en Sam s'està morint i tenen un breu diàleg que fa obrir els ulls al Sam.

T'estimo, Sammy -va dir en Dong Hyun.

Jo també t'estimo, avi.  -Durant bona part de la seva vida, a en Sam li havia costat dir t'estimo. Era molt millor, pensava ell, demostrar amor a qui estimes. Però ara, en canvi, li semblava una de les coses més fàcils del món. Per què no li havies de dir a algú que l'estimaves? Un cop estimes algú, ho repeteixes fins que es cansen de sentir-ho. Ho deies fins que deixava de tenir sentit. Per què no? És clar que s'ha de fer això, coi. 

I cap al final, amb la Sadie...

-Hi deu haver alguna altra versió de nosaltres que no es dedica a fer jocs

-I a què es dediquen?

-Són amics. Tenen una vida! -va dir la Sadie

En Sam va fer que sí. 

-Ah, és clar. N'he sentit a parlar. És aquella cosa que dorms a hores regulars i no et passes cada moment que estàs despert turmentat per un món imaginari. Potser ho hauria de provar -va dir en Sam- Això de tenir una vida.

-Jo tinc una vida, ara -va dir la Sadie- . No és pas gran cosa.

-Et puc preguntar una cosa que m'ha fer ballar el cap moltes vegades?

-Ai, Déu meu, això sembla seriós.

-Per què et sembla que no vam estar mai junts? 

La Sadie es asseure al llit al costat d'en Sam. 

Sammy -va dir-. Vam estar junts. Per força ho has de saber. Si sóc sincera amb mi mateixa, veig que les parts més importants de mi eren teves. 

-Però, tots junts? Com ho vas estar amb en Marx o en Dov.

-Com pots ser que no ho sàpigues? Els amants són... corrents i vulgars. -Es va mirar en Sam als ulls-. Perquè m'agradava més treballar amb tu que la idea de fer l'amor amb tu. Perquè en aquesta vida els col·laboradors de debò són molt escassos. 

M'agrada copiar algun text del llibre que vull recordar perquè amb això recordo ja tot el llibre... 

És molt bo. Llegiu-lo! 

La persecució

La persecució
Joaquim Brustenga

XLIV Nit Literària Andorrana
Premi Manuel Cerqueda Escaler de Novel·la curta

Pagès editors

Juliol 2023

Un altre llibre del meu germà. I aquesta vegada novel·la negra. No acostumo a llegir-ne però aquest, naturalment, l'he llegit i com és primet en una tarda he sabut com acabava. Com de costum la trama és interessant i no pots deixar-lo pensant què passarà. Els personatges ben dibuixats i el llibre ben escrit. Fàcil de llegir és el llibre ideal per vacances. Et distreu, no et fa patir, i el llegeixes a gust perquè les converses flueixen de manera natural, sense artificis. 

El tema és sobre quatre delinqüents que tramen un robatori perfecte, que no pot fallar, però com sempre és d'esperar a l'últim moment hi ha un incident que no esperaven ni estava previst. És la història de la fugida d'aquests quatre personatges, els que els passa, el que pensa cada un d'ells dels altres quan es queden sols, i com se les arreglen per fugir de la policia, cada vegada més a prop d'ells. 

Una cosa que no esperava és el final. Tots els llibres del Joaquim acaben d'una manera imprevisible, que no te l'esperes, que et sorprèn... Aquesta vegada potser el final és més suau, més tranquil que altes vegades. I tractant-se de novel·la negre no ho esperes així.

Llegiu-lo perquè us distraurà. És bona època ara... 

Els feréstecs

 

Els feréstecs
de Carlo Goldoni

Teatre Nacional del Tenes

Can Brustenga 

1 de juliol 2023

Direcció: Josep Ciurans

So i llum: Josep Casals

Escenografia: Pere Bonet

Disseny gràfic: Isidre Bonet

Actors: Pere Prim, Imma Casals, Gemma Parera Vilardebó, Teresa Valls, Toni Casanovas, Ricard Martin, Isidre Bonet, Albert Ribera, Pere Bonet, Montse Brosa

Quina il·lusió veure una representació de Goldoni en el pati de la casa pairal on va néixer i viure el meu pare! Can Brustenga... El pati és molt bonic i, de nit, il·luminada la part alta, et donava una sensació de plenitud, de pau, immensa. 

La companyia són gent de Santa Eulàlia que preparen funcions i les representen on poden. Treballen molt bé i l'obra és una de les més divertides de Goldoni.

L'havíem vist el 2013 al teatre Lliure, adaptada per Lluís Pasqual, i sembla que aquesta versió ha tingut un llarg recorregut pe diferents companyies. 

El tema és molt actual. Tot i que aquí no veiem l'extrem que es representa a l'escenari encara hi ha un fort masclisme en la nostra societat.

Quatre homes, a qui anomenen els feréstecs es reuneixen sempre i estan orgullosos de tenir les dones tancades a casa i submises. Un d'ells vol casar la filla, que no surt mai de casa, i fa tots els tractes amb el pare del noi. I un dia al vespre diu a la dona i a la filla que tenen convidats i que casa a la filla abans de sopar. Totes les dones es rebel·len. Com poden casar-se si ni tan sols s'han vist? I busquen un motiu, una ocasió, perquè es vegi la parella. Quan el pare se n'assabenta és molt divertit veure els quatre homes discutint a veure quin càstig poden infligir a les seves dones i com tancar a la filla i que no surti mai més de casa. Finalment guanyen les dones, els homes sols veuen difícil viure sense elles,  i hi ha casori. 

L'obra és molt divertida, rius i ho passes bé, i tot i que aquest masclisme no el tenim ara entre nosaltres no està tan lluny i encara en queden vestigis... 

Bona idea qui va pensar en Can Brustenga com a teatre a l'aire lliure, gràcies a la Carme per accedir-hi tan ràpidament i contenta i per tota la gent que va tenir la feina de muntar i desmuntar tot el tinglado. Que es repeteixi! M'encantaria... 

El fingidor

 

El fingidor

Teatre Romea

22 de juny 2023

Espectacle de Pep Tosar a partir de la vida de Fernando Pessoa

Amb: Tomeu Amer, Griselda Juncà, Joana Gomila, Elisabet Raspall i Pep Tosar

Entrevistats: M José de Lancastre, Richard Zenith, Jerónimo Pizarro, Perfecto Cuadrado, Manuela Nogueira, Nicolau Dols

El fingidor és un espectacle de tall biogràfic. He tornat a treballar amb la música en directe i el llenguatge documental per a oferir  a l'espectador un retrat íntim d'un dels poetes que més ens ha ajudat a recórrer el curiós laberint de l'ànima humana. 

Però aquest cop ha estat la primera vegada que, en comptes de treballar amb el llenguatge de la dansa, hohe fet amb el circ; una idea que portava al cap des de fa temps. Des del primer moment em va semblar que el desafiament de la gravetat que generen els acròbates havia de resultar un espai familiar a la cosmogonia heteronímica de Fernando Pessoa. 

Feia pocs anys que havia conegut la companyia Hotel Iocandi i havia quedat embadalit amb els seus equilibris. I vaig pensar: aquesta és la meva.

                                                                             Pep Tosar

Escenari sobri, fosc. Al fons distingeixes un rapsoda, una cantant i una noia al piano. Comença l'espectacle. El rapsoda ens va explicant passatges de la vida de Fernando Pessoa, ens llegeix poemes i escrits d'ell i la cantant, acompanyada del piano va cantant al compàs de la lectura. De cop una pantalla cau sobre l'escenari, una fotografia de Lisboa, preciosa; és una pantalla un pèl translúcida, el suficient perquè puguem veure o intuir els artistes que hi ha al darrere. I se n'hi afegeixen dos més. El circ. Un noi amb una doble roda enorme on fa els seus equilibris i una noia amb dues escales, o amb un gronxador... Tot llisca suaument, flueix sense cap esforç, aparent, per part de ningú. La pantalla puja i baixa, el rapsoda es belluga per l'escenari, entrevista diferents persones parlant de la vida del poeta... 

És una meravella contemplar l'habilitat extrema de la parella de circ, la veu fort i potent de la cantant, el dolç acompanyament musical, i a un meravellós Pep Tosar tocant totes les tecles del rapsoda que llegeix, explica, interroga, ens introdueix a la vida de Pessoa.

La veritat és que hem gaudit d'un espectacle relaxant i dolç, ens ha recordat un Pessoa que havia llegit ja fa molts anys i hem sortit dient que espectacles com aquest cal fer-ne més. Sortir del teatre relaxat, feliç amb un somriure a la cara i havent escoltat texts que teníem quasi oblidats... és una meravella. Moltes gràcies!!! I la barreja de poesia, música i circ podria anar endavant. És adient i nou. I agrada. És bonic. És part del paisatge de l'obra.

Antón Chéjov

Antón Chéjov 
de Natalia Ginzburg

Acantilado

Juny 2023

Llibre primet que es llegeix quasi d'una tirada. És una petita joia! L'he llegit a l'avió anant i tornant de Munic. 

Però no per ser primet li trec ni mica d'importància. M'ha agradat molt i he après moltes coses que no sabia de Chéjov. I està molt ben escrit.

Ens explica l'autora el naixement de l'escriptor a Taganrog, en una família en què els avis havien estat serfs de gleva i on el pare treballava com podia per tirar endavant una família de 6 fills. El pare, degut a les mancances econòmiques es va tornar colèric i despòtic, canviant d'humor i amb una avarícia i afecció extrema als diners, als pocs diners que aconseguia de la botiga de queviures. Molt religiós feia que les pràctiques religioses el dominessin tot el dia. La mare, era submisa, resignada i apàtica. Intentava evitar els càstigs dels fills però ho veia inviable. I amb els pocs diners que tenia intentava tirar endavant la família. 

En aquest ambient de pobresa i desestructuració va néixer i créixer Chéjov. Malgrat això els germans sempre van estar units. Va estudiar medecina i va exercir. Sempre sense deixar d'escriure. 

La seva vida es caracteritza per una fugida constant i un continu escriure, sobretot contes, que anava publicant com podia. Va viure a molts llocs diferents i degut a la seva malaltia sovint no suportava la calor i canviava de lloc, bé perquè ell ho desitjava, bé perquè el metge li recomanava. 

En els seus contes podem trobar-hi molts elements que recorden la seva infantesa i els seus pares. 

A punt de morir, molt jove encara, amb 44 anys, diu que s'està morint. El metge li vol portar una bombona d'oxigen i ell diu que perquè si quan arribi l'oxigen ell ja serà mort. I el metge obre una ampolla de cava i li dóna una copa. Ell l'accepta dient que fa molt temps que no en pren. Poca estona després Chéjov mor. 

En este hermoso libro, como si se tratara de uno de aquellos azares del destino, la escritora italiana consigue de manera asombrosa ese tono que el retratado dominaba de manera magistral, y nos ofrece un pequeño pero hermoso bocado de quine fue, es y será siempre uno de los mejores retratistas del alma humana. 

Desgràcia

 

Desgràcia
de J.M.Coetzee

Columna

Juny 2023

Ens trobem a la ciutat del Cap. David Lurie és un professor de 52 anys, divorciat però amic d'aventures. Té la mala idea d'encapritxar-se d'una alumna, molt joveneta. Quan la història surt a la llum perd la feina, és bandejat pels amics i ridiculitzat per l'exdona. L'única solució és trobar refugi amb la seva filla, que viu en una granja amb una amiga i es dedica a cuidar gossos i treballar el camp. Ha tingut poca relació amb ella arran del divorci. Quan hi arriba es troba amb una societat que no coneix, i li costa entendre com la seva filla pot viure tranquil·la en un lloc com aquell. El veí de la filla, en Pethrus, la protegeix però li va prenent la llibertat i la terra de mica en mica. En David vol endur-se la Lucy, la seva filla, a Holanda o a qualsevol país, ajudar-la, viure junts. Ara ja viu sola, la parella ha marxat, i sobretot després d'uns incidents molt forts en David no es fia ni mica d'en Pethrus.

En David està component una òpera, romàntica època Byron,  i el que viu amb la seva filla li fa anar canviant l'estil i el tema. Fins i tot composa ara la música amb un banjo de la Lucy. 

Però no poden estar junts. Ell veu i viu una realitat i ella una altra. Tot i que ho intenta, i viu temps amb la seva filla, ha de reconèixer que no li pot fer canviar de vida. I es queda allà, en una habitació llogada, per poder ajudar-la si un dia el necessita.

El personatge d'en David és curiós. Ara es preocupa molt de la seva filla, accepta el "càstig" per l'aventura que va tenir amb l'alumna, però no sent cap penediment, sembla que no tingui cor. Pateix per la seva filla però vol que faci el que ell creu que és millor. I ella vol decidir pel seu compte. Un personatge complex com correspon a Coetzee. 

-M'ho podies haver dit abans. Per què m'ho has amagat?

-Perquè no em veia amb cor d'aguantar una explosió de les teves, David, no em puc guiar a la vida d'acord amb el que a tu t'agrada o no t'agrada que faci. Ja no. Et comportes com si tot el jo faig fos part de la història de la teva vida. Tu ets el personatge principal i jo un personatge menor que no apareix fins ben entrada l'obra. Bé doncs, contra el que penses, la gent no es divideix en personatges principals i secundaris. Jo no sóc secundària. Tinc una vida pròpia, tan important per a mi com la teva ho és per a tu, i sóc jo la que pren les decisions de la meva vida. 

Fa reflexionar. Tot i que el pare no ha estat mai per ella i que pensa molt diferent sembla que sigui natural que si veu que la seva filla, per gran que sigui, pren una decisió important i contra tota lògica, vulgui intervenir. Però és ben veritat que els nostres fills arriba un moment en què són part de la nostra vida però no són part de la història de la nostra vida. Potser som nosaltres qui som part de la història de la seva. I que si prenen decisions equivocades són les seves decisions. Potser fent un comentari donant la seva opinió en David n'hagués tingut prou.. La filla l'hauria escoltat i hauria pres la seva decisió. Equivocada o no és la seva vida...

El menjard'or

 

El menjar d'or
Adaptació lliure de "The dining room" de A. R. Gurney

Somni'ts

La Lira - Sant Andreu de Palomar

3 de juny de 2013

Direcció, traducció, adaptació i dramatúrgia: Pep Salvat

Amb la participació especial de Guido d'Arrezzo (el veí)

Actors: Paula Aguado, Vier Araguz, Goretti Boira, Mercè Bonet, Lluís Bonilla, Núria Català, Sergi Garcia, Lolita Ibàñez, Marta Llurba, Anaïs Muniesa, Glòria Prunés i Andreu Pujol

Aquest és el projecte d’un grup de persones que portem molts anys fent teatre i hem decidit unir la nostra passió per aquest art amb les nostres inquietuds socials. El resultat: SOMNI’TS (Teatre Solidari).

El nom del grup pren com a punt de partida la nostra primera creació, “Una nit d’estiu de somni”, que ens ha servit per a passar-nos-ho molt bé dins i fora de l’escenari però també per adonar-nos que fer teatre pot ser encara molt més que representar una obra.

Actuar davant de persones dels col·lectius més desafavorits i destinar la recaptació de les representacions a projectes socials és la base de la filosofia. D’aquesta manera, volem aportar el nostre granet de sorra perquè, a través del que més ens agrada fer, aquest món sigui una mica millor.

La nostra primera obra és una versió d'"El somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare. Amb el segell inconfusible del director, Pep Salvat, la comèdia destaca per la seva originalitat en la posada en escena i per la creació d’uns personatges molt peculiars.

Amb música i cançons composades per membres de SOMNI’TS, l’obra ha rebut el premi al millor espectacle en el cicle “Fica’t al SAT”.

El Sergi actuava en aquesta obra i ens va fer il·lusió anar-hi. 

Si heu vingut a veure "El menjar d'or" pensant-vos que veuríeu una obra de teatre, esteu molt equivocats. Perquè no en veureu una, sinó que en veureu divuit. 

Així ens van presentar l'obra, en un teatre que és una sala d'un bar i una fila de cadires fent rotllana. I només hi ha en mig de la rotllana una taula de menjador de fa 60 anys i sis o vuit cadires al voltant. Més que divuit obres són divuits esquetxos... Són petites històries totes elles al voltant d'una taula de menjador. I els actors es van posant en els diferents papers. L'única que està quasi sempre present és la minyona, amb accent estranger, que era molt divertida. 

El Sergi va sortir moltes vegades i com que és un noi casolà i maco i carinyós jo el veia com el veig a casa, sense fer cap esforç per fer el seu paper. 

Ens ho vam passar molt bé i ell va estar content que hi anéssim. 

I ens va agradar el tarannà de la companyia. Encara hi ha gent que pensa en els altres i actua. Bravo per ells!  En aquesta ocasió Somni'ts, dedicarà les nostres aportacions, els diners de les entrades,  a la campanya solidària: Watoto project, per a la construcció d'una escola a Tanzània. 

La discreta enamorada

 

La discreta enamorada
de Lope de Vega

Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico

Teatre Romea

31 de maig de 2023

Direcció: Lluís Homar

Repartiment: Iñigo Arricibita, Xavi Caudevilla, Montse Díez, Cristina Garcia, Aina Hernández, Nora Hernández, Antonio Hernández Fimia, Lluís Homar, Pascual Laborda, Cristina Marin-Miró, Felipe Muñoz, Miriam Queba, Maria Rasco, Marc Servera

Madrid 1606. Amb aquesta obra Lope de Vega va començar un seguit de creacions que l'han fet universal. És una fantàstica comèdia d'embolics amb una profunditat i complexitat de caràcters inaudita per una època on trobem un Madrid on tot és possible i imaginable, i amb molta més tolerància que en moltes altes capitals d'aquella època. 

Felisa, la nostra discreta enamorada, és un d'aquells personatges fascinants que portaran a les taules d'aquells primers corrals alguns aspectes del comportament humà que no havien estat gaire presents en aquells escenaris; especialment el desig. Parlo d'un desig que evidentment continua necessitant l'amor i l'honor, l'acceptació de les convencions socials i morals. Un desig amb una força inaudita que farà que la nostra protagonista s'enfronti a tot allò que vulgui impedir aquesta força inevitable, vital i alliberadora de les seves potències.

                                                                              Lluís Homar

La Felisa viu amb la seva mare Belisa i enfront de casa seva hi viuen el capità Bernardo, militar retirat i Lucindo, el seu fill. Tot sembla que portarà a formar-se dues parelles, Felisa i Lucindo i Belisa y Bernardo. Però Bernardo apareix un dia a casa la Belisa demanant-li la mà de la seva filla. La Felisa, enamorada de Lucindo, no vol, però ha de respondre com una bona filla i diu que sí. Però ja se'n cuidarà ella d'atraure l'atenció de Lucindo. Fenisa els enganyarà a tots, però serà virtuosa, es casarà amb Lucindo deixant el camí obert a Bernardo i Fenisa. 

Com podeu veure és una innocent obra d'embolics que en aquell moment va ser l'apertura a noves idees i llibertats. 

L'obra està ben representada, és correcte si t'introdueixis a l'època però penso que si l'hagués muntat una companyia catalana l'haguessin fet més àgil, no tan atabaladora i amb una escenografia diferent. És teatre de Madrid, que agrada a Madrid però que aquí ens queda una mica lluny... 

Exposició pedres

Exposició pedres

de Joaquim Peitx

Exposició de petites coses al voltant de les pedres

20 de maig a Mallorca 297 - baixos

 

Segurament va ser la platja amiga, plena de pedres, on em venir la idea de fer "coses" amb aquests elements humils i anònims que omplen les cales de la Costa Brava. 

He volgut materialitzar i presentar-ho com una exposició, una vintena de dites, adagis i frases que es basen en això que en diem, pedres, macs, còdols, codines, càlculs, rocs i de moltes més maneres.

M'he atrevit a fer-les parlar, a fer-hi enigmes , sentències, homenatges i altres divagacions. 

Aquesta és l'exposició que vam visitar. L'artista és un company de feina de Jaume que ha dedicat hores a buscar pedres a les platges de la Costa Brava i a vestir-les d'un significat. Cosa curiosa... 

M'ha agradat molt. M'agraden els mots i el seu significat, m'agraden les frases fetes i també que es busquin i es trobin frases noves per circumstàncies noves. No m'ho esperava. 

Penjo les fotos amb el títol a sota. Mireu-les, reflexioneu, i passeu una bona estona! 

Mentre pensava en aquesta exposició, arribà 
la trista notícia. Ha mort en Carles Bros, el pintor
de Llançà. 
Unes sardines pintades en un còdol, és el meu homenatge
més sincer. Si un dia els núvols semblen un banc de peix,
haurà estat ell. 

 

Certifico que l'home a tornat a ensopegar

Busca't una fusta. No és no.
Un clau per a fusta no pot clavar-se 
en una pedra. NO ÉS NO

Mà que a va llançar. I es va amagar.
Jutge que va absoldre al llançador.
Els jutges són homes carregats de punyetes.
En aquest cas, la brodadora, va captar amb 
professionalitat extrema, l'estima que el client
té per les aus, sobretot rapinyaires. 

Cos del delicte de la ceguesa de la vaca

L'any 926 a.C. ja varen quedar establertes les bases 
de la IA. Silicon Valley és només una deslocalització
de Rosetta. Ara edició tapa dura.

I també Ullets de Sirena

Preciosa. 
Tens el color relatiu
que t'atorga la raresa,
no serveixes per res més
que fomentar-nos enveja.

L'estrip del blau i el groc de la seva bandera, 
donen la imatge de la situació.
Les restes de runa ho acaben de documentar.

Si la xocolata és bona a la pedra, com és
que ens molesta quan és a la sabata?

Hi ha qui busca bolets o caça papallones. 
La Mònica troba cors i els penja a la xarxa. #corstrobats.
Aquest l'ha cedit gentilment pera l'exposició. 

Gràcies a la Maria Barbal
tinc un lloc a les llibreries.